Tesi sul tema "1931-1936"

La these se veut un panorama de la presse destinee aux femmes, qu'elle soit politique ou traditionnellement feminine, a l'epoque de la seconde republique espagnole. Apres avoir examine les publications (feministes, favorables a la dictature de primo de rivera ou "feminines") avant 1931, l'etude se fixe pour buts de comprendre l'apport de ces journaux aux nouveaux gouvernements et leur accueil des reformes pour la femme et la famille (vote, divorce, etc. ) elabores par ceux-ci; ensuite, l'examen de la presse d'opposition permet de juger l'implication des femmes dans les complots des droites, les elections de 1933, la montee du conservatisme precurseur du franquisme. Enfin l'etude de la presse de divertissement et de la feminite de la presse engagee apporte des renseignements sur les mentalites et la perception de la periode historique dans un type de presse ou des rubriques apparemment plus detaches du contexte politique
Study of women's periodical publications; before the spanish second republic proclaim, has existed a feminist press, a political one (primo de rivera dictature) and shelters magazines. Analyse of women's participation in republican governments and reforms; their opposition and participation in conservative parties. What about the femenine vote in november 33 elections ? since 1933-1934, we can observe the conservatism of republican news-papers, a revolutionary tendency and the penetration of right-wing publications by ideas and religious concepts, who precede franquist putsch

L’objecte d’estudi de la present tesi doctoral és l’Ajuntament de Barcelona entre la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil. La capital catalana havia superat el milió d’habitants, representant el 36% de la població catalana, sent també la ciutat de l’Estat més poblada. La institució era indubtablement l’administració més important a Catalunya i la segona de l’Estat només per darrere l’administració estatal, especialment en el període preautonòmic, però també quan es va posar en marxa la Generalitat de Catalunya, amb un clar valor simbòlic però centrada a assolir els traspassos per començar a desenvolupar l’autonomia i que va gaudir d’un pressupost i d’una plantilla menor que no pas l’administració local barcelonina. La tesi es centra principalment en fonts històriques, la documentació generada pel mateix consistori i la premsa coetània, delimitat per quatre grans bloc, més enllà del marc introductori i annexos diversos. Un primer bloc explica les resistències als canvis que tenen intenció d’aplicar els nous dirigents republicans, amb l’oposició de sectors beneficiats en períodes anteriors com són les grans companyies que monopolitzaven serveis bàsics per la població, el cobrament d’impostos als més rics o a l’església, l’intent de depuració en el personal, on es pot concloure que el canvi de governants va comportar una substitució en els dirigents de l’administració política però no en l’estructura de poder, amb una gran oposició i com en casos com les companyies elèctriques, enfront de la falta d’alternatives, el monopoli es va mantenir malgrat el nou règim. El segon bloc és un relat cronològic de l’evolució de la majoria consistorial, els principals successos, crisis i polèmiques, els canvis que provoquen que regidors deixessin d’assumir les seves tasques consistorials, a més dels canvis dins de les mateixes formacions, principalment del Partit Republicà Radical, d’un perfil revolucionari a formar part del bloc de les dretes, que ajuda a explicar la pèrdua de la majoria d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja que els radicals eren un suport necessari. També s’analitza la situació de la Generalitat de Catalunya en els traspassos i en aquest bloc s’aporta a més un relat a un període poc tractat, com és el dels governs gestors (octubre de 1934 – febrer de 1936), amb els debats i les desavinences internes, on habitualment s’havia centrat en la recomposició del bloc d’esquerres, malgrat haver estat poc tractat representa un quart del període de pau republicà. El tercer és sobre l’organització del consistori i l’evolució dels regidors que assumien les tinences i presidien les diferents comissions al llarg del període, amb constants canvis a causa dels regidors que abandonaven les tasques consistorials, també s’explica el funcionament de l’ajuntament en els plens, comissions, el paper de l’alcalde i els diferents càrrecs i amb una menció especial als canvis produïts per la Llei Municipal de Catalunya i la creació d’una comissió de govern, que transforma el funcionament, on els plens, per on s’havia d’aprovar qualsevol decisió fins al moment, passaven a ser mensuals en comptes de setmanals i es crea una Comissió de Govern amb capacitat decisòria. Finalment trobem un quart bloc sobre la gestió i projectes de l’ajuntament que podrien haver transformat la ciutat de Barcelona tal com és actualment, plans com un subsidi pels obrers en atur forçós, el pla de sanejament, la creació de desenes de grups escolars, una ciutat modelada a partir de les necessitats de la població i no simplement adaptada per intentar donar els millor serveis, el debat ja existent sobre la creació d’un Barcelona Gran, són qüestions, en moltes ocasions ja dotades de pressupost. La tesi analitza l’evolució de la política municipal en diversos aspectes, que van quedar inconcluses a causa de l’inici de la Guerra Civil.
The object of study of the thesis is the Barcelona City council in the period of peace of the Second Spanish Republic (1931-1936). Barcelona surpassed the one million of inhabitants, a 36% of the Catalan population and the most populated city of Spain. The institution was the most important administration of Catalonia and the second of Spain, even with the with the creation of the Generalitat of Catalonia, with a strong symbolic character, but focused on achieving the transfer of their competencies. The thesis does mainly use of historical sources: the documentation of the city council and the contemporary press. A first section explains the resistances to the changes that wanted to carry out the republican leaders, since big companies, the collection of taxes to the richest or to the church or debugging of the municipal staff. It concludes that there was a change of governors but not in the structure of power. The second section is a chronological narration about the main events, crises and controversies, the councilors who abandoned the municipal tasks, and also the change in the different formations, especially the Partit Republicà Radical, which help explain the loss of the majority of Esquerra Republicana de Catalunya. In the same section, the situation of the Generalitat of Catalonia is analyzed, in addition there is a narration of the period in which the city council is run by politicians not elected (October 1934 - February 1936), not much studied in spite of representing a quarter of the republican peace period. The third block explains the organization of the city council, the evolution in the organization chart, such as the operation of the city council (plenary sessions, commissions, positions, etc.), and the changes that are produced by the Llei Municipal de Catalunya, which creates a Government Commission with decision-making capacity that transforms the internal functioning of the city council. Finally, the fourth section explains the city council projects that could havetransformed Barcelona, plans such as unemployment benefits, urban reform, the construction of school groups or the question of the Great Barcelona. The thesis analyzes the evolution of the municipal policy in several aspects, which were inconclusive due to the beginning of the Spanish Civil War.

La tesi presenta un estudi de la realitat social concreta, el Camp de Tarragona, durant un període històric definit per la proclamació festiva de la Segona República fins l'esclat de la guerra civil. Una situació social i política que configurarà unes noves relacions humanes, econòmiques socials i culturals en un procés de canvi que havia de fer possible el desenvolupament d'una democràcia representativa basada en la pràctica de la sobirania popular, que assumís les reivindicacions històriques del catalanisme polític, i una autonomia respecte de tota influència religiosa.

La nostra pretensió era arribar a construir una explicació del conjunt de les actuacions dels homes i dones del Camp als anys trenta. No volíem, exclussivament, descriure allò que s'esdevingué durant breu període de temps sinó aproximar-nos a la realitat del treball, de la vida i dels esforços d'aquelles persones per millorar el seu món més proper. Una cojuntura històrica que seria estroncada per la guerra civil i una llarga dictadura, i que ens haurà de proporcionar elements de comprensió de la societat actual.

La proclamació de la República s'inicia amb una experiència festiva i pacífica arreu dels pobles del Camp que palesa l'inicial entusiasme popular pel nou règim. Les successives festes d'aniversari posen de manifest com l'evolució dels fets haurà provocat fustracions i desànims. El canvi toponímic, de caràcter majoritari i generalitzat, evidencia, en el nivell simbòlic, la voluntat republicana, catalanista i de progrés de les noves èlites municipals.

La República havia de fer possible, malgrat les limitacions de l'Estat unitari, el desenvolupament d'un Estatut que reconeixia la personalitat política de Catalunya. La proclamació del nou règim, majoritàriament sota la fòrmula de república federal als pobles del Camp, el referèndum de l'Estatut, la oficialitat de la llengua, les eleccions i la constitució del Parlament i els fets d'octubre seran les fites del catalanisme polític durant la Repúblicà. Hem de destacar l'actitud pactista de la premsa i dels dirigents polítics al nivell del Camp que viuran amb entusiasme el procés previ a la redacció i consulta popular de l'Estatut de Núria i que accepten joiosos l'aprovació del text final aprovat per les Corts Espanyoles al setembre de 1932, confiats en el recobrament institucional que comportava i en les potencialitats que contenia malgrat que fos considerat inferior a l'ideal federatiu i a l'autonomia plena.

L'escola era considerada la base fonamental per a construir ciutadania i afermar els valors de llibertat i democràcia. Les construccions escolars seran un dels objectius fonamentah. dels equips municipals. Construccions i augment de les consignacions pressupostàries arreu que demostren la voluntad de millorar l'accés a l'educació de la majoria del poble. Les dificultats financeres de l'estat central i de la hisenda local faran fracassar bona part d'aquests projectes que ultra afavorir l'escolarització comportaven una dimensió conjuntural com era la lluita contra l'atur que s'incrementava fatalment arreu. En aquests objectius, que constituien un comú denominador força generalitzat, hi trobarien la col.laboració decidida dels mestres i les seves associacions i del naixent moviment de pares vinculat a la millora de l'escola pública. Si bé en el pla simbòlic del calendari, i més tímidament en els continguts, la introducció del laicisme a l'escola anirà avançant, pel que fa a la substitució de l'ensenyament religiós es toparà primer, amb dificultats financeres i després amb la total oposición de les noves autoritats erigides amb posterioritat als fets d'octubre. Malgrat això es fa present un moviment de sectors catòlics benestants en la creació de mútues escolars que garantissin la continuitat dels pressupòsits educatius catòlics i dels centres propis.

Les escoles professionals foren un altre objectiu comú de les noves autoritats locals i del moviment obrer. La seva dignificació estava vinculada a la millora en les instal.lacions i condicions d'estudi. Mentre que per republicans i sindicalistes havien de fer possible la preparació dels treballadors i la millora en les seves condicions de vida i treball, pels organismes econòmics i la dreta política esdevenien centres de socialització en els postulats consetvadors sobre les relacions de treball.

El laicisme es feu doctrina política durant la República, s'havia de fer possible concretar la vella aspiració de les èlites il.lustrades i del republicanisme històric de bastir una societat i un poder polític independent de tota influència religiosa, reduint les creences a un dret individual de l'esfera privada. Aquest objectiu hauria d'ésser combatut per l'Esglèsia que es negava a perdre la seva situación privilegiada que havia estat tradicional en la història d'Espanya, és en aquest marc que es viurà el conflicte religiós entre les posicions contraposades del republicanisme laicista i el catolicisme integrista a nivell local així com la resposta de la jerarquia eclesiàstica, que resta personalitzada en l'arquebisbe Vidal que s'esforçà en apaigavar les tensions amb el poder polític des de la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Esglèsia.

Elements concrets que sitúen o integren el conflicte religiós al Camp mostren com hi ha una decidida empenta governamental en la intensificació i el ritme de l'aplicació de la legislació laicista sobre enterraments, secularització de cementiris i relació amb les autoritats religioses paral.lela a una certa passivitat d'alguns ajuntaments, tot i que és habitual la prohibició de manifestacions públiques de religiositat com són les processons o el pas del Viàtic que seran recuperades durant els mesos de repressió posterior al moviment d'octubre. Un fet final, esdevingut l'abril de 1936, posa de manifest la centralitat d'aquesta qüestió: ens referim a la forçada dimissió de Lloret, alcalde de Tarragona, acusat de copresidir amb la representació eclesiàstica una desfilada militar.

La pràctica del moviment obrer al Camp restarà condicionada per la progressiva extensió de la crisi econòmica que afecta especialment la ja desfassada indústria textil reusenca i la construcció i d'una manera general el conjunt de l'economia del Camp per la incidència sobre la comercialització vinícola i de l'avellana. Si bé, fins 1933, s'aconseguirà avançar en increments salarials i en la reducció de la jornada de 48 a 44 hores, el principal tema de confrontació és l'extensió i creixement de l'atur, bé sigui en reivindicació del subsidi, la reducció de la jornada a 6 hores o el repartiment del treball disponible per evitar els acomiadaments. Els jurats mixtes seran boicotejats, així com les oficines de coI.locació, per la patronal i la C.N.T., mentre que per U.G.T. esdevenen mediació per a afavorir el seu creixement organitzatiu. Situació crítica en el marc d'una rivalitat permanent per l'hegemonia anarquista o socialista en determinats sindicats d'ofici. Les festes del primer de maig constitueixen el punt àlgid d'explicitació dels objectius del moviment obrer, en les conclusions habituals que situen el grau d'exercici de les llibertats en els diversos períodes de la República, reivindicacions laborals como són la del retir obrer, el subsidi contra l'atur, el subsidi de maternitat i invalidesa per accident, la jornada de 6 hores, el descans dominical en el ram del comerç i el perfeccionament de la inspecció de treball amb d'altres reivindicacions sòcio-polítiques com ara la defensa de l'escola única, la formació professional, la construcció d'habitatges o la redistribució de la pressió fiscal, al costat de mesures com l'amnistia, l'abolició de la pena de mort, la plena llibertat de premsa, reunió i manifestació. Les peticions del maig de 1936 són, generalment, molt més ambicioses pel que fa al model de relacions socials i laborals i incideixen sobre el sistema econòmic i polític.

L'escassa resposta pública al greu desafiament de l'atur, que aconseguí de trencar la consciència ciutadana sobre la Repúbica, es reduirà a iniciatives benèfico-caritatives i als plans d'obra municipal especialment a redòs de la llei del Parlament sobre solars, projectes que seran objecte de recurs per les entitats econòmiques i que resultaran definitivament fallits per decisió de l'autoritat militar poc després dels fets d'octubre.

El problema agrari serà un dels eixos de confrontació al Camp durant el període republicà. Les expectatives creades amb la proclamació del nou règim es veuran progressivament fustrades per la desestimació de les demandes de revisió dels contractes de conreu en una primera fase i per la sentència contra la Llei del Parlament després de l'octubre de 1934, resultant d'un llarg procés de confrontació social al camp.

Els fets d'octubre, iniciats amb la convocatòria de vaga general a les tres ciutats, tindràn la seva concreció en la proclamació de l'Estat Català. La repressió del moviment comportarà la detenció I empresonament de bona part de la militància catalanista d'esquerra en sentit ampli dels pobles del Camp al vaixell Arnús, la clausura dels centres
polítics i sindicals i la pràctica dels desnonaments rústics als pobles on s'havia viscut amb més efervescència el fet rabassaire.

La dinàmica electoral durant la Segona República assoleix, primerament, unes fites de participació que oscil.len entre el 75,5% de màxima al 1931 i el 76% al 1936 pel conjunt del Camp. Mentre que les eleccions del juny de 1931, amb el triomf absolut de la candidatura republicana, representen un plebiscit pel règim, es produeix una divisió progressiva en el camp republicà que suposa la confrontació entre E.R.C. I la Coalició d'Esquerres en disputa per l'espai electoral. El bloc de dreta presenta un ascens continuat. La bipolarització creixent situarà les eleccions del febrer de 1936 entre el Front d'Ordre i el Front d'Esquerres, clarament majoritari al Camp.

En l'àmbit de les eleccions locals podem constatar situacions d'inestabilitat a Valls i Reus i continuitat a Tarragona. Mentre que a Valls i en la majoria dels pobles del Camp les eleccions del gener de 1934 tenen una lògica dual, a Tarragona i Reus la divisió entre els grups republicans provoca la confrontació electoral de cinc candidatures. Durant el període de les gestores governatives, la Lliga, els radicals, APC, CEDA i tradicionalistes governaren els ajuntaments amb la desídia pròpia de períodes anteriors.

This thesis seeks to understand the variety of factors that influenced the fairly widespread defection of much of the Spanish paramilitary constabulary, the Civil Guard, during the military rebellion that sparked the 1936-1939 Civil War. The significance of this phenomenon for the initial stages of the uprising has been recognised in the literature, but the explanations presented for it have been often either overly deterministic or focus too much on structural aspects, at the expense of social and historical factors. Indeed, most academic studies have conflated the issue of the Civil Guard with that of the "military problem", that is, the ubiquitous presence of the military in the political evolution of modern Spain, which often allowed the Spanish armed forces to interfere and eventually assume the control of the governing of the nation. This study, while noting the importance of the links between the Civil Guard and the military, gives equal if not greater importance to the fact that the former is primarily a policing body, and thus a variety of other dynamics have to be considered when attempting to understand the attitudes and actions of the corps. Indeed, while much of the military was detached from the daily workings of society, civil guards were on the front line of social conflict, and this unavoidably affected attitudes within the corps towards the viability of the Republic, and the legitimacy of its left- wing governments. Furthermore, the Civil Guard was not immune to the political passions of the day. Indeed, the antagonism between the Left and the Civil Guard reached a new intensity in the wake of the October 1934 Revolution, leading to a further deterioration when the leftist Popular Front coalition won the February 1936 elections. The polarization that infected Spanish politics during this period, as well as the increasing levels of social unrest and political violence, were key factors in influencing civil guards' loyalties once the military rebellion began in July 1936.

Dance
Ph.D.
Though she is widely considered one of the "four pioneers" of American modern dance, German-American Hanya Holm (1893-1992) occupies a shadowy presence in dance history literature. She has often been described as someone who fell in love with America, purged her approach of Germanic elements, and emerged with a more universal one. Her "Americanization" has served as evidence of the Americanness of modern dance, thus eclipsing the German influence on modern dance. This dissertation challenges that narrative by casting new light on Holm's worldview and initial intentions in the New World, and by articulating the specifics of the first five years of her American career. In contrast to previous histories, I propose that Holm did not come to the U.S. to forge an independent career as a choreographer; rather, she came as a missionary for Mary Wigman and her Tanz-Gemeinschaft (dance cultural community). To Wigman and Holm, dance was not only an art form; it was a way of life, a revolt against bourgeois sterility and modern alienation, and a utopian communal vision, even a religion. Artistic expression was only one aspect of modern dance's larger purpose. The transformation of social life was equally important, and Holm was a fervent believer in the need for a widespread amateur dance culture. This study uses a historical methodology and accesses traces of the past such as lectures, school reports, promotional material, newspaper articles, personal notebooks, correspondence, photographs, and other material--much of it discussed here for the first time. These sources provide evidence for new descriptions and interpretations of Holm's migration from Germany to the U.S. and from German dance to American dance. I examine cultural contexts that informed Holm's beliefs, such as early twentieth century German life reform and body culture; provide a sustained analysis of the curriculum of the New York Wigman School of the Dance; and consider how the politicization of dance in the 1930s--in both Germany and the U.S.--affected Holm and her work.
Temple University--Theses

The revolutionary insurrection of October 1934 was a key event in the Spanish Second Republic. The process of “radicalisation” is frequently used to understand this event and this thesis re-evaluates how radicalism can be conceptualised, demonstrating that it was a historically contingent force and a dynamic and reactive process, resulting from a combination of factors and strategies. Rather than a narrow focus on labour reform, this thesis grounds radicalism in the social environment and communities of the coalfields, the practice of politics at local level and the struggles which emerged during the Republic. Local communities were more complex and divided than has frequently been portrayed, and this was crucial to the process of radicalisation. Radicalism and October 1934 cannot be understood without an appreciation of the particular political practice of the coalfields. Analysis of episodes of violence, boycotts and mobilisation over religious policy along with a re-evaluation of the role of the fascism enable us to understand what politics and the Republic meant in Asturias, and the dynamic process of radicalisation. The revolutionary insurrection of 1934 was an attempt to fashion a “revolutionary community”, which was formed in tension with previous experiences of community in the coalfield. The profound effects of repression on local communities were important for shaping the militant, radical, yet fragile, politics of the left in spring 1936. As such, this thesis, through an analysis of the everyday struggles and lived experience of the Second Republic, provides a complex and nuanced vision of both the coalfields and the wider Republic through an emphasis on the contingent nature of radicalism and changing idea of the Republic.

A través de la prensa ibicenca de los años republicanos advertimos una sociedad en pleno proceso de transformación, aunque continuase siendo una comunidad conservadora muy influenciada por la Iglesia, en la cual pervivía un caciquismo clientelista consentido y de base política. En ella encontramos, junto a las débiles organizaciones políticas de izquierdas o el camaleónico Partido Liberal-Disidente/ Partido Republicano de Centro, formaciones dinásticas derechistas como el Partido Liberal Regionalista Ibicenco, cuyo líder se convirtió interesadamente al regionalismo tras haber roto con la dirección provincial y nacional del Partido Liberal. Tal adscripción regionalista, no asumida enteramente por los votantes, fue una de las causas que comportaron el descalabro electoral de sus candidatos en todas las convocatorias de 1931 y, con ello, la disolución de la formación y el nacimiento del Partido Social Agrario-CEDA y, posteriormente, del Partit Regionalista d’Eivissa.

L'objectiu d'aquesta tesi és fer visible el naixement, i intents de consolidació, del somni televisiu d'una societat i d'un periodisme a Catalunya durant la Segona República (1931-1936). Aquests anhels i experiments televisius es poden veure a través de les informacions, referents a la televisió, trobades a la premsa catalana publicada a Barcelona. I propiciades per una societat i un periodisme il·lusionat amb conèixer noves realitats i que té un contacte amb la realitat molt més proper i directe. Per tant, aquella societat i aquell periodisme són indestriables del somni televisiu que, amb la Guerra Civil (1936), s'acabarà convertint en metàfora de Catalunya.
The objective of this thesis is to describe and reveal the birth of the television that was dreamt of by society and journalism in Catalonia during the Second Republic (1931-1936), as well as the attempts made to consolidate it. These wishes and television experiments can be seen through the information and news, related to television, found in the Catalan press published in Barcelona. Information provided by a society and a style of journalism that was excited about discovering new realities and that had a much closer and more direct contact with reality. Therefore, that society and that journalism are inseparable from the television dream that, with the Spanish Civil war (1936), would end up turning into a metaphor of Catalonia.

This thesis is an exploration of the motives, mentalities and collective identities which lay behind acts of popular anticlerical violence and iconoclasm during the pre-war Spanish Second Republic (1931-1936) and the Spanish Civil War (1936-1939). The five year period following the proclamation of the democratic Second Republic in April 1931 was marked by physical assaults upon the property and public ritual of the Spanish Catholic Church. These grassroots attacks were generally carried out by rural and urban anticlerical workers who were frustrated by the Republic's practical inability to tackle the Church's vast power. On 17-18 July 1936, a rightwing military rebellion divided Spain geographically, provoking the radical fragmentation of power in territory which remained under Republican authority. The coup marked the beginning of a conflict which developed into a full-scale civil war. Anticlerical protagonists, with the reconfigured structure of political opportunities working in their favour, participated in an unprecedented wave of iconoclasm and violence against the clergy. During the first six months of the conflict, innumerable religious buildings were destroyed and almost 7,000 religious personnel were killed. This thesis challenges standard interpretations which link these acts to irrationality, criminality and primitiveness. It focuses directly upon the agents of anticlerical violence, exploring the connections between the anticlerical outpouring of July 1936 and those forms of anticlericalism that were already emerging before the coup. It argues that Spanish popular anticlericalism was a phenomenon which was undergoing a radical process of reconfiguration during the first three decades of the twentieth century. During a period of rapid social, cultural and political change, anticlerical acts took on new, explicitly political meanings, becoming both a catalyst and a symptom of social change. After 17-18 July 1936, anticlerical violence became an implicitly constructive force for many of its protagonists: an instrument with which to build a new society.

Arbetets syfte är att undersöka hur de ogifta mödrarna i Gudmundrås socken mellan åren 1931-1936 behandlades jämfört med andra kvinnogrupper inom fattigvården, samt vilka ärenden de förekommer i. Det material som har använts har hämtats från fattigvårdens egna protokollsböcker, vilka går att finna i Kramfors kommunala arkiv. Resultatet tyder på att de ogifta mödrarna inom Gudmundrås socken ofta behandlades på ett annorlunda sätt jämfört med de övriga kvinnogrupper som finns representerade under denna tidsperiod mellan 1931-1936. I de ärenden som finns beskrivna mellan 1931-1936 kan man utläsa att de ogifta mödrarna är den kvinnogrupp som är störst jämfört med de övriga utsatta kvinnogrupperna. Deras bifallna ärenden tyder också på att de först och främst fick hjälp med mat åt barnet jämfört med de andra kvinnogrupperna.

L’objectiu de la tesi és l’estudi del partit Derecha de Cataluña, creat per monàrquics alfonsins catalans durant la Segona República, emparats per la matriu d’abast estatal, Renovación Española. Des del punt de vista de l’ultradreta catalana s’ha estudiat la Comunión Tradicionalista i la Falange y las J.O.N.S., així com petits grupuscles, però no els monàrquics que optaren per aquesta opció. Marcadament espanyolista, Derecha de Cataluña, va ser impulsat per Antonio Goicoechea tant a Madrid com a Barcelona, presidint alhora, Renovación Española, i el Consell Regional del partit a Catalunya. Els impulsors catalans foren: José de Olano y Loyzaga, comte de Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baró de Viver; José Maria Milá y Camps, comte de Montseny, Alfonso Sala, comte de Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., tots ells amb càrrecs durant la Dictadura. Durant la República van cedir el protagonisme a persones més joves: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea acabdillà la formació catalana i estatal, essent l’ànima del partit arreu d’Espanya, fins a finals de 1934, cedint, a partir d’aquesta data el protagonisme a José Calvo Sotelo que, en crear el Bloque Nacional, pretenia integrar el monarquisme ultraconservador, entre ells, Renovación Española i Derecha de Cataluña. Molts membres d’aquest partit van ser signataris del Manifest fundacional. Malgrat l’escassa presència social, tant catalana com estatal, pretenien restaurar la Monarquia sense escatimar mitjans. Tanmateix, van esdevenir un veritable poder fàctic, tant per la seva influència econòmica com per les seves connexions amb les classes socials altes, el clergat més integrista i els militars contraris al règim republicà. Sense suport popular, van inclinar-se pel cop d’estat, sufragant les despeses de la U. M. E. a Catalunya, conspirant, des del primer moment, contra la República i col·laborant a la insurrecció militar del 18 de juliol amb cabals i persones. Finalment, s’adheriren al decret d’unificació de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., el 19 d’abril de 1937 del general Franco. La tesi tracta de posar de relleu el posicionament d’uns homes i d’un partit monàrquic català, contraris al parlamentarisme democràtic, a la República, a l’Estatut, a la capacitat d’autogovern de Catalunya i a l’autonomia universitària. Defensaven un sistema corporatiu i orgànic, sense la presència de partits polítics. Eren monàrquics, catòlics integristes, antidemòcrates, antiparlamentaris, centralistes i corporativistes. Seguint els passos de la Sociedad Cultural d’Acción Española, primer crearen el centre d’estudis Peña Blanca, embrió fundacional del partit Derecha de Cataluña (abril de 1933). Ja constituïts com a partit, intentaren contrarestar la influència possibilista que exercia la Lliga en l’electorat conservador. Ho havien intentat abans de la Dictadura amb la Unión Monárquica Nacional i defensaren després la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, integrant-se a la Unión Patriótica del Dictador. Durant la República, com a Peña Blanca, alguns dels seus membres es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya coalitzats amb els carlins i com a Derecha de Cataluña, ja en solitari, a les eleccions a les a Corts del 19 de novembre de 1933. Formant part de la candidatura del Front Català d’Ordre es presentaren a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Mai van treure cap diputat. A les Corts els representava Renovación Española que compartia plenament les seves posicions. Finalment, a la tesi s’explica participació en la conspiració del 18 de juliol de 1936, la fugida, els que pogueren, i el retorn i l’ocupació de càrrecs amb el franquisme, així com les raons que els mogueren a participar al Consell Privat del Comte de Barcelona, creant una oposició consentida al Dictador.
The aim of the thesis is the study of the party Derecha of Cataluña, created by Catalans monarchists in favour of the king Alfonse XIII, during the Second Republic, supported for the matrix of state scope, Renovación Española. Since the point of view of the Catalan extreme right has been studied the Comunión Traditionalistic and the Falange y las J.O.N.S., as well as small groups, but no the monarchists that opted for this option. Extremely supporters of de national unity of Spain, Derecha of Cataluña, was driven by Antonio Goicoechea so much in Madrid as a Barcelona, chairing at the same time, Renovación Española, and the Regional Council of the party in Catalonia. The Catalan’s leaders of the party were: José de Olano y Loyzaga, count of Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baron of Viver; José Maria Milá y Camps, count of Montseny, Alfonso Sala, count of Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., they all with charges during the Dictatorship, but during the Republic yielded the leadership role to younger people as: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea led the Catalan and state formation, being the soul of the party all over of Spain, until finals of 1934, yielding, from this date the leadership role to José Calvo Sotelo that, in creating Bloque Nacional, who pretended to integrate the extremely conservative monarchism between them, Renovación Española and Derecha of Cataluña. A lot of Members of this party signed of the foundational Manifest. In spite of the scarce social presence, so much in Catalonia as in the Spanish state, pretended to restore the Monarchy above all. However, they were a true power, so much for his economic influence how for his connections with the high social classes, the fundamentalist clergy and the military opposites to the republicans. Without popular support, they were in favour of the coup d'état, they paid the expenses of the U. M. E. in Catalonia, conspiring, since the first moment, against the Republic and collaborated to the military insurrection of the 18 of July with money and people. Finally, they gave support, to the act of unification of the Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., the April 19, 1937 of the general Franco. The thesis treats to put of relief the positioning of some monarchist, opposites to the democratic parliamentarism, to the Republic, to the Statute and the capacity of self-government of Catalonia and the University Autonomy. They were in favour of the corporate and organic system, without the presence of political parties. They were Monarchists, Catholics fundamentalists, antidemocrats, against of the parliamentarism, centralists and corporatists. Following the steps of the Cultural Society of Acción Española, at first they created the centre of studies Peña Blanca, foundational embryo of the party Derecha of Cataluña (April of 1933). Already constituted as a party, they wanted to counteract the influence of the party that the Lliga Regionalista exerted in the conservative electorate. They had tried to counteract the Lliga yet before the Dictatorship with the Unión Monárquica National. After, they defended the dictatorship of the general Miguel Primo of Rivera and they were integrated to the party Unión Patriótica of the Dictator. During the Republic, some of the members of Peña Blanca were presented to the elections to the Parliament of Catalonia united with the Carlists and, as a Derecha of Cataluña, already in solitary, to the elections of the Spanish Parliament in November 19, 1933. Forming part of the candidature of the Front Català d’Ordre, Derecha de Cataluña was presented to the elections of the February 16, 1936. Never had they got any deputy. In the Parliament they were represented by Renovación Española that shared fully his positions. Finally, the thesis explains the participation of Derecha de Cataluña in the conspiracy of the July 18, 1936 in Barcelona, the way they took in order to escape, the return to Spain and the charges they got with the Franco regime, as well as the reasons that moved them to take part to the Private Council of the Count of Barcelona, creating an opposition consented for the Dictator.

Cette étude sur la vie théâtrale à Malaga entre 1931 et 1936 se situe dans la perspective de l'histoire culturelle. Elle se propose d'étudier les possibles répercussions de la Seconde République sur les spectacles de cette ville provinciale. Au croisement des sphères culturelles, artistiques, sociales, économiques et politiques, le théâtre permet une approche transversale des tensions et débats qui définissent ce processus historique. Plus que tout autre art, il se prête à̧ une interrogation sur les enjeux et manifestations, en même temps qu'il en dévoile les soubassements, les contradictions, les mutations. Cette étude permet de reconsidérer les liens culturels qui se tissent, à cette époque, entre la nation espagnole et ses régions, entre Madrid et la province, mais aussi entre l'Andalousie et le reste de l'Espagne. .
This study of the theatrical life in Malaga between 1931 and 1936 belongs to cultural history. It intends to study the possible consequences of the Second Republic on the different shows in this provincial city. Situated at the junction of the cultural, artistic, social, economic and political spheres, theatre allows a transversal approach of the tensions and debates which define this historical process. More than any other art, it is ideal for a questioning about its stakes and its expressions, revealing at the same time its bases, contradictions and transformations. This study allows to reconsider the cultural links created at that time between the Spanich nation and its regions, between Madrid and the provinces, but also between Andalusia and the rest of Spain. .

Submitted by Maykon Nascimento (maykon.albani@hotmail.com) on 2016-03-09T21:03:29Z No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao completa.PDF: 3080204 bytes, checksum: 409afe276a5e08dc01367bfec3fe1490 (MD5)
Approved for entry into archive by Patricia Barros (patricia.barros@ufes.br) on 2016-03-14T13:31:33Z (GMT) No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao completa.PDF: 3080204 bytes, checksum: 409afe276a5e08dc01367bfec3fe1490 (MD5)
Made available in DSpace on 2016-03-14T13:31:33Z (GMT). No. of bitstreams: 2 license_rdf: 23148 bytes, checksum: 9da0b6dfac957114c6a7714714b86306 (MD5) Dissertacao completa.PDF: 3080204 bytes, checksum: 409afe276a5e08dc01367bfec3fe1490 (MD5)
CAPES
Busca compreender a participação de 23 professoras normalistas formadas no Curso de Educação Física do Espírito Santo, na década de 1930, na escolarização da disciplina. Objetiva analisar como elas significaram sua presença como professoras e autoras da Educação Física capixaba. Como referencial teórico, utiliza os conceitos de lutas de representações (CHARTIER, 1990), estratégia e táticas (CERTEAU, 1994) e do paradigma indiciário (GINZBURG, 1999). Metodologicamente, faz uso da crítica documental (BLOCH, 2001). Como fontes, mobiliza documentos da Escola Normal, do Colégio Nossa Senhora Auxiliadora, do Arquivo Permanente do Centro de Educação Física e Desportos da Universidade Federal do Espírito Santo (Cefd/Ufes) (1931-1961), documentos do Arquivo Público do Estado do Espírito Santo, a Revista de Educação (1934-1937), o Diário da Manhã (1908-1937) e a revista Vida Capichaba (1923-1959). O Curso de Educação Física foi criado em 1931 e mantido por militares formados no Centro Militar de Educação Física. Apesar de a historiografia apontar o curso como espaço de irradiação de uma pretensa militarização e esportivização da Educação Física, os achados indicam outros intuitos. Essas outras intencionalidades são percebidas por meio de monografias produzidas pelos primeiros docentes formados no curso que, em sua maioria, eram mulheres. Foi possível perceber as apropriações e os usos realizados da cultura em circulação pelas alunas para a construção de seus trabalhos finais, que foram divulgados em impressos locais. Com as publicações, as mulheres alcançaram destaque e passaram a ocupar cadeiras em importantes instituições educacionais da região. Ao dar visibilidade à atuação das 23 professoras de Educação Física, torna-se possível perceber como elas fizeram uso de um capital simbólico acumulado ao longo de suas carreiras como professoras, autoras, enfim, como mulheres que se moviam de forma tática em meio aos discursos que buscavam determinar seus papéis sociais.
This paper seeks to understand the participation of 23 teachers majored in Physical Education Course of Espirito Santo, in the 1930s, in schooling of the discipline. It aims to analyze how they perceive their presence as teachers and authors of Physical Education in Espirito Santo. As a theoretical reference, it uses the concepts of fights of representations (CHARTIER, 1990), strategy and tactics (CERTEAU, 1994) and the evidential paradigm (GINZBURG, 1999). Methodologically, it uses of the documental criticism (BLOCH, 2001). As sources, it mobilizes documents of the Escola Normal, of Colégio Nossa Senhora Auxiliadora, of the Permanent Archive of the Center of Physical Education and Sports of the Federal University of Espirito Santo (Cefd/Ufes) (1931-1961), Public Archives of Espirito Santo state, the Revista de Educação (1934-1937), the Diário da Manhã (1908-1937) and the magazine Vida Capichaba (1923-1959). The Physical Education Course was created in 1931 and held by military personel majored at the Military Centre of Physical Education. Although the historiography points out the course as a space of diffusion of an alleged militarization and sportivization of Physical Education, the findings indicate other purposes. Monographs produced by the first teachers, mostly women, majored in the course, identify these other intentions. It was possible to identify the appropriation and the uses of culture in circulation by the students to build their term papers, published in local periodicals. After publications, women have gained prominence and have begun to occupy places in important educational institutions in the region. To give visibility to the work of the 23 teachers of Physical Education, it becomes possible to see how they made use of an accumulated symbolic capital throughout their careers as teachers, as authors, and finally as women who moved in a tactic way in the middle of the speeches, that tried to determine their social roles.

Made available in DSpace on 2018-08-01T21:36:32Z (GMT). No. of bitstreams: 1 tese_8861_Marcela Final20151016-83932.PDF: 58 bytes, checksum: 5c603d7f76d3317355c8adb092c36d25 (MD5) Previous issue date: 2015-02-27
Busca compreender a participação de 23 professoras formadas no Curso de Educação Física do Espírito Santo, na década de 1930, na escolarização da disciplina. Objetiva analisar como elas significaram sua presença como professoras e autoras da Educação Física capixaba. Como referencial teórico, utiliza os conceitos de lutas de representações (CHARTIER, 1990), estratégia e táticas (CERTEAU, 1994) e do paradigma indiciário (GINZBURG, 1999). Metodologicamente, faz uso da crítica documental (BLOCH, 2001). Como fontes, mobiliza documentos da Escola Normal, do Colégio Nossa Senhora Auxiliadora, do Arquivo Permanente do Centro de Educação Física e Desportos da Universidade Federal do Espírito Santo (Cefd/Ufes) (1931-1961), documentos do Arquivo Público do Estado do Espírito Santo, a Revista de Educação (1934-1937), o Diário da Manhã (1908-1937) e a revista Vida Capichaba (1923-1959). O Curso de Educação Física foi criado em 1931 e mantido por militares formados no Centro Militar de Educação Física. Apesar de a historiografia apontar o curso como espaço de irradiação de uma pretensa militarização e esportivização da Educação Física, os achados indicam outros intuitos. Essas outras intencionalidades são percebidas por meio de monografias produzidas pelos primeiros docentes formados no curso que, em sua maioria, eram mulheres. Foi possível perceber as apropriações e os usos realizados da cultura em circulação pelas alunas para a construção de seus trabalhos finais, que foram divulgados em impressos locais. Com as publicações, as mulheres alcançaram destaque e passaram a ocupar cadeiras em importantes instituições educacionais da região. Ao dar visibilidade à atuação das 23 professoras de Educação Física, torna-se possível perceber como elas fizeram uso de um capital simbólico acumulado ao longo de suas carreiras como professoras, autoras, enfim, como mulheres que se moviam de forma tática em meio aos discursos que buscavam determinar seus papéis sociais.

Aquesta tesi versa sobre el procés de feixistització de la joventut universitària en el marc de la II República espanyola. És aquest un període d'intensa politització dels joves, que prenen consciència generacional i s'incorporen a l'activitat política, habitualment en organitzacions radicals que han superat els vells claveage polítics decimonònics. El moviment estudiantil, que mai fou apolític, està ara saturat de política. En ell es dóna, durant la República, un canvi de tornes: de moviment progressista d'oposició a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d'Alfons XIII, el buc insígnia del qual és la FUE -Federació Universitària Escolar- passa a ser, al llarg dels anys trenta, un dels bastions del feixisme, coincidint amb l'arribada d'una nova generació, socialitzada sota la Dictadura, que reacciona amb la inadaptació a les transformacions socials i culturals que comporta la República. El feixisme aconseguirà esdevenir hegemònic a la universitat abans de l'esclat de la Guerra Civil, no tant com organització (la seva encarnació universitària és el SEU, Sindicato Español Universitario, afecta a Falange Española), sinó com a eix d'una coalició de forces nacionals antimarxistes, que inclou als estudiants catòlics i als tradicionalistes, que s'estan feixistitzant, tant per la modernització de trets inherents a la seva personalitat històrica, com per contagi directa en el decurs de l'experiència quotidiana compartida amb els seus socis feixistes.
En aquesta tesi em volgut escatir per quins motius els estudiants es fan feixistes (un fenomen general a l'Europa del moment, Espanya no és pas una excepció). S'ha copsat el ressò que les grans proclames feixistes susciten en els estudiants (redempció nacional, culte imperial, exaltació de la heroïcitat...) però tenint en compte que aquesta "política sacralitzada" codifica un projecte social adreçat a resoldre la inestable situació social de la classe mitjana. Els interessos dels estudiants (no oblidem, professionals en formació, tot i ocupar, provisionalment, una posició particular dins l'estructura de classes, no deixen d'estar vinculats als de la seva classe d'origen, que percep el seu estatus social en regressió, amenaçat pel "despertar" de les masses.
Comptat i debatut, el moviment estudiantil ha estat la peça a través del qual hem intentat recompondre el procés constitutiu del feixisme espanyol. L'eina metodològica amb la que s'ha treballat ha estat el concepte de feixistització, entenent el feixisme com un fenomen social, que vessa dels estrets límits del partit, imantant una àrea políticocultural major (que, fins 1936, està representada políticament pels partits de dretes, que, tanmateix, ja està educant als seus seguidors en valors antidemocràtics i prepar-los per l'acceptació d'un règim feixista), que Falange capitalitzarà políticament a partir del fracàs de la estratègia política de la CEDA, Confederación Española de Derechas Autónomas (així com el buidatge del centre). La universitat és un observatori privilegiat per estudiar el procés pel qual el feixisme s'estén de forma cancerígena sobre una àrea antidemocràtica i antimarxista que acaba per nuclear l'organització feixista, en aquest cas, el SEU, numèricament minoritari però de gran "presència" pel seu activisme i la seva doctrina congruent amb la modernitat.
This thesis is about the process of fascistization of university students in the context of the Second Spanish Republic. This was a period of intense politicization of young people, who took generational consciousness and joined in with political activity, usually in radical organizations that had taken over from the old nineteenth-century claveages. The student movement, which had never been apolitical, now became heavily politicized. During the Republic, there was a change of course: from the progressive movement of the opposition to the dictatorship of Primo de Rivera and the monarchy of Alfonso XIII, whose flagship the FUE, University School Federation, became, throughout the thirties, a bastion of fascism, coinciding with the arrival of a new generation, socialized under the dictatorship and which reacted with the refusal to adapt to social and cultural transformations brought about with the Republic. Fascism became hegemonic in the university before the outbreak of the Spanish Civil War, not so much as an organization (its university incarnation is the SEU, Spanish University Union, whose sympathies lay with the Spanish Falange), but as the hub of a national coalition of anti-Marxist forces, including Catholics and traditionalist students, who later became fascists, both via the modernization of the inherent traits of their historical personality, as well as by direct contamination during the course of the everyday experiences they shared with their fascist colleagues.
In this thesis we wanted to clarify why the students became fascists (a general phenomenon throughout Europe; Spain was no exception). The attraction that great fascist proclamations had for university youth (national redemption, the imperial cult, the exaltation of the heroic...) has been covered while taking into account the "political sacralization" which codified a social project aimed at resolving the unstable social condition of the middle classes. The interests of the students (who, we must not forget, had professional training, despite taking, temporarily, a specific position within the class structure), were linked to their social class of origin, with their perceived social status in decline and threatened by the awakening of the masses.
In short, the student movement is the core from which we have tried to reconstruct the constitutive process of Spanish fascism. The methodological tool which has been used is the concept of fascistization, where fascism is interpreted as a social phenomenon that goes beyond the narrow confines of the party, magnetizing a larger political and cultural area (until 1936, this was represented by right-wing parties, which were then also educating their followers in undemocratic values and preparing them for the acceptance of a fascist regime) that the Falange was able to capitalize on politically at the failure of the political strategy of the CEDA, Spanish Confederation of Autonomous Rights (and the emptying of the "centre"). The university is a privileged observatory for studying the process by which fascism spread like a cancer over an undemocratic anti-Marxist area, of which the fascist organization became the core, in this case the SEU, numerically a minority but with a strong "presence" via its activism and its doctrine which was consistent with modernity.

The thesis "The fail of an utopia. Political communication of fascists groups in Spain, 1931-1936" studies communicative strategies of the following political groups: Las Juntas Castellanas de Actuación Hispánica, La Conquista del Estado, JONS, Sindicato Español Universitario and Falange Española de las JONS. This text is not only a history of fascist groups in Spain during the Second Republic, although it shows some relevant innovations in order to understand the evolution of this ideology before the Civil War, but also it is focused on the semantic analysis of discourses and political communication. This study has worked on these magazines: Libertad, La Conquista del Estado, JONS, FE, Igualdad, Arriba, No Importa, La Patria Libre, Azor and Haz. Furthermore, image of leaders, symbols, songs, hymns and slogans have been object of deep research
La tesi “El fracàs d’una utopia. La comunicació política dels grups feixistes a Espanya, 1931-1936” estudia la comunicació dels següents grups polítics: Las Juntas Castellanas de Actuación Hispánica, La Conquista del Estado, JONS, Sindicato Español Universitario i Falange Española de las JONS. Aquesta tesi no és només una història dels grups feixistes a Espanya durant la Segona República, tot i que també aporta novetats a l’hora d’entendre l’evolució d’aquesta ideologia i dels partits feixistes abans de la Guerra Civil, sinó que a més és un anàlisi discursiu, semàntic i polític de la comunicació que varen portar a terme els partits feixistes per tal d’aconseguir el suport de les masses. L’estudi ha investigat el relat de les següents revistes: Libertad, La Conquista del Estado, JONS, FE, Igualdad, Arriba, No Importa, La Patria Libre, Azor i Haz. També han estat investigats la retòrica dels mítings, la imatge en bona mesura construïda dels líders, els símbols, les cançons, els himnes i les consignes

This thesis analyses rural social and political conflict in the province of Badajoz (Extremadura) during the Spanish Second Republic of 1931 to 1936. It takes a broad approach to social and political change in a province typical of southern Spain, but focusses particularly on the under-explored role of powerful agrarian elites opposed to the reforms introduced by the new liberal-democratic regime. The study begins with two complementary chapters covering the period 1870-1930; they consider the evolution of the autocratic rural order presided over by the elite and discuss the growth of the challenge to agrian power from organised rural labour. In the following chapters covering in detail the period 1931 to 1936 the partial transformat ion of the rural order that accompanied the transition to the Republic, the subsequent processes of social and political struggle, and the polarisation that followed are documented. A final epilogue considers the Civil War as a rural counter-revolution that involved the resurgence of agrarian autocracy in Badajoz. The thesis draws on a wide range of primary materials, from archives and printed sources to memoirs, and utilizes the relevant secondary literature. In general the study forms part of a movement to reach a deeper understanding of social and political change during the Republic and in particular offers new perspectives on the contribution of the 'agrarian question' to the breakdown of the regime and the origins of the Civil War.

En avril 1931, la monarchie espagnole d'alphonse xiii tombe comme un fruit mur. La deuxieme republique lui succede et connait bien des vicissitudes jusqu'au pronunciamiento des 17-18 juillet 1936. Pendant cette periode, la politique etrangere de la france doit integrer les nouvelles donnees espagnoles. Les representants francais en espagne, et en premier lieu l'ambassadeur jean herbette, renseignent la + machine diplomatique ; du quai d'orsay. L'evolution politique de la republique espagnole est analysee au jour le jour en tenant compte des caracteres tres specifiques des relations franco-espagnoles. Le changement de regime a madrid impose egalement a la france d'adapter les formes de son influence culturelle et politique dans la peninsule. En ce qui concerne les grandes questions bilaterales franco-espagnoles, la france choisit de conforter ou du moins de maintenir ses positions. L'evolution democratique de l'espagne ne semble pas prise en compte par le quai d'orsay qui ne fait aucune concession sur sa politique vis- a-vis des immigres et des refugies politiques espagnols ou sur la question d'andorre. Le caractere inegal des rapports franco-espagnols est encore plus manifeste dans les affaires economiques et au maroc : la france impose des rapports de force tout a son avantage. Dans le cadre plus general des relations internationales, la france ne dispose pas de la meme latitude. Elle doit considerer les interventions des autres puissances dans le + grand jeu espagnol ;. De 1931-1932, la france espere pouvoir compter sur l'appui de l'espagne sur la scene internationale. Mais pas plus que la monarchie, la republique espagnole n'est disposee a abandonner la neutralite. Dans les annees 1933-1935, au cours desquelles la diplomatie francaise semble chercher sa voie, se pose la question de savoir quelle place la france doit reserver a l'espagne dans son jeu international. En 1936, avec les fronts populaires au pouvoir dans les deux pays un certain rapprochement de leurs diplomaties se dessine. Le declenchement de la guerre civile brise cette evolution d'une maniere brutale. La politique espagnole de la france de 1931 a 1936 est une illustration de la conception francaise des rapports inegaux et montre avec quelle suffisance la france envisage ses relations avec un pays plus faible qu'elle
In april 1931, the spanish monarchy of alfonso xiii felle like a ripe fruit. The second republic then followed and encountered a great deal of vicissitudes until the 17th-18th july 1936 pronunciamiento. During that period of time, the french foreign policy had to adapt to the new spanis facts. The french representatives in spain, and more paticularly the ambassador jean herbette, informed the + machine diplomatique ; of the quai d'orsay. The political evolution of the spanish republic was analysed day after day, taking into account the hightly specific nature of franco-spanih relations. Because of the new regime in madrid, france had to adapt its cultural and political influence in the peninsula. As to the franco-spanish bilateral issues, france chose to reinforce or at the least to maintain its positions. The democratic improvement of spain did not seem to have been taken into account by the quai d'orsay which made no concessions to immigrants and spanish political refugees oe else to the andorra issue. The uneven nature of franco-spanish relations was even more obvious in the economic field and in marocco : france imposed power struggles for its own benefit. In the wider domain of international relations, france did not have the same freedom of movement. It had to take into account the interventions of the other powers in the the + great spanish game ;. From 1931 to 1932, france hoped to be backed by spain as far as international issues were concerned. But no more than the monarchy before, was the spanish republic ready to abandon its neutrality. From 1933 to 1935, a time during which the french diplomaty seemed to be looking for its way, the question of the place france should have kept for spain in its international game was raised. In 1936, with the popualr fronts in power in both countries, a certain closeness in diplomacy was coming to life. The beginning of the civil war brutallly broke this evolution. The policy of france towards spain from 1931 to 1936 illustrates the way france conceived unequal relations and shows the self-importance with which it viewed its relations with weaker country

A la introducció es comença exposant el camí de l’aerostació a Barcelona de 1784 a 1908, la creació del primer club aeronàutic, el primer vol a la ciutat comtal i els vols fets fins a 1914. És segueix amb certes dades de la I Guerra Mundial, tractats i els inicis de les línies aèries. La creació de l’aeròdrom de la Volateria on operen Pujol Comabella i Cia amb escola i on és provaven els avions construïts als Tallers al barri de Sant Martí, Barcelona. L’empresa és seguida per Talleres Hereter amb les mateixes funcions fins al 1920 en què fan fallida. En aquest moment s’hi insta-la l’Escola de l’Aeronàutica Naval operant amb avions i aeròstats explicant el que si fa fins a 1927. A partir d’aquesta data hi comença a operar Iberia, el 1929 seguirà Compañía de Líneas Aéreas Subvencioandas S. A. i el 1932 Líneas Aéreas Postales Españolas que opera fins al començament de la Guerra Civil espanyola. A partir de gener de 1928 a la companyia espanyola si afegí l’enllaç de la Luft Hansa/Lufthansa que operà fins juliol de 1936. Al març de 1920 la companyia francesa Latécoère comença a operar en el seu propi camp a poca distancia de la Volateria on havia començat a fer escales fins a la creació de l’aeròdrom propi. A partir de 1927 òpera l’Aéropostale fins que el 1933 la substitueix Air France fins al juliol de 1936. L’aeròdrom de l’Aero Club es crea el 1923 però com que no hi operaren línies aèries no entra en l’estudi. Al port que volen diferents hidroavions fins al 1920 en què si hi insta-la la base d’hidroavions de l’Escola de l’Aeronàutica Naval, junt els Tallers i el Dedalo. S’exposa el recorregut de cada una de les instal·lacions fins al 1927. Abans però el 1922, de juliol a setembre i un mes i escaig el 1923 hi opera l’Aero Marítima Mallorquina i a partir de novembre de 1928 hi comença operar Società Anonima Navegazione Aeri que és substituïda per la Società Aerea Mediterranea el 1934 i aquesta el 1935 seguida per Ala Littoria que operà fins al juliol de 1936. Fins al 1927 s’explica el que succeeix a cada instal·lació i els moviments d’aeronaus, per passar a partir d’aquesta data explicar el desenvolupament de les aerolínies, des de quina ciutat venen i fins on arriben, la qual cosa donà una visió de la importància dels aeròdroms/aeroports de Barcelona. En paral·lel s’ha estudiat el volum de passatgers, càrrega, correu, així com s’ha explicat el que han significat en aquest procés certs aparells. Per acabar s’ha comparat els aeròdroms/aeroports de Barcelona amb el de Madrid tant en el nombre de línies com en les dades quantificables exposades unes línies enrere.
The introduction begins with the development of the aerostation in Barcelona from 1784 to 1908, the establishment of the first aeronautic club, the first flight to the Catalan capital and all other flights made up to 1914. It then follows on with data from the First World War, treaties and the advent of airlines. The Volateria aerodrome was established, from where Pujol Comabella & Co. would operate with a training school and where tests were carried out on the planes made in their own workshops would be tested, in the Sant Martí district of Barcelona. The company was replaced by Talleres Hereter, which carried out the same functions until 1920, when the firm collapsed. At that point, the Escola de l’Aeronàutica Naval (Naval Aeronautics School) installed itself at the Volateria, operating aeroplanes and aerostats; its activities up to 1927 are detailed. From that year onwards, Iberia began its operations in the aerodrome. 1929 saw the arrival of the Compañía de Líneas Aéreas Subvencionadas S.A. (The Subsidised Airline Company Ltd.) with Líneas Aéreas Postales Españolas (The Spanish Postal Airlines) following in 1932. This latter company would operate until the start of the Spanish Civil War. From January 1928, the Spanish company would be joined by the link with Luft Hansa (styled ‘Lufthansa’ from 1933), which operated until July 1936. In March 1920, the French company Latécoère began to make stop-overs at its own airfield located close to Volateria, where it had initially begun its stop-overs before the finalisation of its own field. Aéropostale would follow, from 1927 until, in 1933, it was substituted by Air France, which operated there until 1936. The Aero Club aerodrome was set up in 1923; however, as no airlines operated from here, it does not form a part of this current study. Up to 1920, various seaplanes used Barcelona port; the Escola de l’Aeronàutica Naval installed its seaplane base here, together with those of Tallers and Dédalo. Each one of the installations is detailed up to 1927. Before this period, however, from July to September 1922 and in 1923 for about six weeks, Aero Marítima Mallorquina (Majorcan Maritime Air) operated here. Additionaly, from November 1928 the Società Anonima Navegazione Aeri (Air Navegation Ltd.) began its operations here; in 1934 it was replaced by Società Aerea Mediterranea (The Mediterranean Air Society), and then—from 1935—by Ala Littoria (the Italian national airline in the 1930s and 1940s), which would operate here until July 1936. Explanation is given for the events and occurrences affecting each one of the installations, and for all aircraft movements, up to 1927. From this date, airline development is described (where the flights originate and where they arrive), which provides an overview of the importance of Barcelona’s aerodromes/airports. In parallel, the volume of passengers, cargo and mail is studied, and explanation is provided for the significance within this process of specific apparatus. Finally, the Barcelona aerodromes/airports are compared with that of Madrid both with respect to the number of airlines and as regards the quantifiable data set out above.

Las Misiones Pedagógicas de la Segunda República española (1931-1936) fueron concebidas como una obra de justicia social a partir de la difusión cultural dirigida a las aldeas y pueblos rurales. Los intelectuales y artistas que participaron de la formación y realización del proyecto, inspirados por el desarrollo previo de la Institución Libre de Enseñanza y las ideas de Manuel Bartolomé Cossío, dieron lugar a una experiencia cultural, pedagógica y política que expresa la singularidad de la modernidad española. La activación de herencias culturales de distintas temporalidades (medievales, modernas y contemporáneas), la búsqueda del “alma popular” (Antonio Machado) y la “profundidad de España” (José Val del Omar), el empleo de tecnologías de la modernidad como la fotografía, el gramófono y el cine, la relación con las vanguardias y la creación de una praxis pedagógica difusiva, configuraron una política definida por sus propios actores como “extravagante”. Desde una perspectiva histórica que se remota a diversos antecedentes, esta tesis ofrece una nueva lectura crítica del fenómeno de las Misiones Pedagógicas, situándolo en una trama cultural que excede los límites del terreno educativo.
From 1931 to 1936, the Spanish Second Republic carried out the project of the Misiones Pedagógicas in rural towns and villages in order to promote social justice and cultural communication. Intellectuals and artists inspired by the previous work of the Institución Libre de Enseñanza and the ideas of Manuel Bartolomé Cossío, gave birth to a cultural, pedagogical and political experience that expressed the singularity of Spanish modernity. The juxtaposition of elements from the cultural heritage (medieval, modern and contemporary images, devices and ideas), the search for the alma del pueblo (Antonio Machado) and the profundidad de España (José Val del Omar), the use of modern technologies (photography, gramophone and cinema), the dialogue with the avantgardes, and the creation of a diffusive pedagogical praxis, configurated a cultural policy defined by its own actors as “extravagant”. From a historical broad perspective, this thesis offers a new critical reading of the Misiones Pedagógicas, placing them in a cultural context that goes beyond the educational field.

Orientador: Jose Claudinei Lombardi
Dissertação (mestrado) - Universidade Estadual de Campinas, Faculdade de Educação
Made available in DSpace on 2018-08-03T19:51:15Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Silva_RomeuAdrianoda_M.pdf: 12492897 bytes, checksum: b64f5f048eef20dead3a226497a4171f (MD5) Previous issue date: 2004
Mestrado

At the moment of the founding of the Second Republic in April 1931, the labour movement in Spain was dominated by two organizations, namely the anarcho-syndicalist Confederación Nacional del Trabajo (CNT) and the socialist Unión General de Trabajadores (UGT). The Second Republic marked the first period in which the two organizations had concurrently operated openly since the Primo de Rivera dictatorship had made the CNT illegal at the same time as the UGT had agreed to cooperate with the General’s corporatist project. With the founding of the Republic, a long-standing organizational and ideological hostility between the two organizations was exacerbated by the fact of the UGT actively participating in the reform project of the Republican-socialist government and the CNT increasingly opposing that project. However, the Republic progressively became polarized between left and right; as fascist regimes came to the fore across Europe, increasingly large sectors of the Spanish left called for a unity of their forces to prevent a similar occurrence in Spain. The outbreak of the Civil War in July 1936 made this unity even more imperative. This thesis focuses on interactions between the CNT and the UGT between 1931 and 1936 within this socio-political context, primarily from the perspective of the CNT. The thesis traces and analyses the evolution of CNT as a national actor’s overall position on the UGT from one of outright hostility to a stance of proposing a revolutionary alliance with it in 1936. The thesis also examines interactions between the two organizations in Catalonia, which was both the CNT's birthplace and stronghold and a region in which the UGT had historically garnered little support. In addition to highlighting the pivotal role that the Catalan CNT had in determining the CNT's national-level stance on the UGT throughout this period, the thesis explores how the anarcho-syndicalist movement in the region presented its socialist counterpart as the embodiment of a socialist- and state-sponsored project to destroy the CNT, and also examines the largely hostile encounters between CNT and UGT unions in workplaces and localities across the region.

Ce travail analyse la naissance et le développement d'un sentiment de solidarité politique entre le Mexique révolutionnaire et l'Espagne de la deuxième République, depuis 1936 jusqu'à 1952. La convergence d'intérêts de leurs systèmes politiques respectifs conduisit le Mexique du président Lázaro Cárdenas, au moment de la rébellion militaire de Francisco Franco contre la République espagnole, à prendre la défense du régime républicain espagnol menacé par des forces réactionnaires et fascistes. L'aide du Mexique au gouvernement légitime de l'Espagne a donc été diplomatique, mais aussi humaine et militaire. Certes généreuse, elle a néanmoins été insuffisante pour interdire la victoire des factieux qui recevaient des renforts surnuméraires de l'Italie fasciste et de l'Allemagne nazie, À partir du premier avril 1939, la victoire de Franco en Espagne a donc été totale et a contraint 500,000 personnes à traverser les Pyrénées pour trouver refuge en France, fuyant la répression. Environ 20 à 30,000 républicains espagnols furent alors évacués vers le Mexique sur les ordres du président Cárdenas et grâce aux fonds des organisations espagnoles d'aide aux exilés, le SERE et la JARE. Ils y ont rejoint une poignée d'enfants et d'intellectuels qui avaient déjà été accueillis par le Mexique durant les années de la guerre civile. Cette émigration politique est la plus importante de l'histoire de l'Espagne contemporaine, et son caractère exceptionnellement qualifié a modifié à jamais le profil socioculturel du Mexique contemporain. Après la guerre civile espagnole, le compromis politique instauré par Cárdenas a été repris par les sept présidents qui lui ont succédé à la tête du Mexique jusqu'en 1976. Le Mexique est resté l'un des plus fermes opposants a l'Espagne de Franco et a permis, en 1945, la reconstitution sur son territoire d'un gouvernement républicain espagnol en exil qui avait pour objectif de renverser Franco avec l'aide de l'ONU. Jusqu'en 1952, la politique extérieur du premier franquisme a tenté par tous les moyens d'infléchir l'attitude des dirigeants mexicains dans le sens d'une reconnaissance du nouveau gouvernement de Madrid. Néanmoins, le Mexique n'a jamais souscrit à la reconnaissance de Franco, cependant que, de son côté, le gouvernement de la République espagnole n'a jamais pu obtenir le renversement de Franco à cause, principalement, des évolutions complexes du contexte politique de l'après deuxième guerre mondiale. Toutefois, jusqu'en 1952, date de l'entrée de l'Espagne franquiste a l'UNESCO, le Mexique est resté la frontière commune de ces deux Espagne que tout séparait
This work analyses the solidarity between revolutionary Mexico and the Spanish Republic since 1936 until 1952. During this period, Mexico, under president Cárdenas authority, became a protector of the Spanish second Republic attacked, in 1936, by a military movement supervised by général Francisco Franco and helped by fascist Italy and nazi Germany. Mexico provided the Republic a diplomatic, humanitarian and military assistance. Unfortunately, the Spanish civil war turned over in april 1939 with Franco's victory. Then, half million people were forced to live Spain scrambling, threatened by repression. Cárdenas decided immediately to offer them Mexico's hospitality. Between 1939 and 1945, approximately 20 to 30. 000 spanish republicans found safety and a new home in Mexico, rejoining a few children and intellectuals who were evacuated from Spain during the war. This operation was organized by Mexican government and spanish organizations for help the refugees. Such an immigration, highly qualified, represent a phenomenon unprecedented in Spain's contemporary history. Thereafter, this solidarity became part of the mexican history and Cárdenas attitude was incessantly claimed by Mexico until 1976. In 1945, republicans were authorized by mexican president Manuel Avila Camacho to restore a spanish republican government in exile in Mexico to remove Franco from the power with help of the OUN. Unsuccessfully. During the post world war period, Mexico stayed as a strong opponent against Franco's regime and Franco's foreign policy was constantly looking for his recognition from Mexico. Unsuccessfully too. However, in 1952, Franco's Spain was finally admitted at the UNESCO and entered the western order. So, during ail this time, Mexico has been the common border between the two Spain

Dans une societe traditionnellement patriarcale, l'instauration du regime republicain, et la promulgation d'une constitution etablissant pour la premiere fois l'egalite des sexes, suffirent-elles a modifier de facon radicale les mentalites? les femmes purent-elles alors agir sur un pied d'egalite par rapport aux hommes sur le plan politique et syndical? telles sont essentiellement les questions auxquelles nous avons tente de repondre en ce qui concerne la ville de saragosse, qui bien qu'elle fut le noyau de l'anarcho-syndicalisme espagnol pendant une partie de la periode republicaine, constituait un terrain encore inexplore dans ce domaine
In a traditionnally patriarchal society, did the institution of a republican regime and the promulgation of a constitution that set up for the first time sexes equality, suffice to modidify radicaly mentalities? could women be, then, on equal terms with men in the political and syndical sphere? those are the questions we tried to answer in the case of the city of saragossa that, even if it has been the core of the spanish anarchosyndicalism during a part of the republican period, was yet an unexplored field from that point of view

L’objecte d’estudi de la present tesis doctoral són els grups marxistes a Espanya que es van oposar a la política estalinista i a la vegada van mantenir un programa de transformació social que implicava, per tant, la negativa als pactes amb la burgesia, quina forma típica durant els anys 30 va ser el Front Popular. La perspectiva internacionalista d’aquests grups va fer que tots tinguessin un vincle amb un corrent internacional i que, de fet, a partir del 1936 tots fossin iniciats a Espanya per militants estrangers i no autòctons. Aquests grups s’estructuren en tres grans blocs: els seguidors de les tesis de Trotsky (trotskistes, fossin oficials o dissidents), els grups quartainternacionalistes que havien trencat amb el trotskisme, i els seguidors de les tesis d’Amadeo Bordiga (per tant, bordiguistes). En quant el període cronològic, l’estudi va des de finals del 1933 fins a l’estiu del 1937, és a dir, des del començament del procés que menà a la desaparició de la Izquierda Comunista Española (I.C.E.) (secció espanyola de la Lliga Comunista Internacional (L.C.I.), seguidora de les tesis de Trotsky), fins a la repressió de l’estiu del 1937, que va significar el final del període de treball obert a Espanya dels grups marxistes a l’esquerra del P.C.E.-P.S.U.C. L’objectiu de la tesi, per tant, és exposar, analitzar i valorar la presència dels grups revolucionaris marxistes a Espanya en el període delimitat, la seva incidència en aquell moment històric, i la coherència de les seves propostes polítiques amb els seus propis pressupòsits teòrics. La hipòtesi de la qual parteixo és que la situació político-social en l’Espanya dels anys 30 plantejava la possibilitat d’una opció de tipus revolucionari que implicava tant la presa del poder per part de la classe obrera com la socialització de l’economia; en aquest context, per tant, les propostes dels grups que van plantejar aquesta opció no haurien de ser contemplades com una mera imitació de models externs sinó com un projecte polític que respondria tant a la pròpia realitat espanyola com al context internacional en el qual aquesta s’inseria. L’existència d’aquests grups a Espanya respondria, per tant, a la necessitat de donar una sortida revolucionària a la crisi espanyola i la viabilitat de les seves propostes hauria de ser estudiada independentment de la composició nacional d’aquests grups o de la seva força numèrica. La seva manca d’èxit hauria de ser contemplada més com deguda a la dificultat d’integrar-se en un espai polític ja ocupat per organitzacions que gaudien de l’avantatge de ser al davant d’un procés revolucionari, que no pas per la manca d’adequació de les seves anàlisis i propostes.
This thesis studies the Marxist groups in Spain who opposed Stalinist politics and at the same time maintained a program of social transformation that implied, therefore, the refusal of the Popular Front. Their internationalist perspective meant that they all had an international connexion and that from 1936 all were initiated by foreign militants. These groups are structured in three major blocks: the followers of Trotsky's theses (Trotskyists, officers or dissidents), fourthinternationalist that had broken with Trotskyism, and the followers of Bordiga's thesis (bordiguists). The study goes from the end of 1933 until the summer of 1937, covering from the process leading to the disappearance of the Spanish Communist Left until the repression of the summer of 1937, which meant the end of the open work in Spain of the Marxist groups to the left of the PCE-PSUC. The objective of this thesis is to expose, analyze and evaluate the presence of the Marxist revolutionary groups in Spain in the delimited period, their incidence at that historical moment, and the coherence of their political proposals with their own theoretical principles. The hypothesis that I start with is that the political-social situation in Spain in the 1930s posed the possibility of an option of revolutionary type that implied both the taking of power by the working class and the socialization of the economy; in this context, therefore, the proposals of the groups that raised this option should not be considered as mere imitation of external models but as a political project that would respond both to the Spanish reality itself and to the international context in which this was inserted. The existence of these groups would respond, therefore, to the need to give a revolutionary solution to the Spanish crisis and the viability of their proposals should be studied regardless of their national composition or numerical strength. Their lack of success should be considered more due to the difficulty of integrating itself into a political space already occupied by organizations that enjoyed the advantage of leading a revolutionary process, that not because of the lack of adequacy of their analysis and proposals.

Aquesta recerca reconstrueix quin va ser l’origen, l’estructura i el context històric de les Joventuts Llibertàries a Catalunya, des de l’any 1932 fins al final de la Guerra Civil. Malgrat existir investigacions prèvies sobre aquesta organització d’àmbit estatal, com la tesi doctoral de Jesús López Santamaría de l’any 1983, no existia cap recerca específica sobre l’organització en el nostre territori, sobretot pel que fa als primers anys de formació. Aquesta manca d’estudis s’estén a bona part de la resta d’organitzacions juvenils de l’època, que malgrat tenir un dels seus moments àlgids de desenvolupament durant el període d’entreguerres, resten sovint oblidades en la historiografia o tractades com a simples annexos de les organitzacions “adultes”. En el cas de les Joventuts Llibertàries catalanes, els indicis en els que es van basar les hipòtesis inicials d’aquesta investigació, assenyalaven que no es van limitar a seguir consignes a cegues. Els joves anarquistes, van tenir una personalitat molt marcada que en alguns moments va entrar en conflicte amb la CNT-FAI, a més de comptar amb una estructura organitzativa i territorial força més complexa del que fins ara es pensava. A partir de la recopilació, ordenació i buidat de la dispersa documentació de l’organització, formada per actes de congressos i reunions, circulars, publicacions d’àmbit local o comarcal... ha estat possible resseguir com es van formar els primers grups a Catalunya durant la Segona República, quins mecanismes van utilitzar per vertebrar la seva estructura, com van intervenir els joves llibertaris catalans en els esdeveniments polítics del moment, quina va ser la seva relació amb la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), o la influència del conflicte intern que vivia la CNT entre trentistes i faistes en la creació d’aquesta entitat juvenil, el seu desenvolupament i en la relació amb les JJLL de la resta de l’estat. També s’ha pogut reconstruir quin va ser el paper que van jugar els joves llibertaris catalans durant la Guerra Civil, els seus debats i crisis internes, els enfrontaments que van tenir amb la CNT-FAI i la FIJL, quan començaren a discrepar de la posició oficial adoptada pel sindicat anarcosindicalista, i el creixement de l’organització que va arribar a la major part de comarques catalanes. Va ser des d’aquestes i des de les diferents agrupacions locals que s’inicià aquest estudi, afegint la perspectiva de l’estructura territorial com un element més d’anàlisi que ens apropa a les dificultats i contradiccions a les que s’enfrontaren les agrupacions de base, ajudant-nos a entendre més bé el perfil de la militància i ampliant la imatge que tindríem de l’organització si només ens fixéssim en els discursos dels seus líders. La relació amb els esdeveniments polítics i les disputes ideològiques del moment, ens completa el retrat i ens ajuda a comprendre bona part de les seves actuacions i decisions, refermant la necessitat d’aquest diàleg constant entre l’origen, l’estructura i el context de la que va ser l’organització juvenil més important a Catalunya durant els anys 30.
This research rebuilds the origin, structure and historical context of the Libertarian Youth in Catalonia from 1932 until the end of the Civil War. Despite previous researches on this state organization, such as Jesús López Santamaría’s doctoral thesis in 1983, there was not any specific research focused on our territory and especially within the first formative years. The absence of detailed studies is understood concerning most of other youth organizations of the time which, despite having high points of development during the inter-war period, often remain forgotten in historiography or are seen just as an attachment of other ‘grown-up’ organizations. In the case of the Libertarian Youth in Catalonia, the signs the initial hypothesis of this research is based on, show that they had a highly marked personality which sometimes entered into conflict with the CNT-FAI, besides, they had a more complex organisational and territorial structure than thought. The tracing of how the first groups were formed in Catalonia during the Second Republic, the mechanisms that were used to articulate its structure, how the Catalonian youth participated in the political events of the time, which the connection to the Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL) was and the influence of the internal conflict between the trentistas and the FAI tendency in the creation of this youth organization the CNT was enduring. Its development and its relation to the libertarian youths from the rest of the state has been possible thanks to the collecting, arrangement and extraction of the scattered information about the organisation formed by records of congresses and meetings, circulars, and publications at a local or regional scope. It has also been possible to rebuild which role the young Catalan libertarians played during the Civil War, its debates and internal crisis, the confrontations they had with the CNT-FAI and the FIJL, when they started disagreeing with the official position adopted by the anarcho-syndicalists and the growth of the institution which arrived to most of the Catalan regions. This study departs from these other local organisation adding the perspective of the territorial structure as an extra element to analyse that takes us to the difficulties and contradictions the base groups had to deal with, helping us to understand better the political militancy profile and broadening the image we would have of the organisation if we only focused in the leaders discourses. The connection with the political events and the ideological disputes of the time completes the portrait and helps us to understand most of their actions and decisions, strengthening the need of this constant dialogue among the origin, the structure and the context of what was the most important youth organisation in Catalonia during the 30s

La presente Tesis doctoral se divide en tres bloques bien diferenciados: en el primero se trazan las líneas maestras de la realidad social, económica y política imperante en la provincia de Santa Cruz de Tenerife durante la primera mitad del siglo XX. En el segundo, se aborda el desarrollo de las instituciones políticas (municipales, insulares, provinciales y nacionales) a lo largo del periodo tomando como hilo conductor la supervivencia del clientelismo y el caciquismo sobre el que se asienta el sistema. En el tercero, se estudian todas las manifestaciones de oposición surgidas contra un régimen que margina y oprime a gran parte de la población, tanto en el campo como en la ciudad, aglutinando a todas las orientaciones políticas catalogadas bajo el, tan amplio como confuso, concepto de "izquierdas". Dentro de él tiene una relevancia especial el análisis y caracterización de la resistencia y represión surgida tras la sublevación militar del 18 de julio de 1936.
Title of Thesis: THE PROVINCE OF SANTA CRUZ DE TENERIFE BETWEEN TWO DICTATORSHIPS (1923-1945). HUNGER AND ORDER. The doctoral thesis is divided into three blocks. In the first are traced the main points of the social, economic and political conditions in the province of Santa Cruz de Tenerife in the first half of the twentieth century. In the second section, is raised the development of political institutions (municipal, insular, provincial and national) during the examined period, taking as a common theme the survival of patronage system and chieftainship. In the third section, I study the opposition emerged against a regime that marginalizes the great majority of the population, both in the country and in the city, uniting all the political directions laid under the concept of the left-wing. The analysis of the repression emerged after the military uprising of July the 18th, 1936, has special relevance. The traditionally dominant class in the province (large landowners and merchants, enriched with the export of bananas) through its network of clientele, dominated all political structures in the province, since the dictatorship of Primo de Rivera. They kept political control during the Second Republic, holding back social reforms in areas where power was lost, and got involved in the coup of July the 18th, 1936, being restored back into the institutions that govern public life.

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant.
La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Ce travail a pour but premier de dresser un parallèle entre deux écrivains français de la deuxième partie du XXème siècle entre lesquels on trouve ordinairement peu de points communs. À travers leur fréquentation commune du philosophe Henri Lefebvre, Georges Perec et Guy Debord se sont révélé proches en de nombreux domaines : thématiques de l'aliénation contemporaine, de la dérive, du jeu, stratégies littéraires visant à subvertir l'espace commun du discours. Réfractaires à l'ordre établi de la littérature, ces deux écrivains ont voulu poser les bases d'une nouvelle éthique des transformations textuelles, interrogeant par là l'idée d'une concession aux modèles culturels dominants. Chacun à leur manière (la sédition pour Guy Debord, la ruse pour Georges Perec), ils ont joué avec les codes admis, puisant dans l'héritage de l'avant-garde littéraire du siècle pour tenter de bâtir une écriture irréductible
This study's purpose is to compare two French authors from the second half of the 20th Century, between whom few common threads are usually found. Because they both spent time with the French philosopher Henri Lefebvre, we have been able to consider that Georges Perec and Guy Debord shared several themes and directions: modern alienation, wandering, games, literary strategies to subvert the common discursive space. Both rebels towards the dominant rules of literature, these two writers wanted to define the bases of a new ethical mode of textual transformations, questioning the idea of compromise in favor of the major cultural models. Each in their own way, (sedition for Guy Debord, scheme for Georges Perec) they played with common rules, drawing examples from literary avant-guards of the century to try and invent a resolute art of writing

Aportació al Turisme Cultural a partir de l'estudi i anàlisi d'una revista de difusió turística en el mercat internacional, la Barcelona Atracción. (1910-1936 i 1945-1954), amb un anàlisi més extens de l'etapa republicana. La revista s' edita a Barcelona i es difon als cinc continents des de 1910.
S'analitza la construcció de la imatge i la propaganda turístiques a partir de la posada en valor del patrimoni cultural, sobretot del monumental i artístic.
S'annexen resums de tots els articles de la revista mensual Barcelona Atracción que d'una manera directa o indirecta tenen per subjecte un element cultural tangible o intangible, i un recull de centenars d'imatges de personalitats, monuments, cartells, que il·lustren la revista en l'etapa republicana.
A contribution to the field of Cultural Tourism based on the study and analysis of a tourism magazine with an international circulation , the Barcelona Atracción. (1910 - 1936 and 1945 - 1954). The Republican period is analysed in most depth. The magazine was published in Barcelona and circulated in five continents from 1910. This work analyses the creation of image and tourist publicity based on the value given to cultural heritage, especially monuments and art.
There is an annex which includes all the articles from the monthly magazine Barcelona Atracción which are, directly or indirectly, concerned with the subject of a tangible or intangible cultural element. There is also a collection of hundreds of images of people, monuments and posters from the Republican period of the magazine.

Aquesta recerca es centra en l’anàlisi del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- Entitat Obrera, CADCI, durant la guerra civil. Des de la seua fundació el 1903, l’entitat expressava la via nacional de la vindicació laboral per als treballadors mercantils. La seua estratègia s’anà adaptant a les noves demandes dels dependents, cada cop més proletaritzats i conscients de formar part de la classe obrera. A partir dels anys trenta, la realització de mesures de força pioneres per al sector i l’augment del prestigi de l’entitat, situaran el CADCI al capdavant de les organitzacions mercantils catalanes. Aquesta activitat unida a la participació en la insurrecció del 6 d’Octubre, feu que el Centre tingués un paper rellevant dintre del moviment antifeixista i obrerista. L’anàlisi de l’esforç de guerra de l’entitat mercantil ens ajuda a constatar aquesta rellevància i estudiar acuradament l’evolució de la multiplicitat de funcions endegades per tal d’atendre als treballadors i treballadores del comerç, tan al front com a la rereguarda. Durant la guerra, l’entitat comptà amb milers d’afiliats, passant dels 23.000 afiliats de juliol de 1936 als més de 50.000 un any després. A finals del 1938, 11.000 associats, el 22% de la seua militància, estaven al front. D’altra banda, es plantejà la possibilitat de fer del CADCI la tercera central sindical catalana. L’opció s’esvairia en ratificar-se l’adhesió a la regional d’UGT el juliol de 1937. A partir d’aleshores i fins al final de la guerra, el Centre seguí funcionant amb independència de la Regional, situant en l’eix prioritari d’acció al seu Secretariat Militar i en especial al Comitè d’Ajut al Combatent dirigit per les treballadores mercantils. Aprofundir en la història del CADCI ens permet investigar per què patí la triple repressió franquista executada sobre l’entitat, els associats i el seu estatge social. L’apropiació militar de l’edifici ubicat al número 10 de la Rambla de Santa Mònica, s’efectuava el 26 de gener de 1939, només ser ocupada Barcelona. Poques setmanes després era escorcollat pel personal de l’Oficina de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, DERD. L’organisme s’encarregava de localitzar, requisar i controlar tota la documentació que aportés dades sobre els enemics amb l’objectiu d’identificar, amb la major celeritat possible, al màxim nombre de persones i entitats que hagueren participat o col·laborat amb la República per poder processar-les i depurar-les. La finalitat repressiva marcà la conservació del patrimoni documental requisat, doncs fou eliminat tot allò que es considerà inútil per a l’extracció d’informació sobre persones desafectes. Una part de la documentació sostreta és la que conforma el fons restituït al CADCI entre 2008 i 2014, en aplicació de la Llei 21/2005, procedent del Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Les 1.213 unitats de catalogació, més de 105.000 documents foliats, són la base documental de la nostra investigació. L’estatge social no ha estat retornat. La seua història motiva i estructura bona part de la recerca. A través de les seues quatre clausures estudiem l’evolució del Centre, l’augment del suport popular i l’enfortiment de la xarxa vincular que fou clau per superar els períodes de clandestinitat. A la vegada, analitzem els precedents de l’accionar repressiu i el procés de resignificació de l’edifici que, durant la guerra, es consolidà com un lloc de commemoració i símbol de la resistència antifeixista. La recerca estudia les implicacions de recuperar-lo com a lloc de memòria i d’història. Amb aquesta finalitat es proposen una sèrie d’intervencions per a aquest espai que allotja la multiplicitat dels relats de la història del moviment obrer català.
The research focusses on the analysis of the CADCI, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- Entitat Obrera (Autonomic Centre of Dependents of Commerce and Industry– Workers Organization), during the civil war. From its founding in 1903, the organization expressed the national route of labour vindication for mercantile workers. Its strategy evolved along with the demands of its dependants, increasingly proletarianized and aware of belonging to the working class. Beginning in the thirties, the carrying out of pioneering measures for the sector and the increase in prestige of the organization, put CADCI at the head of the Catalan mercantile organisations. This activity coupled with its participation in the insurrection of the 6th of October, led to the centre reinforcing its role within the anti-fascist workers movement. As a result, during the war, the organisation would have thousands of members and at one point it was considered it could become the third union federation. An analysis of its war effort allows us to confirm this relevance and study the multiplicity of functions carried out in order to attend to workers on the frontline as well as in the rear-guard. An in-depth study of the history of CADCI allows us to analyse the reasons for it suffering the triple Francoist repression carried out on the organisation, its associates and its headquarters. The military appropriation of the building, located at Rambla de Santa Mónica number 10, was carried out on the 26th of January 1939, immediately following the occupation of Barcelona. A few weeks later it was searched by the DERD (State Delegation for Document Recovery). Part of the documentation taken is what makes up the content restored to the organisation between 2008 and 2014, by application of the law 21/2005, from the CDMH (Historical Memory Documentary Centre) in Salamanca. These 1213 catalogued items are the documentary base of this investigation. The headquarters has not been returned. Its history motivates and structures a good part of the research. Through its four forced shutdown we study the evolution of the centre, its increase in popular support and the strengthening of its networks that were key to it surviving periods in the underground. At the same time, we analyse the precedents of the repressive action and the resignification process of the building that was consolidated as a place of commemoration and a symbol of the anti-fascist resistance during the war. The research looks at the implications of recovering it as a site of memory and history. For this purpose, a series of interventions are proposed for this space that houses the multiplicity of stories of the history of the Catalan labour movement.

Submitted by Automa??o e Estat?stica (sst@bczm.ufrn.br) on 2017-06-02T22:53:26Z No. of bitstreams: 1 AlexBarbosaDeMoraes_DISSERT.pdf: 11472761 bytes, checksum: 05ac565ee284b2e037a19753d9805360 (MD5)
Approved for entry into archive by Arlan Eloi Leite Silva (eloihistoriador@yahoo.com.br) on 2017-06-09T21:50:42Z (GMT) No. of bitstreams: 1 AlexBarbosaDeMoraes_DISSERT.pdf: 11472761 bytes, checksum: 05ac565ee284b2e037a19753d9805360 (MD5)
Made available in DSpace on 2017-06-09T21:50:42Z (GMT). No. of bitstreams: 1 AlexBarbosaDeMoraes_DISSERT.pdf: 11472761 bytes, checksum: 05ac565ee284b2e037a19753d9805360 (MD5) Previous issue date: 2017-02-23
Conselho Nacional de Desenvolvimento Cient?fico e Tecnol?gico (CNPq)
O estado do Rio Grande do Norte concentra grande atividade pesqueira, assim como de produ??o de camar?es cultivados. A introdu??o de esp?cies al?ctones para o cultivo pode proporcionar a invas?o dessas esp?cies em ambientes aqu?ticos naturais e promover a perda de biodiversidade nativa. A problem?tica se torna mais cr?tica quando as esp?cies invasoras apresentam alta similaridade morfol?gica com esp?cies nativas, aumentando a susceptibilidade das popula??es naturais aos impactos promovidos pela invas?o de esp?cies n?o-nativas. Esta disserta??o prop?e comparar, morfologica e morfometricamente, o camar?o ex?tico Litopenaeus vannamei com a esp?cie nativa brasileira, L. schmitti, atrav?s de an?lises sobre morfologia externa dos caracteres sexuais secund?rios e varia??o de forma do cefalot?rax. A avalia??o morfol?gica evidenciou que os caracteres sexuais secund?rios apresentaram diferen?as discern?veis entre os est?gios ontogen?ticos intra e interespecificamente, tanto em machos quanto em f?meas. Al?m disso, o estudo sobre o crescimento do petasma em rela??o ao comprimento do cefalot?rax evidenciou que essas estruturas apresentam rela??es de crescimento distintas entre as esp?cies e entre os grupos ontogen?ticos. Existe tamb?m uma diferen?a bem marcada sobre o tamanho da primeira matura??o entre as duas esp?cies mas n?o entre os grupos de L. vannamei de natureza e de viveiro. J? na avalia??o da forma do cefalot?rax foi evidenciada uma distin??o morfol?gica entre as esp?cies, mostrando uma varia??o geom?trica significante entre o cefalot?rax da esp?cie nativa e a n?o nativa, por?m em abordagem intraespec?fica n?o foi poss?vel distinguir os esp?cimes de L. vannamei cultivados daqueles aclimatados ao ambiente natural.

The subject of this diploma thesis is a theater and film production of Ladislav Smoljak. The thesis aims to discover consistent elements in his extensive work and define the poetics of the artist. The attention is focused primarily on his humor. Next goal is to define Smoljak's creative approach in relation to Zdeněk Svěrák; his long-time work partner. His work is mainly examined by textual analysis and analysis of the final productions. Theatrical productions: Vyšetřování ztráty třídní knihy made for Divadlo Járy Cimrmana, Hymna aneb Urfidlovačka, Fantom realistického divadla Zdeňka Nejedlého for Studio Jára (later renamed Studio Láďa) and Malý říjen for Divadlo Na Zábradlí. Movies: Jáchyme, hoď ho do stroje!; Marečku, podejte mi pero!; Na samotě u lesa; Kulový blesk; Vrchní, prchni!; Jára Cimrman ležící, spící; Rozpuštěný a vypuštěný and Nejistá sezóna. The author of the thesis used the findings in order to define Smoljak's understanding of humor as the way how to communicate about issues related to the very nature of humanity.

Cette thèse propose une analyse de la carrière et de l'idéologie de Pilar Primo de Rivera, qui fut la seule femme politique d'envergure sous le régime franquiste. En mêlant une approche chronologique et thématique, cinq chapitres abordent les thèmes suivants : son éveil politique et sa nomination comme déléguée nationale de la Section Féminine ainsi que les conflits visant à étendre son hégémonie durant la guerre civile ; le culte rendu par la hiérarchie de sa propre organisation, les relations conflictuelles avec les édiles politiques et ecclésiastiques du régime ; la confrontation des politiques mises en œuvre sur la condition féminine avec un discours normatif et conservateur ; le culte de la mémoire de José Antonio et les rapports avec Francisco Franco ; le retrait de la vie politique et l'analyse critique de ses mémoires. L'étude de ces cinq axes permet de cerner les contours d'un personnage aux multiples facettes, au discours et au style de vie volontiers paradoxaux
This thesis proposes an analysis of the career and ideology of Pilar Primo de Rivera, who was the only major female political figure under Franco's regime. By combining a chronological survey with a thematic perspective, five chapters address the following questions : her political education in the thirties and nomination as national delegate of the Women's Section, including the conflicts in order to extend her hegemony during the Civil War ; the devotion about her figure within the organization and the often conflictual relationships with political and ecclesiastical representatives of the regime ; the analysis of the politics she promoted at the light of her normative and conservative discourse ; the cult of José Antonio and her relationship with Francisco Franco ; her retirement from political office and the critical analysis of her memoirs. The study of those five axes allows us to outline a complex personality, whose way of life and discourses were full of paradoxes

La thèse doctorale Cinéma et Guerre Civile au Pays Basque (1936-2006) vise à rechercher les traces cinématographiques laissées par la Guerre Civile espagnole en terre basque au cours des soixante-dix dernières années. Celle-ci a eu ses propres particularités et le cinéma nous l’a montré. La propagande franquiste était agressive, enragée, injurieuse. Elle ne se contentait pas de louanger l’avancée des troupes franquistes et de glorifier la figure du Caudillo. Elle s’acharnait contre l’ennemi. La propagande nationaliste basque apparaît, quant à elle, alors que la guerre est déjà presque perdue en Euzkadi. Le meilleur documentaire de propagande basque viendra de Paris en 1937 (Guernika) et il va chercher à informer l’Europe du bombardement nazi contre la ville basque, à lui montrer sur les écrans l’horreur de la guerre. Une fois la guerre terminée, le silence envahit les salles. Par contre, après la dictature, les écrans basques se remplissent du souvenir de la guerre, le plus souvent dans l’objectif de la rattacher au présent. Le cinéma sur la Guerre Civile au Pays Basque a été intimement lié au contexte dans lequel il a été produit
The doctoral thesis Cinema and the Spanish civil war in the Basque Country provides an analysis of all the films related to this conflict which have been produced throughout the last seventy years. The war that took place in the Basque lands had its own peculiarities which have been made visible in all the related cinema products. Franco’s propaganda was aggressive, full of rage, insulting. It was focused not only on the military victories of the fascists or the glorifying scenes about the Caudillo, but also on the humiliation of the enemies. The Basque nationalist propaganda appeared when the war was almost finished. The best documentary at this respect is Guernika (1937) carried out in Paris, which entailed a considerable effort to let the Europeans know about the nazi bombing of the Basque city. When war was over, the screens remained almost silent. Nevertheless, after Franco’s dictatorship they became fully recovered remembrances of the war, usually to link those experiences with the present. Thus, all films about the Spanish Civil War in the Basque Country are closely related to the times when they were filmed

L'objectif du travail est de dégager l'image de la ville et du citadin hispano-américains actuels au travers des métropoles évoquées dans les romans suivants: Mexico dans la region mas transparente et camion de pile (C. Fuentes); Caracas dans pais portatil (A. Gonzalez Leon); une ville colombienne dans al pie de la ciudad (M. Mejia Vallejo); Lima dans la ciudad y los perros (M. Vargas llosa) et un mundo para Julius (A. Bryce Echenique) et Buenos Aires dans adan buenosayres (L. Marechal) et sobre heroes y tumbas (E. Sabato). Le travail est divisé en quatre parties: le cadre géographique, l'étude de la société, l'analyse de la communication urbaine et l'exploration des poétiques narratives. Les paysages désordonnés, contrastes et inachevés traduisent les innombrables problèmes d'une croissance urbaine incontrôlée. L'analyse de la société urbaine romanesque révèle une structure fondamentalement tripartite et fortement hiérarchisée: la masse flottante de la classe moyenne oscille entre l'indécente opulence de l'oligarchie et l'extrême dénuement du peuple. Dans l'espace urbain code, répressif et aliénant, règnent la violence et l'indifférence. La dimension mythique et symbolique des romans traduit le besoin universel de sacraliser l'espace ou vit l'individu. Les structures baroques et éclatées des récits, leurs styles expressionnistes sont l'expression métaphorique de l'inquiétante brutalité urbaine
The aim of this study is to elucidate the image of the present Hispanic American cities and the city dweller through the following novels: Mexico in la region mas transparente and cambio de piel, c. Fuentes; caracas in pais portatil, a. Gonzalez leon; a Columbian metropolis in al pie de la ciudad, M. Mejia Vallejo; Lima in la ciudad y los perros, M. Vargas Llosa, and un mundo para Julius, A. Bryce Echenique; and Buenos Aires both in adan buenosayres, L. Marechal, and sobre heroes y tumbas, E. Sabato. The work is divided into four parts: the geographic frame, the study of the society, the urban communication analysis and the exploration of the poetical narratives. The disorganized and contrasted urban landscapes reflect the innumerable problems of an uncontrolled urban growth. The analysis of the romantic urban society reveals a structure fundamentally tripartite and strongly graded: the floating middle-class mass wavers between the indecent wealth of the oligarchy and the extreme dearth of the people. Violence and indifference prevail in the coded, repressive and off-putting urban space. Some myths and symbols, the narratives baroque and glaring structures, their expressionist styles are the metaphoric expression of the alarming brutality of the urban reality

La défense de la République espagnole pendant la guerre d’Espagne (1936-1939) a constitué un point de cristallisation de l’engagement des intellectuels européens et un catalyseur de la mobilisation des femmes en faveur d’un régime qui leur avait reconnu des droits dans la Constitution de 1931. A la croisée de ces deux communautés, seize femmes se sont impliquées dans cet épisode majeur de l’histoire européenne du XXème siècle en apportant leur soutien actif au gouvernement républicain. En mettant en regard ces huit Espagnoles (Rosa Chacel, Ernestina de Champourcin, Carmen Conde, María Teresa León, Concha Méndez Cuesta, Margarita Nelken, Isabel Oyarzábal de Palencia et María Zambrano) et ces huit étrangères (Valentine Ackland, Agnia Barto, Nancy Cunard, Clara Malraux, Anna Sehers, Sylvia Townsend Warner, Andrée Viollis, Simone Weil), cette thèse prétend mettre au jour des personnalités et des trajectoires individuelles méconnues – voire inconnues – et apporter sur le conflit un éclairage nouveau. A travers la prise en compte des prémices de leur engagement commun contre le fascisme entre 1936 et 1939, l’analyse de leur contribution directe à l’effort de guerre et l’étude de leur participation à la défense de la culture, il s’agit de montrer que la guerre d’Espagne fut pour toutes un espace d’affirmation et de revendication d’elles-mêmes comme femmes, comme antifascistes et comme femmes de lettres
During the Spanish Civil War (1936-39), many European intellectuals took position supporting the Spanish Republic. So did women, who rallied to defend a regime whose 1931 Constitution had granted them voting rights. Thus sixteen women of letters got involved in one of the critical events of the 20th century, taking an active part in defending the Republican Government. Comparing these 8 Spanish women (Rosa Chacel, Ernestina de Champourcin, Carmen Conde, María Teresa León, Concha Méndez Cuesta, Margarita Nelken, Isabel Oyarzábal de Palencia et María Zambrano) and 8 foreigners (Valentine Ackland, Agnia Barto, Nancy Cunard, Clara Malraux, Anna Sehers, Sylvia Townsend Warner, Andrée Viollis, Simone Weil), the PhD dissertation aims to both cast light on these not very well-known women and their personal commitments and destinies, and provide new insight on the Civil War. Taking into account the early stages of their common commitment against fascism between 1936 and 1939, and analyzing their direct contribution to the war effort and their defense of culture, the dissertation aims to show that the Spanish Civil War gave these women the opportunity to assert themselves as women, as activists and as women of letters