Thèses : « Amb a 1 »

1

Borrisser, Pairó Francesc. « Expressió miocardíaca d'IGF-1 i miostatina en donants hipertensos i amb consum excessiu d'alcohol. Relació amb el desenvolupament de miocardiopatia ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2019. http://hdl.handle.net/10803/668698.

Texte intégral

Résumé :

Les miocardiopaties són malalties cardíaques d’etiologia molt diversa, entre les quals hi trobem la miocardiopatia hipertensiva i la miocardiopatia alcohòlica. La hipertensió arterial és una de les principals causes d’insuficiència cardíaca crònica. El consum crònic d’alcohol té efectes negatius sobre l’organisme: fetge, aparell digestiu, sistema neurològic i sistema cardiovascular. El dany cardíac causat per aquests factors (hipertensió i consum d’alcohol) està regulat per factors de creixement com l’insuline-like growth factor-1 (IGF-1) i la miostatina. En cas de dany miocardíac, el cor té mecanismes compensatoris per tal de revertir-lo. En aquesta tesi s’analitzaran els efectes de la hipertensió arterial i el consum crònic d’alcohol sobre l’expressió miocardíaca d’IGF-1 i miostatina. Per a l’execució d’aquesta tesi, es disposava de teixit cardíac de donants dividits en diferents grups (sans, amb hipertensió, amb consum crònic d’alcohol i amb altres causes de miocardiopatia). Es va estudiar l’expressió miocardíaca d’IGF-1 i de miostatina mitjançant immunohistoquímica per a cada grup de donants. El consum excessiu d’alcohol en pacients que no presenten dany miocardíac disminueix l’expressió d’IGF-1. Els donants afectats de miocardiopatia (hipertensiva o alcohòlica) presenten un augment en l’expressió de miostatina. Aquests resultats obren la porta a un objectiu terapèutic amb IGF-1 i miostatina per tal de controlar el dany cardíac causat per la hipertensió o el consum d’alcohol.
Cardiomyopathies are cardiac diseases of various causes, among them hypertensive cardiomyopathy and alcoholic cardiomyopathy. Arterial hypertension is one of the main causes of cardiac failure. Chronic alcohol consumption has negative effects in the body: liver, digestive system, neurological system and cardiac system. The cardiac damage caused by these factors (hypertension and alcohol consumption) is regulated by growth factors such as insuline-like growth factor-1 (IGF-1) and myostatin. In case of cardiac damage, the heart has some compensatory mechanisms to revert them. In this thesis the effects of arterial hypertension and chronic alcohol consumption on IGF-1 and myostatin cardiac expression. Cardiac tissue from donors was available (healthy, with hypertension, with alcohol consumption and with other causes of cardiomyopathy). Excessive alcohol consumption in patients without cardiac damage decreases IGF-1 expression. Myocardiac expression of IGF-1 and myostatin was studied for each group of donors. Donors affected by cardiomyopathy (hypertensive or alcoholic) presented an increase on myostatin expression. These results open the door to a therapeutic objective with IGF-1 and myostatin to control the cardiac damage caused by hypertension or alcohol consumption.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

2

Serra, Planas Enric. « Prevalença de malaltia cardiovascular subclínica i associació amb factors de risc cardiovasculars no clàssics en el pacient amb diabetis mellitus tipus 1 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2018. http://hdl.handle.net/10803/666933.

Texte intégral

Résumé :

El maneig i el seguiment dels factors de risc cardiovascular clàssics com la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia, la hiperglucèmia i el tabaquisme no han aconseguit modificar la causa principal de morbimortalitat dels pacients amb diabetis mellitus del tipus 1, la malaltia arterial coronària. La importància d’aquesta complicació de la diabetis contrasta amb la controvèrsia que existeix sobre la necessitat d'un cribratge cardiovascular entre els pacients amb diabetis i malaltia cardiovascular subclínica, les diferents opinions sobre les proves d'imatge per a la diagnosi de la malaltia cardiovascular en fase preclínica i el poc coneixement del paper, en els pacients amb diabetis mellitus del tipus 1, de determinats factors de risc cardiovasculars de nova aparició com són la vitamina D, diversos marcadors inflamatoris o la malaltia hepàtica per dipòsit de greix no alcohòlica. En aquesta investigació s’ha aprofundit en l’estudi meticulós d’una cohort de malalts de l'àrea Mediterrània de Badalona afectes de diabetis mellitus del tipus 1, asimptomàtics des del punt de vista cardiovascular i amb més de 10 anys d’evolució de la seva malaltia, mitjançant la caracterització clínica, l'anàlisi de paràmetres sèrics de potencial rellevància com l’adiponectina, l'YKL-40, la 25-hidroxivitamina D, així com l'avaluació ecogràfica hepàtica per a la detecció d'esteatosi hepàtica no alcohòlica. Tota la informació que se n’ha extret s’ha correlacionat amb dades d'ateroesclerosi precoç obtingudes mitjançant la mesura de la calcificació arterial coronària per tomografia computeritzada i la mesura del gruix de la capa íntima-mitja arterial carotídia mitjançant l’ecografia. Com a resultats s’ha constatat que la nostra cohort, mostra significativa de la població amb diabetis mellitus del tipus 1 de la nostra àrea, presenta una molt reduïda prevalença de malaltia cardiovascular subclínica, aproximadament del 10%. A part, s’ha detecta una bona correlació entre els resultats de l'ecografia carotídia i la quantificació del calci coronari mitjançant la tomografia, fet que assenyala el potencial d’aquestes proves pel diagnòstic de la malaltia cardiovascular subclínica en els pacients amb diabetis mellitus del tipus 1. L’avaluació dels factors de risc cardiovasculars no clàssics quant a l’associació amb la presència de malaltia cardiovascular preclínica ha descartat les concentracions de vitamina D i els marcadors sèrics com l'adiponectina o l'YKL-40 però, per contra, en l'estudi univariant de la vinculació entre la presència d’esteatosi hepàtica la l’ateroesclerosi carotídia, es va confirmar una vinculació. Es conclou que, en el nostre territori de reconegut baix risc cardiovascular, existeix una molt reduïda prevalença de malaltia cardiovascular subclínica entre els pacients amb diabetis mellitus del tipus 1, que no en justifica el cribratge generalitzat però que, en pacients determinats, disposem de proves diagnòstiques per a la seva detecció. Per tant, en l’estudi del pacient amb diabetis mellitus del tipus 1 de l'àrea Mediterrània i, basant-nos en les dades obtingudes, ens podem valdre de l'ecografia carotídia per a la detecció i de l'ecografia abdominal per a l’estratificació del risc cardiovascular. Aquest coneixement més profund de l’ateroesclerosi del pacient amb diabetis mellitus del tipus 1 de la nostra àrea, quant a prevalença com a mètodes de diagnosi, gravetat i factors associats, ens ajuda a dissenyar intervencions preventives, terapèutiques i de seguiment potencialment més dirigides i eficaces.
The management and monitoring of classical cardiovascular risk factors such as hypertension, hypercholesterolemia, hyperglycaemia and smoking habit have not been able to modify the main cause of morbidity and mortality in patients with type 1 diabetes mellitus, the coronary artery disease. The importance of this diabetes complication contrasts with the existing controversy about the need for cardiovascular screening among patients with diabetes and subclinical cardiovascular disease, with different opinions about some image tests for the diagnosis of the cardiovascular disease in the preclinical phase and with the lack of knowledge about the real role, in patients with type 1 diabetes mellitus, of certain new cardiovascular risk factors such as vitamin D, different inflammatory markers or liver disease for non-alcoholic fat deposit. In this research we have studied a cohort of patients with type 1 diabetes mellitus from the Mediterranean area of Badalona, asymptomatic from a cardiovascular point of view and with more than 10 years of evolution of their disease, through clinical characterization, analysis of serological parameters of potential relevance such as adiponectin, YKL-40 and 25-hydroxyvitamin D, as well as liver ecographic evaluation for the detection of hepatic non-alcoholic steatosis. All the information extracted has been correlated with early atherosclerotic data obtained by measuring coronary artery calcification by computerized tomography and the measurement of the carotid intima-media thickness through ultrasound. As a result, our cohort, a significant sample of the population with type 1 diabetes mellitus in our area, has a very low prevalence of subclinical cardiovascular disease, approximately 10%. In addition, a good correlation between the results of carotid ultrasound and the quantification of coronary calcium by tomography has been detected, indicating the potential of these tests for the diagnosis of subclinical cardiovascular disease in patients with type 1 diabetes mellitus. The evaluation of the non-classical cardiovascular risk factors regarding the association with the presence of preclinical cardiovascular disease has discarded the concentrations of vitamin D and the serum markers such as adiponectin or YKL-40 but, opposite of that, in the univariate study of the association between the presence of liver steatosis and carotid atherosclerosis, a link was confirmed. It is concluded that, in our territory with recognized low cardiovascular risk, there is a very small prevalence of subclinical cardiovascular disease among patients with type 1 diabetes mellitus, which does not justify generalized screening, but that, in certain patients, we have diagnostic test for its detection. Therefore, in the study of the patient with type 1 diabetes mellitus from the Mediterranean area and, based on the data obtained, we can use the carotid ultrasound for detection and abdominal ultrasound for the stratification of the cardiovascular risk. This deeper understanding of the atherosclerosis of the patient with type 1 diabetes mellitus in our area, in terms of prevalence, diagnostic methods, severity and associated factors, helps us to design preventative, therapeutic and follow-up interventions that are potentially more targeted and effective.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

3

Perna, Barrull David. « Efecte del tractament prenatal amb betametasona en el desenvolupament de la diabetis mellitus tipus 1 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2019. http://hdl.handle.net/10803/670183.

Texte intégral

Résumé :

La incidència de diabetis mellitus tipus 1 (DT1) està augmentant en tot el món en els últims anys i la causa d’aquest fet segueix sent desconeguda. Els factors ambientals són crucials en el desenvolupament de la DT1, però fins ara no han sigut profundament estudiats durant l’època prenatal. Els dos actors principals de la DT1, el sistema immunitari i els illots pancreàtics, estan en desenvolupament fins a l’última setmana abans del naixement i poden ser fàcilment alterats utilitzant fàrmacs. En aquest sentit, els glucocorticoides sintètics tenen potents efectes antiinflamatoris i immunosupressors i poden travessar la barrera materno-fetal. Aquesta família de molècules interaccionen amb el receptor de glucocorticoides que s’expressa de forma ubiqua a totes les cèl·lules. La betametasona és un glucocorticoide administrat a dones amb risc de part prematur per a millorar la salut perinatal del nadó al naixement gràcies a estimular la maduració dels pulmons fetals. Actualment, al mateix nivell que augmenten els nadons prematurs, augmenta l’ús de la betametasona. La hipòtesi d’aquest treball és que la betametasona influeix en la incidència de la DT1, mitjançant modificacions en el desenvolupament del sistema immunitari prenatal i de la cèl·lula β. L’objectiu principal de l’estudi és determinar l’efecte de la betametasona prenatal sobre la susceptibilitat de desenvolupar DT1. Es va realitzar un estudi d’incidència en el model experimental de DT1, el ratolí No-Obès Diabètic (NOD). La betametasona prenatal va reduir la incidència de DT1 en la descendència femella del grup tractat (22%) respecte a la incidència del grup control (75%), correlacionant amb una disminució dels limfòcits infiltrants a l’illot. Notablement, la betametasona va induir hipotròfia del timus i alteracions en les subpoblacions del sistema immune en els ratolins nounats. El repertori de famílies Vβ del TCR de limfòcits T es va determinar en ratolins de 6 setmanes d’edat i es va observar una reducció en la freqüència de les famílies de Vβ autoreactives. La betametasona va provocar un efecte tòxic en els limfòcits no estimulats del ratolí. En les cèl·lules dendrítiques, la betametasona va induir un estat de resistència a la maduració, fet que va comportar una reducció en la seva producció de citocines i va aturar la proliferació autòloga de limfòcits T γδ i la seva secreció d’IL-17. L’efecte de la betametasona en la cèl·lula β es va determinar en la línia cel·lular NIT-1 de ratolí NOD, en pàncrees i en illots purificats de ratolí NOD. La betametasona disminuir la viabilitat de les cèl·lules NIT-1, evitant la proliferació cel·lular i reduint la secreció d’insulina. A més, La betametasona va induir una disminució de la molècula CD44 i un increment de MHC de classe I a la membrana de les cèl·lules NIT-1. D’altra banda, la betametasona va alterar l’expressió gènica en la línia cel·lular NIT-1, en el Resum 18 pàncrees i en els illots, afectant gens relacionats amb l’autoimmunitat, el metabolisme, la massa d’illots i inhibidors de la regulació immunitària. Per tal de realitzar una aproximació a l’efecte en humans, es va testar l’efecte de la betametasona en leucòcits humans. Es van utilitzar cèl·lules mononuclears de sang perifèrica i només es va observar un efecte tòxic en limfòcits B i monòcits. A més, dades epidemiològiques preliminars de pacients amb DT1 de l’HUGTiP apunten cap a l’efecte protector de la betametasona en el risc de desenvolupar DT1. En conclusió, la betametasona protegeix contra la DT1 experimental mitjançant alteracions de la resposta immunitària i reduint el reconeixement autoimmune contra les cèl·lules β. Aquests resultats, juntament amb dades preliminars d’estudis en humans, recolzen l’efecte
Recientemente la incidencia de diabetes mellitus tipo 1 (DT1) está aumentando en todo el mundo y la causa de este hecho sigue siendo desconocida. Los factores ambientales son cruciales en el desarrollo de la DT1, pero hasta el momento no han sido estudiados exhaustivamente durante la época prenatal. Los dos actores principales de la DT1, el sistema inmunitario y los islotes pancreáticos, se encuentran en desarrollo hasta la última semana antes del nacimiento y pueden ser fácilmente alterados por efecto de algunos fármacos. En este sentido, los glucocorticoides sintéticos tienen potentes efectos antiinflamatorios e inmunosupresores y pueden cruzar la barrera materno-fetal. Esta familia de moléculas interacciona con el receptor de glucocorticoides que se expresa de forma ubicua en todas las células. La betametasona es un glucocorticoide administrado a mujeres con riesgo de parto prematuro para mejorar la salud perinatal del bebé gracias a estimular la maduración de los pulmones fetales. En la actualidad, al mismo tiempo que aumentan los bebés prematuros, también aumenta la utilización de betametasona. La hipótesis de este trabajo es que la betametasona influye en la incidencia de DT1, mediante modificaciones en el desarrollo del sistema inmunitario prenatal y en la célula β. El objetivo principal del estudio es determinar el efecto de la betametasona en la susceptibilidad de desarrollar DT1. Se realizó un estudio de incidencia en el modelo experimental de DT1, el ratón No Obeso Diabético (NOD). La betametasona prenatal redujo la incidencia de DT1 en la descendencia femenina del grupo tratado (22%) respecto a la incidencia del grupo control (75%), correlacionando con una disminución de los linfocitos infiltrantes del islote. Notablemente, la betametasona indujo hipotrofia en el timo y alteraciones en las subpoblaciones del sistema inmunitario en los ratones recién nacidos. El repertorio de familias Vβ del TCR de los linfocitos T se determinó en ratones de 6 semanas de edad y se observó una reducción en la frecuencia de las familias Vβ autoreactivas. Además, provocó un efecto tóxico en los linfocitos no estimulados del ratón. En las células dendríticas, la betametasona indujo un estado de resistencia a la maduración, lo que comportó una reducción tanto en su capacidad de producir citocinas como una disminución de la proliferación autologa de linfocitos T γδ y secreción de IL-17. El efecto de la betametasona en la célula β se determinó en la línea celular NIT-1, en páncreas y en islotes purificados de ratón NOD. La betametasona redujo la viabilidad de las células NIT-1, evitando la proliferación celular y reduciendo la secreción de insulina. También, este fármaco indujo una disminución de la molécula CD44 y un incremento de MHC de clase I en la membrana de las células NIT-1. Por otro lado, la betametasona alteró la expresión génica en la línea celular NIT-1, en el páncreas y en los islotes murinos, afectando genes relacionados con la autoinmunidad, el metabolismo, la masa del islote e inhibidores de la regulación inmunitaria. Para realizar una aproximación al efecto en humanos, se determinó el efecto de la betametasona en leucocitos humanos. Se utilizaron células mononucleares de sangre periférica y observándose únicamente un efecto tóxico en linfocitos B y monocitos. Además, datos epidemiológicos preliminares recogidos de pacientes con DT1 del HUGTiP apuntan hacia el efecto protector de la betametasona en el riesgo de desarrollar DT1. En conclusión, la betametasona protege contra la DT1 experimental a través de alteraciones de la respuesta inmunitaria y reduciendo el reconocimiento autoinmune contra las células β. Estos resultados, junto datos preliminares de estudios en humanos, apoyan el efecto protector de la betametasona prenatal en el desarrollo de la DT1
The incidence of type 1 diabetes (T1D) has been steadily increasing worldwide in the last years and the cause remains to be elucidated. Environmental factors are crucial in the pathogenesis of T1D, but these factors have not been studied thoroughly during the prenatal stage. The two actors in the development of T1D, the immune system and the pancreatic islets, are still developing until the last weeks before delivery and can be easily altered by drugs. In this sense, synthetic glucocorticoids have powerful anti-inflammatory and immunosuppressive effects and can cross the maternofoetal barrier. This family of drugs interacts with the ubiquitously expressed glucocorticoid receptor. Betamethasone is a glucocorticoid administered to women at risk of preterm delivery to improve perinatal outcome after birth by stimulating foetal lung maturation. At the same time that premature new-borns are increasing, the use of betamethasone is raising. The hypothesis of this work is that betamethasone may affect the development of foetal immune system and pancreas, thus influencing the risk of developing T1D in the offspring. The aim of this study was to determine the effect of prenatal betamethasone on T1D susceptibility. An incidence study was performed in the experimental model of T1D, the non-obese diabetic (NOD) mice. Prenatal betamethasone administration caused a reduction in T1D incidence in the female offspring from the treated group (incidence of 22%) when compared to the sham group (incidence of 75%), correlating with a decrease in infiltrating lymphocytes in the islets. Remarkably, betamethasone caused thymus hypotrophy and alterations in immune cells subsets in new-born mice. The TCR Vβ T cell repertoire was assessed in 6 weeks-old mice and a clear decrease in the frequency of autoreactive Vβ families was found. Betamethasone caused in vitro toxicity to resting mouse lymphocytes. In dendritic cells, betamethasone induce a maturation-resistant status, thus decreasing their cytokine production and impairing autologous γδ T lymphocyte proliferation induction ability and secretion of IL-17. The effect of betamethasone on β-cells was determined in the NOD β-cell line NIT-1, in whole pancreas and in purified islets from NOD mice. Betamethasone effects were detrimental for NIT-1 cell viability, arresting cell growth and reducing insulin secretion. Downregulation of CD44 membrane expression and upregulation of MHC class I expression was induced by this glucocorticoid in NIT-1 cells. Betamethasone also altered gene expression in NIT-1 cell line, pancreas and islets, affecting genes related to autoimmunity, metabolism, islet mass and immune checkpoint inhibitors. In order to move forward, human peripheral blood mononuclear cells were used to determine betamethasone effects. A toxic effect was observed only in monocytes and B cells. Moreover, preliminary epidemiological data from paediatric patients with T1D from the Germans Trias i Pujol Hospital reinforces the putative the protective effect of betamethasone in the risk of developing T1D. In conclusion, betamethasone has a protective effect against experimental T1D by altering the immune system response and potentially decreasing autoimmune recognition of β-cells. These results, together with our preliminary data from human studies, support a protective effect of prenatal betamethasone in T1D development.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

4

Roig, Bourgine Bàrbara. « Expressió del receptor domini discoidina 1 (DDR1) en cervell huma. Relació amb l'esquizofrènia ». Doctoral thesis, Universitat Rovira i Virgili, 2007. http://hdl.handle.net/10803/8860.

Texte intégral

Résumé :

L'esquizofrènia és una de les psicosis més comunes que té una prevalença d'un 1% en la població mundial i una etiologia desconeguda. Una de les hipòtesis etiopatològiques més recolzades per l'esquizofrènia és la teoria del neurodesenvolupament la qual postula que l'origen de la esquizofrènia tindria lloc per alteracions de la neurogènesi i gliogènesi en les etapes del desenvolupament perinatal. Nombrosos estudis han descrit diverses alteracions de la mielina (substància blanca del cervell) en pacients esquizofrènics. La mielinització dels axons és important per una correcta transmissió del senyal entre neurones. Les cèl·lules responsables de sintetitzar mielina per embolcallar el axons en el cervell són els oligodendròcits. En humans els majors pics del procés de mielinització ocorren en la etapa perinatal, infantesa i adolescència. En aquesta última etapa és on es manifesten majoritàriament els primers símptomes de l'esquizofrènia.
Diversos estudis de lligament apunten a que a la regió cromosòmica 6p hi podria haver un gen o gens de susceptibilitat per l'esquizofrènia. El nostre grup va escollir un gen d'aquesta regió, el gen que codifica pel Receptor Domini Discoidina 1 (DDR1), com a candidat per l'esquizofrènia. Se sap que DDR1 és un receptor tirosina quinasa que s'expressa de forma molt important en zones proliferatives durant el neurodesenvolupament del cervell de rata i ratolí i també s'ha vist que s'expressa en cervell humà. DDR1 té com lligant el col·lagen, el qual promou la diferenciació i proliferació de les cèl·lules neuroepitelials en rates. El nostre grup ha observat una important expressió de DDR1 en la substància blanca i en concret en els oligodendròcits durant el desenvolupament pre i postnatal en ratolins. A demés l'expressió d'aquest receptor segueix un patró espacio-temporal al procés de mielinització.
En la present tesi doctoral hem estudiat per primera vegada en detall el patró d'expressió gènica i proteïca del receptor DDR1 en cervell humà mitjançant tècniques específiques d'hibridació in situ, immunohistoquímica i de quantificació d'RNAm. Hem trobat que existeix una associació positiva tan a nivell gènic com haplotípic de DDR1 amb l'esquizofrènia mitjançant un estudi d'anàlisi de variants tipus SNPs en una mostra de casos i control.
També hem descrit per primera vegada que DDR1 és una proteïna de la mielina en cervell humà i que entre les 5 diferents isoformes que es coneixen només les isoformes DDR1c i DDR1a es relacionen amb la mielina. D'aquesta tesi es deriven les següents aportacions científiques:
- Roig B, Virgos C, Franco N, Martorell L, Valero J, Costas J, Carracedo A, Labad A, Vilella E. The discoidin domain receptor 1 as a novel susceptibility gene for schizophrenia. Molecular Psychiatry. 2007. doi: 10.1038/sj.mp.4001995. IF: 11.8
- Roig B, Franco-Pons N, Martorell L, Tomàs J, Costas J, Vogel WF, Vilella E. Identification of the tyrosine kinase receptor discoidin domain 1 (DDR1) as a novel myelin protein. Sotmés a revisió a la revista Glia. IF: 4.1
- Roig B, Franco-Pons N, Martorell L, Vilella E. Quantitative analysis of DDR1 mRNA expression in normal and schizophrenic brain. Manuscrit en preparació.
Schizophrenia is one of the most common psychoses in the world today. It has a prevalence of 1% in the population and is of unknown etiology. One of the most widely accepted etiopathogenic hypotheses for schizophrenia is neurodevelopmental theory, which postulates that schizophrenia originates from a variety of neurogenetic and gliogenetic disorders during perinatal development. Many studies have reported that schizophrenic patients have alterations in their myelin (white matter of the brain). Axons must be myelinated if signals are to be properly transmitted between neurons. The cells that form the myelin sheaths of the axons in the CNS are the oligodendrocytes.
In humans, the myelination process peaks in the perinatal, childhood and adolescence stages. It is during this last stage that the symptoms of schizophrenia become manifest. Several linkage studies indicate that the 6p chromosomal region may contain one or more susceptibility genes for schizophrenia. Our group chose a gene in this region, the gene encoding the discoidin domain receptor 1 (DDR1), as a candidate gene for schizophrenia.
DDR1 is known to be a receptor tyrosine kinase which is highly expressed in proliferative areas during murine brain development, and has also been shown to be expressed in human brain. The DDR1 ligand is collagen, which promotes the proliferation and differentiation of the neurophitelial cells in rats. Our group has observed that DDR1 is significantly expressed in the white matter and particularly in oligodendrocytes during pre- and postnatal development in mice. Furthermore, the expression of this receptor follows a spatial-temporal pattern similar to the process of myelination.
In this doctoral thesis we have made the first detailed study of the pattern of gene and protein expression of DDR1 in human brain, using specific techniques such as in situ hybridization, immunohistochemistry and quantification of RNAm. We found a positive association of DDR1 with schizophrenia in a case-control association study using markers of the SNP (single nucleotide polymorphism) type.
We have also reported for the first time that DDR1 is a myelin protein in the human brain and that of the five different isoforms that are known only isoforms DDR1c and DDR1a are related to the myelin.
The following scientific articles have been written as a result of this doctoral thesis:
- Roig B, Virgos C, Franco N, Martorell L, Valero J, Costas J, Carracedo A, Labad A, Vilella E. The discoidin domain receptor 1 as a novel susceptibility gene for schizophrenia. Molecular Psychiatry. 2007. doi: 10.1038/sj.mp.4001995. IF: 11.8
- Roig B, Franco-Pons N, Martorell L, Tomàs J, Costas J, Vogel WF, Vilella E. Identification of the tyrosine kinase receptor discoidin domain 1 (DDR1) as a novel myelin protein. Submitted to Glia. IF: 4.1
- Roig B, Franco-Pons N, Martorell L, Vilella E. Quantitative analysis of DDR1 mRNA expression in normal and schizophrenic brain. Manuscript in preparation.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

5

Mumper, Eric Keith. « Mixotrophic Magnetosome-Dependent Magnetoautotrophic Metabolism of Model Magnetototactic Bacterium Magnetospirillum magneticum AMB-1 ». The Ohio State University, 2019. http://rave.ohiolink.edu/etdc/view?acc_num=osu1551880645784717.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

6

Aparicio, Prats Ester. « Factors Predictius de la Resposta al Tractament contra el VHC, amb Interferó-α i Ribavirina, en Pacients Coinfectats amb el VHC i el VIH-1 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/83944.

Texte intégral

Résumé :

El paper de la proteasa NS3/4A de l'hepatitis C (VHC) en el bloqueig de la via de senyalització implicada en la producció dels interferons alfa/beta (IFN-α/β) suggereix una relació entre l'activitat proteolítica de la NS3/4A i la resposta a la teràpia basada en IFN. Per identificar els factors virals associats a la resposta al tractament contra el VHC, es va analitzar la composició de les quasiespècies de la proteasa NS3/4A, de 56 mostres basals, provinents de pacients coinfectats amb el VHC de genotip 1 i el VIH de tipus 1, tractats a la nostra unitat clínica amb IFN pegilat (pegIFN) més ribavirina (RBV). L'eficiència catalítica de la quasiespècie dominant (és a dir, la més abundant) va ser assajada davant el punt de tall Cardif i es va correlacionar amb els resultats obtinguts del tractament. Un total de 1.745 clons es van aïllar i seqüenciar. L’heterogeneïtat de les quasiespècies i valors de l'entropia de Shannon, ambdós magnituds expressades en nucleòtids, van resultar significativament menors, entre el grup de pacients que van obtenir la resposta al tractament (P < 0,05). També, es va trobar una correlació entre l'eficàcia catalítica de la proteasa NS3/4A davant de Cardif i la resposta al tractament. Les proteases de pacients responedors eren més eficients en el processament de Cardif (error ± estàndard de la mitjana [SEM], 0,8960 ±0,05568, n = 19) que les proteases originàries dels no responedors (mitjana ± SEM, 0,7269 ± 0,05306, n = 37, p < 0,05). Finalment, la distància genètica expressada en aminoàcids, va ser significativament menor entre els pacients amb l’al · lel de risc interleucina-28B (IL- 28B) (P <0,01), el que suggereix que els portadors de l'al · lel de risc IL28B exerceixen una menor pressió de selecció positiva sobre la proteasa NS3/4A. Eficiència de la proteasa NS3/4A, en processar Cardif pot estar associada amb la resposta al tractament pegIFN-RBV, com es mostra en la nostra cohort de pacients coinfectats VHC-VIH. Una major heterogeneïtat de la proteasa NS3/4A en nucleòtids i valors més alts de l'entropia de Shannon, també en nucleòtids, en pacients que no responen al tractament, suggereix que una menor complexitat de les quasiespècies del VHC pot afavorir una millor resposta a pegIFN-RBV.
The role of the hepatitis C virus (HCV) NS3/4A protease in ablating the signaling pathway involved in the production of alpha/beta interferon (IFN-‐α/β) suggests a relationship between NS3/4A proteolytic activity and a patient’s response to IFN-‐ based therapy. To identify viral factors associated with the HCV treatment response, we analyzed the pretreatment NS3/4A protease gene quasispecies composition of 56 HCV genotype 1–HIV-‐1-‐coinfected patients treated in our clinic with pegylated IFN (pegIFN) plus ribavirin (RBV). The catalytic efficiency of the dominant (i.e., the most abundant) quasispecies was also assayed for Cardif cleavage and correlated with treatment outcome. A total of 1,745 clones were isolated and sequenced. Significantly less nucleotide quasispecies heterogeneity and lower Shannon entropy values were detected within the responder group (P < 0.05). A correlation was also found between the efficiency of NS3/4A protease Cardif cleavage and therapy outcome. Proteases from sustained responder patients were more efficient at processing Cardif (mean standard error of the mean [SEM], 0.8960 ± 0.05568; n = 19) than proteases from nonresponders (mean ± SEM, 0.7269 ± 0.05306; n = 37; P < 0.05). Finally, the amino acid p distance (the proportion [p] of nucleotide sites at which two sequences being compared are different) was significantly shorter in patients with an interleukin-‐28B (IL-‐28B) risk allele (P < 0.01), suggesting that IL-‐28B risk allele carriers exert a lower positive selection pressure on the NS3/4A protease. NS3/4A protease efficiency in cleaving Cardif may be associated with the pegIFN-‐RBV treatment response, as shown in our cohort of HIV-‐HCVcoinfected patients. Greater NS3/4A nucleotide heterogeneity and higher Shannon entropy values in nonresponders suggest that less HCV quasispecies complexity may favor a better response to pegIFN-‐RBV.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

7

Alonso, Pedrol Núria. « Estudi de paràmetres immunològics i hormonals gàstrics en pacients amb diabetis mellitus tipus 1 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. http://hdl.handle.net/10803/50995.

Texte intégral

Résumé :

La diabetis mellitus tipus 1 (DM1) és una malaltia autoimmunitària deguda a una destrucció sel·lectiva de les cèl·lules beta pancreàtiques. Els pacients amb DM1 presenten un increment de la prevalença d’altres malalties autoimmunitàries associades, entre les quals hi ha la gastritis autoimmunitària o tipus A que en la seva fase més evolucionada es manifesta clínicament amb una anèmia perniciosa. La gastritis crònica atròfica tipus A cursa, de forma característica, amb una atròfia de la mucosa del cos i fundus gàstrics. En canvi, la mucosa de l’antre està conservada. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària o tipus A en els pacients amb DM1. Els paràmetres que s’han avaluat han estat: la concentració sèrica de pepsinogen I (pèptid que es sintetiza a les cèl·lules principals del cos gàstric), els anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica, la concentració sèrica de cobalamina o vitamina B12, la concentració sèrica de gastrina, la concentració plasmàtica de ghrelina (pèptid de 28 aa sintetizat a les cel·lules neuroendocrines de la mucosa gàstrica) i, finalment, l’anàlisi en sang perifèrica de les cèl·lules T reguladores que són un subgrup de limfòcits T implicats en el control de l’autoimmunitat. Els resultats obtinguts en els diferents treballs han mostrat que: 1.- La determinació de la concentració sèrica de pepsinogen I juntament amb uns anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica són el millor marcador bioquímic per al cribratge de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. A més, aquesta combinació permet detectar al subgrup de pacients amb DM1 que presenten un major risc de presentar concentracions sèriques baixes de cobalamina que, de confirmar-se, haurien de ser tractades degut a les possibles complicacions neurològiques associades al seu déficit. 2.- La concentració plasmàtica de ghrelina total no és un bon marcador d’atròfia de la mucosa gàstrica en els pacients amb DM1 i gastritis tipus A. 3.- La concentració plasmàtica total de ghrelina no permet identificar al subgrup de pacients amb hiperplàsia de les cèl·lules neuroendocrines dintre del grup de pacients amb gastritis tipus A. 4.- Els pacients amb DM1 i gastritis autoimmunitària presenten, en comparació amb el grup de pacients amb DM1 sense altres malalties autoimmunitàries associades, un percentatge major de cèl·lules T reguladores a sang perifèrica. 5.- Els pacients amb DM1 i gastritis tipus A o autoimmunitària en fase atròfica presenten un menor percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica que els pacients amb gastritis atròfica de causa infecciosa (Helicobacter pylori). En canvi, el percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica dels pacients amb DM1 gastritis tipus A és superior a l’observat a la mucosa gàstrica normal. Aquest fet, podria posar de manifest la influència del percentatge de cèl·lules T reguladores in situ necessari per a la cronificació d’una gastritis autoimmunitària o infecciosa.
Type 1 diabetes mellitus (T1D) is the consequence of the autoimmune destruction of pancreatic beta cells of the islets of Langerhans. T1D patients show an increased prevalence of other associated organ-specific autoimmune diseases. Type A chronic atrophic gastritis (CAG) is an autoimmune disease that involves the fundus and body of the stomach and spares the antrum. In the later stage of the disease, pernicious anaemia may result from cobalamin deficiency. The papers published in this thesis have focused on assessing the usefulness of several hormonal and immunological parameters for the study of autoimmune gastritis in patients with T1D. The parameters evaluated were: serum pepsinogen I concentrations (a peptide secreted by zymogenic cells in the body and fundus of the stomach), gastric parietal cell antibodies, serum cobalamin or vitamin B12 concentrations, plasma ghrelin concentrations (a 28-aminoacid peptide mainly synthesised in the neuroendocrine cells of the stomach) and finally, the analysis of regulatory T cells (Tregs), which are a subset of T lymphocytes involved in controlling autoimmunity. The results of the studies have shown that: 1.- The determination of serum pepsinogen I concentrations together with gastric parietal cell antibodies are the best biochemical marker for the screening of autoimmune gastritis in patients with T1D. The determination of both parameters is more useful than each other separately, for the identification of those patients with a higher risk to present cobalamin deficiency, that in case to be confirmed, should be treated given its possible associated neuropathy. 2.- Plasma ghrelin concentration is not a good biochemical marker of gastric mucosa atrophy in T1D patients with type A CAG. 3.- Plasma ghrelin concentration doesn`t predict neuroendocrine cell hyperplasia in those patients with T1D and type A CAG. 4.- Type 1 diabetic patients with chronic autoimmune gastritis (type A) have a higher frequency of Tregs in peripheral blood compared to T1D patients with no evidence of type A CAG or other associated autoantibodies, and healthy controls. 5.- The number of Tregs in gastric mucosa of T1D patients with type A-CAG is lower than in those with Helicobacter pylori-induced CAG, although higher than that observed in normal gastric mucosa. This fact, underlies the influence of the percentage of Tregs in situ necessary for controlling the chronification of an autoimmune or infectious gastritis.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

8

Rioux, Jean-Baptiste. « Du génome à la protéine : caractérisation d'une nouvelle actin-like chez Magnetospirillum Magneticum AMB-1 ». Thesis, Aix-Marseille 2, 2011. http://www.theses.fr/2011AIX22016/document.

Texte intégral

Résumé :

Les bactéries magnétotactiques synthétisent des organites spécialisés appelés magnétosomes. Ils sont composés d'un cristal magnétique entouré d'une membrane et de protéines spécifiques. Arrangés en chaîne dans la bactérie, ils orientent la bactérie dans le champ magnétique, ce qui simplifierait sa recherche d’environnements microaérophiles. Dans le génome de toutes les souches magnétotactiques séquencées, l'îlot génomique de magnétotaxie contient les gènes impliqués dans la formation des magnétosomes. Nous avons procédé à l’annotation du génome de la souche magnétotactique marine QH-2 et montré que la région du génome codant les gènes de la magnétotaxie n'est, dans ce cas, pas définie comme un îlot génomique, bien qu’elle ait été acquise par transfert latéral de gènes. Dans le génome de M. magneticum AMB-1, nous avons identifié un nouvel îlot génomique de petite taille que nous avons appelé l'îlet de magnétotaxie portant 7 gènes homologues à des gènes liés à la synthèse des magnétosomes. Pour répondre à la question de la fonction biologique de cet îlet génomique, nous avons examiné le rôle de l'un des sept gènes, mamK-like. MamK-like exprimée dans E. coli forme des filaments, comme observé pour MamK. La polymérisation in vitro des deux protéines est également comparable, mais présente des différences structurales. En outre, nous démontrons que mamK-like est transcrite dans AMB-1 de type sauvage et dans le mutant ΔmamK. Par immuno-marquage, nous montrons la présence d'un filament dans le mutant ΔmamK, probablement dû à MamK-like. Nous émettons l'hypothèse que ce filament contribue à maintenir l’organisation en chaîne des magnétosomes dans la souche mutante
Magnetotactic bacteria synthesise specialised organelles called magnetosomes. They are composed of a magnetic crystal surrounded by a lipid bilayer and specific proteins. Arranged in chains, they orient magnetotactic bacteria in the geomagnetic field, thereby simplifying their search for their microaerophilic environments. In each sequenced magnetotactic strain, the magnetotaxis genomic island contains the genes involved in magnetosomes formation. Our annotation of the newly sequenced genome of the magnetotactic strain QH-2 shows that the region coding the magnetotaxis genes is not a genomic island, though it has been acquired by lateral genes transfer. In the genome of M. magneticum AMB-1 we identified a new, small genomic island we termed the magnetotaxis islet, encoding 7 genes homologous to genes related to the magnetosomes synthesis. To assess the question of the biological function of this genomic islet, we further investigated the role of one of the seven genes, mamK-like. Filaments were observed in E. coli cells expressing MamK-like-Venus fusion by fluorescence microscopy. In vitro polymerization of both isoforms is comparable, though some differences are present at the structural level. In addition, we demonstrate that mamK-like is transcribed in AMB-1 wild-type and ΔmamK mutant cells. Immunolabelling assay using an anti-MamK antibody reveals the presence of a filament in the ΔmamK mutant. We hypothesise that this filament is due to MamK-like and that it helps maintaining a chain-like organisation of magnetosomes in the mutant strain

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

9

Shirkhani, Khojasteh. « Bioactivity of new AmB-PMA nanoparticle in prophylaxis and treatment of transplant-related invasive aspergillosis ». Thesis, Imperial College London, 2014. http://hdl.handle.net/10044/1/24157.

Texte intégral

Résumé :

Aspergillus species are opportunistic mould pathogens that can cause a wide variety of pulmonary diseases. They are mainly caused by Aspergillus fumigatus (Munoz et al., 2006). Germination of conidia in hosts with a susceptible immune system is the first step in Aspergillus infection, and invasive aspergillosis (IA) is a major cause of mortality in transplant patients. Due to the increased occurrence of IA in high-risk populations, prophylaxis against IA is important. Prophylactic prevention of life threatening infections with drugs is now the preferred clinical strategy for these patients rather than treating the disease after it has become established. Inhaled amphotericin B (AmB) has potential for preventing IA and it has been reported to decrease the incidence of IA in solid organ transplant patients (Arthur et al., 2004). I have generated a new respiratory formulation of AmB (AmB-PMA) with a commercially available high purity, low polydispersity and non-toxic poly methacrylic acid sodium salt (PMA-Na). The chemical synthesis was optimized and showed that AmB-PMA complex was effective against A. fumigatus and was also less toxic than Fungizone in-vitro. The efficacy of AmB-PMA was determined in-vivo in BALB/c and C57BL/6 mice. Mice were infected intranasally with A. fumigatus CEA10 and treated with AmB-PMA by the nasal and nebulisation routes. In this thesis, the optimum routes of in-vivo administration, dosing regimens and treatment frequency were defined. Disease progression in A. fumigatus-infected BALB/c and C57BL/6 mice was monitored by histology, qPCR analysis of chemokine and cytokine responses in mouse lung, colony forming unit (CFU) and qPCR for Aspergillus ribosomal 28S rRNA. The results showed a significant reduction in CFU and DNA fungal load in AmB-PMA infected mice as compared to infected untreated mice. In addition, AmB-PMA could also affect cytokine production by increasing IFN-γ production and reducing MIP-1β, TNF-α and IL-10 as compared to infected untreated mice. However, the increase in IFN-γ production was not statistically significant when compared to infected untreated mice. My thesis demonstrates that a new low-cost AmB based PMA-Na polymer antifungal drug can be successfully given by the aerosol route to immuno-suppressed mice by nebulisation to prevent IA.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

10

Guilà, Matarin Meritxell. « Estudi de l’evolució de l’envolta del VIH-1 en pacients infectats sotmesos a vacunació terapèutica amb virus autòleg inactivat ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2011. http://hdl.handle.net/10803/78937.

Texte intégral

Résumé :

La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) constitueix una de les epidèmies més importants actualment. El VIH es caracteritza per la seva elevada variabilitat genètica al llarg de la seva història natural. Les múltiples variants existents dins del mateix hoste, el que es coneix com quasiespècies, constitueixen una font d'adaptabilitat del virus, ja que permeten la disponibilitat d'una variant d'escapament davant una possible pressió selectiva en l'ambient (resposta immune, fàrmacs antiretrovirals, etc) . Malgrat els grans avenços en el desenvolupament de tractaments eficaços, actualment no ha estat possible l'eradicació de la infecció. El tractament antiretroviral de gran activitat (TARGA) ha disminuït significativament la morbi-mortalitat associada a la infecció pel VIH, però, no aconsegueix l'eliminació del virus. Conseqüència directa d'això és que, en suspendre'l, el virus reapareix en sang perifèrica, i caldrà mantenir el tractament de per vida, amb els seus costos tant a nivell d'efectes secundaris com econòmics. Davant aquesta situació, ha estat necessari el disseny de teràpies alternatives com les teràpies immunomediades (interrupcions estructurades del tractament o vacunes terapèutiques), enfocades a estimular el sistema immunològic del pacient per poder suspendre el TARGA de forma definitiva o, almenys, durant períodes variables de temps. Avui en dia no es coneixen amb exactitud els efectes que pugui tenir la variabilitat del VIH en les teràpies immunomediades, i l'interès del nostre estudi parteix d'aquesta premissa. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi és analitzar, per primera vegada, l'evolució del virus en pacients sotmesos a vacunació terapèutica (en el nostre cas, una vacuna terapèutica de cèl•lules dendrítiques polsades amb el virus autòleg inactivat per calor).
La infección por el virus de la inmunodeficiencia humana (VIH) constituye una de las epidemias más importantes actualmente. El VIH se caracteriza por su elevada variabilidad genética a lo largo de su historia natural. Las múltiples variantes existentes dentro del mismo huésped, lo que se conoce como cuasiespecie, constituyen una fuente de adaptabilidad del virus, pues permiten la disponibilidad de una variante de escape frente una posible presión selectiva en el ambiente (respuesta inmune, fármacos antiretrovirales, etc). A pesar de los grandes avances en el desarrollo de tratamientos eficaces, actualmente no ha sido posible la erradicación de la infección. El tratamiento antirretroviral de gran actividad (TARGA) ha disminuido significativamente la morbi-mortalidad asociada a la infección por el VIH, no obstante, no consigue la eliminación del virus. Consecuencia directa de ello es que, al suspenderlo, el virus reaparece en sangre periférica, siendo necesario mantener el tratamiento de por vida, con sus costes tanto a nivel de efectos secundarios como económicos. Frente esta situación, ha sido necesario el diseño de terapias alternativas como las terapias inmunomediadas (interrupciones estructuradas del tratamiento o vacunas terapéuticas), enfocadas a estimular el sistema inmunológico del paciente para poder suspender el TARGA de forma definitiva o, al menos, durante períodos variables de tiempo. Hoy en día no se conocen con exactitud los efectos que pueda tener la variabilidad del VIH en las terapias inmunomediadas, y el interés de nuestro estudio parte de esta premisa. Por ello, el objetivo de esta tesis es analizar, por primera vez, la evolución del virus en pacientes sometidos a vacunación terapéutica (en nuestro caso, una vacuna terapéutica de células dendríticas pulsadas con el virus autólogo inactivado por calor).
Human Immunodeficiency Virus (HIV) infection is one of the largest epidemics today. HIV is characterized by high genetic variability throughout its natural history. Multiple variants exist within the same host, which is known as quasispecies. These quasispecies are a source of adaptability of the virus, and allow the availability of alternative escape variants against a possible selective pressure in the environment (immune response, antiretroviral drugs, etc). Despite the great advances in the development of effective treatments, now has not been possible to eradicate the infection. Antiretroviral therapy (HAART) has significantly decreased morbidity and mortality associated with HIV infection, however, it fails to eliminate the virus. Direct consequence is that, when HAART is stopped, virus rebound in peripheral blood, being necessary to maintain treatment for life, with its costs both in terms of side effects and economic burden. Facing this situation, it has been necessary to design alternative therapies such as immune-mediated therapies (structured treatment interruptions or therapeutic vaccines), aimed to stimulate the patient's immune system to permanently remove HAART or, at least, for varying periods of time. Today, effects of the variability of HIV in immune-mediated therapies are not exactly known , and the interest of our study is based on this premise. Therefore, the objective of this thesis is to analyze, for the first time, the evolution of HIV in patients undergoing therapeutic vaccination (in our case, a therapeutic vaccine based on dendritic cells pulsed with autologous heat-inactivated virus).

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

11

Mannoubi, Soumaya. « Caractérisation de MamK et Mamk-like les "actins-like" responsables de l'alignement des magnétosomes chez Magnetsirillum magneticum AMB-1 ». Thesis, Aix-Marseille, 2014. http://www.theses.fr/2014AIXM4004.

Texte intégral

Résumé :

Les bactéries magnétotactiques (MTB) ont la capacité de s'orienter dans un champ magnétique grâce à un organite procaryote constitué d'un nanocristal magnétique biominéralisé et entouré d'une membrane biologique : le magnétosome. La synthèse de cet organite est un processus complexe contrôlé génétiquement par une série de gènes spécifiques aux MTB (les gènes mam) qui sont regroupés sur le chromosome bactérien. Chez la souche modèle Magnetospirillum magneticum AMB-1 cet ensemble de gènes forme un îlot génomique (MAI) auquel s'ajoute un second groupe distinct de 7 gènes homologues aux gènes mam (gènes mam-like) récemment identifié dont le rôle physiologique est très peu caractérisé. Parmi les produits des gènes mam, MamK est impliqué dans l'alignement des magnétosomes. Cette « actin-like » prokaryote qui forme des filaments selon un processus ATP-dépendant a été caractérisée ces dernières années. Dans le MIS de AMB-1, un gène homologue mamK-like a été identifié. Ainsi différentes approches pluridisciplinaires ont été mises en place pour comprendre le rôle de MamK et MamK-like. L'expression des gènes du MIS a été quantifiée. Les souches dépourvues des gènes mamK et mamK-like ainsi que le double mutant ont été obtenues puis phénotypées par différentes techniques d'imagerie. Les interactions entre les deux protéines ont été également testées. Enfin, les deux protéines ont été et leurs propriétés biochimiques caractérisées. L'ensemble de ces données nous permet de proposer un modèle selon lequel MamK et MamK-like participeraient tous deux à l'alignement des magnétosomes bactériens, vraisemblablement par la formation de filaments hybrides
Magnetotactic bacteria (MTB) have the ability to orient in a magnetic field through a prokaryotic organelle composed of a magnetic nanocrystal surrounded by a biological membrane: the magnetosome. The synthesis of this organelle is a genetically complex process controlled by a series of specific genes (mam genes) grouped together on the bacterial chromosome. In the strain model Magnetospirillum magneticum AMB-1 this set of genes form a genomic island (MAI) and a second distinct group of seven genes homologous to mam genes (mam-like genes) recently identified. The physiological role of this islet magnetosome (MIS) is very little characterized to date.Among the products of mam genes, MamK is involved in the alignment of the magnetosomes. This « actin-like » which forms prokaryote filaments according an ATP - dependent process has been characterized in recent years. In the MIS of AMB-1, a homologous gene mamK-like was identified. And various multidisciplinary approaches have been developed to understand the role of MamK and MamK-like. The MIS gene expression was quantified. The strains lacking genes of mamK, mamK-like and the obtained of double mutant were then phenotyped by different imaging techniques. The interactions between the two proteins were also tested. Finally, the two proteins were overexpressed and their biochemical properties characterized. All of these data allows us to propose a model whereby MamK and MamK-like participate in both the alignment of bacterial magnetosomes, presumably by the formation of hybrid filaments

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

12

CIAPPETTA, SILVIA. « Study of intra and inter population variability of common ragweed (Ambrosia artemisiifolia L.) in relation to Amb a 1 isoforms and their allergenicity ». Doctoral thesis, Università degli Studi di Milano-Bicocca, 2016. http://hdl.handle.net/10281/101832.

Texte intégral

Résumé :

The alien plant Ambrosia artemisiifolia L. (common ragweed) is one of the main allergenic species in Europe and especially in Northern Italy, where it has become the second cause of respiratory allergy in the last two decades. In a context of climate changing, it is very important to understand what factors the allergenicity of pollen, which is primarily determined by the presence of major allergens, depends on. Specifically it should be very interesting to define if allergenicity is dependent on environmental conditions, acting as non-heritable epigenetic factors, or on heritable elements. The objective of this thesis was to study the allergenicity variation among pollen samples from different ragweed plants/populations and to identify the mechanisms and factors contributing to the variability. To this aim, seeds from ragweed Canadian, French and Italian populations, were collected and used to grow plants both “in standard natural conditions”, where the temperature (T), humidity (H) and light (L) changed during plant development, and in “controlled conditions” where environmental parameters (T, H, L) were maintained constant all the plant vital cycle long. The two applied grow conditions were applied to identify and understand the influence of heritable and non-heritable factors (epigenetic environmental factors) on pollen allergenicity. The mechanisms underlying the change in allergenicity were investigated by studying the qualitative and quantitative variations of the isoforms of the major ragweed allergen Amb a 1 with proteomic techniques. Before this experiment, ragweed populations were genetically characterized to define the origin of Italian populations and to confirm that the genetic variability is very high within populations but low among them. The results of these analyses indicated that ragweed Italian populations have a North America origin as the French ones and that all the populations investigated show, as expected, a high genetic variability among individuals and low among them. The allergenicity of pollen was also variable among individuals and not significantly different among populations. The plant growth conditions determined the differences in the variability of allergenicity. Plants grown under controlled conditions produced pollen with similar allergenicity¬¬, while plants grown in standard conditions produced pollen with much more variable allergenicity. Electrophoresis and immunoblot analyses indicated that the variability in pollen allergenicity was mainly related to the pollen content of Amb a 1 allergen and not to a different expression and reactivity of its single principal isoforms. In conclusion, on the whole the results suggests that environmental factors (L, T, H) are responsible for the strong differences in pollen allergenicity and that these differences are not ascribed to differences in expression/reactivity of individual isoforms but to a quantitative differences involving all the considered isoforms.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

13

Ricou, i. Figuerola Eva. « Síntesi d'espirans azabicíclics i decahidroquinolines vers la preparació de productes naturals amb el motiu estructural d'1-azaspiro[4.5]decà ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2007. http://hdl.handle.net/10803/1636.

Texte intégral

Résumé :

La present Tesi doctoral s'emmarca dins d'un projecte de síntesi de productes naturals azapolicíclics.

En el decurs de la mateixa, s'han desenvolupat diverses metodologies per tal d'assolir la síntesi d'1-azaspiro[4.5]dec-6-en-8-ones polifuncionalitzades de forma racèmica i enantiopura.

Aquests sistemes espirànics s'han sintetitzat per reacció aldòlica d'un producte provinent del trencament oxidatiu d'un 1-azaspiro[4.4]noné enantiomèricament pur o d'un producte provinent de l'alquilació d'una prolina modificada. Alternativament també s'han assolit aquests sistemes per deshidrogenació de les corresponents cetones.

La reacció més destacable en la ruta que ens ha conduit a la síntesi enantioselectiva de les d'1-azaspiro[4.5]dec-6-en-8-ones, és la reacció d'inserció d'un carbè alquilidènic a un enllaç C-H en posició 5. L'excés enantiomèric es pugué determinar per HPLC quiral.

A partir d'aquestst sistemes d'1-azaspiro[4.5]decà amb els dos metilens veïns al carbonil diferenciats per la presència d'un doble enllaç, s'ha estudiat la seva utilitat sintètica en la preparació dels sistemes azatricíclics de l'FR901483 de manera enantio i regioselectiva.

Tots els intents per a assolir el tancament de l'anell piperidínic de l'FR901483 utilitzant substrats aminats resultaren infructuosos llevat del que implica l'acoblament d'halurs de vinil sobre enolats de cetona catalitzada per pal·ladi malgrat aquesta no fou quimioselectiva ni conseqüentment regioselectiva. La raó de la dificultat en aquest procés probablement resideix en la dificultat de generar espècies electrofíliques en la posició  d'amines, per la seva inestabilitat a causa de la participació del nitrogen en processos col·laterals ja sigui de desalquilació, formació d'aziridines, descarbonilacions, etc.

A les reaccions que impliquen l'ús d'una amida encara que aquestes no presenten el problema d'inestabilitat, apareix el problema dels possibles rotàmers que junt amb la conformació inicial que potser no adequada per experimentar un procés de ciclació malbarata els intents d'accés al sistema azatricíclic de l'FR901483.

Solament la ciclació radicalària de tricloroacetamides com a proradicals utilitzant sililenolèters com a acceptors radicalaris permeté l'aïllament de compostos amb el nucli azatricíclic de l'FR901483, encara que el seu baix rendiment inhabilità el seu ús en el procés de síntesi total.

Per altra banda, ens hem plantejat l'accés al nucli azatricíclic de les cilindricines que també contenen el sistema d'1-azaspiro[4.5]decà de referència sintetitzant en primera instància el sistema de decahidroquinolina fusionada en cis i posteriorment el sistema espirànic comentat.

En aquest sentit, s'ha implantat una nova metodologia sintètica succinta i versàtil per a la preparació de decahidroquinolines i octahidroindoles funcionalitzats basada en la iodoaminociclació de bishomoal·lilamines. La reacción de 2-al·lil-N-benzilciclohexilamines amb NIS permet l'accés a 3-iododecahidroquinolines que per tractament amb alúmina condueixen a 3-hidroxidecahidroquinolines i/o 2-hidroximetiloctahidroindoles amb retenció de la configuració. S'observà que les 3-iododecahidroquinolines, obtingudes per iodoaminociclació de 2-al.lil-N-benzilciclohexilamines tenen una reactivitat diferent segons presenten una fusió cis o trans. Així, els derivats cis endo al tractar-los amb Al2O3 formen fàcilment sals d'aziridini que en un procés de control cinètic proporcionen octahidroindoles en un procés de contracció anular. Els derivats trans també formen sals d'aziridini, però en aquestes estructures el bescanvi del iode per hidroxil transcorre mantenint-se l'estructura de decahidroquinolina i la conseqüent retenció de la configuració relativa. En condicions de control termodinàmic, l'obertura de les sals d'aziridini provenint de cis-decahidroquinolines canvia de regioselectivitat i dóna lloc a cis-decahidroquinolines amb bescanvi funcional.

Aquesta estratègia desenvolupada a l'última part de la tesi, obre una nova ruta sintètica per accedir als sistemes tricíclics de les ciclindricines i la fasicularina a través de les decahidroquinolines corresponents.
The present thesis was realized as a part of a framework directed to the synthesis of azapolicyclic natural products, namely the immunosupressant FR901483 and the marine alkaloids cylindricines.

During its development, we succesfully studied several methodologies to achieve the syntheses of polifunctionalized racemic and enantiopure 1-azaspiro[4.5]dec-6-en-8-ones.

Afterwards, we studied the utility of these advanced intermediates in the synthesis of the azatricyclic system present in the immunosupressant FR901483 or in the one embodying cylindricines' skeleton. The most considerable results were obtained with the palladium catalized reaction of vinyl halides over ketone enolate. Also, radical reaction of trichloroacetamides as proradicals on sylylenolethers as radical acceptors was significant.

In the last part, a new versatile and brief methodology on the iodoaminocyclation of bishomolylamines for the preparation of decahydroquinolines and octahydroindoles was achieved. The reaction of 2-allyl-N-benzylcyclohexilamines with NIS makes possible an entry to 3-iododecahydroquinolines which on treatment with alumina lead to 3-hydroxydecahydroquinolines and/or 2-hydroxymethyloctahydroindoles with retention of the configuration.

This strategy opens a new synthetic route to the tricyclic system of fasicularin and cylindricines via the corresponding decahydroquinolines.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

14

Polls, Camps Eulàlia. « La dansa amb mediació digital. El cas de Catalunya del 2003 al 2013 ». Doctoral thesis, Universitat Oberta de Catalunya, 2016. http://hdl.handle.net/10803/671208.

Texte intégral

Résumé :

A partir de l'anàlisi d'una sèrie d'obres programades a Catalunya en aquests darrers anys, s'analitzen les aportacions de la tecnologia digital a l'escenari de la dansa actual i les seves repercussions tant en l'àmbit teòric com en el de la producció. S'arriba a la conclusió que la dansa amb mediació digital no deixa de ser dansa contemporània, per bé que el concepte de corporalitat i de tot el que se'n deriva resulti inevitablement alterat. Per tal de poder argumentar el rol de la tecnologia en la dansa actual, ha estat necessari realitzar un estudi diacrònic de l'ús de les tecnologies al llarg del temps, subratllant-ne continuïtats i ruptures. Un dels aspectes que ha resultat més complex ha estat el d'ordenar la pluralitat i diversitat de conceptes que se solen emprar, essent la seva reconceptualització una de les aportacions principals d'aquesta tesi.
A partir del análisis de una serie de obras programadas en Cataluña en estos últimos años, se analizan las aportaciones de la tecnología digital en el escenario de la danza actual y sus repercusiones tanto en el ámbito teórico como en el de la producción. Se llega a la conclusión de que la danza con mediación digital no deja de ser danza contemporánea, aunque el concepto de corporalidad y de todo lo que de ella se deriva resulte inevitablemente alterado. Para poder argumentar el rol de la tecnología en la danza actual, ha sido necesario realizar un estudio diacrónico del uso de las tecnologías a lo largo del tiempo, subrayando continuidades y rupturas. Uno de los aspectos que ha resultado más complejo ha sido el de ordenar la pluralidad y diversidad de conceptos que se suelen emplear, siendo así su reconceptualización una de las principales aportaciones de esta tesis.
Based on an analysis of various performances given in Catalonia in recent years, we carried out a study of the contributions of digital technology to the modern dance scene as well as its repercussions in terms of both theory and production. The present study concludes that dance with digital mediation is still contemporary dance, in spite of the fact that it inevitably leads to a shift in the notion of corporeality and all this entails. To develop our position on the role of technology in contemporary dance, we conducted a diachronic study of uses of technology, highlighting continuums and points of rupture over time. One of the most complex aspects was categorising the multiple and diverse concepts that are currently in use, and their reconceptualisation is one of the foremost contributions of this thesis.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

15

Carbonell, Puig Marc. « Retinopatia diabètica i gruix coroïdal com a factors associats a la malaltia ateroscleròtica subclínica en pacients amb diabetis mellitus tipus 1 sense antecedents previs de malaltia cardiovascular ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2020. http://hdl.handle.net/10803/669545.

Texte intégral

Résumé :

La retinopatía diabética (RD) es la principal complicación microvascular de los pacientes con diabetes mellitus (DM). Además, los pacientes con DM y RD presentan un riesgo aumentado de enfermedad cardiovascular (CV). La enfermedad CV por aterosclerosis es la principal causa de morbimortalidad en pacientes con DM. Por otro lado, existen evidencias que muestran que la neurodegeneración de la retina puede preceder los cambios vasculares visibles en la RD. Finalmente, la relación del grosor coroideo (GC) con el estadío de RD no está bien definida. El objetivo del estudio fue evaluar la relación de la presencia y carga de la enfermedad aterosclerótica carotídea subclínica en pacientes con DM de tipo 1 (DM1) con la presencia y gravedad de la RD, así como evaluar los cambios estructurales de la retina y la coroides en pacientes con DM1 y comparar los resultados con sujetos normoglucémicos. Se realizó un estudio transversal con 340 pacientes con DM1 sin enfermedad CV previa ni enfermedad renal crónica (MRC) establecida y 304 sujetos normoglucémicos, con el objetivo de evaluar la asociación de la enfermedad aterosclerótica carotídea subclínica con la presencia y la gravedad de la RD. Para el objetivo de evaluar los cambios estructurales de la retina y la coroides, se incluyeron 242 pacientes con DM1 y 69 sujetos normoglucémicos. Los resultados que se presentan en esta Tesis muestran que en los pacientes con DM1, el porcentaje de pacientes con placas carotídeas es más elevado en los que tienen RD en comparación con los pacientes sin RD (44,7% vs. 24,1%, p <0,001). Los pacientes con RD también presentan una mayor frecuencia de ≥ 2 placas carotídeas en comparación con aquellos RD (25,5% vs. 11,1%, p <0,001). La presencia de etapas avanzadas de RD se asocia de manera independiente con la presencia (p = 0,044) y la carga (p = 0,009) de aterosclerosis carotídea subclínica. Por otra parte, el análisis estructural de la retina con SD-OCT muestra que en los pacientes con DM1 el grosor de la capa de fibras nerviosas (RNFL) es menor en los pacientes sin RD (p <0,001), RD leve (p <0,001) y RD avanzada (p <0,001) en comparación con sujetos normoglucémicos. El grosor de la capa de células ganglionares (GCL) es menor en pacientes con DM1 y RD avanzada en comparación con pacientes sin RD (p <0,001) y RD leve (p = 0,003) y con sujetos normoglucémicos (p <0,001 ). Finalmente, los pacientes con DM1 sin RD y con RD leve tienen un grosor coroideo (GC) más elevado que los sujetos normoglucémicos, pero el GC en los pacientes con DM1 y RD avanzada es menor (p = 0,038) que en los pacientes DM1 y RD leve y no es significativamente diferente del GC de los sujetos normoglucémicos. En conclusión, en pacientes con DM1 sin enfermedad CV previa ni MRC establecida, la presencia de retinopatía, especialmente en las etapas avanzadas, se asocia a una mayor carga de enfermedad aterosclerótica carotídea en comparación con los pacientes sin RD. Este hallazgo podría explicar, en parte, el riesgo incrementado de enfermedad cardiovascular descrito en pacientes con DM1 y RD ya que la presencia y la carga de enfermedad aterosclerótica carotídea se han descrito como factores de riesgo para presentar eventos CV. Por otra parte, los pacientes con DM1 muestran un adelgazamiento significativo del grosor de RNFL nasal en las primeras etapas de la RD, incluso antes de la aparición de cambios vasculares. Se observa una disminución del grosor de GCL en etapas avanzadas de la RD. El GC es mayor en pacientes con DM1 sin RD y con RD leve, pero disminuye en los estadios avanzados.
Diabetic retinopathy (RD) is the main microvascular complication in patients with diabetes mellitus (DM). In addition, patients with DM and RD have an increased risk of cardiovascular (CV) disease. In this sense, CV disease due to atherosclerosis is the leading cause of morbidity and mortality in patients with DM. On the other hand, there is evidence that retinal neurodegeneration can precede visible vascular changes in RD. Finally, the relationship of choroidal thickness (GC) with RD stage is not well defined. The aim of the study was to assess the association of the presence and the burden of subclinical carotid atherosclerotic disease in patients with type 1 DM (DM1) according to the presence and severity of RD, as well as to asses the inner retina and choroidal structural changes in DM1 subjects and normoglycaemic subjects. A cross-sectional study was conducted in 340 patients with DM1 without prior CV disease and no established chronic kidney disease (MRC) (41.5% with RD) and 304 normoglycaemic subjects matched by sex and age, in order to evaluate the association of subclinical carotid atherosclerotic disease with the presence and severity of RD. For the purpose to assess retinal and choroidal structural changes, 242 patients with DM1 and 69 normoglycaemic subjects were included. The results presented in this Thesis show that in patients with DM1, the percentage of patients with carotid plaques is higher in those with RD compared to those without RD (44.7% vs. 24.1%, p<0.001). Patients with RD also have a higher frequency of ≥2 carotid plaques compared to patients without RD (25.5% vs. 11.1%, p<0.001). The presence of advanced stages of RD is independently associated with the presence (p=0.044) and the burden (≥2 carotid plaques; p=0.009) of subclinical carotid atherosclerosis. On the other hand, the structural analysis of the inner retinal layers by SD-OCT shows that in patients with DM1 the nasal retinal nerve fibre layer (RNFL) thickness is lower in patients without RD (p<0.001), with mild RD (p<0.001) and with advanced RD (p<0.001) compared with normoglycaemic subjects. The ganglion cell layer (GCL) thickness is lower in patients with DM1 and advanced RD compared to patients without RD (p<0.001) and with mild RD (p=0.003) and compared to controls (p<0.001). Finally, patients with DM1 without RD and with mild RD have a higher GC than normoglycaemic subjects, but GC in patients with DM1 and advanced RD is lower (p=0.038) than in patients with DM1 and mild RD and is not significantly different from that of normoglycaemic subjects. In conclusion, in patients with DM1 without previous CV disease or established MRC, the presence of RD, especially in advanced stages, is associated with a higher burden of atherosclerotic carotid disease compared to patients without RD. This finding could partly explain the increased risk of CV disease described in patients with DM1 and RD since the presence and especially the burden of carotid atherosclerotic disease have been described as risk factors for presenting CV events. On the other hand, patients with DM1 show a significant thinning of the nasal RNFL in the early stages of the RD, even before any vascular changes in the retina. A decrease in the GCL thickness during the advanced RD stages is observed. The GC is higher in patients with DM1 without RD and in the early stages of DR, but decreases in advanced stages.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

16

Fernández, Miró Mercè. « Hipogonadisme hipogonadotrop en pacients amb diabetis mellitus tipus 1. Prevalença i efectes sobre la resistència a la insulina, el control metabòlic i els factors de risc cardiovascular ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2017. http://hdl.handle.net/10803/403801.

Texte intégral

Résumé :

Introducció La prevalença d’hipogonadisme hipogonadotrop (HH) en pacients amb diabetis mellitus tipus 2 oscil.la entorn un 17-30%. En aquests, el tractament amb testosterona ha demostrat millorar la sensibilitat a la insulina, el control metabòlic i els factors de risc cardiovascular. Pocs estudis han examinat el seu paper en pacients amb diabetis mellitus tipus 1 (DM1). Objectius Determinar en una cohort de pacients amb DM1 la prevalença d’HH i els factors relacionats, així com avaluar l’associació entre la prevalença de cintura hipertrigliceridèmica, els factors de risc cardiovasculars i la presència d’HH. Avaluar l’eficàcia del tractament substitutiu amb undecanoat de testosterona (UT) en pacients amb DM1 i HH, sobre la sensibilitat a la insulina mesurada segons la taxa estimada de disposisió de glucosa (eGDR), el control glucèmic, els paràmetres antropomètrics, el perfil lipídic i la pressió arterial (PA), així com els canvis en l’Índex Internacional de Funció Erèctil. Mètodes Estudi transversal multicèntric en el qual s’inclouen individus majors de 18 anys amb diabetis mellitus autoimmue. Per avaluar la cintura hipertrigliceridèmica s’ha creat la variable “concentració de triglicèrids (mg/dL) + circumferència abdominal (cm)” estratificada en quartils. Disseny d’un estudi aleatoritzat, doble cec, controlat amb placebo i multicèntric que inclou pacients amb DM autoimmune i nivells de testosterona total <10 nmol/L i/o testosterona lliure calculada mitjançant la fórmula de Vermeulen < 225 pmol/L, amb LH/FSH normals o baixes en dues mostres sanguínies. Els pacients s’han randomitzat a rebre tractament amb UT 1000 mg intramuscular o placebo en 3 dosis (basal, 6 setmanes i 16 setmanes). Resultats Es van icloure 181 pacients. La prevalença d’HH va ser del 8,3 % (95% intèrval de confiança [IC]: 4.3-12.3%). L’edat (odds ratio [OR] 1.066 [95% IC: 1.002-1.134]), la circumferència abdominal (OR 1.112 [95% IC: 1.028-1.203]), i els requeriments de insulina ([UI/Kg] x 10 [OR 1.486 {95% IC: 1.052-2.098}]) van ser les variables associades de forma independent amb la presència d’HH. El model que millor va prediure l’HH va generar la següent fórmula: HH-score = (1.060 x edat) + (1.084 x circumferència abdominal) + (14.00 x requeriments de insulina) + triglicèrids. Un HH-score >242,4 va mostrar un 100% de sensibilitat i un 53% d’especificitat per el diagnòstic d’HH. La prevalença d’HH i de hipertensió arterial va augmentar en paral.lel a l’increment del quartil de la variable “triglicèrids + perímetre abdominal”. El pacients en el quartil superior van presentar una major resistència a la insulina, requeriments de insulina, circumferència de maluc, porcentatge de massa grassa, hemoglobina glucosilada (HbA1c), colesterol total i cLDL i nivells més baixos de cHDL i testosterona total. 6 pacients amb HH van rebre tractament amb UT i 7 amb placebo. A les 22 setmanes, es va observar un descens significatiu del colesterol total de 37.4 ± 27.5 mg/dL en el grup tractat amb UT comparat amb un increment de 13.2 ± 17.8 mg/dL en el grup amb placebo (P=0.005), també es va observar un descens significatiu del colesterol LDL de 30.2 ± 22.1 mg/dL en el grup amb UT comparat amb un increment de 10.5 ± 13.4 mg/dL en el grup placebo (P=0.004). Es va observar una reducció significativa del rati colesterol total /cHDL i dels triglicèrids en el grup tractat amb UT. No es van observar diferències en la sensibilitat a la insulina, el control metabòlic, l’antropometria ni la PA. Conclusions L’edat, la circumferència abdominal i els requeriments de insulina són predictors d’HH en pacients amb DM1. La presència de cintura hipertrigliceridèmica s’associa amb l’HH, un perfil metabòlic més desfavorable i factors de risc cardiovascular. El tractament amb UT en pacients amb DM1 i HH produeix una millora en el perfil lipídic.
Introduction The prevalence of hypogonadotropic hypogonadism (HH) in patients with type 2 diabetes mellitus is close to 17-30%. Testosterone replacement therapy in these patients has shown improvement in insulin sensitivity, glycemic control and cardiovascular risk factors. Few studies have examined its role in type 1 diabetes mellitus (T1DM). Aim To determine the prevalence of HH in patients with T1DM and associated risk factors. To assess the associations between the prevalence of hypertriglyceridemic waist and cardiovascular risk factors and HH. To evaluate the effectiveness of testosterone undecanoate (TU) in patients with T1DM and HH on insulin sensitivity, glycemic control, anthropometric parameters, blood pressure and lipid profile, as well as analyze changes in the International Index of Erectile Function. Methods A cross-sectional study was conducted in patients with age ≥ 18 years and diagnosis of autoimmune diabetes. To identify the hypertriglyceridemic waist phenotype, triglyceride levels (mg/dL) + abdominal circumference (cm) taken together was stratified into quartiles. We performed a randomized placebo-controlled multicenter study which included patients with autoimmune diabetes with total testosterone levels <10 nmol/L and/or free testosterone calculated using the Vermeulen formula < 225 pmol/L, with low/normal LH/FSH on two separate early-morning days. Patients were randomly assigned to TU treatment or placebo with the following dosing schedule: baseline, 6 weeks and 16 weeks. Results 181 patients were included. The prevalence of HH was 8.3% (95% confidence interval [CI]: 4.3-12.3%). Age (odds ratio [OR] 1.066 [95% IC: 1.002-1.134]), waist circumference (OR 1.112 [95% IC: 1.028-1.203]), and insulin requirements ([UI/Kg] x 10 [OR 1.486 {95% IC: 1.052-2.098}]) were independently associated with the presence of HH. The model that best predicted HH generated this formula: HH-score = (1.060 x age) + (1.084 x waist circumference) + (14.00 x insulin requirements) + triglycerides. An HH-score >242.4 showed 100% sensitivity and 53% specificity for HH diagnosis. And increased prevalence of HH and hypertension was found paralleling with an increase in triglyceride + waist circumference quartile. Patients in higher quartile showed and increased insulin resistance, insulin requirements, hip circumference, percentage of fat mass, glycosylated hemoglobin (HbA1c), total cholesterol, LDL cholesterol and lower levels of HDL cholesterol and total testosterone. 6 patients with HH recibed tretament with TU and 7 patients with placebo. At 22 weeks, the decrease in total cholesterol was 37.4 ± 27.5 mg/dL in the TU group compared with an increase of 13.2 ± 17.8 mg/dL in the placebo group (P=0.005), and LDL cholesterol concentration decreased 30.2 ± 22.1 mg/dL, compared with an increase of 10.5 ± 13.4 mg/dL in the placebo group (P=0.004). A greater and significant reduction in total cholesterol / HDL cholesterol ratio and triglycerides was observed in the TU group. No differences were observed regarding insulin sensitivity, HbA1c or basal glucose, anthropometric parameters or blood pressure. Conclusions Age, waist circumference and insulin requeriments predict HH in patients with T1DM. Hypertriglyceridemic waist is associated with HH, unfavorable metabolic profile and cardiovascular risk factors. Replacement therapy with TU in patients with T1DM and HH improves lipid profile.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

17

Marina, García Noemí. « Complexos reguladors amb participació de proteïnes de la família NOD : estudis sobre la interacció entre Citocrom c i Apaf-1 a l'apoptosoma ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2007. http://hdl.handle.net/10803/1001.

Texte intégral

Résumé :

L'apoptosi o mort cel.lular programada és un procés central al desenvolupament, homeòstasi cel.lular, la resposta a l'estrés, l'envelliment i diferents malalties, als organismes eucariotes pluricel.lulars. Una de les vies que regula l'activació de l'apoptosi és la via intrinseca mitocondrial, a la que el citocrom c (Cit c), alliberat des de la mitocòndria en reposta a un estímul proapoptòtic, en presència de dATP indueix l'oligomerizació d'Apaf-1 (Apoptotic protease activating factor-1) i posterior reclutament de la caspasa-9, conduint a la formació del complex macromolecular activador de l'apoptosi anomenat apoptosoma. Citocroms de diferents vertebrats són equivalents en quant a la seva capacitat d'induir apoptosi a sistemes in vitro, mentre que el de llevat (YCit c) no presenta aquesta activitat. En concret s'ha determinat a partir d'estudis amb mutants derivats de HHCit c (citocrom c de cor de cavall) i YCit c, que els residus de Lys 7, 25, 39 i 72, així com els residus 62-65 dels citocroms de mamífer participen a la interacció amb Apaf-1. En base a aquests antecedents, i dins de la línia de treball iniciada al nostre laboratori encaminada al descobriment de molècules d'interès terapèutic relacionades amb l'apoptosi, es va plantejar com objetiu d'aquesta tesi l'estudi de la interacció entre Cit c i Apaf-1, com un pas preliminar per a l'obtenció de compostos orgànics capaços de modular aquesta interacció. En base als antecedents citats, es va proposar la generació de mutants de YCit c que incorporessin modificacions a la seva regió N-terminal que aproximessin la seva seqüència a la de HHCit c, per dotar-los d'activitat apoptòtica, així com pèptids derivats dels mateixos que mantinguessin unit el grup prostètic hemo. Les mutacions plantejades comprenien la delecció de la cua de cinc residus de l'extrem N-terminal de la seqüència de YCit c (Delta), i la substitució dels residus Ala 7 i Pro 25 d'aquest, per dos residus de Lys (A7K, P25K). Addicionalment es va introduir una Met a la possició 27 (K27M), que permetria generar els hemopèptids derivats dels mutants anteriors per degradació química amb BrCN. Per a la realització dels estudis de funcionalitat d'aquests derivats de YCit c, que comprenien assaigs in vitro d'activació de la caspasa -9 i -3, així com estudis de polarització de la fluorescència, es requeria disposar de la proteïna Apaf-1 en quantitat suficient, pel que es plantejà l'obtenció de dues construccions derivades d'Apaf-1-XL que poguessin expresar-se a E.coli, corresponents als dominis N-terminals CARD- NOD, constitutivament actius, i al C-terminal WDR, responsable de la interacció amb Cit c. Així, es van generar i caracteritzar mitjançant diferents tècniques espectroscòpiques, els mutants derivats de YCit c, YCit c (Delta/A7K/K27M), YCit c (Delta/P25K/K27M) i YCit c (Delta/A7K/P25K/K27M), així com l'hemopèptid derivat d'aquest, HP 7K25K 1-27. Igualment es van obtenir construccions derivades d'Apaf-1-XL que comprenien els residus 1-570 i 1-572, corresponents als dominis N-terminals, així com les que comprenien els residus 570-1248 i 583-1248, corresponents al domini C-terminal. Els estudis d'activació de caspases en cap cas van posar de manifest una capacitat proapoptòtica dels mutants generats. El mateix resultat negatiu es va obtenir per a l'hemopèptid anterior i pèptids sintètics derivats de la seqüència de HHCit c, sintetitzats al laboratori del grup col.laborador del Dr. E. Pérez- Payá (Centro de investigación Príncipe Felipe, València). No obstant, els estudis de polarització de la fluorescència van posar de manifest la capacitat del mutant YCit c (Delta/A7K/P25K/K27M) d'interaccionar amb Apaf-1. El conjunt d'aquests resultats indicava que les mutacions introduïdes a la seqüència de YCit c eren suficients per induir en aquest la capacitat per interaccionar amb Apaf-1, però no suficients per induir la formació de l'apoptosoma actiu. Per a l'hemopèptid es va determinar una potencial capacitat inhibidora de la formació de l'apoptosoma, que quedava emmascarada per l'efecte oxidatiu del grup prostètic hemo. Aquests mateixos assaigs van permetre establir la funcionalitat per a totes les proteïnes recombinants derivades d'Apaf-1-XL. Amb motiu d'una estada al laboratori del Profesor G. Núñez (University of Michigan, Ann Arbor, EUA) es plantejà un objetiu addicional que va consistir en la determinació dels components del complex de reconeixement del component bacterià muramil dipèptid (MDP), responsable de l'activació de la resposta inflamatòria mediada per Nod2, proteïna de la família NOD, a la que pertany igualment Apaf-1. Així, assaigs d'immunoprecipitació amb derivats del MDP, van indicar una interacció no directa entre aquest i Nod2. Mitjançant cromatografia d'afinitat i posterior anàlisi per espectrometria de masses s'han determinat potencials components del complex de reconeixement del MDP. Addicionalment, estudis preliminars de localizació cel.lular del MDP ha indicat que aquest seria incorporat per les cèl.lules de macròfag per la via endocítica.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

18

Cortijo, Arellano Marta. « Propietats Amiloidogèniques Del Fragment 185-208 de la Proteïna Priònica Humana. Comparació amb el Pèptid Aβ(1-28) de la Malaltia d'Alzheimer ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2008. http://hdl.handle.net/10803/3578.

Texte intégral

Résumé :

La formació de fibres amiloides és un tret característic dels sistemes nerviosos afectats per malalties com la d'Alzheimer o les priòniques. En els teixits, les fibres es troben associades a les membranes cel·lulars i a elements de la matriu extracel·lular com els glicosaminoglicans. En les diferents malalties amiloidogèniques, pèptids i proteïnes amb una homologia seqüencial molt baixa, donen lloc a la formació d'agregats amiloides, de característiques físico-químiques molt semblants. Aquest fet implica la possibilitat que existeixi un mecanisme comú de formació d'agregats amiloides i, per tant, una possible via d'intervenció comuna a les diferents malalties. En aquest sentit, ha estat descrit recentment un hipotètic motiu estructural d'unió a esfingolípid que seria comú al fragment 1-28 del pèptid β amiloide, relacionat amb la malaltia d'Alzheimer, i el fragment 185-208 de la proteïna priònica humana. A més, les dues seqüències contenen residus d'His, involucrats en possibles motius d'unió a heparina.
El fragment 1-28 del pèptid β amiloide ha estat molt estudiat pel que fa a la seva capacitat per formar fibres amiloides, a la influència de l'heparina en el procés d'agregació i, fins i tot, en la seva capacitat d'interacció amb membranes biològiques. Les propietats amiloidogèniques del fragment 185-208 de la proteïna priònica, en canvi, eren fins ara desconegudes. Combinant l'espectroscòpia d'IR i de fluorescència amb la microscòpia electrònica, hem procedit a la determinació de les característiques amiloidogèniques del fragment priònic.
Els resultats mostren que aquest fragment és capaç de formar fibres amiloides, seguint el característic procés de polimerització nucleada, només en presència d'heparina i de membranes biològiques amb càrrega superficial negativa. Les fibres formades mostren la típica morfologia amiloide. A diferència del fragment 1-28 del pèptid de l'Alzheimer, el fragment priònic és citotòxic, reduint en un 25% la viabilitat cel·lular en una línia de neuroblastoma. Un cop caracteritzat el fragment priònic, s'han estudiat les capacitats anti-amiloidogèniques dels dendrímers, uns polímers ramificats amb càrrega superficial positiva capaços d'interferir en el procés d'agregació amiloide, modulant la formació de fibres.
La formación de fibras amiloides es una característica fundamental de los sistemas nerviosos afectados por la Enfermedad de Alzheimer o las enfermedades priónicas. En estos tejidos, las fibras están asociadas a las membranas celulares y a glicosaminoglicanos. En las diferentes enfermedades amiloidogénicas, péptidos y proteínas con homología secuencial muy baja dan lugar a la formación de agregados amiloides, los cuales tienen características fisicoquímicas muy similares. Este hecho implica la posibilidad de que exista un mecanismo común de formación de este tipo de agregados y, por tanto, una posible via de intervención común a las diferentes patologías. En este sentido, se ha descrito recientemente un hipotético motivo estructural de unión a esfingolípidos que seria común al fragmento 1-28 del péptido β amiloide, relacionado con la enfermedad de Alzheimer, y el fragmento 185-208 de la proteína priónica humana. Además, las dos secuencias contienen residuos de His, involucrados en posibles motivos de unión a heparina.
El fragmento 1-28 del péptido β amiloide ha sido ampliamente estudiado en lo que se refiere a su capacidad de formar fibras amiloides, la influencia de la heparina en su proceso de agregación e, incluso, en su capacidad de interacción con las membranas biológicas. Las propiedades amiloidogénicas del fragmento 185-208 de la proteína priónica humana, en cambio, actualmente eran desconocidas. La combinación de la espectroscopia de IR y de fluorescencia con la microscopia electrónica, nos ha permitido determinar las características amiloidogénicas del fragmento priónico.
Los resultados obtenidos ponen de manifiesto que este fragmento es capaz de formar fibras amiloides, siguiendo el característico proceso de polimerización nucleada, sólo en presencia de heparina y de membranas biológicas con carga superficial negativa. Las fibras formadas muestran la típica morfología amiloide. A diferencia del fragmento 1-28 del péptido del Alzheimer, el fragmento priónico resulta citotóxico, reduciendo en un 25% la viabilidad celular en una línea celular de neuroblastoma. Una vez caracterizado el fragmento priónico, se han estudiado las propiedades anti-amiloidogénicas de los dendrímeros, unos polímeros ramificados y con carga superficial positiva capaces de interferir en el proceso de agregación amiloide, modulando la formación de fibras.
Amyloid fibril formation is a hallmark of nervous systems affected by Alzheimer's and prion diseases. In both pathologies, fibrils are found associated to cellular membranes and glycosaminoglycans. In this kind of pathologies, amyloid peptides and proteins with very poor sequence homology originate very similar aggregates. This fact implies the possible existence of a common amyloid formation mechanism, and therefore, common pathogenic mechanisms. In this sense, a homologous structural sphingolipid-binding motif has been described for the Alzheimer's peptide Aβ(1-28) and the human prion protein fragment PrP(185-208). Both sequences contain His residues in a cluster of basic residues proposed as a heparin binding motif.
The Aβ(1-28) fragment has been widely described as an amyloid peptide and the influence of heparin in its aggregation process and its interaction with cellular membranes have been studied. The amyloidogenic properties of prion fragment were still unknown. In the present work, we have used a combination of spectroscopic techniques (Fourier-Transform Infrared Spectroscoy and Fluorescence Spectroscopy) complemented with electron microscopy in order to characterize PrP(185-208) as an amyloid peptide.
The results show that PrP(185-208) is able to form amyloid aggregates following a nucleation-dependent polymerization only in the presence of heparin or negatively charged model membranes. The formed fibers show the typical amyloid morphology. Whereas Aβ(1-28) fragment is not toxic, as already known, 25% of the viability cell population in a neuronal cell line is reduced in the presence of PrP(185-208). Once the prion peptide was characterized as an amyloid, we checked the possible anti-amyloid properties of dendrimers, branched and globular polymers with a densely positive surface. Dendrimers ability to interfere with the aggregation process, modulating fibril formation is shown.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

19

Tirado, Godàs Raquel. « Concentracions plasmàtiques d’heme oxigenasa-1, inflamació de baix grau i rigidesa arterial en l’obesitat mòrbida amb síndrome d’apnea-hipopnea del son. efecte de la cirurgia bariàtrica ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/393965.

Texte intégral

Résumé :

L'obesitat mòrbida i la síndrome d'apnees hipopnees del son (SAHS) es retroalimenten i comparteixen mecanismes patològics comuns que participen en el seu origen i en el de les seves comorbiditats, tals com la inflamació de baix grau i l'increment en l'estrès oxidatiu i en l'activitat simpàtica. Aquests mecanismes han estat implicats en l'increment de la rigidesa arterial present en l'obesitat i en la SAHS, que condiciona una major prevalença de morbimortalitat cardiovascular. En aquest sentit, seria útil identificar dianes terapèutiques comuns per desenvolupar nous tractaments dirigits a disminuir la inflamació de baix grau i la rigidesa arterial en ambdues patologies. Una d'elles podria ser l'heme oxigenasa-1 (HO-1), una nova adipoquina amb efectes beneficiosos en l'estrès oxidatiu, l'estrès inflamatori i el sistema cardiovascular, poc estudiada en l'obesitat i en la SAHS. Per això, vam avaluar, en pacients amb obesitat mòrbida i SAHS sense CPAP (Continuous Positive Airway Pressure), l'impacte de la gravetat del trastorn respiratori del son en la concentració plasmàtica d'HO-1, la inflamació de baix grau i la rigidesa arterial, i l'efecte de la cirurgia bariàtrica en aquestes. Vam estudiar 88 pacients, abans i 1 any després del tractament quirúrgic. Vam mesurar les xifres de tensió arterial, els paràmetres antropomètrics, l'índex HOMA de resistència a la insulina i les concentracions plasmàtiques d'HO-1 (Elisa Kit bioNova científica, s.l.Madrid), de TNF-α, IL-6, IL-1β, PCR i adiponectina (Milliplex Catalog, Merck Millipore, Madrid). Per mesurar la rigidesa arterial vam obtenir la velocitat de l'ona del pols (VOP) i l'índex d'augmentació ajustat per la freqüència cardíaca (IA@75) per tonometria d'aplanament (Sphygmocor® versión 7.0 AtCor Medical, Sidney, Australia). També vam realitzar polisomnografia respiratòria (CE-Series Compumedics, Victoria, Australia). Abans del tractament quirúrgic, la inflamació de baix grau i la rigidesa arterial van ser majors a major gravetat de la SAHS, però no les concentracions d'HO-1. La inflamació de baix grau es va relacionar directament amb la hipoxèmia, i la rigidesa arterial amb els índexs de gravetat de la SAHS. El tractament hipotensor i l'edat van ser els que predominantment van explicar les diferències observades en la rigidesa arterial. La cirurgia bariàtrica va disminuir les concentracions d'HO-1, la inflamació de baix grau i la rigidesa arterial. L'impacte de la cirurgia en l'HO-1 i en la inflamació de baix grau va ser major en el grup amb SAHS greu, mentre que el benefici sobre la rigidesa arterial va ser major en els pacients amb SAHS moderada. El descens de l'HO-1 es va relacionar positivament amb la disminució de la resistència a la insulina i, en el grup amb SAHS greu, amb el descens de les concentracions plasmàtiques de PCR. La millora en la inflamació de baix grau es va associar amb la millora dels paràmetres antropomètrics i de la hipoxèmia. La reducció en la rigidesa arterial es va relacionar positivament amb l'excés de pes perdut i la millora de la inflamació, i la seva reducció va ser major en aquells pacients amb menor gravetat de la SAHS i major proporció de greix abans de la cirurgia. Els nostres resultats recolzen que la gravetat de la SAHS té repercussions en la inflamació i en la rigidesa arterial dels pacients amb obesitat mòrbida, i que la cirurgia bariàtrica les millora, secundàriament a la millora dels índexs de gravetat del trastorn respiratori del son i dels paràmetres antropomètrics. També constaten que la cirurgia bariàtrica redueix les concentracions plasmàtiques d'HO-1 en els pacients amb obesitat mòrbida i SAHS, i que aquesta disminució està en relació a la millora de la inflamació i de la resistència a la insulina, suggerint que l'adipoquina té un paper en la inflamació i en el metabolisme.
Morbid obesity and obstructive sleep apnea (OSA) are mutually reinforced and share common pathological mechanisms involved in their etiology and comorbidity, such as low-degree inflammation and an increase in oxidative stress and sympathetic activity. These mechanisms have been associated with an increase in arterial stiffness, which occurs in obesity and OSA and involves a higher prevalence of cardiovascular morbidity. Therefore, it would be useful to identify common therapeutic targets in order to develop new treatments directed to decrease low-degree inflammation and arterial stiffness in both pathologies. One of these targets might be the heme oxygenase 1 (HO-1), a new adipokine with beneficial effects on oxidative stress, inflammatory stress, and the cardiovascular system, and which has been scarcely studied in obesity and OSA. Thus, in patients with morbid obesity and OSA without continuous positive airway pressure (CPAP), we assessed the impact of OSA severity on HO-1 plasmatic levels, low-degree inflamation, and arterial stiffness, as well as the effect of bariatric surgery on these. We studied 88 patients, before and 1 year after surgical intervention. Blood pressure, anthropometric parameters, HOMA insulin resistance index, and plasmatic levels of HO-1 (Elisa Kit bioNova científica, s.l.Madrid), TNF-α, IL-6, IL-1β, and adiponectin (Milliplex Catalog, Merk Millipore, Madrid) were studied. In order to measure arterial stiffness, we studied pulse wave velocity (PWV) and the heart-rate adjusted augmentation index (Alx@75) by applanation tonometry (Sphygmocor ® version 7.0 AtCor Medical, Sidney, Australia). We also conducted a respiratory polysomnography (CE-Series Compumedics, Victoria, Austrialia). Before surgical intervention, higher levels of low-degree inflammation and arterial stiffness were seen at higher OSA severity, but this was not the case for HO-1. Low-degree inflammation was directly related to hypoxemia, whereas arterial stiffness was related to OSA severity indices. The observed differences in arterial stiffness were mainly accounted for antihypertensive therapy and age. Bariatric surgery decreased HO-1 levels, low-degree inflammation and arterial stiffness. Surgery impact on HO-1 and low-degree inflammation was greater in the high severity OSA group, while the improvement over arterial stiffness was greater in patients with moderate OSA. HO-1 decrease was positively related to the decrease in insulin resistance and, in the sever OSA group, it was related to the decrease in PCR plasmatic levels. The improvement in low-degree inflammation was associated to the improvement in anthropometric parameters and hypoxia. The reduction in arterial stiffness was positively related to excess weight loss and inflammation improvement, and this reduction was higher in those patients with lower SAHS severity and higher fat percentage before surgery. Our results show that OSA severity has consequences in the inflammation and arterial stiffness of patients with morbid obesity, and that bariatric surgery alleviates these, as a consequence of the improvement in the indices of the sleep breathing disorder and the anthropometric parameters. They also show that bariatric surgery decreases HO-1 plasmatic levels in patients with morbid obesity and OSA, and that this decrease is related to the improvement in inflammation and insulin resistance, suggesting that the adipokine plays a role in inflammation and metabolism.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

20

Vidal, Flor Mercè. « Avaluació de l´impacte del programa d’atenció i educació terapèutica dirigit a joves amb diabetis mellitus tipus 1 traslladats de centres pediàtrics a un hospital d’adults ». Doctoral thesis, Universitat Jaume I, 2020. http://hdl.handle.net/10803/669266.

Texte intégral

Résumé :

L’abordatge i l’atenció de persones amb diabetis tipus 1 és especialment complex durant l’adolescència, període que coincideix amb el necessari trasllat d’aquests joves des del centre pedià-tric a la unitat d’adults. En aquesta tesi es valora el procés que segueixen els joves i llurs famílies en el període de transició i s’avalua l’impacte del programa d’atenció i educació terapèutica que realitzen durant el primer any en el centre d’adults. Inicialment i als 12 mesos s’avaluen paràmetres de control metabòlic, automaneig del tractament, nivell de coneixements de diabetis, percepció de hipoglucèmies i qualitat de vida. Es comparen resultats en funció de diferents modalitats de tractament; bomba d’insulina versus múltiples dosis d’insulina i en funció del grau d’adherència al tractament. Així mateix s’analitzen les narracions que fan els joves i llurs famílies abans del trasllat i 1 any posterior per valorar els punts forts, febles i estratègies de millora del programa.
The management and care of people with type 1 diabetes is especially complex during adolescence, a period that coincides with the necessary transfer of these adolescents from the pediatric center to the adult unit. This dissertation evaluates the process that adolescents and their families follow in the transition period, and evaluates the impact of the therapeutic education and care program they carry out during the first year in the adult center. Initially and at 12 months the parameters of metabolic control, self-management of the treatment, level of diabetes knowledge, perception of hypoglycemia and quality of life were evaluated. Results are compared based on different treatment modalities; insulin pump versus multiple doses of insulin and depending on the degree of adherence to the treatment. It also analyzes the narratives made by adolescences and their families before and one year later to evaluate the strengths, weaknesses and strategies for improving the program.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

21

Pérez, Bosque Anna. « Efectes de la suplementació dietètica amb proteïnes plasmàtiques sobre les propietats de barrera i de defensa de la mucosa intestinal en un model d'inflamació ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2005. http://hdl.handle.net/10803/1830.

Texte intégral

Résumé :

Els concentrats de plasma (SDAP) i d'immunoglobulines (IC) són suplements dietètics destinats als animals de granja i que han estat proposats com alternativa a l'ús dels antibiòtics com a promotors del creixement. Un dels primers efectes descrits en els animals alimentats amb aquests suplements va ser l'increment de la taxa de creixement. Aquesta millora del creixement és deguda, en part, a que hi ha un augment del consum de pinso i a que es produeix una menor estimulació del sistema immunitari. Aquesta hipòtesi està recolzada per estudis que demostren que una activació immunitària produeix una reducció en la ingesta d'aliments, així com un increment de la utilització dels nutrients per part de les cèl·lules del sistema immunitari.
En aquest treball, s'ha estudiat els efectes de la suplementació dietètica amb proteïnes plasmàtiques (concentrat de plasma i concentrat d'immunoglobulines) sobre diferents aspectes de la fisiologia intestinal en rates inflamades amb l'enterotoxina B d'Staphylococcus aureus (SEB). Els animals utilitzats han estat rates Wistar-Lewis mascles de 21 dies d'edat (deslletament). Aquests animals han estat alimentats durant 14 dies amb pinsos suplementats amb un 8% de concentrat de plasma (SDAP) o bé amb 4,7% de concentrat d'immunoglobulina (IC). Les rates han estat administrades intraperitonealment amb 50 μg de SEB els dies 30 i 33 i s'han sacrificat al cap de 48 h (35 dies).
El SEB no modifica cap de les variables sistèmiques analitzades: ni immunoglobulina G (IgG) ni la IgA sèriques així com tampoc diferents variables hematològiques ni les diferents poblacions limfocitàries analitzades a la melsa. En canvi, les rates inflamades presenten un increment important en l'activació dels limfòcits T col·laboradors, tant a les plaques de Peyer (PP) com a ganglis limfàtics mesentèrics (GLM). Ambdós teixits estan implicats en la inducció de la resposta immunitària. Els animals inflamats amb SEB també mostren un increment del contingut d'aigua en femtes, infiltració de neutròfils a la mucosa intestinal i un increment de la permeabilitat capil·lar a la zona.
El SEB també altera les funcions de barrera i d'absorció de nutrients. L'enterotoxina redueix l'expressió de proteïnes de la unió estreta i de la unió adherent (ZO-1 i β-catenina, respectivament), així com del transportador de la D-glucosa, afectant així tant la funció de permeabilitat com la d'absorció de nutrients.
L'alimentació amb pinsos suplementats amb SDAP o IC evita l'efecte de l'enterotoxina sobre l'activació dels limfòcits T col·laboradors de les plaques de Peyer, sense prevenir l'activació dels limfòcits T dels ganglis limfàtics mesentèrics, ni la infiltració de neutròfils a la zona mucosal ni l'increment de la permeabilitat capil·lar de la zona. La suplementació dietètica amb SDAP (i en menor grau el IC) redueix el contingut d'aigua en femtes i atenua els efectes del SEB sobre l'epiteli, tant sobre l'absorció de nutrients com sobre l'expressió de proteïnes de les unions estreta i adherent.
En resum, l'addició de concentrats de plasma a la dieta en l'etapa que segueix el deslletament afecta la distribució d'algunes poblacions limfocitàries durant la resposta a la inflamació induïda per una enterotoxina de S. aureus, que impedeix una activació exagerada del sistema immunitari; alhora, l'SDAP afavoreix l'absorció d'alguns nutrients energètics i la integritat de l'epiteli. Tot plegat recolza la hipòtesi que la suplementació dietètica amb SDAP millora l'aprofitament energètic dels nutrients i redueix la probabilitat que agents químics i infecciosos puguin penetrar a la circulació sanguínia a través de la barrera epitelial.
The aim of this study was to determine the potential modulatory effects of diets supplemented with spray-dried animal plasma (SDAP) or immunoglobulin concentrates (IC) on the of intestinal physiology of rats challenged with "Staphylococcus aureus enterotoxin B" (SEB). Lewis rats were fed diets containing 8% of SDAP, 4.7% of IC or milk proteins (Control diet) from postnatal day 21 (weaning) for 14 days. On days 30 and 33, rats were given SEB (50 μg; i.p.).
SEB induced an intestinal inflammation characterized by effects on intestinal immune system, on barrier function and on nutrient absorption. SEB administered rats showed an increase in T lymphocytes activation (in particular T helper lymphocytes) in Peyer's Patches and in mesenteric lymph nodes, both responsible of immune response induction. Inflamed rats also showed an increase in water content in feces, neutrophil infiltration in intestinal mucosa, as well as an increase in local capillary permeability.
SEB also alter barrier and nutrient absorption functions. The enterotoxin reduces the expression of proteins of the tight junction and of the adherent junction (ZO-1 and β-catenina, respectively), as well as the transporter of D-glucosa.
Feeding with SDAP or IC supplementation prevents the effect of the enterotoxin on the activation of T helper lymphocytes in Peyer's patches. The dietary supplementation with SDAP (and in lower extent IC) reduces water content in feces and attenuates SEB effects on the epithelium, as well as on nutrients absorption and on the expression of proteins from tight and adherent junctions.
In conclusion, the addition of plasma concentrates on feeding in the weaning period affects the distribution of some lymphocyte populations in the immune response to S. aureus, which prevents an overstimulation of intestinal immune system; at the same time, SDAP enhances the absorption of different energetic nutrients and the integrity of the epithelium. All in all supports the hypothesis that dietary supplementation with SDAP improves the nutrient intake and reduces the probability that chemic and infectious agents can enter to blood stream across the epithelial barrier.

KEY WORDS: "Staphylococcus aureus", rat, intestinal inflammation, permeability, gut-associated immune tissue, SGLT-1, tight junction, spray-dried animal plasma, immunoglobulin concentrate, protein supplementation.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

22

Garcia, Linares Carles. « Finding genes related to homologous recombination as modifiers of the number of dermal neurofibromas in neurofibromatosis type 1 patients / Estudi sobre la implicació dels gens de recombinació homòloga com a modificadors del nombre de neurofibromes dèrmics en pacients amb Neurofibromatosi tipus 1 ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/97356.

Texte intégral

Résumé :

Neurofibromatosis type 1 patients present a high variability in their clinical expressivity. The most common manifestation is the appearance of dermal neurofibromas, benign tumors that arise in the peripheral nervous system. They appear at puberty and increase their number throughout life, with patients showing a great variation in their number, ranging from tens to thousands. The main objective of this thesis consisted in the identification of genes and variants influencing the number of dermal neurofibromas developed by NF1 patients. We centered our studies only to Schwann cells (neurofibromas develop due to a double inactivation of the NF1 gene, but only Schwann cells bear it), and the HR mechanism (HR has been found to be responsible for a high percentage of somatic NF1 inactivations in neurofibromas). In the first part of this project we characterized our cohort of 117 NF1 patients at clinical (age, sex, the number of dermal neurofibromas developed) and tumor molecular (estimating the LOH frequencies together with the identification of the mechanisms generating these LOHs) level. 23.7% of tumors showed LOH. 37% of tumors exhibited LOH due to deletion, and 63% due to HR. LOH frequencies were very variable, ranging from less than 10% to more than 50% of LOH. In addition, our studies suggested that patients with the highest rates of HR frequency showed the highest rates of nº of dNFs (with a p value close to significance). We developed the Microsatellite Multiplex PCR Analysis (MMPA) that improved and facilitated neurofibroma analysis. With this technique it was possible to obtain: data regarding the tumor sample allelic imbalance (AI) status and extension, the percentage of normal cells present in the tumor sample, the copy-number status of specific alleles of heterozygous loci showing AI and the mechanisms generating these AIs, in only one PCR reaction. The re-analysis of 29 neurofibromas showed a good agreement between the information generated by MMPA and the data generated for the same tumors by other techniques. In the second part of this project we selected candidate genes, involved in the HR mechanism, as possible modifiers of the number of dermal neurofibromas. We developed the HoReYe assay to model HR in yeast. With this technique we were able to determine the HR rate for the yeast strain BMA64. Once more yeast strains were characterized for the HR rate, the X-QTL assay would be performed to determine genetic variation responsible for high or low HR rates. In addition, due to the complexity of the HoReYe setting up, a surrogate of this technique was proposed to determine, in an easier way, the HR rate of yeast strains. In the third part of this project genetic variation of candidate genes would be analyzed by direct sequencing to identify both common and rare variants. Sanger sequencing was first used to analyze the BLM gene in 12 NF1 patients, but not variant found was affecting the protein structure. We would employ Next-generation sequencing to analyze genetic variation the 18 NF1 patients characterized. However, until now, only data from patient P027 was recovered showing 845 variants, which will be further analyzed in the near future. This thesis has established the basis to identify candidate genes related to HR rate, which will be studied in the NF1 patients previously characterized in order to identify allelic variants responsible for the number of dermal neurofibromas developed.
Els pacients amb Neurofibromatosi tipus 1 presenten una gran variabilitat en les seves manifestacions clíniques. El tret més característic és l’aparició de neurofibromes dèrmics, els quals poden aparèixer a decenes o milers en un pacient. L’objectiu principal de la present tesi ha estat identificar aquells gens i variants al•lèliques responsables del nombre de neurofibromes desenvolupats pels pacients NF1. Per a realitzar aquest treball ens hem centrat en estudiar les cèl•lules de Schwann, les portadores de la doble inactivació del gen NF1, i el mecanisme de recombinació homòloga, responsable d’un alt percentatge de les inactivacions somàtiques del gen NF1. En la primera part del treball vam caracteritzar els pacients NF1 de forma clínica, analitzant el sexe, edat i el nombre de neurofibromes desenvolupats, i molecular a nivell tumoral, determinant la presència de LOH i els mecanismes mutacionals generadors d’aquesta. Així, vam establir una prevalença de LOH als pacients d’un 23.7%, éssent el mecanisme de recombinació homòloga el més frequent, i vam obtenir una possible correlació entre tenir un elevat percentatge de recombinació homòloga generant LOHs i un elevat nombre de neurofibromes desenvolupats. A més, vam desenvolupar la tècnica de MMPA per a facilitar l’anàlisi de neurofibromes dèrmics, la qual pot ser aplicada a l’anàlisi d’altres tumors. La segona part del treball consistia en identificar gens candidats responsables del nombre de neurofibromes desenvolupats pels pacients NF1. Vam decidir utilitzar el llevat com a organisme model per a estudiar el mecanisme de recombinació homòloga, i obtenir gens candidats relacionats amb aquest mecanisme. Vam desenvolupar la tècnica HoReYe per a obtenir la taxa de recombinació homòloga en diferents soques de llevat. A més, vam idear les tècniques que s’haurien d’utilitzar posteriorment per a determinar les variants al•lèliques responsables d’aquestes taxes. En la tercera part del treball els gens candidats es van analitzar, tant per sequenciació per Sanger, com per seqüenciació de próxima generació. La intenció era trobar variants tant rares com comunes, per a no perdre cap tipus de variabilitat en l’anàlisi. En aquest treball s’han introduit les bases per a identificar, en pacients prèviament caracteritzats, els gens responsables del nombre de neurofibromes desenvolupats en pacients NF1.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

23

Rotllan, Vila Noemi. « Avaluació del transport revers de colesterol específic de macròfags en ratolins amb modificacions genètiques en proteïnes que intervenen a l'estructura i metabolisme de l'HDL : APOA-II, CETP, ABCA-1 i ABCG5-G8 ». Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2008. http://hdl.handle.net/10803/1900.

Texte intégral

Résumé :

ANTECEDENTS:

L'ApoA-II és la segona proteïna més abundant en l'HDL. La proteïna transferidora d' èsters de colesterol (CETP) actúa intercanviant èsters de colesterol per triglicèrids entre les partícules d'HDL i les lipoproteïnes que contenen apoB. El transportador ABCA1 és una proteïna reguladora del flux de colesterol. El transportador ABCG5-G8 és una proteïna reguladora de l'excreció biliar. Totes aquestes son proteïnes que intervenen en la estructura i metabolisme de l'HDL, però es desconeix el seu paper en el transport revers de colesterol específic de macròfags (TRC).

HIPÒTESI DEL TREBALL:

Estudis clínics i epidemiològics han demostrat l'existència d'una relació inversa entre la concentració en plasma de colesterol HDL i el risc de patir malalties cardiovasculars aterotrombòtiques. Aquest efectes cardioprotectors son atribuïts al paper de l'HDL en el TRC, i especialment el transport revers de colesterol específic de macròfags. L'expressió i/o inactivació selectiva de gens en ratolins ha permès d'obtenir una valuosa informació sobre el paper fisiològic d'aquestes proteïnes involucrades en aquest mecanisme potencial de prevenció de l'aterogènesi per part de les HDL. Així la modificació d'aquestes proteïnes en ratolins modificats genèticament ens permetrà estudiar com afecta el TRC i explicar així el paper aterogènic d'aquests ratolins.

CONCLUSIONS:

Del primer article vam concloure que malgrat la deficiència d'HDL que presentaven els ratolins transgènics d'apoA-II humana, el TRC des de macròfags a femtes in vivo funcionava de forma efectiva. Els nostres resultats també suggereixen que l'augment de les lesions arterioscleròtiques trobades en els ratolins transgènics d'apoA-II alimentats amb dieta rica en greixos no són degudes al bloqueig del TRC específic de macròfags. Resultats previs suggereixen que l'apoA-II podria exercir el seu efecte proaterogènic reduint les propietats antioxidants de l'HDL.
Del segon article vam concloure que la deficiència del transportador ABCA-1 en ratolins knockout reduïa el TRC específic de macròfags in vivo. Aquest resultats demostren la importància d'ABCA-1 en aquesta funció antiaterogènica de les HDL i, demostren la possible relació entre la disminució del TRC depenent de macròfags i l'augment de la susceptibilitat a l'arteriosclerosi.
Del tercer article vam concloure que l'expressió de CETP de macaco o humana en ratolins transgènics no afectava al TRC específic de macròfags in vivo ni les propietats antioxidants de l'HDL. L'efecte proaterogènic de l'expressió de CETP en ratolins sembla doncs degut a mecanismes independents d'aquestes dues funcions antiaterogèniques de les HDL.
I finalment, en l'últim article vam concloure que la deficiència del transportador ABCG5/G8 en ratolins knockout no alterava el TRC des de macròfags a femtes in vivo. Tanmateix, l'expressió ABCG5/G8 és necessària per a la inducció del TRC específic de macròfags induït pels agonistes de LXR. Els nostres resultats donen suport a la hipòtesi que aquests transportadors tenen un paper determinant en la fase final d'aquesta via i els confirmen com a dianes moleculars de gran interès per a prevenir o tractar l'arteriosclerosi.
Epidemiological studies have demonstrated that increased HDL is a protective factor against atherosclerotic cardiovascular disease. The evaluation of antiatherogenic functions of HDL is an important area of research which includes the role of HDL in reverse cholesterol transport (RCT), especially macrophage-specific RCT, and its antioxidant and antiinflammatory roles.
The development of transgenic and knockout mice provides us a lot of information about the role of some proteins that are important in these potencial antiatherogenic mechanisms.
We studied four proteins that are important in the HDL metabolism: apoA-II is the second major HDL protein. The action of CETP results in a heteroexchange between HDL cholesteryl ester and VLDL- or chymolicron -triglycerides. The ABCA-1 transporter is a protein that regulates the cholesterol efflux. The ABCG5/G8 transporter is a crucial protein for hepatobiliary and intestinal sterol excretion. Thus, the modification of these proteins in genetical modified mice and the development of a new strategy to mesure the macrophage-specific RCT in vivo permit us to know the atherogenic role of these mice.
We concluded that human apoA-II maintains effective RCT from macrophages to feces in vivo despite an HDL deficiency. These findings suggest that the increased atherosclerotic lesions observed in apoA-II transgenic mice fed an atherogenic diet are not due to impairment in macrophage-specific RCT. The results of the study with ABCA-1 knockout mice provide definitive in vivo evidence of the crucial role of ABCA1 in macrophage-specific RCT. This fact may also indicate, together with previous works, that ABCA1 exerts, at least in part, its antiatherogenic effect by promoting macrophage-specific RCT. The CETP overexpression in transgenic mice does not affect RCT from macrophages to feces in vivo or the protection conferred by HDL against LDL oxidative modification. Finally, the results of the study with ABCG5/G8 demonstrate that the presence of ABCG5/G8 transporters is required for LXR-mediated induction of macrophage-specific RCT, and support the hypothesis that these transporters play a key role in the final step of this pathway. These data also suggest that upregulation of ABCG5/G8 may be an effective strategy to increase macrophage-specific RCT and reduce atherosclerosis.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

24

Murillo, Vallés Marta. « Impacto del uso de cuestionarios de calidad de vida relacionada con la salud vía internet en la práctica clínica en niños y adolescentes con diabetes mellitus tipo 1 ». Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 2018. http://hdl.handle.net/10803/662781.

Texte intégral

Résumé :

La DM1 es una enfermedad crónica que conlleva gran afectación en la vida diaria. El presente trabajo analiza el impacto de la valoración de la CVRS medida vía internet en la práctica clínica habitual en niños y adolescentes con DM1. Para ello se diseñó un estudio multicéntrico de seguimiento sobre 136 pacientes controlados en 5 hospitales del área de Barcelona (72 niñas, edad media de 13,4 años y rango 8-19 años, HbA1c media: 7,5±1%). Se recogieron una serie de variables sociodemográficas y de salud mental además de las variables clínicas propias de la enfermedad. La calidad de vida se evaluó mediante los índices EuroQol-5D y KIDSCREEN recogidos online. Durante el año de seguimiento se dividió a los pacientes en dos grupos y sólo en uno de ellos se discutieron los resultados de la CVRS con el médico en cada visita (grupo intervención, n: 70). Completaron el estudio a 1 año 119 pacientes (87,5%). Al inicio del estudio se realizó un trabajo descriptivo concluyendo que los pacientes diabéticos presentaban una CVRS similar a la población general con peor sensación de bienestar físico (puntuación <50). La CVRS mostró correlación con la edad, la Hemoglobina glicosilada (HbA1c) y la salud mental, siendo la edad (coeficiente B= -0,93), las familias monoparentales (B= -15,2), la adherencia al tratamiento (B= 4,34) y la salud mental (B= -0,7) los factores más influyentes. Con el paso del tiempo, al final del estudio, se observaron puntuaciones de CVRS mejores (Effect size, ES= 0,56) en el grupo de intervención especialmente en las dimensiones de bienestar psicológico (B= 4,32) y ambiente escolar (B= 4,64), siendo la salud mental (B= -0,78 [bienestar psicológico] y -0,43 [ambiente escolar]), la disfunción familiar (B= -2,99 y –3,7, respectivamente) y la adherencia al tratamiento (B= 3,7) los factores más influyentes. No hubo mejoría en el control metabólico. El estudio muestra algunos factores que deben tenerse en cuenta para mejorar la CVRS en esta población y también la factibilidad de utilizar internet para recopilar esta información en la práctica clínica.
Type 1 diabetes mellitus (T1DM) is a chronic disease that affects all aspects of patient’s life. This study assesses the impact of systematic monitoring of health-related quality of life (HRQOL) via Internet in clinical practice in children and adolescents with T1DM. A multicenter longitudinal study was designed on 136 patients recruited from five hospitals Barcelona (72 girls, mean age 13.4 years and range 8-19 years, average HbA1c: 7.5 ± 1%). Sociodemographic and mental health variables were collected in addition to the clinical variables. HRQOL was assessed using the EuroQol-5D and KIDSCREEN indexes collected online. During the follow-up year, the patients were divided into two groups and only the intervention group discussed the results of the HRQOL with the physician at each visit (intervention group, n: 70). Complete data were collected for 119 patients (87.5%). At baseline, a descriptive study was carried out concluding that diabetic patients report similar HRQOL than the general population with worse physical well-being (score <50). HRQOL correlated with age, HbA1c and mental health; and age (coefficient B= -0.93), single-parent families (B= -15.2), adherence to treatment (B= 4.34) and mental health (B= -0.7) were the most influential factors. Over time, at the end of the study, better HRQOL scores (Effect size, ES= 0.56) were seen in the intervention group, especially in the dimensions of psychological well-being (B= 4.32) and school environment (B= 4.64); mental health (B= -0.78 [psychological well-being] and -0.43 [school environment]), family dysfunction (B= -2.99 and -3.7, respectively) and adherence to treatment (B = 3.7) were the most influential factors. There was no improvement in metabolic control. The study shows some factors to be taken into account to improve HRQOL in this population and also the feasibility of using Internet to collect this information in clinical practice.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

25

Oviedo, Castillo Silvia. « Forecasting and decision support for type 1 diabetes insulin therapy using machine learning ». Doctoral thesis, Universitat de Girona, 2019. http://hdl.handle.net/10803/667332.

Texte intégral

Résumé :

Insulin therapy for Type 1 Diabetes (T1D) has several ramifications with different degrees of automation. The advances in sensors and monitoring devices have led to an increasing availability of data. Additionally, machine learning algorithms usage has sprung, allowing the development of models for Blood Glucose (BG) forecasting with relative ease. Nevertheless, BG forecasting is still a challenging task for prediction horizons beyond 30 min and, even more so, with missing or erroneous data, which is a common burden in the field. This thesis is devoted to generate machine learning models that forecast either BG levels using regression algorithms or postprandial hypoglycemia using classification algorithms. The application of these models range from Multiple Daily Injections (MDI) therapy up to Sensor Augmented Pump (SAP) therapy.
La teràpia amb insulina per a pacients amb T1D tenen vàries ramificacions amb diferents graus d’automatització. Els avenços en sensors i dispositius de monitorització comporten un increment en la disponibilitat de dades. A més a més, l’ús d’algoritmes d’aprenentatge automàtic s’han popularitzat, facilitant així el desenvolupament de models per pronosticar Glucosa en Sang (GS) amb major facilitat. No obstant això, preveure els nivells de GS és una tasca complexa per a finestres de predicció més enllà de 30 minuts, i més encara, amb dades errònies o absents, la qual cosa és una limitació molt freqüent en aquest camp. Aquesta tesis està dedicada a la generació de models basats en aprenentatge automàtic per predir ja siguin nivells de GS utilitzant algoritmes de regressió o hipoglucèmia postprandial utilitzant algoritmes de classificació. L’aplicació d’aquests models van des de la teràpia de múltiples injeccions diàries (MID), fins a la teràpia SAP

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

26

Massó, Guijarro Paloma. « «Un aleph en el callejón del gato. Espacio, cuerpo y ritual : una antropología de los tratamientos de heroína para la adicción a opiáceos en la biopolítica de la reducción de daños» ». Doctoral thesis, Universitat Rovira i Virgili, 2014. http://hdl.handle.net/10803/285316.

Texte intégral

Résumé :

Desde los años noventa, ha habido un intenso debate médico, legal, político y mediático alrededor del uso de heroína como tratamiento de mantenimiento según el paradigma de reducción de daños, llegando a ensayarse en varios países de Europa y Norteamérica e institucionalizarse en algunos de ellos. En mi investigación, en primer lugar analizo los discursos científicos orientados a legitimar la prescripción de heroína para usuarios de drogas refractarios a los tratamientos de metadona. Después de una visión crítica sobre los modelos epistemológicos hegemónicos en este ámbito, justifico mi marco teórico para analizar los programas de heroína como una tecnología de poder. Así, mediante un sistema de tropos articulado en torno al espacio, el cuerpo y el ritual, en correspondencia con los conceptos de heterotopia (Foucault), ‘esperpento’ yonqui (Valle-Inclán) y ‘carnavalización’ (Bajtin), respectivamente, describo una cartografía y una anatomía del control de uso de drogas y la anormalidad de yonqui, que servirán de coordenadas para localizar políticamente los tratamientos de heroína. A raíz de mi propuesta interpretativa, presento un enfoque etnográfico en el centro de Prescripción Experimental de Estupefacientes de Andalucía (PEPSA) para estudiar la microfísica del poder dentro de esta estrategia de gubernamentalidad. A través de la estructura ritual que conforma este dispositivo clínico, analizo los procesos de subjetivación, incorporación y las resistencias experimentadas por los usuarios, de acuerdo a la perspectiva dialógica del encuentro terapéutico. Como conclusión, a pesar de los conflictos asociados a la liminaridad de esta tecnología, el ritual asistencial sirve de mecanismo performativo para transformar las identidades sociales de la mayoría de los usuarios, cumpliendo una función “re-generadora”.
Since the nineties, there has been an intense medical, legal, political and media debate around the use of heroin as a maintenance treatment according to the harm reduction paradigm, reaching tested in several countries in Europe and North America and institutionalized in some of them. In my research, firstly I analyze the scientific discourses oriented to legitimate heroin prescription to methadone refractory drug users. After a critical view about the hegemonic epistemological models in this area, I justify my theoretical framework to analyze the heroin addiction treatments as a technology of power. So, through a system of tropes around the space, the body and ritual, in correspondence with the concepts of ‘heterotopia’ (Foucault), ‘esperpento’ junkie (Valle-Inclán) and ‘carnivalization’ (Bakhtin), respectively, I describe both a cartography and an anatomy of drug use control and yonqui abnormality, which will serve as coordinates to locate politically the heroin treatments. Following my interpretative proposal, an ethnographic approach to the Andalusian narcotics prescription centre (PEPSA) is presented to study the microphysics of power performed through this governmentality strategy. Though a ritual structure which shapes this clinical device, I analyze the processes of subjectivation, embodiment and resistances experienced by the users, framed within a dialogic perspective of the therapeutic encounter. In conclusion, despite the conflicts associated to the liminality of this technology, the ritual of care works as performative mechanism to transform the social identities for most users, accomplishing a “re-generative” function.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

27

Ferrero, Gimeno Macarena. « Mecanismos moleculares que regulan la capacidad oncogénica de AIB 1 ». Doctoral thesis, Universitat de València, 2010. http://hdl.handle.net/10803/41730.

Texte intégral

Résumé :

La señalización celular por receptores nucleares y otros factores de transcripción es un proceso complejo que implica la actuación de múltiples cofactores que regulan la actividad transcripcional. La expresión alterada o la modificación de estos cofactores puede resultar en cambios en la expresión génica, provocar alteraciones en el ciclo celular y dar lugar a patologías diversas, incluyendo el cáncer. Por eso, es muy importante que la cantidad y función de estos moduladores esté bien regulada en las células. AIB1 (Amplificado en cáncer de mama), miembro de la familia de coactivadores de receptores esteroideos, es un coactivador transcripcional no sólo de receptores nucleares, sino también de otros factores de transcripción, incluyendo E2F1, AP-1, NF-κB, etcétera. Un gran número de estudios revela que AIB1 es un oncogén. La amplificación y/o sobreexpresión de AIB1 existe en una gran variedad de tumores humanos. Experimentos en modelos murinos han demostrado que AIB1 es suficiente para iniciar la tumorigénesis. Por el contrario, la deficiencia de AIB1 disminuye la incidencia tumoral y bloquea las metástasis. Los mecanismos por los cuales AIB1 promueve el inicio, la progresión del cáncer y la resistencia endocrina implican diversas vías de señalización, incluyendo la señalización por el receptor de estrógenos, la vía IGF/PI3K/AKT, la vía HER2, y la señalización por NF-κB, E2F1 y Ets. La regulación de la proliferación, supervivencia y migración celular a través de estas vías sugiere un papel central para AIB1 en la tumorigénesis. Desde la identificación de AIB1 se han realizado diversos estudios para investigar su estructura molecular, sus funciones fisiológicas, los mecanismos intermoleculares que regula, y sus efectos patológicos. Sin embargo, aunque se ha progresado mucho en el entendimiento de la función de AIB1 y en cómo influencia la tumorigénesis integrando varios mecanismos moleculares, todavía quedan por aclarar cuestiones importantes referentes a cómo se consigue su sobreexpresión o exceso de proteína. Un número limitado de estudios ha sugerido que el aumento de los niveles de AIB1 en cáncer se puede atribuir tanto a su activación transcripcional como a la estabilización postranscripcional de este coactivador. No obstante, la regulación de la estabilidad proteica representa otro mecanismo importante para incrementar los niveles de esta molécula en cáncer. En la presente tesis se han estudiado algunos de los factores implicados en la regulación de la estabilidad, degradación y actividad de AIB1. La distribución nuclear de este coactivador correlaciona con su menor vida media y facilita su degradación por el sistema ubicuitina-proteasoma. La inhibición de la vía de señalización PI3K/AKT resulta en una mayor inestabilidad para AIB1. Por el contrario, la deleción del motivo PEST, encontrado en la secuencia de este coactivador, conduce a una mayor estabilidad. Por otra parte, se ha identificado una nueva fosforilación de AIB1 específica de mitosis. El complejo Cdk1-ciclina B1 fosforila a AIB1, y esta modificación es revertida durante la progresión a G1 por alguna fosfatasa sensible a ácido okadaico y a caliculina A. La fosforilación mitótica de AIB1 parece no mediar su proteólisis, sino más bien modifica la localización subcelular y la actividad coactivadora de esta molécula. Los datos presentados en este trabajo representan un punto de apoyo para la comprensión de aspectos relacionados con los niveles y actividad del oncogén AIB1. No obstante, es necesaria más investigación en este campo para determinar los mecanismos exactos por los que AIB1 promueve tumorigénesis y para poder establecer a este coactivador como marcador tumoral y como diana terapéutica en la lucha contra el cáncer.
Cell signaling comprises a complex process which involves multiple cofactors that regulate transcriptional activity. Altered expression or modification of these cofactors might result in gene expression changes, provoke alterations in cell cycle and lead to several pathologies, including cancer. Therefore, it is essential that amount and function of these molecules are highly regulated. Amplified in breast cancer (AIB1), a member of the steroid receptor coactivator family, is a transcriptional coactivator, not only for nuclear receptors but also for several transcription factors. Compelling evidences reveal AIB1 as a clear oncogen. AIB1 amplification and/or its overexpression occur in many human tumors. Experiments in rodents have demonstrated that AIB1 alone is sufficient to initiate tumorigenesis. However, AIB1 deficiency protects from tumors. The mechanisms of AIB1 to promote cancer initiation, progression, and endocrine resistance involve a variety of signaling pathways. Regulation of cell proliferation, survival and migration through these pathways suggest a central role of AIB1 in tumorigenesis. Although great progress has been made to understand the structure and function of AIB1, the mechanisms which lead to its overexpression are still unknown. A few studies have suggested that increased levels of AIB1 in cancer might be attributable to both transcriptional activation and post-translational stabilization. However, protein stabilization represents another important mechanism. In this work, factors involved in stability regulation, degradation and activity of AIB1 have been studied. Nuclear localization correlates with lower AIB1 half-life and facilitates its degradation through the ubiquitin-proteasome system. PI3K/AKT signaling pathway inhibition results in higher instability for AIB1. However, deletion of the AIB1 PEST motif leads to greater protein stability. A novel mitotic-specific phosphorylation of AIB1 has been identified. Cdk1-cyclin B1 phosphorylates AIB1, and this modification is reverted during mitosis exit by a phosphatase sensitive to okadaic acid and calyculin A. AIB1 mitotic-phosphorylation seems to affect its subcellular distribution and its coactivation activity. Data presented in this work are essential for the comprehension of aspects linked to AIB1 levels and activity. Nonetheless, more research is required for determining the exact mechanisms by which AIB1 promotes tumorigenesis and for establishing AIB1 as a tumoral marker as well as a therapeutic target in cancer.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

28

Oestreicher, Zachery Walter John. « Magnetotactic Bacteria : Isolation, Imaging, and Biomineralization ». The Ohio State University, 2012. http://rave.ohiolink.edu/etdc/view?acc_num=osu1354146141.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

29

Oozeer, Fazal. « Investigation of mutants of Methylobacterium extorquens AM1 defective in C-1 oxidation ». Thesis, Open University, 1995. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.309114.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

30

Sun, Fengqiang. « Physical and functional interaction of A2B adenosine receptor with alpha-actinin-1/ ». View abstract or full-text, 2009. http://library.ust.hk/cgi/db/thesis.pl?BIOL%202009%20SUN.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

31

Bueno, Lilian Lacerda. « Resposta imune celular e humoral de pacientes infectadospor Plasmodium vivax frente ao antígeno 1 de membrana apical(AMA-1) ». Universidade Federal de Minas Gerais, 2011. http://hdl.handle.net/1843/BUOS-8GXJ4R.

Texte intégral

Résumé :

A malária é uma das doenças parasitárias de maior importância global e das principais causas de morbidade e mortalidade nas áreas tropicais e subtropicais do mundo. Apesar dos esforços para o controle da infecção em diferentes áreas endêmicas, a malária continua em expansão, e as medidas tradicionais de controle da transmissão são pouco eficazes. Portanto, como ferramenta adicional de controle, uma vacina efetiva contra essa doença parasitária se faz necessária. O entendimento dos mecanismos envolvidos na determinação da imunidade naturalmente adquirida é um importante pré-requisito para o estabelecimento de vacinas realmente eficazes. Entretanto, os mecanismos envolvidos na modulação da função da resposta celular durante a infecção ainda não estão totalmente esclarecidos. Na tentativa de compreender os possíveis mecanismos imunes envolvidos na infecção por P. vivax, descrevemos, na primeira parte do trabalho, a maturação de células dendríticas derivadas de monócitos de pacientes infectados por P. vivax. Foi observado que os indivíduos infectados apresentaram uma modulação da expressão da maioria dos marcadores de superfíce celular avaliados, verificada pela redução significativa da expressão de CD11c, CD1a, HLA-ABC, HLA-DR, CD80, CD86, CD40, CD64 e CD14 (P # 0,05). Além disso, foi observado que as células dendríticas desses pacientes, quando diferenciadas na presença do antígeno AMA-1, desencadearam um aumento da expressão das moléculas apresentadoras de antígeno CD1a e HLA-DR. Na segunda parte do trabalho, avaliamos a participação de células T reguladoras (Treg) no processo de infecção por P. vivax. Demonstramos que pacientes infectados apresentaram um aumento significativo do número de células Treg circulantes produtoras de citocinas anti-inflamatórias (IL-10 e TGF-$) e pró-inflamatórias (IFN-! e IL-17), correlacionando-se positivamente com a carga parasitária. A expressão das moléculas GITR e CTLA-4 em células Treg foi significativamente maior em indivíduos infectados, apresentando, também, uma associação positiva com a parasitemia. O efeito supressivo de células Treg na resposta proliferativa de linfócitos T de indivíduos infectados, estimuladas pelo antígeno Pv-AMA-1, um importante candidato vacinal, também foi experimentalmente evidenciado. Na terceira etapa do trabalho, demonstramos que a frequência de células Th17 está aumentada durante a infecção por P. vivax, e que o número absoluto dessas células está diretamente correlacionado com o número de células T CD4+ produtoras de IFN-!, IL-10 e TGF-$. Finalmente, avaliamos in silico a predição de possíveis epitopos de células B na proteína Pv-AMA- 1. Nossos resultados demonstraram que o DII da proteína se apresenta como a região de maior potencial antigênico, baseado nos parâmetros entropia e sequência de aminoácidos. O peptídeo sintético gerado a partir dessas análises apresentou reatividade sorológica semelhante ao observado para o ectodomínio e para o DII da proteína. Nossos resultados sugerem que a infecção por malária vivax apresenta diferentes mecanismos de modulação da resposta imune do hospedeiro que poderiam influenciar significativamente o curso da infecção malárica.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

32

Carroll, Paul Victor. « The metabolic effects of insulin-like growth factor-1 (IGF-1) in type 1 diabetes mellitus and the effects of glutamine supplementation, growth hormone and IGF-1 in critical illness ». Thesis, King's College London (University of London), 2001. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.391630.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

33

Stone, Sharareh. « Characterisation and linkage mapping of C-1 negative mutants of Methylobacterium extorquens AM1 ». Thesis, Brunel University, 1989. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.328905.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

34

Hartmann, Marc [Verfasser]. « Zivilrechtliche Anspruchskonkurrenz - Unlautere AGB als Gegenstand von § 3a UWG und § 1 UKlaG - / Marc Hartmann ». Bielefeld : Universitätsbibliothek Bielefeld, 2020. http://d-nb.info/1219215198/34.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

35

Clark, Kylienne Annette. « Diverse Applications of Magnetotactic Bacteria ». The Ohio State University, 2014. http://rave.ohiolink.edu/etdc/view?acc_num=osu1397571008.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

36

Maraschi, Andrea <1985&gt. « Mangia, bevi, ama. Cibo e rituali alimentari del matrimonio nell'Occidente altomedievale ». Doctoral thesis, Alma Mater Studiorum - Università di Bologna, 2013. http://amsdottorato.unibo.it/6160/1/Maraschi_Andrea_tesi.pdf.

Texte intégral

Résumé :

La ricerca pone al centro dell’indagine lo studio dell’importanza del cibo nelle cerimonie nuziali dell’Europa occidentale nei secoli V-XI. Il corpus di fonti utilizzate comprende testi di genere diverso: cronache, annali, agiografie, testi legislativi, a cui si è aggiunta un’approfondita analisi delle antiche saghe islandesi. Dopo un'introduzione dedicata in particolare alla questione della pubblicità della celebrazione, la ricerca si muove verso lo studio del matrimonio come “processo” sulla base della ritualità alimentare: i brindisi e i banchetti con cui si sigla l’accordo di fidanzamento e i ripetuti convivi allestiti per celebrare le nozze. Si pone attenzione anche ad alcuni aspetti trasversali, come lo studio del caso della “letteratura del fidanzamento bevuto”, ossia una tradizione di testi letterari in cui il fidanzamento tra i protagonisti viene sempre ratificato con un brindisi; a questo si aggiunge un’analisi di stampo antropologico della "cultura dell’eccesso", tipica dei rituali alimentari nuziali nel Medioevo, in contrasto con la contemporanea "cultura del risparmio". L'analisi si concentra anche sulle reiterate proibizioni al clero, da parte della Chiesa, di partecipare a banchetti e feste nuziali, tratto comune di tutta l’epoca altomedievale. Infine, la parte conclusiva della ricerca è incentrata sulla ricezione altomedievale di due figure bibliche che pongono al centro della narrazione un banchetto nuziale: la parabola delle nozze e il banchetto di Cana. L’insistente presenza di questi due brani nelle parole dei commentatori biblici mostra la straordinaria efficacia del “linguaggio alimentare”, ossia di un codice linguistico basato sul cibo (e su contesti quali l’agricoltura, la pesca, ecc.) come strumento di comunicazione sociale di massa con una valenza antropologica essenzialmente universale.
The research focuses on the study of the importance of food in wedding celebrations of Western Europe from the VIth to the XIth century. It was used a corpus of sources which features texts of different genres: chronicles, annals, hagiographies, legislative texts, to which it was added a deep analysis of the ancient icelandic sagas. After an introduction mainly centred on the publicity of the celebration, the research examines marriage as a "process" from the point of view of food rituality: the toasts and the banquets set up to ratify the betrothal and the repeated banquets for the celebration of the wedding. The research also analyzes some cross matters, such as the study of the case of the "drunk betrothal literature", a literary tradition where the betrothal between the two protagonists is always ratified through a toast; furthermore, a historical-anthropological analysis deals with the "culture of exceeding", typical of medieval food rituals of marriage, compared to the contemporary "culture of saving". Then the thesis examines the reiterate prohibitions that the Church imposed to clergy relating their attendance to wedding feasts and banquets, common trait of the whole Middle Ages. Finally, the conclusive part of the study is centred on the medieval reception of two biblical figures that set as background a wedding banquet: the parable of the wedding banquet and the wedding of Cana. The persistent presence of these two scenes in the words of Bible commentators proves the extraordinary efficacy of the "food language", a linguisitic code based on food (and on backgrounds such as agriculture, fishing, etc.) as an instrument for mass social communication with an essentially universal anthropological value.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

37

McKeeman, G. C. « The measurement of circulation soluble vascular endothelial growth factor receptor-1 (sFlt-1) ». Thesis, Queen's University Belfast, 2003. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.273085.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

38

Caligiana, Alberto <1988&gt. « Innovative therapeutic approaches for the atrophic Age-related Macular Degeneration (“dry” AMD) ». Doctoral thesis, Alma Mater Studiorum - Università di Bologna, 2020. http://amsdottorato.unibo.it/9143/1/caligiana_alberto_tesi.pdf.

Texte intégral

Résumé :

Age related macular degeneration (AMD) is a major concern regarding blindness in the world. In western countries, where visual alterations due to minor pathologies as cataract and uncorrected refractive errors are easily resolved, AMD represent the main cause of blindness. Of the two existing forms of the disease, while the neovascular is more aggressive and progress quickly, geographic atrophy is the one still lacking an appropriate therapy. My PhD program was focused on investigating AMD features, trying to understand if some approaches I tested could be able to provide some suggestion about potential future therapies on “dry” AMD. In my research I developed three main projects. The most important part of the work regards the study of integrins and their fundamental role in cell adhesion in a context of interaction between retinal pigmented epithelium (RPE) and immune cells. I investigated how co-culture of these different cell lines can lead to simulate an inflammatory state inducing cell signaling, cytokine production and cell death. The use of integrin antagonists developed in our laboratory, showed how these effects can be reverted. A secondary approach regards the use of antioxidants and their role in epigenetic modifications in ARPE-19 cells to investigate how these compounds might exert their well-known protective role on AMD. Commonly used antioxidants as Lutein and Quercetin do not induce clear epigenetic modifications through histone H3 acetylation indicating only a limited involvement.
Finally, during the period abroad of my PhD program, I studied through an RNA-sequencing strategy how statins might exert a protective role in AMD. Following previous findings from my host laboratory, I investigated if treating ARPE-19 cells and primary culture of RPE cells with different concentrations of Atorvastatin could induce modification in expression of genes related to fundamental pathways as phagocytosis, debris removal and lipid metabolism. I was able to detect any genes involved in these modifications, without being able to prove a clear trend indicating a massive pathways involvement.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

39

Kutlu, Aygün. « AGB-Kontrolle bei stationärer Krankenhausaufnahme ». Berlin Heidelberg New York Springer, 2005. http://deposit.ddb.de/cgi-bin/dokserv?id=2775105&prov=M&dok_var=1&dok_ext=htm.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

40

Kutlu, Aygün. « AGB-Kontrolle bei stationärer Krankenhausaufnahme / ». Berlin [u.a.] : Springer, 2006. http://deposit.ddb.de/cgi-bin/dokserv?id=2775105&prov=M&dok_var=1&dok_ext=htm.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

41

Corset, Véronique. « La signalisation de la nétrine-1 via les récepteurs DCC et A2b dans le guidage axonal ». Lyon 1, 2004. http://www.theses.fr/2004LYO10084.

Texte intégral

Résumé :

Lors de la mise en place du système nerveux au cours du développement embryonnaire, les axones vont croître jusqu'à leur cible finale, guidés par des molécules présentes dans l'environnement extracellulaire. Pour répondre à ces signaux, les axones possèdent des récepteurs à la surface de leur cône de croissance. Ce phénomène est appelé guidage axonal. La nétrine-1 a ainsi été isolée comme une molécule chimiotropique guidant la migration des axones. Différents récepteurs à la nétrine-1 ont été identifiés dont DCC (Deleted in Colorectal Cancer). En cherchant à comprendre la signalisation intracellulaire du couple DCC/nétine-1, nous avons mis en évidence un nouveau récepteur à la nétrine-1, le récepteur A2b. A2b s'est avéré capable d'induire une croissance axonale et une modulation du taux d'AMPc intracellulaire, via son interaction avec la nétrine-1. Nous avons aussi montré l'importance de la présence de DCC dans les radeaux lipidiques pour l'activation des MAPK et pour le guidage axonal induit par la nétrine-1

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

42

Barbedo, Mayara de Brito. « Expressão do Antígeno 1 de Membrana Apical (AMA-1) de Plasmodium vivax na superfície de células COS-7 transfectadas para uso em estudos funcionais ». Universidade de São Paulo, 2008. http://www.teses.usp.br/teses/disponiveis/9/9136/tde-10102017-164300/.

Texte intégral

Résumé :

O Antígeno-1 de Membrana Apical (AMA-1) de merozoítas de Plasmodium é um dos principais candidatos a compor uma vacina contra a malária. A função biológica de AMA-1 não é totalmente conhecida, entretanto, existem evidências que sugerem a participação dessa proteína na ligação a eritrócitos de diferentes espécies de Plasmodium. O objetivo deste estudo foi investigar a participação de AMA-1 de P. vivax (PvAMA-1) na ligação a eritrócitos humanos utilizando células COS-7 transfectadas com plasmídios recombinantes codificando diferentes regiões do ectodomínio de PvAMA-1. Para isso, os genes que codificam os domínios I-II ou III de PvAMA-1 foram inseridos no vetor pDisplay-EGFP, que permite a expressão das proteínas recombinantes em fusão com a porção N-terminal da Proteína Fluorescente Verde (GFP). Em paralelo, utilizamos construções contendo os genes que codificam a região C-terminal de 19 kDa da Proteína 1 de Superfície do Merozoíta (PvMSP119) e a região II da Duffy Binding Protein (PvDBP-RII). As quatro construções foram utilizadas para transfectar células COS-7 na presença de lipofectamina. A eficiência das transfecções transientes foi confirmada por imunofluorescência utilizando anticorpos específicos. Em seguida, estudamos a participação dos diferentes domínios de PvAMA-1 na ligação aos eritrócitos. Nossos resultados mostraram que os domínios contíguos I-II, ao contrário do domínio III, foram capazes de se ligar a eritrócitos in vitro. Essa ligação foi específica, pois soros de indivíduos infectados por P. vivax e soros policlonais de camundongos contendo anticorpos anti-PvAMA-1 foram capazes de inibir essa ligação em 82,0% e 79,8%, respectivamente. Além disso, anticorpos monoclonais dirigidos contra o domínio II dessa proteína foram capazes de inibir parcialmente essa ligação. Após o tratamento de eritrócitos com tripsina ou quimiotripsina, estas células perderam grande parte de sua capacidade de ligação, sugerindo que o receptor para PvAMA-1 tenha constituição predominantemente protéica. Em conjunto, nossos resultados podem servir de base para futuros estudos visando um melhor entendimento da função de anticorpos gerados durante a infecção natural ou induzidos após vacinação com PvAMA-1.
The Apical Membrane Antigen (AMA-1) of Plasmodium merozoites is one of the main candidates to be part of a vaccine against malaria. The biological function of AMA-1 is unknown. However, there are evidences that suggest the participation of this protein in the interaction with erythrocytes (RBC) of different Plasmodium species. Using transfected COS-7 cells with recombinant plasmids encoding different portions of the PvAMA-1 ectodomain, our aim was to identify possible domains of PvAMA-1 able to interact with human RBC. The genes that encoded domains I and II in combination or domain III of PvAMA-1 were cloned into the pDisplay-EGFP vector. This vector allows expression of the protein fused to the N-terminus of enhanced green fluorescent protein (GFP). In parallel, we also used constructions containing the genes that encoded the 19 kDa C-terminal region of Merozoite Surface Protein 1 (PvMSP119) and region II of the Duffy Binding Protein (PvDBP-RII). Constructions were used to transiently transfect COS-7 cells. The efficiency of expression of all constructs was confirmed by immunofluorescence assay using specific antibodies. After that, we studied the participation of the different domains of PvAMA-1 in the binding to human RBC. We found that COS-7 cells expressing domains I-II, but not domain III, bound to human RBC in vitro. This binding was specific, because sera from malaria-infected patients and mouse polyclonal sera containing antibodies to PvAMA-1 were able to block the adhesion by 82.0% and 79.8%, respectively. Moreover, monoclonal antibodies directed against domain II were partially inhibitory in the cytoadherence assays. The receptor recognized on the surface of COS-7 cells expressing the domains I and II was partially removed after human RBC were treated with trypsin or chymotrypsin, suggesting that its composition is predominantly protein. In conclusion, our results can be used as basis for future studies aimed at better understating the function of the antibodies generated during the natural infection or after vaccination with PVAMA-1.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

43

Nelte, Katja. « Das Berufsbild des Rechtsanwalts als Auslegunghilfe für den Rechtsbesorgungsbegriff des Art. 1 [section]1 Abs. 1 S.1 RBerG und seine Positionierung im RDG-Ref. E / ». Bonn : Dt. Anwalt-Verl, 2007. http://bvbr.bib-bvb.de:8991/F?func=service&doc_library=BVB01&doc_number=015735311&line_number=0001&func_code=DB_RECORDS&service_type=MEDIA.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

44

蔡彥堅 et Yan-Jian Cai. « 1 ». 碩士, 國立中正大學, 1986. http://ndltd.ncl.edu.tw/cgi-bin/gs32/gsweb.cgi/login?o=dnclcdr&s=id=%22086CCU04065001%22.&searchmode=basic.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

45

蔡彥堅 et yann-chien Tsai. « 1 ». 碩士, 國立中正大學, 1986. http://ndltd.ncl.edu.tw/cgi-bin/gs32/gsweb.cgi/login?o=dnclcdr&s=id=%22086CCU00065011%22.&searchmode=basic.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

46

Lila, Mohd Azmi Mohd. « The immune response to equine herpesvirus type-1 (EHV-1) in a murine laboratory model ». Thesis, University of Cambridge, 1994. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.319879.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

47

Lacasse, Simon. « Conception, fabrication et caractérisation d’un panneau adaptatif en composite avec actionneurs en AMF intégrés ». Mémoire, École de technologie supérieure, 2013. http://espace.etsmtl.ca/1159/1/LACASSE_Simon.pdf.

Texte intégral

Résumé :

Ce mémoire a permis de développer un outil capable de prédire la géométrie d’un panneau adaptatif qui a la capacité de changer de géométrie selon les conditions auxquelles il est soumis. Ce panneau, tel que conçu pour ce projet, est constitué de deux principaux composants : la structure hôte qui assure l’intégrité structurale du panneau ainsi que le système d’activation intégré à même la structure hôte. La structure hôte est faite d’un composite à matrice polymère (Époxy : Araldite 8605 de Huntsman) renforcé de fibres (carbone : T300 unidirectionnel de Toray). Le système d’actionnement consiste en un fil d’alliage à mémoire de forme (Ti-50.26at%Ni de SAES Getters) de 1 mm de diamètre. Afin de générer un mouvement, les actionneurs sont positionnés de sorte à créer un décalage, selon l’épaisseur, entre le plan neutre du stratifié et l’axe des actionneurs. Les alliages à mémoire de forme sont des matériaux particuliers qui ont la capacité de se contracter lorsqu’ils sont chauffés. Lors de leur chauffage par effet Joule, les actionneurs peuvent générer des forces qui sont transmises au panneau adaptatif par le biais d’un système de fixation. Un moment de flexion est ainsi généré grâce au décalage entre les actionneurs et le plan neutre du panneau, déformant ainsi le panneau adaptatif. Le fondement de l’outil de conception est basé sur la combinaison de la rigidité de la structure hôte et de la capacité d’actionnement de l’AMF. Un modèle par éléments finis développé dans le logiciel Ansys 13 permet d’obtenir la rigidité de la structure hôte en fonction des différents paramètres (orientation, nombre de couches) du stratifié qui la compose et de la position de l’actionneur (position selon l’épaisseur, espace entre deux actionneurs). Selon ce modèle, il apparaît que le rayon de courbure d’un tel panneau est constant sur toute sa longueur et que la longueur du panneau n’influence pas les résultats. De plus, les résultats montrent que la rigidité est constante peu importe la déformation axiale de l’actionneur. Fait intéressant à noter, plus la distance entre les actionneurs est grande, plus la rigidité ressentie par chacun des actionneurs est élevée. La capacité d’actionnement des AMF est évaluée de façon expérimentale. Pour débuter, il a été démontré qu’un traitement thermique de 550°C pendant une heure augmente de façon significative l’énergie produite par les actionneurs tout en modifiant leur température de transformation. Par la suite, une stabilisation de 100 cycles à 150 MPa des actionneurs permet de créer un comportement à effet mémoire de forme double sens tout en permettant de générer une contrainte suffisamment élevée. Finalement, l’enveloppe de fonctionnement de l’actionneur est créée en fonction des températures d’activation qui varient de 50°C à 150°C. Les propriétés respectives des AMF et de la structure hôte permettent ensuite de créer le diagramme de conception. Ainsi, il est possible d’exprimer le rayon de courbure (objectif) en fonction de la température d’activation et de la configuration du stratifié. Cette relation est finalement vérifiée expérimentalement. Pour ce faire, un panneau adaptatif à 4 couches [903/FIL/90] est fabriqué selon la méthode de moulage par transfert de résine sous vide et installé sur un banc d’essai conçu à cet effet. À ce sujet, divers paramètres ont été explorés lors de la fabrication afin de trouver les conditions de fabrication adéquates. Il apparaît qu’une direction d’infusion perpendiculaire à l’orientation des actionneurs offre de meilleurs résultats. De plus, l’utilisation d’une gaine permet d’éliminer les gabarits de montage qui seraient nécessaires afin de tenir les actionneurs en place lors de la mise en forme et du traitement de post-polymérisation. Les résultats montrent que, lorsque les actionneurs sont chauffés par effet Joule, le rayon de courbure mesuré se compare à ceux établis à partir de l’outil de conception. Toutefois, la température mesurée ne concorde pas avec les valeurs théoriques. Ainsi, il est nécessaire d’appliquer un facteur de correction sur la température mesurée en se basant sur les propriétés des AMF. Un tel facteur permet d’établir une correspondance entre le rayon de courbure mesuré et le rayon de courbure provenant de l’outil de conception. Ainsi, une méthode plus efficace de la mesure des températures est nécessaire.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

48

Lapenna, Emilio <1986&gt. « COSMIC-LAB : Unexpected Results from High-resolution Spectra of AGB Stars in Globular Clusters ». Doctoral thesis, Alma Mater Studiorum - Università di Bologna, 2015. http://amsdottorato.unibo.it/7234/1/lapenna_emilio_tesi.pdf.

Texte intégral

Résumé :

We have used high-resolution spectra, acquired with UVES@ESO-VLT, to determine the chemical abundances of different samples of AGB and RGB stars in 4 Galactic globular clusters, namely 47Tuc, NGC3201, M22 and M62. For almost all the analyzed AGB stars we found a clear discrepancy between the iron abundance measured from neutral lines and that obtained from single ionized lines, while this discrepancy is not obtained for the RGB samples observed in the same clusters and analyzed with the same procedure. Such a behavior exactly corresponds to what expected in the case of Non-Local Thermodynamical Equilibrium (NLTE) in the star atmosphere. These results have a huge impact on the proper determination of GC chemistry. In fact, one of the most intriguing consequences is that, at odds with previous claims, no iron spread is found in NGC3201 and M22 if the iron abundance is obtained from ionized lines only.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

49

Peachey, Julie A. « Endolithin-1 and its effects on isolated respiratory tissue ». Thesis, University of Surrey, 1992. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.305589.

Texte intégral

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

50

HARBOE, PAULA BRANDAO. « ANALYSIS OF CYLINDRICAL OBSTACLES IN WAVEGUIDES RECTANGULAR AMD CIRCULAR ». PONTIFÍCIA UNIVERSIDADE CATÓLICA DO RIO DE JANEIRO, 1991. http://www.maxwell.vrac.puc-rio.br/Busca_etds.php?strSecao=resultado&nrSeq=8842@1.

Texte intégral

Résumé :

TELECOMUNICAÇÕES BRASILEIRAS S/A
Neste trabalho, o efeito de um obstáculo cilíndrico do tipo poste em guias de ondas retangulares e circulares é o objeto de estudo. Considerando-se um poste metálico em um guia de ondas retangular, utiliza-se o método dos momentos e diádicas de Green como técnica de obtenção de soluções. Utilizando a mesma metodologia, estada-se um poste metálico em um guia de ondas circular. A análise de um poste dielétrico em guias de ondas retangular e circular é feita através da técnica perturbacional.
In this work, the effect of a cylindrical obstacle such as a post in rectangular and circular waveguides is the subject of study. Considering a metallic post in a rectangular waveguide, the Method of Moments and the Dyadic Green s Functions are applied to obtain the solutions. The same methodology is used to study a metallic post in a circular waveguide. A perturbational analysis is carried out to study a dielectric pos in retangular and circular waveguides.

Styles APA, Harvard, Vancouver, ISO, etc.

Thèses sur le sujet « Amb a 1 »

Créez une référence correcte selon les styles APA, MLA, Chicago, Harvard et plusieurs autres