Littérature scientifique sur le sujet « Noucentism »

Summary: Published in 1917, the novel La “Niña Gorda” by Santiago Rusiñol is one of the few Catalan novels dedicated to the representation of monsters. Conceived as an anti-model of two literary topics, the bovarysm and the “Ben Plantada”, the fiction is a reaction against a series of topics of Eugeni d’Ors’ discourse. Rusiñol uses a direct and realist language, a sense of antiidealist humour and the creation of an “imaginary circus” (that was used by Rusiñol at the end of the XIXth century). La “Niña Gorda” is a transition fiction, written between the “Noucentist” period and the development of the Avant-garde. [Keywords: Catalan narrative; humour; monster; Modernism; Noucentism]

Summary: According to the studies of the history of Catalan literature, the publishing of L’abrandament, by Carles Soldevila, in 1918 represents a turning point in the literary context of the Noucentisme: it is the beginning of a new novel resumption. The work by Soldevila is preceded by the famous prologue signed by the poet Josep Carner, a piece in which he urges Catalan writers to cultivate the genre that had previously been banned by the noucentista establishment: the novel. Our goal is to make an exegesis of the nouvelle from the film scope, as a complement to the canonical interpretation made through the noucentist aesthetics. By the close reading of L’abrandament we try to show that the cinephile Soldevila was inspired by silent films when he conceived his narrative piece. Built like a string of sequences, articulated according to the codes of the animated image, and starring a character of film nature – very similar to the comic actor Max Linder–, this piece is one of the first literary transfers of the screen to the high Catalan culture. [Keywords: Noucentisme, Catalan novel, comic cinema, Carles Soldevila, Josep Carner, Max Linder, humor]

It is accepted, within the framework of the contemporary Catalan cultural system, that Pompeu Fabra was the architect of modern literary Catalan. The contemporary institutionalization of the Catalan language is therefore a product of the 20th century: a work of Fabra and Noucentisme. Yet before Fabra there was already modern Catalan literature, and there is no institutionalization of literature without an also institutionalized literary language. How is this contradiction resolved? The noucentists conveyed the idea that 19th-century literature was «languageless» literature, but a new look at the past compels us to rethink our views, and to ask ourselves whether reality requires further nuances. In this work, a proposal is made to periodise the progressive institutionalization of contemporary Catalan as a literary language, in a span that begins in 1859 and ends in 1913, with the implementation of the Fabra reform.

La publicació en un mateix any de dues noves traduccions de la Ilíada homèrica al català, una en prosa rítmica i l’altra en vers, és en si mateixa un esdeveniment important. A més, aquestes dues traduccions es van fer seguint estratègies diferents, i també tenen una relació diferent amb la tradició que les va precedir. Una d’elles, la de Montserrat Ros, segueix la tradició noucentista, allunyada del català tant parlat com escrit d’avui dia, mentre que l’altra, de Pau Sabaté, cerca en aparença un model lingüístic més proper al gran públic. Ambdues afirmacions, però, són matisables. Així, la versió de Ros s’allunya de les maneres més tradicionals de transposició dels metres clàssics a la llengua catalana i juga amb la possibilitat d’una prosa rítmica que evoca la forma de l’original sense imitar-la estrictament. A més, parteix del lèxic i la fraseologia pròpies del noucentisme per construir un llenguatge accessible al lector actual. La de Sabaté, per la seva banda, experimenta amb un registre lingüístic que, malgrat la seva facilitat aparent, conté un fort element d’estrangerització, en tant que s’allunya de les formes que són més familiars per al típic lector català de clàssics grecs i llatins.

El presente artículo plantea un debate incisivo y abierto en torno a la relación del Noucentisme con el marco general del regionalismo español, cuya vertiente localista sería abiertamente cuestionada por Cataluña de cara a proclamar la vocación nacionalista del Noucentisme.

Desde comienzos del siglo XX, el Mediterráneo —su herencia, sociedad, cultura y particularismos— ha jugado un papel decisivo en el arte español en cuanto a las definiciones artísticas de «avanzada», la aceptación de nuevos procedimientos y las necesarias naturalizaciones. Así, el largo fenómeno de la mediterraneidad artística del novecientos ha recibido consideraciones de arte regionalista o periférico, de movimiento concreto (noucentisme) o de simple constante o adjetivación de parte del arte español. Pero nunca se ha podido concretar dicho fenómeno con demasiada precisión. Aquí se trata de exponer algunas de las características y dimensiones más acusadas del tema, incidiendo especialmente en dos de sus momentos más significativos y trascendentes: el del desarrollo del noucentisme catalán y el de repliegue del arte español de la postguerra.

L’any 2023 ha estat declarat per la Generalitat de Catalunya com Any Domènech i Montaner per a commemorar els 100 anys de la seva mort. Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) és conegut, sobretot, com a arquitecte, però la seva empremta és visible en molts altres camps de la vida política i cultural en l’ampli període que comprèn des de la Renaixença al modernisme i el noucentisme.

La thèse intitulée Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), biographie intellectuelle et littéraire, analyse le parcours professionnel de l'écrivaine Víctor Català, pseudonyme de Caterina Albert i Paradís, depuis ses débuts, à la fin du XIXe siècle, jusqu'aux années 1950. Elle met en lumière des documents inédits qui montrent divers aspects de son parcours d'auteure, de dessinatrice, de peintre et de sculptrice mais aussi d'archéologue.Ce parcours est divisé en cinq parties: la première explique qui étaient les familles paternelle et maternelle de Caterina Albert, quelle influence elles ont eu sur elle, la formation qu'elle a reçue, sa formation d'autodidacte, sa bibliothèque, son activité de peintre, dessinateur et sculpteur, les premières collaborations littéraires dans la presse sous divers pseudonymes et ses relations avec le Concours littéraire de Figueres, en 1888, et avec les Jeux Floraux d'Olot, en 1898.La deuxième partie analyse l'activité de Víctor Català pendant le Modernisme et, en particulier, la réception par la presse des livres Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre blanc (1905) et Caires vius (1907), ainsi que sa relation avec Barcelone, avec Fèlix Clos, son représentant littéraire, avec Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Carme Karr ou encore Dolors Monserdà et enfin avec les revues La Renaixensa, Joventut et Ilustració Catalana.La troisième partie étudie l'activité publique de Víctor Català comme présidente des Jeux Floraux de Barcelone, en 1917, comme membre de l'Académie de la Langue Catalane et de l'Académie Royale des Beaux-Arts, de même que la relation qu'elle entretient avec l'Escala, avec les Jeux Floraux de cette ville, les Ateneus et la publication Costa Brava. Enfin on y évoque son activité de conférencier.La quatrième partie s'intéresse à la relation de l'écrivaine avec le Noucentisme et, plus précisément, la réception de La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) et Contrallums (1930). Ce chapitre analyse également la structure et le thème des recueils de poésie inédits laissés par Víctor Català et se termine en expliquant la vie de Víctor Català pendant la guerre civile espagnole.La cinquième et dernière partie traite de l'activité de l'écrivaine pendant l'après-guerre: la réception de Retablo (1944), Mosaic (1946) et la relation professionnelle qu'elle a eue avec les éditions Selecta, et plus précisément, la réception de ses livres Vida mólta (1950) et Jubileu (1951). Ceci explique également la création du prix Víctor Català, en 1953, par la dite maison d'édition Selecta, ainsi que l'activité de l'écrivaine avec la revue Canigó de Figueres. Enfin on étudie l'écho de sa disparition, le 27 janvier 1966, dans la presse.L’annexe est importante car elle présente des manuscrits et des textes inédits de Víctor Català
The thesis Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), intellectual and literary biography analyzes the professional career of the writer Víctor Català, from its beginnings, at the end of the 19th century, to the 1950s. It brings to light unpublished documents that show various aspects of her path as a writer, draftsman, painter and sculptor and also as an archaeologist. It is divided into five parts: the first part explains who Caterina Albert's paternal and maternal family were, what influence they had on her, the training she had, her autodidactism, her library, her activity as a painter, draftsman and sculptor, the first literary collaborations in the press under various pseudonyms and the relationship she had with the Floral Games in Figueres, in 1888, and with the Florals Games, in Olot, in 1898The second part analyzes Víctor Català's activity during Modernism and, in particular, the press reception of the books Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre Blanc (1905), Caires vius (1907). Also the relationship he had with Barcelona, with Fèlix Clos, his literary representative, with Àngel Guimerà, with Joan Maragall, with Narcís Oller, with Carme Kkarr and Dolors Monserdà and with La Renaixensa, Joventut i Ilustració Catalana.The third part analyzes Víctor Català's public activity as president of the Barcelona Floral Games in 1917, as a member of the Catalan Language Academy and the Royal Academy of Fine Arts, as well as the relationship that to have with l'Escala, with the Floral Games of this town, the Ateneus and the Escalan magazine Costa Brava. Also his activity as a lecturer.The fourth part studies the writer's relationship with Noucentism and, specifically, the reception of La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) and Contrallums (1930). It also makes known the structure and subject matter of the unpublished poetry collections left by Víctor Català. And, at the end, this part explains what Víctor Català did for Civil War.The fifth and last part analyzes the activity of the writer during the post-war period: the reception of Retablo (1944), of Mosaic (1946) and the professional relationship she had with the publishing house Selecta, and specifically, the reception of the books Vida mòlta (1950) and Jubileu (1951). It also explains the repercussion of the creatio of the Víctor Català prize, in 1953, created by Selecta, as well as the writer's relationship with the magazine Canigó and the reception that her death had in the press, on January 27, 1966.The annex is important because it introduces unpublished manuscripts and typescripts by Víctor Català

La Cobla Barcelona es va presentar el 30 de març de 1922 al Teatre Tívoli. En pocs anys, va assolir un important protagonisme en la vida cultural catalana: va actuar en espais emblemàtics com el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de Belles Arts i el Palau Nacional de Catalunya; va estrenar obres de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep i Joaquim Serra, Eduard Toldrà i Amadeu Vives; va oferir audicions a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss i Igor Stravinsky. També va participar en esdeveniments destacats, com el Concert-homenatge al President del Govern de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC). El 1932, el Govern de la Generalitat va distingir-la amb el títol «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durant la Guerra Civil, va fer dues gires per Europa organitzades pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va actuar, a més de la inauguració del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París, en diverses sales de renom: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées i Palau de la Mutualité. El 1938, va emmudir. La seva trajectòria, però, va continuar del 1945 al 1977, una etapa que no s’estudia en aquesta tesi. Aquest estudi parteix de la hipòtesi que la Cobla Barcelona es va fundar per consolidar una visió de l’agrupació musical entesa en tant que formació orquestral, propera als repertoris simfònics i cambrístics, especialitzada en concerts, que donava resposta a una necessitat cultural i social característica del primer terç del segle XX. Un primer objectiu ha estat situar la formació en el marc musical de Barcelona i de Catalunya i en el seu entorn més immediat, per establir els lligams amb entitats culturals i administracions públiques, amb agrupacions i institucions musicals, amb els mitjans de comunicació, amb els compositors i directors, amb el públic, i exposar així la lògica de la seva fundació. Un altre objectiu ha estat demostrar que la formació va contribuir a la difusió i a la creació d’un repertori de concert escrit per a cobla. La recerca endegada amb aquesta finalitat ha permès atendre altres qüestions, com ara el paper que va jugar la Cobla Barcelona en el procés d’institucionalització de la cultura, la utilització que se’n va fer com a instrument de propaganda durant la Guerra Civil, i el perfil humà i professional dels músics que en van formar part. També ha permès aclarir els vincles de la formació amb algunes de les principals autoritats musicals que van visitar Barcelona durant la dècada de 1920, així com el paper que van tenir els certàmens de composició en la creació d’un nou model estètic de repertori durant el primer terç del segle XX, atès que els concursos van ser veritables catalitzadors de la reformulació de l’escriptura musical per a cobla.
La Cobla Barcelona se presentó el 30 de marzo de 1922 en el Teatro Tívoli. En pocos años, logró un importante protagonismo en la vida cultural catalana: actuó en espacios emblemáticos como el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceo, el Palau de Belles Arts y el Palau Nacional de Catalunya; estrenó obras de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep y Joaquim Serra, Eduard Toldrà y Amadeu Vives; ofreció audiciones a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss e Ígor Stravinski. También participó en eventos destacados, como el Concierto-homenaje al Presidente del Gobierno de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música Contemporánea (SIMC). En 1932, el Gobierno de la Generalitat distinguió con el título «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durante la Guerra Civil, hizo dos giras por Europa organizadas por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat de Catalunya y actuó, además de la inauguración del Pabellón de España de la Exposición Internacional de París, en varias salas de renombre: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées y Palais de la Mutualité. En 1938, enmudeció. Su trayectoria, sin embargo, continuó del 1945 al 1977, una etapa que no se estudia en esta tesis. Este estudio parte de la hipótesis de que la Cobla Barcelona se fundó para consolidar una visión de la agrupación musical entendida como formación orquestal, cercana a los repertorios sinfónicos y de la música de cámara, especializada en conciertos, que daba respuesta a una necesidad cultural y social característica del primer tercio del siglo XX. Un primer objetivo ha sido situar la formación en el marco musical de Barcelona y de Catalunya y en su entorno más inmediato, para establecer los vínculos con entidades culturales y administraciones públicas, con agrupaciones e instituciones musicales, con los medios de comunicación, con los compositores y directores, con el público, y exponer así la lógica de su fundación. Otro objetivo ha sido demostrar que la formación contribuyó a la difusión y la creación de un repertorio de concierto escrito para cobla. La investigación iniciada con este fin ha permitido atender otras cuestiones, como el papel que jugó la Cobla Barcelona en el proceso de institucionalización de la cultura, la utilización que se hizo como instrumento de propaganda durante la Guerra Civil, y el perfil humano y profesional de los músicos que formaron parte. También ha permitido aclarar los vínculos de la formación con algunas de las principales autoridades musicales que visitaron Barcelona durante la década de 1920, así como el papel que tuvieron los certámenes de composición en la creación de un nuevo modelo estético de repertorio durante el primer tercio del siglo XX, dado que los concursos fueron verdaderos catalizadores de la reformulación de la escritura musical para cobla.
Cobla Barcelona was presented on the 30th March 1922 at the Teatre Tívoli, in Barcelona. In just a few years it acquired an important role in Catalan cultural life: it performed in emblematic spaces such as the Palau de la Música Catalana, the Gran Teatre del Liceu, the Palau de Belles Arts and the Palau Nacional de Catalunya; premiered works by Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep and Joaquim Serra, Eduard Toldrà and Amadeu Vives; and offered auditions to Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss and Igor Stravinsky. It also took part in outstanding events, such as the Concert-homage to the President of the Government of the Republic, Manuel Azaña, or in the XIV Festival of the International Society of Contemporary Music (SIMC). In 1932, the Government of the Generalitat awarded it the title «Official Cobla of the Generalitat de Catalunya». During the Civil War, it made two tours around Europe organized by the Commissariat of Propaganda of the Generalitat de Catalunya and acted, in addition to the inauguration of the Spanish Pavilion at the International Exhibition in Paris, in several renowned halls such as Salle Gaveau, Salle Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées and Palais de la Mutualité. In 1938, it fell silent. Its path, however, continued from 1945 to 1977, a period that is not studied in this thesis. This dissertation is based on the hypothesis that Cobla Barcelona was founded to consolidate a vision of the musical ensemble, understood as an orchestral formation, close to the symphonic and chamber repertoires, specialized in concerts, which responded to a characteristic cultural and social need of the first third of the twentieth century. A first aim has been to place the music ensemble in the musical framework of Barcelona and Catalonia and in its immediate environment in order to establish links with cultural entities and public administrations, musical groups and institutions, the media, the composers and conductors, as well as with the public. Thus, the logic of its foundation was expounded. Another goal has been to show that the formation contributed to the dissemination and creation of a concert repertoire written for cobla. The research launched for this purpose has addressed other issues, such as the role played by the Cobla Barcelona in the process of institutionalization of the culture, its use as a propaganda tool during the Civil War, and the human and professional profile of the musicians who were part of it. It has also clarified the links of the formation with some of the main musical authorities who visited Barcelona during the 1920s, as well as the role played by composition competitions in the creation of a new aesthetic model of repertoire during the first third of the twentieth century, since the contests were true catalysts for the reformulation of musical writing for cobla.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

L'objectiu de la investigació és l'estudi dels orígens del Noucentisme literari català entre 1901 i 1906, aproximadament. L'estudi se centra en la figura de Josep Carner, però fa referència també als altres components del seu grup intel·lectual (principalment Jaume Bofill, Rafael Masó, Joan Alzina i Emili Vallès). Així mateix, s'estableix relació amb altres futurs noucentistes (com Eugeni d'Ors) que provenen d'orígens diferents. Les conclusions fonamentals són les dues següents:
a) Hi ha prou proves que demostren que existeix un grup intel·lectual liderat per Carner que exerceix una influència considerable en el panorama literari del moment. És un grup que, entre 1901 i 1906, passa per unes fases diferenciades de confluència, consolidació, expansió i reestructuració.
b) El seguiment de les actuacions del grup permet destriar una doble evolució estètica i ideològica que condueix fins al Noucentisme. L'estètica passa dels models vuitcentistes a la selecció d'entre allò que ofereix el Modernisme i que explica la configuració d'una poètica que tindrà un gran rendiment en els anys immediatament posteriors. La ideològica, amb el catalanisme i el cristianisme com a constants, passa del model de Torras i Bages al de Prat de la Riba. Aquesta doble evolució conflueix el 1905, moment en què, per tant, ja queden formulats uns pressupòsits que Ors batejarà el 1906 com a Noucentisme.
The aim of the investigation is the study of the origins of literary Catalan Noucentisme between 1901 and 1906 approximately. The study focuses on Josep Carner, and marginally on the members of his intellectual group (especially Jaume Bofill, Rafael Masó, Joan Alzina and Emili Vallès). The relation with other future noucentistes (like Eugeni d'Ors) is not excluded, either. The basic conclusions are:
a) There is enough evidence to prove that there is an intellectual group leader by Carner that exerts considerable influence on the literary scene of the time. It's a group that, between 1901 and 1906, passes through four distinct phases: confluence, consolidation, expansion and restructuring
b) The study of the actions of the group allows us to distinguish a double aesthetic and ideological evolution that takes us to Noucentisme. The aesthetic evolution goes from the eightteenth-century models to the selection from that Modernisme can offer, and witch explains de configuration of a theory of poetry that will be very efficient in the immediately following years. The ideological evolution, with Catalanism and Christianism as constants, goes from the model of Torras i Bages of Prat de la Riba. This double process becomes a single one in 1905, by which time a whole theoretical programme, which in 1906 Eugeni Ors will call Noucentisme, is already formulated.

Catalan modern and contemporary philosophy has traditionally been little studied so strictly to historical and political reasons for more or less the same conviction that is compared with literature and even in historiography, it is a minor contribution. Some of the characters in the world of philosophy has been the Catalan Jaume Serra Hunter charismatic and versatile, whom history has done justice. Like many others, was persecuted in the Franco regime, declared outlawed and persecuted and exiled, first to France and then Mexico. This research aims to discover him and his huge role as a politician. But above all, I want to convey their deep love for culture and fierce defense that he did, especially Catalan, is following in philosophical discourse of his work. I figure Serra Hunter claim their struggle for cultural cohesion through its philosophy, making it reach everyone. I want to show how he worked in a time of crisis in society, culture and education, to overcome the crisis of philosophy as a guide. Serra Hunter lived a very difficult time for philosophy. But he wanted to bring all cultures. It is a philosophy that dealing with the issues may be even a sort of advanced in the world and some of the problems it has today. According to him, philosophy should be more human and more alive and present in all the different curriculum of any educational plan.
La filosofia catalana moderna i contemporània ha estat tradicionalment molt poc estudiada tant per motius estrictament històrics i polítics com per la mateixa convicció més o menys compartida que, especialment si se la compara amb la literatura i, fins i tot, amb la historiografia, es tracta d'una aportació molt menor i de segon ordre. Uns dels personatges importants del món de la filosofia catalana ha estat el polifacètic i carismàtic Jaume Serra Hunter, al qual la història no ha fet justícia. Com tants altres, va ser un represaliat del franquisme, declarat fora de la llei i perseguit i exiliat, primer a França i després a Mèxic. Aquest treball d'investigació vol donar a conèixer la seva persona i la seva enorme tasca com a polític. Però, per damunt de tot, vull transmetre el seu profund amor per la cultura i la defensa aferrissada que en va fer, especialment de la catalana, seguint en fil discursiu de la seva obra filosòfica. Vull reivindicar la figura de Serra Hunter i la seva lluita per la cohesió cultural a través de la seva filosofia, fent-la arribar a tothom. Vull demostrar com va treballar, en una època de forta crisi de la societat, de la cultura i de l'educació, per sortir de la crisi amb la filosofia com a guia. Serra Hunter va viure una època de moltes dificultats per a la filosofia. Però ell volia fer arribar la cultura a tothom. La seva, és una filosofia, que amb els temes que tracta pot ser, fins i tot una mena d'avançada al món i a alguns dels problemes que aquest té avui en dia. Segons ell, la filosofia hauria de ser més humana i més viva i estar present en tots els diversos plans d'estudis de qualsevol pla educatiu.

Catalan modern and contemporary philosophy has traditionally been little studied so strictly to historical and political reasons for more or less the same conviction that is compared with literature and even in historiography, it is a minor contribution. Some of the characters in the world of philosophy has been the Catalan Jaume Serra Hunter charismatic and versatile, whom history has done justice. Like many others, was persecuted in the Franco regime, declared outlawed and persecuted and exiled, first to France and then Mexico. This research aims to discover him and his huge role as a politician. But above all, I want to convey their deep love for culture and fierce defense that he did, especially Catalan, is following in philosophical discourse of his work. I figure Serra Hunter claim their struggle for cultural cohesion through its philosophy, making it reach everyone. I want to show how he worked in a time of crisis in society, culture and education, to overcome the crisis of philosophy as a guide. Serra Hunter lived a very difficult time for philosophy. But he wanted to bring all cultures. It is a philosophy that dealing with the issues may be even a sort of advanced in the world and some of the problems it has today. According to him, philosophy should be more human and more alive and present in all the different curriculum of any educational plan.
La filosofia catalana moderna i contemporània ha estat tradicionalment molt poc estudiada tant per motius estrictament històrics i polítics com per la mateixa convicció més o menys compartida que, especialment si se la compara amb la literatura i, fins i tot, amb la historiografia, es tracta d'una aportació molt menor i de segon ordre. Uns dels personatges importants del món de la filosofia catalana ha estat el polifacètic i carismàtic Jaume Serra Hunter, al qual la història no ha fet justícia. Com tants altres, va ser un represaliat del franquisme, declarat fora de la llei i perseguit i exiliat, primer a França i després a Mèxic. Aquest treball d'investigació vol donar a conèixer la seva persona i la seva enorme tasca com a polític. Però, per damunt de tot, vull transmetre el seu profund amor per la cultura i la defensa aferrissada que en va fer, especialment de la catalana, seguint en fil discursiu de la seva obra filosòfica. Vull reivindicar la figura de Serra Hunter i la seva lluita per la cohesió cultural a través de la seva filosofia, fent-la arribar a tothom. Vull demostrar com va treballar, en una època de forta crisi de la societat, de la cultura i de l'educació, per sortir de la crisi amb la filosofia com a guia. Serra Hunter va viure una època de moltes dificultats per a la filosofia. Però ell volia fer arribar la cultura a tothom. La seva, és una filosofia, que amb els temes que tracta pot ser, fins i tot una mena d'avançada al món i a alguns dels problemes que aquest té avui en dia. Segons ell, la filosofia hauria de ser més humana i més viva i estar present en tots els diversos plans d'estudis de qualsevol pla educatiu.

Entre 1810 et 1930, les milieux artistiques et culturels des Pyrénées-Orientales ont participé aux différentes politiques de mémoires et ont exprimé leur appartenance collective à la Nation. De ce mouvement culturel est naît la conscience d’une singularité roussillonnaise. Cette étude présente dans une première partie les conditions de réflexion et de mises en place d’actions naissantes sur le patrimoine. Elles ont pour cadre les années 1810-1860 et une France politique qui tente d’effacer les particularismes et éviter son éclatement après le traumatisme de la Révolution française. Cela consiste à étudier les différents modes d’institutionnalisation du patrimoine, de la création et des connaissances. Dans une seconde partie, qui a pour cadre les années 1880-1930, cette étude se penche sur l’évolution de la politique de mémoire non plus dictée par les institutions nationales mais par le mouvement régionaliste et les diverses représentations que les roussillonnais se font de leur région héritée ou à construire. Il s’agit de montrer les influences du régionalisme français, qui associe le fédéralisme au sentiment national, l’influence des séparatismes catalans dans la constitution d’une nouvelle culture matérielle et d’une identité artistique fortement marquée par un lien historique jamais rompu avec la Méditerranée et un retour aux origines de la culture antique
Between 1810 and 1930 the artistic and cultural circles of the “Pyrénées-Orientales” have been involved in the different policies concerning the local heritage while expressing their will to belong to the French nation. From this cultural movement was born a strong sense of identity. The first part of this study is about the conditions in which this conscience developed as well as the first actions concerning the local heritage. Between 1810 and 1860 the French official policies tried to erase the local sense of identity and to preserve national unity after the trauma of the French Revolution. Our purpose was to study the different ways in which the local heritage as well artistic creation and local historical studies have been institutionalized. The second part studies the years between 1880 and 1930 when the political evolution concerning the local heritage was no longer ruled by national institutions but by the regionalist movement and the way the “Roussillonnais” considered their region as a heritage both to be preserved and enlarged. We have tried to show the influence of French regionalism that associates federalism and a national conscience, the influence of catalan separatism in the creation of a new material culture and an artistic identity strongly marked by a historical and unbroken link with the Mediterrannean world as well as return to antiquity

"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" es el primer estudi integral dedicat a aquest artista i teòric del Noucentisme. La tesi analitza amb profunditat la trajectòria d’Aragay com a dibuixant, pintor, gravador i ceramista, però també com a poeta, professor i polític; a més del paper que va exercir com a crític, polemista i teòric de l’art. La tesi posa de manifest la labor artística i intel•lectual d’aquest personatge que va assumir, defensar i projectar, fins el final de la seva vida, aquell ideal estètic de signe mediterraneista i classitzant, que sorgia a Catalunya a principis del segle XX.
"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" is the first comprehensive work based on this artist and theoretician of the Noucentisme’s movement. The above-mentioned doctoral thesis, studies his career not only as a draughtsman, painter, engraver and potter but also as a poet, lecturer and politician, besides his production as a brilliant polemicist and theoretician of Art. The Thesis stresses an artistic and intellectual work of Aragay who assumed, defended and projected, until the end of his days, those aesthetics ideals of a Mediterranean and Classicistic style that emerged in Catalonia on the early XX century.

Aquest estudi explora el procés d'expansió del Noucentisme cap a altres «segones ciutats» i pren com a camp d'investigació la literatura de la ciutat de Sabadell, entre 1910 i 1923 aproximadament. S'hi estudien les relacions centre-perifèria i els efectes d'irradiació del projecte de vertebració cultural gestat a Barcelona. La recepció del moviment a Sabadell és possible gràcies als joves escriptors que, aplegats al voltant del Diari de Sabadell i estretament connectats amb els ideòlegs noucentistes del cap-i-casal, conformen el «Primer Grup del Diari». Amb el Diari com a principal plataforma d'actuació, introdueixen les noves tendències de la poesia catalana, tradueixen models europeus, fan seu el tipus d'assaig popularitzat per Eugeni d'Ors, construeixen una crítica basada en criteris moderns, engeguen publicacions i organitzen actes culturals que funcionen com a difusors de l'ideari i les estètiques del moviment. Aquesta tesi ressegueix les dues etapes de la història del Noucentisme a Sabadell i se centra en els tres autors més importants del grup i del període: Joan Arús, Joaquim Folguera i Miquel Poal i Aregall. Tots tres impulsen de manera col·lectiva la major part dels projectes i dinàmiques políticoculturals de la primera etapa i les seves trajectòries il·lustren els diferents camins pels quals es dissol el projecte noucentista. La dissolució definitiva del «Primer Grup del Diari» als anys vint coincideix amb el sorgiment d'un altre grup, format per joves de la següent generació i culturitzats en la tradició noucentista local: el «Grup de Sabadell» o «Grup de La Mirada». La colla de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols parteix de pressupòsits estètics i ideològics similars a la dels seus antecessors al Diari, però no tarda a «assaltar» la redacció i a imposar la pròpia concepció cultural. La relació dialèctica que estableixen els dos grups culturals de la ciutat ja al final del Noucentisme conté aquest doble moviment d'apropament i allunyament, de continuïtat i reformulació respecte a l'antic projecte, que explica tant les bases d'actuació del «Grup de Sabadell» com l'anacronisme del «Primer Grup del Diari». Sabadell, per la seva importància demogràfica, econòmica i cultural durant el Noucentisme, esdevé una de les peces cabdals del «Noucentisme territorial» i, per tant, és un dels termòmetres dels èxits i fracassos del projecte d'articulació nacional. L'interès d'aquest cas transcendeix el pla local –en el qual, tanmateix, es contribueix a recuperar peces i a completar el mapa cultural d'aquests anys. La ciutat de Sabadell funciona com a microcosmos, com a camp d'investigació acotat i significatiu per a plantejar-hi qüestions de caràcter general. Així, la història del naixement del «Primer Grup del Diari», de la seva evolució i del fracàs final davant de noves propostes com les del «Grup de Sabadell», il·lustra, entre altres coses, també les possibilitats i limitacions del Noucentisme com a intent modern de construcció de país.
This study explores the process of expansion of Noucentisme to «secondary cities» and focuses its literary research on the city of Sabadell, in the period that goes from 1910 to 1923 approximately. I have studied the centre-periphery relationship and the effects derived from Barcelona's project of constructing a cultural system for the nation. The reception of the cultural movement in Sabadell is made possible thanks to the young writers who, gathered around the Diari de Sabadell and closely related to the masterminds of Noucentisme, function as the «Primer Grup del Diari» («First Group of the Diari»). With the Diari at the core of intellectual life, the young authors introduce new trends to Catalan poetry, translate European writers, embrace the kind of essay made popular by Eugeni d'Ors, set up literary criticism based on modern criteria. Moreover, these writers start new magazines and organise cultural events that act as spreaders of the ideology and the aesthetics of the cultural movement. This thesis analyses the two main stages of the history of Noucentisme in Sabadell and focuses on the three main authors of this group and this period: Joan Arús, Joaquim Folguera and Miquel Poal i Aregall. Together, these three lead most of the cultural and political projects of the first period and their trajectories illustrate the different ways in which the noucentista scheme gets dissolved. The «Primer Grup del Diari» disperses during the 1920s, which coincides with the birth of another group, formed by young authors of the next generation who had been educated in the noucentista local tradition: the «Grup de Sabadell» o «Grup de La Mirada». The collective effort of Francesc Trabal, Joan Oliver and Armand Obiols starts taking similar aesthetic and ideological approaches to those of the previous generation at the Diari. Soon enough, though, the young writers “assault” the newsroom, become the editorial team and impose their own cultural ideas. The dialectic relationship that the two cultural groups of the city establish implies a dual movement of communion and drift, of continuity and reformulation with respect to the original project. This movement explains both the action plan of the «Grup de Sabadell» and the anachronism of the «Primer Grup del Diari». Sabadell, due to its demographic, economic and cultural relevance during Noucentisme, becomes one of the crucial cities of the «Noucentisme territorial» and, therefore, a useful gauge of the achievements and failures of this project of national articulation. The relevance of this case transcends the local level. The city of Sabadell works as a microcosmos, as a field of close research significant enough as to allow for questions of global relevance. The story of the birth, the evolution and the failure of «Primer Grup del Diari» illustrates, among other things, the possibilities and limitations of Noucentisme as an aim to build a modern country.

The present thesis studies in depth a perspective of the noucentista movement focusing on the professional career of the architect Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) and particularly on his urban design approach and social thought. Noucentisme as a movement takes place during the first decades of the 20th century, it is regarded as an aesthetic expression and political guideline within the context of the Mancomunitat de Catalunya, one hundred years ago. The conducted study results in a conception of the architect from multiple perspectives and, by extension, in a new dimension of the Noucentisme movement that extends beyond the period of the Mancomunitat from 1914 to 1924, and offers a new point of view immersed into the following historical period, until the end of the Franco dictatorship. The presented chronological, stylistic, territorial and ideological viewpoint contributes to the revision of the historical period during which the Catalonia of the 20th century was envisioned and that took the architecture and the local urbanism as a basis to modernize the country
Aquesta tesi aprofundeix en la perspectiva del moviment noucentista a partir de la anàlisi de la trajectòria professional de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) i especialment del seu pensament urbanístic i social. El noucentisme com a moviment s’inscriu en el període històric de les primeres dècades del segle XX, com a llenguatge estètic i programa de intervenció política, en el marc de la Mancomunitat de Catalunya d’ara fa cent anys. L’estudi realitzat proposa una concepció transversal de l’arquitecte i, per extensió, una nova dimensió del moviment noucentista que supera el període del 1914-1924 en que s’inscriu la Mancomunitat i ofereix noves mirades vers els períodes històrics posteriors, fins a la fi del franquisme. Transversalitat cronològica, estilística, territorial i de pensament, que contribueixen a revisar el balanç d’una època en que es gestà el que havia de ser la Catalunya del segle XX, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme municipal com a base de modernització del país

Abstract The marriage of tradition and modernity is a central aspect of mod ern Catalan culture, an issue that virtually every generational move ment has had to address, because what is at stake in it are the twin issues of social cohesion and national difference. No other period has been more successful in this respect than Noucentisme, the conser vative, Catholic, neoclassical movement of the first two decades of this century, which played a major role in the institutionalization of Catalan culture, and which sought to modernize Catalan society through a set of reformist policies in order to avoid a revolutionary fracture.