Academic literature on the topic 'Partit Socialista Unificat del Catalunya'

El presente artículo analiza las campañas políticas antimarxistas que tanto las organizaciones patronales como los diarios y partidos moderados y conservadores de Cataluña llevaron a cabo para evitar una posible victoria del Partit dels Socialistes de Catalunya y del Partit Socialista Unificat de Catalunya en las elecciones autonómicas de marzo de 1980. A través del estudio de la prensa catalana de la época, se explicará aquí el origen, la sucesión cronológica, las estrategias discursivas y los argumentos que caracterizaron aquellas campañas, así como su eficacia.

Pese a que la bibliografía sobre la historia de los comunistas en España durante el franquismo ha crecido notablemente en los últimos años, nuestro conocimiento de las estructuras organizativas de las que se dotó cada realidad territorial comunista para realizar su trabajo político está aún lejos de ser satisfactorio. ¿Qué forma daban los comunistas a su estructura organizativa y qué finalidades buscaban con ella? ¿De qué manera estaba pensada para relacionarse con la sociedad? ¿Y en qué medida estas decisiones modificaban la manera de hacer política de los militantes? El presente artículo se propone responder a estas y otras preguntas investigando el caso del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), sin duda el núcleo comunista más fuerte del país y cuya organización cambió radicalmente en el bienio 1969-1970: de una estructura vertical y poco diversificada a otra descentralizada y más abierta. Semejante cambio le permitió al partido crecer cuantitativa y cualitativamente, mantener un contacto más estrecho con la sociedad catalana y crear un marco en el que la militancia pudiera actuar de forma más autónoma y creativa respecto al pasado.

Objetivo/Contexto: Este artículo analiza la recepción de la “vía chilena al socialismo” y de la Unidad Popular (UP) de Salvador Allende en el Partido Comunista de España (PCE) y el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). También se estudian las expresiones iniciales de solidaridad con Chile. Ambos procesos tienen lugar en el contexto del tardofranquismo. Metodología: Se trabajan analíticamente fuentes primarias partidistas de facciones comunistas españolas y catalanas, además de la prensa y otros medios de comunicación clandestinos de las organizaciones comunistas del periodo 1970-1973. También se han consultado fuentes secundarias que permiten reconstruir el contexto político del período y las dinámicas trasnacionales que contribuyeron en la conformación de la visión española sobre Chile. Originalidad: Aunque la literatura se ha interesado en el impacto de la UP chilena y el golpe de Estado en el escenario internacional, los casos de los países europeos con dictaduras, como España, no han sido destacados, como tampoco lo ha sido el papel del comunismo en la oposición al franquismo. El aporte de este artículo consiste en estudiar dos actores partidistas (PCE, PSUC) desde los aprendizajes y lecciones que sacan de la experiencia chilena, destacando el carácter trasnacional de la transferencia de ideas desde Chile hacia España, que se adaptan siempre a la realidad nacional. Conclusiones: Las lecciones que deja al comunismo español en la experiencia chilena durante y después de la UP se relacionan con las posturas previas del PCE y del PSUC, y justifican la pertinencia de la vía democrática al socialismo como proyecto nacional. Al mismo tiempo, la transferencia de ideas desde la realidad chilena hacia el contexto europeo sirve de base para las revisiones del comunismo en España y las acciones de solidaridad.

Aquest text respon a dos propòsits fonamentals. A la primera part, es reconstrueix la trajectòria biogràfica d’una part de la vida de Gabriel Arrom i Julià, polític i economista mallorquí, exiliat i lluitador antifranquista, que desenvolupà la seva activitat des dels òrgans de direcció del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i des del Partit Comunista d’Espanya (PCE). En la segona part, la més extensa, encara que s’aportin dades biogràfiques, s’analitza de manera predominant, però succinta, unaobra profusa, la qual cobra sentit en relació amb les estratègies polítiques formulades per ambdós partits i des dels àmbits d’acompliment de la seva activitat al servei del restabliment de la democràcia.

En aquest treball s’hi estudia el desenvolupament de moviments d’oposició a la dictadura franquista enllà el cinturó industrial de Barcelona entre els anys 1956 i 1977. Es fa analitzant-ne el cas particular de Tarragona i els seus entorns més immediats a través del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’organització que va vertebrar l’antifranquisme en el seu conjunt. S’hi analitzen les actituds socials de la població en general, però particularment de la classe treballadora, en tant que els obrers foren els més refractaris a l’assentament de la dictadura des del seu inici. Igualment, d’aquesta classe social sorgirien la majoria de militants antifranquistes, les seves organitzacions estarien a l’avantguarda de l’oposició i, no endebades, el règim els consideraria potencialment desafectes durant tota la dictadura. Els processos de politització i mobilització social de la classe obrera, des de baix i des de les perifèries, són analitzats en aquesta recerca per tal de complexitzar els paradigmes interpretatius sobre el canvi polític després de la mort de Franco. Si bé aquests han assenyalat la importància de l’antifranquisme en la crisi de la dictadura, la majoria de recerques encara aïllen la seva influència en els seus principals bastions. És a dir, per al cas català, les ciutats industrials del que aquí s’anomena la Gran Barcelona. Aquest treball no intenta negar la centralitat d’aquells espais en el canvi polític, sinó certificar que la seva influència va anar molt més enllà d’ells mateixos i que va arribar a indrets com Tarragona. Per tal d’explicar com les oportunitats polítiques generades a les àrees més mobilitzades eren utilitzades per l’antifranquisme tarragoní, s’han analitzat abastament les xarxes a través de les què els recursos simbòlics i organitzatius es transmetien des dels focus iniciadors de la protesta. Malgrat que la influència metropolitana és innegable, aquest treball no la considera l’últim factor del desenvolupament de l’oposició més enllà de la Gran Barcelona. En efecte, s’apunta que els moviments d’oposició es van desenvolupar segons les pròpies condicions existents a Tarragona, la qual cosa en determinaria la seva morfologia, composició social i model de protesta. De fet, aquelles condicions van sofrir una transformació radical durant els anys que comprèn aquest estudi degut a l’intens procés d’industrialització que es va viure a Tarragona. La destrucció de la pagesia per l’assentament de noves factories a les seves terres, la proliferació de nous suburbis on les condicions mínimes per viure-hi no estaven garantides i la inèdita arribada de mà d’obra immigrant des del món rural a una ciutat sense experiències en el treball industrial són només alguns dels reptes que els tarragonins, nous i vells, van haver de fer front durant aquells anys.
In this work it is studied the development of the opposition movements against the Franco’s dictatorship beyond the industrial belt of Barcelona between 1956 and 1977. It is done by analysing the concrete case of Tarragona and its surroundings through the Unified Socialist Party of Catalonia (PSUC in its initials in Catalan), the backbone of the anti-Francoist movement as a whole. The main focus are the popular social attitudes in front of the new regime, in particular those of the working class, insofar were the workers the most resistant ones to the dictatorship from its very beginning. Moreover, the largest part of the anti- Francoism’s militants belonged to this social class, their organizations would be in the vanguard of the opposition and, because of this, the regime would consider it as potentially disaffected during all long the dictatorship. In this extent, this research focuses on politicization and mobilization processes within the working class, both from below and from peripheric spaces, in order to make more complex the current interpretative paradigms about the political change after Franco’s death. Those have point out the importance of the anti-Francoism movement on the dictatorship’s crises, while most researchers have isolated their influence in their main bastions. For the Catalan case, this is to say: the industrial cities of what it is called here the Great Barcelona. This work does not intend to deny its significance to understand the political change, but to certify that the influence that those spaces exerted went far beyond themselves and arrived to places like Tarragona. In order to explain how the political opportunities generated in the most mobilised areas were used by the anti-Francoist movement in Tarragona, the networks through which symbolic and organizational resources were transmitted have been fully studied. Although the metropolitan influence is undeniable, this work does not consider it as the essential factor for the development of the opposition beyond the Great Barcelona. Indeed, it is point out that the anti-Francoist movements in Tarragona developed according to its own local conditions, which influenced their morphology, social composition and protest model. In fact, those conditions radically changed through the years studied here because of the intense industrialization process lived in Tarragona. The destruction of the peasantry because of the settlement of new factories in their land, the proliferation of new suburbs where the minimum conditions to live in were not guaranteed and the unprecedented arrival of migrant workforce from the countryside to a city without experience in industrial work were some of the main challenges that the locals, the old and the new ones, had to face during those years. This work also focuses on how the opposition widened to other social classes and to new territories, especially to those of the Tarragona’s rural surroundings, of which this case was quite unique in Catalonia. If the PSUC made serious efforts along the dictatorship to strengthen its presence throughout Catalonia, Tarragona was where they got better results articulating an urban-rural anti-Francoist movement. In summary, this work fills a gap within the historiography of the period studding the dynamics on the protest’s peripheries — either geographically speaking or at a social level — and analysing them from its own social and political context, attending to their own boosts, hopes and aims. All in all, this research would aloud us for understand better the struggles for democracy in and from Tarragona.

La presente tesis aborda el estudio del eurocomunismo y de su influencia en el PSUC, el principal partido del antifranquismo en Catalunya. Coincidiendo con el desarrollo de la transición a la democracia, el partido de los comunistas catalanes oficializó en su IV Congreso (1977) importantes cambios organizativos, estratégicos y doctrinales que fueron expresión, simultánea, de la culminación de las experiencias de los años sesenta y de una reflexión crítica respecto a la experiencia de los países del denominado socialismo real. El abandono definitivo del partido de vanguardia, la nueva concepción del partido de masas, la aproximación a problemáticas sociales inéditas como el ecologismo o la amenaza de la marginalidad entre la juventud serán, entre otros elementos, aspectos que el PSUC tratará de integrar en una estrategia coherente de avance al socialismo. Cabe destacar igualmente que, el desarrollo de la democracia (democracia político-social) y una revalorización de los derechos políticos, se convierten en los principales ejes de una línea política que se reclama autónoma en tiempos de la Guerra Fría y enfrentamiento de bloques. Con el ánimo de analizar la influencia del eurocomunismo en la organización del partido y su militancia, el estudio del V Congreso (1981) aparece como un acontecimiento clave. El congreso era, según las normas estatutarias, la máxima autoridad del partido, así como era también la expresión de la voluntad general de la militancia. Por ello reflejó en numerosa documentación congresual, los debates que tuvieron lugar en las distintas agrupaciones del partido. El V Congreso debía, bajo la óptica de la dirección, sancionar la línea política seguida desde el anterior congreso y oficializar definitivamente el eurocomunismo. No obstante, el congreso mostró la división del PSUC, que conoció un debate que afectaría a los principales pilares de la organización; naturaleza del partido, objetivos e identidad. En suma, la presente tesis trata de analizar el desarrollo del PSUC en el periodo entre 1975 y 1982 y su repercusión en los debates que abrirían la crisis de la organización, comprendiendo que la organización de los comunistas catalanes experimentó una particular transición, que teóricamente, debía capacitarla para mantener el alto grado de influencia social alcanzado durante la fase final de lucha contra la dictadura franquista y adaptarse al nuevo- e inestable- marco democrático.
The present thesis focuses on the influence of Eurocommunism on the PSUC, one of the main Catalan political parties during the 1970s. While the 4th Congress of the Party, held in 1977, set down the core ideas related to Eurocommunism and led to many changes within the organization, the 5th Congress (1981) was conceived by the party leadership, as its ultimate consecration. Nonetheless the debates that took place on the aforementioned congress revolved, precisely, around the legitimacy of the term Eurocommunism a fact that eventually opened up the crisis -and the looming split- when it was decided its definitive suppression. In a few words, our aim is to study which were the changes undertaken by the party and how they intertwined with the officialization of a new political line -under the banner of Eurocommunism- that gave room to new insights and approaches but also created internal instability when some portions of the rank and file members felt that core elements of the party were being eroded.

Aquesta tesi analitza la biografia de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) i es centra especialment en la trajectòria sindical i política que desenvolupà entre la dècada dels anys deu i la dels quaranta del segle XX. Ara bé, la necessitat d’analitzar adequadament el context polític i familiar que forjà una personalitat única en la política catalana de l’època, ha convertit el capítol introductori en la primera història del moviment obrer sitgetà des de la seva aparició a mitjans del segle XIX fins a l’entrada de les tropes franquistes. Els posteriors capítols han esdevingut la crònica més exhaustiva de l’evolució de la política de Sitges entre 1900 i 1938. Alguns, són uns dels estudis més exhaustius sobre una secció local de la Unió Socialista de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya o d’Estat Català realitzats fins al moment. I, finalment, cal destacar les dades i anàlisis innovadors que aporta aquesta tesi sobre el paper d’Estat Català durant la Guerra Civil i sobre el llavors, encara incipient, independentisme d’arrels marxistes. La família de Pere Curtiada arribà a Sitges dues generacions enrere i s’implicà de forma creixent en el moviment obrer local, fins al punt que el seu pare fou president del Centre Obrer i candidat socialista a les eleccions municipals de 1903. El socialisme, que a Catalunya no havia arrelat a conseqüència del predomini dels plantejaments anarquistes en l’obrerisme català, dominà el moviment obrer sitgetà des de la creació d’una Agrupació Socialista l’any 1894 fins a finals dels anys vint del segle XX. Fou a la central sindical controlada pels socialistes, la Unió General de Treballadors, que a Sitges seria hegemònica fins 1930, on començà la trajectòria sindical de Pere Curtiada, que s’incorporà al món laboral com aprenent de tallador de calçat a principis dels anys deu. Després de més d’una dècada de lluita sindical arribà a exercir de vocal a la secció més combativa i nombrosa de la localitat, la de constructors de calçat, però el seu nou rumb professional en obrir una petita tenda de comestibles tancà la seva etapa de formació sindical i inicià la del seu protagonisme polític. Fundant una secció local de la Unió Socialista de Catalunya plantejà la primera alternativa política obrera a l’Agrupació Socialista i consolidà la penetració del catalanisme en el moviment obrer. I amb l’Ateneu El Centaure, que arribà a presidir, contribuí a culturitzar la classe obrera local, realitat que en bona part faria possible que es convertís en regidor en la primera legislatura republicana. Durant el període republicà, a més de formar part del govern municipal, on destacà pels seus plantejaments independentistes, obreristes i anticlericals, es convertiria en sots-cap del somatent, fou empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934 i presidí la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, primer, i la d’Estat Català, després. Com a conseqüència de l’esclat del procés revolucionari el juliol de 1936, Pere Curtiada es convertí en membre del Comitè de Defensa i regidor del nou consell municipal, que arribà a presidir, convertint-se, així, en el militant d’Estat Català de tot Catalunya que tingué més protagonisme en un procés revolucionari local. L’any 1937 arribà a la primera línia de la política catalana en convertir-se en membre del Comitè Central d’Estat Català, i, tot i que deixà el càrrec uns mesos després, continuà exercint com a dirigent del partit separatista des del seu internament en el camp de Barcarès i el seu exili a la Catalunya Nord.
This thesis analyzes the life story of Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) paying special attention to his political and trade union career. However, the need to study the context that surrounded this political personality shapes the first chapter, which revolves around the first history of the worker’s movement in Sitges. The following chapters are devoted to a full report of the political development in Sitges between 1990 and 1938 providing new data related with the role of the political party Estat Català during the Spanish Civil War as well as analyzing the beginning of the pro- independentist-marxist sector. His family settled in Sitges two generations ago and got involved in the local worker’s movement. His father ruled the Centre Obrer and was a socialist candidate in the local elections. In 1912 Pere Curtiada joined in the socialist Unió General de Treballadors as he started to work as an apprentice in the footwear sector. After a decade of struggle being the representative in the footwear section, he concluded this stage and he began his political career. Pere Curtiada founded a local section of the party USC, which was the first worker’s political alternative to the socialist Agrupació Socialista and made a significant contribution to the Catalanism in the worker’s movement. During the republican period, in addition to being part of the local government, he stood out because of his pro-independentist, workers and anticlerical approaches. He was imprisoned due to the October Revolution in 1934, he presided the local section of the political parties Esquerra Republicana de Catalunya and Estat Català. Following the outbreak of the revolutionary process in 1936, he became a member of the Defence Comitee and a councilor in the new municipal council, which he got to preside. In 1937 he reached the political forefront as he joined in the Estat Català Central Committee. Finally, he ended up in the internment camp in Barcarès and he went into exile to France.

Defence date: 18 September 1998
Examining board: Prof. Stefano Bartolini (EUI-Supervisor) ; Prof. Peter Mair (University of Leiden) ; Prof. José María Maravall (Instituto Juan March-Madrid) ; Prof. Leonardo Morlino (Università di Firenze)
First made available online 3 October 2016.
Este libro estudia el desarrollo organizativo del Partido Socialista Obrero Español durante el período comprendido entre la reconstrucción de su organización en las postrimerías del franquismo y su derrota en las elecciones de marzo de 1996.Utilizando un marco analítico centrado en el concepto de estrategia organizativa y los factores que influyen en sus características, la investigación empírica aborda tres cuestiones: "la política de afiliación" del PSOE, sus vínculos con otras organizaciones, fundamentalmente con la UGT, y la comunicación directa con el electorado, prestando una especial atención a las campañas electorales. Los tres son aspectos fundamentales de las estrategias organizativas, y la opción de desarrollar en mayor medida uno u otro depende de múltiples condicionantes -internos y externos a los partidos- que se analizan en el libro. A partir del estudio del caso del PSOE, y mediante la utilización de conceptos, teorías y modelos propios de la literatura comparada sobre el tema, este libro pretende contribuir al conjunto de investigaciones recientes que reflejan el renovado interés de la Ciencia Política en analizar los rasgos organizativos de los partidos, las repercusiones de éstos en el rendimiento y funcionamiento de los propios partidos, y en diferentes aspectos de los sistemas políticos a los que pertenecen.