Thèses sur le sujet « Cinema esposto »

Pour voir les autres types de publications sur ce sujet consultez le lien suivant : Cinema esposto.

Créez une référence correcte selon les styles APA, MLA, Chicago, Harvard et plusieurs autres

Choisissez une source :

Consultez les 50 meilleures thèses pour votre recherche sur le sujet « Cinema esposto ».

À côté de chaque source dans la liste de références il y a un bouton « Ajouter à la bibliographie ». Cliquez sur ce bouton, et nous générerons automatiquement la référence bibliographique pour la source choisie selon votre style de citation préféré : APA, MLA, Harvard, Vancouver, Chicago, etc.

Vous pouvez aussi télécharger le texte intégral de la publication scolaire au format pdf et consulter son résumé en ligne lorsque ces informations sont inclues dans les métadonnées.

Parcourez les thèses sur diverses disciplines et organisez correctement votre bibliographie.

1

Visona', Bianca <1988&gt. « Fundamentals on screen, tra architettura filmata e cinema esposto ». Master's Degree Thesis, Università Ca' Foscari Venezia, 2015. http://hdl.handle.net/10579/6797.

Texte intégral
Résumé :
La tesi si pone come un’analisi di alcune installazioni presenti alla 14. biennale di architettura di Venezia nelle quali l'elemento filmico ha un peso rilevante. Il lavoro viene inquadrato attraverso il concetto di intermedialità come caratteristica intrinseca del cinema, che attraversa tutta la sua storia: dal cinema delle origini alla contemporaneità. Nello specifico si vedrà come la convergenza di cinema e architettura sia particolarmente significativa nel corso di tutta la storia del cinema e specialmente oggi. E’ sulla base di queste considerazioni che si prendono in esame alcuni frammenti di Fundamentals, la biennale di architettura che si è svolta a Venezia nel 2014.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
2

ARAÚJO, Allyson Carvalho. « Elementos do pós moderno na representação do esporte no cinema contemporâneo ». Universidade Federal de Pernambuco, 2012. https://repositorio.ufpe.br/handle/123456789/10542.

Texte intégral
Résumé :
Submitted by Milena Dias (milena.dias@ufpe.br) on 2015-03-04T19:21:41Z No. of bitstreams: 2 license_rdf: 1232 bytes, checksum: 66e71c371cc565284e70f40736c94386 (MD5) TESE ALLYSON CARVALHO 2012.pdf: 3168560 bytes, checksum: b6cc3a46054840fae1aabb022f92961b (MD5)
Made available in DSpace on 2015-03-04T19:21:41Z (GMT). No. of bitstreams: 2 license_rdf: 1232 bytes, checksum: 66e71c371cc565284e70f40736c94386 (MD5) TESE ALLYSON CARVALHO 2012.pdf: 3168560 bytes, checksum: b6cc3a46054840fae1aabb022f92961b (MD5) Previous issue date: 2012-02
A tese que aqui se apresenta pretende apontar um deslocamento da compreensão de esporte no contemporâneo. Ancorada em algumas fraturas na ideia de esporte quando observada a expressão dessa prática no final do século XX e início do século XXI, o trabalho dialoga com o conceito de pós-modernidade, dando relevo a alguns temas que vêm sendo recorrentes ao discutir este conceito, a saber: gênero, sexualidade, consumo e cultura pop. Temos como hipótese que o esporte contemporâneo, largamente mediado pelas imagens, esgarça a compreensão instaurada na modernidade, ampliando tanto sua possibilidade de representação no cinema quanto o seu conceito. Tomamos o cinema como suporte para a essa discussão por considerar sua relação histórica com o esporte, com berço na modernidade. O estudo objetiva compreender qual a representação do esporte no cinema contemporâneo, fazendo um contraponto com a compreensão do esporte moderno. Atrelado a esse objetivo central, o trabalho também objetiva: a) Estabelecer nexos de proximidades e distanciamentos entre as representações cinematográficas do esporte na modernidade e no contemporâneo; b) Problematizar um novo conceito de esporte que contemple uma nova compressão. O corpus de análise desta pesquisa é composto por filmes produzidos nesta primeira década do século XXI e que são emblemáticos para pensar entrelaçamentos culturais a partir de enredos (temáticas) esportivos previamente selecionados e que se transmutaram em categorias do estudo por sua recorrência no campo das narrativas cinematográficas que tematizam o esporte, a saber: para discutir noções de gênero e sexualidade no esporte: Beautiful Boxer (2003), Million Dollar Baby (2004), Billy Elliot (2000) e The Iron Ladies (2000); para discutir as relações da cultura pop e do mercado com o esporte: Bend it like Beckham (2002), Goal! The Dream Begins (2005), Goal! 2: Living the Dream (2007), e Goal! 3: Taking on the World (2009). As argumentações presentes se dão a partir da apreciação e se darão pela interpretação de imagens (AUMONT, 1993) que interpela a significação primária ou natural (fato representado e nível expressivo) e a significação secundária ou convencional (atribuição de valor a partir de referência cultural). Percebe-se no estudo um gradativo afastamento da compreensão do esporte atrelado às categorias de burocratização, cientificação do treinamento, comparação objetiva, busca do record, entre outros, muito próprios do cenário moderno. Na leitura que se faz a partir das análises, torna-se clara a percepção de novas formas de aderir ao fenômeno esportivo pela valoração de referências sensitivas, lúdicas e de convívio partilhado da experiência corporal. Uma sensibilidade esportiva menos vinculada à lógica agonística e, por isso mesmo, mais devota à auto-gratificação e adesão aos desejos/prazeres.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
3

Arumí, Prat Joan. « Cooperar per competir : Narratives d'un entrenador de bàsquet infantil ». Doctoral thesis, Universitat de Vic, 2014. http://hdl.handle.net/10803/132912.

Texte intégral
Résumé :
En la primera part de la tesi l’autor s’identifica amb un model d'entrenador que té en consideració la comunicació dels seus esportistes i que, com a conseqüència, utilitza estratègies d’aprenentatge cooperatiu. Sota l'enfocament constructivista en educació i la perspectiva sociocultural l’autor va construint un perfil d'entrenador que veu a l'esportista com un agent actiu i entén la cooperació com un procés de comunicació. En la segona part, el disseny i desenvolupament de la recerca, es contextualitza la recerca, s'exposa la metodologia i els instruments utilitzats per l'obtenció de la informació. Les dades bàsiques s’obtenen a partir dels diàlegs que es produeixen a dins del vestidor d’un equip de bàsquet infantil. Analitzades les dades es justifica la utilització de la narrativa com la forma més adient per representar-les. Finalment es narra l'experiència des de l'etnografia. L’autor utilitza l'escriptura com un mètode de recerca per mostrar la relació entre cooperació i competició i trencar amb dicotomies establertes com la d’entrenador cooperatiu / entrenador tradicional o cooperació / competició.
In the first part of the thesis, the author identifies himself as a trainer who takes into consideration the communication among his players and, as a consequence, uses strategies from cooperative learning. Under the constructivist approach in education and the sociocultural perspective, the author built a coach’s profile which sees the athletes as an active agent and understands the cooperation as a communication process. In the second part, it is introduced the design and development of the research. The research is set in a context by exposing the methodology and the tools used for gathering information. The row data is recorded and recollected from the team’s dialogues inside the changing room. After the analysis of the data, the use of the narrative is justified as the most adequate way to represent it. Finally, the information is ethnographically narrated. The author uses the writing as a research method that shows the relationship between cooperation and competition and also breaks up previous dichotomies established such as cooperative coach / traditional coach or cooperation / competition.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
4

Arumí, i. Prat Ignasi. « The influence of sport and physical activity involvement on health related behaviours during the transition from late adolescence to early adulthood ». Doctoral thesis, Universitat de Vic, 2015. http://hdl.handle.net/10803/301433.

Texte intégral
Résumé :
Introducció: Els estudis indiquen que un percentatge molt elevat dels adolescents que viuen en països industrialitzats no assoleixen els mínims recomanats d’activitat física (AF) (Hallal et al., 2012). La pràctica esportiva no sempre és eficaç alhora de promoure altres estils de vida (Lisha & Sussman, 2010). Objectius: (i) Estudiar els nivells d’AF i pràctica esportiva entre els adolescents d’Osona. (ii) Trobar associacions entre nivells d’AF i altres estils de vida. Metodologia: Els adolescents nascuts l’any 1995 a Osona varen ser omplir un qüestionari el 2011 (n=695), el 2012 (n=668), el 2013 (n=411) i el 2014 (n=180). Resultats: (i) Els nivells d’AF durant el temps de lleure disminueixen en el pas de l’adolescència a l’edat adulta; (ii) associacions positives entre el consum d’alcohol i tabac i la pràctica esportiva entre els nois; i (iii) els adolescents d’Osona es passen > 700’ al dia asseguts. Discussió: És bàsic promoure la pràctica esportiva durant l’adolescència, però també la importància dels clubs esportius alhora de promoure l’adquisició d’estils de vida saludables.
Introduction: Global studies reveal that a high percentage of adolescents are physically inactive (Hallal et al., 2012). Sports participation in adolescence is not always better at promoting healthy lifestyles than regular physical activity (PA). Aims: To observe the tracking of sport participation and PA among a group of adolescents from high school to university and to observe how this affects their lifestyle behaviours. Methods: Adolescents born in 1995 from Osona completed a questionnaire in 2011 (n=695), 2012 (n=668), 2013 (n=411) and 2014 (n=180). Results: Levels of PA at leisure time drastically reduced from late adolescence to early adulthood. The higher prevalence of alcohol consumption was in team sport players compared to other groups. Adolescents spend >700’ a day in a sitting position during weekdays. Discussion: Sport clubs (including coaches, venue and management team) have to put more effort to avoid the acquisition and maintenance of unhealthy habits (alcohol and tobacco consumption) among their athletes.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
5

Peña, Javier (Peña López). « Analysis of the services as a performance factor in high-level volleyball and beach volleyball ». Doctoral thesis, Universitat de Vic, 2013. http://hdl.handle.net/10803/128269.

Texte intégral
Résumé :
L’objectiu final d’aquesta Tesi és identificar aspectes crítics de la utilització del servei en el voleibol i voleibol de platja d’alt nivell. Per aconseguir-ho quatre estudis, emmarcats dintre de l’anàlisi del rendiment esportiu, es van dur a terme. Els resultats de les nostres investigacions mostren que el servei és una habilitat tècnica important en les disciplines del voleibol però no pot explicar per si mateixa el resultat d’un partit. No obstant això, sembla un element clau en la prevenció d’atacs contraris eficaços i el seu resultat està clarament influenciat per les habilitats executades en salt. Una execució reeixida del servei és una qüestió complexa, i té una component física, tècnica, estratègica i tàctica. Una correcta utilització d’aquesta habilitat tècnica és fonamental per desequilibrar el resultat d’un partit. Ara bé, altres aspectes han estat identificats també com a rellevants per tenir èxit en un partit de voleibol o voleibol de platja
The ultimate goal of this Dissertation was to identify critical aspects of the use of service in high-level volleyball and beach volleyball. To address this purpose four studies on different aspects of service performance, framed into the field of performance analysis, were conducted. The results of our investigation show that service is a very important skill in volleyball disciplines but it cannot explain by itself the result of a match. Nevertheless, it seems a key element in preventing an effective attack. Service behavior and its ability to impair the opponent’s game is clearly influenced by jump abilities. The successful execution of the service is a complex issue, and has a physical, technical, strategic and tactical component. Proper use of this technical skill is capital in making the result of a match uneven. However, some other aspects have been identified as relevant to success in a volleyball or beach volleyball match.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
6

Rudé, i. Rull Albert. « Anàlisi dels desequilibris musculars com a factors intrínsecs de risc de lesió muscular i lligamentosa del tren inferior en futbolistes de 3ª Divisió Nacional Espanyola ». Doctoral thesis, Universitat de Vic, 2014. http://hdl.handle.net/10803/285006.

Texte intégral
Résumé :
La tesi doctoral té com a finalitat estudiar la influència que poden tenir els desequilibris musculars, i en conseqüència els dèficits de força i potència que aquests generen, sobre les lesions musculars i lligamentoses del tren inferior amb futbolistes d’alt rendiment. Aquesta investigació Ex Post Facto Longitudinal de grup únic es basa amb una recollida de dades de la variable independent mitjançant quatre materials tecnològics de registre i seguidament amb una recollida de dades de la variable dependent durant 365 dies. Les aportacions són que la mostra de futbolistes d’alt rendiment presentava dèficits bilaterals, sobretot dels músculs isquiosurals, els quals per cada punt d’augment incrementava un 25% més el risc de lesió muscular, i també dèficits entre els músculs flexors i extensors del genoll, degut a la gran participació del quàdriceps en la majoria de les accions de joc en aquesta disciplina esportiva.
The aim of the thesis was to study the influence of the muscular imbalances and the lack of strength that they generate, over the muscular and ligament injuries in the lower limb with high performance footballers. This is an Ex Post Facto Longitudinal research with a simple group, and the data was taken using four different technological devices and a collection of data during 365 days. The conclusions were that the footballers had bilateral deficit, especially in the hamstring muscles, so they had more probabilities (25%) to suffer a hamstring injury. They also had a low quadriceps:hamstring ratio because of the great involvement of the quadriceps in the most of the actions in football.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
7

Claveras, i. Pérez Montserrat. « Crist en el cinema (La passió de Jesucrist en el cinema espanyol dins el context cinematogràfic mundial) ». Doctoral thesis, Universitat Rovira i Virgili, 2006. http://hdl.handle.net/10803/8642.

Texte intégral
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
8

Tin?co, Rafael de Gois. « Educa??o F?sica escolar & ; cinema : experimentando novas formas de ensinar esporte no ensino m?dio ». PROGRAMA DE P?S-GRADUA??O EM EDUCA??O F?SICA, 2017. https://repositorio.ufrn.br/jspui/handle/123456789/23469.

Texte intégral
Résumé :
Submitted by Automa??o e Estat?stica (sst@bczm.ufrn.br) on 2017-06-02T22:55:33Z No. of bitstreams: 1 RafaelDeGoisTinoco_DISSERT.pdf: 10327042 bytes, checksum: 39fa2f3545eaab47558de2229216433f (MD5)
Approved for entry into archive by Arlan Eloi Leite Silva (eloihistoriador@yahoo.com.br) on 2017-06-09T23:06:51Z (GMT) No. of bitstreams: 1 RafaelDeGoisTinoco_DISSERT.pdf: 10327042 bytes, checksum: 39fa2f3545eaab47558de2229216433f (MD5)
Made available in DSpace on 2017-06-09T23:06:51Z (GMT). No. of bitstreams: 1 RafaelDeGoisTinoco_DISSERT.pdf: 10327042 bytes, checksum: 39fa2f3545eaab47558de2229216433f (MD5) Previous issue date: 2017-03-06
Conselho Nacional de Desenvolvimento Cient?fico e Tecnol?gico (CNPq)
A presente disserta??o nasceu de uma inquieta??o sobre os usos dos aparatos audiovisuais na escola, em especial nas aulas de Educa??o F?sica. Portanto, o estudo tem como objetivo compreender como o conte?do esporte pode ser efetivado no ?mbito da Educa??o F?sica no Ensino M?dio ao dialogar com a linguagem cinematogr?fica, atrav?s dos preceitos da m?dia-educa??o. Partiu-se, pois, da seguinte quest?o de estudo: ?Como os alunos do Ensino M?dio podem estabelecer uma interlocu??o entre esporte e cinema nas aulas de Educa??o F?sica a partir de preceitos da m?dia-educa??o??. Para tanto, amparada nas Pedagogias Cr?ticas de ensino da Educa??o F?sica, no conte?do esporte, nos elementos metodol?gicos da pesquisa-a??o, na m?dia-educa??o como concep??o de ensino e campo interdisciplinar de saber e no cinema enquanto estrat?gia de ensino, foi realizada uma interlocu??o pedag?gica de um bimestre letivo nas 4 turmas do 2? Ano (2 Inform?tica e 2 Mecatr?nica) do Instituto Federal de Educa??o, Ci?ncia e Tecnologia do Rio Grande do Norte Campus Parnamirim (IFRN Campus Parnamirim), tematizando o conte?do esporte nas aulas de Educa??o F?sica. Para coleta de dados foi utilizado question?rio, di?rio de campo, registros no facebook e a observa??o sistem?tica das aulas. As justificativas consistiram no caminhar por novas formas de ensinar na Educa??o F?sica, no esfor?o de superar as concep??es t?picas de ensino do esporte, ambicionando a amplia??o do conhecimento sobre/com eles, angariado pelos princ?pios da m?dia-educa??o e pelo cinema enquanto estrat?gia de ensino, bem como na contribui??o ao acervo de trabalhos com essa mesma proposta, visto a t?mida produ??o acad?mica. Como principais resultados, obtivemos o aumento do tempo e do espa?o das aulas, atrav?s do relacionamento nos grupos via facebook diariamente, o trabalho colaborativo nas aulas e na produ??o final, o acesso cr?tico e criativo do conte?do esporte pelos educandos, alicer?ado pela m?dia-educa??o e pelo cinema enquanto estrat?gia de ensino, fugindo das aulas de car?ter esportivizado, assim como, a partir do reconhecimento dos processos pedag?gicos por parte dos alunos, a materializa??o de um planejamento significativo e inovador, que influenciou de forma positiva no processo de ensino-aprendizagem do conte?do esporte.
The present dissertation was born of a concern about the uses of audiovisual devices in school, especially in Physical Education classes. Therefore, the study aims to understand how sports content can be implemented within the scope of Physical Education in High School when dialoguing with the cinematographic language, through the precepts of media-education. The study question was: ?How can high school students establish a dialogue between cinema and sports in the classes of Physical Education based on precepts of media-education??. To this end, based on Critical Education Pedagogies of Physical Education, sport content, methodological elements of action research, media-education as a teaching conception and interdisciplinary field of knowledge and cinema as a teaching strategy, a dialogue was held (2 Informatics and 2 Mechatronics) of the Instituto Federal do Rio Grande do Norte Campus Parnamirim (IFRN Campus Parnamirim), thematizing the sport content in the classes of Physical Education. For data collection, a questionnarie, field diary, facebook logs and systematic observation of the classes were used. The justifications consisted in walking throught new ways of teaching in Physical Education, in the effort to overcome the typical conceptions of sports teaching, aiming to increase the knowledge about/with them, raised by the principles of media-education and cinema as a teaching strategy. As well as in the contribution to the collection of works with this same proposal, given the timid academic production. As a main result, we increased the time and space of the classes, through the relationship in the groups via facebook daily, the collaborative work in the classes and in the production, the critical and creative access of the sports content by the students, supported by the media-education and the cinema as a teaching strategy, avoiding sports classes, as well as, based on the recognition of pedagogical processes by the students, the materialization of a significant and innovative planning, wich had a positive influence on the teaching-learning process of sports content.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
9

Sánchez, Lopera Sandra. « Traduciendo la mirada. Sobre la práctica del montaje en los remakes norteamericanos de las películas de terror japonesas contemporáneas ». Doctoral thesis, Universitat Ramon Llull, 2016. http://hdl.handle.net/10803/360843.

Texte intégral
Résumé :
El 1998, una petita pel.lícula japonesa va revolucionar el cinema de terror, que en aquell moment es trobaba dominat per la indústria nord-americana. Es tractava de Ringu, un film en el qual el director Hideo Nakata mostrava l’essència de les histories de fantasmes tradicionals del seu país en un entorn urbà contemporani. L’èxit d’aquest títol va obrir les portes a una sèrie de produccions japoneses de terror que es caracterizava per uns trets comuns que les feien reconeixibles. L’absència de violència explícita, la por a les noves tecnologies, presentades com quelcom negatiu, la presència d’un tipus de fantasma conegut com a yurei (esperits aturmentats, normalment femenins, que acostumaven a vestir roba blanca i caminar lentament amb part del seu rostre cobert per una llarga melena fosca) i, sobretot, un ritme més pausat que el que presentava el cinema de Hollywood, gràcies a un muntatge diferent, van ser les característiques més identificables d’aquestes pel.lícules que van originar el fenomen conegut com J-Horror. Dark Water, Ju-On. La maldición, Llamada perdida i Kairo van formar part d’aquest fenomen, sorgit a finals dels anys noranta i que amb prou feines va durar una década. Veient la possibilitat d’aprofitar aquest èxit, la indústria nord-americana va fer remakes de diversos d’aquests films. Ara bé, com van traduir en aquestes produccions una cosa tan important com és el muntatge? Aquesta pregunta és la base d’aquest treball d’investigació. Després de fer una introducció al cinema de terror japonès i a les principals teories i conceptes del muntatge, s’han estudiat tant els films de terror japonesos contemporanis com els seus respectius remakes nord-americans centrant tota l’atenció en el seu muntatge visual. Per això, hem escollit una seqüència de cada original i la mateixa seqüència del remake per a descomposar-les en escenes i analitzar el muntatge fet servir en totes dues. La realització d’aquests decoupages permet observar aspectes com els tipus de plans, la seva durada, els movimients de càmara i el tipus de transició utilitzada per unir les escenes. El resultat d’aquest estudi mostra que, mentre les pel.lícules originals fan servir plans de major durada, acostumen a presentar els espais a través d’un pla general i, en la majoria de casos, els seus moviments de càmara es fan girant sobre el seu eix, els remakes recorren a nombrosos moviments de travelling, en els quals es desplaça la càmara, es fan servir més plans mitjans que plans generals i les seves escenes són d’una durada molt més breu que les que podem observar als films originals. Això, unit als canvis de durada que es produeixen en les escenes dels remakes però no en les del J-Horror estudiades, fa que el ritme narratiu sigui la principal diferència entre els seus muntatges. El ritme lent i pausat japonès es contraposa al ritme clarament més ràpid dels seus remakes nord-americans, que mostren una major fragmentació tant de l’acció com de l’espai i no han sabut traduir la tranquil.la mirada amb la que s’ha distingit el cinema de terror japonès contemporani, sent aquesta la conclusió de l’estudi realitzat.
En 1998, una pequeña película japonesa revolucionó el cine de terror, que en ese momento se encontraba dominado por la industria norteamericana. Se trataba de Ringu, un film en el que el director Hideo Nakata mostraba la esencia de las historias de fantasmas tradicionales de su país en un entorno urbano contemporáneo. El éxito de este título abrió las puertas a una serie de producciones japonesas de terror que se caracterizaba por unos rasgos comunes que las hacían reconocibles. La ausencia de violencia explícita, el temor a las nuevas tecnologías, presentadas como algo negativo, la presencia de un tipo de fantasma conocido como yurei (espíritus atormentados, normalmente femeninos, que solía vestir ropas blancas y caminar lentamente con parte de su rostro cubierto por una larga melena oscura) y, sobre todo, un ritmo más pausado que el que presentaba el cine de Hollywood, gracias a un montaje diferente, fueron las características más identificables de estas películas que dieron origen al fenómeno conocido como J-Horror. Dark Water, Ju-On. La maldición, Llamada perdida y Kairo formaron parte de este fenómeno, surgido a finales de los años noventa y que apenas duró una década. Viendo la posibilidad de aprovechar este éxito, la industria norteamericana hizo remakes de varios de estos films. Ahora bien, ¿cómo tradujeron en estas producciones algo tan importante como el montaje? Esta pregunta es la base de este trabajo de investigación. Tras hacer una introducción al cine de terror japonés y a las principales teorías y conceptos del montaje, se han estudiado tanto los films de terror japoneses contemporáneos como sus respectivos remakes norteamericanos centrando toda la atención en su montaje visual. Para ello, hemos elegido una secuencia de cada original y la misma secuencia de su remake para descomponerlas en escenas y analizar el montaje utilizado en ambas. La realización de estos decoupages permite observar aspectos como los tipos de plano, su duración, los movimientos de cámara y el tipo de transición utilizada para unir las escenas. El resultado de este estudio muestra que, mientras las películas originales japonesas utilizan planos de mayor duración, suelen presentar los espacios donde se desarrolla la acción a través de un plano general y en la mayoría de casos sus movimientos de cámara se realizan girando sobre el propio eje, los remakes recurren a numerosos movimientos de travelling, en los que se desplaza la cámara, se utilizan más planos medios que planos generales y sus escenas son de una duración mucho más breve que las que podemos observar en los films originales. Esto, unido a los cambios de duración que se producen en las escenas de los remakes pero no en las películas del J-Horror estudiadas, hace que el ritmo narrativo sea la principal diferencia entre sus montajes. El ritmo lento y pausado japonés se contrapone al ritmo claramente más rápido de sus remakes norteamericanos, que muestran una mayor fragmentación tanto de la acción como del espacio y no han sabido traducir la tranquila mirada con la que se ha distinguido el cine de terror japonés contemporáneo, siendo esta la conclusión del estudio realizado.
In 1998, a japanese movie revolutionized horror cinema, which in that moment was dominated by American industry. It was Ringu, a film in which the filmmaker Hideo Nakata showed the essence of traditional ghosts stories from his country in an urban environ. The success of this title open the way to a series of Japanese horror productions that was characterized by some features in common that made it recognizebles. The absence of explicit violence, fear of new technologies, showed as something negative, the presence of a kind of ghost known as yurei (tormented spirits, usually women, that wear white clothes and walks slowly with part of its face hidden by black hair) and, above all, a slower rythm than Hollywood cinema, thanks to a different kind of edition, were the characteristics more identificables from the movies which caused the phenomenon kwown as J-Horror. Dark Water, Ju-On, One Missed Call and Kairo were part of this phenomenon, born at last of the 90 and that barely last for a decade. Understanding the chance to take advantage of this success, American industry did remakes from some of these films. How did these productions translate something so important as the edition? This question was the basis for this research. After an introduction to japanese horror cinema and the main edition theories and concepts, we have studied contemporary Japanese horror movies and their American remakes with the focus of the attention on the visual edition. Because of thar, we have choosen one sequence from each original and the same sequence from their remake to separate it into scenes and analysing the edition from both. These decoupages allow to observate aspects like the angle of plans, its lenght, the camera movements and transitions used to join scenes together. The results of this research shows that, while original movies uses more lenght plans, it used to show the space through a general plan and, the most of times, its camera movements are doing turning above its own axle, remakes uses more travelling movements, in which camera is displaced, more general plans are done and the length of its scenes is very shorter thsn the length of the scenes from original films. These points, and the changes in the lenght of remakes scenes but not in the J-Horror scenes movies, do the narrative rythm be the main difference between its editions. The slow japanese rythm is opposed to faster rythm of american remakes, which shows a biggest fragmentation of the narrative action and the space. American remakes don’t know translate the peaceful look that distinguished japanese contemporary horror cinema, being that the conclusion of this issue.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
10

Khoyratty, Farhad. « Beneath the red dupatta : an exploration of the mythopoeic functions of the ‘Muslim’ courtesan (tawaif) in hindustani cinema ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/326464.

Texte intégral
Résumé :
Després d’haver estat un dels mites més habituals del cinema hindustànic gairebé de forma continuada des dels anys vint i, per tant, des de pràcticament els inicis de la producció de pel#lícules índies fins a les darreries de la dècada dels noranta, amb el seu punt més àlgid en els anys seixanta i vuitanta del segle passat, semblaria que el tema de la cortesana comença a recular al segle vint-i-u. No obstant això, la tawaif hi apareix de forma reiterada. De fet, la tawaif s’està mantenint en el cinema hindustànic en forma de mite inconscient i subjacent com si fos un avatar general on fa la funció d’una estructura que permet manifestar tant l’artista real, o item girl, com la vamp, o noia independent d’avui. Dit de manera més directa, la tradició històrica d’entreteniment que ve associada amb la tawaif contribueix a l’estructura narrativa del cinema hindustànic en tant que usa poesia urdú per a lletres de cançons, espectacles de dansa i coreografies clàssiques i modernes. El text cinemàtic hindustànic ha estat i és, per tant, en sí mateix i per sobre de tot, una performance viva de la tawaif que convida a l’observació, que es manifesta transformant la cultura i que, quan actua, ho fa amb l’economia al cap –com qualsevol altra indústria. Començo amb una explotació de la tawaif històrica i m’endinso en el context de la seva vida quotidiana, enmig de mons d’art i de subtilesa extrema, com també en el sòrdid univers de la prostitució. Tal com era de preveure, les recepcions envers la indecisió moral de la tawaif han estat tradicionalment hostils i la justícia de la gent ha fet estranyes parelles dins la varietat de contextos temporals i espacials on s’ha tocat el tema, des dels britànics a Mahatma Gandhi, passant per Nehru, l’extrema dreta hindú, els fonamentalistes islàmics i moltes feministes quan arribà el moment de cloure l’univers de la tawaif, dislocat en dos patrimonis divergents, el del cos i el de la ment. El rebuig de la majoria dels períodes històrics de l’Índia a associar la sexualitat amb el refinament, o a conjugar la sexualitat amb la puresa, o a explorar el paper de les dones que eren víctimes d’una estructura patriarcal en la què els homes se’n beneficiaven i quedaven exculpats han convertit la tawaif històrica en una subalterna, malgrat que ella gaudís sense complexos amb la reialesa. D’acord amb Judith Butler, jutjo la identitat de la tawaif no com algú que és, sinó com algú que s’esdevé i, principalment, com a locus per a la nostàlgia, la natalitat, la mort i, narrativament parlant, com a boc expiatori, com el boc que se sacrifica pel bé de la polis. La presència/absència de la cortesana destapa la dinàmica de l’espectacle pel què fa al text del cinema hindustànic, la seva funció en el text fílmic i, en gran mesura, en el context social. De fet, es podria argumentar que la cortesana està present en el cinema hindustànic a través de representacions de dones i d’estructures patriarcals tot i que, de forma més general, ho està en termes de relacions de poder. El cinema hindustànic porta dins seu el mite de la cortesana, encara que, d’una manera o altra, la realitat és que és la cortesana la que porta el cinema hindustànic dins seu. No en va, les posicions eticoideològiques del cinema hindustànic mostren també moltes correspondències amb el món de la cortesana i la seva funció d’entreteniment.
After acting as a staple myth of the Hindustani cinema text almost continuously from the 1920s and nearly the start of Indian film-making to the late 1990s, with its heyday in the 1960s - 1980s, the courtesan as motif starts ebbing away in the new century, but keeps re-appearing, sometimes obliquely and sometimes directly as postmodern revisiting, brief ‘cameo’ acts, nostalgic clin d’oeils, or as remakes. In fact, as an underlying unconscious myth, the tawaif persists, but as a more general avatar, as a structure that gives rise to a variety of manifestations: the ‘item girl’, the vamp, today’s independent girl or more directly, the tradition of entertainment the historical tawaif carries, informs the narrative structure of Hindustani cinema in terms of Urdu poetry in song lyrics, and dance performance, classical or modern choreography. Above all, the Hindustani cinematic text itself is and has been a tawaif-life performance, inviting the gaze, acting – as any industry – with economics in mind and cultural transformation as manifestation. As with the tawaif’s performance, the subversive is watered down with concessions to bourgeois family values and economic priorities. I start with an exploration of the historical tawaif, especially of Lucknow, in 19th century India. I delve into the context of her everyday life, astride worlds of extreme subtlety (tehzeeb) and art, and the sordid world of prostitution. Receptions to the moral undecidability of her world have been predictably hostile. A common self-righteousness made, within a variety of spatial and temporal contexts, strange bedfellows of the British, of Mahatma Gandhi, of Nehru, of the Hindu extreme-right and the Muslim fundamentalist, of many feminists when it came to closing down the world of the tawaif and its dislocation into a body versus mind heritage. The refusal of most periods to envisage sexuality and refinement, or to conjugate sexuality and purity, or to explore women as victims of a patriarchal structure whereas the men who benefit from it are excused, have made of the historical tawaif a subaltern despite her cavorting with royalty. In line with Judith Butler, we assess her identity not as being but as becoming, mostly as a locus of nostalgia, a temporal relationship of natality/morbidity, and, narratively, as scapegoat, the ‘goat’ offered to sacrifice for the good of the polis. As with any manifestation of the unconscious, the mythological cannot be retrieved directly, but metaphorically, metonymically and retrospectively. The courtesan’s presence/absence uncovers the dynamics of her performance by the Hindustani cinema text, her function in the filmic text and more generally in the social context. In fact, one can argue, the courtesan is present through representations of women and patriarchal structures in Hindustani cinema but more generally, in terms of relations of power. Hindustani cinema carries the myth of the courtesan, but in many ways it is the courtesan who carries Hindustani cinema. The historical courtesan pre-dates Hindustani cinema, but somehow the tradition of entertainment she carries informs the narrative structure of Hindustani cinema. Hindustani cinema’s ethico-ideological stances also show many mise-en-abyme correspondences with the world of the courtesan as entertainers. I use Cultural Studies in my investigation as complemented by feminist film theory, especially when concerned with spectatorship and identity-construction.and other critical theories.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
11

Cruz, Tienda Ada. « Los inicios de lo fantástico en la televisión española : historias para no dormir y su herencia audiovisual (1966-1976) ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/368218.

Texte intégral
Résumé :
El principal objetivo de esta tesis es definir la poética de lo fantástico en la obra del guionista y realizador Narciso (Chicho) Ibáñez Serrador (Uruguay, 1935), partiendo de la hipótesis de que su serie de televisión Historias para no dormir (1966-1968) fue una de las primeras obras de consumo popular que apostó con éxito por los relatos fantásticos y terroríficos en la España de posguerra, tras un periodo cultural dominado por el realismo social. Asimismo, se pretende evidenciar la influencia que tuvo la serie en la popularización y difusión de lo fantástico en el medio televisivo, señalando las conexiones y divergencias con respecto al paradigma dominante. Historias para no dormir conformó un estilo que sin duda condicionó la percepción de lo fantástico en un público español aún no iniciado. Para demostrarlo, se han analizado en profundidad los episodios más representativos, estudiando los motivos y estructuras más frecuentes, así como las diferencias y similitudes que existen en el tratamiento de los diversos géneros cultivados por Ibáñez Serrador, es decir, no sólo lo fantástico, sino también la ciencia ficción, el terror físico y el género policíaco, entre otras categorías estéticas vinculadas al miedo menos transitadas por el autor. El siguiente objetivo consiste en reconstruir el contexto en el que surge Historias para no dormir, con el fin de identificar los factores textuales y paratextuales que influyeron en el cambio de paradigma que entonces experimentó lo fantástico, partiendo de la premisa de que las manifestaciones artísticas producidas a lo largo de los años sesenta y setenta del siglo XX fueron determinantes en el desarrollo del género. Por eso, se ha realizado un estudio comparado de la producción televisiva española inmediatamente posterior a Historias para no dormir, en la que destacan los espacios Doce cuentos y una pesadilla (1967), Hora once (1968-1974), Ficciones (1971-1974 y 1981), Crónicas fantásticas (1974) y El quinto jinete (1975-1976), aparte de algunos telefilmes entre los cuales destaca, sin duda, La cabina (1972) de Antonio Mercero y José Luis Garci. En estos espacios destacan los trabajos de guionistas y directores televisivos como Juan Tébar, Juan José Plans y Joaquín Amichatis, entre otros. Todo ello ha sido cotejado con las películas proyectadas en España en esos mismos años, tratando de identificar las aproximaciones y los distanciamientos que se producen entre lo fantástico televisivo y lo fantástico cinematográfico cultivado en nuestro país. Asimismo, se esboza brevemente la trayectoria que siguen en paralelo las colecciones populares literarias especializadas en el género. Las fechas que se proponen como apertura y cierre del periodo de estudio coinciden, respectivamente, con la llegada de Ibáñez Serrador a la televisión española (1963) y con el estreno de su última obra cinematográfica, ¿Quién puede matar a un niño? (1976), que marcará un hito en la historia del cine fantástico español.
The main objective of this thesis is to define the poetics of the fantastic in the works of the screenwriter and director Narciso (Chicho) Ibáñez Serrador (Uruguay, 1935), on the assumption that his television series Historias para no dormir (1966-1968) was one of the first works of popular consumption that successfully opted for the fantastic and horror stories in Spanish post-civil war years, after a period culturally dominated by social realism. It also aims to highlight the series’ influence in the popularization and spreading of the fantastic in television, focusing on the connections and differences with respect to the dominant paradigm. Historias para no dormir represented a style that strongly conditioned the perception of the fantastic among an audience unfamiliar with the genre. To prove that this is, in fact, the case, the most representative episodes have been analyzed in depth in this thesis, studying the most frequent motifs and structures as well as the differences and similarities in the treatment of various genres cultivated by Ibáñez Serrador; that is to say, not only the fantastic, but also science fiction, physical horror and the detective genre, among other aesthetic categories related to fear not so frequent in the author’s works. The next aim is to reconstruct the context in which Historias para no dormir appears, in order to identify textual and paratextual factors that influenced the changes that the fantastic paradigm experienced at that time, starting from the premise that the artistic manifestations produced throughout the sixties and seventies of the twentieth century were decisive in the development of the genre. With this aim, a comparative study of Spanish television production immediately after Historias para no dormir has been carried out, highlighting TV programs such as Doce cuentos y una pesadilla (1967), Hora once (1968-1974), Ficciones (1971-1974 and 1981), Crónicas fantásticas (1974) and El quinto jinete (1975-1976), in addition to a few TV movies, among which La cabina (1972) by Antonio Mercero and Jose Luis Garci undoubtedly stands out. These programs include the work of screenwriters and TV directors such us Juan Tébar, Juan José Plans and Joaquín Amichatis, among others. This has been compared with the films shown in Spain in that period, in order to identify similarities and differences between the fantastic cinema and the fantastic television produced in our country. Moreover, this thesis briefly outlines the directions that popular literary collections specialized in this genre followed at that time. The dates proposed as the opening and the end of the period studied coincide, respectively, with Ibáñez Serrador’s arrival in Spanish television (1963) and the release of his last film ¿Quién puede matar a un niño? (1976), which has become an important part of the history of Spanish cinema.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
12

Molina, Ordóñez Emilio. « La transformación digital y su impacto en la industria cinematográfica : el caso de las producciones estereoscópicas ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. http://hdl.handle.net/10803/120175.

Texte intégral
Résumé :
La transformación digital es un fenómeno de radical importancia en el que se ve implicada gran parte de la sociedad actual, a través de los cambios individuales de prácticas tanto sociales como profesionales, que tiene lugar mediante el proceso singular de la digitalización, donde se procede a la sustitución y adopción de nuevas herramientas y de los datos, y a través del cual se actualizan las técnicas derivadas del dominio analógico en su transición hacia el dominio digital. Éste es un fenómeno perturbador que causa un gran impacto sobre las tecnologías sostenidas del pasado, las cuales modifica sustancialmente, con el fin de adoptar otras tantas que se generan mediante la digitalización. En el caso de los medios cinematográficos, esta transformación se produce en forma de desarrollo de nuevas tecnologías aplicadas a la producción, distribución y exhibición digital. Además, es un proceso irreversible de una sola dirección, que sustituye la tecnología precedente e incentiva las expectativas de nuevo futuro.
The digital transformation is a phenomenon of radical importance to which vast majority of the today’s society is involved, through the individual changes of both social and professionals practices, due to the unique process of the digitalization, in terms of new tools and the data replacement and adoption, and through the updated procedure techniques based on the analog domain facing its transition toward the digital domain. This is a disruptive phenomenon that causes a great impact on the sustained technologies of the past, which replaces substantially, in order to adopt others generated by means of the digitalization. In the case of media, this transformation is produced by the development of new technologies applied to the production, distribution and digital exhibition. Furthermore, this is an irreversible process addressed in a single direction that replaces the existing technologies and stimulates the expectations of new future.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
13

Pujol, Nicolau Gaspar. « Traditional Cosmological Symbolism in Ancient Board Games ». Doctoral thesis, Universitat Internacional de Catalunya, 2009. http://hdl.handle.net/10803/387431.

Texte intégral
Résumé :
Aquest treball d'investigació analitza una selecció dels jocs de tauler més antics coneguts, trobant-hi els elements simbòlics clau del simbolisme cosmològic tradicional. Els jocs són part del patró estructural universal (com la dança o l'art) i apareixen a totes les cultures al llarg del temps. En ells hi podem veure reflexades les creences, valors i cosmovisió dels pobles que hi jugaven. Per això els jocs de tauler antics tenen un valor simbòlic i gnoseològic (que complementa el seu ús més lúdic i pragmàtic). Aquest valor, com hem vist al llarg de la recerca, es basa en la cosmologia tradicional, què en termes generals, és compartida per les antigues tradicions sagrades d'orient i occident.
This research analizes a selection of the oldest ancient board games, finding in them common symbolic elements from traditional cosmological symbolism. Games are a universal structural pattern (as dance or art) appearing in every culture through time. In them we can see reflected the beliefs, values and cosmovision af the ancient people who played them. Therefore, ancient board games have a symbolic and gnoseologic value (complementary to their ludic and pragmatic use). This value, as seen in this research, is based on traditional cosmology, which in general terms, is shared by the ancient Western and Eastern sacred traditions.
En este trabajo de investigación se analizan una selección de los juegos de tablero más antiguos que se conocen, encontrando en ellos los elementos simbólicos clave del simbolismo cosmológico tradicional. Los juegos son parte del patron estructural universal (como la danza o el arte) y aparecen en todas las culturas. En ellos podemos ver las creencias, valores y cosmovisión de los pueblos en los que eran jugados. Por esa razón, los juegos de tablero de la antigüedad tienen un valor simbólico y gnoseológico (que complementa su uso más lúdico y pragmático). Este valor, como hemos visto a lo largo de la investigación, se basa en la cosmología tradicional, que en términos generales comparten las antiguas tradiciones sagradas de oriente y occidente
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
14

Cock, Peláez Alejandro. « Retóricas del cine de no ficción en la era de la post verdad ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/96533.

Texte intégral
Résumé :
En esta investigación doctoral analizo los principales cambios en las retóricas del cine de no ficción en la era de la post verdad, como una forma de intentar cartografiar las borrosas fronteras discursivas de esta forma cinematográfica, la cual al responder a nuevas maneras de entender la verdad y la realidad en la contemporaneidad, está explorando territorios retóricos que van más allá de los paradigmas clásicos y modernos, tan insertados en la centralidad de la institución documental. Así mismo, mediante la hermenéutica y un análisis retórico específicamente audiovisual busco comprender los contextos situacionales, las intertextualidades y la concepción de la realidad que subyace en los discursos del cine de no ficción de la post verdad. Exploro entonces cómo tales discursos son conscientes de su propia historia, de su subjetividad intrínseca y de la complejidad que implica representar lo real en esta era donde el concepto de la verdad se ha transformado y relativizado, respondiendo así a las sensibilidades y aire del tiempo actual. Es esta la razón por la cual el cine de no ficción interactúa -inspirándose e inspirando- con estrategias discursivas actuales (como las desarrolladas también en la ciencia, los movimientos sociales, las artes o los mass media), dando lugar a novedosas retóricas propias que se pueden detectar en la enunciación audiovisual (actio), el estilo y las figuras retóricas auditivas y visuales (elocutio), las estructuras documentales (dispositio), los argumentos y modalidades (inventio), el mundo proyectado y el contexto (intellectio). Como tal este modo de representación se ha expandido hacia formas más complejas que entre otras características sospechan, deconstruyen, ironizan, reflexionan, reciclan, performatizan, ficcionalizan dicha realidad, constituyéndose en una de las principales fuentes de creatividad, innovación y auto-reflexión de la cinematografía actual y en un importante discurso sobre la contemporaneidad.
In this doctoral research I analyze the main changes in cinema rhetorics of non-fiction in the era of the post-truth, as an attempt to chart the blurry discursive boundaries of this cinematographic form, which to respond to new ways to understand truth and reality in contemporaneity, is exploring rhetoric territories that go way beyond the classic and modern paradigms, so embedded in the centrality of the documentary institution. Likewise, with the use of hermeneutics, and an audiovisual specifically rhetorical analysis I seek to understand the situational contexts, the intertextualities and the conception of reality behind the speeches of post-truth non-fiction cinema. Then I explore how these speeches are aware of their own history, of their intrinsic subjectivity and the complexity that implies to represent the real on this era where the concept of truth has transformed and relativized, answering to sensibilities and air of the current time. This is the reason why non-fiction cinema interacts (inspiring and inspiring itself) with actual discursive strategies (like the ones developed in science, the social movements, arts or mass media), giving place to own novel rhetoric that can be detected in audiovisual statement (actio), in style and in rhetoric auditive and visual figures (elocutio), the documentary structures (dispositio), the arguments and modalities (inventio), the projected world and context (intellectio). As such, this representation method has been expanded to even more complex forms that among its characteristics, they suspect, deconstruct, satirize, reflect, recycle, perfomatize, fictionalize such reality, constituting itself in one of the main sources of creativity, innovation and auto reflection of current cinematography, and an important speech about contemporaneity.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
15

Comas, Puente Ángel. « IFI, Sociedad Anónima, empresa cinematrográfica y escuela de cineastas y su artífice, Ignacio F. Iquino ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002. http://hdl.handle.net/10803/4103.

Texte intégral
Résumé :
Ignacio F. Iquino (Valls 1910 - Barcelona 1994). Uno de los directores y productores más prolíficos del cine español, creador de un cine eminentemente popular moviéndose siempre con presupuestos exiguos y buscando beneficiarse al máximo de las normas legales oficiales de cada momento. Hizo sus primeras películas antes de la guerra civil ("Al margen de la ley" (1935), "Diego Corrientes" (1936) y "Paquete, el fotógrafo público número 1" (1937). Entre 1941 y 1943 dirigió nueve películas para Campa/CIFESA. Ayudado financieramente por su cuñado Francisco Ariza, reflotó en 1943 la productora Emisora Films, que Iquino había fundado en 1934, convirtiéndola en una empresa cinematográfica con sello propio inspirada en el studio-system. Por discrepancias con su socio, Iquino la abandonó en 1948 después de haber dirigido 16 largometrajes y 4 cortos, y participado en todos los aspectos de la producción. Esta fue artísticamente la mejor etapa de su vida de director con films como "Una sombra en la ventana" (1944), "Noche sin cielo" (1947) y "El tambor del Bruch" (1948). Iquino inició entonces una larga carrera como cineasta independiente con su propia empresa, I.F.I. (siglas de su nombre) con la que trató de importar a España una vez más los planteamientos empresariales del studio-system. Lo consiguió parcialmente creando sus propios estudios (1950-1970) en el Paralelo de Barcelona, acompañados al poco tiempo por la empresa de servicios Parlo Films y Ediciones Musicales y Discos IFI y la compañía distribuidora IFISA. I.F.I funcionó en la práctica de 1950 a 1982 y produjo 102 largometrajes (48 dirigidos por Iquino) y 33 cortos (3 dirigidos por Iquino). Sus títulos artísticamente más relevantes fueron "El Judas" (1952), "Fuego en la sangre" (1953), "El ojo de cristal" (1956), "Buen viaje, Pablo" (1959), "Trigo limpio" (1962), contribuyendo a la creación del género criminal barcelonés con "Brigada criminal" (1954) y 23 largometrajes más. Abocado desde 1962 a un cine sin ayudas ni subvenciones oficiales se apuntó a todos los géneros y tendencias que funcionaban comercialmente (co-producciones, dobles versiones, westerns, etc.) creando su "cine-denuncia" (a partir de "Aborto criminal" (1972) y su especial "sexy comedy" (iniciada con "La caliente niña Julieta" (1980). En sus estudios del Paralelo se rodaron además más de una sesenta de largometrajes de otros productores e IFISA distribuyó más ochenta largometrajes. Después de IFI, Iquino produjo y dirigió tres largometrajes en Conexion Films, empresa creada por motivos fiscales. Es indiscutible la importancia de IFI en la industria del cine español. Durante su existencia, desde 1949 hasta 1982, produjo el 3.14% de los largometrajes que se produjeron en España y el 13.70% de los rodados en Cataluña. Por otra parte, y además de co-autor, director y empresario teatral, Ignacio F. Iquino fue un cineasta completo. Aunque no figurase oficialmente en los títulos de crédito está probada su participación en la inmensa mayoría de los guiones, la fotografía, los decorados y el montaje de sus films. Después de etapas ambiciosas y prometedoras , a partir de 1962, buscó casi únicamente el beneficio y finalmente, se impuso el productor malogrando al director.
Ignacio F. Iquino (Valls 1910 - Barcelona 1994). One of the most prolific Spanish filmmakers and producers. He created a personal kind of popular cinema, always with short budgets and taking advantage of legal and official laws. He directed his first films before the civil war (among them, "Al margen de la ley" (1935), "Diego Corrientes" (1936) and "Paquete, el fotógrafo público número 1"(1937)). Among 1941 y 1943 he directed nine feature films for Campa(CIFESA. With the financial support by Francisco Ariza, his brother in law, he re-founded en 1943 Emisora Films (created by Iquino himself in 1934) turning it into a movie company influenced by the studio-system. Due to disagreements with his partner, Iquino left Emisora after having directed 16 feature films and 4 short films and having shared all production aspects. Artistically it was the best period of his career as a director with films as "Una sombra en la ventana" (1944), "Noche sin cielo" (1947) and "El tambor del Bruch" (1948).
Iquino began then a long career as independents with his own company, I.F.I. (his name sigla) trying to import again the company pattern from the Hollywood studio system. He only succeeded partially: he created his own studio lot in Paralelo (Barcelona) and services facilities, Ediciones Musicales y Discos IFI (a music company) and IFISA (a release company)
I.F.I. worked from 1950 to 1982 producing 102 feature films (48 directed by Iquino) y 34 shorts (3 directed by Iquino). From an artistical point of view its main films are: "El Judas" (1952), "Fuego en la sangre" (1953), "El ojo de cristal" (1956) "Buen viaje, Pablo" (1959) and "Trigo limpio" (1962), contributing to create the Barcelona crime cinema style with "Brigada criminal" (1954) y 24 feature more. Since 1962 it was obliged to accommodate to a new situation without any legal helps nor subventions making cheap and popular double-biller films following trends and genres that worked in the box-office, creating nevertheless what Iquino named "denuntation-cinema" (starting with "Aborto criminal -1972) and its special sexy-comedy (beginning with "La caliente niña Julieta" (1980).
In Paralelo lot more than 60 features were made by other film companies and IFISA distributed more than 80 features. After IFI, Iquino produced and directed three feature films in Conexion Films, a company created by legal reasons.
It is unquestionable the importance of IFI in Spanish movie industry. Along its life (from 1949 to 1982) it produced 3.14% out of 3.245 features films made in Spain and 13.70 of those made in Catalunya.. By the other hand, an besides of theatre autor, director and manager, Iquino was a complete filmmaker. Although his name was not always in the film credits, it is confirmed his participation to the majority of scripts, photography, set design and cutting.
After his quick apprenticeship in Campa/CIFESA, where he was praised by his work capacity and his quick shootings, Iquino lived his best creative period in Emisora Films. In IFI he showed his ambitions in the first years but, after 1962, he looked almost always for profits. Finally, the producer killed the director.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
16

Sais, Pere. « Hacia una poética del arte como vehículo de Jerry Grotowski ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/382639.

Texte intégral
Résumé :
La trayectoria del director teatral e investigador en el ámbito de las artes performativas Jerzy Grotowski se divide en cinco períodos: Teatro de las producciones, parateatro, Teatro de las fuentes, Drama Objetivo y arte como vehículo. La Tesis Doctoral traza un itinerario por la última etapa del trabajo de Grotowski, llamada arte como vehículo y desarrollada desde mediados de los años 80 en el Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards de Pontedera, Italia. En la presente Tesis, el autor, a partir de su experiencia de primera mano como doer (actuante), describe y analiza de manera sistemática cada uno de los elementos de trabajo que configuran el corpus de la práctica del arte como vehículo, así como los principios que subyacen en ellos. A través de una aproximación desde una doble vertiente teórico-práctica, y a partir de las “voces” del propio Grotowski, de los herederos de su legado, Thomas Richards y Mario Biagini, así como de profesores, practicantes y especialistas reconocidos, se propone una posible poética del arte como vehículo.
The trajectory of the director and researcher in the field of performing arts Jerzy Grotowski is divided in five periods: Theatre of Productions, Paratheatre, Theatre of Sources, Objective Drama and Art as Vehicle. The Doctoral Thesis traces an itinerary through the last stage of Grotowski´s work, called Art as Vehicle and developed since the mid-eighties at the Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards in Pontedera, Italy. In the present Thesis, starting from its author´s first hand experience as a doer, each one of the elements of work that configure the corpus of the practice of Art as Vehicle is described and systematically analyzed, as well as the principles that underlie them. Through an approach from a double, theoretical-practical, perspective and starting from Grotowski´s own “voice” as well as the ones of the heirs of his legacy, Thomas Richards and Mario Biagini, and of reknown professors, practitioners and specialists, a possible Poetics of Art as Vehicle is proposed.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
17

Riambau, Möller Esteve. « La producció cinematogràfica a Catalunya (1962-1969) ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 1995. http://hdl.handle.net/10803/4133.

Texte intégral
Résumé :
El període abasta 172 llargmetratges (17% dels espanyols) produïts per 33 empreses. Les tendències industrials (45.9% de coproduccions internacionals) i genèriques (westerns, thrillers i comèdies) es deriven de les noves directrius legislatives del cinema espanyol. Estèticament, apareix un cinema d'autor amb molt esporàdiques simbiosis amb la resta de la cultura catalana i destaquen els signes de modernitat de l'Escola de Barcelona.
172 feature films (17% of all Spain) were produced by 33 companies. Industrial tendencies (45.9% of international coproductions) and hegemonic genres (westerns, thrillers and comedies) came from new laws dictated on Spanish cinema. Esthetically appeared some author's films with sporadic links with the catalan culture and the signs of modernity were remarkable on the films around Barcelona School.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
18

Quintana, Àngel 1960. « El projecte didàctic de Roberto Rossellini ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 1996. http://hdl.handle.net/10803/4153.

Texte intégral
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
19

González, Calderón Diana Elisa. « El campo ausente de la representación de las mujeres en el cine mexicano presencias en la vida y obra de Matilde Landeta ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/310403.

Texte intégral
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
20

Vilallonga, Montañá Francesc Xavier. « El sector de l'exhibició cinematogràfica a Catalunya en l'era de la digitalització (2000-2013). Evolució i anàlisi. Formes d'exhibició alternatives als cinemes independents. El cas del Cinema Truffaut de Girona ». Doctoral thesis, Universitat Ramon Llull, 2015. http://hdl.handle.net/10803/336985.

Texte intégral
Résumé :
El procés de digitalització de la indústria cinematogràfica ha afectat de forma profunda les dinàmiques professionals dels àmbits de la producció, la distribució i l’exhibició. La investigació analitza els orígens del cinema digital i la implementació de la reconversió digital en el sector de l’exhibició. Es fa un recorregut per les diverses fases d’implementació de la tecnologia digital als cinemes: des de la definició d’uns protocols tècnics universals, fins a les vies de finançament que han fet possible portar a terme el procés. També s’analitza com s’han transformat els mecanismes de la distribució i l’exhibició cinematogràfica en aquest nou context de convergència digital. Es posa un èmfasi especial en les polítiques públiques de suport a la digitalització i en la implicació i responsabilitat de les administracions per fomentar i finançar aquests canvis en el sector cinematogràfic. A més s’analitza la rellevància que les projeccions en 3D i els continguts alternatius tenen en el futur de l’exhibició, i com aquests canvis afecten els cinemes independents, especialment en el context europeu. L’estudi fa una anàlisi de l’evolució de l’exhibició cinematogràfica a Catalunya entre els anys 2000 i 2013. A partir de dades oficials de l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya (ICEC), s’analitzen tots els aspectes essencials que permeten fer una radiografia del sector de l’exhibició durant el segle XXI. Així, s’estudia l’evolució del número de cinemes i pantalles, el model de sala i la seva capacitat, les oscil·lacions en el volum d’espectadors de cinema o l’evolució dels preus i les recaptacions. A més, es fa una anàlisi del cinema en versió original, de la distribució territorial de les sales, de la presència de les diverses llengues al cinema així com de les projeccions en 3D i de la situació del procés de digitalització a Catalunya. L’última part de la investigació es centra en un estudi de cas, el Cinema Truffaut de Girona. Es fa una síntesi de la seva evolució històrica i la seva singularitat de ser l’única sala d’exhibició cinematogràfica en versió original que hi ha a Catalunya fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana. S’analitza el model d’exhibició alternativa amb suport públic que suposa el Cinema Truffaut i es fa un anàlisi de dades per valorar els seus resultats, viabilitat i impacte en el panorama cinematogràfic de la ciutat de Girona.
El proceso de digitalización de la industria cinematográfica ha afectado de forma profunda las dinámicas profesionales de los ámbitos de la producción, la distribución y la exhibición. La investigación analiza los orígenes y evolución del cine digital así como la implantación de la reconversión digital en el sector de la exhibición. Se realiza un recorrido por las diversas fases de desarrollo de la tecnología digital en los cines: desde la definición de unos protocolos técnicos universales, hasta las vías de financiación que han hecho posible el proceso. También se analiza como se han transformado los mecanismos de la distribución y la exhibición cinematográfica en este nuevo contexto de convergencia digital. La investigación se focaliza especialmente en las políticas públicas de apoyo a la digitalización y en la implicación y responsabilidad de las administraciones en fomentar y financiar estos cambios en el sector cinematográfico. Además, se estudia la relevancia que las proyecciones en 3D y los llamados contenidos alternativos tienen en el futuro de la exhibición, y de qué forma estos cambios afectan a los cines independientes, sobretodo en el contexto europeo. El estudio analiza la evolución de la exhibición cinematográfica en Cataluña entre los años 2000 y 2013. A partir de datos oficiales del Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya (ICEC), se recogen sistemáticamente todos los aspectos esenciales que permiten realizar una radiografía del sector de la exhibición durante el s.XXI. De esta forma, se estudia la evolución del número de cines y pantallas, el modelo de sala cinematográfica y su capacidad, las oscilaciones en el volumen de espectadores de cine o la evolución de los precios y las recaudaciones. Además, se analiza el cine en versión original, la distribución territorial de las salas, la presencia de las distintas lenguas oficiales en el cine así como las proyecciones tridimensionales y la situación del proceso de digitalización en Cataluña. La última parte de la investigación se centra en un estudio de caso, el Cine Truffaut de Girona. Se realiza una síntesis de su evolución histórica y su singularidad al ser la única sala de exhibición cinematográfica en versión original que hay en Cataluña fuera de Barcelona y su área metropolitana. Se estudia el modelo de exhibición alternativa con apoyo público que supone el Cine Truffaut y se realiza un análisis de datos para valorar sus resultados, viabilidad e impacto en el panorama cinematográfico de la ciudad de Girona.
The process of digitization of film industry has deeply affected professional dynamics in the areas of production, distribution and exhibition. The research analyzes the origins and evolution of the digital cinema as well as the implementation of the digital conversion in the exhibition sector. It explains the different phases of the development of digital technology in cinemas: from the definition of universal technical protocols, to avenues of funding that made possible the process. And it also analyzes how the mechanisms of distribution and the film exhibition are transformed in this new context of digital convergence. The research focuses especially on public policies to support digitization and the involvement and responsibility of the authorities to promote and finance these changes in the film industry. In addition, explores the relevance that projections in 3D and alternative content will have in the future of the exhibition, and in what form these changes affect the independent cinemas, especially in the European context. The study analyzes the evolution of the film exhibition in Catalonia between 2000 and 2013. Based on official data from the Institut Català de les Empreses Culturals of the Generalitat de Catalunya (ICEC), systematically collects all the essential aspects that allow to perform an accurate display of the sector during the 21st century. In this way, it explores the evolution of the number of cinemas and screens, movie theatre models and capacity fluctuations in the volume of viewers of film or the evolution of prices and revenues. In addition, discusses cinemas in original version, the territorial distribution of the screens, the presence of the different official languages as well as three-dimensional projections and the situation of the process of digitization in Catalonia. The last part of the investigation focuses on a case study, the Cinema Truffaut of Girona. It explains a synthesis of his historical evolution and its uniqueness as the only cinema with exhibition in original version that exists in Catalonia outside Barcelona and its metropolitan area. The research focuses in the model of alternative exhibition with public support that Cinema Truffaut means. A data analysis is carried out to assess their results, feasibility and impact on the cinematic panorama of the city of Girona.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
21

Rodríguez, Granell Ana. « Teoría y práctica del cine como dispositivo crítico. El alcance de la modernidad y las formas de lo político desde la historia del arte al cine de los años treinta ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/80942.

Texte intégral
Résumé :
A través del concepto de dispositivo crítico, esta investigación analiza cómo, durante la década de los años veinte y treinta, en diversos contextos geográficos como la Unión Soviética, la República de Weimar, Reino Unido, Estados Unidos y Francia, emergen proyectos, estructuras de producción y obras cinematográficas al margen de la industria convencional con una voluntad expresamente política debido, en parte, al auge de las luchas sociales a partir de la primera postguerra y de la crisis de 1929. Llegando hasta los albores de la II Guerra Mundial y otras fechas clave de mediados de los años treinta cuando estas prácticas se ven sepultadas por varios motivos políticos y sociales. El recorrido a través de los diversos contextos geopolíticos permite visibilizar no sólo las formas de organización cultural en materia cinematográfica de todo el espectro de la izquierda sino también visibilizar las especificidades locales debidas tanto al bagaje histórico-cultural como al desarrollo de la industria e institución cinematográfica en relación con los diversos sistemas políticos y económicos. La aportación original de la tesis radica en proponer una mirada prospectiva bajo una nueva perspectiva condensada en el concepto de dispositivo crítico. Reuniendo datos históricos, atendiendo a toda una multiplicidad de planos como puedan ser la emergencia de determinados discursos estéticos desde dentro y fuera de diversas instituciones; políticas gubernamentales; la hegemonía de cierta industria cultural con sus modos de producción; la emergencia de antagonismos políticos desde varios organismos políticos, etc., para así, intentar revelar en esas prácticas una dimensión política que supera la etiqueta genérica de cine político o militante. De este modo, se ha intentado rastrear algunos de los caracteres vinculables a la modernidad artística y que también se verán desarrollados en el marco del cine moderno. Para abarcar los vínculos de algunos fenómenos cinematográficos con la modernidad, se ha lanzado la mirada mucho más allá de los límites cronológicos que normalmente clausuran la historia del cine. Atender a un marco histórico tan amplio -desde finales del siglo XVIII- pretende visibilizar el proceso mediante el cual emergen producciones culturales que, en tanto ponen en crisis los modos de hacer convencionales y abren interrogantes acerca de la propia función política del arte, nos remiten a ciertos procesos que constituyen la modernidad tanto filosófica como artística. Este proceso lo podemos observar a través del concepto de crítica que Immanuel Kant sistematiza en su trilogía y cómo, a través de todo el proceso histórico que sigue durante el siglo XIX, a través del idealismo alemán, el romanticismo, y las diversas transformaciones del campo cultural, se observa cómo se constituyen y emergen dos posiciones clave en todo el paradigma moderno que abarca al siglo XX: o bien, la cultura es entendida como lugar ideal para el desarrollo de un sujeto creativo y libre, capaz de generar por sí solo un proyecto emancipador; o bien, una idea de cultura capaz de apuntalar un mito común y un proyecto estético cohesionado, que permita la creación de un sujeto político y, por tanto, capacitado para la transformación social. A través de este debate, viéndolo también heredado en el campo cinematográfico con sus propias especificidades, se ha intentado atender a una mayor complejidad que difumina los límites normalmente estancos -establecidos por la historiografía cinematográfica- de categorías como vanguardia experimental, vanguardia política, cine institucional y cine moderno.
Cinema’s theory and practice as a critical dispositive. The achievement of modernism and the shape of politics in the cinema of the thirties TEXT: Through the concept of critical dispositive this research analyzes the political dimension contained in modern art practice and film productions made in the margins of the industry and those alternative structures organized in the period covered since the mid-twenties until the mid-forties of the twentieth century. The analysis and historiographical work focuses on visualizing the ways in which emerging and organizing the various groups that are connected with movements of the left, socialists, communists, anarchists or cooperative movements in the relevant contexts between the global wars: the Soviet Union, the Weimar Republic, the United Kingdom, United States and France. Thus, it have shown some connections linked to political cinema practice and agent’s theoretical corpus with those processes and debates that arise as a result of philosophical modernity in the late eighteenth and throughout the nineteenth century, the development of the aesthetics of this period, and Marxist thought.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
22

Gómez, Lecumberri Catalina. « Esport, intervenció educativa i exclusió social. Un estudi de casos ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/2941.

Texte intégral
Résumé :
Històricament s'ha considerat que les persones o grups socials amb baixa retribució econòmica es trobaven en situació d'exclusió social, els anomenats "vagos y maleantes", persones que no podien accedir als béns materials que sí que eren a l'abast de la gran majoria.
Eren acusats de no voler treballar i de merèixer, per tant, la situació en què es trobaven.

Amb el temps, la concepció del que és i del que suposa l'exclusió social s'ha modificat, i no només en el seu significat sinó, sobretot, en les múltiples formes de manifestar-se.
Ara, quan parlem o ens referim a l'exclusió social, hem de tenir en consideració altres indicadors i dimensions, més enllà dels purament econòmics.

Podem trobar-nos en situació d'exclusió social si en el nostre entorn més immediat no podem comptar amb les xarxes socials de suport, o si patim una malaltia greu de llarga durada o crònica, o fins i tot si no hem arribat a uns mínims acadèmics i formatius, i tot això ens pot passar malgrat tenir una situació econòmica solvent.

Així doncs, l'exclusió social té avui dia diverses dimensions, més enllà de les purament econòmiques; tenen relació amb les moltes i cada cop més heterogènies formes de manifestacions del risc i de vulnerabilitat social: precarietat i inestabilitat laboral, pisos pastera, baix nivell acadèmic, valors líquids...

Apuntem, doncs, set dimensions bàsiques que defineixen el nou concepte d'exclusió social (Gómez, 2009): econòmic-laboral, formatiu-académica, residencial, sociosanitària, relacional-participativa, familiar i personal-cognitiva. D'igual forma, i amb la mateixa metodologia de treball, hem descrit les dimensions amb les quals podem treballar en l'àmbit esportiu.

Els mitjans de comunicació insisteixen a oferir una visió unidimensional de l'esport, un esport competitiu i carregat de grans dosis d'espectacularitat i valors comercials. Sabem, però, que l'esport té moltes més dimensions, altres perspectives que van més enllà de l'estricta competitivitat; l'esport té una dimensió lúdica, una dimensió socioeducativa, una dimensió relacionada amb el fitness i una dimensió instrumental i estètica.

L'esport es podrà considerar eina educativa com més resposta doni a aquestes dimensions, és a dir, com més aspectes tingui en consideració a l'hora d'implementar-se en contextos formatius. Si quan usem la pràctica esportiva, aquesta és capaç de treballar competències normatives, competències relacionals, transmetre valors morals, experiències d'èxit, gestió del fracàs,... serà considerada una eina més educadora que si només l'usem per a treballar la competitivitat i la quantificació dels resultats esportius.

Per altra banda, i com a possibles handicaps o riscos, la pràctica esportiva pot esdevenir una eina deseducadora si es practica sota els paràmetres de l'estricta competitivitat, o si es valoren els resultats quantitatius (marques, rècords...), per sobre dels qualitatius (relacions humanes, educació en valors...). També esdevindrà pràctica excloent, si implica només a determinats joves, que per cultura, gènere o rendiment físic, són escollits en detriment dels altres.

L'esport, entès des de la dimensió educativa, no és necessàriament socialitzador per a les poblacions de joves i infants en situació d'exclusió social. Pot ser-ho, òbviament, però tenint en compte algunes consideracions i condicions, tant dels que el fan servir per educar, com dels que el reben.

Per una banda, hem de tenir en consideració quines són les bases pedagògiques i formatives dels professionals que utilitzen l'esport com a eina educativa. D'altra banda, hem de considerar quina és la situació del menor que es troba en risc social, i, sobretot, esbrinar quines són les causes per les quals es troba en el procés d'exclusió o de vulnerabilitat.

Les circumstàncies en què viu el menor en risc i la motxilla social, emocional i educativa que carrega, són diferents per a cada cas, i per tant, les eines que farem servir per la seva reeducació no han de ser les mateixes per tothom. No hem d'utilitzar la mateixa eina pedagògica per a una noia amb presumptes abusos sexuals, que per a un noi amb problemàtiques de consum, o de desarrelament social. No hem de suposar que l'esport com a instrument educatiu tindrà el mateix resultat en un menor amb Dèficit Atencional amb o sense Hiperactivitat (o TDHA), que en un altre amb un episodi d'estrès agut o postraumàtic.

L'ús de la pràctica esportiva com a eina de socialització s'ha de donar en el marc d'un protocol d'intervenció educativa. Aquest protocol ha de seguir unes fases, que comencen per l'observació i que segueixen per la recollida i contrast d'informació, i l'establiment de grups de suport social (Gómez, 2009).
This project analyses the sporting practice as a educational tool and as a vehicle to transmit moral values and social habits of relationship between young people in risky situation. We analyse social conditions needed in order to consider sport as a pedagogic practice, and the consequences for social growing of children.
We have studied two linked concepts: social exclusion and sporting practice. En every case, we have choose some main topics, as academic results, violent attitudes and cultural and social amount.

During the first phase of research, we have work with young prisoner people at Penitenciary of Rome, Italy. At present, we deal with children and teenagers at Carmel minors centre, in Barcelona. In both cases, boys and girls are in a rootless situation, as most of them have commit some crimes or they are potential delinquents.

This thesis works with a "research-and-action" method, using observation, analysis of contents, interviews in depht, and group discussions.
The project is a foreground interest for CSD, because of its relationship with health aspects, in emotional terms (a), and with training of sporting teachers, in the fields of diversity and carefulness of young people in social margination.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
23

Longhi, Ludovico. « Radici culturali della comicità di Alberto Sordi : ipotesi d’approccio biografico 1920-1954 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/287906.

Texte intégral
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
24

Juncà, Pujol Albert. « Esport i identitat nacional a Catalunya. Anàlisi de sis esdeveniments esportius a la premsa d'informació general de Catalunya (2006-2009) ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2010. http://hdl.handle.net/10803/2957.

Texte intégral
Résumé :
L'objectiu principal d'aquesta tesi és analitzar quina és la nació (o nacions) que la premsa d'informació general de Catalunya contribueix a construir/reproduir a través de la informació esportiva que es publica a les seves pàgines. Aquest objectiu es materialitza a partir de l'anàlisi de sis esdeveniments esportius (Jocs Olímpics, Wimbledon, Lliga de Campions, Copa Amèrica d'hoquei patins, F1 Montmeló i els partits Catalunya-Euskadi) a la premsa d'informació general més difosa a Catalunya.

La tesi defineix el concepte de nacionalisme com aquell programa d'actuacions discursives i estructurals que du al manteniment o consecució d'un estatus polític definit a partir de l'autoreferenciació. Al món actual, el nacionalisme concreta els seus anhels en la coincidència d'un marc polític estatal propi per aquell col·lectiu que es defineix com a nació. Per fer-ho, el nacionalisme empra, entre d'altres, múltiples pràctiques de nacionalisme banal (conjunt complex de costums, creences, assumpcions, representacions i pràctiques que junts, i actuant de manera mundana i quotidiana -banal-, reprodueixen diàriament la identitat col·lectiva dels estats-nació). En aquest sentit, doncs, les pràctiques nacionalistes són efectuades tant pels estats-nació (Espanya), com per les nacions sense estat (Catalunya).

Els diaris, com també els altres mitjans de comunicació, actuen com a actors polítics; i desenvolupen un rol molt important en la promoció/construcció d'un sentiment compartit de comunitat nacional. D'altra banda, l'esport ha esdevingut un tipus de ritual polític i un espai social en el qual les representacions de la 'nació' i de la pertinença nacional són contínuament mostrades i onejades. Així, el fet que els mitjans de comunicació serveixin informacions d'esport fa que ambdues nacions -la catalana i l'espanyola- siguin construïdes contínuament en els discursos dels mitjans.

L'aproximació metodològica a la qüestió s'ha concretat en l'anàlisi dels volums d'informació destinats als diferents esdeveniments segons les seves característiques representatives; l'anàlisi dels actors protagonistes de les informacions -en relació a les seves pertinences territorials-; l'anàlisi de les identificacions territorials/nacionals dels esportistes; l'anàlisi dels contextos identificatius de les informacions, i l'anàlisi de diferents recursos d'emmarcament nacional

En el seu conjunt, els resultats de l'estudi mostren que la nació que es construeix a Catalunya a través de la informació esportiva de la premsa d'informació general és bàsicament la nació espanyola. Tanmateix, una part reduïda de la premsa de Catalunya també contribueix a la construcció de la nació catalana; mentre que en cap cas s'observa una construcció nacional en termes de Països Catalans.
Nationalism, as a mode of political organization through nations, is nowadays the hegemonic world wide function system. Nationalism, far from being an intermittent mood in established nations, is the endemic condition. Daily, the nation is indicated, or "flagged", in the lives of its citizenry.

Sport has become a form of political ritual and an arena in which representations of nation and nationhood in the media are continually being flagged.

By comparing Catalan and Spanish press coverage of six main sport events nationalist practices, discourse strategies and nationhood flag terms are analysed.

Results show that Catalan and Spanish national identity are continually discursively constructed in the mass media through sport events. But discourse in Spanish, but also in Catalan newspapers, mainly reinforce Spanish flagging nationhood against catalan ones.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
25

Iglesias, i. Reig Xavier 1965. « Valoració funcional específica en l'esgrima ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1998. http://hdl.handle.net/10803/2912.

Texte intégral
Résumé :
Es realitza una anàlisi de les demandes fisiològiques de l'esgrima en competició i del perfil funcional dels esgrimidors de diferents nivells. Un primer estudi es centra en la resposta funcional en entrenament i competició (n=55). Es caracteritza la FC, la lactatèmia, el consum d'oxigen, la despesa energètica i la durada dels assalts en competicions oficials i entrenament. La força explosiva de les extremitats inferiors és avaluada en laboratori (n=215) per la dificultat que comporta la seva anàlisi sobre la pista. Finalment es realitza la valoració funcional dels integrants de la selecció espanyola d'esgrima (n=28) per determinar un perfil funcional de l'esgrimidor d'alt nivell. De l'anàlisi en competició es destaca la variabilitat de la resposta funcional dels esgrimidors atesa la influència de factors com l'adaptació cardiocirculatòria individual, importància de la competició, eliminatòria registrada, nivell del rival, dinàmica competitiva, arma i gènere. Es comprova que, en els assalts, el 41 % (de=34%) del temps es registren freqüències cardíaques per sobre del llindar anaeròbic, el 39 % (de=26 %) entre els dos llindars i el 20 % (de=18 %) per sota del llindar aeròbic. Els valors de lactatèmia en competició oficial (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirmen la feble activació de la glucolisi làctica. Els assalts representen tan sols un 18 % del temps total de competició. S'utilitza un mètode de càlcul indirecte del VO2 en funció de la relació individual FC-VO2. En assalts de competició, el consum d'oxigen estimat en dones (X=39,6 mL·kg-1·min-1) és inferior al dels homes (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensitat individual mitjana es troba entre el 56 % i el 74 % del VO2max, amb màxims entre el 75 % i el 99 % del VO2max, el que confirma la rellevància dels requeriments aeròbics en l'esgrima. El consum d'oxigen en la competició internacional és superior al registrat en una competició autonòmica i al de diferents situacions d'entrenament. Entre tiradors del mateix sexe no es detecten diferències significatives en funció de l'arma. Amb l'ajut d'un analitzador telemètric de gasos espirats es valida el mètode d'estimació, detectant-se una sobreestimació del consum d'oxigen que disminueix en millorar l'especificitat de la relació FC-VO2. La potència energètica presenta valors superiors en competició internacional (X=15,4 kcal·min-1) als de proves autonòmiques (X=12,3 kcal·min-1) i als d'entrenament (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoració de les extremitats inferiors en el laboratori s'observen valors superiors de 2,1 cm de mitjana en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el S(X=31,1 cm). En els protocols específics, dissenyats en l'estudi, també s'obtenen valors superiors amb la intervenció del component elàstic de la musculatura. La força explosiva augmenta amb l'edat dels 6 als als 18 anys, des d'on s'estabilitza. En la comparació per sexes i categories, exceptuant la categoria "M-12", la mostra masculina té valors significativament superiors en tots els tests. Els sabristes presenten millors valors en els protocols on intervé el component elàstic de la musculatura. Els bons nivells de força de les extremitats inferiors confirmen la importància dels recursos anaeròbics alàctics, essent, aquest factor, determinant per al rendiment, però no discriminant per si sol entre subjectes del mateix nivell esgrimístic. De l'anàlisi antropomètrica de la selecció espanyola destaca el somatotipus ectomesomòrfic (S=2,3-4,5-2,9) de l'equip masculí i la marcada asimetria dels perímetres musculars de les extremitats (p<0,001), condicionada pel treball unilateral amb l'arma i la hipertrofia de la cuixa anterior per l'efecte de les contraccions excèntriques en la frenada del fons. En el VO2max en laboratori l'equip espanyol masculí també presenta valors superiors (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femení(X=46,3 mL·kg-1·min-1). La força explosiva del homes de la selecció espanyola en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) i en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) és similar a la de l'equip nacional italià d'esgrima i congruent a la descrita en esports d'equip.
Se realiza un análisis de las demandas fisiológicas de la esgrima de competición y del perfil funcional de esgrimistas de distintos niveles. Un primer estudio se centra en la respuesta funcional en entrenamiento y competición (n=55). Se caracteriza la FC, la lactacidemia, el consumo de oxígeno, el gasto energético y la duración de los asaltos en competiciones y entrenamiento. La fuerza explosiva de extremidades inferiores es evaluada en laboratorio (n=215) por la dificultad de su análisis sobre la pista. Finalmente se realiza la valoración funcional de la selección española de esgrima (n=28) para determinar un perfil funcional del esgrimista de élite. Del análisis en competición destaca la variabilidad de la respuesta funcional de los esgrimistas por la influencia de factores como la adaptación cardiocirculatoria individual, importancia de la competición, eliminatoria registrada, nivel del rival, dinámica competitiva, arma y género. Se comprueba que, en asaltos, el 41 % (de=34%) del tiempo se registra una FC por encima del umbral anaeróbico, el 39 % (de=26 %) entre los dos umbrales y el 20 % (de=18 %) bajo el umbral aeróbico. Los valores de lactacidemia en competición (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirman la débil activación de la glucolisis láctica. Los asaltos representan solo un 18 % del tiempo total de competición. Se utiliza un método de cálculo indirecto del VO2 en función de la relación individual FC-VO2. En asaltos de competición, el consumo de oxígeno estimado en mujeres (X=39,6 mL·kg-1·min-1) es inferior al de los hombres (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensidad individual media está entre el 56 % y el 74 % del VO2max, con máximos entre el 75 % y el 99 % del VO2max, que confirman la importancia de los requerimientos aeróbicos en la esgrima. El consumo de oxígeno en competición internacional es superior al registrado en competición autonómica y en diferentes situaciones de entrenamiento. Entre tiradores del mismo sexo no se detectan diferencias significativas en función del arma. Con la ayuda de un analizador telemétrico de gases espirados se valida el método de estimación, detectándose una sobreestimación del VO2 que disminuye en mejorar la especificidad de la relación FC-VO2. La potencia energética presenta valores superiores en competición internacional (X=15,4 kcal·min-1) a los de pruebas autonómicas (X=12,3 kcal·min-1) y a los de entrenamiento (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoración de las extremidades inferiores en el laboratorio se observan valores superiores de 2,1 cm de media en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el SJ (X=31,1 cm). En los protocolos específicos, diseñados en el estudio, también son superiores los resultados con intervención del componente elástico de la musculatura. La fuerza explosiva aumenta con la edad de los 6 a los 18 años, donde se estabiliza. En la comparación per sexos y categorías, exceptuando la categoría "M-12, la muestra masculina es significativamente superior en todos los tests. Los sablistas presentan mejores valores en protocolos donde interviene el componente elástico de la musculatura. Los buenos niveles de fuerza en extremidades inferiores confirman la importancia de los recursos anaeróbicos alácticos, siendo este factor, determinante para el rendimiento, pero no discriminante por sí solo entre sujetos del mismo nivel esgrimístico. Del estudio antropométrico de la selección española destaca el somatotipo ectomesomórfico (S=2,3-4,5-2,9) del equipo masculino y la marcada asimetría de los perímetros musculares de las extremidades (p<0,001), condicionada por el trabajo unilateral con el arma y la hipertrofia del muslo anterior por efecto de las contracciones excéntricas en la frenada del fondo. El VO2max en laboratorio el equipo nacional español masculino presenta valores superiores (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femenino (X=46,3 mL·kg-1·min-1). La fuerza explosiva de los hombres de la selección española en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) y en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) es similar a la del equipo nacional italiano de esgrima y congruente a la descrita en deportes de equipo.
Here we present a multidimensional analysis of the physiological demands of competitive fencing, and a physiological profile of competitors of various levels. We characterized HR, blood lactate, oxygen uptake, energy expenditure, and exercise duration during competition and training (n=55). Explosive strength of the knee extensors was also measured in the laboratory (n=215). We carried out systematic physiological testing of the Spanish National fencing team (n=28). From the analysis during competition we emphasize the variability of the physiological response. It was found that during different assaults, 41% (sd=34%) of the time the competitors' heart rates were above that HR corresponding to the anaerobic threshold. Assaults represent alone 18% of total competition time. A method of VO2 estimation during the exercise was used. In competitive assaults, the estimated oxygen uptake averaged 39.6 mL·kg-1·min-1 for female fencers, a lower value as compared with men (X=53.9 mL·kg-1·min-1). Our results showed an overestimation of real (measured) VO2. When the knee extensors by means, CMJ values were found to be 2.1 cm higher (X=33.2 cm) than SJ values (X=31.1 cm). In specific testing protocols results were also found to be higher when the elastic component. Male competitors showed consistently higher strength values in all categories, with the exception of the under-12 years age group. Members of the Spanish National male team showed larger O2max values (X=56.5 mL·kg-1·min-1) and showed higher explosive strength values in the SJ (X=38.3 cm; sd=3.9), and in the CMJ (X=43.1 cm; sd=6).
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
26

Hontangas, Carrascosa Julián. « El derecho a la salud en el deporte ». Doctoral thesis, Universitat de Lleida, 2016. http://hdl.handle.net/10803/386457.

Texte intégral
Résumé :
En el presente trabajo se propone verificar cómo se ha satisfecho el derecho a la salud de los ciudadanos que practican deporte. Atendiendo tanto a la dimensión subjetiva de este derecho como a su vertiente como derecho social o colectivo. Y en ambos casos, considerando la triple faceta que el derecho a la salud presenta y que está relacionada con las acciones de prevención, de protección y de fomento. Con tal propósito la realidad del deporte, entendido en un sentido amplio y comprensivo de todas su posibles manifestaciones, debe enfrentarse con la regulación jurídico-deportiva y sanitaria de nuestro país cuyo examen desvelará si las actuales competencias de las Administraciones Públicas permiten garantizar una satisfacción plena de este derecho, adecuada y coherente con los principios del propio sistema, en todas las manifestaciones deportivas.
En el present treball es proposa verificar com s'ha satisfet el dret a la salut dels ciutadans que practiquen esport. Atenent tant a la dimensió subjectiva d'aquest dret com al seu vessant com a dret social o col·lectiu. I en tots dos casos, considerant la triple faceta que el dret a la salut presenta i que està relacionada amb les accions de prevenció, de protecció i de foment. Amb tal propòsit la realitat de l'esport, entès en un sentit ampli i comprensiu de totes la seva possibles manifestacions, s'ha d'enfrontar amb la regulació juridicoesportiva i sanitària del nostre país l'examen desvetllarà si les actuals competències de les administracions públiques permeten garantir una satisfacció plena d'aquest dret, adequada i coherent amb els principis del propi sistema, en totes les manifestacions esportives.
In this paper it is proposed to verify how it has satisfied the right to health of citizens who practice sports. In response to both the subjective dimension of this right as his side as social or collective right. And in both cases, considering the triple facet that the right to health presents and which is related to the actions of prevention, protection and promotion. To this end the reality of sport, understood in a broad and comprehensive of all its possible manifestations sense, must deal with the legal and sports and health regulations of our country whose examination will reveal if the current powers of the government allow ensure full satisfaction this right, appropriate and consistent with the principles of the system itself, in all sporting events.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
27

González, García María. « El cine y la literatura en el desarrollo y logro de las competencias básicas. Análisis e interpretación de una investigación intertextual en Educación Primaria y Secundaria ». Doctoral thesis, Universidad de Murcia, 2013. http://hdl.handle.net/10803/128570.

Texte intégral
Résumé :
Esta Tesis Doctoral presenta la investigación innovadora en las etapas de Educación Primaria y Secundaria desde el área de Didáctica de la Lengua y la Literatura con el propósito de experimentar, analizar e interpretar el desarrollo y logro curricular de las competencias básicas con el acoplamiento lógico de una metodología intertextual que, a través de la interacción de cine y literatura, es procuradora de un aprendizaje integrado de diversos saberes y lenguajes. Con el fin de generar transferencia de conocimiento adecuado al contexto vital de los aprendices, en el objetivo general de esta investigación consta que el desarrollo de las competencias básicas concierne a segundo ciclo de Educación Primaria y a primer ciclo Educación Secundaria Obligatoria y que el refuerzo y profundización de las mismas se atribuye a los estudios post-obligatorios de Bachillerato. Los objetivos específicos abordados habilitan su consecución: primero, aprovechar las cualidades humanísticas e imaginativas del cine y la literatura para motivar al alumnado hacia la resolución responsable de tareas y proyectos en contextos de resolución de problemas y de difusión social de obras propias a partir de la acción primordial de la competencia en comunicación lingüística; segundo, avanzar hacia la innovación interdisciplinar e intertextual en el área de Lengua castellana y Literatura con la integración curricular de las competencias básicas y sus correspondientes capacidades interpersonales, instrumentales y sistémicas-holísticas, lo cual contribuye a superar los problemas derivados de los separatismos disciplinares de la enseñanza academicista tradicional; tercero, elaborar instrumentos para el análisis interpretativo de la conexión curricular, de las competencias implicadas en las tareas, del nivel de desarrollo de las referidas competencias en función de las tareas y de la autoevaluación del alumnado al respecto a fin de promover un tipo de diagnóstico interno y no censal en el desarrollo y logro de estas incardinado a la valoración del tipo de tareas y de proyectos; cuarto, revitalizar la sabiduría arquetípica de los cuentos de tradición oral poniéndola en conexión con los argumentos e ideas presentes en el cine actual dirigido al espectador infantil y juvenil para estimular en los aprendices la competencia narrativa (capacidad de fabulación) con expectativas significativas e interculturales. Desde una metodología cualitativa-interpretativa ligada al proceso cíclico de la investigación-acción, se ha desplegado la investigación en las diversas etapas educativas implicadas partiendo de una situación social problemática para la práctica, a la que han sido aplicadas estrategias de acción con hipótesis resolutorias a través de procedimientos didácticos en el aula organizados en torno a tareas complejas y a proyectos interdisciplinares donde han interactuado cine y literatura en la promoción educativa de las competencias básicas con aprendizajes autónomos y contextualizados, cuyo proceso y resultados han sido evaluados hasta formular un nuevo diagnóstico de la situación problemática desde la reflexión analítica e interpretativa de los mismos. Los resultados de la investigación muestran que, gracias a las buenas prácticas que ha reportado tal modelo didáctico intertextual entre cine y literatura en la dinamización interdependiente de todas las competencias básicas y desde todos los niveles cognitivos recomendados –en especial, los de índole creativa, crítica y estratégica-, en segundo ciclo de Educación Primaria se ha iniciado el desarrollo de las competencias básicas, en primer ciclo de Educación Secundaria Obligatoria se ha madurado su desarrollo y en primer curso de Bachillerato se ha reforzado su logro. Ello también ha sido posible por la coherencia epistémica existente entre la metodología de la intertextualidad y la de las competencias básicas y por la importancia transversal de la competencia en comunicación lingüística en la dinamización óptima del conjunto de las competencias básicas al procurar transferencia social a los aprendizajes significativos para la vida.
This doctoral thesis presents innovative research for Primary and Secondary Education in the area of Didactics of Language and Literature with the purpose of experimenting, analyzing and interpreting the curricular development and attainment of key competences with a logical inclusion of an intertextual methodology that, through the interaction of films and literature, provides an integrated learning of various branches of knowledge and languages. In order to generate adequate knowledge transfer to learners vital context, the general objective of this research stems from the idea that the development of key competences concerns the second cycle of Primary Education and first of Secondary Education and that the reinforcement and deepening of them is attributed to Post-compulsory Education. The specific objectives addressed in this thesis enable their achievement: firstly, to exploit human and imaginative qualities of cinema and literature to motivate students toward responsible solution of tasks and projects in the context of problem solving and social diffusion of own works from the primary action of linguistic communication competence; secondly, to advance in interdisciplinary and intertextual innovation in the area of Spanish Language and Literature with the curricular integration of key competences and their corresponding interpersonal, instrumental and systemic-holistic skills, which contributes to overcome the problems of subjects division in more traditional academic education circles; thirdly, to develop tools for the interpretive analysis of curricular connection, skills involved in the task, the level of development of the competences involved in the tasks and self-assessment of students in order to promote a type of internal diagnosis and not a census one in the development and achievement of these competences incardinated to the value of the type of tasks and projects; fourth, to revitalize the archetypal wisdom of oral tradition tales connecting it with the plots and ideas in contemporary films for children and young people in order to stimulate in the learner the narrative competence (storytelling ability) with meaningful and cultural expectations. From a qualitative-interpretative methodology based on the cyclical process of action research, the study was carried out in the involved educational stages starting from a problematic social situation in order to practice, where action hypotheses have been implemented through classroom teaching methods organized around interdisciplinary projects and complex tasks where films and literature have interacted in the educative promotion of key competences with autonomous and contextualized learning, the process and results were evaluated to develop a new diagnosis of the problematic situation from an analytical and interpretive reflection thereof. The research results show that, thanks to the good practices reported by that intertextual teaching model between cinema and literature in the interdependent revitalization of all key competences and from all recommended cognitive levels -especially those of a creative, critical and strategic nature-, second cycle of Primary Education has initiated the development of key competences, in the first cycle of Secondary Education has matured their development and first year of Non-compulsory Secondary Education has strengthened their achievement. This has also been possible thanks to the epistemic consistency between intertextuality methodology and key competences and the importance of the cross-competence in linguistic communication to revitalize the set of key competencies to ensure meaningful social learning transfer for life.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
28

Ruisánchez, Acebal Virginia. « Alfonso Acebal Monfort : una historia desconocida en el cine español (1944-1957) ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/133518.

Texte intégral
Résumé :
Estudio historiográfico de Alfonso Acebal, un profesional desconocido en la Historia del Cine Español. La tesis comienza con el proceso formativo de Acebal en los Estudios Cinematográficos Ballesteros (1944, Madrid), continúa con su paso a la dirección de cortometrajes documentales y dirección adjunta en largometrajes de ficción en los años 40, y por la producción y dirección adjunta de largometrajes de ficción extranjeros en los años 50. El estudio también desarrolla un apartado sobre la producción crítica de Acebal y otro sobre sus proyectos frustrados.
Historiographic study of Alfonso Acebal, a professional unknown in the History of the Spanish Cinema. The thesis starts with the formative process of Ballesteros Film Studios (1944, Madrid), continues with his career to the direction of documentary shorts and assistat direction in fiction films in the forties, and for the production and assistat direction of foreign fiction films in the fifties. The study also develops a section about the writings of Acebal and another about his frustrated projects.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
29

Dias, Marina Simone. « La dramaturgia del espacio : una lectura de los Shakespeares del Teatre Lliure (1977-2007) ». Doctoral thesis, Universitat Politècnica de Catalunya, 2014. http://hdl.handle.net/10803/283112.

Texte intégral
Résumé :
The thesis makes a tour on the shakespearian theatrical creations made at the Teatre Lliure in the last thirty years (1977-2007), offering a vision of their stage poetic, and studying the interrelationships between the space, the art and the culture, and specifically, between the dramatic shakespearian text and the theatrical/stage space in the plays' local and contemporary context. The thesis worked on an interdisciplinary theoretical framework, with concepts from semiotics, linguistics and literary theory, as well as sociology, anthropology, psychology, among other fields of knowledge, as aesthetics of reception and cultural studies. The research hypothesis is the presence of the space dramaturgy in the Teatre Lliure's theatrical praxis, to verify the connection between the previous approaches and goals, culminating in the plays' analysis. The Teatre Lliure was analyzed and contrasted with both currents of thought, Catalan contemporary independent theater movements, and the Shakespeare's Theatre. lt's theatrical spaces -Sala Lliure de Gracia and Sala Fabià Puigserver- as well as the plays analyzed -Titus Andrònic, Al vostre gust, Juli Cèsar, Romeu i Julieta, Ricard 3r and Otel·lo- reveal the interrelationship and dialectics between dramaturgy, space and public, specifically studied. The analysis also goals to the conditions, outcomes and meanings derived from the inclusion of a classical work of the world drama in contemporary Catalan culture, from the perspective of an architect and -considering some level of subjectivity-a spectator.
La tesis hace un recorrido por las creaciones teatrales shakespearianas propias del Teatre Lliure de los últimos treinta años (1977-2007), ofreciendo un estudio de su poética escénica. Se examinan las interrelaciones entre el espacio, el arte y la cultura, y específicamente, entre el texto dramático/espectacular shakespeariano y el espacio teatral/escénico de los montajes en su contexto contemporáneo y local. La investigación nos ha permitido abordar una gran cantidad de temas relevantes, profundizando conocimientos como modo de entender la evolución de la noción de espacio y de analizar su interrelación con la Arquitectura y el Teatro contemporáneos. Se ha trabajado con un marco teórico de referencia interdisciplinar, con conceptos provenientes de la Semiótica, Lingüistica y Teoría literaria, así como de la Sociología, Antropología, Psicología, de la Estética de la Recepción y de los Estudios Culturales, entre otros campos del conocimiento. La hipótesis de investigación es la presencia de la "dramaturgia del espacio" en la praxis teatral del Teatre Lliure, es decir, el espacio como elemento dramatúrgico en sus puestas en escena. Se ha analizado y se ha contrastado el Teatre Lliure tanto con las corrientes de pensamiento y movimiento del teatro independiente catalán y contemporáneo, como con el teatro de Shakespeare. Sus espacios teatrales -sala Lliure de Gràcia y sala Fabià Puigserver-así como los espacios escénicos de los montajes analizados -Titus Andrònic, Al vostre gust, Juli Cèsar, Romeu i Julieta, Ricard 3r, Otel·lo- revelan la interrelación y la dialéctica entre dramaturgia, espacio y público. En los análisis se ha buscado comprender también las condiciones, los resultados y significados de la inserción de una obra clásica de la dramaturgia mundial en la cultura catalana contemporánea, desde la perspectiva de arquitecta y con la mirada con cierto grado de subjetividad de espectadora
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
30

Toruño, Sequeira Maritza. « Escuela de Artes Dramáticas de la Universidad de Costa Rica como Formadora de Identidad Teatral en Costa Rica ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/51486.

Texte intégral
Résumé :
El presente trabajo de investigación plantea la recuperación de documentos históricos que sobre el teatro costarricense han quedado diseminados en los distintas entidades académicas de la Universidad de Costa Rica. Tiene como objetivo plantear un proceso histórico-analítico que permita descubrir cuáles son las bases del teatro profesional costarricense a través de las dos instituciones teatrales más antiguas del país: el Teatro Universitario y la Escuela de Artes Dramáticas de la Universidad de Costa Rica. Siendo ambas instituciones parte de las políticas culturales de la más antigua universidad costarricense influyen directamente en la apertura del espacio cultural costarricense a través de los estudios superiores en la carrera de Artes Dramáticas. Es por ello que se ha generado en el espacio cultural de nuestro país una identidad teatral fundamentalmente profesional en los últimos 40 años de existencia, siendo esto evidente en los procesos de construcción de la enseñanza del teatro a través de diversos planes de estudio que establecen un marco metodológico concreto por el que muchas generaciones estudiantiles han sido formadas y marcando la primera característica del teatro profesional en Costa Rica, definiéndose como un teatro eminentemente universitario.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
31

Topolska, Ewelina Maria. « El vínculo entre sexualidad y violencia en el teatro de Angélica Liddell ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/133344.

Texte intégral
Résumé :
Angélica Liddell’s surge to (relative) fame in recent years (a process which began in 2000, peaking around 2008/09) resulted in an increasing number of articles being published about her theatre, not to mention a significant number of interviews she gave for the Spanish and international press. There is also a doctoral thesis by Ana Vidal Egea concerning Atra Bilis’ (the name of Liddell’s group) work. However, no existing study engaged in detailed analysis of the artist’s theatrical production with the special focus on what is the most important and recurring topic in her work, that is sexuality and its immediate connection with violence. In order to explore this link from various angles, but at the same time with due precision, I have chosen seven plays from Liddell’s much richer literary output. The plays enclosed in the series Triptych of Affliction (Tríptico de la Aflicción), that is The Palavrakis Marriage (El matrimonio Palavrakis), Once upon a Time in West Asphixia and Hysterica Passio, explore the perversities and abuses that take place within families, with incest and sexual murder as leitmotifs. These plays were clearly inspired by psychoanalysis, which is why I dedicate extensive passages to demonstrating links between the two. Later I pass on to the study of war-related sexual abuse as exemplified in As She did not Rot…Snowhite (Y como no se pudrió… Blancanieves) and Belgrade. Let the Tongue Sing the Mystery of The Glorious Body (Belgrado. Canta lengua el misterio del cuerpo glorioso), in order to finish the dissertation with a chapter on the openly autobiographical I’m not Pretty (Yo no soy bonita) and The House of Force (La casa de la fuerza). Given that all Liddell’s plays include, whether narrated directly or transformed into fiction, elements of her personal life, in the opening chapter I have offered the reader a more systematized outline of the artist’s biography. Also, I dedicate some paragraphs to the premises that lead her in her work and to the post-dramatic features with which Liddell’s shows are replete. In addition to falling into the category of post-dramatism, Liddell’s shows may be classified as 'in-yer-face' theatre, as well as art therapy. I have proposed the latter label because Liddell apparently finds relief in reprocessing her personal experiences on stage, but also offers a kind of collective therapy – she insists on recognizing and revealing the, very often silent and for that reason easily dismissed, suffering of victims of sexual violence and psychological abuse. Liddell talks about very important questions of male-female-child power imbalance and the ensuing abuse, but she does not offer any realistic solutions to the problem. However, this lack of hope for change is consistent with the particular brand of biological determinism the artist professes, which, I dare say, is more fundamentalist than that favoured by many scientists. She perceives human beings as animals whose behaviour does not vary much from those of our cousins, the chimpanzees, thereby rendering culture merely a comfortable cloak under which to hide our basest impulses, desires and actions. Just as in modern evolutionary science, in Liddell’s art everything is driven by the urge to have sexual contacts (and, in some cases, necessarily reproduce), as according to Liddell our civilisation did not significantly alter this animalistic core of human nature (which remains animalistic just as does the nature of every animal species).
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
32

Abellan, Mula Joan. « La dramatúrgia escrita de la companyia Els Joglars : anàlisi dels textos produïts per als espectacles creats en el període 1970-2000 (d'El joc a Daaalí) ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007. http://hdl.handle.net/10803/4839.

Texte intégral
Résumé :
La dramatúrgia escrita de la companyia Els Joglars: anàlisi dels textos produïts per als espectacles creats en el període 1970-2000 (d'El joc a Daaalí) explora, a partir de tot allò que Els Joglars han escrit en el període esmentat i amb l'ajut de tot el que s'ha publicat sobre ells, la metodologia de creació i el repertori complet de continguts i procediments dramatúrgics esmerçats per aquesta històrica formació teatral catalana.
La part de la tesi dedicada a la metodologia de creació, explica els factors sobre els quals es recolza el sistema d'improvisació propi de la companyia, com són l'equip, el mètode, el temps i el lloc; es categoritzen i exemplifiquen els marcs referencials pels processos d'improvisació que la companyia elabora prèviament; s'estudia l'estructura de rols i la mecànica que utilitza la companyia en la improvisació actoral com a mètode de creació dramatúrgica i es descriuen i exemplifiquen també els processos d'aportació, selecció i fixació textual de les improvisacions. Es tracta de la cerca empírica d'una pràctica amb força components originals on la pròpia necessitat de sistematització en l'exposició de les experiències analitzades estableix un cert esbós de vademècum generalitzable de la qüestió.
El gruix de la tesi el constitueix la recerca per a l'establiment de les característiques formals observables en la partitura textual de les obres creades on, amb el títol genèric Construccions dramàtiques, es descriuen i categoritzen a partir dels patrons teòrics de la dramatúrgia les modulacions particulars de les distintes obres i les peculiaritats estètiques de l'autoria. Aquesta part de la recerca recull i explica l'adaptació pròpia que fa aquesta companyia dels conceptes bàsics de la representació dramàtica establint la gènesi dels arguments, analitzant les tendències estructurals i els elements de segmentació més destacats de la seva pràctica com són l'escena, les digressions o la seva particular i freqüent aplicació teatral de l'efecte de mise en abîme. La tesi aprofundeix en l'estudi dels personatges i dels tractaments teatrals que s'hi detecten en la seva plasmació textual i examina les tendències més notables que apareixen en el conjunt de les obres pel que fa a les variants funcionals que els personatges exerceixen en les distintes construccions, a les diferents estratègies adoptades a l'hora d'establir els nivells de realitat que atorguen els índex de la seva referencialitat en convertir-los en peça de la ficció i als estils interpretatius amb què el text indica a actors i actrius la seva representació. Així mateix, s'aborden les tendències pel que fa als recursos lingüístics amb què els personatges fan arribar el discurs destriables en la seva fixació textual, com són l'ús de llenguatges singulars, un dels trets més característics d'aquesta dramatúrgia, i les diferents estratègies d'inclusió de la paraula detectades en els diàlegs, les estratègies verbals d'implicació del públic, les formulacions textuals pròpies de narradors i presentadors, els estils verbals, les pràctiques intertextuals i les estratègies idiomàtiques. Aquest capítol de la tesi també aborda els indicatius textuals que estableixen la dimensió espaciotemporal de les obres, agrupant-les per les distintes tendències observades, així com la manera amb què els textos recullen tota la incidència espectacular i dramàtica de vehicle extra humà com la música, la llum i els efectes tan presents en la dramatúrgia d'Els Joglars.
Aquest nucli principal de la recerca es complementa amb un capítol on, a partir de tot el que s'ha escrit i opinat sobre la companyia, es fa un repàs de la importància que públic i crítica han donat als aspectes estudiats per la tesi.
The Written Dramaturgy of the Theatre Company "Els Joglars": Analysis of the Texts Elaborated for the Productions Created from 1970 to 2000 (from "El Joc" to "Daaalí") examines, within all the plays written by Els Joglars in that period as well as the published material concerning the company, the methodology of creation and the complete repertoire of contents and procedures employed by this historical phenomenon of Catalan theatre.
The section of the thesis devoted to the methodology of creation describes the elements upon which the specific improvisational system of the company relies, such as the artistic and technical team, their method, their timing and settings. The frames of reference for the process of improvisation that the company selects beforehand are categorized and illustrated. The structure of roles and procedures used by the company regarding the players improvisations as a method of creation is examined, and the process of collaboration, selection and text editing of the improvisations is described and illustrated. This constitutes the empirical search of a method with many unique components.
The main body of the thesis gathers and describes the unique adaptation that this company creates, departing from the basic concepts of dramatic representation. It establishes the origin of the plots and analyzes structural trends and the most outstanding sequence elements, such as progression of scenes, use of digressions and the distinctive and frequent theatrical application of the mise en abîme.
The thesis delves into the study of the characters and theatrical treatments which can be found in the transcription of the text. Also, it examines the most salient patterns that appear in the totality of the plays in regards to the functional variants represented by the characters in each structure, the different strategies chosen at the moment of establishing the levels of reality given as references within a piece of fiction, and the interpretive styles the actors are to follow in their performance. At the same time, other patterns are examined in regards to the linguistic resources which the characters use to convey their message. These patterns can be observed in the written text as the use of idiosyncratic language which is one of the most distinctive traits of their work, and the various strategies of word inclusion found in the dialogues, the verbal strategies which involve the audience, the unique formulas concerning narrators, verbal styles, intratext devices and idiomatic variations. This chapter of the thesis also encompasses the text landmarks which establish the dimensions of dramatic time and space in the plays, classifying them according to the various patterns observed, as well as the way in which the text accommodates the theatrical impact of all the non-human elements such as music, lighting and other effects which are the usual fare of the theater technique used by Els Joglars.
This main focus of the research is complemented by a chapter in which, departing from all that has been written and said about the company, an overview is offered of the significance that both audience and critics have contributed in their general response to specific aspects covered in this thesis.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
33

Burriel, Paloma Joan Carles. « Les polítiques esportives municipals als inicis de la democràcia. Els casos de Vic i Sant Feliu de Llobregat en el període 1979-1991 ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/387816.

Texte intégral
Résumé :
La investigació realitzada té com a objectiu analitzar i descriure el procés de creació de les polítiques esportives municipals des del moment de recuperació de la democràcia, l'any 1979, fins a 1991. El període inclou tres legislatures i s'atura l'any abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, moment que es considera un important canvi amb repercussions en tot el sistema esportiu català. La intencionalitat de l'estudi és la d'observar aquest procés des d'una perspectiva longitudinal intentant extreure aspectes que puguin ser significatius per poder relacionar el tipus de política esportiva municipal amb les forces polítiques que governaven els ajuntaments d'aquella època. Per aquesta raó, el disseny estratègic de la recerca s'ha basat en l'estudi de cas i la metodologia comparativa, amb l'anàlisi, la descripció i la comparació de les polítiques esportives de dos ajuntament ideològicament diferents. Amb un disseny polar i seguint criteris demogràfics i geogràfics, els municipis seleccionats han estat Vic i Sant Feliu de Llobregat, situats a la província de Barcelona, amb una grandària similar, al voltant dels 30.000 habitants, capitals de la seva comarca, i amb un govern municipal de Convergència i Unió, en el cas de Vic, i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)—després Iniciativa per Catalunya (IC)— pel que fa a Sant Feliu de Llobregat. La recerca es posiciona, principalment, dins el paradigma qualitatiu i fa un procés d'immersió en la política esportiva de les dues ciutats escollides agafant com a fonts d'obtenció de dades els documents públics generats pels mateixos ajuntaments (actes dels plens, del patronat municipal d'esports i els pressupostos municipals) i documents exteriors (butlletins municipals i premsa comarcal) que s'utilitzen per a la contextualització i l'aprofundiment en l'estudi del sistema esportiu de les ciutats. La tècnica de producció de dades utilitzada es basa en l'anàlisi de contingut de les actes municipals i els documents exteriors i en una anàlisi dissenyada de manera específica pel que fa a la documentació pressupostària. L'anàlisi de contingut ha permès fer una categorització de les diferents temàtiques que després s'utilitzen per a l'anàlisi comparativa dels dos municipis i extreure'n conclusions sobre les polítiques esportives de les ciutats analitzades. El treball finalitza amb l'elaboració d'una proposta de model teòric per a l'anàlisi de les polítiques esportives municipals aplicable als ajuntaments d'aquella època i susceptible de ser utilitzat per a l'estudi de les polítiques esportives actuals.
This aim of this research is to analyze and describe the municipal sport policies' creation process from 1979, when democracy was recovered, to 1991. This period includes three legislatures and ends the year before Barcelona's Olympic Games celebration, 1992, considered a relevant moment that implied important changes that had an impact to the entire Catalan sports system. The work's intentionality is to observe this process from a longitudinal perspective trying to extract and identify aspects that may be relevant in order to link up the type of municipal sports policies with the political forces that ruled the different city councils on those times. For this reason, the strategic design of this research has been based on two case studies and a comparative methodology between them, with the analysis, description and comparison of the sports policies from two city councils with different ideologies. With a polar design following demographic and geographic criteria, the selected towns have been Vic and Sant Feliu de Llobregat, located in Barcelona's province. Both have similar size, near 30.000 inhabitants and are the capital of its region. Vic had a city government formed by Convergencia I Unio, and Sant Feliu de Llobregat's government was formed by Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) —later on Iniciativa per Catalunya. This research is positioned mainly inside the qualitative paradigm and makes an immersion process in the sports policies from both chosen cities. The work takes as a source public documents generated by the city councils themselves (the plenary acts, acts from the Patronat Municipal d'Esports and the city budgets) and exterior documents (official bulletins and district press) used for the contextualization and deepening of the sports' system study. The data production technique used is based on the content analysis of the city act and external documents and on an analysis specifically designed for the budget documents. The content analysis has allowed to make a categorization of the different topics used for the comparative analysis between both cities and extract conclusions about both municipal sport policies. This investigation ends with the elaboration of a theoretical model proposal for the analysis of municipal sport policies applicable on city councils from that time and liable to be used for the study of present sport policies.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
34

Palencia, Villa Rosa María. « La influencia del doblaje audiovisual en la percepción de los personajes ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002. http://hdl.handle.net/10803/4105.

Texte intégral
Résumé :
La investigación tiene como objetivo principal identificar la influencia del doblaje de la ficción audiovisual en la percepción de los personajes. Esta percepción está referida a la coherencia entre la verosimilitud de los personajes doblados al español y la de esos mismos personajes en la obra original inglesa. También consigue identificar el grado de coherencia entre el carácter de los personajes doblados y esos mismos personajes en la obra original.
Entendiendo la audiovisión como un fenómeno perceptivo complejo resultante del compromiso entre la voz y la imagen, distinto a la suma del ver más oír, la hipótesis principal es que tanto los personajes doblados como sus respectivas voces dobladoras resultarían tan verosímiles y tan coherentes en sus atributos caracteriales como los respectivos personajes y voces originales.
Seleccionamos cuatro escenas semejantes en temática, iluminación y duración de una película inglesa y las mismas escenas dobladas satisfactoriamente al castellano en España. En cada escena una actriz y un actor discutían con diálogos acústicamente nítidos. Con estas cuatro escenas creamos cinco distintos textos portadores que nos permitieron aislar las distintas sustancias expresivas (voz e imagen).
Mediante una metodología experimental, cada uno de cinco grupos experimentales (de 20 sujetos cada uno) percibieron los respectivos textos portadores. El primero audiovisionó el texto en versión original; el segundo audiovisionó la versión doblada; el tercero escuchó la banda sonora original del texto; el cuarto, la banda sonora doblada y el quinto, la banda de imágenes sin sonido.
Mediante un cuestionario (Diferencial Semántico de Osgood), los grupos evaluaron el carácter de los personajes en ocho variables (equilibrio, seguridad, fortaleza, humildad, tranquilidad, extroversión, sinceridad e inteligencia) del 1 al 7 en adjetivos bipolares y la variable verosimilitud.
Mediante una regresión múltiple, buscamos diferencias estadísticamente significativas entre las valoraciones a la secuencia original y la secuencia doblada y entre las valoraciones a las voces originales y a las voces dobladoras; tanto globalmente como personaje a personaje. El diseño experimental permitió también identificar la sustancia expresiva (voz o imagen) por la que más consistentemente fue juzgada la verosimilitud.
Por otra parte, medimos las frecuencias fundamentales tanto de las voces originales como de las respectivas voces dobladoras, con el fin de identificar la influencia de esta variable en la coherente percepción de los personajes.
Conclusiones:
a) El doblaje preserva la verosimilitud de los personajes. Tanto globalmente, como personaje a personaje, los personajes doblados resultan tan verosímiles como en la secuencia original.
b) Las voces dobladoras son global y mayoritariamente tan creíbles como las voces originales. En la muestra analizada solamente una voz dobladora (12,5%) resultó significativamente más creíble que la respectiva voz original.
c) La diferente frecuencia fundamental de las voces dobladoras respecto de las voces originales no influye en la atribución distinta de verosimilitud ni de distintos atributos caracteriales a los personajes doblados respecto de los originales, independientemente de que las voces dobladoras sean más agudas o más graves que las originales.
d) La verosimilitud de los personajes de una película narrativa sonora descansa fuertemente en la interpretación sonora de sus textos, es decir, en sus voces y el contenido semántico de las mismas. El doblaje no modifica esta tendencia.
e) En términos globales el doblaje preserva los valores de extroversión, seguridad, fortaleza, sinceridad, inteligencia, equilibrio y humildad del conjunto de los personajes.
f) En términos globales, el doblaje es susceptible de modificar la percepción de tranquilidad del conjunto de los personajes, provocando que sean enjuiciados como significativamente menos tranquilos, más nerviosos, que el conjunto de personajes originales.
g) En términos globales las voces de doblaje son juzgadas con valores estadísticamente idénticos en todas y cada una de las variables que las voces originales.
h) El doblaje es un fenómeno comunicativo eficaz que no sólo puede explicarse por la audiovisión, sino que basa en ella su eficacia.
The main goal of this research is to identify the influence of fictional audiovisual dubbing on the perception of the characters. This perception is relative to the coherence between the credibility of the Spanish dubbed characters and the credibility of the same characters in the original English film. The research also identifies the quantity of coherence between the character of dubbed characters and those of the original ones.
Believing audio vision to be a complex perceptive phenomenon that is produced due to the commitment between the voice and the image rather than the addition of the voice to the image, the main hypothesis was that dubbed characters and their voices would be as credible as the original ones. Their characters also would be perceived similar to the ones of the original characters.
Four scenes were chosen from an English film with similar illumination, edition and length to the same four scenes of the same film dubbed correctly into Spanish in Spain. An actress and an actor appeared arguing with very clear dialogues in each scene. These eight scenes let us create five different texts by which the isolation of each one of the different expressive substances, voice and image, was guaranteed.
Using experimental methodology, each one of the five different texts was exhibited to each one of five different experimental groups of percipients (20 teenagers each). The first group was shown the original version scenes in an audiovisual way; the second was shown the dubbed version in an audiovisual way, too; the third listened to the original sound track (the original voices); the fourth listened to the dubbed sound track (the dubbed voices); and the fifth just watched the images' track without sound.
Through a questionnaire (Osgood Semantic Differential), the experimental groups judged the characters on eight different variables (balance, security, fortitude, humility, tranquillity, extroversion, sincerity and intelligence) using a scale of 1 to 7 with bipolar adjectives and, in the same way, they judged the variable credibility.
Using statistical multiple regression we looked for significant statistical differences, as a whole and case by case, between the scoring of the original characters to the dubbed characters, and between the scoring of the original voices to the dubbed voices. The experimental design let us identify the expressive substance for which the credibility was valued more strongly.
Additionally, we measured the fundamental frequencies (pitches) of the voices and compared the dubbed to the original ones so we could identify the influence of this variable on the coherent perception of the characters.
Conclusions:
a) Dubbing preserves the credibility of the characters. As a whole and case by case, the dubbed characters were perceived as credible as the original characters.
b) As a whole, the majority of the dubbing voices were perceived as credible as the original ones. In the analysed sample only one dubbed voice (12.5%) was perceived more credible than the respective original voice.
c) The difference of fundamental frequency (pitch) between a dubbing voice and the original one does not influence the perception of credibility or character of the dubbed characters from the perception of the original ones; nevertheless, the dubbed voices are higher or lower pitched than the original ones.
d) The credibility of the characters of a narrative sound film is strongly related to the sonorous interpretation of the text. Credibility depends on the film's voices and their semantics content. Dubbing does not modify this tendency.
e) As a whole, dubbing preserves the values of balance, security, fortitude, humility, extroversion, sincerity and intelligence of the characters.
f) As a whole, dubbing is susceptible to modifying the values of tranquillity of the characters. They are judged less tranquil, more nervous, than the whole of original characters.
g) As a whole, dubbed voices receive identical scoring on each character's variables when compared to original voices.
h) Dubbing is an efficacious communicative phenomenon that not only can be explained by audio vision, but its efficacy depends on the audio vision.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
35

Urraco, Crespo Juan Manuel. « Dramaturgias de lo real en la escena contemporánea Argentina. Una escritura con sede en el cuerpo ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/117542.

Texte intégral
Résumé :
Dentro de los marcos de la sociedad en la que vivimos, intervenida de forma incipiente por las nuevas tecnologías y en pleno auge de un proceso de virtualización de la realidad, se hace cada vez más complicado y engorroso el querer referenciar y relacionar categorías como ‹‹lo real››, ‹‹la ficción›› o ‹‹la realidad››, más aún dentro del ámbito teatral. Dicha tarea suele convertirse en una experiencia empantanada, en tanto se advierte cierta imposibilidad de encontrar un punto de conciliación entre las diversas connotaciones dadas a dichas categorías en la actualidad. Se pueden apreciar diversos significados otorgados a lo largo de la historia del pensamiento, lo que muestra a primera vista que, hoy en día, tales categorías carecen cada vez más de un significado universalmente aceptado. Conscientes de lo anterior, nuestra investigación, lejos de querer ofrecer respuestas acabadas sobre dicha categoría, pretende problematizar sobre lo real en el campo de las artes escénicas contemporáneas, ofreciendo una “conversación en curso” que desea contribuir a la ampliación de las líneas teóricas vigentes en los estudios teatrales a través de la incorporación de criterios (teóricos, metodológicos y críticos derivados principalmente de la indagación empírica) vinculados a las actualizaciones epistémicas más relevantes para el abordaje de la práctica teatral y de lo real en sus múltiples dimensiones. Generando, de este modo, un corpus teórico multidisciplinar sobre prácticas teatrales que atienden el surgimiento y consolidación de las nuevas tendencias emergentes dentro del teatro contemporáneo. El viaje que propongo en esta tesis de investigación pretende abordar lo real dentro del teatro, acercar dos categorías aparentemente opuestas: lo real y la ficción. Marcos que aunque a primera instancia antagónicos, ahora se ponen a dialogar para dar cuenta de algunas aristas de un experimento con riesgo, que propone entender el hecho teatral en los complejos bordes del siglo XXI principalmente como experiencia de intimidad, en tanto espacio de subjetivación y lugar de resistencia. Así, lo real en el teatro puede abordarse ya no desde su condición metafísica, sino desde su materialidad, desde lo concreto: el cuerpo y el encuentro. La intimidad de la experiencia teatral. A lo largo de esta investigación veremos cómo experiencia, intimidad y cuerpo encarnan horizontes de la identidad que encuentran su bisagra en el carácter social e histórico vivido por los sujetos, y se actualizan en esas estructuras de sentir, emergentes en el arte a través de nuevas estrategias, como las Dramaturgias de lo real.
Within the framework of the society we live in, incipiently interfered by new technologies and at the zenith of a process of the virtualization of reality, it is becoming increasingly complicated and cumbersome to try and reference categories such as ‹‹the real››, ‹‹fiction›› and ‹‹reality›› or to relate them to each other - even more so in the field of theatre. Such a task usually becomes an experience mired in difficulty, as we realise that it is to some extent impossible to reconcile the diverse connotations attributed to those categories at present. Many diverse meanings have been given to these categories throughout the history of thought, which, at first glance, shows that nowadays, they are increasingly lacking a universally accepted meaning. With that in mind, our investigation, far from wanting to offer polished answers about such category, aims to broach the problem about ‘the real’ in the contemporary performing arts field by opening an “ongoing conversation”. Its intention is to contribute to a broadening of the theoretical lines of thought currently in force in the study of theatre by incorporating criteria – theoretical, methodological and critical criteria, mainly derived from empirical research – linked to the most significant epistemic developments of recent times, in order to create an approach to both theatrical practice and the real in their multiple dimensions. In doing this, a multidisciplinary theoretical corpus will be generated, one that deals with theatrical practices that focus on the birth and consolidation of new, emerging trends in contemporary theatre. The journey I propose in this research thesis aims to deal with the real within the arena of theatre, and to bring together two apparently opposed categories: the real and fiction. These are frameworks which, even though they may seem antagonistic in the first instance, are now engaged in a dialogue to try and explain things at the edge a risky experiment whose aim is to understand the theatrical event within the complexity of the start of the 21st century mainly as an intimate experience, as a space of subjectification and as a place of resistance. Thus, the real in theatre can be approached not only from its metaphysical condition, but from its materiality, from the concrete: the body and the encounter. The intimacy of the theatrical experience. Throughout this research we will see how experience, intimacy and the body personify horizons of identity that hinge on the social and historical nature lived by the subjects, and these structures of feeling are continually developing, emerging in art through new strategies, such as the Dramaturgies of the Real.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
36

Escudé, i. Gallès Beth. « L’adaptació dels clàssics teatrals. Shakespeare i Richard the third. Estudi de cas d’una escena ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/284876.

Texte intégral
Résumé :
El subjecte d’aquesta tesi és l'adaptació dels clàssics teatrals, amb l’obra shakespeariana com a exemple principal, particularment la peça Richard The Third, per acabar focalitzant en l’estudi de cas de l'escena segona de l'acte primer. Aquesta escena és una de les més controvertides i, per tant, una de les més conegudes entre les shakespearianes, motiu pel qual se la coneix entre els experts amb un títol concret: The wooing scene (Escena de seducció). L'adaptador -director i/o dramaturg- ha de prendre decisions que derivaran en un sentit o en un altre. L'objectiu és analitzar vàries produccions on intervé aquesta escena segons les diferents categories d'intervencions que s’han sistematitzat en la tesi per a l’estudi de l'adaptació teatral. Aquesta taxonomia va del mínim al màxim, des de la proximitat que es procura en la mera traducció a l’allunyament que reivindica la versió lliure, que utilitzarà la peça de partida com a simple pretext. En el recorregut queden operacions com ara la recontextualització, amb una pormenorització de quins són els contextos en els quals es fa incidència (ubicadors, socials, polítics, culturals, etc.); el canvi de gènere; el canvi de codi; l’acomodament a un públic diferent pel qual fou pensat en origen; però també les intervencions de fusió entre varis textos del mateix autor, o de l’autor clàssic amb textos ex-novo. L’homenatge a l’autor i/o l’obra també té cabuda en la sistematització, tot analitzant si aquesta “apropiació” del clàssic o part del clàssic té la categoria només de cita, de ressonància o d’osmosi. L’emancipació d’un personatge (spin-off) o la derivació (sequel) com a operació adaptadora, també s’exemplifiquen i no únicament com a intervencions recents. El treball arrenca amb la reflexió sobre el concepte d’adaptació i el concepte de clàssic. Un breu recorregut sobre la història de l’adaptació shakespeariana ens dona notícies sobre quines han estat les principals intervencions adaptadores en el curs de segles i en diferents latituds i ens conviden a concretar quines són les tendències actuals en matèria dramatúrgica i d’escenificació quan s’aborda un clàssic. Adaptar és reconvencionalitzar i és per això que es dedica un capítol extens a l’estudi de convencions i un altre a la posada en escena com a adaptació. Aquest últim s’emparenta directament amb l’estudi de cas que conclou la tesi i que analitza com, des de l’elecció d’una traducció a l’elecció d’una peça d’atrezzo, posem per cas, compromet el sentit últim que arribarà a la platea. En conclusió, aquesta tesi té, d’una banda, una vocació cartogràfica per tal d’analitzar les manipulacions a les que es sotmet l’obra teatral clàssica; de l’altra, explorar quines són les conseqüències de la tria de l’operació, què implica en la seva significació final. Aquests dos objectius no només estan adreçats a l’estudi de les creacions d’altri, sinó a l’estimulació creativa de qui vulgui, en les distàncies que es vulgui bellugar, enfrontar-se a una producció basada en un clàssic teatral.
The subject of this thesis is the adaptation of theater classics, illustrated mainly through Shakespeare’s plays, particularly Richard III. In the end it focuses on a case study of Act 2 Scene 2 of this play. This is one of Shakespeare’s most controversial and, therefore, one of his best known scenes. Experts refer to it as “the wooing scene”. The adapter, whether director or playwright, must make decisions one way or another. The purpose is to analyze several productions of this scene according to a system of action categories proposed in this thesis to study the scene’s stage adaptation. From minimum to maximum, this classification system ranges from the proximity sought by mere translation to the remoteness asserted by a free version, where the source theatre piece is just a pretext. Dealt with along the way are operations such as recontextualisation -with a detailed account of the contexts that are being stressed (locators, social, political, cultural, etc.)-, change of genre, change of code, adjustment to an audience other than the one the play was originally intended for, as well as actions where several texts by the same author are merged or where the classic author’s text is combined with brand new texts. Tribute to the author and/or play is also included in the classification system, where an analysis is made of whether the “appropriation” of the classic or a part of it fits the category of quotation, resonance or osmosis. Examples are also given of character spin-offs or sequels as adaptation operations, both past and present. The thesis begins with a reflection on the concept of adaptation and the concept of classic. A brief run down of the history of Shakespearian adaptations provides information on the main adaptation procedures that have been performed over the years in different places, as a means to determine the current trends in dramaturgy and staging when a classic is addressed. To adapt is to reconventionalize. That is why one extensive chapter is devoted to the study of conventions and another to staging as a means of adaptation. The latter is directly related to the case study at the end of the thesis. This chapter analyzes how the choice of a translation or a prop, for example, can affect the final meaning that reaches the audience. 
In conclusion, the aim of this thesis is, on the one hand, to provide guidance in the analysis of the manipulations to which classical plays are subject, and on the other hand, to explore the consequences of the procedure chosen and its final significance. These two objectives are not only focused on studying the creation of others, but on stimulating the creativity of whoever wants to face a production based on a theater classic, whatever the distance they are willing to go.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
37

Brugué, Lydia. « La traducció de cançons per al doblatge i l'adaptació musical en pel·lícules d'animació : anàlisi de les versions catalana i espanyola de tres pel·lícules nord-americanes contemporànies per a tots els públics ». Doctoral thesis, Universitat de Vic, 2013. http://hdl.handle.net/10803/127396.

Texte intégral
Résumé :
En aquesta tesi doctoral interdisciplinària s’uneixen tres camps d’estudi: el cinema d’animació, la música cinematogràfica i la traducció de cançons per al doblatge i l’adaptació musical. La tesi està dividida en dues parts: en la primera, es presenta l’estat de la qüestió dels tres camps d’estudi citats anteriorment; en la segona part, es presenten les fitxes artístiques i tècniques, així com l’anàlisi traductològica del corpus: tres pel•lícules d’animació per a tots els públics (Spirit: Stallion of the Cimarron, de Dreamworks, Brother Bear, de Walt Disney, i Happy Feet, de Warner Bros. Pictures). La tesi inclou, a més, entrevistes a especialistes de la traducció de cançons i de l’adaptació musical. D’aquesta manera, l’objectiu principal de la tesi és estudiar el procés de traducció de cançons per al doblatge i d’adaptació musical en pel•lícules d’animació per a tots els públics, tant des d’una perspectiva acadèmica com d’una perspectiva professional.
En esta tesis doctoral interdisciplinaria se unen tres campos de estudio: el cine de animación, la música cinematográfica y la traducción de canciones para el doblaje y la adaptación musical. La tesis está dividida en dos partes: en la primera, se presenta el estado de la cuestión de los tres campos de estudio citados anteriormente; en la segunda parte, se presentan las fichas artísticas y técnicas, así como el análisis traductológico del corpus: tres películas de animación para todos los públicos (Spirit: Stallion of the Cimarron, de Dreamworks, Brother Bear, de Walt Disney, y Happy Feet, de Warner Bros. Pictures). La tesis incluye, además, entrevistas a especialistas de la traducción de canciones y de la adaptación musical. De este modo, el objetivo principal de la tesis es estudiar el proceso de traducción de canciones para el doblaje y de adaptación musical en películas de animación para todos los públicos, tanto desde una perspectiva académica como desde una perspectiva profesional.
The present interdisciplinary dissertation binds three fields of study: animation, film music, and song-translation for dubbing and musical adaptation. It is divided into two parts: on the one hand, an overview of the above-mentioned three fields of study is presented in the first part; on the other hand, the second part presents the artistic and technical specifications, as well as the translation analysis of the corpus ─three animated films for all audiences (Spirit: Stallion of the Cimarron, by DreamWorks; Brother Bear, by Walt Disney; and Happy Feet, by Warner Bros. Pictures). The thesis also includes interviews with specialists of song translation and musical adaptation. Thus, the main objective of the thesis is to study the process of song translation for dubbing and musical adaptation in animated films for all audiences, both from an academic and professional perspective.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
38

Zorita, Aguirre Itziar. « La experiencia perceptiva en la performance intermedial ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/385840.

Texte intégral
Résumé :
La pregunta que impulsa esta investigación, surge desde la posibilidad atribuida a la práctica performativa intermedial para crear nuevos universos perceptivos en relación al espectador. La interrelación entre teatro y medios digitales, desde la perspectiva intermedial, se presenta como un lugar en medio. Se trata de un fenómeno de hibridación capaz de desestabilizar los elementos básicos atribuidos a las artes en vivo: el espacio, el tiempo y el cuerpo. Se trata de una mutación que se origina a través de la convergencia entre lo teatral y lo digital, que abre la posibilidad para que sucedan nuevas situaciones que afecten directamente al modo en que el espectador las percibe. Esta investigación pretende entender el evento intermedial en relación el universo perceptivo del sujeto. Sin embargo, el objetivo de esta investigación, no es únicamente desvelar esos posibles modelos receptivos, sino descubrir que discursos y metodologías nos pueden ayudar a hacerlo. El marco que determina la base teórica de este estudio, toma como referencias principales los discursos contemporáneos generados desde ámbitos diversos: Estudios de comunicación y nuevos medios, Estudios sobre performance y teatro y Estudios sobre estética y filosofía. Marshall McLuhan, Jay David Bolter y Richard Grusin, Chiel Kattenbelt, Erika Fischer-Lichte, Jacques Rancière o Philip Auslander son algunas de la variedad de voces a las que apela esta investigación. Asimismo, se citan creadores, tanto vinculados con la creación new media como a las artes en vivo, internacionales como locales, con el objetivo de entender los diversos paradigmas teóricos que se presentan. Algunos de los cuales son los siguientes: Big Art Group, Station House Opera, Chris Milk, Gob Squad, The Crew Project, Marcel·lí Antúnez Roca, Rimini Protokoll, Blast Theory, Paul Sermon, María Jerez, Roger Bernat, etc. La Tesis se divide en seis capítulos. El Capítulo I opera como una especie de introducción y presenta aquellos conceptos que son más relevantes a la hora de abordar el estudio de la performance intermedial. Los Capítulos II-IV, se presentan como núcleos argumentales que pretenden desmontar el debate en torno a las diferencias ontológicas que tradicionalmente parecen establecerse entre el medio teatral y el medio tecnológico. El Capítulo V presenta, a través del fenómeno de mutación, algunos casos prácticos situados dentro de la práctica intermedial más contemporánea. Estructurado en cuatro subcapítulos, expone las cuatro mutaciones principales que el arte teatral muestra desde la perspectiva intermedial: la mutación espacial, corporal, estructural y temporal. El último y sexto capítulo, se centra en el análisis de la experiencia perceptiva y la figura del espectador dentro de la práctica performativa intermedial.
The question that drives this research arises from the possibility attributed to the intermedial performance practice to create new perceptual universes in relation to the spectator. The interrelation between theatre and digital media, from the intermedial perspective, is presented as a place in between. It is a phenomenon of hybridization capable of destabilizing the basic elements attributed to live arts: space, time and body. This is a mutation created through the convergence between live arts and digital medium, that opens up the possibility for new situations affecting directly the way the spectator perceives them. This research aims to understand the intermedial event related to the perceptual universe of the subject. However, the objective of this research is not only to reveal these potential receptive models, but also discover the discourses and the methodologies that can help us do so. The theoretical framework of this research takes as principal references the contemporary discourses generated from several fields: communication and new media studies, theatre and performance studies and studies on aesthetics and philosophy. Marshall McLuhan, Jay David Bolter and Richard Grusin, Chiel Kattenbelt, Erika Fischer-Lichte, Jacques Rancière or Philip Auslander, are some of the different voices introduced in this research. In order to understand the theoretical paradigms presented in this study, both artists linked to new media art and live performance, international and local, are also mentioned. Some of which are: Big Art Group, Station House Opera, Chris Milk, Gob Squad, The Crew Project, Marcel·lí Antunez Roca, Rimini Protokoll, Blast Theory, Paul Sermon, Maria Jerez, Roger Bernat, etc. The thesis is divided into six chapters. Chapter I operates as a kind of introduction and presents concepts that seem more relevant to addressing the study of intermedia performance. Chapters II-IV are presented as core argument seeking to remove the debate on the ontological differences traditionally established between the performance and technology. In Chapter V, through the phenomenon of mutation, some case studies located within the most contemporary intermedial practice are presented. Structured in four chapters, it outlines the four principal mutations that the live arts show from the intermedial perspective: spatial, bodily, structural and temporal mutation. The last and sixth chapter focuses on the analysis of perceptual experience and the figure of the spectator within the intermedial performance practice.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
39

Ballespí, i. Villagrasa Mercè. « De la bellesa a la convulsió escènica : Marta Carrasco, Sol Picó i Angélica Liddell. Vint anys creant ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/283356.

Texte intégral
Résumé :
L' objectiu principal de la tesi és, d'una banda, donar visibilitat a tres creadores escèniques que pertanyen a una mateixa generació, totes elles nascudes en els Països Catalans: Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) i Angélica Liddell (Figueres, 1966) que fa vint anys que treballen en els límits del teatre, la dansa i la performance amb una notable projecció nacional i internacional. I d'altra banda, proporcionar un anàlisi crític i comparatiu dels processos de creació i espectacles amb perspectiva de gènere per extreure trets identificatius sobre la dona representada a l' escena contemporània. En primer lloc partim del context post olímpic de Barcelona 1992 i amb la manca de referents de creació femenina del nostre entorn en comparació a la visió internacional del teatre postdramàtic. Seguidament ens centrem en l' estudi dels espectacles de dansa i teatre de les tres intèrprets-directores-dramaturgues al llarg de la seva trajectòria artística. També ens nodrim de la visió multidisciplinar amb altres artistes com són Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman i Marina Abramovic, Des de la perspectiva d'un estudi de gènere s'han trobat complicitats, similituds i divergències de les tres creadores que determinen quines tipologies de personatges resulten en els muntatges escènics i com es realitzen gràcies al que anomenem taló-punta-sang. Així, observem que la metàfora de taló-punta-sang esdevé una l'estitització del dolor a escena perquè totes tres parteixen d'una cultura fal·locèntrica comuna que superen amb eines creatives plurals (allò grotesc, l' estereotip, la deformitat, la monstruositat, la violència, la versemblança, la intimitat, l' autolesió física). L'anàlisi de la simbologia i iconografia de les creadores al llarg de la seva evolució professional ens demostra una mateixa convulsió escènica quan es trenquen els cànons patriarcals heretats. Establim la feminitat entesa com una màscara que es construeix per mitjà de la mirada i es mostra en l'autoretrat escènic, discursiu i fotogràfic. La recerca de la bellesa artística mostra feminitats diverses que aglutinen una realitat en procés de transformació constant. Finalment una mirada de contrast amb els discurs feminista, amb una visió multidisciplinar de les arts, amb analogies amb altres creadores catalanes i internacionals ens fa asseverar que - tot i compartir-hi trets distintius- Carrasco, Picó i Liddell creen una identificació no feminista.
The aim of this thesis is twofold. First, to provide visibility to three artistic directors born in the Catalan Countries; Marta Carrasco (Barcelona, 1963), Sol Picó (Alcoi, 1967) and Angélica Liddell (Figueres, 1966) whose contribution to the theatre, dance and performance arts for the last twenty years has been substantial, and has been recognized both on the national and international level. Second, to carry out a critical and comparative analysis between their creation process and performances with the gender approach in order to find specific traits related to the women portrayed on the contemporary stage. On the one hand, the first chapter presents Barcelona in the post-1992 Olympics context, with its absence of female creator figures, which contrasts strongly with the situation found in the international post-dramatic theatre at that time. On the other hand, the objective of this research is to study the theatre and dance performances of the three aforementioned female performers-directors-playwrights throughout their artistic career. The analysis in enriched with multidisciplinary references to other artists, such as Esther Ferrer, Fina Miralles, Olga Mesa, La Ribot, Olga Diego, Sarah Kane, Cindy Sherman and Marina Abramovic. The gender viewpoint adopted in this study allows us to discover complicities, similarities and divergences between Carrasco's, Picó's and Liddell's work. An important conclusion at which one arrives is that the type of characters and staging observed in those artists’ performances may be described by the metaphor “heel-en pointe-blood”. This expression refers to a way of processing pain on stage. The three artists we are concerned with come from a phallocentric culture they try to overcome by the means of different creative tools (grotesque, stereotype, deformity, monstrosity, violence, authenticity, privacy, self-harm). A thorough study of symbolism and iconography found in Carrasco's, Picó's and Liddell's work lets us notice moments of onstage convulsion when they abolish inherited patriarchal dogmas. This research regards femininity as a mask constructed through sight, manifesting itself in the onstage self-portrait, both discursive and visual. A continuous search for artistic beauty reveals diverse femininities that bring together the ever-changing reality. The closing chapters comprise the results of a contrastive analysis between those artists’ multidisciplinary work and the feminist discourse, along with comparisons to other female national and international artists. The conclusion is that, in spite of sharing certain attitudes and opinions with feminists, Carrasco, Picó and Liddell create a non-feminist identity.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
40

Camino, Vallhonrat Xavier. « Estudio cultural del skateboarding en Barcelona (1975-2010) ». Doctoral thesis, Universitat Rovira i Virgili, 2012. http://hdl.handle.net/10803/81714.

Texte intégral
Résumé :
Barcelona es escogida hoy por muchos skaters de todo el mundo como una ciudad de preferencia para vivir o visitar, pues ofrece, casualmente gracias a su arquitectura y al diseño del espacio urbano, gran cantidad de espacios ideales para la práctica del skateboarding. De esta manera, muchos espacios urbanos son reinterpretados por skaters dando lugar a nuevos usos y significados. Esta investigación se centra en el estudio sobre el desarrollo de esta práctica cultural en la ciudad de Barcelona. Partiendo de métodos tradicionales de la Antropología, como la observación distante y la observación participante, las entrevistas en profundidad, los relatos de vida y las fuentes documentales (bibliográfica, archivística y internet), el investigador ha querido presentar una etnografía como estudio de caso para estimular el debate teórico en torno a temas como la cultura y la identidad en un contexto urbano marcado por la Globalización.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
41

Capell, Maymó Mateu. « Qui són els patinadors urbans ? Esport, identitat i passió a la Barcelona contemporània ». Doctoral thesis, Universitat Ramon Llull, 2016. http://hdl.handle.net/10803/360331.

Texte intégral
Résumé :
Aquesta tesi doctoral té com a finalitat estudiar la identitat dels patinadors urbans de la ciutat de Barcelona. Per a això, s’han determinat les característiques sociodemogràfiques i socioesportives, així com la prevalença de la passió en els patinadors urbans de Barcelona. Igualment, s’han identificat les experiències que caracteritzen la pràctica del patinatge urbà, la relació dels components de la passió amb les experiències dels patinadors urbans i, finalment, s’han analitzat les experiències del patinador urbà en funció de les característiques sociodemogràfiques, socioesportives i de la passió. Es va construir un qüestionari en línia que recollia dades sociodemogràfiques i socioesportives en relació al patinatge urbà, la versió espanyola de l’Escala de la Passió i l'Escala d'Experiències del Patinatge Urbà. El mostreig es va dur a terme a través de la xarxa social Facebook, mitjançant un enviament sistemàtic de missatges sol·licitant la participació dels membres de grups en línia especialitzats en patinatge urbà a Barcelona. Els usuaris van ser convidats a participar a través d'un missatge al mur de cada grup o pàgina, que podia ser compartit. Els resultats mostren que el patinador urbà tipus de Barcelona és un home d'entre 30 i 39 anys que no viu en parella, té estudis superiors i treballa per compte d'altri. A nivell de pràctica, es tracta d'un patinador de nivell intermedi amb experiència d'entre 1 i 5 anys, que dedica entre 1 i 4 hores a la setmana a patinar, principalment en rutes urbanes. Podem dir que els patinadors urbans són esportistes apassionats, amb una elevada passió harmoniosa i menor obsessiva, que experimenten conseqüències positives i de socialització en major mesura que les conseqüències negatives. El patinatge es revela com una eina important d'inclusió, integració i reproducció social que facilita les relacions socials entre els seus practicants apassionats. Aquesta activitat no està exempta de riscos, però els patinadors en tenen bona consciència i la majoria pren mesures de protecció. En el cas de les modalitats que puntuen més alt en passió obsessiva són també aquelles que requereixen d'un grau elevat de nivell tècnic i constància.
Esta tesis doctoral tiene como finalidad estudiar la identidad de los patinadores urbanos de Barcelona. Para tal efecto, se han determinado las características sociodemográficas y sociodeportivas, así como la prevalencia de la pasión en los patinadores urbanos de Barcelona. Igualmente, se han identificado las experiencias que caracterizan la práctica del patinaje urbano, la relación de los componentes de la pasión con las experiencias de los patinadores urbanos y, finalmente, se han analizado las experiencias del patinador urbano en función de las características sociodemográficas, sociodeportivas y de la pasión. Se construyó un cuestionario en línea que recogía datos sociodemográficos y sociodeportivos en relación al patinaje urbano, la versión española de la Escala de la Pasión y la Escala de Experiencias del Patinaje Urbano. El muestreo se llevó a cabo a través de la red social Facebook, mediante un envío sistemático de mensajes solicitando la participación de los miembros de grupos en línea especializados en patinaje urbano de Barcelona. Los usuarios fueron invitados a participar a través de un mensaje en el muro de cada grupo o página, que podía ser compartido. Los resultados muestran que el patinador urbano tipo de Barcelona es un hombre de entre 30 y 39 años que no vive en pareja, tiene estudios superiores y trabaja por cuenta ajena. A nivel de práctica, se trata de un patinador de nivel intermedio con experiencia de entre 1 y 5 años, que dedica entre 1 y 4 horas a la semana a patinar, principalmente en rutas urbanas. Los patinadores urbanos son deportistas apasionados, con una elevada pasión armoniosa y menor obsesiva, que experimentan consecuencias positivas y de socialización en mayor medida que las consecuencias negativas. El patinaje se revela como una herramienta importante de inclusión, integración y reproducción social que facilita las relaciones sociales entre sus practicantes apasionados. Esta actividad no está exenta de riesgos, pero los patinadores tienen buena conciencia de ello y la mayoría toma medidas de protección. En el caso de las modalidades que puntúan más alto en pasión obsesiva son también aquellas que requieren de un grado elevado de nivel técnico y constancia.
This thesis aims to study the identity of urban skaters in Barcelona. To that end, we determined socioesportive & sociodemographic characteristics, as well as the prevalence of passion in urban skaters from Barcelona. We also identified the experiences that characterize urban skating and also analyzed the relationship of the components of passion with the experiences of urban skaters. Finally, we analyzed the experiences of urban skater according to sociodemographic and socioesportive characteristics as well as passion outcomes. We built an online questionnaire that collected sociodemographic and socioesportive data in relation to urban skating. The questionnaire included both the Spanish version of the Passion Scale and the Scale of Urban Skating Experiences. Sampling was carried out through the social network Facebook by a systematic sending of messages, asking members of the urban skating groups in Barcelona to answer them. Users were invited to participate through a message on the wall of each page or group, which could be also shared. The results show that the average urban skater in Barcelona is a man between 30 and 39 not living with a partner, have higher education and work for others. In terms of practice, it is an intermediate skater with experience between 1 and 5 years in skating, which devotes between 1 and 4 hours a week to skate, especially in urban routes. Urban skaters are sport enthusiasts, with high harmonious and less obsessive passion, experiencing positive consequences and getting better socialization in a greater extent than the negative effects. Skating is revealed as an important tool for inclusion, integration and social reproduction that facilitates social relations among its passionate practitioners. This activity is not free of risks, but the skaters showed good conscience of them, and most of them take protective measures. The modalities that score higher on obsessive passion are also those that require a high degree of technical level and perseverance.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
42

Cabeza, Gutés Elisabet. « Indis, cowboys i mestresses de casa. Construcció i deconstrucció d'arquetips del somni americà al western i melodrama de Hollywood dels anys 50 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/377755.

Texte intégral
Résumé :
Indis, cowboys i mestresses de casa. Construcció i deconstrucció d'arquetips del somni americà al western i melodrama de Hollywood dels anys 50 és una tesi doctoral que torna sobre els clàssics del cinema que han definit el cànon dels dos gèneres esmentats. S'observa com operen sobre el somni americà, un concepte que malgrat tenir una arrel geogràfica i temporalment precisa té un abast universal. L'objectiu és argumentar que, si bé el cinema nord-americà ha ajudat a gestar aquests arquetips, són les mateixes produccions dels grans estudis de Hollywood les que inviten a qüestionar-los en un context, com el dels anys 1950, en el qual la complaent imatge d’un Estat fort imposant-se com a potència mundial i opulent portes endins té en la seva indústria cinematogràfica un recordatori poderós de la seva fragilitat, marcada per una economia de consum que accentua la diferència de classes i el desencís que segueix a la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial arran de la Guerra Freda. La tesi analitza com el cinema de Hollywood dels anys 50, i el western i el melodrama en particular, ajuda a construir i alhora a qüestionar subtilment l'agredolça utopia nacional. De cada un dels gèneres s'ha escollit un film i un cineasta clau per acotar l'àmbit de recerca: The Searchers (Centauros del desierto, 1956), de John Ford, i All That Heaven Allows (Sólo el cielo lo sabe, 1955), de Douglas Sirk. A partir d'aquí, la recerca se centra en els arquetips vinculats a la gestació del somni americà i l'escenari resultant: els indis, cowboys i mestresses de casa als que al·ludeix el títol. Nascuts als Estats Units en el context del Hollywood clàssic i del western en particular, indis i cowboys han arrelat amb èxit a l’imaginari occidental. La tesi aprofundeix en com els westerns dels anys 1950 juguen amb els codis i trets distintius d'aquests arquetips i obren la veda a una mirada més obertament crítica. D'altra banda, al costat d'indis i cowboys, el que també es consolida als anys 1950 és un altre arquetip clau del somni americà: la mestressa de casa sobre la que pivota el melodrama, un gènere cinematogràfic que també viu, en aquest període, anys d'esplendor. Un personatge que regna al paradís domèstic que culmina i dóna sentit a la penúria pionera relatada pel western. A l'hora d'explorar la simbologia interna pel què fa a la construcció i deconstrucció d'aquests arquetips s'aplica el concepte clàssic de paròdia, un terme referit a la lectura entre línies de la narració que ajuda a qüestionar-la subtilment, tal com apunta l’arrel etimològica del terme. En grec, parōidía és una “cançó cantada al costat d’una altra”. El concepte s’aplica al western i melodrama del Hollywood clàssic, argumentant el seu clau en la multiplicació de lectures que generen.
The doctoral thesis Indians, Cowboys and Housewives. Construction and Deconstruction of Archetypes of the American Dream in the Hollywood Western and Melodrama of the Fifties takes the cinema classics that have established the canon for the two genres quoted in the title to study how they operate in relation to a concept that, despite its geographical and historical specificity has achieved universal status. The research focuses on how American cinema has created these archetypes while questioning them in a context such as the 1950 in which the image of the United States as a powerful and self-satisfied country has its counterpoint in the film industry. The films mirror the economic boom and the tensions in class differences that this triggers as well as the end to the optimism generated by the victory in the Second World War that the start of the Cold War brings. The thesis analyzises how the Hollywood western and melodrama of the 50s, build and subtlety question the epic of national construction. Of each genre, the research focuses on a film and filmaker: The Searchers (1956), by John Ford, and All That Heaven Allows (1955), by Douglas Sirk. And from them its studies the archetypes of indians, cowboys and housewives quoted in the title.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
43

Ginesta, Portet Xavier. « Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i l'esport : una anàlisi de la Primera Divisió espanyola de futbol (2006-2008) ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/4214.

Texte intégral
Résumé :
La tesi doctoral "Les TIC i l'esport: una anàlisi de la Primera Divisió de futbol a Espanya (2006-2008)" és una investigació de caràcter descriptiu amb l'objectiu d'explorar els canvis que s'han produït al món de l'esport, centrant l'anàlisi en el futbol de Primera Divisió a Espanya, amb la incorporació de les TIC en les relacions entre els actors que hi participen: organitzacions esportives (clubs, societats anònimes esportives o organismes oficials), organitzacions comercials esportives, mitjans de comunicació, fans, esportistes i l'Administració. Al costat de l'objectiu principal, també s'analitza si aquestes organitzacions han usat les potencialitats de les noves tecnologies per expandir internacionalment les seves marques, sobretot, gràcies a la creació de mitjans de comunicació propis (web, radio, televisió...) que han aconseguit l'integració multimèdia. L'investigació també incideix en analitzar si, tot i que els nous serveis i productes TIC permeten noves fonts d'ingressos als clubs, aquests han estat capaços de superar la "teledependència". La mostra de la recerca ha estat de tipus tipològica, agafant les principals organitzacions gestores espanyoles (RFEF i LNFP), així com també la de l'àmbit de referència on es llegeix la tesi (FCF); en quant als clubs i SAE, s'ha partit dels que van jugar la UEFA Champions League entre el 2004 i el 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF i CA Osasuna), així com també s'hi ha afegit l'Athlètic Club de Bilbao al seu un club amb un component nacional molt arrelat i el RCD Espanyol, com a segon club de futbol de Catalunya; finalment, per l'estudi de les agrupacions de seguidors es parteix de l'anàlisi d'un cas concret, el del FC Barcelona i els seus grups d'animació: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell i Dracs 1991.
The PhD thesis "Information and Communication Technologies and Sport: An analysis of the Spanish football First Division (2006-2008)" is a descriptive research which its objective is to explore the changes that sport has, above all in the Spanish football first division, with the incorporation of ICT in the relations among the stakeholders which participate on it: sport organizations (clubs, PLC or official organizations), commercial sport organizations, media, fans, sportsmen and sportswomen and, finally, the Administration. Besides, this research analyses whether these organizations use the potentialities of ICT to expand internationally their brands, above all, using the own media these organizations have been able to create (web, radio, television) and where they achieve a multimedia integration. This research also insists in analyse whether although ICT generate new ways of income for sport organizations, these organizations have not been able to avoid television dependency. The sample for this research has been typological and it contains the most important Spanish football official organizations (Spanish Football Royal Federation and the Professional National Football League), the Catalan one (Catalan Football Federation), the clubs and PLC from the Spanish First Division that took part in the UEFA Champions League between 2004 and 2008 (Real Madrid, FC Barcelona, València CF, Sevilla FC, Real Betis, RC Deportivo de la Coruña, Vila-real CF and CA Osasuna), the Athletic Club de Bilbao and RCD Espanyol -the fist one, because its national component, and the second one because it is the second football club of Catalonia- and, finally, to study fan organizations the research presents a case study of FC Barcelona fan clubs: Almogàvers, Sang Culé, PBB Meritxell and Dracs 1991.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
44

Palmeri, Daniela. « Indagaciones sobre la reescritura del mito griego en el teatro contemporáneo. las orestíadas de la socìetas Raffaello Sanzio, mapa teatro, Rodrigo García y Yael Farber ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. http://hdl.handle.net/10803/129369.

Texte intégral
Résumé :
La presente tesis realiza un estudio sobre la reescritura del mito griego en el teatro contemporáneo. El centro de la atención es la reescritura de la Orestíada, la tragedia esquilea en la que se representa el paso de una sociedad arcaica y violenta a una democrática, donde, sin embargo, el matricida queda impune. A lo largo de la historia cultural europea la Orestíada ha representado un importante modelo teatral así como un núcleo para reflexionar sobre el nexo entre tragedia, política y rito. Reescribir el mito significa deconstruir el imaginario y trabajar sobre las representaciones presentes en el canon occidental que ha desarrollado una función normativa. En la primera parte de esta tesis, se propone un recorrido teórico y propedéutico alrededor de tres núcleos: una aproximación a la Orestíada a lo largo de la historia cultural; un análisis detallado de los conceptos de intertextualidad y reescritura a partir de las teorías literarias y teatrales; una descripción panorámica de las distintas tendencias estéticas y culturales presentes en el teatro contemporáneo (las tendencias postmodernas y posdramáticas y las conexiones con lo intercultural y postcolonial y el género). En la segunda parte se analizan cuatro reescrituras contemporáneas de diferentes países: Orestea. Una Commedia Organica? de Romeo Castellucci y la Socìetas Raffaello Sanzio, (Italia, 1995); Orestea ex machina de Mapa Teatro (Colombia,1995); Agamenón. Volví del supermercado y le di una paliza a mis hijos de Rodrigo García y la Carnicería Teatro (España, 2003); Molora de Yael Farber y la Farber Foundry (Sudáfrica, 2003). El objetivo es analizar la reescritura de la Orestíada dentro y fuera de Europa y observar cómo el contexto histórico, político y cultural influye en la reescritura. Por una parte, el análisis de las obras desarrolla los vínculos entre los sistemas escénicos de representación y los contextos histórico-culturales específicos. Por otra, se apoya en la reconstrucción de la estética de cada compañía y de las estrategias de re-apropiación del mito clásico. La investigación toma como eje vertebrador el teatro actual como espacio cultural y artístico propicio para replantear una reflexión sobre la relación entre el mito griego, lo político y lo ritual en la contemporaneidad. La perspectiva teórica es interdisciplinar y entrecruza varios discursos presentes en la contemporaneidad: artes escénicas, teoría del teatro y de la literatura, semiótica, estudios de género y postcoloniales. Dentro de este marco, la reescritura constituye un complejo laboratorio para trabajar sobre la dialéctica pasado/presente y, también, nosotros/los otros.
This thesis presents a study on the rewriting of Greek myth in contemporary theatre and, in particular, analyzes the rewriting of the Oresteia in different countries. The Aeschylus’ trilogy is concerned with the transition from a violent society to a democratic one. Nevertheless, the resulting democracy is not a fair one because it is based on impunity: Orestes is absolved. Within the European cultural history, the Oresteia represents an important theatrical model as well as an interesting topic to re-interpret the relationship between tragedy, politics and ritual. Re-writing the myth entails deconstructing the stereotypes and working through the western canon, which involves a normative connotation. In the first part of my dissertation, I examine three clusters: the myth of the Oresteia; the topics of “intertextuality” and “rewriting” from a literary and theatrical perspective; the description of the different trends in contemporary theatre (postmodern and post-dramatic movements and the connections with intercultural, postcolonial and gender studies). In the second part of the dissertation, I examine four rewritings of the Oresteia: Orestea. Una Commedia Organica? by Romeo Castellucci and the Socìetas Raffaello Sanzio (Italy, 1995); Orestea ex machina by Mapa Teatro 1995 (Colombia, 1995); Agamenón. Volví del supermercado y le di una paliza a mis hijos by Rodrigo García and the Carnicería teatro (Spain, 2003); Molora by Yael Farber and the Farber Foundry (South Africa, 2003). The main purpose is to approach the “rewriting” of Greek myth in contemporary theatre from an interdisciplinary and theoretical perspective as well as to analyze the connections between the historical and political contexts and the texts. On the one hand, the thesis analyzes the relationship between theatrical strategies and specific historic-cultural contexts. On the other hand, the purpose is to reconstruct the aesthetics of the performances and the different models of reappropriation of the Greek myth. In my thesis, I consider theatre as a cultural tool which contributes to the survival of Greek culture intertwining political and ritual aspects. In this respect, the “re-writing” is like a huge laboratory, where it is possible to explore the borders between classic and contemporary representations of us/the others.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
45

Pinent, Antoni. « Dreaming “Macbeth’s film Project”. La práctica artística como investigación. Proceso de construcción del proyecto cinematográfico “Macbeth / The Empire State” y su contextualización ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/374246.

Texte intégral
Résumé :
El trabajo que aquí se presenta trata de dar cuenta del trayecto frustrado a lo largo de más de un lustro. La intención inicial era tratar de poner en pie un proyecto de largometraje cinematográfico, para que éste se convirtiera en objeto de estudio para el trabajo de tesis. Viéndose frustrado en varios intentos en su pre-producción, y llegando a las fechas establecidas para la conclusión y la entrega de la tesis, lo que se incluye aquí es el trabajo realizado hasta el momento durante ese camino. En éste se traslada el recorrido establecido desde la primera idea, su particular casting, el contexto en el que se podría encasillar este tipo de película, las intenciones artísticas para afrontar el proyecto, las diferentes piezas con las que se va construyendo su corpus de imagen y sonido, los titubeos reflejados en el propio proceso creativo del mismo, así como un gran 'anexo / portafolio' con varios materiales allí reunidos como cuaderno de bitácora. Es por tanto que el trabajo de tesis que aquí inicia, es un viaje para ayudar a imaginar el potencial proyecto cinematográfico que concluirá más allá de este primer cierre [el de la tesis], para seguir su camino en solitario.
The work presented here tries to explain the failed path over more than five years. The initial intention was to try to put in place a feature film project, so that it became an object of study for the thesis. Seeing several attempts frustrated in its pre-production, and coming to the dates set for the completion and delivery of the thesis, what is included here is the work done so far in that direction. In this travel set from the first idea, his particular casting, the context in which they could classify this kind of film, the artistic intentions to tackle the project, the different pieces that are being built moves his body image and sound, the hesitation reflected in the creative process of it himself; as well as a great 'Annex / Portfolio' with various materials gathered there as logbook. It is therefore the thesis work starts here, it is a journey to help imagine the potential film project which will conclude beyond this first closing [the thesis], to follow his path alone.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
46

Uharte, Huertas Miren. « El arte de la exposición. Mirada y acción en el cine etnográfico de temática urbana (1921-1931) ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/53505.

Texte intégral
Résumé :
En la década de los años ’20 se desarrolla un género documental de temática urbana que vendría a poner en evidencia la revelación de la metrópoli como el evento sobre el cual giraba el clima intelectual y artístico de la época. Estos filmes, que vendrían agrupados por la crítica posterior como sinfonías urbanas, ponen en evidencia la íntima relación que existe entre el cine y lo urbano, una íntima relación que además se había antojado natural e indisoluble desde los mismos orígenes del medio. El cine había nacido al servicio de la ciencia, es decir, al servicio de una aproximación hasta entonces inédita a ciertos aspectos de la actividad física y social humana. Se podría decir que el cine había nacido para captar aquello que se le escapaba a la mirada desnuda, y por lo tanto, con una motivación análoga a la de la etnografía. En la tercera década del siglo, las sinfonías urbanas se harán eco de esa perplejidad y fascinación del ojo mecánico ante la vida y el movimiento constante de las calles, y se dispondrán a acometer una radical renovación de una mirada cinematográfica que en estos momentos, además, había basculado pronunciadamente hacia la vertiente narrativa y comercial. Por ello, no dudamos en considerar estos filmes filmes etnográficos, precisamente porque vuelven a recuperar aquella vocación etnográfica del primer cine. Y aunque esta preocupación por lo que pasaba “ahí fuera”, por cómo mirar y abordar el fenómeno urbano en toda su dimensión había tenido sus precedentes en el XIX en figuras tan paradigmáticas como Baudelaire, Balzac o Dostoievski, es ahora, en las primeras décadas del nuevo lustro, cuando alcanza quizá su punto culminante. El medio físico urbano, en el que estaba aconteciendo la puesta en escena de una sociedad en franca ruptura con el pasado será, en definitiva, el foco inmediato de interés de una mirada que se expresará en todas direcciones. Y a la hora de abordar este clima intelectual que se desarrolla a la luz de la urbe moderna hemos optado por centrarnos en los planteamientos de tres teóricos fundamentales de la modernidad, como son, Georg Simmel, Walter Benjamin y Sigfried Kracauer, precedidos por la inexcusable figura de Charles Baudelaire. Y nos hemos centrado en los cuatro autores los cuatro tienen en común no sólo una profunda sensibilidad hacia el fenómeno urbano sino, sobre todo, una misma preocupación que gravita en sus pensamientos como un bajo continuo: la preocupación por la problemática de la mirada, por el cómo mirar la vida urbana, que no es sino la misma problemática a la que se enfrentó el cine en sus orígenes, y que las sinfonías urbanas de los años veinte se dedicaron a explorar de pleno, y que, en definitiva, no es sino la preocupación fundamental de la etnografía: la mirada humana sobre la realidad. El desarrollo de este trabajo lo que ha pretendido es arrojar luz sobre este vínculo entre el pensamiento y las sinfonías urbanas.
In the decade of the 20s, a series of urban-themed documentaries burst in the international cinema scene. These films, grouped by cinema historians and critics as city symphonies, would bring out the revelation of the metropolis as the event upon which the intellectual and artistic climate of the time was revolving around. These films highlight the intimate relationship between cinema and the urban, an intimate relationship that had revealed natural and solid from the very beginning, from the origins of the medium. Cinema was born for the scope of science, to capture what the naked eye couldn’t see, and therefore, with a motivation similar to that of ethnography. In the third decade of the century, urban symphonies will reflect this perplexity and fascination of the mechanical eye toward life on the streets, and will undertake a radical renewal of the cinematic gaze, a gaze that, at that time, had already tilted sharply to the fiction and commercial side. Therefore, we do not hesitate to consider these films ethnographic films, precisely because they turn back to the etnographic vocation of the first cinema. The urban physical environment will be the immediate focus of interest for a gaze that wil be expressed in all directions, from social sciences to literature and arts. And in order to deal with the intellectual climate that develops under the light of the modern city, we have focused our attention on four theoretical approaches fundamental to modernity: those of Charles Baudelaire, Georg Simmel, Walter Benjamin and Siegfried Kracauer. And we have focused on these four authors because they all have in common a profound sensitivity to the urban phenomenon and, above all, the same concern for the gaze. Eventually it is nothing but the same problem that faced the cinema in its origins and urban symphonies of the twenties were devoted to explore. The same concern that, ultimately, is the fundamental reason of ethnography: the human eye on reality. The development of this work, in short, has sought to shed light on the link between thought and urban symphonies.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
47

Orts, Delgado Francisco J. « El derecho educativo del menor en el deporte escolar ». Doctoral thesis, Universitat de Lleida, 2013. http://hdl.handle.net/10803/112028.

Texte intégral
Résumé :
L'esport escolar es presenta com una activitat social que contribueix a la formació integral dels joves i es converteix en un complement útil i necessari per a l'educació. El subjecte que participa en aquestes activitats és un menor d'edat. La seva condició de subjecte en desenvolupament justifica una protecció especial per a garantir el seus drets. Els poders públics han incorporat mesures encaminades a protegir i promocionar el desenvolupament personal i social del menor en l'esport. Aquestes mesures de caràcter educatiu s'han convertit en dret positiu en el nostre ordenament. Esbrinar com s'ha ordenat el dret educatiu en l'esport escolar ha estat un primer objectiu, concluint-se que seria necessària una normativa harmonitzada que regís el desenvolupament d'aquesta activitat. L'objectiu final d'aquest estudi ha estat proposar continguts susceptibles de convertir-se en normes d'actuació que garanteixin, la protecció educativa del menor en l'esport escolar
El deporte escolar se presenta como una actividad social que contribuye a la formación integral de los jóvenes y se convierte en un complemento necesario para la educación. El sujeto que participa en estas actividades es un menor de edad. Su condición de sujeto en desarrollo justifica una protección especial para garantizar sus derechos. Los poderes públicos han incorporando medidas encaminadas a proteger y promocionar el desarrollo personal y social del menor en el deporte. Estas medidas de carácter educativo se han convertido en derecho positivo en nuestro ordenamiento. Averiguar como se ha ordenado el derecho educativo en el deporte escolar ha sido el primer objetivo, concluyendo que sería necesaria una normativa armonizada que rigiera el desarrollo de esta actividad. El objetivo final de este estudio ha sido proponer contenidos susceptibles de convertirse en normas de actuación que garanticen la protección educativa del menor en el deporte escolar.
The school sport is presented as a social activity that contributes to the integral formation of young people, and becoming a necessary complement to education. The subject who participates in these activities is a minor. His status as a developing subject justifies a special protection to ensure their rights. Public authorities have got incorporated measures to protect and promote the personal and social development of children in sport. These educational measures have become positive law in our legal system. Find out as ordered the right education in school sport has been the first objective, concluding that would require harmonized rules to govern the development of this activity. The ultimate goal of this study was proposing contents that could become norms for action that will ensure the educational protection of minors in school sport.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
48

Perrone, Raffaella. « Espacio teatral y escenario urbano. Barcelona entre 1840 y 1923 ». Doctoral thesis, Universitat Politècnica de Catalunya, 2011. http://hdl.handle.net/10803/132096.

Texte intégral
Résumé :
This thesis investigates the patterns of theater location and organization in Barcelona between 1840 and 1923. The theater, with its signs and structures, influenced the city’s transformation and existence during the change of the century, marked by the transition between modernism and noucentism. To this end, the investigation focuses on the relation between the theater of the period, the city and society, with a special emphasis on two projects very much linked with that period’s culture: the Teatre de Natura (Natural Theater) and the Teatre de la Ciutat (City Theater). The interest in the Barcelona case is due to its singularity with respect to other European capitals, because of the political and cultural conditioning elements that defined this era. Barcelona's theater system, characterized by expansion lines and connection zones -La Rambla, Passeig de Gràcia, Paral•lel and Plaça de Catalunya-, is structured as a result of private capital investments and the appropriation of spaces for collective use by city residents, as well as the lack of political effort to institutionalize it. The working hypothesis is an attempt to understand and explain this system based on its spatial, social and cultural values with respect to the city's evolution
La presente tesis investiga las modalidades de localización y organización de los teatros en Barcelona entre 1840 y 1923. El teatro, con sus signos y sus estructuras, influyó en la transformación y en la vida de la ciudad durante el cambio de siglo, marcado por la transición entre modernisme y noucentisme. Para ello se indaga la correspondencia entre el teatro y la época, la ciudad y la sociedad, asignando especial protagonismo a dos proyectos muy vinculados a la cultura del momento: el Teatre de Natura y el Teatre de la Ciutat. El interés en el caso de Barcelona reside en su singularidad respecto a otras capitales europeas por los condicionantes políticos y culturales que definieron esa época. El sistema teatral de Barcelona, caracterizado por ejes de expansión y zonas de conexión –La Rambla, el Passeig de Gràcia, el Paral∙lel y la Plaça de Catalunya–, se estructura gracias a la iniciativa privada y a la apropiación de espacios de uso colectivo por parte de los ciudadanos, a falta de una voluntad política de institucionalización. La hipótesis de trabajo es poder entender y explicar este sistema a partir de su valor espacial, social y cultural respecto a la evolución de la ciudad.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
49

Lizarraga, Gomez Iraitz. « Análisis comparativo de la gramática corporal del mimo de Etienne Decroux y el análisis del movimiento de Rudolf Laban ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013. http://hdl.handle.net/10803/129324.

Texte intégral
Résumé :
El objetivo de la siguiente tesis doctoral es definir los elementos y principios comunes de las gramáticas corporales creadas por RUDOLF LABAN y ETIENNE DECROUX Y comprobar que a pesar de las diferencias evidentes entre la técnica de LABAN y de DECROUX, ambas tienen unos fundamentos transversales muy fuertes. El objetivo es articular ese espacio transversal entre las dos técnicas para formular los principios y lógicas comunes que operan a un nivel implícito. Establecer esos fundamentos comunes y ver cómo en los dos casos se aplican de una manera distinta, puede aportar una nueva visión del trabajo de LABAN y DECROUX. La tesis se centra en torno a la gramática corporal y el análisis del movimiento en escena y, por lo tanto, a un nivel pre-expresivo centrado en la construcción de la técnica. La Antropología Teatral me ha servido como marco conceptual para mi tesis; estudia el comportamiento pre-expresivo del ser humano en situación de representación organizada. Estudia la utilización extra-cotidiana del cuerpo-mente, aquello que llamamos técnica. La Antropología Teatral se ha ocupado del análisis transcultural de diferentes técnicas y ha podido individualizar algunos principios-que-retornan que aplicados al peso, al equilibrio y al uso de la columna vertebral, producen tensiones físicas pre-expresivas. Estos principios y tensiones han sido fundamentales a la hora de plantear mi análisis comparativo entre el lenguaje del Mimo Corporal y el Análisis del Movimiento de LABAN. Se trata de un análisis comparativo que consta de varios capítulos: - Para contextualizar el trabajo desarrollado tanto por LABAN como por DECROUX he querido analizar las transformaciones que se han dado en las artes interpretativas en Europa durante el siglo XX. Cambios que tuvieron sus raíces en el agotamiento de los modelos de los siglos XVIII y XIX. Una de las características más importantes de este cambio, es la toma de conciencia la importancia de la Corporalidad en escena. - Capítulo en el que sintetizo la gramática del Mimo Corporal. - Capítulo sintetizo el Sistema de Análisis de Movimiento de RUDOLF LABAN l. No he profundizado tanto en este resumen como en el del Mimo Corporal porque creo que el mismo LABAN ya sintetizó las bases y los conceptos fundamentales de su sistema en los libros The mastery of movement1 y Modern Educational Dance2. - Capítulo en el que comparo la gramática del Mimo Corporal de DECROUX con el Sistema de Análisis de Movimiento de LABAN. Para llevar a cabo la investigación he consultado una amplia bibliografía: además de las fuentes de primera mano escritas por LABAN y DECROUX, he consultado obras en referencia a cada uno de los maestros y los lenguajes corporales creados por ellos. He tenido en cuenta también obras de carácter más general, relacionadas con la renovación teatral de principios del siglo XX, centradas en el tema de la corporalidad en escena. He hecho consultas en Internet que me han resultado de mucha ayuda a la hora de conseguir información de carácter visual. Ha sido fundamental para el desarrollo de mi investigación consultar fuentes vivas: gracias a testimonios de personas que trabajan en torno a la Gramática Corporal de DECROUX y el Análisis del Movimiento de LABAN he podido completar mi tesis con aportaciones interesantes y puntos de vista diferentes. Y además, me gustaría destacar destacar la importancia de mi experiencia personal de aprendizaje del Mimo Corporal Dramático en el Centro de formación y creación Moveo en Barcelona. Como apéndice de la tesis doctoral he incluido información complementaria que creo que puede resultar de mucha ayuda para la comprensión del trabajo de LABAN y DECROUX: un vocabulario en el que incluyo los términos básicos de la Gramática Corporal de DECROUX y otro en referencia a los términos básicos del Análisis del Movimiento de LABAN; y una serie de ejercicios planteados por LABAN, DECROUX y algunos de sus alumnos y colaboradores.
The aim of the following PhD thesis is to define the common elements and principles of corporal grammars created by RUDOLF LABAN and ETIENNE DECROUX and to prove to what extend they can be related to the corporality’s field of the XX’s Century’s theatrical renovation. The thesis is focuses on corporal grammar and movement analysis on stage and therefore at a pre-expressive level focus on the technique’s construction. I have taken Theatrical Anthropology as conceptual framework for my thesis; it studies the pre-expressive human being’s behaviour in a situation of organised representation. Theatrical Anthropology studies the extra-everyday use of body-mind, what we call technique. Theatrical Anthropology has focused on the transcultural analysis of different techniques and has been able to isolate some returning-principles that applied to the weight; the balance and the use of the vertebral column produce pre-expressive physical tensions. These principles and tensions have been fundamental to explain my comparative analysis between the Corporal Mime and LABAN’s Movement Analysis. This thesis is a comparative analysis consisting in several chapters: - To contextualise the work performed both by LABAN and DECROUX, I wanted to analyse the changes through which the performing arts have underwent during the XX Century. Changes that stem from the exhaustion of models of the XVIII and the XIX Centuries. One of the most important characteristics of this change is the realization of the importance of corporality on stage. - A chapter in which I summarise the life and work of ETIENNE DECROUX and a synthesis of the Corporal Mime grammar. - A Chapter in which I summarise the life and work of RUDOLF LABAN and a synthesis of the Movement’s Analysis System created by him. I have not deepen so much in this summary as in the Corporal Mime because I believe that LABAN himself synthesised the foundations and basic concepts of his system in the books: The mastery of movement3 and Modern Educational Dance4. - A chapter in which I compare DECROUX’s Corporal Mime Grammar with LABAN’s Movement’s Analysis System. To develop the research I have consulted a large bibliography, in addition to LABAN’s and DECROUX’s manuscripts. I have also consulted works of reference on each of the masters and also on the corporal languages created by them. I have also taken into account more generalist works, related with the theatrical renovation of the beginning of the XX Century, and focused on the corporality on stage. I have also done some research through Internet that has provided me information. Consulting living sources has been essential to my research; thanks to people who work on DECROUX Corporal Grammar and LABAN’s Movement Analysis has enabled me to complete my thesis with outstanding inputs and different points of view. Furthermore, I would like to highlight the importance of my personal experience learning Dramatic Corporal Mime in the training and creation centre Moveo in Barcelona. As an appendix of my PhD thesis I have included complementary information and I believe that it can help the comprehension of LABAN and DECROUX’s work; a vocabulary in which I include the basic terms of DECROUX’s Corporal Grammar and another referring to LABAN’s Movement Analysis basic terms and a series of exercises created by LABAN, DECROUX and some of his students and collaborators.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
50

Martínez, Grimalt Joan Tomàs. « El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909) : identitat de classe, moral social i debat polític ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. http://hdl.handle.net/10803/314172.

Texte intégral
Résumé :
La tesi El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social i debat polític és una aportació inèdita i original al coneixement de la literatura dramàtica catalana del tombant de segle i les dinàmiques politicosocials que reflectia de manera directa o indirecta. A partir d’una metodologia eclèctica i transversal, innovadora en els estudis teatrals, aplica els conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “cultura política” a l’anàlisi d’una mostra significativa de textos teatrals d’autors i procedències ideològiques diverses durant els anys 1890-1909. El treball consta de quatre capítols ben delimitats: en el primer, se situen les coordenades històriques, polítiques, socials i culturals que emmarquen la nova modernitat, especialment en l’àmbit del teatre català; en el segon, s’examinen els debats al voltant del conflicte social i estètic del tombant de segle i s’adscriuen els dramaturgs estudiats en grans categories ideològiques; en el tercer, el més rellevant de tots, s’interpreta en profunditat la mostra d’obres triada a la llum dels conceptes d’“identitat de classe”, “moral social” i “debat polític”, entesos com a elements bàsics d’un teatre de contingut social; en el quart, finalment, s’indaga en la dramatúrgia catòlica i les seves plataformes de difusió com a “contramirall” del tipus de teatre de conflicte ideològic analitzat en el cos de la tesi. Aquesta tesi obre un nou enfocament en l’estudi de la literatura dramàtica catalana i el teatre català en general del segle XX, ja que hi aporta una mirada transversal en què conflueixen disciplines diverses de les ciències humanes i socials (des de la història a la ciència política, tot passant per la filologia, la sociologia o l’antropologia). Fonamentada en una base documental tant hemerogràfica com bibliogràfica, també posa de manifest la centralitat del conflicte social i de les seves derivacions en el teatre català del tombant de segle.
The thesis El conflicte social en el teatre català del tombant de segle (1890-1909): identitat de classe, moral social I debat politic is an original and unprecedented contribution to the Catalan dramatic literature of the turn of the century and the political and social dynamics it somehow reflected in a direct or indirect method. From a transversal and eclectic methodology, rather experimental in the dramatic studies, it applies the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political culture’ to the analysis of a remarkable sample of author’s playwright texts and various ideological origins from 1890 to 1909. The essay consists of four well-delimited chapters: firstly, chapter one presents the historical, political, social and cultural background which frames the new modernity, particularly in the Catalan theatre field; in the second chapter, the debates about the social and the aesthetic conflicts of the turn of the century are examined and the studied playwrights are categorized into different ideological categories; in the third chapter, the most significant one, the sample of works chosen by the concepts of ‘social identity’, ‘social morality’ and ‘political debate’ are thoroughly interpreted, being them understood as basic elements of a theatre of social content; finally, in chapter four, the Catholic playwriting and its disseminating means as a opposed to the kind of ideological conflict theatre analyzed in the body of the thesis. This thesis unfolds a new direction for the study of the Catalan dramatic literature and the twentieth century Catalan theatre in general, since this essay analyses it in a transversal way so that diverse disciplines from human and social sciences merge (from history to political science, passing through philology, sociology or anthropology). Being the thesis supported by documentary sources both bibliographic and from periodicals, it also states the centrality of the social conflict and its consequence in the Catalan theatre of the turn of the century.
Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.
Nous offrons des réductions sur tous les plans premium pour les auteurs dont les œuvres sont incluses dans des sélections littéraires thématiques. Contactez-nous pour obtenir un code promo unique!

Vers la bibliographie