Dissertations / Theses on the topic 'Josep Maria de Porcioles'

La tesi consta de tres volums. La part central del primer volum és l'estudi de l'ideari crític i la poítica de Capdevila, i l'obra que publicà (Cap. 3-5). Aquesta part va precedida d'un estudi biogràfic i una aproximació a la seva filosofia (Cap.1- 2), i seguida de la recepció crítica de la seva obra (Cap. 6). El segon volum aplega una antologia de textos seus, avui poc assequibles. El tercer volum inclou l'epistolari a Garganta, Riba i Joan Alcover, i la bibliografia.
Josep Maria Capdevila i Balançó (Olot 1892 - Banyoles 1972) fou un humanista cristià que es mantingué de ple en l'esperit de la "philosophia perennis". Sant Tomàs donà al pensament de Capdevila ordre i coherència; Joubert, sentit recapitulador; De Sanctis, el sistema de treball, la seguretat en la percepció i aquella mirada crítica capaç d'efectuar -amb criteris estètics- la tria que fa el temps en la selecció d'obres i autors.
A diferència de Hegel i Benedetto Croce, que circumscriuen l'estètica a la teoria de les arts, Capdevila veu en l'estètica una filosofia de la bellesa, lligada als conceptes de veritat i bé. Segueix, en això, el pensament de Jaume Serra Húnter i de l'Escola de Barcelona, hereva de l'escola catalana del sentit comú, oberta al diàleg entre la ciència i la fe.
En les reflexions sobre la crítica, Capdevila efectuà una subtil distinció entre la veritat històrica i la veritat artística, a l'interior de la qual situà la veritat poètica. Considera que les obres d'art i de literatura porten cadascuna d'elles la seva veritat. Justament una de les tasques del crític és discernir aquesta veritat a través de l'exegesi del text, basada en un doble criteri: estètic, i ètic. També és funció del crític analitzar la pertinença d'un text a la tradició genuïna dels pobles, manifestada en els clàssics de tots els temps: Dante, Llull, Shakespeare, Cervantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
Agafant els clàssics medievals com a referent, féu una sèrie d'aportacions a la literatura catalana: revaloritzà la prosa de Verdaguer, estudià Maragall (l'estètica, la crítica i la poesia), divulgà a Catalunya l'obra de Costa i Llobera i Joan Alcover, estudià la narrativa de Ruyra -i en reivindicà la poesia- i assenyalà la importància de Carner en la dignificació del llenguatge urbà. Finalment, amb la consciència de formar part d'una nova generació, exercí un cert mestratge en amics i condeixebles: Riba, Sagarra, Carles Soldevila.
Per avatars de la vida Capdevila optà per divulgar els seus ensenyaments a través de la premsa (La Paraula Cristiana, El Matí...). Interessat en l'expansió de la cultura, publicà manuals (el de correspondència i el de filosofia) i reculls antològics, entre els quals sobresurt l'antologia lírica, on proposa una sèrie de poetes que han passat a formar part del cànon universal. Entre els llibres de crítica i estètica que publicà, destaquen Poetes i crítics, Amics i terra amiga i Estudis i lectures.






La tesis consta de tres volúmenes. Forma la parte central del primer volumen, el estudio del ideario crítico y la poética de Capdevila, y la obra que publicó (Cap. 3-5). Esta parte va precedida de un estudio biográfico y una aproximación a su filosofía (Cap. 1-2), y seguida de la recepción crítica de su obra (Cap. 6). El segundo volumen recoge una antología de textos suyos, hoy poco asequibles. El tercer volumen incluye el episto-lario a Garganta, Riba y Joan Alcover, y la bibliografía.
Josep Maria Capdevila Balançó (Olot 1892 - Banyoles 1972) fue un humanista cristiano que se mantuvo de lleno en el espíritu de la "philosophia perennis". Santo Tomás dio al pensamiento de Capdevila orden y coherencia; Joubert, sentido recapi-tulador; De Sanctis el sistema de trabajo, la seguridad en la percepción y aquella mirada crítica capaz de emular, en la seleccion de obras y autores, el discernimiento efectuado por el tiempo.
A diferencia de Hegel y Benedetto Croce, que circunscriben la estética a la teoría de las artes, Capdevila ve en la estética una filosofía de la belleza, relacionada con los conceptos de verdad y bien. Sigue el pensamiento de Jaume Serra Húnter y de la Escuela de Barcelona, heredera de la escuela catalana del sentido común, abierta al diálogo entre la ciencia y la fe.
En las reflexiones sobre la crítica, Capdevila efectuó una sutil distinción entre la verdad histórica y la verdad artística, en cuyo interior situó la verdad poética. Considera que las obras de arte y de literatura llevan cada una de ellas su verdad, verdad que se puede discernir a través de la exégesis del texto, basada en un doble criterio: estético y ético. Ésta es una de las funciones del crítico. Otra función es analizar los textos en base a la tradición genuína de los pueblos, manifestada en los clásicos de todos los tiempos: Dante, Llull, Shakespeare, Cervantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
Tomando como referencia los clásicos medievales, hizo una serie de aportaciones a la literatura catalana. Revalorizó la prosa de Verdaguer, estudió a Maragall (la estética, la crítica y la poesía), dio a conocer -en Catalunya- la obra de Costa Llobera y Joan Alcover, estudió la narrativa de Ruyra -y reivindicó su poesía-, y se_aló la importancia de Carner en la dignificación del lenguaje urbano. Finalmente, con conciencia de formar parte de una nueva generación, efectuó un cierto maestrazgo en amigos y condiscípulos: Riba, Sagarra, Carles Soldevila.
Por avatares de la vida Capdevila optó por divulgar sus ense_anzas a través de la prensa (La Paraula Cristiana y El Matí). Interesado en la expansión de la cultura, publicó manuales (el de correspondencia y el de filosofía) y colecciones antológicas; en su antología lírica propone una serie de poetas que han pasado a formar parte del canon universal. Entre los libros de crítica y estética, destacan Poetes i crítics, Amics i terra amiga y Estudis i lectures.
The thesis consists of three volumes. The central part of first volume is made up of the study of the critical ideology and the poetic of Capdevila and the work he published (Chapters 3-5). Preceding a biographical study and approach to Capdevila's philosophy (1- 2) and following the criticism of Capdevila's work (Chapter 6). The second volume gathers together an anthology of little-known texts by Capdevila. The third volume including the collected letters -to Garganta, Riba and Joan Alcover- and the bibliography.
Josep Maria Capdevila (Olot 1892 - Banyoles 1972) was a Christian humanist who maintained the spirit of the "philosophia perennis". Saint Thomas gave order and cohe-rence to Capdevila's thought; Joubert, recapitulatory discernment; De Sanctis the working system, certainty in perception, and that critical look capable of effecting -with aesthetical criteria- the choice which time realises in the selection of works and authors.
Unlike Hegel and Benedetto Croce, who circumscribe aesthetics to the teory of the arts, Capdevila sees in aesthetics a philosofhy of beauty, tied to the concepts of truth and good. He follows, in this aspect, the thougth of and of the Barcelona School, of common sense, open to dialogue between science and faith.
In his reflections on criticism, Capdevila made a subtle distinction between historic truth and artistic truth, in the interior of which he situated poetic truth. He considers that works of art and literature bear each one of them their own truth. And this truth can be discerned througt the exegesis of the text, based on a double criterion: aestethical and ethical. This is one of the critic's functions. It is also, to discern from the poetic falseness the genuine tradition manifested in the all-time classics: Dante, Llull, Shakespeare, Cevantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
From the optics of this -and taking as a reference the mediaevel classics- he made a series of contributions to Catalan literature: he revalued the prose of Verdaguer, he studied Maragall (the aestethics, the criticism and the poetry), he made know in Catalonia, the work of Costa Llobera and Joan Alcover, he studied the narrative of Ruyra and he vindicated his poetry, and he indicated the importance of Carner in the dignifying of urban language. Finally, being conscious of forming part of a new generation, he effected a certain office of grand master with friends and pupils: Riba, Sagarra, Carles Soldevila. The life way made him to follow his masterful through the press (La Paraula Cristiana, El Matí).
Interested in the expansion of culture, he published manuals (of correspondence and philosophie) and some anthological collections amongst which stands out the lyrical anthology.
Among the critics and aestetics the most known books published are Poetes i crítics, Amics i terra amiga and Estudis i lectures.

Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per tal d’arribar a la gènesi del seu pensament polític i social. La importància de l’opuscle, ‘Principis de Teoria Política’ (1927), rau en el fet de convertir-se en el fonament teòric dels editorials, a partir dels quals Capdevila desplegaria, poc després, l’anàlisi de la realitat política i social del seu temps en el rotatiu «El Matí». En relació a això, hem presentat la tasca de classificació i estudi del fons editorial, plantejant els criteris metodològics per a l’estudi dels nuclis articulars. Així doncs, s’han cercat les constants que, en certa manera, categoritzen el seu pensament que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. És per això que, a partir d’aquí, podem referir la persona de Capdevila com a exponent del pensament humanista cristià a la Catalunya del primer terç del segle XX.
The vital and intellectual trajectory of Josep Maria Capdevila has been followed in order to reach the genesis of his political and social thinking. The importance of the brief treatise, ‘Principles of Political Theory’ (1927), lies in the fact of becoming the theoretical basis of the editorials from which Capdevila would spread, shortly afterwards, to the analysis of the political and social reality of his time in the Catalan newspaper «El Matí». The task of classification and study of his editorial background and the methodological criteria for the classification and study of the newspaper cores have been presented. These are the constants that, in a certain way, categorize his thinking through his journalistic period, between years 1929 and 1934. Hence, the person of of Capdevila can be related as an exponent of the humanist thought in the Catalonia of the first third of the 20th century.

La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida l'haikú japonès. L'àmbit d'investigació és el de la literatura catalana d'entreguerres; en conseqüència, no s'hi estudien els haikús que Junoy va escriure en castellà després de la Guerra Civil, però sí, en canvi, els que va escriure en francès, per tal com la seva publicació s'orientà cap al públic lector català.
L'objectiu és descriure el model poemàtic subjacent al conjunt de poemes escrits per cadascun dels autors. Partint, d'una banda, d'una anàlisi minuciosa dels poemes, i, de l'altra, d'un estudi de les idees estètiques en les quals s'insereix el conreu de l'haikú, s'explica com el motlle japonès original és manipulat per adaptar-lo a un nou context i convertir-lo en vehicle d'unes idees estètiques diferents.
El capítol inicial és dedicat a l'estudi dels referents amb què comptaven Junoy i Salvat-Papasseit. Així, s'analitza l'èxit que l'haikú assolí en la literatura francesa a partir de l'any 1916 i les obres amb què comptaven els escriptors i lectors francesos per documentar-se sobre aquesta forma. També s'hi consideren els experiments dels imaginistes angloamericans. En l'àmbit de la literatura catalana, s'estudien especialment les reticències que Eugeni d'Ors expressà sobre la forma de l'haikú.
En el capítol dedicat a Junoy, l'anàlisi dels poemes es posa en relació amb el mediterranisme defensat per l'autor. Junoy s'acosta a l'haikú intentant trobar un punt d'equilibri entre modernitat i classicisme, i els seus haikú es caracteritzen per la tensió entre objectivitat i subjectivitat i per la importància que es dóna al tractament del temps, no solament en cadascun dels poemes, sinó en els cicles en què s'integren.
En el capítol dedicat a Salvat-Papasseit, es relacionen els haikús salvatians amb les idees estètiques desenvolupades per Torres-Garcia, Barradas i el mateix Salvat-Papasseit en el context de l'art d'avantguarda europeu. Salvat hi presenta experiències breus en les quals una sensació desperta una intuïció profunda en el subjecte poètic i li permet atènyer un estat que transcendeix el temps cronològic i que es pot relacionar amb la "sensació d'immortalitat" de què parlà Diego Ruiz. Així, l'haikú esdevé una eina per enunciar els nuclis generadors de l'activitat poètica; és per això que Salvat els empra en funció de pròleg dels seus darrers poemaris.
This thesis is a descriptive study of the poems which Junoy and Salvat-Papasseit wrote using the Japanese haiku as a starting point. The field of study is the literature written in Catalan between the First World War and the Spa nish Civil War. Therefore, the haiku that Junoy wrote in Spanish after the Civil War are not considered, but those written in French are, since their publication was oriented towards the Catalan speaking readership.
Its aim is to describe the poetical model underlying the poems written by each author. The accurate analysis of the poems and the survey of the poetic ideas according to which they were written makes it possible to explain how the original Japanese form was manipulated in order to adapt it to its new context and to make into a vehicle for aesthetic ideas which are quite different.
The first chapter surveys the works which Junoy and Salvat-Papasseit could use as a reference. The success of haiku in French literature from 1916 on, as well as the works available to French authors and readers, are analyzed. The experiments carried out in English by the Imagists are also considered. As to Catalan literature, special attention is paid to the suspicion voiced by Eugeni d'Ors against the haiku form.
In the chapter devoted to Junoy, the analysis of the poems is put into relation with the mediterranian aesthetics he promoted. Junoy saw the haiku form as an adequate tool for reaching a compromise between classicism and modernity. His haiku try to balance objectivity and subjectivity and give a great importance to the treatment of the time, not only within each single poem, but also in the poetical cycles in which they are organized.
As to Salvat-Papasseit, his haiku are considered under the light of the aesthetical ideas which Torres-García, Barradas and Salvat-Papasseit himself developed in the context of the European Avantguard mouvements. These poems describe short experiences in which a mere sensation arouses a deep intuition within the poetical subject and enables him to reach a state which transcends the chronological time and can be identified with the "sensation of inmortality" described by Diego Ruiz. Thus, the haiku form becomes a medium to anounce the seeds of poetical writing. That is the reason why Salvat used it to write short prologues for his latest books.

Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) és autor d’un centenar d’obres literàries que abarquen des del periodisme fins a la comèdia, passant per la literatura testimonial, les memòries o l’assaig històric o la biografia. La present tesi doctoral se centra en l’estudi i l’anàlisi de tres grans gèneres de la seva prosa narrativa no imaginativa: el periodisme, la literatura testimonial (crònica de l’exili, llibres de viatges, reportatge novel·lat o prosa costumista) i memorialisme (autobiografia i memòries). En la primera part de la tesi s’explica la construcció de Poblet com a intel·lectual catalanista a través de l’anàlisi del seu discurs ideològic elaborat a partir d’un centenar d’articles seus publicats a la premsa montblanquina entre els anys 1914 i 1936. Paral·lelament també es contextualitza la seva activitat en l’associacionisme polític i cultural del Montblanc d’aquests anys, principalment a la Joventut Nacionalista i l’Orfeó Montblanquí, sense bandejar qüestions com la influència d’aspectes del Modernisme i del Noucentisme o de la cultura de masses, tant en el seu discurs com en la seva obra. La segona part correspon a l’anàlisi dels gèneres literaris que utilitza i de les obres que constitueixen la seva producció testimonial escrita durant l’exili a Cuba i Mèxic, i les reedicions d’aquestes obres a l’editorial Selecta, fins als llibres editats a Pòrtic, un cop retornat d’Amèrica, així com la consegüent recepció crítica. La tercera part de la tesi està dedicada a les seves memòries, a través de les quals s’explica la construcció del jo i les convencions del gènere, al mateix temps que serveixen per resseguir el seu itinerari vital; aquest text tanca el seu corpus narratiu testimonial i relliga tota la seva obra anterior. L’objectiu principal de la tesi és recuperar una figura literària i la seva obra, poc estudiades, i situar-les dins de la història de la literatura i de la intel·lectualitat catalanes.
Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) is the author of hundreds of literary works in a number of styles-from journalism to comedy, even testimonial narratives, memoirs, history essays and biographical pieces. This doctoral thesis focuses on the study and analysis of three main genres of his non-fiction narrative prose: journalism, testimonial literature (such as chronicles of exile, travel books, fictionalised reports or works on local customs or manners) and memoirs (autobiography and memoirs). In the first part of the thesis, the construction of Poblet as a Catalan intellectual will be explained through the analysis of his ideological discourse using many of his articles published in the Montblanc press between 1914 and 1936. Simultaneously, his activity in the political and cultural associations of Montblanc in these years will be contextualised; mainly in Joventut Nacionalista and Orfeó Montblanquí, without ignoring the influence of Modernism and Noucentisme (a cultural and ideological movement from Catalonia at the beginning of the twentieth century) and the media as a whole, not only in his discourse but also in his work. In the second part, his literary genres will be analysed, as well as works written during his exile in Cuba and Mexico and the reeditions of these works in the Selecta publishing house or the books printed by Pòrtic after returning from America, together with the consequent critical reception. The third part of this study is devoted to his memoirs, through which the construction of the literary self and the genres conventions will be explained as well as his life plan; this text closes his testimonial narrative writing and ties together all his previous work. The main objective of this doctoral thesis is to recover a rarely-studied literary figure and his works, by placing them in the history of Catalan literature and intellectuality.

La present tesi doctoral es planteja d’estudiar la vida de l’intel·lectual independentista català Josep Maria Batista i Roca, tant en la seva activitat pública, com en la seva vida privada. Del seu naixement el 1895 fins la seva mort el 1978, resseguim la seva trajectòria i la seva relació amb el catalanisme i la història de Catalunya del segle XX.
The present doctoral dissertation aims to study the life of the pro-independence catalan intellectual Josep Maria Batista i Roca, both in his public activity and in his private life. From its birth in 1895 until its death in 1978, we trace his career and his relationship with Catalan nationalism and the history of Catalonia in the 20th century.

L’obiettivo della presente tesi di laurea è quello di esporre le principali problematiche e difficoltà affiorate durante il lavoro di traduzione su un testo che appartiene al genere letterario, e più in specifico a quello poetico, definito spesso nel corso dei secoli, “l’intraducibile per eccellenza”. Il testo sottoposto ad analisi e traduzione, dal titolo Arquitectura yo, di Josep M. Rodríguez, è composto da trentasette poesie suddivise in quattro parti, ciascuna delle quali è preceduta da una citazione che introduce il gruppo di poesie per tema. Prima di accingersi a tradurre una tipologia testuale di questo genere, è risultato fondamentale effettuare un’analisi minuziosa di ciascuna poesia, cercando di comprendere nel modo più preciso possibile, e di conseguenza, assimilare, le scelte e gli espedienti adoperati dall’autore a livello stilistico, morfosintattico nonché lessico-semantico. Una volta addentraticisi nel profondo della struttura di ciascuna poesia, intuendone il senso intrinseco (per quanto possibile), osservando ogni minimo aspetto e perfino la più nascosta delle sfumature, ci si è potuti mettere alla prova con la sfida più difficile: ricreare nella lingua straniera, in questo caso l’italiano, un testo che fosse il più possibile fedele all’originale, rispettando lo stile personale dell’autore, e che, al tempo stesso, presentasse quella naturalezza che ogni lingua possiede; un testo, quindi, che, pur rispecchiando il senso e la forma dell’originale, risultasse tanto naturale nel corso della lettura, da apparire agli occhi del destinatario non come una brutta copia dell’originale, bensì quasi come un testo nuovo. Per poter affrontare l’analisi e la traduzione di un testo come Arquitectura yo, è importante informarsi riguardo all’autore, conoscere quindi la sua biografia, le precedenti opere e le relative recensioni, i suoi punti di vista, il suo modo di pensare, i suoi gusti letterari nonché il periodo storico e la corrente letteraria in cui si colloca, elementi che influiscono in maniera significativa sul suo stile personale. Un valore aggiunto durante lo svolgimento di questa tesi di laurea è stato il contatto diretto via email con l’autore, rilevatosi fondamentale se non indispensabile in alcuni casi, soprattutto per quanto riguarda la disambiguazione di certi termini con alto valore connotativo. In conclusione, l’obiettivo principale che ci si è prefissi è stato quello di creare un testo che rendesse il senso, la musicalità, il ritmo, l’aspetto fonetico e rispettasse in uguale misura lo stile, la forma, la disposizione grafica sulla pagina e le caratteristiche lessicali dell’originale, cercando di riprodurre lo stesso effetto nel lettore di lingua italiana, attraverso la naturalizzazione di alcuni elementi del testo, soprattutto a livello morfosintattico.

Si hay algo seguro que podemos decir sobre la práctica arquitectónica contemporánea es que existe una tendencia de alejar al arquitecto de la obra. La negación absoluta de una relación corpórea entre arquitecto y materia parece ser la inexorable sentencia de nuestro tiempo. Pero hubo un tiempo en que esto no fue así. Un tiempo en que el arquitecto trabajaba directamente con la materia además de con el papel. Un tiempo en que esta relación corpórea con el material era lo habitual. Esa práctica, ese oficio y esa técnica, se presentó en Cataluña por última vez de forma clara y contundente en la generación del movimiento popularmente conocido como modernismo. Arquitectos como Domènech i Montaner, Gallisá, y por supuesto Gaudí, trabajaban íntimamente con la materia. Una generación muy influenciada por las teorías de mediados del XIX claramente contrarias al industrialismo reinante y en búsqueda de una recuperación de las raíces arquitectónicas más puras. Dentro del conjunto de arquitectos que se educó durante este tiempo, hubo uno que prolongó esta manera de trabajar sorpresivamente hasta la mitad del siglo XX, ese arquitecto fue Josep Maria Jujol.

La obra de Jujol se nos presenta como inmejorable ejemplo de un modo de hacer único y distinto, por una parte ligado a ese espíritu de recuperar un modo de trabajar ya perdido, y por otra, proponiendo una manera de entender la arquitectura desde una óptica completamente ajena a los convencionalismos clásicos o modernos. Se trata de una obra ubicada en el germen mismo de la modernidad y en la más dura crítica hacia la misma. Y precisamente esta condición paradójica es la que otorga valor a su práctica proyectual. Nuestro interés radica entonces en recuperar un modo de trabajar ya perdido pero sin caer en anacronismos utilizando una obra con vigencia crítica y, posiblemente, metodológica.

Lo que hace Jujol es prolongar un modo de hacer basado tanto en la acción por puntos (visión anti-sintética del proceso) como en el contacto físico con el material. Ambas cosas, no sólo alejan su hacer de la práctica moderna, sino que también nos confirma que estamos ante una obra de difícil captura, escurridiza. La dificultad de asirse a una obra así nos lleva a utilizar una mirada poliédrica. El espíritu de la tesis reside en ese tipo de mirada. Pero para evitar un discurso excesivamente fragmentado nos apoyamos en conceptos claros que delimitan el objeto de estudio y ayudan a enfocar esta múltiple mirada. Los primeros dos ya están presentes en el propio título de la tesis. Oficio y técnica son términos que nos remiten inmediatamente al cómo. Y más específico aún: al cómo se producen las cosas. Lo que interesa de Jujol no es tanto su obra sino su práctica, su propia manera de hacer arquitectura. El qué, el cuándo, el dónde, no forman parte esencial de este discurso, es en el cómo donde reside todo el contenido.


El método proyectual actual se caracteriza por haber fabricado una serie de herramientas -todas vinculadas al dibujo- que conforman un ente abstracto denominado método proyectual, el cual, adquiere tanto protagonismo que desplaza cualquier otro aspecto tradicionalmente presente en el proceso creativo de una obra. Esta sustitución de las técnicas artísticas por un método proyectual no es otra cosa que la sustitución del artesanado por el dibujo. Pues bien, lo que esta tesis propone es salvar la distancia que separa a ambas prácticas a través de un análisis profundo de un modo de hacer. Y descubrimos en el hacer jujoliano la amable mezcla de estos dos aspectos: el contacto con el material y el dibujo como generador. La tesis gravita sobre estos dos ejes.

A través del primero de ellos -el contacto con la materia- se hace un recorrido por algunos procesos que son la esencia de la manera de trabajar de Jujol. Temas como la yuxtaposición, el reciclaje, y la transformación epidérmica, aparecen como protagonistas de esta primera parte.

Apoyados en el segundo eje de la tesis -la práctica del dibujo- indagamos sobre el origen de la obra. Es importante aclarar que al introducirnos en la génesis misma de un proyecto lo que interesa no es tanto el dibujo en sí mismo sino entender el modo en que está gestando y fabricando la obra el propio autor.

Estos dos ejes dan forma a la estructura de la tesis y contienen implícitamente los dos aspectos fundamentales para cualquier análisis: la propia materia y la secuencia de intervalos temporales que la han llevado a ser como es. De esta manera, conceptos como oficio y técnica acotan el objeto de estudio reduciéndolo al análisis del cómo; mientras que instrumentos como materia y dibujo orientan y dirigen la mirada hacia temas tangibles y comprobables. Ambos aspectos, como veremos, son fundamentales para comprender el modo de operar de Jujol.
If there is something sure we can say about contemporary architectural practice is that there is a certain tendency to withdraw the architect from the building. The absolute denial of a physical relation between architect and matter seems to be the unavoidable sentence of our time. But there was a time when this was different. A time when the architect worked directly with the matter he was transforming. A time when this corporal relationship with the material was an usual thing inside the creative process. That kind of practice and technique, appeared in Catalonia for the last time inside the movement popularly known as modernismo. Architects like Domènech i Montaner, Gallisá, and of course Gaudí, worked intimately with the matter. This generation was very influenced by nineteenth-century theories that clearly opposed to the increasing industry-minded times, and instead, they proposed a search to recover the most pure architectonical roots. Within the set of architects that was educated during this time, there was one that prolonged this way of work surprisingly until mid-twentieth-century, that architect was Josep Maria Jujol.

The work of Jujol appear to us like a superb example of a kind of practice that is unique and absolutely different. On one hand linked to that spirit of recovering a way to work that it was already lost, and in other hand, proposing a way to understand architecture from a very different optic than that of the conventional modern or classic references. This kind of architectural work is located inside the germ of modernity and at the same time, in the hardest critic towards the same modernity. This paradoxical condition is the one that grants value to his own architectural and project practice. Our interest then, concentrates in recovering a way of work that is already lost, but without falling into anachronism, by studying a work that can operate as a critical tool, and possibly, a methodological one.

What Jujol does is to over-extend a way of work that is based on the idea that the intervention should be generated punctually, concentrated in each part at a time (an anti-synthetic vision of the process), but also supported in the physical contact with the material. Both aspects, not only separates his own way of doing from the modern practice, but also confirms to us that we are situated before a work of art that is difficult to capture, slippery. Therefore, the difficulty to grasp this kind of work generates the necessity to use a polyhedrical glance. The spirit of this thesis resides in that type of glance. To avoid an excessively fragmented speech we leaned in clear concepts that draw clear limits to the object of study and they help to focus this multiple glance. The first two concepts are already present in the own title of the thesis. The latin officium and technique are terms that send us immediately to the how of things. And much more specific: to how things take place, how things generate. Our interest in Jujol is not as much the finished work but his practice, his own way to make architecture.

One of the clearer achievements of the contemporary architectural practice is to have generated a series of tools -all tied to the drawing experience- that conform an abstract being denominated projectual method, which acquires so much protagonism that keeps away any other aspects traditionally linked to the creative process of an architectural work. This substitution of the artistic techniques by a projectual method it is also the substitution of the craftsmanship by the drawing. Then, what this thesis proposes, is to save the distance that separates both practices through a deep analysis of a way of doing, a way of fabricate architecture. We discovered in Jujol's practice the natural mixture of these two aspects: the physical contact with the material and the drawing as a tool to generate something. This thesis weighs on these two axes.

Through the first one of them -the contact with the matter- we make a journey towards some processes that constitutes the own essence of the way Jujol works. Issues such like juxtaposition, recycling, and surface transformation, appear like the main characters of this first part of our work.

Supported on the second axis of the thesis -the practice of the drawing as generator- we penetrate in the origin of the architectural work. It is important to mention that when introduce ourselves inside the genesis of a project, our interest lies not as much in the drawing itself, but in comprehending the way the own author is developing and making the work of art, how he is doing it.

These two axes give shape to the thesis own structure. And they both implicitly contain the two fundamental aspects for any analysis: the own matter and the sequence of temporary intervals that have taken it to be as it is. In this way, concepts such as officium and technique delimit the object of study, reducing it to the analysis of the how things generate; whereas instruments as matter and drawing helps to keep the glance oriented towards tangible and provable subjects. Both aspects, as we will see, are fundamental to really comprehend the way Jujol operates.

Si hay algo seguro que podemos decir sobre la práctica arquitectónica contemporánea es que existe una tendencia de alejar al arquitecto de la obra. La negación absoluta de una relación corpórea entre arquitecto y materia parece ser la inexorable sentencia de nuestro tiempo. Pero hubo un tiempo en que esto no fue así. Un tiempo en que el arquitecto trabajaba directamente con la materia además de con el papel. Un tiempo en que esta relación corpórea con el material era lo habitual. Esa práctica, ese oficio y esa técnica, se presentó en Cataluña por última vez de forma clara y contundente en la generación del movimiento popularmente conocido como modernismo. Arquitectos como Domènech i Montaner, Gallisá, y por supuesto Gaudí, trabajaban íntimamente con la materia. Una generación muy influenciada por las teorías de mediados del XIX claramente contrarias al industrialismo reinante y en búsqueda de una recuperación de las raíces arquitectónicas más puras. Dentro del conjunto de arquitectos que se educó durante este tiempo, hubo uno que prolongó esta manera de trabajar sorpresivamente hasta la mitad del siglo XX, ese arquitecto fue Josep Maria Jujol.La obra de Jujol se nos presenta como inmejorable ejemplo de un modo de hacer único y distinto, por una parte ligado a ese espíritu de recuperar un modo de trabajar ya perdido, y por otra, proponiendo una manera de entender la arquitectura desde una óptica completamente ajena a los convencionalismos clásicos o modernos. Se trata de una obra ubicada en el germen mismo de la modernidad y en la más dura crítica hacia la misma. Y precisamente esta condición paradójica es la que otorga valor a su práctica proyectual. Nuestro interés radica entonces en recuperar un modo de trabajar ya perdido pero sin caer en anacronismos utilizando una obra con vigencia crítica y, posiblemente, metodológica.Lo que hace Jujol es prolongar un modo de hacer basado tanto en la acción por puntos (visión anti-sintética del proceso) como en el contacto físico con el material. Ambas cosas, no sólo alejan su hacer de la práctica moderna, sino que también nos confirma que estamos ante una obra de difícil captura, escurridiza. La dificultad de asirse a una obra así nos lleva a utilizar una mirada poliédrica. El espíritu de la tesis reside en ese tipo de mirada. Pero para evitar un discurso excesivamente fragmentado nos apoyamos en conceptos claros que delimitan el objeto de estudio y ayudan a enfocar esta múltiple mirada. Los primeros dos ya están presentes en el propio título de la tesis. Oficio y técnica son términos que nos remiten inmediatamente al cómo. Y más específico aún: al cómo se producen las cosas. Lo que interesa de Jujol no es tanto su obra sino su práctica, su propia manera de hacer arquitectura. El qué, el cuándo, el dónde, no forman parte esencial de este discurso, es en el cómo donde reside todo el contenido.El método proyectual actual se caracteriza por haber fabricado una serie de herramientas -todas vinculadas al dibujo- que conforman un ente abstracto denominado método proyectual, el cual, adquiere tanto protagonismo que desplaza cualquier otro aspecto tradicionalmente presente en el proceso creativo de una obra. Esta sustitución de las técnicas artísticas por un método proyectual no es otra cosa que la sustitución del artesanado por el dibujo. Pues bien, lo que esta tesis propone es salvar la distancia que separa a ambas prácticas a través de un análisis profundo de un modo de hacer. Y descubrimos en el hacer jujoliano la amable mezcla de estos dos aspectos: el contacto con el material y el dibujo como generador. La tesis gravita sobre estos dos ejes. A través del primero de ellos -el contacto con la materia- se hace un recorrido por algunos procesos que son la esencia de la manera de trabajar de Jujol. Temas como la yuxtaposición, el reciclaje, y la transformación epidérmica, aparecen como protagonistas de esta primera parte. Apoyados en el segundo eje de la tesis -la práctica del dibujo- indagamos sobre el origen de la obra. Es importante aclarar que al introducirnos en la génesis misma de un proyecto lo que interesa no es tanto el dibujo en sí mismo sino entender el modo en que está gestando y fabricando la obra el propio autor. Estos dos ejes dan forma a la estructura de la tesis y contienen implícitamente los dos aspectos fundamentales para cualquier análisis: la propia materia y la secuencia de intervalos temporales que la han llevado a ser como es. De esta manera, conceptos como oficio y técnica acotan el objeto de estudio reduciéndolo al análisis del cómo; mientras que instrumentos como materia y dibujo orientan y dirigen la mirada hacia temas tangibles y comprobables. Ambos aspectos, como veremos, son fundamentales para comprender el modo de operar de Jujol.
If there is something sure we can say about contemporary architectural practice is that there is a certain tendency to withdraw the architect from the building. The absolute denial of a physical relation between architect and matter seems to be the unavoidable sentence of our time. But there was a time when this was different. A time when the architect worked directly with the matter he was transforming. A time when this corporal relationship with the material was an usual thing inside the creative process. That kind of practice and technique, appeared in Catalonia for the last time inside the movement popularly known as modernismo. Architects like Domènech i Montaner, Gallisá, and of course Gaudí, worked intimately with the matter. This generation was very influenced by nineteenth-century theories that clearly opposed to the increasing industry-minded times, and instead, they proposed a search to recover the most pure architectonical roots. Within the set of architects that was educated during this time, there was one that prolonged this way of work surprisingly until mid-twentieth-century, that architect was Josep Maria Jujol.The work of Jujol appear to us like a superb example of a kind of practice that is unique and absolutely different. On one hand linked to that spirit of recovering a way to work that it was already lost, and in other hand, proposing a way to understand architecture from a very different optic than that of the conventional modern or classic references. This kind of architectural work is located inside the germ of modernity and at the same time, in the hardest critic towards the same modernity. This paradoxical condition is the one that grants value to his own architectural and project practice. Our interest then, concentrates in recovering a way of work that is already lost, but without falling into anachronism, by studying a work that can operate as a critical tool, and possibly, a methodological one.What Jujol does is to over-extend a way of work that is based on the idea that the intervention should be generated punctually, concentrated in each part at a time (an anti-synthetic vision of the process), but also supported in the physical contact with the material. Both aspects, not only separates his own way of doing from the modern practice, but also confirms to us that we are situated before a work of art that is difficult to capture, slippery. Therefore, the difficulty to grasp this kind of work generates the necessity to use a polyhedrical glance. The spirit of this thesis resides in that type of glance. To avoid an excessively fragmented speech we leaned in clear concepts that draw clear limits to the object of study and they help to focus this multiple glance. The first two concepts are already present in the own title of the thesis. The latin officium and technique are terms that send us immediately to the how of things. And much more specific: to how things take place, how things generate. Our interest in Jujol is not as much the finished work but his practice, his own way to make architecture.One of the clearer achievements of the contemporary architectural practice is to have generated a series of tools -all tied to the drawing experience- that conform an abstract being denominated projectual method, which acquires so much protagonism that keeps away any other aspects traditionally linked to the creative process of an architectural work. This substitution of the artistic techniques by a projectual method it is also the substitution of the craftsmanship by the drawing. Then, what this thesis proposes, is to save the distance that separates both practices through a deep analysis of a way of doing, a way of fabricate architecture. We discovered in Jujol's practice the natural mixture of these two aspects: the physical contact with the material and the drawing as a tool to generate something. This thesis weighs on these two axes.Through the first one of them -the contact with the matter- we make a journey towards some processes that constitutes the own essence of the way Jujol works. Issues such like juxtaposition, recycling, and surface transformation, appear like the main characters of this first part of our work. Supported on the second axis of the thesis -the practice of the drawing as generator- we penetrate in the origin of the architectural work. It is important to mention that when introduce ourselves inside the genesis of a project, our interest lies not as much in the drawing itself, but in comprehending the way the own author is developing and making the work of art, how he is doing it.These two axes give shape to the thesis own structure. And they both implicitly contain the two fundamental aspects for any analysis: the own matter and the sequence of temporary intervals that have taken it to be as it is. In this way, concepts such as officium and technique delimit the object of study, reducing it to the analysis of the how things generate; whereas instruments as matter and drawing helps to keep the glance oriented towards tangible and provable subjects. Both aspects, as we will see, are fundamental to really comprehend the way Jujol operates.

Aquesta és una tesi sobre uns espais literaris ignorats. La literatura sentimental de consum del primer terç del segle XX, sovint mal classificada, concentra dos d’aquests espais. Primer, perquè la literatura sentimental produïda per a homes s’associava sovint amb l’obscenitat i la pornografia, i estava sotmesa a severs condemnes d’ordre moral. Després, perquè els sistemes de validació literària encara no han trobat un encaix adient per a la literatura de consum. Paradoxalment, la millor literatura de masses, feta amb pretensions estètiques, és la més ignorada. Es feia necessari separar algunes coses: entendre per què es consideraven pornogràfiques o immorals algunes d’aquestes obres, i per què han estat excloses dels seus sistemes literaris. La comparació revela que els processos de condemna d’ambdós sistemes, moral i estètic, són anàlegs. Finalment, caldria donar subsidis per entendre una manifestació, a la literatura catalana —que comptava amb un mercat editorial força distint del de les altres literatures europees— d’aquests models literaris no canònics: l’obra de Josep Maria Francès, principalment les seves novel·les sentimentals, La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). Tanmateix, l’objectiu principal d’aquesta tesi no és fer una lectura profunda de l’obra de Francès, sinó oferir unes eines que possibilitin considerar-la sota un altre prisma.
This is a thesis on ignored literary spaces. The mass-consumption sentimental literature of the first third of the 20th century, often poorly classified, concentrates both of these areas. First, sentimental literature produced by men was often associated with obscenity and pornography, and was subjected to severe moral convictions. Then, because the literary validation systems have not yet found a suitable fit for consumption literature. Paradoxically, the best mass literature, written with aesthetic ambitions, is the most frequently ignored. It was necessary to separate some different aspects to understand why some of these works were considered immoral or pornographic, and why they have been excluded from their literary systems. The comparison reveals that the processes of condemnation of both moral and aesthetic systems are analogous. Finally, it was necessary to generate new tools to understand a possible manifestation, in the Catalan literature —which had a literary market quite different from the other European literatures— of those noncanonical literary models, through the literary works of Josep Maria Francès, mainly his sentimental novels La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). However, the main goal of this thesis is not to make a thorough reading of the works of Francès, but providing tools that may allow reading his wok under a different prism.

Ce travail étudie des espaces littéraires ignorés. La littérature sentimentale de grande consommation du premier tiers du XXe siècle, souvent mal classée, concentre à la fois deux de ces zones. D’abord, la littérature sentimentale produite pour un public masculin était souvent associée à l’obscénité et à la pornographie, et a été soumise à des jugements moraux rigoureux. Deuxièmement, parce que les systèmes de validation littéraire n’ont pas encore trouvé un ajustement approprié pour la littérature de grande consommation. Paradoxalement, la meilleure littérature de masse, écrite avec des ambitions esthétiques, est souvent la plus ignorée. Il faudrait établir les frontières entre ses différents aspects pour comprendre la raison pour laquelle certaines de ces œuvres ont été considérées obscènes ou pornographiques, et pourquoi elles ont été exclues de leurs systèmes littéraires. La comparaison révèle que les processus de la condamnation des deux systèmes, moral et esthétique, sont analogues. Finalement, notre travail vise à analyser la présence de ce genre de roman sentimental masculin dans la littérature catalane —qui avait un marché littéraire et un système canonique tout à fait différent de ceux des autres littératures européennes. Nous pouvons trouver un bon exemple de cette manifestation dans les œuvres de Josep Maria Francès, surtout dans ses romans sentimentaux écrits à l’entre-deux-guerres, La rossa de mal pèl (1929) et Marasme (1938). Cette thèse n’a pas pour but d’analyser en profondeur les œuvres de Francès, mais d’offrir des outils qui puissent permettre une nouvelle compréhension de son travail : le catalogue complet de ses articles de presse, une édition minutieuse de Marasme, roman inédit, et la définition de l’espace occupé par ses romans sentimentaux aussi bien que du genre qu’ils représentent
This is a thesis about ignored literary spaces. The mass-consumption sentimental literature of the first third of the 20th century, often poorly classified, concentrates both of these areas. First, the sentimental literature produced for men was often associated with obscenity and pornography, and was subjected to severe moral sentences. Secondly, because the literary validation systems have not yet found a suitable fit for consumption literature. Paradoxically, the best mass literature, written with aesthetic ambitions, is the most frequently ignored. It would be necessary to separate some different aspects to understand why some of these works were considered obscene or pornographic, and why they have been excluded from their literary systems. The comparison reveals that the processes of condemnation of both moral and aesthetic systems are analogous. Finally, our work aims to analyze the presence of this kind of sentimental novel for men in the Catalan literature —which had a literary market and a canonical system quite different from the other European literatures. We can find a good example of this manifestation at the works of Josep Maria Francès, mainly his sentimental novels written during the interwar period, La rossa de mal pèl (1929) and Marasme (1938). This thesis does not aim to provide a deep analysis of Francès’ works, but to offer tools that may allow reading it under a different, richer point of view: the complete catalogue of his newspaper articles, a thorough edition of the unpublished novel Marasme and the definition of the ambits occupied by his sentimental novels and of the genre they represent
Aquesta tesi tracta d’uns espais literaris ignorats. La literatura sentimental de consum del primer terç del segle XX, sovint mal classificada, concentra dos d’aquests àmbits. Primer, perquè la literatura sentimental produïda per a homes s’associava sovint amb l’obscenitat i la pornografia, i estava sotmesa a severes condemnes d’ordre moral. Després, perquè els sistemes de validació literària encara no han trobat un encaix adient per a la literatura de consum. Paradoxalment, la millor literatura de masses, feta amb pretensions estètiques, és la més ignorada. Convindria, tanmateix, separar algunes coses: entendre per què es consideraven pornogràfiques o immorals algunes d’aquestes obres, i per què han estat excloses dels seus sistemes literaris. La comparació revela que els processos de condemna d’ambdós sistemes, moral i estètic, són anàlegs. Finalment, volem analitzar la presència d’aquest tipus de noveŀla sentimental masculina a la literatura catalana —que comptava amb un mercat editorial i un sistema canònic força distint del de les altres literatures europees. En trobem un exemple adient a l’obra de Josep Maria Francès, principalment en dues de les seves noveŀles d’entreguerres, La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). L’objectiu principal d’aquesta tesi no és pas fer una lectura profunda de l’obra de Francès, sinó oferir unes eines que possibilitin avaluar-la sota un altre prisma: el buidatge complet dels seus articles periodístics, una edició curosa de Marasme —noveŀla fins ara inèdita— i la definició dels espais que les seves noveŀles sentimentals ocupen i del gènere a què corresponen

Orientador: Pedro Laudinor Goergen
Tese (doutorado) - Universidade Estadual de Campinas, Faculdade de Educação
Made available in DSpace on 2018-08-06T08:52:16Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Arce_EnriqueViana_D.pdf: 18108410 bytes, checksum: f61dc54fc845ab36ea69737a2bcb8193 (MD5) Previous issue date: 2006
Resumo: Neste trabalho procuramos expor e comparar os modelos de Ética de Henrique Cláudio de Lima Vaz, Josep Maria Puig e a sugestão de ensino de ética, como tema transversal, contida nos Parâmetros Curriculares Nacionais, PCNs. Em seguida analisamos o surgimento da moral como conflito e o conflito moral no interior desses modelos e da ética como tema transversal
Abstract: In this study we strived to demonstrate the models of Ethics by Henrique Cláudio de Lima Vaz, Josep Maria Puig and compare them to the suggestion of teaching of Ethics, as a transversal theme, within the National Curricular Parameters (PCNs). Next, we analyzed the emerging of the of morals as a conflict and the moral conflict within these models and in Ethics as a transversal theme
Doutorado
Historia, Filosofia e Educação
Doutor em Educação

José Maria Sert, peintre catalan, issu de la bourgeoisie industrielle de la Barcelone de fin de siècle. De formation artisanale, il considère les décorations murales comme la plus haute représentation artistique picturale, bien au-delà de la peinture de chevalet. Dans la tradition des grands maîtres italiens du passé, dont il s'inspire, il est le peintre décorateur le plus important de son temps. Installé à Paris depuis 1899, il décora les salons de la haute société de son époque. Mais sa production la plus importante demeure pourtant une commande publique, non seulement laïque, mais surtout religieuse, dont l'oeuvre majeure est la décoration murale de la cathédrale de Vich. Bien qu'il ne fut pas lié avec l'Avant-Garde de première file, ses relations appartiennent toujours aux milieux les plus distingués de la culture européenne : Proust, Gide, Colette, Valéry, Diaghilev, Cocteau, Stravinsky, Dali, ou même Picasso. De la main de sa première femme, Misia Sert, il s'introduit dans les salons les plus distingués de la Belle Epoque, et sa propriété d'été, le Mas Juny, fut l'un des lieux de rendez-vous obligé des années trente. Sert établit avec la plupart d'entre eux une correspondance plus ou moins constante et entama dans certains cas des collaborations artistiques de différente importance. Bon nombre de ces projets virent le jour -il fut d'ailleurs le premier artiste non russe à collaborer avec les Ballets russes, en trois occasions -et bien d'autres ne purent se matérialiser- Claudel, Gide,Valéry et même le musicien Manuel de Falla partagèrent des projets avec l'artiste catalan. Aussi bien les uns comme les autres, tout comme sa correspondance, illustrent parfaitement les relations qui lient tous ces intellectuels et leurs échanges culturels. Ils peuvent nous permettre de situer Sert dans un contexte qui l'a tant vénéré. Etude critique de son oeuvre, de sa carrière, ainsi que de sa réception critique

Aquesta tesi doctoral estudia la traducció de "Macbeth" (1959) que va fer Josep Maria de Sagarra. Les aportacions principals són les següents: 1) esbrinar les influències en la traducció de Sagarra de traductors francesos, castellans i catalans precedents (François-Victor Hugo, Maurice Maeterlinck, Magí Morera i Galícia, Luis Astrana Marín, Cebrià Montoliu, Diego Ruiz i Cèsar August Jordana) tot evidenciant les relacions nacionals i transnacionals que s’estableixen entre ells; 2) indicar quins són els trets característics del text de Sagarra comparant la seva traducció amb l’original de Shakespeare, tenint en compte tant les crítiques positives com negatives que han rebut les seves traduccions de les obres del dramaturg anglès; 3) determinar les aportacions de Sagarra respecte a les traduccions catalanes anteriors de "Macbeth"; 4) analitzar les similituds i diferències entre els tres estadis del text de Sagarra (manuscrit, edició de bibliòfil i edició d’Alpha); 5) determinar, gràcies a la troballa dels manuscrits, les dates de les traduccions de Shakespeare que va fer Sagarra; i 6) proposar i aplicar un model de classificació per estudiar les similituds i diferències entre un text literari i la seva traducció i entre diferents traduccions literàries del mateix text.

The main objectives of the thesis are: to verify and confirm the fundamental role of drawing in the training of the architect, portraying Jujol as a reference as a master of this discipline. Analyze his evolution, subsequent to his nonarchitechtonical drawing, inseparable from his underlying ideology in his conception of architecture and finally, comparing him with other archirectural masters, such as Ruskin, Le Corbusier and Asplund among the modern architects and art classic artists and others such as Enric Miralles among the contemporary masters. The research would show that the Jujol method and his seemingly remarkable intimate way of acting in which architecture is mixed with disciplines such as drawing, painting, sculpture, crafts and all forms of design. Concluding that it actually presents important coincidences comparable to that of some architects of his time such as Asplund and Le Corbusier, later to Miralles and currently to Llinás. Former students and famous architects such us,Coderch de Sentmenat,Federico Correa y Oriol Bohigas, recognize Jujol as a great architect and professor assessing his great creativity and greatly influential in their training. Recognized researchers such as Carlos Flores, and renown international contemporary artists as Antonio Tapies, consider Jujol as such a great artist that he should be given the recognition he deserves. Flores sets his standard of creativity and imagination up to Picasso’s level. His architecture is a mix of artistic disciplines, with drawing as reference but combining it and making drawing as the starting point element, but together with sculpture, crafts and all the modalities of design. He could be considered a renaissance architect or an “artist and craftsman”. The thesis, which is based on drawing as a discipline, includes plenty of original and unpublished material from to "Archivo Jujol" directed by his son José Mª, and the E.T.S.A.B. library's documentary collection, work´s of the students he had during the period he taught in the university. Jujol as well as those who met them know the extraordinary importance of drawing and handcrafts in general as the best and most indispensable training tool. It gathers important testimonies, highlighting among them those of : • Recognized architects who were his students as Oriol Bohigas and Federico Correa who later became professors at Architecture School of Barcelona. • Others who have collaborated during his time as a student in his office as Joan de Ribot. • Pere Virgili, Master Builder who have known him in his professional work, when he was his apprentice at 14 years old. • Specialist of Jujol’s works in every aspect, both as an architect and / or artist; as is the case of researcher Carlos Flores., and architect Josep Llinás, who often intervened in projects to restore his works. • Jordi Bonet and Jordi Faulí, outstanding "gaudinistas" (“Gaudi´s fans”) continuators of the Sagrada Familia, project in work in which Jujol worked hand in hand with Gaudi. Drawing as a discipline is always present as the guiding thread of the thesis, which serves as a comparison discipline based on the concept and idea of Ruskin, by architects apparently as different as Le Corbusier, Asplund, and Jujol; from this one of Miralles, who died at the early age of 45. It exposes the unknown similarity of Le Corbusier and Jujol in the first decade of the twentieth century and the parallelism that can be established with Miralles in reference to the "artistic manual" of both. To verify that fact, -the contemporaneity of Jujol, his method- and his possibilities applied to the learning and progress of architecture today, -apparently so disregarded- not only in the career but also throughout the exercise of the profession, the central role and actualism of the “traditional drawing” in that process; was one of the objectives of the present investigation.
Los objetivos principales de la tesis, son constatar el papel fundamental del dibujo en la formación del arquitecto, referenciado a Jujol como maestro de esta disciplina. Analizar su evolución posterior a través del dibujo no arquitectónico, indisociable de la ideología subyacente en su concepción de la arquitectura. Y finalmente, compararlo y relacionarlo con otros maestros de la arquitectura, como Ruskin, Le Corbusier y Asplund entre los clásicos de la modernidad y otros como Enric Miralles entre los maestros contemporáneos. La investigación mostraría que el método de Jujol, su aparentemente personalísima forma de actuar en la que la arquitectura se mezcla con disciplinas como el dibujo, la pintura, la escultura, la artesanía y todas las modalidades del diseño, presenta en realidad importantes coincidencias homologables a la de algunos arquitectos de su época como Asplud y Le Corbusier, posteriormente a Miralles y en la actualidad a Llinás Importantes investigadores como el arquitecto Carlos Flores o famosos artistas contemporáneos como Antonio Tapies, lo consideran un artista completo que la historia tiene que poner en su lugar. Carlos Flores llega a equiparar la creatividad e imaginación de Jujol al nivel de Picasso. Se le puede considerar un "Artista del Renacimiento", o un "artist and craftsman" del siglo XX Tanto Jujol como quienes le conocieron saben de la extraordinaria importancia concedida por él al dibujo, como el mejor y más imprescindible instrumento formativo, así como a las artes manuales en general. La tesis, teniendo como referencia base el dibujo, incluye numeroso material original e inédito, del Archivo Jujol, dirigido por su hijo José Mª y del fondo documental de la biblioteca Oriol Bohigas, de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, recogiendo los trabajos de los alumnos que tuvo durante el periodo que impartió docencia universitaria. Recoge a través de entrevistas a diferentes personas relacionadas con la arquitectura, importantes testimonios sobre la personalidad de Jujol, tanto humana como profesional, destacando entre ellos: Reconocidos arquitectos que han sido alumnos suyos como: Oriol Bohigas y Federico Correa, que posteriormente han sido catedráticos en la Escuela de Arquitectura de Barcelona. Otros que han colaborado en su periodo de estudiante en su despacho profesional, como Joan Mª de Ribot; Pere Virgili, maestro de obras (constructor) que lo conoció en su trabajo profesional, cuando era aprendiz de albañil a la edad de14 años. Estudiosos de la obra de Jujol en todas sus vertientes, tanto como arquitecto y/o artista; como es caso del investigador Carlos Flores y el del arquitecto Josep Llinás, que ha intervenido en proyectos de rehabilitación de sus obras. Jordi Bonet, también antiguo alumno y Jordi Fauli, destacados "gaudinistas" continuadores de la Sagrada Familia, obra en la que Jujol trabajó codo con codo con Gaudi. El dibujo siempre presente en la tesis como hilo conductor de la misma, sirve como disciplina de comparación a partir del concepto e idea que atesoraba Ruskin sobre el dibujo, para arquitectos que inicialmente tenían el mismo estilo de representación gráfica en sus dibujos no arquitectónicos, pero con una arquitectura tan distinta como Le Corbusier, Asplund, y Jujol; a partir de éste de Enric Miralles, muerto prematuramente a la edad de 45 años. Se expone la similitud desconocida del dibujo de Le Corbusier y Jujol en la primera década del siglo XX y el paralelismo que se puede establecer con Miralles, en referencia a la "manualidad artística" de ambos. Para finalizar constatando ese hecho -la contemporaneidad de Jujol y su método- y sus posibilidades aplicado al aprendizaje y al progreso de la arquitectura hoy - aparentemente tan desnortada- no solo en la carrera, sino a lo largo del ejercicio de la profesión, y el papel central y actualísimo del "dibujo tradicional" en ese proceso; fue uno de los objetivos de la presente investigación.

Depuis une quarantaine d’années, la nature et le degré de présence des référents spatiaux et temporels diffèrent considérablement dans le théâtre catalan, au moins selon les périodes, mais sans doute aussi selon les auteurs. À partir du milieu des années 1980, l’écriture dramatique tend en grande partie à refuser tout ancrage de l’action dramatique dans une géographie et un moment historique précis et, en particulier, à éluder les représentations de Barcelone et/ou de la Catalogne. Cette thèse se propose d’examiner le traitement des référents en question dans les pièces écrites par Josep M. Benet i Jornet et Sergi Belbel au cours d’une période où la dramaturgie catalane semble souvent se détourner du monde « réel » comme univers immédiat de référence. Depuis le niveau macrocosmique de l’univers jusqu’aux microcosmes domestiques et intimes, Benet et Belbel creusent le réel selon des modes et avec des moyens dramaturgiques variés, donnant ainsi lieu à des constructions spatiotemporelles assez diverses, et l’on peut alors observer différents effets de la présence et/ou de l’absence du réel : effacement des marqueurs identitaires, ou au contraire, omniprésence des références géographiques et historiques ; sentiment de dilution du monde ; effet paradoxal de la lisibilité de la réalité historique malgré son invisibilité manifeste ; etc. À partir d’un corpus de huit œuvres – Desig, El gos del tinent, Olors et Salamandra de Benet, Elsa Schneider, Tàlem, El temps de Planck et Forasters de Belbel –, l’analyse des référents spatiaux et temporels vise à saisir les « territoires dramaturgiques » privilégiés de deux figures majeures de la dramaturgie catalane contemporaine
The nature and level of presence of the spatial and temporal referents have considerably differed in the Catalan theatre for the last forty years or so, at least from one period to another but certainly also from one author to another. Since the mid-1980s, playwriting has largely tended to refuse any dramatic action that would have been rooted in any geographic location or any exact point in history and, in particular, to avoid the representations of Barcelona and/or Catalonia. This thesis proposes a study of the treatment of the referents in question through some plays written by Josep M. Benet i Jornet and Sergi Belbel at a time when the Catalan dramaturgy often seems to turn away from the « real » world which has ceased to be a direct universe of reference. Benet and Belbel explore reality from the macrocosmic scale of the universe to the domestic and intimate microcosms, thanks to varied modes and dramatic principles, thereby giving rise to quite varied space-time structures. One may then observe different results of the presence and/or absence of reality: the erasing of identity markers or, on the contrary, the omnipresence of geographic and historical references, the feeling of the dilution of the world, the paradoxical effect of the legibility of historical reality despite its obvious invisibility, etc. Through a selection of eight plays – Desig, El gos del tinent, Olors and Salamandra by Benet, Elsa Schneider, Tàlem, El temps de Planck and Forasters by Belbel –, the analysis of spatial and temporal referents aims to grasp the « dramaturgic fields » emphasized by two major figures of contemporary Catalan drama

This research proposes the study of the architecture jointly developed by Barcelona architects Josep Maria Fargas Falp (1926-2011; t. 1952) and Enric Tous Garbo (1925; t. 1952) especially during the second half of the twentieth century. This must not be read as a monographic catalog of their projects but a contextualization of their works in the context of Catalan and international architecture, industry and culture contemporary to them. The architectural context in which their work is proposed, the progress of the technical means available to the architects, or the influence of the different trends of thought may have had in their work, are part of the scenario analyzed to interpret their different readings of architecture, and paticularly its technical expression. Throughout the investigation, it is questioned the dominant historiographical reading of Catalan architecture of their time with regard to the technical possibilities. In a local context marked by the duality between the approaches to the architectural discipline from "realistic" and "idealists" positions -both considered as possible interpretations of the continuity of modernity the idealistic option, usually identified in the figure of Tous & Fargas, is virtually neglected by the existing historiography. This work aims to demonstrate the validity and timeliness of this vision of architecture, and in particular the methodology developed by Tous and Fargas. lt has a place a definition of architecture linked to its technical execution, which provides premises such as the modular coordination or the technological research. In turn, here it is demystified the purely idealistic conception of their work, noting the different versions and nuances of their applications. Tous & Fargas' work is considered a paradigmatic case study of the possibilities of architecture from approaches strongly related to technique. The proposed relationships and interpretations of each model discussed in this paper makes a map of links between the architectural paradigms and the theoretical readings of technology in each case. The methodological approach recognizes an interpretation of the scientific activity as a result of the historical and social context in which it develops, accepting the evolutionary discontinuity argued by theorists like Thomas S. Kuhn. Thus, the technophile vision of Tous & Fargas architecture is addressed through different paradigms recognizable in their career. Such approaches correspond to different methodological approaches with which the architects focused construction processes. In a specific manner, seven readings of technology are collected in the work of Tous&Fargas : technics as an industrial process, technics as an artistic expression, technics as an act of imitation, technics as experimentation, technics as an element of communication, technics as a factor of integration in a given context, and technics as an element of the market. In turn, the characteristics of the proposed analys is run through compositional, aesthetic, referential, instrumental, professional, historiographical or personal aspects. Thus, different reading techniques allow the composition of the different interpretations of technics. This panoramic approach shows that technology has always been a tool used by Tous and Fargas as a premise -never as a juxtaposition- to the architectural definition. The motivation to do so has varied from the fascination to the need, through experimentation, showing the polisemy of an optimistic view of technology.
La investigación propone el estudio de la arquitectura realizada de manera conjunta por los arquitectos barceloneses Josep Maria Fargas Falp (1926-2011; t. 1952) y Enrique Tous Carbó (1925; t. 1952) durante buena parte de la segunda mitad del siglo XX. No se aborda un catálogo monográfico de proyectos, sino la contextualización de sus obras en el marco de la arquitectura, la industria y la cultura catalanas e internacionales contemporáneas de su trabajo. El contexto arquitectónico en el que se plantea su obra, el progreso de los medios técnicos a disposición de los arquitectos, o la influencia que las diferentes corrientes de pensamiento pudieron haber tenido en su obra, forman parte del panorama analizado para interpretar sus diferentes lecturas de la arquitectura, y en particular de su expresión técnica. A lo largo de la investigación, se pone en cuestión la lectura historiográfica dominante de la arquitectura catalana de la época en relación a sus posibilidades técnicas. En un contexto local , marcado por la dualidad entre los acercamientos a la disciplina arquitectónica desde posturas "realistas" e "idealistas" -consideradas ambas como posibles interpretaciones de continuidad de la modernidad- la opción idealista, identificada habitualmente en la figura de Tous y Fargas, es prácticamente despreciada por la historiografía existente. Este trabajo pretende demostrar la validez y oportunidad de esta visión de la arquitectura, y en particular de la propuesta metodológica elaborada por Tous y Fargas. En ella tiene cabida una definición de la arquitectura muy vinculada a su ejecución técnica, que aporta premisas como la coordinación modular y la investigación tecnológica. A su vez, se desmitifica la concepción puramente idealista de su trabajo, apuntando las diferentes versiones y matices de su aplicación. La obra de Tous y Fargas es considerada como un caso de estudio paradigmático de las posibilidades de la arquitectura entendida desde planteamientos fuertemente relacionados con la técnica. Las relaciones propuestas y las interpretaciones de cada modelo abordado en este trabajo permiten trazar un mapa de vinculaciones entre los paradigmas arquitectónicos y las lecturas teóricas de la tecnología en cada caso. El acercamiento metodológico reconoce una interpretación de la actividad cientifica como resultado del contexto histórico y social en el que se desarrolla, aceptando la discontinuidad evolutiva argumentada por teóricos como Thomas S. Kuhn. De esta manera, se aborda la visión tecnófila de la arquitectura de Tous y Fargas a través de diferentes paradigmas reconocibles en su trayectoria. Tales aproximaciones se corresponden con los diferentes acercamientos metodológicos con los que los arquitectos enfocaron los procesos constructivos. De una manera específica, se recogen siete lecturas de la técnica en la obra de Tous y Fargas: la técnica como proceso industrial, la técnica como expresión plástica, la técnica como acto de imitación, la técnica como experimentación, la técnica como elemento de comunicación, la técnica como factor de integración en un contexto y la técnica como elemento de mercado. A su vez, las características del análisis trazado recorren aspectos compositivos, estéticos , referenciales , instrumentales, profesionales, historiográficos o personales. De esta manera, diferentes técnicas de lectura permiten componer las lecturas de la técnica enumeradas. De este acercamiento panorámico se deduce que la tecnologia ha sido en todo momento una herramienta utilizada por Tous y Fargas como premisa -nunca como yuxtaposición- para la definición arquitectónica. La motivación para hacerlo ha variado de la fascinación a la necesidad, pasando por la experimentación, mostrando la polisemia de una perspectiva optimista de la tecnología.

L'any 1922 Josep Ma Millàs i Vallicrosa publicà "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia" ("Quaderns d'Estudi", Barcelona, XIV, 125-161). Aquest treball constituia una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a la història de Catalunya, extretes de les fonts àrabs aleshores conegudes. El període estudiat per Millàs era el comprès entre la invasió islàmica d'Hispània i l'algarada d'Almansor contra Barcelona, l'any 985.

Aquest estudi de Millàs era, en realitat, la introducció d'una obra que havia de formar part d'un dels projectes establerts per l'Institut d'Estudis Catalans. El projecte en qüestió consistia a editar i traduir els fragments de les diverses fonts araboislàmiques que es refereixen a l'actual territori de Catalunya des de l'inici del període andalusí fins als volts de l'any 1000.

A aquest efecte, Millàs preparà una edició que restà malauradament bloquejada al magatzem de l'Institut durant la guerra del 1936. Els plecs impresos d'aquesta edició contenien 131 fragments, extrets de les 16 cròniques araboislàmiques de què Millàs pogué disposar, acompanyats de la seva traducció i de les anotacions pertinents. Ordenats cronològicament, arribaven fins al final de l'emirat de Mul)ammad I (852-886) i foren cabdals per a l'estudi de la història medieval catalana, tal i com palesen alguns historiadors, com Abadal, que els pogueren consultar perquè en disposaren d'un joc.

Més endavant, el mateix Institut d'Estudis Catalans encarregà a J. Vernet, deixeble de Millàs, l'edició dels poc més de 200 plecs que es pogueren recuperar, í així foren publicats amb el títol de "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pàgines, amb pròleg de Vernet i amb la reimpressió de l'article de Millàs publicat a "Quaderns d'Estudi" com a Introducció.

Aquesta Tesi Doctoral és volgudament una continuació de l'obra de Millàs. És a dir, consisteix en la prossecució, fins l'any 1010, del recull i de l'estudi de les cròniques araboislàmiques estudiades per ell i, en segon lloc, en la seva ampliació amb les que han aparegut des de llavors. En aquest moment, en podem comptabilitzar seixanta-una, escrites per cinquanta autors.

a) Cronologia

El límit cronològic final d'aquesta Tesi Doctoral s'ha establert a partit del fet que Millàs pensava cloure el seu treball "als volts de l'any 1000". Per aquest motiu, la data final s'ha fixat en l'any 1010 perquè aquesta fita representà un gir important en les relacions entre els comtes catalans i els corresponents governs andalusins. Així mateix, interrompre la recerca amb el govern d'Almansor significaria deixar de banda la punyent i reiterada actuació del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar (1002-1008) contra territoris catalans.

b) L'abast territorial

És evident que el territori considerat no podia coincidir amb els límits de l'actual Catalunya. Les cròniques àrabs utilitzen els termes al-tagr al'à i al-tagr al-aqsà, amb significat de zona perifèrica "superior" i "extrema", respectivament, per a referir-se a les terres nordorientals de la Península. Segons al-Razï, i des d'una perspectiva geogràfico-administrativa, la Frontera Superior andalusina, en llur sentit més ampli, comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barb.taniya, Osca, Tudela, Calatayud, Barusa i Saragossa (amb funcions de capital). El terme tagr, però, no es refereix a una zona perifèrica qualsevol, sinó que té un requisit important i indispensable: el fet de limitar amb la zona considerada de guerra pels cronistes musulmans, és a dir, amb els territoris que no formen part de la umma o comunitat de l'islam. La conclusió immediata d'aquesta condició necessària és la d'acceptar la mobilitat del terme. Per tant, a l'hora d'establir el límit septentrional s'han inclós les mencions dels ifrang (entesos com a carolingis), cites geogràfiques sobre poblacions situades més enllà dels Pirineus (com Narbona i Carcassona) i diverses notícies històriques dels monarques i altres personatges francs, quan tenien a veure amb el territori de la Catalunya naixent.

Pel que fa al límit occidental, molt ben especificat també per al-Razï quan descriu les poblacions i els castells que depenien de Lleida, s'ha seguit la seva delimitació: el curs del Cinca (que inclou, per tant, Montsó i les avui comarques aragoneses de la Llitera, el Baix Cinca i les Alta i Baixa Ribargorça Oriental i Occidental). Però és obvi que hi figuren moltes notícies històriques que consignen fets protagonitzats, originats, o relatius també, a tota (o a part de) la conca de l'Ebre fins a Tudela i Pamplona i/o també a l'actual província d'Osca.

AI-Razi i al-Idrisi han servit, al seu tom, per a establir el límit del sud. Segons la Crònica del Moro Rasis "parte el termino de Tortosa con el de Valencia", i l'actual divisió entre les províncies de Castelló i de Tarragona és a bastament acceptada com a límit septentrional del territori valencià. Cal afegir que al-Idrisi esmenta Alcalà de Xivert, Morella, Torreblanca, Peníscola i Mequinensa com a fortaleses que depenen de la ciutat de Tortosa i per aquest motiu s'inclouen referències a les actuals comarques del Matarranya, dels Ports, de la Plana i del Baix Cinca, zona geogràfica que coincideix amb els tres districtes que aquest autor anomena "de les Oliveres", "dels Ports" i del Matarranya, identificat per primera vegada.

c) Resultats

Aquesta Tesi consta de 492 fragments que amplien l'obra de Millàs fins l'any 1010. En les poques ocasions que ha calgut, s'han revisat, segons les noves edicions o manuscrits apareguts, les dades ja publicades per Millàs. A més a més dels textos propiamente historiogràfics, s'hi han inclós 167 fragments de contingut geogràfic. Entre les novetats que aporten, destaquen les que fan referència als recursos naturals, que potser podran contribuir a l'elaboració d'un capítol més de la història econòmica del passat de les terres avui catalanes.

El desxiframent de força incògnites toponímiques que quedaven per resoldre en els diversos estudis que s'han fet sobre geografia i història andalusines basades en cròniques àrabs constitueix un avenç important. Destaquen els diversos topònims identificats per primera vegada i en especial els relatius a força fortaleses, a les vies de comunicació, als passos de muntanya i als ports. També són interessants els passatges relatius a la idiosincràcia de la gent de la Frontera (i això tant pels diversos grups socials musulmans com pels cristians) i a com s'organitzaven els territoris andalusí i precatalà, o català primerenc.

Els autors andalusins Ibn Hayyan i al-Udri són els que més novetats de tipus històric aporten, en especial les relatives a les revoltes contra el poder central protagonitzades pels Banu Qasi i els Banu Sabrit i les lluites entre ells (aliats quan els convenia amb els cristians), les algarades emirals i califals (per mar, per riu o per terra) contra territoris cristians, els tractats de pau signats (a Barcelona primer, i després a Còrdova) entre els representants dels califes i els dels comtes catalans i l'actuació d'al-Mansur i del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar contra les comarques catalanes i aragoneses orientals amb força novetats pel que fa a les rutes seguides i a les poblacions castigades.

Mitjançant l'estudi conjunt dels textos que fan referència a l'actual Catalunya i la revisió dels ja publicats per altres estudiosos, s'han pogut constatar amb certesa notícies dubtoses (com la data exacta de la conquesta cristiana de Tarragona, l'any 330/941-942), s'ha avançat en aconteixements fins ara desconeguts (com el d'un fallit atac dels comtes de Barcelona contra Tortosa l'estiu del 964) i s'ha demostrat la verdadera filiació d'algunes dades que havien estat atribuïdes erròniament a terres catalanes. Pel que fa a l'expedició dels comtes Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell a Còrdova en ajut del pretendent al califat, l'any 1009-1010, han estat bàsiques les notícies del volum III d''al-Bayan al-Mugrib d''Ibn 'Idari que han ajudat a restablir algunes llacunes i esdeveniments que la historiografia catalana decimonònica havia ignorat o exagerat.
In 1922 J. Mª Millàs i Vallicrosa published "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia", "Quaderns d'Estudi" (Barcelona), XN (1922), 125-161. This paper was a synthesis of a larger research but the Spanish Civil War (1936-1939) prevented the edition of the complete text, and not until1 987 were 200 copies published in 1987: "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pp. with a preface by Millàs's pupil, J. Vernet. In this study which is essential to an understanding of medieval Catalan historiography, Millàs reproduced, translated and commented on 131 fragments of 16 Arabic chronicles related to the territory now called Catalonia, from the conquest of Hispania in 711 to the end of the reign of Muhammad I in 886.

This doctoral dissertation is a continuation of Millàs's research; that is to say, it is a study of the Arabic chronicles published since 1936. It contains 492 new items (167 of them containing geographical and socio-economic information) belonging to 61 new chronicles written by 50 Muslim authors between the ninth and the eighteenth centuries. All these have been translated from Arabic, studied and compared with the studies of contemporary historians (Codera, Lévi-Provençal, Abadal, Rovira i Virgili, Ubieto, Granja, Vernet, Viguera, Chalmeta, etc.). The chronological limit has been drawn at 1010, when the relations between them Andalusian Caliphate and the Catalan counties were radically altered because of the "fitna". The geographical limit surpasses the modem-day Catalonia and includes. Information related to the bassins of the Matarranya and Ebro rivers as far as town of Pamplona in the north-west and the modern region of Castellón de la Plana in the southem part.