Tesis sobre el tema "Noucentism"

La thèse intitulée Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), biographie intellectuelle et littéraire, analyse le parcours professionnel de l'écrivaine Víctor Català, pseudonyme de Caterina Albert i Paradís, depuis ses débuts, à la fin du XIXe siècle, jusqu'aux années 1950. Elle met en lumière des documents inédits qui montrent divers aspects de son parcours d'auteure, de dessinatrice, de peintre et de sculptrice mais aussi d'archéologue.Ce parcours est divisé en cinq parties: la première explique qui étaient les familles paternelle et maternelle de Caterina Albert, quelle influence elles ont eu sur elle, la formation qu'elle a reçue, sa formation d'autodidacte, sa bibliothèque, son activité de peintre, dessinateur et sculpteur, les premières collaborations littéraires dans la presse sous divers pseudonymes et ses relations avec le Concours littéraire de Figueres, en 1888, et avec les Jeux Floraux d'Olot, en 1898.La deuxième partie analyse l'activité de Víctor Català pendant le Modernisme et, en particulier, la réception par la presse des livres Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre blanc (1905) et Caires vius (1907), ainsi que sa relation avec Barcelone, avec Fèlix Clos, son représentant littéraire, avec Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Carme Karr ou encore Dolors Monserdà et enfin avec les revues La Renaixensa, Joventut et Ilustració Catalana.La troisième partie étudie l'activité publique de Víctor Català comme présidente des Jeux Floraux de Barcelone, en 1917, comme membre de l'Académie de la Langue Catalane et de l'Académie Royale des Beaux-Arts, de même que la relation qu'elle entretient avec l'Escala, avec les Jeux Floraux de cette ville, les Ateneus et la publication Costa Brava. Enfin on y évoque son activité de conférencier.La quatrième partie s'intéresse à la relation de l'écrivaine avec le Noucentisme et, plus précisément, la réception de La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) et Contrallums (1930). Ce chapitre analyse également la structure et le thème des recueils de poésie inédits laissés par Víctor Català et se termine en expliquant la vie de Víctor Català pendant la guerre civile espagnole.La cinquième et dernière partie traite de l'activité de l'écrivaine pendant l'après-guerre: la réception de Retablo (1944), Mosaic (1946) et la relation professionnelle qu'elle a eue avec les éditions Selecta, et plus précisément, la réception de ses livres Vida mólta (1950) et Jubileu (1951). Ceci explique également la création du prix Víctor Català, en 1953, par la dite maison d'édition Selecta, ainsi que l'activité de l'écrivaine avec la revue Canigó de Figueres. Enfin on étudie l'écho de sa disparition, le 27 janvier 1966, dans la presse.L’annexe est importante car elle présente des manuscrits et des textes inédits de Víctor Català
The thesis Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), intellectual and literary biography analyzes the professional career of the writer Víctor Català, from its beginnings, at the end of the 19th century, to the 1950s. It brings to light unpublished documents that show various aspects of her path as a writer, draftsman, painter and sculptor and also as an archaeologist. It is divided into five parts: the first part explains who Caterina Albert's paternal and maternal family were, what influence they had on her, the training she had, her autodidactism, her library, her activity as a painter, draftsman and sculptor, the first literary collaborations in the press under various pseudonyms and the relationship she had with the Floral Games in Figueres, in 1888, and with the Florals Games, in Olot, in 1898The second part analyzes Víctor Català's activity during Modernism and, in particular, the press reception of the books Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre Blanc (1905), Caires vius (1907). Also the relationship he had with Barcelona, with Fèlix Clos, his literary representative, with Àngel Guimerà, with Joan Maragall, with Narcís Oller, with Carme Kkarr and Dolors Monserdà and with La Renaixensa, Joventut i Ilustració Catalana.The third part analyzes Víctor Català's public activity as president of the Barcelona Floral Games in 1917, as a member of the Catalan Language Academy and the Royal Academy of Fine Arts, as well as the relationship that to have with l'Escala, with the Floral Games of this town, the Ateneus and the Escalan magazine Costa Brava. Also his activity as a lecturer.The fourth part studies the writer's relationship with Noucentism and, specifically, the reception of La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) and Contrallums (1930). It also makes known the structure and subject matter of the unpublished poetry collections left by Víctor Català. And, at the end, this part explains what Víctor Català did for Civil War.The fifth and last part analyzes the activity of the writer during the post-war period: the reception of Retablo (1944), of Mosaic (1946) and the professional relationship she had with the publishing house Selecta, and specifically, the reception of the books Vida mòlta (1950) and Jubileu (1951). It also explains the repercussion of the creatio of the Víctor Català prize, in 1953, created by Selecta, as well as the writer's relationship with the magazine Canigó and the reception that her death had in the press, on January 27, 1966.The annex is important because it introduces unpublished manuscripts and typescripts by Víctor Català

La Cobla Barcelona es va presentar el 30 de març de 1922 al Teatre Tívoli. En pocs anys, va assolir un important protagonisme en la vida cultural catalana: va actuar en espais emblemàtics com el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de Belles Arts i el Palau Nacional de Catalunya; va estrenar obres de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep i Joaquim Serra, Eduard Toldrà i Amadeu Vives; va oferir audicions a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss i Igor Stravinsky. També va participar en esdeveniments destacats, com el Concert-homenatge al President del Govern de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC). El 1932, el Govern de la Generalitat va distingir-la amb el títol «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durant la Guerra Civil, va fer dues gires per Europa organitzades pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va actuar, a més de la inauguració del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París, en diverses sales de renom: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées i Palau de la Mutualité. El 1938, va emmudir. La seva trajectòria, però, va continuar del 1945 al 1977, una etapa que no s’estudia en aquesta tesi. Aquest estudi parteix de la hipòtesi que la Cobla Barcelona es va fundar per consolidar una visió de l’agrupació musical entesa en tant que formació orquestral, propera als repertoris simfònics i cambrístics, especialitzada en concerts, que donava resposta a una necessitat cultural i social característica del primer terç del segle XX. Un primer objectiu ha estat situar la formació en el marc musical de Barcelona i de Catalunya i en el seu entorn més immediat, per establir els lligams amb entitats culturals i administracions públiques, amb agrupacions i institucions musicals, amb els mitjans de comunicació, amb els compositors i directors, amb el públic, i exposar així la lògica de la seva fundació. Un altre objectiu ha estat demostrar que la formació va contribuir a la difusió i a la creació d’un repertori de concert escrit per a cobla. La recerca endegada amb aquesta finalitat ha permès atendre altres qüestions, com ara el paper que va jugar la Cobla Barcelona en el procés d’institucionalització de la cultura, la utilització que se’n va fer com a instrument de propaganda durant la Guerra Civil, i el perfil humà i professional dels músics que en van formar part. També ha permès aclarir els vincles de la formació amb algunes de les principals autoritats musicals que van visitar Barcelona durant la dècada de 1920, així com el paper que van tenir els certàmens de composició en la creació d’un nou model estètic de repertori durant el primer terç del segle XX, atès que els concursos van ser veritables catalitzadors de la reformulació de l’escriptura musical per a cobla.
La Cobla Barcelona se presentó el 30 de marzo de 1922 en el Teatro Tívoli. En pocos años, logró un importante protagonismo en la vida cultural catalana: actuó en espacios emblemáticos como el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceo, el Palau de Belles Arts y el Palau Nacional de Catalunya; estrenó obras de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep y Joaquim Serra, Eduard Toldrà y Amadeu Vives; ofreció audiciones a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss e Ígor Stravinski. También participó en eventos destacados, como el Concierto-homenaje al Presidente del Gobierno de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música Contemporánea (SIMC). En 1932, el Gobierno de la Generalitat distinguió con el título «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durante la Guerra Civil, hizo dos giras por Europa organizadas por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat de Catalunya y actuó, además de la inauguración del Pabellón de España de la Exposición Internacional de París, en varias salas de renombre: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées y Palais de la Mutualité. En 1938, enmudeció. Su trayectoria, sin embargo, continuó del 1945 al 1977, una etapa que no se estudia en esta tesis. Este estudio parte de la hipótesis de que la Cobla Barcelona se fundó para consolidar una visión de la agrupación musical entendida como formación orquestal, cercana a los repertorios sinfónicos y de la música de cámara, especializada en conciertos, que daba respuesta a una necesidad cultural y social característica del primer tercio del siglo XX. Un primer objetivo ha sido situar la formación en el marco musical de Barcelona y de Catalunya y en su entorno más inmediato, para establecer los vínculos con entidades culturales y administraciones públicas, con agrupaciones e instituciones musicales, con los medios de comunicación, con los compositores y directores, con el público, y exponer así la lógica de su fundación. Otro objetivo ha sido demostrar que la formación contribuyó a la difusión y la creación de un repertorio de concierto escrito para cobla. La investigación iniciada con este fin ha permitido atender otras cuestiones, como el papel que jugó la Cobla Barcelona en el proceso de institucionalización de la cultura, la utilización que se hizo como instrumento de propaganda durante la Guerra Civil, y el perfil humano y profesional de los músicos que formaron parte. También ha permitido aclarar los vínculos de la formación con algunas de las principales autoridades musicales que visitaron Barcelona durante la década de 1920, así como el papel que tuvieron los certámenes de composición en la creación de un nuevo modelo estético de repertorio durante el primer tercio del siglo XX, dado que los concursos fueron verdaderos catalizadores de la reformulación de la escritura musical para cobla.
Cobla Barcelona was presented on the 30th March 1922 at the Teatre Tívoli, in Barcelona. In just a few years it acquired an important role in Catalan cultural life: it performed in emblematic spaces such as the Palau de la Música Catalana, the Gran Teatre del Liceu, the Palau de Belles Arts and the Palau Nacional de Catalunya; premiered works by Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep and Joaquim Serra, Eduard Toldrà and Amadeu Vives; and offered auditions to Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss and Igor Stravinsky. It also took part in outstanding events, such as the Concert-homage to the President of the Government of the Republic, Manuel Azaña, or in the XIV Festival of the International Society of Contemporary Music (SIMC). In 1932, the Government of the Generalitat awarded it the title «Official Cobla of the Generalitat de Catalunya». During the Civil War, it made two tours around Europe organized by the Commissariat of Propaganda of the Generalitat de Catalunya and acted, in addition to the inauguration of the Spanish Pavilion at the International Exhibition in Paris, in several renowned halls such as Salle Gaveau, Salle Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées and Palais de la Mutualité. In 1938, it fell silent. Its path, however, continued from 1945 to 1977, a period that is not studied in this thesis. This dissertation is based on the hypothesis that Cobla Barcelona was founded to consolidate a vision of the musical ensemble, understood as an orchestral formation, close to the symphonic and chamber repertoires, specialized in concerts, which responded to a characteristic cultural and social need of the first third of the twentieth century. A first aim has been to place the music ensemble in the musical framework of Barcelona and Catalonia and in its immediate environment in order to establish links with cultural entities and public administrations, musical groups and institutions, the media, the composers and conductors, as well as with the public. Thus, the logic of its foundation was expounded. Another goal has been to show that the formation contributed to the dissemination and creation of a concert repertoire written for cobla. The research launched for this purpose has addressed other issues, such as the role played by the Cobla Barcelona in the process of institutionalization of the culture, its use as a propaganda tool during the Civil War, and the human and professional profile of the musicians who were part of it. It has also clarified the links of the formation with some of the main musical authorities who visited Barcelona during the 1920s, as well as the role played by composition competitions in the creation of a new aesthetic model of repertoire during the first third of the twentieth century, since the contests were true catalysts for the reformulation of musical writing for cobla.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

L'objectiu de la investigació és l'estudi dels orígens del Noucentisme literari català entre 1901 i 1906, aproximadament. L'estudi se centra en la figura de Josep Carner, però fa referència també als altres components del seu grup intel·lectual (principalment Jaume Bofill, Rafael Masó, Joan Alzina i Emili Vallès). Així mateix, s'estableix relació amb altres futurs noucentistes (com Eugeni d'Ors) que provenen d'orígens diferents. Les conclusions fonamentals són les dues següents:
a) Hi ha prou proves que demostren que existeix un grup intel·lectual liderat per Carner que exerceix una influència considerable en el panorama literari del moment. És un grup que, entre 1901 i 1906, passa per unes fases diferenciades de confluència, consolidació, expansió i reestructuració.
b) El seguiment de les actuacions del grup permet destriar una doble evolució estètica i ideològica que condueix fins al Noucentisme. L'estètica passa dels models vuitcentistes a la selecció d'entre allò que ofereix el Modernisme i que explica la configuració d'una poètica que tindrà un gran rendiment en els anys immediatament posteriors. La ideològica, amb el catalanisme i el cristianisme com a constants, passa del model de Torras i Bages al de Prat de la Riba. Aquesta doble evolució conflueix el 1905, moment en què, per tant, ja queden formulats uns pressupòsits que Ors batejarà el 1906 com a Noucentisme.
The aim of the investigation is the study of the origins of literary Catalan Noucentisme between 1901 and 1906 approximately. The study focuses on Josep Carner, and marginally on the members of his intellectual group (especially Jaume Bofill, Rafael Masó, Joan Alzina and Emili Vallès). The relation with other future noucentistes (like Eugeni d'Ors) is not excluded, either. The basic conclusions are:
a) There is enough evidence to prove that there is an intellectual group leader by Carner that exerts considerable influence on the literary scene of the time. It's a group that, between 1901 and 1906, passes through four distinct phases: confluence, consolidation, expansion and restructuring
b) The study of the actions of the group allows us to distinguish a double aesthetic and ideological evolution that takes us to Noucentisme. The aesthetic evolution goes from the eightteenth-century models to the selection from that Modernisme can offer, and witch explains de configuration of a theory of poetry that will be very efficient in the immediately following years. The ideological evolution, with Catalanism and Christianism as constants, goes from the model of Torras i Bages of Prat de la Riba. This double process becomes a single one in 1905, by which time a whole theoretical programme, which in 1906 Eugeni Ors will call Noucentisme, is already formulated.

Catalan modern and contemporary philosophy has traditionally been little studied so strictly to historical and political reasons for more or less the same conviction that is compared with literature and even in historiography, it is a minor contribution. Some of the characters in the world of philosophy has been the Catalan Jaume Serra Hunter charismatic and versatile, whom history has done justice. Like many others, was persecuted in the Franco regime, declared outlawed and persecuted and exiled, first to France and then Mexico. This research aims to discover him and his huge role as a politician. But above all, I want to convey their deep love for culture and fierce defense that he did, especially Catalan, is following in philosophical discourse of his work. I figure Serra Hunter claim their struggle for cultural cohesion through its philosophy, making it reach everyone. I want to show how he worked in a time of crisis in society, culture and education, to overcome the crisis of philosophy as a guide. Serra Hunter lived a very difficult time for philosophy. But he wanted to bring all cultures. It is a philosophy that dealing with the issues may be even a sort of advanced in the world and some of the problems it has today. According to him, philosophy should be more human and more alive and present in all the different curriculum of any educational plan.
La filosofia catalana moderna i contemporània ha estat tradicionalment molt poc estudiada tant per motius estrictament històrics i polítics com per la mateixa convicció més o menys compartida que, especialment si se la compara amb la literatura i, fins i tot, amb la historiografia, es tracta d'una aportació molt menor i de segon ordre. Uns dels personatges importants del món de la filosofia catalana ha estat el polifacètic i carismàtic Jaume Serra Hunter, al qual la història no ha fet justícia. Com tants altres, va ser un represaliat del franquisme, declarat fora de la llei i perseguit i exiliat, primer a França i després a Mèxic. Aquest treball d'investigació vol donar a conèixer la seva persona i la seva enorme tasca com a polític. Però, per damunt de tot, vull transmetre el seu profund amor per la cultura i la defensa aferrissada que en va fer, especialment de la catalana, seguint en fil discursiu de la seva obra filosòfica. Vull reivindicar la figura de Serra Hunter i la seva lluita per la cohesió cultural a través de la seva filosofia, fent-la arribar a tothom. Vull demostrar com va treballar, en una època de forta crisi de la societat, de la cultura i de l'educació, per sortir de la crisi amb la filosofia com a guia. Serra Hunter va viure una època de moltes dificultats per a la filosofia. Però ell volia fer arribar la cultura a tothom. La seva, és una filosofia, que amb els temes que tracta pot ser, fins i tot una mena d'avançada al món i a alguns dels problemes que aquest té avui en dia. Segons ell, la filosofia hauria de ser més humana i més viva i estar present en tots els diversos plans d'estudis de qualsevol pla educatiu.

Catalan modern and contemporary philosophy has traditionally been little studied so strictly to historical and political reasons for more or less the same conviction that is compared with literature and even in historiography, it is a minor contribution. Some of the characters in the world of philosophy has been the Catalan Jaume Serra Hunter charismatic and versatile, whom history has done justice. Like many others, was persecuted in the Franco regime, declared outlawed and persecuted and exiled, first to France and then Mexico. This research aims to discover him and his huge role as a politician. But above all, I want to convey their deep love for culture and fierce defense that he did, especially Catalan, is following in philosophical discourse of his work. I figure Serra Hunter claim their struggle for cultural cohesion through its philosophy, making it reach everyone. I want to show how he worked in a time of crisis in society, culture and education, to overcome the crisis of philosophy as a guide. Serra Hunter lived a very difficult time for philosophy. But he wanted to bring all cultures. It is a philosophy that dealing with the issues may be even a sort of advanced in the world and some of the problems it has today. According to him, philosophy should be more human and more alive and present in all the different curriculum of any educational plan.
La filosofia catalana moderna i contemporània ha estat tradicionalment molt poc estudiada tant per motius estrictament històrics i polítics com per la mateixa convicció més o menys compartida que, especialment si se la compara amb la literatura i, fins i tot, amb la historiografia, es tracta d'una aportació molt menor i de segon ordre. Uns dels personatges importants del món de la filosofia catalana ha estat el polifacètic i carismàtic Jaume Serra Hunter, al qual la història no ha fet justícia. Com tants altres, va ser un represaliat del franquisme, declarat fora de la llei i perseguit i exiliat, primer a França i després a Mèxic. Aquest treball d'investigació vol donar a conèixer la seva persona i la seva enorme tasca com a polític. Però, per damunt de tot, vull transmetre el seu profund amor per la cultura i la defensa aferrissada que en va fer, especialment de la catalana, seguint en fil discursiu de la seva obra filosòfica. Vull reivindicar la figura de Serra Hunter i la seva lluita per la cohesió cultural a través de la seva filosofia, fent-la arribar a tothom. Vull demostrar com va treballar, en una època de forta crisi de la societat, de la cultura i de l'educació, per sortir de la crisi amb la filosofia com a guia. Serra Hunter va viure una època de moltes dificultats per a la filosofia. Però ell volia fer arribar la cultura a tothom. La seva, és una filosofia, que amb els temes que tracta pot ser, fins i tot una mena d'avançada al món i a alguns dels problemes que aquest té avui en dia. Segons ell, la filosofia hauria de ser més humana i més viva i estar present en tots els diversos plans d'estudis de qualsevol pla educatiu.

Entre 1810 et 1930, les milieux artistiques et culturels des Pyrénées-Orientales ont participé aux différentes politiques de mémoires et ont exprimé leur appartenance collective à la Nation. De ce mouvement culturel est naît la conscience d’une singularité roussillonnaise. Cette étude présente dans une première partie les conditions de réflexion et de mises en place d’actions naissantes sur le patrimoine. Elles ont pour cadre les années 1810-1860 et une France politique qui tente d’effacer les particularismes et éviter son éclatement après le traumatisme de la Révolution française. Cela consiste à étudier les différents modes d’institutionnalisation du patrimoine, de la création et des connaissances. Dans une seconde partie, qui a pour cadre les années 1880-1930, cette étude se penche sur l’évolution de la politique de mémoire non plus dictée par les institutions nationales mais par le mouvement régionaliste et les diverses représentations que les roussillonnais se font de leur région héritée ou à construire. Il s’agit de montrer les influences du régionalisme français, qui associe le fédéralisme au sentiment national, l’influence des séparatismes catalans dans la constitution d’une nouvelle culture matérielle et d’une identité artistique fortement marquée par un lien historique jamais rompu avec la Méditerranée et un retour aux origines de la culture antique
Between 1810 and 1930 the artistic and cultural circles of the “Pyrénées-Orientales” have been involved in the different policies concerning the local heritage while expressing their will to belong to the French nation. From this cultural movement was born a strong sense of identity. The first part of this study is about the conditions in which this conscience developed as well as the first actions concerning the local heritage. Between 1810 and 1860 the French official policies tried to erase the local sense of identity and to preserve national unity after the trauma of the French Revolution. Our purpose was to study the different ways in which the local heritage as well artistic creation and local historical studies have been institutionalized. The second part studies the years between 1880 and 1930 when the political evolution concerning the local heritage was no longer ruled by national institutions but by the regionalist movement and the way the “Roussillonnais” considered their region as a heritage both to be preserved and enlarged. We have tried to show the influence of French regionalism that associates federalism and a national conscience, the influence of catalan separatism in the creation of a new material culture and an artistic identity strongly marked by a historical and unbroken link with the Mediterrannean world as well as return to antiquity

"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" es el primer estudi integral dedicat a aquest artista i teòric del Noucentisme. La tesi analitza amb profunditat la trajectòria d’Aragay com a dibuixant, pintor, gravador i ceramista, però també com a poeta, professor i polític; a més del paper que va exercir com a crític, polemista i teòric de l’art. La tesi posa de manifest la labor artística i intel•lectual d’aquest personatge que va assumir, defensar i projectar, fins el final de la seva vida, aquell ideal estètic de signe mediterraneista i classitzant, que sorgia a Catalunya a principis del segle XX.
"La projecció d'un ideal estètic durant el Noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973)" is the first comprehensive work based on this artist and theoretician of the Noucentisme’s movement. The above-mentioned doctoral thesis, studies his career not only as a draughtsman, painter, engraver and potter but also as a poet, lecturer and politician, besides his production as a brilliant polemicist and theoretician of Art. The Thesis stresses an artistic and intellectual work of Aragay who assumed, defended and projected, until the end of his days, those aesthetics ideals of a Mediterranean and Classicistic style that emerged in Catalonia on the early XX century.

Aquest estudi explora el procés d'expansió del Noucentisme cap a altres «segones ciutats» i pren com a camp d'investigació la literatura de la ciutat de Sabadell, entre 1910 i 1923 aproximadament. S'hi estudien les relacions centre-perifèria i els efectes d'irradiació del projecte de vertebració cultural gestat a Barcelona. La recepció del moviment a Sabadell és possible gràcies als joves escriptors que, aplegats al voltant del Diari de Sabadell i estretament connectats amb els ideòlegs noucentistes del cap-i-casal, conformen el «Primer Grup del Diari». Amb el Diari com a principal plataforma d'actuació, introdueixen les noves tendències de la poesia catalana, tradueixen models europeus, fan seu el tipus d'assaig popularitzat per Eugeni d'Ors, construeixen una crítica basada en criteris moderns, engeguen publicacions i organitzen actes culturals que funcionen com a difusors de l'ideari i les estètiques del moviment. Aquesta tesi ressegueix les dues etapes de la història del Noucentisme a Sabadell i se centra en els tres autors més importants del grup i del període: Joan Arús, Joaquim Folguera i Miquel Poal i Aregall. Tots tres impulsen de manera col·lectiva la major part dels projectes i dinàmiques políticoculturals de la primera etapa i les seves trajectòries il·lustren els diferents camins pels quals es dissol el projecte noucentista. La dissolució definitiva del «Primer Grup del Diari» als anys vint coincideix amb el sorgiment d'un altre grup, format per joves de la següent generació i culturitzats en la tradició noucentista local: el «Grup de Sabadell» o «Grup de La Mirada». La colla de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols parteix de pressupòsits estètics i ideològics similars a la dels seus antecessors al Diari, però no tarda a «assaltar» la redacció i a imposar la pròpia concepció cultural. La relació dialèctica que estableixen els dos grups culturals de la ciutat ja al final del Noucentisme conté aquest doble moviment d'apropament i allunyament, de continuïtat i reformulació respecte a l'antic projecte, que explica tant les bases d'actuació del «Grup de Sabadell» com l'anacronisme del «Primer Grup del Diari». Sabadell, per la seva importància demogràfica, econòmica i cultural durant el Noucentisme, esdevé una de les peces cabdals del «Noucentisme territorial» i, per tant, és un dels termòmetres dels èxits i fracassos del projecte d'articulació nacional. L'interès d'aquest cas transcendeix el pla local –en el qual, tanmateix, es contribueix a recuperar peces i a completar el mapa cultural d'aquests anys. La ciutat de Sabadell funciona com a microcosmos, com a camp d'investigació acotat i significatiu per a plantejar-hi qüestions de caràcter general. Així, la història del naixement del «Primer Grup del Diari», de la seva evolució i del fracàs final davant de noves propostes com les del «Grup de Sabadell», il·lustra, entre altres coses, també les possibilitats i limitacions del Noucentisme com a intent modern de construcció de país.
This study explores the process of expansion of Noucentisme to «secondary cities» and focuses its literary research on the city of Sabadell, in the period that goes from 1910 to 1923 approximately. I have studied the centre-periphery relationship and the effects derived from Barcelona's project of constructing a cultural system for the nation. The reception of the cultural movement in Sabadell is made possible thanks to the young writers who, gathered around the Diari de Sabadell and closely related to the masterminds of Noucentisme, function as the «Primer Grup del Diari» («First Group of the Diari»). With the Diari at the core of intellectual life, the young authors introduce new trends to Catalan poetry, translate European writers, embrace the kind of essay made popular by Eugeni d'Ors, set up literary criticism based on modern criteria. Moreover, these writers start new magazines and organise cultural events that act as spreaders of the ideology and the aesthetics of the cultural movement. This thesis analyses the two main stages of the history of Noucentisme in Sabadell and focuses on the three main authors of this group and this period: Joan Arús, Joaquim Folguera and Miquel Poal i Aregall. Together, these three lead most of the cultural and political projects of the first period and their trajectories illustrate the different ways in which the noucentista scheme gets dissolved. The «Primer Grup del Diari» disperses during the 1920s, which coincides with the birth of another group, formed by young authors of the next generation who had been educated in the noucentista local tradition: the «Grup de Sabadell» o «Grup de La Mirada». The collective effort of Francesc Trabal, Joan Oliver and Armand Obiols starts taking similar aesthetic and ideological approaches to those of the previous generation at the Diari. Soon enough, though, the young writers “assault” the newsroom, become the editorial team and impose their own cultural ideas. The dialectic relationship that the two cultural groups of the city establish implies a dual movement of communion and drift, of continuity and reformulation with respect to the original project. This movement explains both the action plan of the «Grup de Sabadell» and the anachronism of the «Primer Grup del Diari». Sabadell, due to its demographic, economic and cultural relevance during Noucentisme, becomes one of the crucial cities of the «Noucentisme territorial» and, therefore, a useful gauge of the achievements and failures of this project of national articulation. The relevance of this case transcends the local level. The city of Sabadell works as a microcosmos, as a field of close research significant enough as to allow for questions of global relevance. The story of the birth, the evolution and the failure of «Primer Grup del Diari» illustrates, among other things, the possibilities and limitations of Noucentisme as an aim to build a modern country.

The present thesis studies in depth a perspective of the noucentista movement focusing on the professional career of the architect Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) and particularly on his urban design approach and social thought. Noucentisme as a movement takes place during the first decades of the 20th century, it is regarded as an aesthetic expression and political guideline within the context of the Mancomunitat de Catalunya, one hundred years ago. The conducted study results in a conception of the architect from multiple perspectives and, by extension, in a new dimension of the Noucentisme movement that extends beyond the period of the Mancomunitat from 1914 to 1924, and offers a new point of view immersed into the following historical period, until the end of the Franco dictatorship. The presented chronological, stylistic, territorial and ideological viewpoint contributes to the revision of the historical period during which the Catalonia of the 20th century was envisioned and that took the architecture and the local urbanism as a basis to modernize the country
Aquesta tesi aprofundeix en la perspectiva del moviment noucentista a partir de la anàlisi de la trajectòria professional de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) i especialment del seu pensament urbanístic i social. El noucentisme com a moviment s’inscriu en el període històric de les primeres dècades del segle XX, com a llenguatge estètic i programa de intervenció política, en el marc de la Mancomunitat de Catalunya d’ara fa cent anys. L’estudi realitzat proposa una concepció transversal de l’arquitecte i, per extensió, una nova dimensió del moviment noucentista que supera el període del 1914-1924 en que s’inscriu la Mancomunitat i ofereix noves mirades vers els períodes històrics posteriors, fins a la fi del franquisme. Transversalitat cronològica, estilística, territorial i de pensament, que contribueixen a revisar el balanç d’una època en que es gestà el que havia de ser la Catalunya del segle XX, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme municipal com a base de modernització del país

La motivació principal de la tesi va ser aplicar l'anàlisi musical a l'estudi històric de la música. Per a fer-ho es va escollir investigar un cas concret i determinat: les primeres obres del compositor Jaume Pahissa i Jo (1880-1969). L'autor català va convertir-se des de llavors en el protagonista de l'estudi, que va compaginar l'anàlisi de les seves composicions amb les disquisicions a partir dels materials hemerogràfics, bibliogràfics i arxivístics. Per raons de representació estilística i per la relació amb el seu context històric se seleccionaren el poema simfònic El camí (1908) i la música incidental de Canigó (1910), que s'analitzen detalladament en la tesi.
La hipòtesi inicial era que no hi hagué només una coincidència entre els fenomens musicals i els fenòmens socials, que la situació històrica i geogràfica de les composicions de Pahissa les varen influir, i que al seu torn elles també varen ser un signe del seu context històric i artístic. D'aquesta manera, analitzar aquestes obres també era analitzar un document històric que calia interpretar-se correctament segons els paràmetres i les conceptualitzacions vigents en la seva època.
El resultat de la investigació ha demostrat que si per un costat l'anàlisi és una manera de percebre la música, de pensar-la i de criticar-la, també pot ser un instrument al servei de la història, ja que si l'analista pren unes decisions i selecciona part de la realitat que vol estudiar, si sempre té un enfocament determinat i una jerarquia d'elements implícits, llavors pot aprofitar les decisions, les seleccions, els enfocament i les jerarquies dels personatges històrics que estudia. Perquè l'anàlisi retrata un punt de vista i una manera de pensar i jutjar la música.
Conèixer els paràmetres i els criteris musicals de Jaume Pahissa i de la crítica musical del seu context ha permès imaginar una continuació de les intencions de l'autor i de les valoracions dels receptors, que també són tractades amb profunditat en aquesta tesi. I a partir d'aquí s'expliquen un conjunt divers de temes que apareixen i s'entrellacen: la relació de Wagner amb la tauromàquia, la transformació dels hàbits auditius i de comportament del públic, les primeres temptatives de turisme cultural, les implicacions estètiques d'una nova manera de fer política que va sorgir en les eleccions regionals de 1901, la complexa i oculta coincidència entre la música de Pahissa i les noves tipologies de l'arquitectura moderna, la revalorització i descobriment simbòlic del mediterrani, la invenció de la Catalunya grega.
La tesi s'organitza en sis capítols diferents. En el primer s'explica les principals vicissituds històriques i polítiques d ela primera dècada del segle paral·lelament als inicis de Jaume Pahissa i a l'estrena de les seves composicions. En el segon es tracten aquests fets en relació als significats i les implicacions ideològiques més rellevants. El tercer capítol està dedicat a l'anàlisi de la música de El camí i a la seva primera recepció, precedida per una especificació de la metodologia emprada. El quart conté l'anàlisi dels diferents números musicals de Canigó, de la seva recepció i de les seves funcions escèniques i dramàtiques, amb un aclariment previ sobre l'anàlisi del paper d ela música en les representacions teatrals. En el cinquè capítol es recullen els principals trets estilístics d'aquestes dues obres i s'aventuren unes característiques generals de la producció de Jaume Pahissa en correspondència amb les tendències generals de la música del seu temps i de la música catalana. Finalment, en el darrer capítol es connecten els diversos resultats de la investigació amb el principal moviment artístic i ideològic que aparegué durant aquells anys a Catalunya: el noucentisme.
The main motivation behind this thesis was to apply musical analysis to the historical study of music. In order to achieve this, research into a particular specific case was chosen: the early works of the composer Jaume Pahissa i Jo (1880-1969). From that moment on the Catalan composer became the protagonist of the study, which combined the analysis of the works he composed with comments using journalistic, bibliographic and archive material. Reasons of stylistic representation and the relationship with their historical context led to the selection of the symphonic poem El camí (1908) and the piece of incidental music Canigó (1910) for detailed analysis in the thesis.
The starting hypothesis was that not only did a coincidence between musical and social phenomena exist, but that the historical and geographical situation influenced Pahissa's compositions, and that these, in turn, reflected the historical and artistic context in which they were conceived. In this way, analysing these works also meant analysing a historical document that had to be correctly interpreted in accordance with the parameters and conceptualisations valid at that time.
The research findings have shown that while analysis is a way to perceive, think about and criticise music, it can also be a tool for studying history. This is so, because if the analyst takes certain decisions and selects part of the reality s/he wants to study, and if s/he always has a specific focus and hierarchy of implicit elements, s/he can make the most of the decisions, focuses and hierarchies of the historical characters being studied, as the analysis not only portrays a point of view and a way of thinking, but also judges the music.
Knowing the parameters and musical criteria used by Jaume Pahissa and the musical critics of his time has allowed us to imagine what the composer's intentions and the receivers' evaluations, also dealt with in depth in this thesis, could be. Diverse themes that appear and intertwine, are then explained: Wagner's relationship with bullfighting, the transformation of listening habits and audience behaviour, the first attempts at cultural tourism, the aesthetic implications of a new political way of behaving that emerged in the 1901 regional elections, the complex and hidden coincidence between Pahissa's music and the new typologies of modern architecture, the reappraisal and symbolic discovery of the Mediterranean, the invention of Greek Catalonia.
The thesis is organised in six chapters. The first compares the main historical and political vicissitudes of the first decade of the twentieth century to Jaume Pahissa's beginnings and the première of his first works. The second deals with what these events mean and what the most notable ideological implications are. With a preceding specification of the methodology used, Chapter 3 analyses the music of El Camí and how it was first received. Chapter 4 contains the analysis of the different musical numbers of Canigó, how it was received and what its scenic and dramatic functions were, but first clarifies the role of music in theatrical representations. Chapter 5 deals with the main stylistic features of these two pieces and puts forward some general characteristics of Jaume Pahissa's work in relation to the general musical trends of his time and the music of Catalonia. Finally, the last chapter links the various research findings with the main artistic and ideological movement to emerge in Catalonia at that time: Noucentisme.

Between 1895 and 1910 Barcelona saw a whole range of social, political and cultural changes due to the increasingly important emergence of the working masses. At the same time, the cinema arrived in Catalonia, becoming very quickly one of the favorite entertainments of the urban laboring population which was about creating a new culture opposed to the modernist and nineteenth-century elite .This is, broadly speaking, the context that serves as a starting point for a study of the role of cinema in shaping a mass audience in Barcelona, an analysis centered on new urban spaces intended for the leisure of the lower classes emerged with the birth of modern Barcelona, especially the “Paral•lel” avenue, whose opening in 1894 made even more apparent the great social tensions and existing inequalities in Barcelona’s society at the end of the century.
Entre 1895 i 1910 Barcelona va viure tota una sèrie de canvis socials, polítics i culturals provocats per la irrupció d’unes masses treballadores cada vegada més importants. Paral•lelament tingué lloc l’arribada del cinema a Catalunya, convertit ràpidament en un dels entreteniments preferits d’aquesta població obrera urbana al voltant de la qual s’estava creant una cultura oposada a la de les elits. Aquest és, a grans trets, el context que serveix de punt de partida a un estudi sobre el paper del cinema en la configuració d’un públic de masses a Barcelona, una anàlisi centrada en els nous espais urbans destinats al lleure de les classes més baixes, sorgits amb el naixement de la Barcelona moderna, especialment l’avinguda del Paral•lel, l’obertura de la qual l’any 1894 va fer encara més evidents les grans tensions socials i les desigualtats existents dins la societat barcelonina del canvi de segle.

La present tesis doctoral és un estudi sobre la vida, l’obra artística i el pensament estètic del pintor i pedagog català Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965). Galí va ser una de les figures clau del moviment noucentista, especialment reconegut per la seva aportació en el camp de la pedagogia artística, com a primer mestre de Joan Miró, Llorens Artigas, Rafael Domingo, Rafael Benet o Josep Aragay. Però en paral•lel a la seva tasca docent, Galí també desarrollà una fecunda trajectòria com a creador, molt poc estudiada d’ençà la seva mort. Galí va ser un artista vocacional, polifacètic i humanista, amb obres que avui ja formen part de la història de l’art modern català, com els murals del Palau Nacional de Catalunya o els cartells de l’Exposició Internacional de Barcelona. En el present treball hem pogut documentar fins a 420 obres de Galí, la major part inèdites, entre dibuixos, pintures, pintures murals, gravats, mobles o cartells. L’anàlisi cronològic i historiogràfic de l’obra localitzada, al costat de l’estudi de les referències estètiques del pintor i de la documentació trobada en els arxius familiars i institucionals, ens han permès distingir per primera vegada les diferents etapes artístiques que conformen l’obra galiniana, la recepció crítica que va tenir el seu art en el seu temps, tant a nivell local com internacional, o el paper que jugà Galí dins el moviment noucentista, l’avantguarda barcelonina, l’art déco o el surrealisme. També s’aporten dades inèdites de la seva biografia, com el seu exili a Londres entre 1939 i 1949, ciutat que transformarà decisivament la seva manera d’entendre l’art i el món.
This doctoral thesis comprises a study of the life, art and aesthetic thought of the Catalan painter and pedagogue Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965). Galí was a key figure in the noucentista movement and was recognised particularly for his contribution to art teaching, as the first master of such artists as Joan Miró, Llorens Artigas, Rafael Domingo, Rafael Benet and Josep Aragay. However, parallel to his work as a teacher, Galí also pursued a fruitful career as an artist in his own right, an aspect that has been little studied since his death. Galí was a vocational, multi-faceted, humanist artist who produced works that today form part of the history of Catalan modern art. These include his murals for the Palau Nacional de Catalunya and his posters for the International Exposition in Barcelona. This study documents 420 works by Galí, most of them previously unknown, including drawings, paintings, murals, etchings, furniture and posters. Chronological and historiographical study of the works identified, combined with aesthetic analysis of the painter’s artistic references and the documentation found in family and institutional archives, have enabled us to distinguish, for the first time, the different artistic stages that Galí’s production encompasses, the critical reception that his art received at the time, both locally and internationally, and his role in the noucentista movement, the Barcelona avant-garde, art déco and surrealism. The text also includes fresh information about the artist’s life, such as the period he spent in exile in London from 1939 to 1949, an experience that decisively transformed the way he understood art and the world.

És una tesi de caràcter monogràfic sobre Rafael Benet i Vancells (Terrassa 1889-Barcelona 1979), centrada en el periode anterior a la guerra civil. Atesa la seva intensa implicació, des dels anys de formació, amb els protagonistes i les directrius de la política cultural noucentista, el treball esdevé una aportació a l'estudi del Noucentisme.

La doble dimensió de Rafael Benet com a pintor i com a critic ha requerit que la investigació s'orientés en una primera fase a establir el catàleg de la seva obra escrita (Part II) i el catàleg raonat de la seva obra pictòrica (Part III). En el primer cas, una recerca exhaustiva ha donat com a resultat un conjunt extraordinari de treballs publicats que evidència la continuada i àmplia labor de Rafel Benet corn a critic d'art en publicacions periòdiques, molt especialment a "La Veu de Catalunya", diari en el qual comença a col.laborar el 1912 i on serà responsable de la secció d'art ininterrompudament des de 1912 a 1936. La constitució del catàleg de l'obra pictòrica i la corresponent anàlisi critica, amb la presentació per primera vegada de nombroses peces inèdites, permet de seguir l'evolució del pintor. Aquest catàleg juntament amb el dels seus treballs escrits són les dues fonts bàsiques per a l'elaboració de la Part l, on es reconstrueix la personalitat del pintor i la trajectòria del crític, protagonista destacat de la cultura artística de la Catalunya del primer terç del segle XX, dels anys de desenvolupament del Noucentisme.

La figura de Rafael Benet planteja molt particularment les relacions entre Noucentisme i avantguarda. En un primer moment al voltant de 1917, quan es generen a Catalunya una sèrie de manifestacions avantguardistes a partir de la recepció del cubisme, el futurisme i el dadaísme, que serà per a Rafael Benet el moment de l'Agrupació Courbet. El 1925, arran d'un viatge a París, s'inicia un procés de represa amb l'avantguarda que durà a Benet a una critica al conservadurisme imperant a Catalunya en art i arquitectura i a adoptar un paper impulsor del clima d'avantguarda que tindrà en Sebastià Gasch i Salvador Dalí els protagonistes més significatius. Paral.lelament es va plantejant el problema entre el Rafael Benet crític i el Rafael Benet pintor, amb orientacions de vegades contraposades.

Al fil de la trajectòria de Rafael Benet són tractats alguns temes amb deteniment, incorporant-hi nombroses aportacions, entre ells es poden citar: els relacionals amb els seus anys de formació a Terrassa, l'Escola de Francesc d'A. Galí, l'Agrupació Courbet i el paper de Joan Miró, o la relació amb Sebastià Gasch.

La investigación tiene como objeto la obra del escultor Josep Salvadó Jassans (1938-2013). Natural del pueblo de Alforja (Baix Camp) los inicios del escultor tuvieron lugar en Reus de la mano de Modest Gené. No obstante su auténtico maestro y mentor fue el escultor Joan Rebull a quien conoció al trasladarse a Barcelona para ingresar en la Escuela de Bellas Artes de San Jorge. Años más tarde cuando la escuela se integró dentro de la Universitat de Barcelona, Jassans ingresó como profesor y fue progresando en el mundo académico hasta convertirse en catedrático. En lo que respecta a su labor artística, Jassans desarrolló una obra muy definida que nos permitirá trazar un recorrido por la escultura figurativa catalana, tomando como partida la obra de Aristides Maillol veremos como Clarà, Casanovas, Gargallo, Marés o el propio Rebull trabajaran la idea de un clasicismo renovado del cual Jassans será el último exponente destacado.
The research aims at the work of the sculptor Josep Salvadó Jassans (1938-2013). Natural of the town of Alforja (Baix Camp) the beginnings of the sculptor took place in Reus of the hand of Modest Gene. Nevertheless his real master and mentor was the sculptor Joan Rebull whom he met when he moved to Barcelona to enter the School of Fine Arts of San Jorge. Years later when the school was integrated within the Universitat of Barcelona, Jassans entered like professor and was progressing in the academic world until becoming professor. Regarding his artistic work, Jassans developed a very definite work that will allow us to trace a tour of Catalan figurative sculpture, taking as a starting point the work of Aristides Maillol we will see how Clarà, Casanovas, Gargallo, Marés or Rebull will work the Idea of a renewed classicism of which Jassans will be the last outstanding exponent.

With the modernity, the idea of architecture as art and autonomous artistic genre is questioned by movements such as Arts-and-Crafts, the Pre-Raphaelitism and the artistic and decorative manifestations such as Belgian Art-Nouveau, the Austrian Sessezion, the German Jungendstill and Catalan Modernisme, influenced by concepts such as Wagnerian Total Work of Art and the critic characters as Hegel. The scientific revolution that took shape from the low middle age separated sculpture and building as a phenomenon. Later, with the birth of modern art criticism, especially with the idea of autonomy of the different artistic expressions of Lessing in the eighteenth century, and the aesthetics of autonomous genres of Hegel, in XIX century, it formalizes the idea of autonomous artistic genres. Complementarily to this process, there is a gap between art and society, toward an Art-pour-l'art art. The purpose of this research is to understand the Fin-de-Siècle critical to the social autonomy of art and artistic genres, produced in Europe, especially in the Catalan case, and the relationship of art and architecture with the national political project. The focus is the Ateneu Catalan / Barcelonès as specific object of investigation. The election of this institution is due to the fact that it was a center of meeting between intellectuals and the Catalan bourgeoisie during the transition between the nineteenth and twentieth centuries, and which counted among its active members with architects as important as Lluis Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch and Antoni Gaudí, carrying out various discussions that included the theoretical object of this thesis. The method used was to review the discussions held within the ateneistic institutional environment by personalities linked directly or indirectly to the world of art and architecture, analyzing them from the perspective of integrating art and society through the concepts of Social Engineering of Karl Popper, Invented Traditions of Eric Hobsbawm and the criticism of these phenomena carried out in the Catalan environment by theorists such as Manuel Delgado or Llorenç Prats.
Com a modernidade, a ideia de arquitetura como arte e gênero artístico autônomo é questionada por movimentos como o Arts-and-Crafts, o Pré-Rafaelismo e as manifestações artístico-decorativas como o Art-Nouveau Franco-Belga, a Sessezion Austríaca, o Jungendstill Alemão e o Modernisme Catalão, influenciados por conceitos como a Obra de Arte Total Wagneriana e pela crítica de personagens como Hegel. Foi na revolução científica que tomou forma a partir da baixa Idade Média que a escultura e construção se separaram como fenômeno. Mais tarde, com o nascimento da crítica de arte moderna, especialmente com a ideia de autonomia das diferentes expressões artísticas de Lessing, no século XVIII, e a estética de gêneros autônomos de Hegel, no século de XIX, formaliza-se a ideia da produção artística de gêneros autônomos. Complementariamente a esse processo, ocorre um afastamento entre a arte e a sociedade, em direção a uma arte purovisualista e Art-pour-l¿art. O objetivo dessa pesquisa é compreender a crítica produzida na Europa Fin-de-Siècle à autonomia social da arte e dos gêneros artísticos, especialmente no caso catalão, e a relação entre a arte e a arquitetura com o projeto político nacional. O foco centra-se no Ateneu Catalão/Barcelonês como objeto específico de investigação. A eleição dessa instituição se deve ao fato de que era um centro de reunião entre a intelectualidade e burguesia catalã durante a transição entre os séculos XIX e XX, e de que contava entre seus membros ativos com arquitetos tão importantes como Lluis Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch ou Antoni Gaudì, levando a cabo discussões variadas que incluíam o objeto teórico dessa tese. O método utilizado foi o de revisar as discussões realizadas dentro do ambiente institucional ateneístico por parte de personalidades ligadas direta ou indiretamente ao mundo da arte e da arquitetura, analisando-as sob a perspectiva da integração arte-sociedade à luz dos conceitos de Engenharia Social na obra de Karl Popper, Tradições Inventadas na obra de Eric Hobsbawm e as críticas desses fenômenos levadas a cabo no ambiente catalão por teóricos como Manuel Delgado ou Llorenç Prats.
Con la modernidad, la idea de la arquitectura como arte y género artístico autónomo es cuestionada por movimientos como el Arts-and-Crafts, los Pre-rafaelitas y las manifestaciones artísticas y decorativas tales como el Art-Nouveau franco-belga, la Sessezion austriaca, el Jungendstill alemán y el Modernisme catalán, influenciado por conceptos como obra de arte total de Wagner y la crítica de personajes como Hegel. Fue durante la revolución científica que se concretó a partir de la baja edad media que la escultura y la construcción fueran separadas como fenómeno. Más tarde, con el nacimiento de la moderna crítica del arte, sobre todo con la idea de la autonomía de las diferentes expresiones artísticas de Lessing en el siglo XVIII, y la estética de los géneros autónomos de Hegel, en el siglo XIX, se formaliza la idea de la producción géneros artísticos autónomos. Complementariamente a este proceso, surge una brecha entre el arte y la sociedad, hacia un arte purovisualista y Art-pour-L'art. El propósito de esta investigación es entender la crítica producida en la Europa Fin-de-Siècle hacia la autonomía social del arte y de los géneros artísticos, especialmente en el caso catalán, y la relación del arte y la arquitectura con el proyecto político nacional. El enfoque se centra en el Ateneo Catalán / Barcelonés como objeto específico de investigación. La elección de esta institución se debe al hecho de que era un centro de reunión de intelectuales y burgueses catalanes durante la transición entre los siglos XIX y XX, y que cuenta entre sus miembros activos con personajes tan importantes como los arquitectos Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch y Antoni Gaudí, llevando a cabo diversos debates que incluyeron el objeto teórico de esta tesis. El método utilizado fue revisar los debates celebrados en el entorno institucional ateneístico por personalidades vinculadas directa o indirectamente con el mundo del arte y la arquitectura, analizándolos desde la perspectiva de la integración de la sociedad y el arte a la luz de los conceptos de la Ingeniería Social de Karl Popper, la Invención de Tradiciones de Eric Hobsbawm y la crítica de estos fenómenos que se realizan en el entorno catalán por teóricos como Manuel Delgado o Llorenç Prats

Les premières décennies du XXe siècle virent un grand nombre d'artistes espagnols, parmi lesquels de nombreux sculpteurs (Durrio, González, Manolo, Casanovas, Clará, Gargallo, Hernández, Fenosa, Lobo, Condoy, pour ne citer que les plus connus) quitter leur pays natal pour tenter l'aventure parisienne. Depuis les bouleversements que le " Siècle des Lumières" avait apportés dans les domaines philosophique, littéraire et artistique, Paris continuait à attirer les intellectuels de toute l'Europe. Entre les contraintes des structures académiques espagnoles et l'effervescence créatrice du milieu artistique parisien, à laquelle s'ajoutait l'existence d'un marché de l'art, encore limité en Espagne, que leur permettrait de présenter leurs œuvres au public, ils choisirent l'exil. Certains d'entre eux se sont intégrés aux mouvements d'avant-garde, d'autres ont préféré rester dans une plastique plus figurative et traditionnelle. Certains se sont établis définitivement à Paris, d'autres sont retournés en Espagne, mais pour tous le séjour parisien a été décisif pour leur carrière. Leurs vies et leurs œuvres ont été marquées par la fatalité de la dispersion et par l'incompréhension. Si tous ont créé la partie la plus significative de leur œuvre à l'étranger, leur pays d'origine refusa longtemps de leur accorder l'importance historique qu'ils méritaient, car ils représentent le plus remarquable de la sculpture espagnole de la première moitié du XXe siècle.

Aquest treball de tesi repassa la trajectòria intel·lectual d'Agustí Calvet, a partir de la seva obra periodística fins al 1936, així com també a través de la seva obra catalana de maduresa. La tesi recull les polèmiques ideològiques en què es veié implicat Gaziel amb companys de generació, així com també un seguit de memòries que repassen l'evolució històrica del país a la llum del tragí internacional fins a iniciada la segona meitat de s.XX. Gaziel manifestà la necessitat inqüestionable d'una articulació política, social i cultural hispànica que permetés la convivència de tots els pobles de la Península. Aquest tema polèmic fou un llast ideològic que arrossegà sempre Gaziel, una qüestió que ell mateix no acabà d'aclarir del tot, però que acumula i revela un seguit d'acurades reflexions que tenen un interès plenament actual
This thesis explores the intellectual trajectory of Agustí Calvet, based on his journalistic work until 1936, as well as through his Catalan work of maturity. This thesis gathers together the ideological controversies, into which Gaziel got himself involved against some of his colleagues from his generation, as well as a compendium of “memoires” that revise the historical evolution of the country at the light of the international hustle and bustle, up until the beginning of the second half of the 20th Century. Gaziel expressed the unquestionable necessity of an hispanic political, social and cultural articulation that would allow all the different peoples of the peninsula to co-exist. This controversial subject became an ideological burden that Gaziel carried for the rest of his life, a subject that he never quite fully solved, but that is collected and revealed through a set of very detailed reflections that carry, still, a very current interest

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària.

Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:

1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).

2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.

3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.

4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.

5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).

6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.

La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.

Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentment
co1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.

El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.

La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.

Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.

Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.
All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Aquesta tesi doctoral s’ocupa d’investigar la història del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució de reconeguda significació dins del món cultural català dels segles XIX i XX que va veure entre els seus protagonistes els germans Llimona, el bisbe Torras i Bages, Antoni Gaudí, Joan Miró i molts d’altres. A partir d’una reordenació i integració de l’Arxiu Històric del Cercle, acompanyada d’importants buidatges, entrevistes i una extensa bibliografia, ofereix un recorregut documentat l’entitat de la qual es pretén donar una imatge de conjunt, contextualitzant-la dins la vida social i cultural de la Catalunya de l’últim segle. La tesi aclara el delicat tema de la relació de l’entitat amb el Modernisme —dins el qual considera que es pogui incloure donant un significat ampli al terme— i delinea la col•laboració dels socis a la connotació civicocultural al Noucentisme. Esbrina la raó per la qual gairebé tots els intel•lectuals i artistes de la preguerra van sentir la necessitat de vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, basant-se en la importància fonamental de la seva biblioteca i en el seu paper com a centre aglutinador que, ben lluny de ser una congregació confessional —com s’ha dit freqüentment— va viure una complexa sinergia d’elements contradictoris entre conservadorisme i avantguardisme. Analitza, doncs, com aquesta situació ambigua es troba precisament en l’origen del tancament forçós del Cercle i també de les dificultat per a la reobertura. Posa, a més, de manifest la relació —fins ara no explicada— que es va produir a l’entitat als anys cinquanta entre una viva resistència cultural antifranquista, una indispensable però opressiva protecció eclesiàstica i el recolzament d’una burgesia intel•lectual de diferents tendències polítiques. Insisteix en el clima que va crear dins del Cercle la interacció entre les Seccions (Amics de Gaudí, Coral Sant Jordi, ADB, Teatre Viu, Ciclo de Arte Hoy, entre d’altres) que, des de la música, el teatre, l’arquitectura i, òbviament, les arts plàstiques, van formar un front de lluita —un dels pocs— per a la conservació de la cultura catalana durant el franquisme. S’ocupa en profunditat de les relacions de l’entitat amb l’Església catalana, de la qual, a partir de les orígnes confessionnals, comparteix els notables canvis, acullint figures com Torras i Bages, Manuel Trens o Pare Jordi Llimona. Finalment investiga el procés de retraïment cívic de l’entitat des de la Transició, quan ja no existeix l'enemic comú franquista per unir personalitats de diferent bagatge cultural, extracció social i orientació política, moment en el qual, doncs, es trenca sobtadament una llarga i activa tradició de participació ciutadana mantinguda des de feia quasi un segle. Per completar la imatge de l’entitat, de les seves característiques claus i dels seus elements de continuïtat i ruptura, s’inclou una anàlisi dels recents anys de represa que anuncien una nova fase. L’anàlisi de les qüestions cabdals que vertebren la vida de l’entitat, juntament amb l'estudi detallat dels esdeveniments en els quals desenvolupà un paper protagonista, donen una imatge de la complexitat del recorregut del Cercle Artístic de Sant Lluc i, alhora, ofereixen aportacions clarificadores d’algunes de les dinàmiques essencials del món cultural català des del final del XIX segle.
This doctoral thesis focuses on the history of the Cercle Artístic de Sant Lluc, an art society with a pivotal role in the XIX and XX century Catalan culture. Among its members, there are internationally renowned figures like Antoni Gaudí, Joan Miró or Perejaume. Starting from the reordering of the Cercle Artístic de Sant Lluc historical archive, the thesis incorporates interviews and an extensive bibliographic research, providing a thoroughly documented image of the institution and contextualizing its significance in the cultural and social life of the XIX and XX century Catalonia. The thesis proposes new perspectives on the Cercle Artístic de Sant Lluc relation with the Catalan movements Modernisme and Noucentisme, and on the important cultural resistance against Franco’s dictatorship.

La << voix de l'eau >> -le bruit des cascades autour d'un village du montseny- occupe une partie de la fonction narratrice dans une nouvelle catalane d'eugeni d'ors, gualba aux mille voix, ecrite en 1915. Elle declenche le processus narratif, impregne le texte de sa fluidite et penetre l'espace diegetique en agissant sur les personnages. Elle est aussi l'instrument innocent du mal qui se cache au sein de la nature: l'eau sauvage, incontrolee, temoigne de la persistance de certains mythes transmis par le romantisme, en particulier celui de la montagne vue comme un lieu sacre, comme le siege de l'identite et de la langue authentique. C'est aussi le lieu de l'isolement -oppose a la convivialite de la ville. Or, la solitude qui mene au denouement tragique -un inceste- est associe par l'auteur al'ideologie -retrograde a ses yeux- qui impregne, a partir de ses racines -la renaixenca- le nationalisme catalan. D'ors, porte-voix du noucentisme et du projet politique de la mancomunitat de catalunya, s'en prend aussi au courant moderniste -a ses yeux tres proche du romantisme, en particulier chez maragall. Une annee apres le debut de la grande guerre, d'ors le cosmopolite voit s'effondrer en meme temps son projet culturel concernant la catalogne et l'europe, ce qui le met sur une voie de recherche personnelle qui s'oriente vers son travail sur le baroque.

Una primera aproximació d’aquest estudi, molt preliminar, la vam fer quan varem presentar la tesina l’any 2008. El resultat final, però, el presentem en aquest treball en el que procurarem mostrar, estudiar i analitzar la vida artística i l’obra d’Agustí Ferrer Pino, fins aquest moment quasi bé inèdita. Podríem dir que intentarem rememorar un pintor pràcticament desconegut en l’àmbit català i poc reconegut en la seva població d’origen, Sitges. Potser pel tipus d’obra, per les seves circumstàncies, per com era ell, per haver estat de Sitges... mai no acabat de quallar un nom i una obra dispersa en les col•leccions particulars de moltes famílies sitgetanes. Ara que hem descobert el seu fosc amagatall volem il•luminar-lo amb un estudi en profunditat, de la mateixa manera que altres pintors més o menys emparentats cronològica i conceptualment també l’han tingut. El present treball s’estructurarà en tres volums: El primer volum, que abraçarà el cos total del treball sobre Agustí Ferrer Pino, estarà dividit en dues parts. En la primera part es desenvoluparà el marc històric i estètic en el que s’inscriu gran part de la trajectòria artística d’Agustí Ferrer. Essencialment, s’estudiarà el període noucentista de començaments del segle XX a Catalunya, però sense oblidar les altres corrents estètiques que cohabitaren i s’interpel•laren durant el Noucentisme. En aquesta primera part, també li voldrem dedicar una especial atenció al context artístic que configura a Sitges com una població important en el mapa cultural de la Catalunya de començaments de segle. En la segona part entrarem a fons en l’estudi i anàlisi d’Agustí Ferrer i la seva obra. També, com a pintor muralista, pretenem dedicar un espai diferencial a la localització i estudi de les seves pintures murals més importants. En el segon volum es presentarà la proposta d’una primera catalogació de l’obra d’Agustí Ferrer Pino (dibuix i pintura). En el tercer i últim volum es presentarà l’apèndix documental de la relació d’articles localitzats en diaris i revistes referents a Ferrer Pino, els seus escrits inèdits i la seva documentació, que haurem fet servir per la construcció d’aquesta tesi.

THE GARDEN CITY. This is the name under which Eixample Malagrida (the extension district) of the city of Olot is known; this is what it was called in the only plans available to us of the project that was born in the middle of Noucentisme and was promoted by the "Americano" from Olot Manuel Malagrida i Fontanet. The authorship of these plans is assigned to the city architects Joan Roca Pinet and Josep Esteve based on the signatures they make on the partial projects carried out by each of them in 1916 and 1925, respectively. However, can we consider the garden city model valid as the basis for the most important expansion project in the contemporary history of the city of Olot? And, furthermore, does its real authorship correspond only to these two names of the architects that signed the original plans? Questioning these historical statements is two of the main guidelines that accompany our research and lead us to look into the life and work of the project’s founder, Manuel Malagrida. This is an immersive process that also brings us to the investigation of other aspects of the project, such as its formal radial arrangement and the solid references associated with it, or the political dimension of the apparently innocuous metaphor of the discovery of America related to the second phase of the work. Beyond the historical or referential study of the project, this work addresses other issues of a more interpretative nature. On the one hand, we explore the personal space of those families living in the neighbourhood in its time of splendour -prior to the Civil War and the "Aigat" of 1940- with the aim of analysing the capacity of the architectural projects to generate a truly domestic architecture, beyond style or conventions. And, finally, we reclaim the efficiency and sensitivity of Olot's Eixample Malagrida in terms of its contribution to reconfiguring the urban, natural and social landscape in which it is embedded
LA CIUTAT JARDÍ. Així és com es coneix l’Eixample Malagrida de la ciutat d’Olot perquè d’aquesta manera s’anomena en els únics plànols que coneixem d’aquest projecte nascut en ple noucentisme i promogut per l’“americano” i olotí de naixement Manuel Malagrida i Fontanet. Aquests plànols assignen l’autoria del pla als llavors arquitectes municipals Joan Roca Pinet i Josep Esteve a través de la signatura que fan dels projectes parcials realitzats per cadascun d’ells als anys 1916 i 1925 respectivament. Però, podem donar per vàlid el model de ciutat jardí com a base del projecte de creixement més important de la història contemporània de la ciutat d’Olot? I, encara més, la seva autoria real es correspon amb els dos únics noms que signen els plànols originals? La posada en dubte d’aquestes afirmacions històriques són dues de les directrius principals que acompanyen la nostra investigació i que ens condueixen a aprofundir en la vida i obra del seu Fundador, Manuel Malagrida. Es tracta d’un procés immersiu que també ens porta a investigar d’altres vessants del projecte, com ara la seva disposició formal radial i els sòlids referents que duu associats o la dimensió política de l’aparentment innòcua metàfora de la descoberta d’Amèrica associada a la segona fase de l’obra. Més enllà de l’estudi històric o referencial del projecte, aquest treball encara d’altres temàtiques de caire més interpretatiu. D’una banda, furguem en la intimitat d’aquelles famílies residents en el barri en la seva època. d’esplendor –prèvia a la Guerra Civil i a l’”Aigat” de 1940– amb l’objectiu d’analitzar la capacitat dels seus projectes arquitectònics de generar una arquitectura veritablement domèstica, més enllà de l’estil o de les convencions. I, finalment, reivindiquem l’eficàcia i la sensibilitat de l’Eixample Malagrida d’Olot pel que fa a la seva contribució a reconfigurar el paisatge urbà, natural i social en el qual s’insereix
Programa de Doctorat en Tecnologia

Aquest treball presenta dos àmbits d’interès: la proposta d’una clau interpretativa d’Eugeni d’Ors i la seva obra; la introducció d’un text orsià inèdit i fora de catàleg. Pel qua fa al primer àmbit, presenta aspectes d’un jove Ors que, deixant de banda la interpretació glosso-cèntrica i noucentista del personatge, poden mostrar un personatge ambiciós que no té com a objectiu l’excel·lència i el reconeixement en el món literari i periodístic, sinó que més aviat faria servir l’aptitud amb la ploma per obrir-se pas en el món acadèmic. El jove Ors vol ser un filòsof i un reformador de la institució universitària a Catalunya. Atenent el segon àmbit, edita i presenta un curs inèdit sobre psicologia impartit el desembre de 1909, testimoni de la producció orsiana inèdita susdita. Aquest document presenta un Eugeni d’Ors acadèmic, un Eugeni d’Ors oral i, encara, l’introductor d’alguns procediments de psicologia experimental.
This thesis contributes to the study of Eugeni d'Ors by focusing on two aspects: it provides a new approach to Ors' life and work; presents a new document of this author which had not been published nor catalogued yet. As far as the first aspect is concerned, the thesis presents a few pictures of an early Eugeni d’Ors which show a new profile of the author: an ambitious character who did not aim at literary excellence or recognition, but at using his literary skills as a means to get scholar recognition. The main contribution of the thesis is the edition of an unpublished course on the psychology of the attention phenomena held by Eugeni d’Ors in December of 1909 under the title Curs sobre els fenòmens de l’atenció. This document presents for the first time Eugeni d’Ors as a scholar and as a pioneer of scientific psychology in Catalonia.

Esta tesis doctoral tiene como objetivo analizar el papel de Eugeni d’Ors como intelectual durante el período comprendido entre el inicio de la Gran Guerra y el comienzo de la dictadura de Primo de Rivera en España desde una triple perspectiva europea, española y catalana. Partiendo de este propósito general, tiene su justificación en dos objetivos generales que articulan tanto las argumentaciones como su estructura formal. En primer lugar, aportar una nueva documentación que ilumina algunos posicionamientos poco conocidos y unas relaciones con intelectuales y políticos que se alejan de las perspectivas de análisis de muchos de los autores que han estudiado su vida y su obra. En segunda instancia, pretende revisar algunos de los más importantes estudios sobre su figura que se realizaron implícita o explícitamente desde la perspectiva de los orígenes intelectuales del fascismo europeo establecida hace ya varias décadas por el historiador Zeev Sternhell.
This PhD dissertation aims to analyze the role of Eugeni d’Ors as an intellectual between the beginning of Great War and the start of Primo de Rivera’s dictatorship in Spain from a triple European, Spanish and Catalan perspective. According to this general purpose, this work is justified by two global objectives that articulate both arguments and its formal structure. Firstly, it presents a new documentation which lights up some D’Ors hardly known positions and relations with intellectuals and politicians that are far from the lines of interpretation of many of the authors who have studied his life and work. In the second instance, this thesis tries to review some of the most important studies on his figure that have been directed implicitly or explicitly by the perspective of European fascism’s intellectual origins established several decades ago by Zeev Sternhell.

El tema d’estudi de la present tesis doctoral és la col·lecció d’art que l’industrial nord-americà Charles Deering (1852-1927) va reunir al Palau de Maricel (Sitges) entre els anys 1909 i 1921, i que a partir de 1916 va tenir una ramificació al castell de Tamarit (Tarragona). Entre les peces que van ser propietat seva hi figuren obres tant rellevants com el Retaule i frontal d’altar del Canciller Ayala (1396), el Retaule de Sarrión (1404) de Pere Nicolau, la Taula de Sant Jordi de Bernat Martorell (1434-1436), , així com destacades mostres de la producció de El Greco, Francisco Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo, Antonio Palomino, Francisco de Goya i noms més contemporanis com Santiago Rusiñol, Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga, Ramon Casas, Joaquim Mir, Hermen Anglada Camarasa, Julio Romero de Torres, Josep Clarà o Josep Llimona. Aquest conjunt, que només incloïa pintura i escultura sinó també una àmplia representació d’arts decoratives amb destacats exemples de vidre, ferro, mobiliari, catifes i teixits, va convertir-se per mèrits propis en una de les col·leccions particulars més importants de Catalunya a principis del segle XX. Degut a la gran quantitat d’objectes que contenia, aquesta investigació ha focalitzat l’atenció principalment en la pintura i l’escultura, tot i que també s’ha aproximat a les altres arts quan la rellevància de les peces així ho ha reclamat. Així mateix, aquesta tesi doctoral també ha prestat especial atenció a l’estudi del mercat de l’art que va envoltar la creació de la col·lecció. Els agents artístics, els antiquaris, les galeries d’art i els particulars (polítics, directors de museus, artistes i intel·lectuals) que van ajudar a configurar el projecte mereixen una especial atenció. El seu estudi, tant biogràfic com professional, servirà per aprofundir en les relacions comercials que va teixir el nord-americà i els seus assessors catalans, Miquel Utrillo (1862-1934) i Ramon Casas (1866-1932), elements fonamentals per a la creació de Maricel. Finalment, en el segon volum de la tesi doctoral hi figura el catàleg de la col·lecció. Es tracta de la primera reconstrucció completa d’aquesta amb tots els objectes dels que tenim constància que Charles Deering va reunir a Catalunya. A través de les fitxes presentades es pot resseguir la presència dels diversos fragments arquitectònics inserits als murs del recinte sitgetà, tots ells procedents d’edificis de la Península que havien desaparegut arran de la Desamortització de Mendizábal o estaven a punt de fer-ho; la pintura, l’escultura i les arts decoratives hispàniques i franceses; així com una petita però selecta col·lecció d’obres d’art oriental.
The subject of research in the current PhD thesis is the collection American businessman and lover of art Charles Deering (1852-1927) held in Maricel Palace (Sitges) between 1909 and 1921, extended by 1916 into Tamarit castle (Tarragona). Among the pieces that were his property are such important works as the Retaule i frontal d’altar del Canciller Ayala (1396), altarpiece and altar front of Chancellor Ayala, the Retaule de Sarrión (1404) altarpiece by Pere Nicolau, the Taula de Sant Jordi by Bernat Martorell (1434-1436), as well as outstanding examples of El Greco, Francisco Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo, Antonio Palomino, Francisco de Goya and more contemporary names like Santiago Rusiñol, Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga, Ramon Casas, Joaquim Mir, Hermen Anglada Camarasa, Julio Romero de Torres, Josep Clarà or Josep Llimona. The collection included mainly painting and sculpture but also a wide representation of decorative arts with amazing pieces of glass, iron, furniture, carpets and fabrics. It became one of the most important private collections in Catalonia at the beginning of the 20th century. Due to the large number of items contained, the research has focused mainly on painting and sculpture, although there is also an approach to other pieces when the relevance of the object demanded so. The research also pays special attention to the art market surrounding the creation of the collection. Many art dealers, antique dealers, galleries and other individuals (politicians, museum directors, artists and intellectuals) helped to set up the project and deserve to be investigated. Their bios are very relevant to deepen the relations between the American and his Catalan advisers, Miquel Utrillo (1862-1934) and Ramon Casas (1866-1932), both of them fundamental for the construction of Maricel. The second volume has attached the collection inventory. It is the first time a full reconstruction of it has been done, with all the objects Charles Deering gathered around Catalonia. Includes evidences of the presence of architectural fragments inserted in the walls of Sitges, all of them coming from disappeared Peninsular buildings, as a result of the Desamortización de Mendizábal; Hispanic and French painting, sculpture and decorative arts; as well as a small but select collection of oriental art.

La present tesi doctoral es planteja d’estudiar la vida de l’intel·lectual independentista català Josep Maria Batista i Roca, tant en la seva activitat pública, com en la seva vida privada. Del seu naixement el 1895 fins la seva mort el 1978, resseguim la seva trajectòria i la seva relació amb el catalanisme i la història de Catalunya del segle XX.
The present doctoral dissertation aims to study the life of the pro-independence catalan intellectual Josep Maria Batista i Roca, both in his public activity and in his private life. From its birth in 1895 until its death in 1978, we trace his career and his relationship with Catalan nationalism and the history of Catalonia in the 20th century.