Academic literature on the topic 'Josep Maria de Porcioles'

La tesi consta de tres volums. La part central del primer volum és l'estudi de l'ideari crític i la poítica de Capdevila, i l'obra que publicà (Cap. 3-5). Aquesta part va precedida d'un estudi biogràfic i una aproximació a la seva filosofia (Cap.1- 2), i seguida de la recepció crítica de la seva obra (Cap. 6). El segon volum aplega una antologia de textos seus, avui poc assequibles. El tercer volum inclou l'epistolari a Garganta, Riba i Joan Alcover, i la bibliografia.
Josep Maria Capdevila i Balançó (Olot 1892 - Banyoles 1972) fou un humanista cristià que es mantingué de ple en l'esperit de la "philosophia perennis". Sant Tomàs donà al pensament de Capdevila ordre i coherència; Joubert, sentit recapitulador; De Sanctis, el sistema de treball, la seguretat en la percepció i aquella mirada crítica capaç d'efectuar -amb criteris estètics- la tria que fa el temps en la selecció d'obres i autors.
A diferència de Hegel i Benedetto Croce, que circumscriuen l'estètica a la teoria de les arts, Capdevila veu en l'estètica una filosofia de la bellesa, lligada als conceptes de veritat i bé. Segueix, en això, el pensament de Jaume Serra Húnter i de l'Escola de Barcelona, hereva de l'escola catalana del sentit comú, oberta al diàleg entre la ciència i la fe.
En les reflexions sobre la crítica, Capdevila efectuà una subtil distinció entre la veritat històrica i la veritat artística, a l'interior de la qual situà la veritat poètica. Considera que les obres d'art i de literatura porten cadascuna d'elles la seva veritat. Justament una de les tasques del crític és discernir aquesta veritat a través de l'exegesi del text, basada en un doble criteri: estètic, i ètic. També és funció del crític analitzar la pertinença d'un text a la tradició genuïna dels pobles, manifestada en els clàssics de tots els temps: Dante, Llull, Shakespeare, Cervantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
Agafant els clàssics medievals com a referent, féu una sèrie d'aportacions a la literatura catalana: revaloritzà la prosa de Verdaguer, estudià Maragall (l'estètica, la crítica i la poesia), divulgà a Catalunya l'obra de Costa i Llobera i Joan Alcover, estudià la narrativa de Ruyra -i en reivindicà la poesia- i assenyalà la importància de Carner en la dignificació del llenguatge urbà. Finalment, amb la consciència de formar part d'una nova generació, exercí un cert mestratge en amics i condeixebles: Riba, Sagarra, Carles Soldevila.
Per avatars de la vida Capdevila optà per divulgar els seus ensenyaments a través de la premsa (La Paraula Cristiana, El Matí...). Interessat en l'expansió de la cultura, publicà manuals (el de correspondència i el de filosofia) i reculls antològics, entre els quals sobresurt l'antologia lírica, on proposa una sèrie de poetes que han passat a formar part del cànon universal. Entre els llibres de crítica i estètica que publicà, destaquen Poetes i crítics, Amics i terra amiga i Estudis i lectures.






La tesis consta de tres volúmenes. Forma la parte central del primer volumen, el estudio del ideario crítico y la poética de Capdevila, y la obra que publicó (Cap. 3-5). Esta parte va precedida de un estudio biográfico y una aproximación a su filosofía (Cap. 1-2), y seguida de la recepción crítica de su obra (Cap. 6). El segundo volumen recoge una antología de textos suyos, hoy poco asequibles. El tercer volumen incluye el episto-lario a Garganta, Riba y Joan Alcover, y la bibliografía.
Josep Maria Capdevila Balançó (Olot 1892 - Banyoles 1972) fue un humanista cristiano que se mantuvo de lleno en el espíritu de la "philosophia perennis". Santo Tomás dio al pensamiento de Capdevila orden y coherencia; Joubert, sentido recapi-tulador; De Sanctis el sistema de trabajo, la seguridad en la percepción y aquella mirada crítica capaz de emular, en la seleccion de obras y autores, el discernimiento efectuado por el tiempo.
A diferencia de Hegel y Benedetto Croce, que circunscriben la estética a la teoría de las artes, Capdevila ve en la estética una filosofía de la belleza, relacionada con los conceptos de verdad y bien. Sigue el pensamiento de Jaume Serra Húnter y de la Escuela de Barcelona, heredera de la escuela catalana del sentido común, abierta al diálogo entre la ciencia y la fe.
En las reflexiones sobre la crítica, Capdevila efectuó una sutil distinción entre la verdad histórica y la verdad artística, en cuyo interior situó la verdad poética. Considera que las obras de arte y de literatura llevan cada una de ellas su verdad, verdad que se puede discernir a través de la exégesis del texto, basada en un doble criterio: estético y ético. Ésta es una de las funciones del crítico. Otra función es analizar los textos en base a la tradición genuína de los pueblos, manifestada en los clásicos de todos los tiempos: Dante, Llull, Shakespeare, Cervantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
Tomando como referencia los clásicos medievales, hizo una serie de aportaciones a la literatura catalana. Revalorizó la prosa de Verdaguer, estudió a Maragall (la estética, la crítica y la poesía), dio a conocer -en Catalunya- la obra de Costa Llobera y Joan Alcover, estudió la narrativa de Ruyra -y reivindicó su poesía-, y se_aló la importancia de Carner en la dignificación del lenguaje urbano. Finalmente, con conciencia de formar parte de una nueva generación, efectuó un cierto maestrazgo en amigos y condiscípulos: Riba, Sagarra, Carles Soldevila.
Por avatares de la vida Capdevila optó por divulgar sus ense_anzas a través de la prensa (La Paraula Cristiana y El Matí). Interesado en la expansión de la cultura, publicó manuales (el de correspondencia y el de filosofía) y colecciones antológicas; en su antología lírica propone una serie de poetas que han pasado a formar parte del canon universal. Entre los libros de crítica y estética, destacan Poetes i crítics, Amics i terra amiga y Estudis i lectures.
The thesis consists of three volumes. The central part of first volume is made up of the study of the critical ideology and the poetic of Capdevila and the work he published (Chapters 3-5). Preceding a biographical study and approach to Capdevila's philosophy (1- 2) and following the criticism of Capdevila's work (Chapter 6). The second volume gathers together an anthology of little-known texts by Capdevila. The third volume including the collected letters -to Garganta, Riba and Joan Alcover- and the bibliography.
Josep Maria Capdevila (Olot 1892 - Banyoles 1972) was a Christian humanist who maintained the spirit of the "philosophia perennis". Saint Thomas gave order and cohe-rence to Capdevila's thought; Joubert, recapitulatory discernment; De Sanctis the working system, certainty in perception, and that critical look capable of effecting -with aesthetical criteria- the choice which time realises in the selection of works and authors.
Unlike Hegel and Benedetto Croce, who circumscribe aesthetics to the teory of the arts, Capdevila sees in aesthetics a philosofhy of beauty, tied to the concepts of truth and good. He follows, in this aspect, the thougth of and of the Barcelona School, of common sense, open to dialogue between science and faith.
In his reflections on criticism, Capdevila made a subtle distinction between historic truth and artistic truth, in the interior of which he situated poetic truth. He considers that works of art and literature bear each one of them their own truth. And this truth can be discerned througt the exegesis of the text, based on a double criterion: aestethical and ethical. This is one of the critic's functions. It is also, to discern from the poetic falseness the genuine tradition manifested in the all-time classics: Dante, Llull, Shakespeare, Cevantes, Goethe, Manzoni, Mistral...
From the optics of this -and taking as a reference the mediaevel classics- he made a series of contributions to Catalan literature: he revalued the prose of Verdaguer, he studied Maragall (the aestethics, the criticism and the poetry), he made know in Catalonia, the work of Costa Llobera and Joan Alcover, he studied the narrative of Ruyra and he vindicated his poetry, and he indicated the importance of Carner in the dignifying of urban language. Finally, being conscious of forming part of a new generation, he effected a certain office of grand master with friends and pupils: Riba, Sagarra, Carles Soldevila. The life way made him to follow his masterful through the press (La Paraula Cristiana, El Matí).
Interested in the expansion of culture, he published manuals (of correspondence and philosophie) and some anthological collections amongst which stands out the lyrical anthology.
Among the critics and aestetics the most known books published are Poetes i crítics, Amics i terra amiga and Estudis i lectures.

Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per tal d’arribar a la gènesi del seu pensament polític i social. La importància de l’opuscle, ‘Principis de Teoria Política’ (1927), rau en el fet de convertir-se en el fonament teòric dels editorials, a partir dels quals Capdevila desplegaria, poc després, l’anàlisi de la realitat política i social del seu temps en el rotatiu «El Matí». En relació a això, hem presentat la tasca de classificació i estudi del fons editorial, plantejant els criteris metodològics per a l’estudi dels nuclis articulars. Així doncs, s’han cercat les constants que, en certa manera, categoritzen el seu pensament que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. És per això que, a partir d’aquí, podem referir la persona de Capdevila com a exponent del pensament humanista cristià a la Catalunya del primer terç del segle XX.
The vital and intellectual trajectory of Josep Maria Capdevila has been followed in order to reach the genesis of his political and social thinking. The importance of the brief treatise, ‘Principles of Political Theory’ (1927), lies in the fact of becoming the theoretical basis of the editorials from which Capdevila would spread, shortly afterwards, to the analysis of the political and social reality of his time in the Catalan newspaper «El Matí». The task of classification and study of his editorial background and the methodological criteria for the classification and study of the newspaper cores have been presented. These are the constants that, in a certain way, categorize his thinking through his journalistic period, between years 1929 and 1934. Hence, the person of of Capdevila can be related as an exponent of the humanist thought in the Catalonia of the first third of the 20th century.

La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida l'haikú japonès. L'àmbit d'investigació és el de la literatura catalana d'entreguerres; en conseqüència, no s'hi estudien els haikús que Junoy va escriure en castellà després de la Guerra Civil, però sí, en canvi, els que va escriure en francès, per tal com la seva publicació s'orientà cap al públic lector català.
L'objectiu és descriure el model poemàtic subjacent al conjunt de poemes escrits per cadascun dels autors. Partint, d'una banda, d'una anàlisi minuciosa dels poemes, i, de l'altra, d'un estudi de les idees estètiques en les quals s'insereix el conreu de l'haikú, s'explica com el motlle japonès original és manipulat per adaptar-lo a un nou context i convertir-lo en vehicle d'unes idees estètiques diferents.
El capítol inicial és dedicat a l'estudi dels referents amb què comptaven Junoy i Salvat-Papasseit. Així, s'analitza l'èxit que l'haikú assolí en la literatura francesa a partir de l'any 1916 i les obres amb què comptaven els escriptors i lectors francesos per documentar-se sobre aquesta forma. També s'hi consideren els experiments dels imaginistes angloamericans. En l'àmbit de la literatura catalana, s'estudien especialment les reticències que Eugeni d'Ors expressà sobre la forma de l'haikú.
En el capítol dedicat a Junoy, l'anàlisi dels poemes es posa en relació amb el mediterranisme defensat per l'autor. Junoy s'acosta a l'haikú intentant trobar un punt d'equilibri entre modernitat i classicisme, i els seus haikú es caracteritzen per la tensió entre objectivitat i subjectivitat i per la importància que es dóna al tractament del temps, no solament en cadascun dels poemes, sinó en els cicles en què s'integren.
En el capítol dedicat a Salvat-Papasseit, es relacionen els haikús salvatians amb les idees estètiques desenvolupades per Torres-Garcia, Barradas i el mateix Salvat-Papasseit en el context de l'art d'avantguarda europeu. Salvat hi presenta experiències breus en les quals una sensació desperta una intuïció profunda en el subjecte poètic i li permet atènyer un estat que transcendeix el temps cronològic i que es pot relacionar amb la "sensació d'immortalitat" de què parlà Diego Ruiz. Així, l'haikú esdevé una eina per enunciar els nuclis generadors de l'activitat poètica; és per això que Salvat els empra en funció de pròleg dels seus darrers poemaris.
This thesis is a descriptive study of the poems which Junoy and Salvat-Papasseit wrote using the Japanese haiku as a starting point. The field of study is the literature written in Catalan between the First World War and the Spa nish Civil War. Therefore, the haiku that Junoy wrote in Spanish after the Civil War are not considered, but those written in French are, since their publication was oriented towards the Catalan speaking readership.
Its aim is to describe the poetical model underlying the poems written by each author. The accurate analysis of the poems and the survey of the poetic ideas according to which they were written makes it possible to explain how the original Japanese form was manipulated in order to adapt it to its new context and to make into a vehicle for aesthetic ideas which are quite different.
The first chapter surveys the works which Junoy and Salvat-Papasseit could use as a reference. The success of haiku in French literature from 1916 on, as well as the works available to French authors and readers, are analyzed. The experiments carried out in English by the Imagists are also considered. As to Catalan literature, special attention is paid to the suspicion voiced by Eugeni d'Ors against the haiku form.
In the chapter devoted to Junoy, the analysis of the poems is put into relation with the mediterranian aesthetics he promoted. Junoy saw the haiku form as an adequate tool for reaching a compromise between classicism and modernity. His haiku try to balance objectivity and subjectivity and give a great importance to the treatment of the time, not only within each single poem, but also in the poetical cycles in which they are organized.
As to Salvat-Papasseit, his haiku are considered under the light of the aesthetical ideas which Torres-García, Barradas and Salvat-Papasseit himself developed in the context of the European Avantguard mouvements. These poems describe short experiences in which a mere sensation arouses a deep intuition within the poetical subject and enables him to reach a state which transcends the chronological time and can be identified with the "sensation of inmortality" described by Diego Ruiz. Thus, the haiku form becomes a medium to anounce the seeds of poetical writing. That is the reason why Salvat used it to write short prologues for his latest books.

Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) és autor d’un centenar d’obres literàries que abarquen des del periodisme fins a la comèdia, passant per la literatura testimonial, les memòries o l’assaig històric o la biografia. La present tesi doctoral se centra en l’estudi i l’anàlisi de tres grans gèneres de la seva prosa narrativa no imaginativa: el periodisme, la literatura testimonial (crònica de l’exili, llibres de viatges, reportatge novel·lat o prosa costumista) i memorialisme (autobiografia i memòries). En la primera part de la tesi s’explica la construcció de Poblet com a intel·lectual catalanista a través de l’anàlisi del seu discurs ideològic elaborat a partir d’un centenar d’articles seus publicats a la premsa montblanquina entre els anys 1914 i 1936. Paral·lelament també es contextualitza la seva activitat en l’associacionisme polític i cultural del Montblanc d’aquests anys, principalment a la Joventut Nacionalista i l’Orfeó Montblanquí, sense bandejar qüestions com la influència d’aspectes del Modernisme i del Noucentisme o de la cultura de masses, tant en el seu discurs com en la seva obra. La segona part correspon a l’anàlisi dels gèneres literaris que utilitza i de les obres que constitueixen la seva producció testimonial escrita durant l’exili a Cuba i Mèxic, i les reedicions d’aquestes obres a l’editorial Selecta, fins als llibres editats a Pòrtic, un cop retornat d’Amèrica, així com la consegüent recepció crítica. La tercera part de la tesi està dedicada a les seves memòries, a través de les quals s’explica la construcció del jo i les convencions del gènere, al mateix temps que serveixen per resseguir el seu itinerari vital; aquest text tanca el seu corpus narratiu testimonial i relliga tota la seva obra anterior. L’objectiu principal de la tesi és recuperar una figura literària i la seva obra, poc estudiades, i situar-les dins de la història de la literatura i de la intel·lectualitat catalanes.
Josep Maria Poblet i Guarro (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980) is the author of hundreds of literary works in a number of styles-from journalism to comedy, even testimonial narratives, memoirs, history essays and biographical pieces. This doctoral thesis focuses on the study and analysis of three main genres of his non-fiction narrative prose: journalism, testimonial literature (such as chronicles of exile, travel books, fictionalised reports or works on local customs or manners) and memoirs (autobiography and memoirs). In the first part of the thesis, the construction of Poblet as a Catalan intellectual will be explained through the analysis of his ideological discourse using many of his articles published in the Montblanc press between 1914 and 1936. Simultaneously, his activity in the political and cultural associations of Montblanc in these years will be contextualised; mainly in Joventut Nacionalista and Orfeó Montblanquí, without ignoring the influence of Modernism and Noucentisme (a cultural and ideological movement from Catalonia at the beginning of the twentieth century) and the media as a whole, not only in his discourse but also in his work. In the second part, his literary genres will be analysed, as well as works written during his exile in Cuba and Mexico and the reeditions of these works in the Selecta publishing house or the books printed by Pòrtic after returning from America, together with the consequent critical reception. The third part of this study is devoted to his memoirs, through which the construction of the literary self and the genres conventions will be explained as well as his life plan; this text closes his testimonial narrative writing and ties together all his previous work. The main objective of this doctoral thesis is to recover a rarely-studied literary figure and his works, by placing them in the history of Catalan literature and intellectuality.

La present tesi doctoral es planteja d’estudiar la vida de l’intel·lectual independentista català Josep Maria Batista i Roca, tant en la seva activitat pública, com en la seva vida privada. Del seu naixement el 1895 fins la seva mort el 1978, resseguim la seva trajectòria i la seva relació amb el catalanisme i la història de Catalunya del segle XX.
The present doctoral dissertation aims to study the life of the pro-independence catalan intellectual Josep Maria Batista i Roca, both in his public activity and in his private life. From its birth in 1895 until its death in 1978, we trace his career and his relationship with Catalan nationalism and the history of Catalonia in the 20th century.

L’obiettivo della presente tesi di laurea è quello di esporre le principali problematiche e difficoltà affiorate durante il lavoro di traduzione su un testo che appartiene al genere letterario, e più in specifico a quello poetico, definito spesso nel corso dei secoli, “l’intraducibile per eccellenza”. Il testo sottoposto ad analisi e traduzione, dal titolo Arquitectura yo, di Josep M. Rodríguez, è composto da trentasette poesie suddivise in quattro parti, ciascuna delle quali è preceduta da una citazione che introduce il gruppo di poesie per tema. Prima di accingersi a tradurre una tipologia testuale di questo genere, è risultato fondamentale effettuare un’analisi minuziosa di ciascuna poesia, cercando di comprendere nel modo più preciso possibile, e di conseguenza, assimilare, le scelte e gli espedienti adoperati dall’autore a livello stilistico, morfosintattico nonché lessico-semantico. Una volta addentraticisi nel profondo della struttura di ciascuna poesia, intuendone il senso intrinseco (per quanto possibile), osservando ogni minimo aspetto e perfino la più nascosta delle sfumature, ci si è potuti mettere alla prova con la sfida più difficile: ricreare nella lingua straniera, in questo caso l’italiano, un testo che fosse il più possibile fedele all’originale, rispettando lo stile personale dell’autore, e che, al tempo stesso, presentasse quella naturalezza che ogni lingua possiede; un testo, quindi, che, pur rispecchiando il senso e la forma dell’originale, risultasse tanto naturale nel corso della lettura, da apparire agli occhi del destinatario non come una brutta copia dell’originale, bensì quasi come un testo nuovo. Per poter affrontare l’analisi e la traduzione di un testo come Arquitectura yo, è importante informarsi riguardo all’autore, conoscere quindi la sua biografia, le precedenti opere e le relative recensioni, i suoi punti di vista, il suo modo di pensare, i suoi gusti letterari nonché il periodo storico e la corrente letteraria in cui si colloca, elementi che influiscono in maniera significativa sul suo stile personale. Un valore aggiunto durante lo svolgimento di questa tesi di laurea è stato il contatto diretto via email con l’autore, rilevatosi fondamentale se non indispensabile in alcuni casi, soprattutto per quanto riguarda la disambiguazione di certi termini con alto valore connotativo. In conclusione, l’obiettivo principale che ci si è prefissi è stato quello di creare un testo che rendesse il senso, la musicalità, il ritmo, l’aspetto fonetico e rispettasse in uguale misura lo stile, la forma, la disposizione grafica sulla pagina e le caratteristiche lessicali dell’originale, cercando di riprodurre lo stesso effetto nel lettore di lingua italiana, attraverso la naturalizzazione di alcuni elementi del testo, soprattutto a livello morfosintattico.

Si hay algo seguro que podemos decir sobre la práctica arquitectónica contemporánea es que existe una tendencia de alejar al arquitecto de la obra. La negación absoluta de una relación corpórea entre arquitecto y materia parece ser la inexorable sentencia de nuestro tiempo. Pero hubo un tiempo en que esto no fue así. Un tiempo en que el arquitecto trabajaba directamente con la materia además de con el papel. Un tiempo en que esta relación corpórea con el material era lo habitual. Esa práctica, ese oficio y esa técnica, se presentó en Cataluña por última vez de forma clara y contundente en la generación del movimiento popularmente conocido como modernismo. Arquitectos como Domènech i Montaner, Gallisá, y por supuesto Gaudí, trabajaban íntimamente con la materia. Una generación muy influenciada por las teorías de mediados del XIX claramente contrarias al industrialismo reinante y en búsqueda de una recuperación de las raíces arquitectónicas más puras. Dentro del conjunto de arquitectos que se educó durante este tiempo, hubo uno que prolongó esta manera de trabajar sorpresivamente hasta la mitad del siglo XX, ese arquitecto fue Josep Maria Jujol.

La obra de Jujol se nos presenta como inmejorable ejemplo de un modo de hacer único y distinto, por una parte ligado a ese espíritu de recuperar un modo de trabajar ya perdido, y por otra, proponiendo una manera de entender la arquitectura desde una óptica completamente ajena a los convencionalismos clásicos o modernos. Se trata de una obra ubicada en el germen mismo de la modernidad y en la más dura crítica hacia la misma. Y precisamente esta condición paradójica es la que otorga valor a su práctica proyectual. Nuestro interés radica entonces en recuperar un modo de trabajar ya perdido pero sin caer en anacronismos utilizando una obra con vigencia crítica y, posiblemente, metodológica.

Lo que hace Jujol es prolongar un modo de hacer basado tanto en la acción por puntos (visión anti-sintética del proceso) como en el contacto físico con el material. Ambas cosas, no sólo alejan su hacer de la práctica moderna, sino que también nos confirma que estamos ante una obra de difícil captura, escurridiza. La dificultad de asirse a una obra así nos lleva a utilizar una mirada poliédrica. El espíritu de la tesis reside en ese tipo de mirada. Pero para evitar un discurso excesivamente fragmentado nos apoyamos en conceptos claros que delimitan el objeto de estudio y ayudan a enfocar esta múltiple mirada. Los primeros dos ya están presentes en el propio título de la tesis. Oficio y técnica son términos que nos remiten inmediatamente al cómo. Y más específico aún: al cómo se producen las cosas. Lo que interesa de Jujol no es tanto su obra sino su práctica, su propia manera de hacer arquitectura. El qué, el cuándo, el dónde, no forman parte esencial de este discurso, es en el cómo donde reside todo el contenido.


El método proyectual actual se caracteriza por haber fabricado una serie de herramientas -todas vinculadas al dibujo- que conforman un ente abstracto denominado método proyectual, el cual, adquiere tanto protagonismo que desplaza cualquier otro aspecto tradicionalmente presente en el proceso creativo de una obra. Esta sustitución de las técnicas artísticas por un método proyectual no es otra cosa que la sustitución del artesanado por el dibujo. Pues bien, lo que esta tesis propone es salvar la distancia que separa a ambas prácticas a través de un análisis profundo de un modo de hacer. Y descubrimos en el hacer jujoliano la amable mezcla de estos dos aspectos: el contacto con el material y el dibujo como generador. La tesis gravita sobre estos dos ejes.

A través del primero de ellos -el contacto con la materia- se hace un recorrido por algunos procesos que son la esencia de la manera de trabajar de Jujol. Temas como la yuxtaposición, el reciclaje, y la transformación epidérmica, aparecen como protagonistas de esta primera parte.

Apoyados en el segundo eje de la tesis -la práctica del dibujo- indagamos sobre el origen de la obra. Es importante aclarar que al introducirnos en la génesis misma de un proyecto lo que interesa no es tanto el dibujo en sí mismo sino entender el modo en que está gestando y fabricando la obra el propio autor.

Estos dos ejes dan forma a la estructura de la tesis y contienen implícitamente los dos aspectos fundamentales para cualquier análisis: la propia materia y la secuencia de intervalos temporales que la han llevado a ser como es. De esta manera, conceptos como oficio y técnica acotan el objeto de estudio reduciéndolo al análisis del cómo; mientras que instrumentos como materia y dibujo orientan y dirigen la mirada hacia temas tangibles y comprobables. Ambos aspectos, como veremos, son fundamentales para comprender el modo de operar de Jujol.
If there is something sure we can say about contemporary architectural practice is that there is a certain tendency to withdraw the architect from the building. The absolute denial of a physical relation between architect and matter seems to be the unavoidable sentence of our time. But there was a time when this was different. A time when the architect worked directly with the matter he was transforming. A time when this corporal relationship with the material was an usual thing inside the creative process. That kind of practice and technique, appeared in Catalonia for the last time inside the movement popularly known as modernismo. Architects like Domènech i Montaner, Gallisá, and of course Gaudí, worked intimately with the matter. This generation was very influenced by nineteenth-century theories that clearly opposed to the increasing industry-minded times, and instead, they proposed a search to recover the most pure architectonical roots. Within the set of architects that was educated during this time, there was one that prolonged this way of work surprisingly until mid-twentieth-century, that architect was Josep Maria Jujol.

The work of Jujol appear to us like a superb example of a kind of practice that is unique and absolutely different. On one hand linked to that spirit of recovering a way to work that it was already lost, and in other hand, proposing a way to understand architecture from a very different optic than that of the conventional modern or classic references. This kind of architectural work is located inside the germ of modernity and at the same time, in the hardest critic towards the same modernity. This paradoxical condition is the one that grants value to his own architectural and project practice. Our interest then, concentrates in recovering a way of work that is already lost, but without falling into anachronism, by studying a work that can operate as a critical tool, and possibly, a methodological one.

What Jujol does is to over-extend a way of work that is based on the idea that the intervention should be generated punctually, concentrated in each part at a time (an anti-synthetic vision of the process), but also supported in the physical contact with the material. Both aspects, not only separates his own way of doing from the modern practice, but also confirms to us that we are situated before a work of art that is difficult to capture, slippery. Therefore, the difficulty to grasp this kind of work generates the necessity to use a polyhedrical glance. The spirit of this thesis resides in that type of glance. To avoid an excessively fragmented speech we leaned in clear concepts that draw clear limits to the object of study and they help to focus this multiple glance. The first two concepts are already present in the own title of the thesis. The latin officium and technique are terms that send us immediately to the how of things. And much more specific: to how things take place, how things generate. Our interest in Jujol is not as much the finished work but his practice, his own way to make architecture.

One of the clearer achievements of the contemporary architectural practice is to have generated a series of tools -all tied to the drawing experience- that conform an abstract being denominated projectual method, which acquires so much protagonism that keeps away any other aspects traditionally linked to the creative process of an architectural work. This substitution of the artistic techniques by a projectual method it is also the substitution of the craftsmanship by the drawing. Then, what this thesis proposes, is to save the distance that separates both practices through a deep analysis of a way of doing, a way of fabricate architecture. We discovered in Jujol's practice the natural mixture of these two aspects: the physical contact with the material and the drawing as a tool to generate something. This thesis weighs on these two axes.

Through the first one of them -the contact with the matter- we make a journey towards some processes that constitutes the own essence of the way Jujol works. Issues such like juxtaposition, recycling, and surface transformation, appear like the main characters of this first part of our work.

Supported on the second axis of the thesis -the practice of the drawing as generator- we penetrate in the origin of the architectural work. It is important to mention that when introduce ourselves inside the genesis of a project, our interest lies not as much in the drawing itself, but in comprehending the way the own author is developing and making the work of art, how he is doing it.

These two axes give shape to the thesis own structure. And they both implicitly contain the two fundamental aspects for any analysis: the own matter and the sequence of temporary intervals that have taken it to be as it is. In this way, concepts such as officium and technique delimit the object of study, reducing it to the analysis of the how things generate; whereas instruments as matter and drawing helps to keep the glance oriented towards tangible and provable subjects. Both aspects, as we will see, are fundamental to really comprehend the way Jujol operates.

Si hay algo seguro que podemos decir sobre la práctica arquitectónica contemporánea es que existe una tendencia de alejar al arquitecto de la obra. La negación absoluta de una relación corpórea entre arquitecto y materia parece ser la inexorable sentencia de nuestro tiempo. Pero hubo un tiempo en que esto no fue así. Un tiempo en que el arquitecto trabajaba directamente con la materia además de con el papel. Un tiempo en que esta relación corpórea con el material era lo habitual. Esa práctica, ese oficio y esa técnica, se presentó en Cataluña por última vez de forma clara y contundente en la generación del movimiento popularmente conocido como modernismo. Arquitectos como Domènech i Montaner, Gallisá, y por supuesto Gaudí, trabajaban íntimamente con la materia. Una generación muy influenciada por las teorías de mediados del XIX claramente contrarias al industrialismo reinante y en búsqueda de una recuperación de las raíces arquitectónicas más puras. Dentro del conjunto de arquitectos que se educó durante este tiempo, hubo uno que prolongó esta manera de trabajar sorpresivamente hasta la mitad del siglo XX, ese arquitecto fue Josep Maria Jujol.La obra de Jujol se nos presenta como inmejorable ejemplo de un modo de hacer único y distinto, por una parte ligado a ese espíritu de recuperar un modo de trabajar ya perdido, y por otra, proponiendo una manera de entender la arquitectura desde una óptica completamente ajena a los convencionalismos clásicos o modernos. Se trata de una obra ubicada en el germen mismo de la modernidad y en la más dura crítica hacia la misma. Y precisamente esta condición paradójica es la que otorga valor a su práctica proyectual. Nuestro interés radica entonces en recuperar un modo de trabajar ya perdido pero sin caer en anacronismos utilizando una obra con vigencia crítica y, posiblemente, metodológica.Lo que hace Jujol es prolongar un modo de hacer basado tanto en la acción por puntos (visión anti-sintética del proceso) como en el contacto físico con el material. Ambas cosas, no sólo alejan su hacer de la práctica moderna, sino que también nos confirma que estamos ante una obra de difícil captura, escurridiza. La dificultad de asirse a una obra así nos lleva a utilizar una mirada poliédrica. El espíritu de la tesis reside en ese tipo de mirada. Pero para evitar un discurso excesivamente fragmentado nos apoyamos en conceptos claros que delimitan el objeto de estudio y ayudan a enfocar esta múltiple mirada. Los primeros dos ya están presentes en el propio título de la tesis. Oficio y técnica son términos que nos remiten inmediatamente al cómo. Y más específico aún: al cómo se producen las cosas. Lo que interesa de Jujol no es tanto su obra sino su práctica, su propia manera de hacer arquitectura. El qué, el cuándo, el dónde, no forman parte esencial de este discurso, es en el cómo donde reside todo el contenido.El método proyectual actual se caracteriza por haber fabricado una serie de herramientas -todas vinculadas al dibujo- que conforman un ente abstracto denominado método proyectual, el cual, adquiere tanto protagonismo que desplaza cualquier otro aspecto tradicionalmente presente en el proceso creativo de una obra. Esta sustitución de las técnicas artísticas por un método proyectual no es otra cosa que la sustitución del artesanado por el dibujo. Pues bien, lo que esta tesis propone es salvar la distancia que separa a ambas prácticas a través de un análisis profundo de un modo de hacer. Y descubrimos en el hacer jujoliano la amable mezcla de estos dos aspectos: el contacto con el material y el dibujo como generador. La tesis gravita sobre estos dos ejes. A través del primero de ellos -el contacto con la materia- se hace un recorrido por algunos procesos que son la esencia de la manera de trabajar de Jujol. Temas como la yuxtaposición, el reciclaje, y la transformación epidérmica, aparecen como protagonistas de esta primera parte. Apoyados en el segundo eje de la tesis -la práctica del dibujo- indagamos sobre el origen de la obra. Es importante aclarar que al introducirnos en la génesis misma de un proyecto lo que interesa no es tanto el dibujo en sí mismo sino entender el modo en que está gestando y fabricando la obra el propio autor. Estos dos ejes dan forma a la estructura de la tesis y contienen implícitamente los dos aspectos fundamentales para cualquier análisis: la propia materia y la secuencia de intervalos temporales que la han llevado a ser como es. De esta manera, conceptos como oficio y técnica acotan el objeto de estudio reduciéndolo al análisis del cómo; mientras que instrumentos como materia y dibujo orientan y dirigen la mirada hacia temas tangibles y comprobables. Ambos aspectos, como veremos, son fundamentales para comprender el modo de operar de Jujol.
If there is something sure we can say about contemporary architectural practice is that there is a certain tendency to withdraw the architect from the building. The absolute denial of a physical relation between architect and matter seems to be the unavoidable sentence of our time. But there was a time when this was different. A time when the architect worked directly with the matter he was transforming. A time when this corporal relationship with the material was an usual thing inside the creative process. That kind of practice and technique, appeared in Catalonia for the last time inside the movement popularly known as modernismo. Architects like Domènech i Montaner, Gallisá, and of course Gaudí, worked intimately with the matter. This generation was very influenced by nineteenth-century theories that clearly opposed to the increasing industry-minded times, and instead, they proposed a search to recover the most pure architectonical roots. Within the set of architects that was educated during this time, there was one that prolonged this way of work surprisingly until mid-twentieth-century, that architect was Josep Maria Jujol.The work of Jujol appear to us like a superb example of a kind of practice that is unique and absolutely different. On one hand linked to that spirit of recovering a way to work that it was already lost, and in other hand, proposing a way to understand architecture from a very different optic than that of the conventional modern or classic references. This kind of architectural work is located inside the germ of modernity and at the same time, in the hardest critic towards the same modernity. This paradoxical condition is the one that grants value to his own architectural and project practice. Our interest then, concentrates in recovering a way of work that is already lost, but without falling into anachronism, by studying a work that can operate as a critical tool, and possibly, a methodological one.What Jujol does is to over-extend a way of work that is based on the idea that the intervention should be generated punctually, concentrated in each part at a time (an anti-synthetic vision of the process), but also supported in the physical contact with the material. Both aspects, not only separates his own way of doing from the modern practice, but also confirms to us that we are situated before a work of art that is difficult to capture, slippery. Therefore, the difficulty to grasp this kind of work generates the necessity to use a polyhedrical glance. The spirit of this thesis resides in that type of glance. To avoid an excessively fragmented speech we leaned in clear concepts that draw clear limits to the object of study and they help to focus this multiple glance. The first two concepts are already present in the own title of the thesis. The latin officium and technique are terms that send us immediately to the how of things. And much more specific: to how things take place, how things generate. Our interest in Jujol is not as much the finished work but his practice, his own way to make architecture.One of the clearer achievements of the contemporary architectural practice is to have generated a series of tools -all tied to the drawing experience- that conform an abstract being denominated projectual method, which acquires so much protagonism that keeps away any other aspects traditionally linked to the creative process of an architectural work. This substitution of the artistic techniques by a projectual method it is also the substitution of the craftsmanship by the drawing. Then, what this thesis proposes, is to save the distance that separates both practices through a deep analysis of a way of doing, a way of fabricate architecture. We discovered in Jujol's practice the natural mixture of these two aspects: the physical contact with the material and the drawing as a tool to generate something. This thesis weighs on these two axes.Through the first one of them -the contact with the matter- we make a journey towards some processes that constitutes the own essence of the way Jujol works. Issues such like juxtaposition, recycling, and surface transformation, appear like the main characters of this first part of our work. Supported on the second axis of the thesis -the practice of the drawing as generator- we penetrate in the origin of the architectural work. It is important to mention that when introduce ourselves inside the genesis of a project, our interest lies not as much in the drawing itself, but in comprehending the way the own author is developing and making the work of art, how he is doing it.These two axes give shape to the thesis own structure. And they both implicitly contain the two fundamental aspects for any analysis: the own matter and the sequence of temporary intervals that have taken it to be as it is. In this way, concepts such as officium and technique delimit the object of study, reducing it to the analysis of the how things generate; whereas instruments as matter and drawing helps to keep the glance oriented towards tangible and provable subjects. Both aspects, as we will see, are fundamental to really comprehend the way Jujol operates.

Aquesta és una tesi sobre uns espais literaris ignorats. La literatura sentimental de consum del primer terç del segle XX, sovint mal classificada, concentra dos d’aquests espais. Primer, perquè la literatura sentimental produïda per a homes s’associava sovint amb l’obscenitat i la pornografia, i estava sotmesa a severs condemnes d’ordre moral. Després, perquè els sistemes de validació literària encara no han trobat un encaix adient per a la literatura de consum. Paradoxalment, la millor literatura de masses, feta amb pretensions estètiques, és la més ignorada. Es feia necessari separar algunes coses: entendre per què es consideraven pornogràfiques o immorals algunes d’aquestes obres, i per què han estat excloses dels seus sistemes literaris. La comparació revela que els processos de condemna d’ambdós sistemes, moral i estètic, són anàlegs. Finalment, caldria donar subsidis per entendre una manifestació, a la literatura catalana —que comptava amb un mercat editorial força distint del de les altres literatures europees— d’aquests models literaris no canònics: l’obra de Josep Maria Francès, principalment les seves novel·les sentimentals, La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). Tanmateix, l’objectiu principal d’aquesta tesi no és fer una lectura profunda de l’obra de Francès, sinó oferir unes eines que possibilitin considerar-la sota un altre prisma.
This is a thesis on ignored literary spaces. The mass-consumption sentimental literature of the first third of the 20th century, often poorly classified, concentrates both of these areas. First, sentimental literature produced by men was often associated with obscenity and pornography, and was subjected to severe moral convictions. Then, because the literary validation systems have not yet found a suitable fit for consumption literature. Paradoxically, the best mass literature, written with aesthetic ambitions, is the most frequently ignored. It was necessary to separate some different aspects to understand why some of these works were considered immoral or pornographic, and why they have been excluded from their literary systems. The comparison reveals that the processes of condemnation of both moral and aesthetic systems are analogous. Finally, it was necessary to generate new tools to understand a possible manifestation, in the Catalan literature —which had a literary market quite different from the other European literatures— of those noncanonical literary models, through the literary works of Josep Maria Francès, mainly his sentimental novels La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). However, the main goal of this thesis is not to make a thorough reading of the works of Francès, but providing tools that may allow reading his wok under a different prism.

Ce travail étudie des espaces littéraires ignorés. La littérature sentimentale de grande consommation du premier tiers du XXe siècle, souvent mal classée, concentre à la fois deux de ces zones. D’abord, la littérature sentimentale produite pour un public masculin était souvent associée à l’obscénité et à la pornographie, et a été soumise à des jugements moraux rigoureux. Deuxièmement, parce que les systèmes de validation littéraire n’ont pas encore trouvé un ajustement approprié pour la littérature de grande consommation. Paradoxalement, la meilleure littérature de masse, écrite avec des ambitions esthétiques, est souvent la plus ignorée. Il faudrait établir les frontières entre ses différents aspects pour comprendre la raison pour laquelle certaines de ces œuvres ont été considérées obscènes ou pornographiques, et pourquoi elles ont été exclues de leurs systèmes littéraires. La comparaison révèle que les processus de la condamnation des deux systèmes, moral et esthétique, sont analogues. Finalement, notre travail vise à analyser la présence de ce genre de roman sentimental masculin dans la littérature catalane —qui avait un marché littéraire et un système canonique tout à fait différent de ceux des autres littératures européennes. Nous pouvons trouver un bon exemple de cette manifestation dans les œuvres de Josep Maria Francès, surtout dans ses romans sentimentaux écrits à l’entre-deux-guerres, La rossa de mal pèl (1929) et Marasme (1938). Cette thèse n’a pas pour but d’analyser en profondeur les œuvres de Francès, mais d’offrir des outils qui puissent permettre une nouvelle compréhension de son travail : le catalogue complet de ses articles de presse, une édition minutieuse de Marasme, roman inédit, et la définition de l’espace occupé par ses romans sentimentaux aussi bien que du genre qu’ils représentent
This is a thesis about ignored literary spaces. The mass-consumption sentimental literature of the first third of the 20th century, often poorly classified, concentrates both of these areas. First, the sentimental literature produced for men was often associated with obscenity and pornography, and was subjected to severe moral sentences. Secondly, because the literary validation systems have not yet found a suitable fit for consumption literature. Paradoxically, the best mass literature, written with aesthetic ambitions, is the most frequently ignored. It would be necessary to separate some different aspects to understand why some of these works were considered obscene or pornographic, and why they have been excluded from their literary systems. The comparison reveals that the processes of condemnation of both moral and aesthetic systems are analogous. Finally, our work aims to analyze the presence of this kind of sentimental novel for men in the Catalan literature —which had a literary market and a canonical system quite different from the other European literatures. We can find a good example of this manifestation at the works of Josep Maria Francès, mainly his sentimental novels written during the interwar period, La rossa de mal pèl (1929) and Marasme (1938). This thesis does not aim to provide a deep analysis of Francès’ works, but to offer tools that may allow reading it under a different, richer point of view: the complete catalogue of his newspaper articles, a thorough edition of the unpublished novel Marasme and the definition of the ambits occupied by his sentimental novels and of the genre they represent
Aquesta tesi tracta d’uns espais literaris ignorats. La literatura sentimental de consum del primer terç del segle XX, sovint mal classificada, concentra dos d’aquests àmbits. Primer, perquè la literatura sentimental produïda per a homes s’associava sovint amb l’obscenitat i la pornografia, i estava sotmesa a severes condemnes d’ordre moral. Després, perquè els sistemes de validació literària encara no han trobat un encaix adient per a la literatura de consum. Paradoxalment, la millor literatura de masses, feta amb pretensions estètiques, és la més ignorada. Convindria, tanmateix, separar algunes coses: entendre per què es consideraven pornogràfiques o immorals algunes d’aquestes obres, i per què han estat excloses dels seus sistemes literaris. La comparació revela que els processos de condemna d’ambdós sistemes, moral i estètic, són anàlegs. Finalment, volem analitzar la presència d’aquest tipus de noveŀla sentimental masculina a la literatura catalana —que comptava amb un mercat editorial i un sistema canònic força distint del de les altres literatures europees. En trobem un exemple adient a l’obra de Josep Maria Francès, principalment en dues de les seves noveŀles d’entreguerres, La rossa de mal pèl (1929) i Marasme (1938). L’objectiu principal d’aquesta tesi no és pas fer una lectura profunda de l’obra de Francès, sinó oferir unes eines que possibilitin avaluar-la sota un altre prisma: el buidatge complet dels seus articles periodístics, una edició curosa de Marasme —noveŀla fins ara inèdita— i la definició dels espais que les seves noveŀles sentimentals ocupen i del gènere a què corresponen

Este artigo apresenta uma análise crítica de três Guias de Urbanismo Feminista: Qualidade Urbana Com Perspectiva de Gênero, de Adriana Ciocolleto, Colectiu Punt 6; Proyetando Con Perspectiva De Género, Guia Para Planificar Ciudades Y Pueblos Inteligentes Y Sostenibles, de Inés Sánchez de Madariaga e Inés Novella Abril; Postburbia, Realitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad, de Roser Casanovas, Adriana Ciocoletto, Marta Fonseca, Blanca Gutiérrez Valdivia, Sara Ortiz, Zaida Muxí Martínez (Col·lectiu Punt6), Arnau Andrés, Carles Baiges (LaCol), Jordi Franquesa, Josep Maria Solè Gras (profesores ETSAB). O critério para a escolha destes três materiais está em sua abordagem de aspectos que integram o debate atual sobre o desenho das cidades com perspectiva de gênero, quais sejam: 1. as mulheres utilizam a cidade de modo diferente do que os homens; 2. a vida e os trabalhos domésticos estão intrinsecamente relacionados à infraestrutura urbana e à mobilidade urbana; 3. a sobrecarga imposta às mulheres quanto aos trabalhos domésticos e tarefas reprodutivas e 4. a insegurança vivida pelas mulheres tanto nos espaços públicos quanto no sistema de transporte público. Nesta análise, discutimos as abordagens, métodos e instrumentos propostos pelos Guias para o desenho de cidades inclusivas e igualitárias. Concluímos com uma análise comparativa dos Guias para observar a relevância de sua aplicação para transformar as cidades em espaços desejados por todas e todos.