Dissertations / Theses: 'I-586'

1

James, David Michael. "So I Took What I Could Get." Digital Commons at Loyola Marymount University and Loyola Law School, 1986. https://digitalcommons.lmu.edu/etd/586.

Full text

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

2

Engström, Annika. "Påverkansprocesser i vuxnas lärande : kritiska händelser i en reflektionsgrupp." Thesis, Jönköping University, JTH, Industrial Engineering and Management, 2006. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:hj:diva-586.

Full text

Abstract:

Den här studien beskriver kritiska händelser och vad som påverkat läroprocessen i en reflektionsgrupp för ledarstöd, ett samverkansprojekt mellan två olika förvaltningar och landstinget i en medelstor svensk stad. Åtta erfarna chefer från olika arbetsplatser träffades vid sju tillfällen under perioden nov 2004 – juni 2005 under ledning av en processledare. Det övergripande syftet med studien är att ur deltagarperspektiv belysa och analysera processen i kompetensutvecklingsinsatsen och söka svar på vilka brytpunkter deltagarna upplevt i termer av stödjande och hindrande händelser under läroprocessens gång samt vilka effekter av kompetensutvecklingen deltagarna själv ser i sin profession som ledare i den dagliga praktiken.

Studien har en kvalitativ ansats och kritiska-händelse-metoden, CIT (Critical Incident Technique) har använts för att samla in och analysera data. Åtta djupintervjuer med samtliga deltagare och en djupintervju med processledaren har legat till grund för analysen, som resulterade i sju kategorier; Engagemanget och motivationen, Tryggheten, Kommunikationen och interaktionen, Perspektivvidgandet, Samhörighetskänslan, Energitappet och Självkänslan.

Följande slutsatser mynnar i studien ut i en diskussion mot bakgrund av teorier om lärande och då i synnerhet vuxnas lärande;

– Den strategiska styrningen av kompetensutvecklingsprogrammet har öppnat lärandeporten och lagt grunden för deltagarnas motivation

– Det operativa ledarskapet har haft mycket stor betydelse för lärprocessen och skapat förutsättningar för kommunikationen, kunskapsutbytet och därmed kunskapsbildningen.

– De respektfulla relationerna i gruppen har gett en känsla av samhörighet, som i sin tur legat till grund för det viktiga erfarenhetsutbytet i kunskapsbildningen

– Reflektionsgruppen har bidragit till autonomi

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

3

Panas, Simo, and Viktor Evermyr. "Revisionspliktens avskaffande för små bolag : En storm i ett vattenglas?" Thesis, Högskolan i Borås, Akademin för textil, teknik och ekonomi, 2015. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:hb:diva-586.

Full text

Abstract:

Syftet med vår uppsats är att kartlägga betydelsen av revisionspliktens avskaffande för små bolag utifrån tre intressentgruppers perspektiv. Vi vill bidra till en ökad helhetsförståelse för det samspel som råder mellan bankerna, små bolag och revisionsbyråer i en Boråskontext då vi anser att kvalitativ forskning kring detta samspel idag saknas. För att besvara uppsatsens syfte formulerades tre avgränsande forskningsfrågor.Uppsatsen är kvalitativ med en abduktiv ansats och ett hermeneutiskt tolkningsperspektiv. Empirinsamlingen skedde genom semistrukturerade intervjuer med små bolag, banker och revisionsbyråer. Det empiriska materialet har satts i relation till de potentiella konsekvenserna av revisionspliktens avskaffande som regeringen angivit. Med hjälp av den vetenskapliga litteraturen har de skillnader och likheter som kunnat observeras problematiserats. Agentteorin, signalteorin och intressentteorin har använts som förklaringar till det problematiseringen resulterade i.Revisionspliktens avskaffande för små bolag har fått de små bolagen att göra mer medvetna val i deras tillvägagångssätt för att uppnå kvalitet på de finansiella rapporterna. Den frivilliga revisionen har fått de små bolagen att bli mer medvetna om vad revision faktiskt innebär samt börjat utforska olika möjligheter till att modifiera eller ersätta den. Det ändrade förhållandet till revisorn samt de små bolagens förmåga att uppnå kvalitet på deras finansiella rapporter har haft en varierande inverkan på hur bankerna ser på de små bolagens finansiella rapporter. Två av bankerna i uppsatsen har valt att lägga mindre fokus på de finansiella rapporterna medan den tredje banken har infört ett revisionskrav. Det kan konstateras att de små bolagen efter revisionspliktens avskaffande förväntar sig rådgivning i större utsträckning från deras revisorer vilket revisionsbyråerna har anpassat sig efter genom att tillämpa olika strategier.
This essay analyzes the significance of the repeal of mandatory audits from three perspectives. We hope to improve understanding of the relationships among banks, small companies and auditing firms in Borås, Sweden. We believe that there is a lack of research of this issue to address the purpose of the thesis. Three questions were formulated.The thesis was conducted by using a qualitative research method with an abductive approach and a hermeneutic perspective for interpretation. The empirical data collection was made through semi-structured interviews with small companies, banks and auditing firms. The empirical data is compared with the potential consequences of the repeal of the mandatory audit stated by the government. By using scientific literature the differences and similarities were identified and analyzed. Agency theory, signaling theory and the stakeholder theory were used as explanations for the similarities and differences that were revealed.The repeal of the mandatory audit has led to small companies making more conscious decisions regarding achieving financial statements with high quality. The repeal made small companies more aware of what an audit actually means and made them think about its’ actual use. This has also led them to explore options such as doing without audits or changing the auditors work assignment. The changing relationship between the auditors and the small companies as well as the small companies methods of achieving financial statements with high quality has had a varying effect on the banks. Two of the banks in our thesis have chosen to focus on the loan’s purpose as well as the person seeking to borrow money while the third bank has introduced an audit requirement. One of the conclusions in our thesis is that small companies after the repeal of the audit to a greater extent expect counseling from their auditors. The auditing firms presented three different strategies for how they were adapting to this new demand. The language in the thesis is in Swedish

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

4

Ekberg, Sofie, Maria Lundblad, and Frida Lundin. "Uppfattningar om den kvinnliga ledarskapssituationen i idrottsföreningar - Detta utifrån styrelseledarmöter och kvinnliga tränare." Thesis, Halmstad University, School of Social and Health Sciences (HOS), 2007. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:hh:diva-586.

Full text

Abstract:

Inom idrotten är kvinnor på ledarbefattningar underrepresenterade. Syftet

med studien var att belysa situationen för kvinnliga tränare i idrottsföreningar, utifrån de uppfattningar tränarna själva såväl som idrottsföreningarnas styrelseledamöter hade. Urvalet bestod av fyra idrottsföreningar vilka valdes utifrån vissa uppsatta kriterier. Varje

idrottsförening representerades dels av styrelseledamöter dels av två kvinnliga tränare. Undersökningen gjordes utifrån en kvalitativ metod där intervjuer användes för att samla in materialet. Två olika semistrukturerade intervjuguider konstruerades och användes vid

intervjutillfällena, en för de kvinnliga tränarna och en för styrelseledamöterna. Det resultat som framkom var att traditionella uppfattningar om manligt och kvinnligt fortfarande lever kvar vilket påverkar den kvinnliga ledarskapssituationen. Det framkom även skillnader i uppfattningar mellan styrelseledamöterna och de kvinnliga tränarna om vikten av stöd i form

av mentorskap. Goda utbildningsmöjligheter gavs i idrottsföreningarna och de kvinnliga

tränarna utnyttjade dessa.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

5

Berglund, Ulrika. "Patienten i "reumateamet" : -en intervjustudie om patientens upplevelse av vårdrelation och delaktighet inom "reumateamet"." Thesis, Växjö University, School of Health Sciences and Social Work, 2006. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:vxu:diva-586.

Full text

Abstract:

To reach health and wellbeing, despite a disease as rheumatoid arthritis, the patient needs help to manage and cope with his situation. The caregiver’s task is to give this support. The aim of this study was to illuminate how patients with rheumatoid arthritis experienced the relationship to the caregivers in the “rheumatic-team”, and the participation in this team. The aim was also to describe conditions and obstacles that had a special role for the creating of the care-relation and the participation in this care-context. A life-world-phenomenological approach was used. Seven patients have been interviewed about their experience of the relationship and their participation. The result shows that the patients wish that the relationship is natural, friendly and regular. It also shows both existence and lack of participation. A condition for participation and a good care-relation is for example to be seen as a unique individual and that the caregivers treat them calmly, thoughtfully and easy. A straight communication that gives the patients a chance to speak is central. Are these conditions not fulfilled, it will create feelings of frustration and disappointment with the patient. The empiric part has been discussed and explained with the help of the philosopher Emmanuel Lévinas’ ethic theory.

För att en patient ska nå hälsa och välbefinnande trots en sjukdom som reumatoid artrit, krävs det att patienten får hjälp och stöd att hantera och klara av sin situation. Vårdarnas uppgift är att ge denna support. Syftet med studien var att belysa hur patienter med reumatoid artrit erfor relationen till vårdarna i "reumateamet", samt hur de upplevde sin delaktighet inom detta ”team”. Syftet inbegrep också att kunna beskriva förutsättningar och hinder som var av särskild betydelse för skapandet av vårdrelationen och delaktigheten inom denna vårdkontext. Ett livsvärldsfenomenologiskt närmelsesätt användes. Sju patienter har intervjuats om sina upplevelser gällande vårdrelation och delaktighet. Resultatet visar att patienterna önskar en naturlig, vänskapslik och kontinuerlig relation till vårdarna. Det visar även att delaktighet finns men också saknas. Förutsättningarna för delaktighet och en god vårdrelation är exempelvis att vårdarna ser patienterna som unika individer och bemöter dem lugnt, vänligt, enkelt, omtänksamt och lättsamt. Tydlig och rak kommunikation där patienten får chans att prata är centralt. Uppfylls inte dessa förutsättningar, skapas hos patienten känslan av att vara i vägen, vilket föder frustration och besvikelse. Den empiriska delen har också diskuterats, förklarats och fördjupats utifrån filosofen Emmanuel Lévinas etiska teori.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

6

Eriksson, Emilia. "Wolfgang Amadeus Mozart: Klarinettkvintett K. 581 : Analys och instudering med basettklarinetten i fokus." Thesis, Kungl. Musikhögskolan, Institutionen för klassisk musik, 2021. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:kmh:diva-4066.

Full text

Abstract:

Uppsatsen handlar om W.A. Mozarts Klarinettkvintett i A-dur, K. 581. Arbetet innehåller en musikteoretisk analys av verkets första sats, samt egna erfarenheter från instuderingsprocessen. Viktiga aspekter är arbetet tillsammans med en stråkkvartett, hur det som blåsare är att arbeta med stråkar samt att finna sin plats i en så etablerad kammarmusikkonstellation som en stråkkvartett är. Arbetet fokuserar till stor del på basettklarinetten. En historisk bakgrund för tiden kring basettklarinettens uppkomst, användning, varför ingen annan än Mozart skrivit för instrumentet och hur det skiljer sig att spela kvintetten på A-klarinett och basettklarinett ingår.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

7

Gaya, i. Bellés Ester. "Revisió morfològica i molecular dels tàxons lobulats del gènere "Caloplaca" ("Teloschistaceae", líquens), amb especial èmfasi en el grup de "C. saxicola"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2006. http://hdl.handle.net/10803/943.

Full text

Abstract:

Les Teloschistaceae (Lecanoromycetes, Ascomycota, líquens) són una família àmpliament distribuïda, amb una considerable heterogeneïtat morfològica i ecològica entre gèneres i grups d'espècies. En aquesta família, el gènere Caloplaca, es troba entre els més mal coneguts taxonòmicament parlant, i pot ser considerat com un dels més complexos i diversificats d'entre els líquens crustacis. La seva delimitació ha estat especialment problemàtica per la gran semblança existent entre les espècies lobulades de Caloplaca, i les d'altres gèneres de la família, com Xanthoria o Fulgensia. D'entre les espècies lobulades de Caloplaca, el grup de C. Saxicola ha resultat ser un dels més controvertits a nivell taxonòmic. L'objectiu principal d'aquest estudi ha estat realitzar la revisió taxonòmica i morfològica d'aquest grup, així com l'anàlisi filogenètica en seqüències de l'espaiador intern transcrit (ITS) del DNA ribosòmic del nucli.
Com a resultat d'aquesta revisió, podem afirmar que els següents tàxons pertanyen al grup de C. saxicola: C. Arnoldii (Wedd.) Zahlbr.; C. Biatorina (A. Massal.) J. Steiner; C. Clauzadeana Gaya, Nav.-Ros. & Cl. Roux; C. Decipiens (Arnold) Blomb. & Forssell, C. Nana Gaya & Nav.-Ros.; C. Pseudofulgensia Gaya & Nav.-Ros.; C. Pusilla (A. Massal.) Zahlbr.; C. Rouxii Gaya, Nav.-Ros. & Llimona; C. Saxicola (Hoffm.) Nordin; C. schistidii (Anzi) Zahlbr. i C. tegularis sensu auct. Per altra banda, C. cirrochroa (Ach.) Th. Fr.; C. saxicola ssp. laceratula (Arnold ex Poelt) Clauzade & Cl. Roux; C. obliterans (Nyl.) Blomb. & Forssell i C. proteus Poelt han estat excloses d'aquest grup. En aquest estudi, s'han descrit també tres espècies noves: C. clauzadeana Gaya, Nav.-Ros. & Cl. Roux, C. nana Gaya & Nav.-Ros. and C. pseudofulgensia Gaya & Nav.-Ros.; i s'ha proposat un nom nou: C. rouxii Gaya, Nav.-Ros. & Llimona [= C. saxicola ssp. miniata (Hoffm.) Clauzade & Cl. Roux].
Tant a partir de la filogènia basada en dades d'ITS, com de la combinada amb caràcters morfològics i anatòmics, s'ha confirmat que, segons el concepte adoptat per nosaltres, el grup de C. saxicola és monofilètic. Així mateix, diverses de les espècies fins ara acceptades en aquest grup de Caloplaca han estat associades a valors de recolzament alts.
Finalment, s'ha volgut confirmar la hipòtesi que considerava que les espècies lobulades de Caloplaca formen un grup monofilètic dins d'un mostreig taxonòmic més ampli de Teloschistaceae, en el que s'han inclòs tàxons que representen tots els grups d'espècies de Caloplaca. Amb aquest objectiu s'han realitzat anàlisis filogenètiques en seqüències d'ITS de 121 individus. Les relacions filogenètiques s'han examinat utilitzant les anàlisis de màxima parsimònia (MP) i inferència bayesiana (B) com a criteris d'optimització. Les diverses anàlisis realitzades no han permès provar amb bona confiança el monofiletisme de la família Teloschistaceae. No obstant això, el nostre estudi ha confirmat el polifiletisme de Caloplaca, Fulgensia, Teloschistes i Xanthoria. També s'ha pogut confirmar que les espècies tradicionalment incloses a Caloplaca subgènere Gasparrinia no formen una entitat monofilètica. C. aurantia, C. carphinea i C. saxicola s.str. són els únics grups que s'han recuperat monofilètics. Les nostres anàlisis també han posat en evidència que el gènere Letrouitia (Letrouitiaceae) pertany a les Teloschistaceae. En aquest estudi, la inclusió de senyal filogènetic a partir de les regions aliniades ambiguament a màxima parsimònia (caràcters INAASE i ARC recodificats) ha donat lloc a la millor reconstrucció filogenètica. Aquests caràcters han demostrat ser útils en filogènies a gran escala com la de les Teloschistaceae. Malgrat tot, amb un mostreig exhaustiu com el nostre, la incorporació d'aquests caràcters no ha resultat suficient per obtenir una resolució completa de les relacions filogenètiques. Per aquest motiu, en futurs estudis serà necessària la combinació de dades ITS amb les d'altres locus, i també l'addició de caràcters morfòlogics.
Teloschistaceae (Lecanoromycetes, lichen-forming Ascomycota) is a widespread family with considerable morphological and ecological heterogeneity across genera and species groups. In this family, the lichen genus Caloplaca is among the least known taxonomically. The poor understanding of its species has often led to being overlooked, although it can be considered as one of the most diversified genus among the crustose lichens.
Moreover, the delimitation of this genus has been always problematic due mostly to the strong similarity between lobed species of Caloplaca and species of other genera within Teloschistaceae, such as Xanthoria or Fulgensia. Among all lobed Caloplaca species, the Saxicola group has been the most controversial taxonomically.
To provide a comprehensive and more natural classification of this group of lobed Caloplaca, we report here results from a taxonomical and morphological revision, and phylogenetic analyses that were carried out on sequences of the nuclear rDNA internal transcribed spacer region (ITS).
Based on this ITS phylogeny, together with the morphological and anatomical characters, some of the so far accepted species of this group of Caloplaca were associated with high support values. The same was true for potentially new cryptic species with elusive diagnostic morphological and anatomical characters.
Finally, we tested the hypothesis that the lobed Caloplaca species form a monophyletic group within a broader taxon sampling of the Teloschistaceae, including taxa representing all species groups of Caloplaca. Phylogenetic analyses were carried out on sequences from ITS region obtained from 121 individuals. The various analyses carried out did not allow us to prove with high confidence the monophyly of the family Teloschistaceae. However, our study confirmed the polyphyly of Caloplaca, Fulgensia and Xanthoria, and revealed that genus Teloschistes is also nonmonophyletic. We also confirmed here that lobed Caloplaca species do not form a monophyletic entity. C. aurantia, C. carphinea and C. saxicola s.str. groups were the only ones recovered as monophyletic.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

8

Llop, Vallverdú Esteve. "La familia "Bacidiaceae" (Lecanorales) a la Península Ibèrica i les Illes Balears. Els gèneres "Bacidia" i "Bacidina"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2002. http://hdl.handle.net/10803/936.

Full text

Abstract:

La circumscripció de la família Bacidiaceae es troba caracteritzada per la presència de tàxons amb tal·lus crustacis, apotecis majoritàriament biatorins, presència d'un exciple desenvolupat, ascs del tipus Bacidia i ascòspores hialines, d'el·lipsoïdals a aciculars, des d'unicel·lulars a septades transversalment. Conjuntament amb la delimitació de la família es presenta la circumscripció dels diferents gèneres inclosos en ella i que es troben presents a l'àrea d'estudi, com també s'indiquen els caràcters que els diferencien. S'adjunta una clau pels gèneres ibèrics de Bacidiaceae.
La segona part del treball es centra en la circumscripció dels gèneres Bacidia i Bacidina a la Península Ibèrica i les Illes Balears, així com la revisió taxonòmica de les espècies que es troben presents. La diferenciació entre els dos gèneres rauen en l'estructura de l'aparell apical de l'asc, l'anatomia de l'exciple, l'anatomia interna del tal·lus i la morfologia de les ascòspores. S'aporta una clau per a la determinació de les espècies de cada gènere.
El gènere Bacidia es troba representat per 21 espècies a l'àrea d'estudi. Les diferents espècies es caracteritzen en base a la morfologia de les ascòspores. De les espècies presents, una nova espècie ha estat descrita : B. parathalassica. La presència de dues espècies, citades amb anterioritat, sembla ésser dubtosa a la Península Ibèrica: B. biatorina i B. millegrana. Tres espècies que havien estat citades han d'ésser considerades combinacions no vàlides: B. microbola, B. minutissima i B. symmictoides. Per altra banda, B. balearica ha resultat ésser un sinònim de Schismatomma picconianum.
El gènere Bacidina es troba representat per 11 espècies a la Península Ibèrica i les Illes Balears. Els caràcters que permeten diferenciar les espècies són la coloració dels apotecis, la seva morfologia, la coloració i les cèl·lules terminals de l'exciple, les pigmentacions i reaccions dels pigments de l'epiteci i de l'hipoteci. De les espècies presents a l'àrea, B. caligans és una nova combinació. De les restants espècies citades, B. assulata és dubtosa la seva pertinença al gènere al presentar caràcters tant de Bacidina com de Bacidia.
Una espècie de Bacidina és reportada per primera vegada per Europa, una espècie de Bacidia és citada vàlidament per primera vegada per la Península Ibèrica; i tres espècies (dues pertanyents a Bacidia i una a Bacidina) ho són per Portugal. A més s'amplia l'àrea de distribució dins de la Península Ibèrica de 12 espècies de Bacidia i 5 espècies de Bacidina.
L'anàlisi cladística de les espècies ibèriques de Bacidia i Bacidina, a partir de caràcters morfològics, ens permet diferenciar tres grups a Bacidia, les espècies que els integren comparteixen la morfologia de les ascòspores i les pigmentacions i reaccions dels apotecis; en canvi les espècies de Bacidina integrarien un grup natural força homogeni.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

9

Casanova, Fernández Eva. "Organogènesi adventícia i nivells d'àcid indol-3-acètic i citocinines endògens en explants de pètals i fulles de clavell ("Dianthus" L.) cultivats "in vitro"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2005. http://hdl.handle.net/10803/938.

Full text

Abstract:

En aquesta tesi s'ha estudiat el procés d'organogènesi adventícia de brots i rels en el clavell.
D'una banda s'ha demostrat l'efecte de genotip en aquest procés, tot sent el cultivar White Sim el més regeneratiu. Prèviament s'havien estudiat les relacions genètiques entre els vuit cultivars de clavell estudiats, mitjançant anàlisis RAPDs. També s'ha trobat un efecte de l'explant en aquest procés morfogènic, tot sent les fulles lleugerament més regeneratives que els pètals. I també un efecte del tipus, balanç i concentració dels reguladors del creixement exògens (l'auxina NAA i les citocinines BA i TDZ). Cal destacar el gran efecte morfogènic del thidiazuron (TDZ), comparat amb la benziladenina (BA), i la sinèrgia trobada entre el TDZ i l'àcid naftalenacètic (NAA) en la regeneració de brots. El TDZ ha tingut un efecte organogènic tant directe, com indirecte a través de promoure un increment en determinades citocinines endògenes. Aquestes s'han trobat localitzades (mitjançant la tècnica de la immunolocalització) en els meristemes apicals dels primordis caulinars adventicis en formació.
La concentració d'agar del medi i la humitat relativa del cultiu han influït també en la capacitat organogènica dels explants estudiats i en el grau d'hiperhidricitat dels brots regenerats.
La presència del gen rolC d'Agrobacterium rhizogenes en plantes de clavell ha incrementat la capacitat organogènica, tant de brots com de rels, dels explants de clavell, mostrant un efecte similar al de les citocinines i al de les auxines, respectivament. Quantificacions de citocinines endògenes en les diferents línies estudiades han demostrat que les fulles transgèniques presenten nivells més elevats de citocinines tipus zeatina que les fulles control, mentre que els pètals transgènics tenen més concentració de citocinines tipus isopenteniladenina (iP). La concentració d'iP ens els pètals de les diferents línies transgèniques estudiades s'ha correlacionat amb la capacitat de regeneració dels pètals. D'altra banda, donat que els nivells d'auxines de les plantes rolC són similars als de les plantes no transgèniques, l'efecte d'auxina del gen rolC s'explicaria per un increment de la sensibilitat a las auxines.
Finalment, l'estudi de la influència dels gens rol d'Agrobacterium rhizogenes en plantes ornamentals amb flor ha mostrat que el fenotip obtingut pot ser de gran interès comercial, donat que promouen hàbits de creixement compactes, una major ramificació lateral, millor arrelament i un increment en la floració, la qual, en alguns casos, pot fins i tot avançar-se. La disminució de la fertilitat masculina, obtinguda en la major part de transformacions, seria pràcticament l'única característica negativa. D'entre els gens rol, el rolC seria el més recomanable, donat que els seus efectes són els més avantatjosos pel que fa a la millora de trets ornamentals i horticulturals.
In this thesis we have studied the adventitious organogenesis of shoots and roots in carnation.
On one hand, we have found an effect of the genotype in this process, the White Sim cultivar being the most regenerative among the studied cultivars. Previously, we analyzed the genetic relatedness among the eight carnation cultivars. We have also found an effect of the explant in this morphogenic process: leaves were found to be more regenerative than petals. And finally, we have shown an effect of the type, balance and concentration of exogenous plant growth regulators (auxins and cytokinins). It is worth noting the great morphogenic effect of thidiazuron (TDZ), compared with benzyladenine, and the synergy found with TDZ acting together with naphthaleneacetic acid in the adventitious shoot regeneration. TDZ showed a direct effect on the shoot organogenesis, but also an indirect effect by promoting an increase in specific endogenous cytokinins. The cytokinins have been located in the apical meristems of the adventitious shoot primordia formed on the petal surface.
The agar concentration of the media and the relative humidity of the culture atmosphere have also influenced the organogenic capacity of the studied explants and the hyperhydricity of the regenerated shoots.
The introduction of the rolC gene of Agrobacterium rhizogenes in carnation plants have improved both shoot and root organogenesis of the explants, thus showing a cytokinin-like but also an auxin-like activity. By quantifying the endogenous cytokinins, rolC-transgenic leaves have been found to have higher levels of zeatin-type cytokinins, whereas rolC-transgenic petals have shown higher levels of isopentenyladenine-type cytokinins. On the other hand, since auxin levels of rolC-transgenic plants have not differed from those of non-transgenic plants, the auxin-like effect of the rolC gene could be explained by an increase in auxin sensitivity in transgenic tissues.
Finally, the study of the influence of rol genes in floriculture have shown that the obtained phenotype by transforming ornamental flowering plants with rol genes can be commercially desirable, since these genes promote dwarf and bushy phenotypes, promote better rooting and improve flowering, both by increasing the number of flowers and advancing the flowering time. Among rol genes, the rolC gene is the most recommendable.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

10

Seguí, Borrell José. "Regulació postraduccional per SUMO i la seva funció en respostes a estrés a "Arabidopsis thaliana"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/1025.

Full text

Abstract:

L'activació de SUMO està catalitzada per l'heterodímer SAE2/SAE1 en una reacció depenent d'ATP. La subunitat SAE2 està organitzada en tres dominis funcionals: el domini d'adenilació, on SUMO és adenilat, el domini Cys que conté la cisteïna catalítica involucrada en la formació del tioéster amb l'extrem C-terminal de SUMO, i el domini UBL que s'ha descrit el seu paper en el reclutament de E2 per E1. La subunitat petita SAE1 presenta una contribució menor a la formació del domini d'adenilació i aparentment no estableix contacte amb SUMO. Arabidopsis expressa dues isoformes de SAE1, SAE1a i SAE1b i en aquesta tesi s'ha estudiat la rellevància biològica d'aquestes. Els nostres resultats indiquen que AtSAE1a és més estable que AtSAE1b tan in vitro com in vivo, i la taxa de conjugació de SUMO és depenent de la isoforma AtSAE1 present en la barreja de reacció, suggerint que l'activació de SUMO pot ser regulada pels nivells relatius de les isoformes de AtSAE1 presents in vivo. Per altra banda, s'ha descrit la capacitat de SUMO per interaccionar de manera no covalent amb el seu corresponent E2. Els determinants estructurals responsables d'aquesta interacció estan conservats a humans i llevat, suggerint que és un mecanisme conservat. A Arabidopsis s'ha detectat expressió de 5 isoformes de SUMO (AtSUMO1, 2, 3 i 5), de les quals només AtSUMO1 i 2 són capaços d'establir aquestes interaccions no covalents amb E2. Posteriorment, s'ha avaluat si aquestes diferències comporten una conseqüència a l'hora de ser conjugades a un substrat in vitro. Com a molècula acceptora de SUMO s'ha utilitzat el domini C-terminal de la catalasa 3 d'Arabidopsis. S'ha observat que AtSUMO1, 2 i 3 són capaços de ser conjugats al substrat, tot i que AtSUMO3 es conjugat d'una manera més ineficient, amb una taxa fins a quatre vegades inferior que AtSUMO1 i 2. En canvi, AtSUMO5 no es conjugat en nivells que es puguin detectar en cap de les situacions estudiades. Paral·lelament, durant aquesta tesi s'ha descrit que el domini AtE1 UBL disminueix l'eficiència de la conjugació de SUMO in vitro. S'han generat plantes transgèniques que expressen el domini AtE1 UBL i s'ha observat que l'expressió d'aquest domini in vivo provoca un fenotip de nanisme i floració primerenca. A més, en situacions d'estrès, aquestes plantes són incapaces d'acumular el mateix nivell de conjugats de SUMO que plantes silvestres.
Amb tots aquests anàlisis es dedueix que la maquinària de sumoilació a Arabidopsis presenta una gran complexitat en quant a nombre de components, entre els quals podria existir una especificitat de funció. A més, la sumoilació es un procés essencial i està regulant processos tan importants com la floració, el creixement i el desenvolupament de les plantes.
SUMO activation is catalyzed by the heterodimer SAE2/SAE1 in an ATP-dependent reaction. The SAE2 subunit is organized into three functional domains: the adenylation domain, where SUMO is adenylated, the Cys domain containing the catalytic cysteine involved in the thioester formation with SUMO Ct, and the UBL domain which has been involved in E2 recruitment. To E1. The small subunit SAE1 has a minor contribution to the adenylation domain formation and apparently it does not establish direct contacts with SUMO. Surprisingly, Arabidopsis expresses two SAE1 isoforms, AtSAE1a and AtSAE1b and we have investigated the biological relevance of this. Our results indicate that AtSAE1a is more stable than AtSAE1b both in vivo and in vitro, and that SUMO conjugation rate is dependent on the AtSAE1 isoform present in the reaction mixture, suggesting that SUMO activation could be regulated by the relative levels of AtSAE1 isoforms present in vivo. Together, our results suggest that SUMO activation could be a rate limiting step in the conjugation cascade in vivo.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

11

Piao, ShuYing. "Complexity of quasicrystal approximants —The RECd₆ and RE₁₃(Zn/Cd)_~58 systems." Doctoral thesis, Stockholm University, Department of Physical, Inorganic and Structural Chemistry, 2007. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:su:diva-7203.

Full text

Abstract:

This thesis is focused on the synthesis and structural determination of a series of quasicrystal approximants in the RE₁₃Zn_~58 (RE = Ce, Pr, Nd, Sm, Gd, Tb, Dy, Ho, Er, Tm, Yb and Lu), Ce₁₃Cd_~58and RECd₆ (RE = Tb, Ho, Er, Tm and Lu) systems. Structural studies were performed by single crystal X-ray diffraction methods.

The RECd₆ phases are 1/1 cubic approximants to the stable icosahedral quasicrystals. The structure of quasicrystals cannot be solved by conventional crystallography due to the lack of periodicity in three-dimensional space. On the other hand, quasicrystal approximants exhibit long-range order, which makes their structural determination possible by standard methods. Since they are believed to display the same local arrangement as the quasicrystals, the structures of the quasicrystal approximants play a key role in understanding quasicrystals.

The RE₁₃Zn_~58 and Ce₁₃Cd_~58 quasicrystal approximants show measurable compositional variations coupled to subtle structural differences. The crystal structures are generally rather more complex than previously reported, and exhibit a number of different ordering and disordering modes.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

12

Navarro, Rosinés Pere. "Líquens i els fongs liquenícoles dels substrats carbonatats de Catalunya meridional, Els." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1992. http://hdl.handle.net/10803/951.

Full text

Abstract:

El present estudi s'emmarca en la línia d'investigació de liquenologia del Departament de Biologia Vegetal (Unitat de Botànica) de la Universitat de Barcelona, iniciada als anys setanta pel Dr. X. Llimona, i l'objectiu principal de la qual és aconseguir un bon coneixement de la flora i la vegetació liquèniques de Catalunya i zones pròximes. Com a principals fruits que aquesta línia ha anat donant, podem destacar els estudis sobre els líquens terrícolo-gipsícoles, silicícoles) i epifítics.

Contràriament, els líquens calcícoles han estat menys estudiats al nostre país, tot i que els substrats carbonatats són els que ocupen la superfície més gran del país. Entre d'altres raons podem parlar sobre la dificultat del seu estudi i l'existència d'un bon aplec de dades provinents del sud de França, que es poden extrapolar en part. També és cert que aquests líquens presenten unes característique morfològiques que els fan menys aparents que els silicícoles o epifítics, i per tant resulta pràcticament impossible identificar-los al camp, tot i tenir un bon coneixement d'aquests taxons.

Amb tot, era evident la necessitat d'endagar un estudi que aportés dades significatives sobre els líquens calcícoles de Catalunya. Després dels nostres primers contactes amb els líquens dels substrats carbonatats, i dels líquens de les roques carbonatades de la vall de Núria (Pirineus) i amb 1'al·licient d'un projecte de la CAICYT sobre els líquens de les zones baixes, properes al litoral mediterrani, vàrem iniciar la prospecció de les zones
costaneres de la Catalunya meridional, que amb una ampliació posterior de l'àrea d'estudi fins a les serralades pròximes, esdevingué el nostre projecte de tesi doctoral.

Els objectius que ens vàrem fixar a l'endagar aquest treball foren els següents:

a.- Elaborar el catàleg florlstic dels líquens, i dels seus fongs paràsits, que es desenvolupen sobre els diferents substrats carbonatats, del territori situat a la part més meridional de Catalunya, en una zona que abasta des del litoral fins a les primeres serralades, i que ens pogués proporcionar una idea de la seva riquesa floristica. Cal tenir present el desconeixement existent sobre els líquens de la regió mediterrània en general, i no solament dels calcícoles, comparat amb el que hom disposa d'altres regions, com poden ser el centre i nord d'Europa, on aquests estudis han tingut una tradició i una continuïtat envejables.

b.- Realitzar una descripció detallada tant dels caràcters macroscòpics com microscopies dels diferents taxons identificats, per tal de poder disposar de dades sobre la seva morfologia i anatomia, i amb la inclusió d'iconografia per a les espècies més interessants. Aquestes descripcions ens han de servir per a pal·liar les deficiències existents en aquest camp per a molts dels taxons mencionats, i ens podran facilitar el reconèixer els grups més conflictius, per a després afrontar l'estudi taxonòmic d'alguns d'ells.

c.- Aprofundir en l'estudi taxonòmic d'alguns dels grups de líquens o de fongs liquenícoles poc coneguts, que ens permetés acostar-nos a un millor coneixement d'aquests grups, amb l'estudi en aquest cas, sempre que fos possible, no només exemplars dels corresponents taxons que procedeixin del territori en qüestió, sinó també d'una àrea més àmplia.

d.- Disposar de dades sobre les característiques de l'hàbitat dels diferents taxons, per tal de conèixer millor la seva autoecologia, que ens ha de servir com a base per a poder afrontar posteriors estudis fitosociològics de les comunitats de líquens saxícolo-calcícoles de Catalunya.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

13

Mateu, Serra Rosa. "El Lugar del silencio en el proceso de comunicación." Doctoral thesis, Universitat de Lleida, 2001. http://hdl.handle.net/10803/8173.

Full text

Abstract:

El propòsit d'aquesta tesi és situar el paper del silenci dins del procés de la comunicació, partint de la convicció inicial que el seu caràcter contradictori amb la parla però a la vegada inherent a ella, necessita un especial anàlisi des d'una teoria general de la comunicació.

Paraula i silenci s'expliquen com a conceptes no oposats, sinó necessaris recíprocament. El caràcter fronterer del silenci entre el món de la comunicació verbal i no verbal explica l'òptica interdisciplinar que predomina en aquest estudi, el qual, a partir de pressupòsits de la teoria de la comunicació i de la pragmàtica, especialment, incideix en la seva concepció en diferents espais del saber, des del món de la literatura o la religió al món de les arts, tenint en compte tanmateix qüestions terminològiques o la relativitat cultural a la qual està sotmés.

La quantitat de tipologies i funcions atribuïdes al silenci demostra la seva qualitat d'espai operatiu i interioritzat pels parlants; per tant, una sistematització subordinada a l'anàlisi contextual no pot ser aliena al futur de la Lingüística.
El objetivo de esta tesis es situar el lugar del silencio en el proceso de la comunicación, partiendo de la convicción inicial de que su misma naturaleza contradictoria con el habla pero a la vez inherente a ella, necesita un especial análisis desde una teoría general de la comunicación.

Palabra y silencio se explican como conceptos no opuestos, sino necesarios recíprocamente. La naturaleza fronteriza del silencio entre el mundo de la comunicación verbal y no verbal, así como su carácter no lineal, heterogéneo y complejo, explica el enfoque interdisciplinar que predomina en esta tesis, el cual partiendo de los presupuestos teóricos propios de la teoría de la comunicación y la pragmática, especialmente, hace hincapié asimismo en su concepción en diferentes espacios del saber, desde el mundo literario o la religión al mundo de las artes, teniendo en cuenta cuestiones terminológicas o la relatividad cultural a la que el silencio está sometido.

La creciente cantidad de tipologías y funciones atribuidas al silencio demuestra que es un espacio operativo e interiorizado por los hablantes, por lo que una sistematización, subordinada al análisis contextual, no puede ser ajena al futuro de la Lingüística.
This dissertation strives to ascertain the role of silence in the communication process. The starting point is the conviction that silence's contradictory relationship towards speech, that it both negates and illuminates, requires a special mode of analysis, inserted in a general theory of communication.

Both world and silence exist as complementary notions that do not oppose each other. The liminarity of silence ?equidistant to both, verbal and non-verbal communication? requires the interdisciplinary approach that this study uses. Starting from the theoretical principles of both pragmatics and communication theory, it encompasses also the contributions from disciplines as diverse as literature, religion and art. It takes into account issues of terminology, and also the forces of cultural relativism to which it is subject to.

The increasing number of functions and tipologies attributed to silence proves its necessity as an operative and interiorized notion among speakers. Its sistematic study, subordinated to contextual analysis, should be an important discipline in the future study of Linguistics.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

14

Soriano, i. Tomàs Ignasi. "Estudi florístic i geobotànic de la Serra de Moixeró i el massís de la Tosa d'Alp (Pirineus Orientals)." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1990. http://hdl.handle.net/10803/955.

Full text

Abstract:

Presentem en aquesta memòria un estudi del tapís vegetal de la Serra de Moixeró i el massís de la Tosa d'Alp (Pirineus orientals), plantejat com una aproximació a tres nivells successius i interrelacionats: les plantes (catàleg florístic), les comunitats (catàleg de sintàxons) i el paisatge vegetal.

El catàleg florístic compren un total de 1.332 espècies (amb 327 subspècies i 66 varietats), més 20 híbrids interspecífics i un híbrid intergenèric, indicats precedentment de la zona i/o observats per nosaltres. Admetem la presència de 1.310 espècies (amb 322 subspècies i 65 varietats), a les que cal afegir tots els híbrids suara esmentats. Si agrupem en una única categoria els tàxons de rang específic i subspecífic, més els híbrids, el total puja a 1.402. D'aquests tàxons, n'existien citacions prèvies de 781; els 621 restants (un 44,3%) són nous per la flora local. Entre les novetats, destaquem Antirrhinum sempervirens Lapeyr. subsp. sempervirens i Carex brevicollis DC., que ho són per als Pirineus Orientals, i Bromus inermes Leys., que en el moment de la seva citació constituí la segona localitat per als Països Catalans. Indiquem també una segona localitat de Dracocephalum austriacum L., que amb la ja coneguda, també del Moixeró, són les úniques localitats d'on consta actualment aquesta espècie en tota la serralada pirinenca.

Aquestes xifres posen en evidència la notable riquesa florística de la zona, fet encara més remarcable si tenim en compte la seva extensió força limitada (150 km2). Hom pot atribuir aquesta riquesa a la combinació de factors diversos, com són el gran desnivell altitudinal, la presència de terrenys de litologia molt diferent, la complexitat fisiogràfica de la regió i la diversificació de les modalitats d'impacte antròpic.

Per a cadascun dels tàxons que fan part del catàleg, aportem la informació següent:

- caracterització biològica, corològica i fitocenològica
- relació crítica de citacions precedents
- distribució de la planta dins la zona (segons els quadrats UTM de 10 x 10 km, la comarca i el rang altitudinal)
- observacions sobre la seva ecologia
- índex d'abundància-freqüència
- consideracions taxonòmiques, si s'escau

Abordem també la caracterització global de la flora mitjançant els espectros biogeogràfics i biològics globals i parcials (aquests darrers, per cadascun dels dos vessants de la serralada principal i per classes altitudinals de 250 m de desnivell). Els espectres globals mostren un predomini de les plantes de distribució medioeuropea en sentit ampli (un 34.7% del total); també són importants els contingents d'oròfits (20.9%) i de plantes mediterrànies (12.3%). Els espectres parcials posen en evidència, per un costat, la disimetria existent entre els vessants S (berguedà) i N (cerdà) de la serralada, atribuïble principalment a raons de tipus climàtic i, per un altre, la variació substancial de la composició de la flora en relació amb el gradient bioclimàtic altitudinal.

L'estudi i la tipificació de les comunitats vegetals, mitjançant el mètode fitocenològic sigmatista, ha portat a reconeixer un total de 122 associacions i de 73 subassociacions (a més de 4 comunitats a les quals no hem assignat rang sintaxonòmic), pertanyents a 66 aliances, 40 ordres i 19 classes. Per a cadascuna de les associacions comentem la composició, l'estructura, la variabilitat, l'ecologia, la distribució, la sintaxonomia i les afini tats; donem, a més, els espectres corològic i biològic i la taula (o taules) d'inventaris corresponents. Al final de l'apartat dedicat a cada classe, presentem una taula- resum dels inventaris dels sintàxons que en fan part.

Dels sintàxons reconeguts a la zona, 5 associacions i 9 subassociacions són noves o inèdites i proposem, a més, l'estatus de subaliança per al BromoEupatorion cannabini i tres combinacions noves de sintàxons amb rang de subassociació. Són descrites per primera vegada les quatre associacions següents (una cinquena associació, Bromo-Sysimbrietum macrolomae Ninot, I. Soriano & Vigo, resta inèdita):

-Galeopsio angustifoliae-Nepetetum nepetellae: comunitat de l' Achnatherion calamagrostis, pròpia de les pedrusques calcàries montanes.
-Oxytropido amethysteae-Caricetum humilis: comunitat hemicriptofitica de les carenes calcàries subalpines (i alpines) i és descrita provisionalmente inclosa dins el Festucion gautieri.
- Alchemillo plicatulae-Dryadetum octopetalae: matolls baixos dels vessants obacs subalpins llargament innivats, atribuïts als Seslerietalia.
- Allio senescentis-Stipetum eriocaulis: pastura de les carenes calcàries rocalloses, inclòs dins l'Ononidion striatae.

La complexitat d'alguns grups de comunitats (pinedes de pi roig, pastures mesòfiles montanes i comunitats ruderals de tendència mesòfila) ens ha induït a tractar els inventaris, no solament amb la tècnica clàssica de la tabulació, sinó també mitjançant anàlisi matemàtica (AFC). En diferents diagrames, presentem l'ordenació de les espècies i els inventaris establertes mitjançant aquestes anàlisis, i comentem les implicacions ecològiques i sintaxonòmiques que se'n deriven.

A la part dedicada al paisatge vegetal, estudiem la distribució espacial de les comunitats, aixl com els trets principals de llur dinamisme (sèries de vegetació). Al territori estudiat, el gradient climàtic lligat a l'altitud esdevé el principal factor determinant del paisatge vegetal i condiciona la disposició de la vegetació en estatges, cadascun dels quals es caracteritza per posseir un o més tipua especlfics de vegetaci6 potencial. D'acord amb la proposta de VIGO & NINOT (1987), hem distingit els estatges basal, submontà, montà, subalpí i alpí. Proposem també una subdivisió del territori en unitats fitogeogràfiques, caracteritzades per la presència d'elements de vegetació específics, sovint lligats a unes característiques particulars de fisiografia, substrat i climatologia.

Complementa la memòria un mapa de vegetació de la zona, aixecat a escala 1: 50. 000. Els criteris i la metodologia emprats es corresponen bàsicament amb els del Mapa de la vegetació de Catalunya a escala 1: 50. 000 (BOLOS & al., 1990)11

La vegetació actual es representa mitjançant un reticle superposat al fons topogràfic que delimita àrees homogènies a l'escala de treball, les quals són assignades a un total de 59 unitats. Aquestes unitats corresponen a quatre nivells diferents de complexitat (unitats subsimples, complèxides de vegetació, mosaics i hipermosaics), i a 12 grups fisionòmics: boscos esclerofil.les, boscos caducifolis, boscos i arbredes d'aciculifolis, matollars, pastures xeròfiles submontanes i montanes, pastures mesòfiles submontanes i montanes, Prats alpins i subalpins, vegetació higròfila natural, zones conreades, zones rocoses vegetació ruderal i zones urbanes.

La vegetació potencial s'indicava al document original mitjançant l'acoloriment d'aquestes superfícies amb tonalitats diferents. Atès que el microfitxat no permet la reproducció dels colors, hem optat per representar-la mitjançant el mateix sistema que la vegetació actual, en una càrtula annexa.
We present a study of the vegetation in the Serra de Moixeró and the massif of Tosa d'Alp (Eastern Pyrenees, Iberian Peninsula) using an approach at three successive and interrelated levels: plants (flora catalogue), communities (syntaxa catalogue) and plant landscape.

The flora catalogue collects 1,402 taxa at species, subspecies and hybrid levels, of which 44.3% are new reports for the local flora. Among these, "Antirrhinum Sempervirens" Lapeyr. subsp. "sempervirens" and "Carex brevicollis" DC. are new for Eastern Pyrenees. Characterization of flora by biogeographic and biological spectra shows the prevalence of plants of medio-European distribution (34.1%), and also the presence of large contingents of orophyta (20.9%) and Mediterranean plants (12.3%).

For the study and typing of plant communities, the method of sigmatist phytocoenology was used. The complexity of some groups of communities (Scotch pine forests, mesophilous mountain meadows and ruderal communities with mesophile tendency) led us to treat the inventories not only with the classical technique of tabulation, but also by means of mathematical analysis (AFC). A total of 122 associations and 73 subassociations were recognized of which 5 associations ("Galeopsio angustifoliae"-"Nepetetum nepetellae", "Oxytropido amethysteae"-"Caricetum humilis", "Alchemillo plicatulae"-"Dryadetum octopetalae", "Allio senescentis-Stipetum eriocaulis" and "Bromo-Sisymbrietum macrolomae") and 9 subassociations are new or unpublished.

In the part dedicated to plant landscape the spatial distribution and dynamics of communities are studied. The altitudinal gradient is the most important factor generating variabilities in plant landscape, and this conditions the arrangement of vegetation in stages (basal, submontane, montane, subalpine and alpine). A subdivision of the territory in phytogeography units is also proposed, characterised by the presence of specific elements of vegetation, related to particular characteristics of physiogeography, substrate and climatology.

An up-to-date map of the vegetation of the area (scale 1:50,000) completes the paper, together with an appended diagram of potential vegetation.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

15

Pardo, Evangelista Antoni. "Assimilació i gestió del carboni en plantes de creixement lent sotmeses a CO2 elevat." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2006. http://hdl.handle.net/10803/945.

Full text

Abstract:

En l'actualitat, la concentració atmosfèrica de CO2 està augmentant de forma important a conseqüència de les emissions antropogèniques. Per tant, resulta essencial conèixer quina serà la resposta dels vegetals al CO2 elevat, especialment a llarg termini. Si bé s'han realitzat molts estudis que avaluen l'impacte del CO2 elevat sobre les plantes, la gran majoria s'han dut a terme en espècies de creixement ràpid. Per això, és una incògnita quin serà el comportament de les plantes de creixement lent en un futur ambient on la concentració de CO2 serà molt superior a l'actual. L'objectiu principal d'aquest treball és estudiar la resposta a llarg termini al CO2 elevat de dues espècies de creixement molt lent, Chamaerops humilis i Cycas revoluta, les quals presenten un gran interès en aplicacions ornamentals i restauració paisatgística.

Durant 20 mesos, es van cultivar plantes d'ambdues espècies a CO2 ambiental (A, 400 ppm) i CO2 elevat (E, 800 ppm) als hivernacles del centre de Cabrils de l'IRTA. El CO2 elevat va estimular el creixement de manera notable i progressiva en el temps. Així, les diferències de biomassa entre tractaments van començar a ser significatives a partir dels 4 mesos, incrementant-se fins al final de l'experiment. Als 20 mesos, el CO2 elevat va augmentar la producció de biomassa en relació als individus control un 81% i un 152%, a Chamaerops i Cycas, respectivament. A més, es va trobar una correlació negativa entre la taxa de creixement relatiu (RGR) i l'estimulació de la producció de biomassa pel CO2 elevat (BER), tant a nivell interespecífic com intraespecífic. Aquests resultants posen de manifest que la resposta a llarg termini al CO2 elevat d'aquestes plantes de creixement lent és molt superior a la descrita en plantes de creixement ràpid. Per això, en un futur aquestes espècies podrien ser ecològicament molt rellevants. A més, es pot considerar l'adobat carbònic com una tècnica viable per millorar la seva producció en hivernacle a zones de clima mediterrani.

La resposta fotosintètica al CO2 elevat permet explicar en gran part els resultats de biomassa. Així, als 20 mesos Chamaerops humilis va presentar una aclimatació a la baixa de la taxa de fotosíntesi com a conseqüència de l'exposició a CO2 elevat, la qual no es va produir a Cycas revoluta. Aquest fet explicaria la inferior resposta al CO2 de la producció de biomassa de Chamaerops respecte a Cycas. No obstant, malgrat la reducció de la capacitat fotosintètica observada a les plantes de Chamaerops crescudes a CO2 elevat, mesures de fotosíntesi del conjunt de la capçada van mostrar que el guany net de carboni per planta va ser superior en aquests individus, a conseqüència d'una major àrea foliar. A Cycas, les plantes crescudes a CO2 elevat, sense "down-regulation" de la fotosíntesi i amb molta més àrea foliar, van obtenir una integral diària d'assimilació per planta molt superior a les plantes control.

Finalment, mitjançant estudis amb isòtops estables de carboni, es va realitzar un model de la gestió foliar del carboni recentment assimilat i la seva distribució als diferents òrgans de la planta. Els resultats obtinguts suggereixen que en ambdues espècies la gestió del carboni assimilat per les fulles està molt relacionada amb la resposta aclimatativa de la fotosíntesi al CO2 elevat. Així, Chamaerops humilis va acumular a les fulles importants quantitats de carboni recentment assimilat, fet que sembla estar implicat en l'aclimatació a la baixa de la fotosíntesi observada a elevat CO2. En canvi, Cycas revoluta va exportar a altres òrgans la gran majoria del carboni assimilat, la qual cosa sembla evitar una acumulació de fotoassimilats que desencadenaria una aclimatació fotosintètica.
Atmospheric CO2 concentration is rising as a consequence of anthropogenic emissions, but very little is know about the behavior of slow-growing plants to elevated CO2. Therefore, the aim of the present work is to study the long-term response to elevated CO2 of two very slow-growing Mediterranean species, Chamaerops humilis and Cycas revoluta, which present a great interest in ornamental applications and landscaping restoration.

Plants of both species were grown for 20 months in a greenhouse under ambient and elevated CO2 concentration, 400 ppm (δ13C=-12.8 ) and 800 ppm (δ13C=-19.2 ), respectively. Elevated CO2 increased significantly the biomass production in both species, 81 and 152%, in Chamaerops and Cycas, respectively. Moreover, a negative correlation was found between relative growth rate and biomass enhancement ratio. These results showed larges responses to elevated CO2 in slow-growing plants regarding to fast-growing plants. Therefore, these species could play an important role at ecological level for the future. On the other hand, CO2 enrichment seems a viable technique to improve their greenhouse production under Mediterranean climate.

As a consequence of 20 months of elevated CO2 exposure, Chamaerops showed a photosynthetic down-regulation whereas Cycas did not show it. Therefore, biomass results can be explained to a large extent by the photosynthetic response to elevated CO2. However, despite photosynthetic capacity reduction observed in Chamaerops plants grown under elevated CO2, canopy gas-exchange measurements demonstrated a bigger daily CO2 uptake per plant, due to a higher leaf area. Obviously, net CO2 assimilation per plant was also bigger in Cycas plants grown under elevated CO2 regarding to ambient plants.

Finally, a model of leaf carbon management recently assimilated and its distribution between the plant organs was performed using carbon stable isotopes. Results in both species suggest a close relation between leaf carbon management and photosynthetic acclimative response to elevated CO2. Thus, Chamaerops accumulated big amounts of carbon in the leaves that it seems to be related with down-regulation of photosynthesis caused by elevated CO2. In contrast, Cycas exported most of assimilated carbon to others organs. This fact would avoid an accumulation of photoassimilates in the leaves witch would trigger the photosynthetic acclimation.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

16

Barbero, Castro María de las Mercedes. "Estudio Florístico y Quimiotaxonómico de los Líquenes Silicícolas del Maresme." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1998. http://hdl.handle.net/10803/950.

Full text

Abstract:

Al plantearnos la realización de nuestra tesis doctoral, existían dos necesidades principales a cubrir. La primera, derivada de la escasez de datos florísticos sobre los líquenes que se desarrollan sobre substratos silícicos de tierras bajas y de ambientes húmedos, próximas al litoral. La segunda necesidad a cubrir, era iniciar la línea de investigación quimiotaxonómica en los líquenes; se trataba pues de poner en marcha los métodos de análisis químicos que, en el campo de la liquenología, se estaban utilizando para la caracterización química de las especies.

Los escasos datos florísticos disponibles acerca de los líquenes silicícolas de las zonas bajas, costeras y relativamente húmedas quedaban recogidos en los trabajos publicados por BALLESTEROS (1982) para el litoral de la Costa Brava, y de TORRES & HLADUN (1982) para el Turó de Sant Mateu (Premia de Mar). Posteriormente aparecieron otros trabajos como el de LLIMONA (1995), sobre la Península del Cap de Creus.

El estudio liquenológico de la comarca del Maresme ofrecía un gran atractivo por varias razones. En primer lugar, porque esta comarca está formada en buena parte por un gran batolito granítico y, por consiguiente, presenta numerosos afloramientos de este tipo de roca. En segundo lugar, por su posición privilegiada, al lado del mar, que hace de ella una de las comarcas litorales más templadas de Cataluña, con una temperatura media entre 14-16°C, y a la vez una de las más húmedas, con precipitaciones que oscilan entre los 529 mm y 759 mm. Un tercer argumento que se tuvo en consideración para realizar este estudio liquenológico de esta comarca litoral fue la existencia de una parte del territorio incluida en la zona protegida del Pare Natural del Montnegre i el Corredor. Esta zona protegida, con poca o menor influencia humana, permitía suponer que se encontraría en ella una mayor riqueza en número de taxones - al contrario de lo que ocurre en la mayor parte del litoral catalán, caracterizado por una gran humanización - por lo que podría ser representativa de la flora y vegetación liquénica original. Por ello, la comparación entre áreas poco y áreas muy alteradas, dentro del área, facilitarían la obtención, en un estudio futuro, de una idea más precisa sobre los efectos del impacto ambiental del hombre sobre este territorio, poniendo asimismo las bases para seguimientos posteriores.

Sin entrar en la justificación y antecedentes históricos de la quimiotaxonomía, recogidas en diferentes obras (CULBERSON, 1969; ELIX, 1996; MANRIQUE, 1989; SERIÑA, 1990...) creemos necesario hacer referencia a los primeros liquenólogos españoles que se iniciaron en este ámbito de estudio y de cuyos consejos y trabajos nos hemos nutrido un gran número de liquenólogos. En este sentido, en España, el primer intento que se realizó sobre el estudio de las substancias liquénicas corresponde a ESTÁN (1981) bajo la dirección del Dr. Llimona. Pero, realmente hay que reconocer que la consolidación de esta línea de investigación no queda bien establecida hasta la aparición de los trabajos del Dr. Manrique y su equipo de colaboradores; por ejemplo MANRIQUE & CRESPO (1983), MANRIQUE & DÍAZ (1984), MANRIQUE, BALAGUER & VALLADARES (1985), MANRIQUE & GARCÍA-SANCHO (1987)...y también los diferentes trabajos de licenciatura y doctorado, dirigidos por él, de diferentes miembros de este equipo con datos en muchos casos aún inéditos (LÓPEZ-REDONDO, 1988; SERIÑA, 1990; RICO, 1989; ARROYO, 1991...).

Con estas consideraciones y después de comentar los dos grandes objetivos generales, de tipo florístico y quimiotaxonómico, de este trabajo, que venimos desarrollando desde 1984, pasamos a formular los objetivos concretos.

1) Objetivos de tipo florístico:

- Elaborar un catálogo florístico de los liqúenes silicícolas de la comarca del Maresme.
- Estudiar y describir los caracteres macroscópicos y microscópicos de aquellos taxones recolectados que ofrecieran alguna dificultad para su correcta identificación, aportando de esta manera datos sobre su morfología y anatomía, y con inclusión de iconografía para las especies que se nos han presentado como más conflictivas. Se contribuye de esta manera a un mejor reconocimiento de las especies mediterráneas.
- Aportar datos sobre la autoecología de cada taxón, como base para estudios posteriores de las comunidades liquénicas silicícolas de las tierras bajas, costeras y relativamente húmedas de Cataluña.
- Ordenar en un herbario los taxones recolectados e intercalar parte del material en el herbario BCC de la Facultat de Biología de la Universitat de Barcelona.

2) Objetivos de tipo químico

- Establecer la línea de investigación quimiotaxonómica en nuestro grupo de liquenología, mediante la puesta en marcha de diferentes métodos analíticos, espectrofotométricos, cromatográficos (TLC y HPLC) y espectrométricos, que nos permitan detectar e identificar los metabolitos secundarios de los líquenes.
- Contribuir a la caracterización mediante estas técnicas de algunas de las substancias liquénicas encontradas por los análisis previos de TLC.
- Mediante la aplicación de estos métodos de análisis químicos, contribuir a la caracterización química de las especies, en general, y en particular a las de nuestra área de estudio, completando de esta manera el estudio y la descripción de los taxones recolectados.

Por consiguiente, y como paso previo, se trata en primer lugar de analizar el suficiente número de especies que puedan utilizarse como patrón, obteniendo, por lo tanto, un volumen de datos adecuado que puedan aplicarse para resolver aquellos problemas, relacionados con la quimiotaxonomía, con el que nos enfrentamos los diferentes componentes de nuestro grupo de liquenología; en este sentido, muchos de los resultados de este estudio han sido y son utilizados en otros diversos estudios de nuestro equipo de liquenología tales como trabajos de doctorado y de revisión taxonómica. Y, en segundo lugar, como ya se ha indicado, aplicar estos resultados a la identificación o verificación de los taxones liquénicos recogidos durante la preparación del presente estudio.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

17

Romanyà, i. Socoró Joan. "Phosphorus cycling in fast growing forest plantations: availability, plant uptake and the role of forest floor." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1993. http://hdl.handle.net/10803/957.

Full text

Abstract:

The research reported in this thesis focuses on studying the effects of naturally occurring mycorrhiza and the role of forest floor in the cycling of P in fast growing forest plantations. In order to study the effects of mycorrhizae on forest soils fertility and the subsequent seedling growth response, radiata pine (Pinus radiata D. Don) seedlings were grown in pots using the soil collected from a mature (23 year old) radiata pine plantation. The experiment was arranged in a two factor design. The treatments comprised of sterilized and unsterilized soil, either fertilized with superphosphate (100 KgP/ha) or remained non-fertilized. In an attempt to explore nutrient uptake mechanisms under contrasted soil fertility and under mycorrhizal and non-mycorrhizal conditions, Barber-Cushman nutrient uptake model was used to simulate nutrient uptake in these treatments.

Mycorrhiza suppressed treatments showed low mineral NO3-N concentration and high autoclave N in soil. NH,-N concentration was not affected by any treatment. Water and bicarbonate soluble reactive P (SRP) and soluble non-reactive P (NRP) were not changed by mycorrhiza. Phosphatase activity greatly decreased in mycorrhiza suppressed treatments. Despite superphosphate addition increased all forms of P, acid phosphatase activity did not change by this factor.

Mycorrhiza suppression decreased seedling growth but not root length or surface. Non-mycorrhizal seedlings showed a much large proportion of roots thinner than 0.5 mm diameter. While in 7 month old seedling needle development was delayed in nonmycorrhizal pots, 4 months later all needles had the same size. At this stage of growth, plant adapted to nutritional shortages by loosing needles. Except in non-mycorrhizal-unfertilized seedlings, where growth was limited by P, in the other treatments growth was N and Mg limited. Mycorrhizal associations increased the specific uptake rate (mmol cm(-1) root) for N, P, K, S, Mg, Ca and Al. While under natural P availability conditions, P uptake was largely reduced after mycorrhiza suppression, under high P availability it was hardly increased by mycorrhiza. Barber-Cushman model was able to predict the relative variations in P and Mg uptake only in non-mycorrhizal treatments. While P uptake appeared to be controlled by root surface, Mg uptake was mostly regulated by root length.

To study the role of the forest floor in the cycling of nutrients, nutrient leaching through litter layers was monitored in a mature radiata pine plantation (18 year old) using 20 zerotension lysimeters installed underneath the Oa horizon.

Both P and N concentrations in the litter leachates showed large seasonal changes. Organic P compounds were more readily retained at the forest floor than organic N compounds. A large proportion of nutrients leached throughout the year (51% and 61% of total P and N exported respectively) took place during short periods of time. Most N transferred from the forest floor to the mineral soil was in organic form. In contrast, P was mostly transferred as inorganic P (SRP). The total amount of nutrient exported to the mineral soil were of the same order of magnitude than the yearly nutrient increases in aboveground biomass. There were evidences suggesting that a major content part of this nutrient flow originated in the forest canopy.

Using a new proposed anion resin fractionation technique, P forms in litter leachates and soil solution were compared. This technique showed that Murphy and Riley method to determine P concentration in solution was not able to distinguish clearly between inorganic and organic P in solution. One limitation of the fractionation technique was that it was not a clean separation of organic and inorganic P forms. However, it does appear to be useful for documenting relative changes in P forms when samples are contrasted.

In a mixed Eucalyptus forest in SE Australia, the effect of slash burning on surface soil P forms and on sorption and desortption of P were studied. According to fire intensity, three different microsites were selected: unburnt , burnt and intensely burnt.

The effects of fire on soil P were greatest in the surface soil horizons and depended upon fire intensity. After fire labile inorganic P (Bray I) increased from <1 mg kg(-1) to 5-13 mg kg(-1) in the ash bed. The increase in labile organic P (NaHCO2) contrasted with a decrease in total organic P (H2SO4) and less labile organic P (NaOH) in ashbed soils. The ashbed soil showed an increase insorption capacity in the 0-5 cm layer, but the sorbed P was generally less tightly bound to the solid phase.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

18

Salvador, Soler Noemi. "Gènere Bonnemaisonia (Bonnemaisoniales, Rhodophyta) a la Península Ibèrica i les illes Balears: taxonomia, cicles vitals, corologia i aplicacions, El." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/2623.

Full text

Abstract:

Aquesta memòria doctoral correspon a un estudi multidisciplinari sobre les espècies del gènere Bonnemaisonia a la península Ibèrica, en el qual s'integra la taxonomia tradicional descriptiva i l'estudi dels cicles vitals amb tècniques actuals de biologia molecular i de citogenètica, com ara la quantificació del DNA nuclear.
A la península Ibèrica, el gènere Bonnemaisonia està representat per B. hamifera, B. asparagoides i B. clavata. La taxonomia descriptiva ens va proporcionar dades sobre la morfologia, l'anatomia, els processos de reproducció i la fenologia d'aquestes espècies. Aquesta informació ha estat imprescindible per resoldre els problemes taxonòmics de B. asparagoides i B. clavata, i ens va permetre actualitzar la corologia de les tres espècies de Bonnemaisonia presents a la península Ibèrica.
L'estudi dels cicles vitals mitjançant cultius in vitro (cambres de germinació d'ambient controlat) ens va permetre obtenir les diferents generacions en el cicle de B. asparagoides i B. clavata, i descriure les generacions menys conegudes; així mateix, el material que provenia dels cultius es va utilitzar per mesurar el DNA nuclear. La quantificació del DNA nuclear ha estat la tècnica emprada per confirmar l'alternança de fases nuclears en els cicles vitals d'aquestes espècies i localitzar la posició de la meiosi, l'existència de la qual, fins ara, era qüestionada.
Amb l'objectiu de verificar la posició sistemàtica de B. hamifera, espècie que presenta característiques intermèdies entre els gèneres Asparagopsis i Bonnemaisonia tant pel que fa al cicle vital com als seus caràcters vegetatius i reproductius , i a la vegada proporcionar una millor comprensió de les relacions intergenèriques dels membres de la família Bonnemaisoniaceae, vam estudiar la filogènia molecular d'aquest grup. Aquests estudis moleculars van proporcionar caràcters moleculars útils, en alguns casos, a l'hora de verificar la validesa taxonòmica dels caràcters anatòmics i reproductius utilitzats tradicionalment.
This PhD thesis corresponds to a multidisciplinary study on Bonnemaisonia species in the Iberian Peninsula. The research integrates the traditional descriptive taxonomy and study of life history with current techniques of molecular biology and genetics, such as nuclear DNA quantification.
In the Iberian Peninsula, the genus Bonnemaisonia is represented by B. hamifera, B. asparagoides and B. clavata. The taxonomic study provided data about the morphology, anatomy, reproduction and phenology of these species. This information was essential to resolve the taxonomic problems of B. asparagoides and B. clavata, and allowed us to update the chorology of the three Iberian species.
Life history studies using in vitro cultures in germination chambers in controlled conditions allow us to obtain and describe the different generations in the life history of B. asparagoides and B. clavata. To confirm the alternation of nuclear phases as well as the existence and position of the meiosis (the existence of which until now was questioned), studies of the genome size were carried out.
Bonnemaisonia hamifera is a species that has features in common with the genera Asparagopsis and Bonnemaisonia, both in terms of the life history and their reproductive and vegetative characters. The molecular phylogeny of the Bonnemaisoniaceae was studied in order to verify its systematic position and in turn provide a better understanding of the intergeneric relationships in this group. This study provided, in some cases, useful molecular characters to verify the validity of taxonomic and reproductive anatomical characters traditionally used.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

19

Illa, Berenguer Eudald. "Mapatge de gens candidats implicats en la qualitat del fruit al presseguer." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2010. http://hdl.handle.net/10803/966.

Full text

Abstract:

En els darrers anys, la important reconversió varietal ha permès una millor qualitat, més adaptada tan a les exigències de la producció com de la distribució i del consumidor. La primera generació de milloradors van posar tot el seu èmfasi en millorar les característiques comercials de la fruita com el color, la fermesa i el sabor. Tanmateix el mercat actual exigeix altres atributs de tipus organolèptic i nutricional, addicionals als anteriors. Entendre la base genètica que controla cadascun dels caràcters determinarà la nostra capacitat per obtenir uns fruits més atractius i sans per al consumidor.
A la població 'Texas' × 'Earlygold' (T×E) s'han mapat 206 gens candidats (GCs) relacionats amb l'expressió dels caràcters de qualitat de la fruita (creixement i maduració del fruit, textura, color, contingut de sucres i àcids orgànics i aroma) i 18 gens al·lergògens de presseguer i/o ametller responsables de l'aparició de reaccions al·lèrgiques. La comparació entre la posició dels GCs mapats i la dels QTLs detectats ha permès trobar algunes co-localitzacions.
Addicionalment, l'anàlisi comparativa entre la seqüència dels marcadors mapats a Prunus amb el mapa de la maduixa diploide i la seqüència completa de la pomera mostra elements comuns. La presència de blocs sintènics facilitarà la transferència del coneixement genètic entre les tres espècies i, a la vegada, permetrà proposar un hipotètic genoma ancestral per la família Rosaceae.
RESUMEN
En los últimos años, la importante reconversión varietal ha permitido una mejor calidad, más adaptada tanto a las exigencias de la producción como de la distribución y del consumidor. La primera generación de mejoradores puso todo su énfasis en mejorar las características comerciales de la fruta como el color, la firmeza y el sabor. Sin embargo el mercado actual exige otros atributos de tipo organoléptico y nutricional, adicionales a los anteriores. Entender la base genética que controla cada uno de los caracteres determinará nuestra capacidad para obtener unos frutos más atractivos y sanos para el consumidor.
En la población 'Texas' × 'Earlygold' (T×E) se han mapeado 206 genes candidatos (GCs) relacionados con la expresión de los caracteres de calidad de la fruta (crecimiento y maduración del fruto, textura, color, contenido de azúcares y ácidos orgánicos y aroma) y 18 genes alérgenos de melocotonero y/o almendro responsables de la aparición de reacciones alérgicas. La comparación entre la posición de los GCs mapeados y la de los QTLs detectados ha permitido encontrar algunas co-localizaciones.
Adicionalmente, el análisis comparativo entre la secuencia de los marcadores mapeados a Prunus con el mapa de la fresa diploide y la secuencia completa del manzano muestra elementos comunes. La presencia de bloques sinténicos facilitará la transferencia del conocimiento genético entre las tres especies y, a la vez, permitirá proponer un hipotético genoma ancestral para la familia Rosaceae.
Fruit quality is a very important trait in breeding programs of rosaceous crops. In addition to attributes such as appearance, flavour, scent and texture, breeders focus more and more on crucial aspects like nutritional quality and the absence or significant reductions of allergenic compounds for fruit health and safety. Understanding the genetic basis that controls each character determines our ability to obtain more attractive and healthy fruit to consumers.
In the present study 206 candidate genes (CGs) associated with the expression of the characteristics of fruit quality (growth and fruit ripening, texture, colour, sugar content and organic acids and aroma) and 18 genes peach and / or almond allergens responsible for allergic reactions have been mapped in the Prunus reference map. The comparison between the position of the CGs and the QTLs previously detected allow us to find some co-localizations.
Additionally, the comparative analysis between the sequences of molecular markers that are anchored into the Prunus and Fragaria reference maps and the Malus genome sequence shows common features. The presence of syntenic blocks facilitates the transference of genetic information between the three species and, in turn, would propose a hypothetical ancestral genome for Rosaceae family.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

20

Holmgren, Felicia. "Att transcendera det normativa : Om gränsöverskridande vikingatida genus med ett transgenderperspektiv, i Vivallens grav 9 och Birka grav Bj 581." Thesis, Uppsala universitet, Arkeologi, 2018. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:uu:diva-353395.

Full text

Abstract:

This essay aims to introduce perspectives from transgender studies into archaeology´s gender analysis, by re-examining two graves. The essay examines two graves, grave 9 from Vivallen, and grave Bj 581 from Birka, Sweden. These two graves are examples of graves with a difference in archaeological gender assessment, and sex as determined by osteology and DNA-analysis. The essay discusses the grave material, and the written sources, to examine how people in the Viking Age with non-normative gender-expressions can be understood using tools from queer-and transgender studies, with the aim to not make cis-normativity the default interpretation

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

21

Ibañez, i. Cortina Neus. "Estudis sobre cinc herbaris històrics de l'Institut Botànic de Barcelona." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2006. http://hdl.handle.net/10803/944.

Full text

Abstract:

En aquest treball s'ha establert i aplicat per primer cop a l'Institut Botànic de Barcelona una metodologia per documentar, informatitzar i revisar els herbaris històrics d'aquesta Institució. De l'aplicació d'aquesta metodologia n'ha resultat, entre altres productes, una fitxa model que ha estat la base per l'elaboració del programa Webherb, actualment en ús per informatitzar l'herbari general de l'Institut Botànic de Barcelona. L'estudi ha abastat l'herbari Salvador, Bernades, Ruiz & Pavón, Societat Botànica Barcelonesa i Institució Catalana d'Història Natural. Dels resultats obtinguts destaquem que l'Herbari Salvador consta de 4025 plecs recol·lectats per la nissaga Salvador, datats entre 1700 i 1745, amb etiquetes pre-linneanes - la majoria amb cal·ligrafia de Joan Salvador i Riera (1683-1725) - amb revisions de Pourret que escrigué l'equivalent linneà. Constituí una contribució molt notable per el coneixement de la flora d'aquell temps, tant pel que fa a la descoberta de noves espècies (Joan Salvador va proposar, com a mínim, 28 nous tàxons) com per la intensitat exploratòria del territori. Indirectament la família Salvador influencià en Lamarck, Jussieu i Petiver com en donen testimoni duplicats del tipus de plantes descrites per aquests autors en obres de referència conservats a l'herbari Salvador. L'Herbari Bernades és un herbari de petites dimensions (814 plecs) on es conserven una part de les recol·leccions de Miquel Bernades i Mainader (1708-1771) i del seu fill Miquel Bernades i Clarís (1750-1801). Està datat entre 1740 i 1770 y conté 49 descripciones pre-linneanes i 761 descripcions linneanes. L'Herbari Ruiz & Pavón és una mostra aleatòria de les recol·leccions americanes de Ruiz, Pavón i altres botànics de finals del segle XVIII. Aquesta col·lecció conté 695 plecs datats entre 1778 i 1809 i conté 342 plecs tipus de tàxons descrits en Flora Peruviana et Chilensis, Flora Huayaquilensis, Flora de Nueva España i Flora Mexicana. L'Herbari de la Societat Botànica Barcelonesa conté 1211 plecs recol·lectats entre 1838 i 1878. Conté contribucions de botànics notables com Loscos, Rodríguez Femenías, Willkomm, Vayreda, Trèmols o Costa, entre altres, i és el testimoni del primer intent d'organitzar una Societat d'intercanvi de plantes a Espanya. Finalment l'herbari de la Institució Catalana d'Història Natural consta de 1202 plecs recol·lectats entre els anys 1819 i 1916, format principalment per part de la exsiccata de "Plantes d'Espagne" de Sennen i plecs procedents de l'herbari Trèmols.
In this work we have established and applied for the first time in the Botanical Institute of Barcelona a methodology for documentation, computerization and revision of the historical herbaria of the Institution. As a result of applying this methodology we have obtained a formulary that has been used as the base for the elaboration of the Webherb program, at present used for computerization of the general herbarium of the Botanical Institute of Barcelona. The study comprises the Salvador, Bernades, Ruiz & Pavón, Societat Botànica Barcelonesa and Institució Catalana d'Història Natural herbaria. We highlight the fact that the Salvador herbarium (4025 sheets), collected by the Salvador family and dated between 1700 and 1745, contains pre-linnean labels with revisions by Pourret, who wrote the Linnaean equivalence. It constituted a notable contribution to the knowledge of the flora of that time, as much the discovery of new species (Joan Salvador (1683-1725) proposes, as a minimum, 28 new taxa) as the intensity of exploration of the territory. Indirectly, the Salvador family exerted a clear influence on Jussieu and Petiver, as the type sheets of plants described for these authors in referenced works conserved in the Salvador herbarium clearly demonstrated. The Bernades herbarium (814 sheets) conserves a part of the voucher specimens collected by Miquel Bernades i Mainader (1708-1771) and his son Miquel Bernades i Clarís (1750-1801). It is dated between 1740 and 1770 and contains pre-linnean and linnean descriptions. The Ruiz & Pavón herbarium (695 sheets) is a random sample of sheets coming from American collections of Ruiz, Pavón and other botanists at the end of the 18th century. This collection, dated between 1778 and 1809, contains 342 type sheets described in "Flora Peruviana et Chilensis", "Flora Huayaquilensis", "Flora de Nueva España" and "Flora Mexicana". The Societat Botànica Barcelonesa herbarium contains 1211 sheets collected between 1838 and 1878 with contributions from botanists such as Loscos, Rodríguez Femenías, Willkomm, Vayreda, Trèmols or Costa. Finally the Institució Catalana d'Història Natural herbarium contains 1202 sheets collected between 1819 and 1916, the most part of them coming from the exsiccate "Plantes d'Espagne" of the Sennen and Trèmols herbaria.

KEY WORDS: Historical herbaria, Salvador, Institut Botànic (BC).

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

22

Fernàndez, Martínez Jordi. "Respostes fotosintètiques de diverses espècies d’interès forestal en front al dèficit hídric, concentració elevada de CO2 i contaminació per metalls pesants." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/386398.

Full text

Abstract:

El desenvolupament de les plantes està condicionat per factors biòtics i abiòtics, que poden esdevenir factors d'estrès en el cas que les seves quantitats o intensitats es trobin fora del rang òptim de creixement de la planta. L'activitat humana està donant lloc a que els factor d'estrès es produeixin amb més freqüència i majors intensitats. Així doncs, factors abiòtics com la irradiància, les precipitacions, I a temperatura, el CO2 atmosfèric i els nutrients esdevenen factors d'estrès per a les plantes en situacions d'altes intensitats de llum, sequera, temperatures extremes, C02 atmosfèric elevat (producte de les emissions antròpiques), i toxicitat o dèficit d'elements mineral. En aquesta tesi s'han desenvolupat diversos estudis ecofisiològics en espècies d'interès forestal amb l'objectiu de determinar les respostes relacionades amb el procés fotosintètic davant de diverses condicions d'estrès ambiental i la seva capacitat de tolerar-les, considerant que aquestes esdevindran més severes en un futur. Per això s'ha dut a terme un estudi sobre les respostes fotosintètiques i les relacions hídriques de tres espècies representatives de l'estatge sub-alpí (Betula pendula Roth, Pinus uncinata Mill, Rhododendron ferrugineum L.) davant factors associats al canvi climàtic (CO2 elevat, alta irradiància i dèficit hídric); un estudi sobre l'efecte del dèficit hídric en les relacions hídriques i en les respostes de fotoprotecció i antioxidants de cinc clons de Populus que han crescut en la regió mediterrània; i un estudi sobre l'efecte d'altes [Zn] en el creixement, en les respostes fotosintètiques, de fotoprotecció i antioxidants, i en les relacions hídriques en dos clons de Populus (Eridano i 1-214). En l'estudi de canvi climàtic s'observà que les condicions de 002 elevat van donar IIoc a un augment en les taxes fotosintètiques (A) i en l'eficiència en l'ús de l'aigua (WUE). El bedoll es va mostrar especialment vulnerable a les condicions de dèficit hídric i presentà una limitació estomàtica de la fotosíntesi, així com susceptibilitat a les infeccions pel rovell, condicions que provocaren un avançament de la senescència foliar. El neret va presentar vulnerabilitat a les altes irradiàncies i al dèficit hídric, mostrant saturació de la fotosíntesis a baixes irradiàncies i una menor fotoprotecció en comparació amb les altres espècies. El rovelll va afectar negativament la fotoquímica d'aquesta espècie de manera notable. El pi negre mostrà les millors respostes fotosintètiques i capacitat fotoprotectora i antioxidant. Els valors de I a velocitat màxima de carboxiIació de la RuBisco (Vcmax) mostraren que I a fotosíntesi del pi negre està limitada per la disponibiIitat de N. L'estudi realitzat en els cinc clons de pollancre ha permès determinar els clons que tol eren en major grau les condicions de dèficit hídric i proposar clons candidats per a ésser utilitzats en tasques de restauració ambiental. Els clons Lux i Adige foren els que presentaren millors respostes tal i com mostraren les seves capacitats de fotoprotecció i antioxidant, relacions hídriques i resistència a la infecció per rovell mentre que els clons Luisa Avanzo i 58- 861 foren els que presentaren més limitacions. L’estudi de les respostes dels clons Eridano i I-214 a altes [Zn] ha permès establir les seves respostes fisiològiques i les seves capacitats de tolerància i de fitoextracció en vistes a ésser aplicats en tasques de fitoremediació. Les altes [Zn] afectaren negativament el seu creixement, fotosíntesi i relacions hídriques, sobretot a 5mM [Zn]. Eridano va ser el clon que acumulà majors quantitats de Zn en les seves estructures, sobretot a les arrels. Eridano mostrà una major tolerància a les altes [Zn] comparat amb I-214, tal i com mostraren els paràmetres de biomassa, les respostes fotosintètiques, relacions hídriques, fotoquímica i les respostes de fotoprotecció i antioxidants.
Plant growth is conditioned by biotic and abiotic factors that can be more harmful in the future. In this PhD work, ecophysiological studies were performed in order to determine plant photosynthetic responses and their tolerance capacity to environmental stressing conditions associated to climate change and to environmental pollution. Three studies were carried out: 1) The evaluation of the photosynthetic responses and water relations under high [002], high irradiance and water deficit in the sub-alpine species Betula pendula Roth, Pinus uncinata Mill and Rhododendron ferrugineum L.); 2) The effect of water deficit on water relations, photoprotection and antioxidant responses of five Populus clones during their growing season; and 3) The effect of high [Zn] on growth, water relations, photosynthesis, photoprotective and antioxidant responses in Eridano and 1-214 Populus clones. In the first study, high [002] gave rise to increased photosynthesis rates (A) and water use efficiency (WUE) in all species. Birch was especialI y vulnerable to water deficit, presenting a limitationn by stomatal closure, and a high susceptibility to rust infection. Rhododendron was affected by high irradiance and water deficit, showing early A saturation at low light intensities and the lowest levels of photoprotecti on. Rust infection affected negatively rhododendron's photochemistry. Mountain pine showed the greatest photosynthetic, photoprotective and antioxidant responses. The maximum velocity of carboxylation of RuBisco (Vcmax) indicated a photosynthesis limitation by N availability in this species. The study on five selected Populus clones revealed that Lux and Adige presented the highest tolerance to water deficit conditions and a greater tolerance to rust and lace bug infections, while Luisa Avanzo and 58-861 clones showed a higher sensitivity. Lux and Adige presented adequate characteristics for application in environmental restoration. The study of the responses to high [Zn] revealed a growth, photosynthesis and water relations impairment, mainly at 5mM [Zn] in both clones. Eridano accumulated more Zn in their structures, mainly in roots, and showed a greater tolerance to high [Zn] compared to I¬214, being appropriate for phytoremediati on purposes.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

23

Cáceres, Ainsa Miquel de. "Classificació numèrica de la vegetació basada en la composició florística, La." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2005. http://hdl.handle.net/10803/940.

Full text

Abstract:

En aquesta tesi s'estudia la metodologia numèrica de classificació de comunitats de vegetals. Les dades estudiades són inventaris de pastures dels estatges montà i subalpí, així com diversos matollars, màquies i boscos mediterranis. En un primer bloc de capítols s'aborden l'estructura i composició de les comunitats d'estudi. Concretament, s'estudia la diversitat de les comunitats i la suficiència de mostratge, la metodologia de càlcul de la fidelitat dels tàxons en bases de dades, i els problemes de discriminabilitat numèrica entre sintàxons. Un segon bloc d'aportacions s'ocupa d'estudiar pròpiament la metodologia de classificació: Es revisen i comparen diversos mètodes estadístics d'anàlisi de grups de vegetació (algoritmes jeràrquics aglomeratius, TWINSPAN, algoritmes partitius), s'estudia l'efecte que té la manera de mesurar les distàncies o proximitats entre inventaris sobre l'anàlisi de grups, es proposa un nou model de classificació per a l'anàlisi de grups de vegetació basat en l'algorisme Possibilistic C-means, i s'estudien estratègies de ponderació de variables (especies). El bloc final de capítols està dedicat a les aplicacions informàtiques desenvolupades. Per una banda es descriuen els programes QUERCUS, un editor de dades de vegetació, y GINKGO, una eina d'anàlisi multivariant basada en distàncies. Per l'altra, es presenta un sistema basat en el coneixement, anomenat ARAUCARIA, que té com a objectiu la determinació automàtica d'inventaris de vegetació.

ENGLISH
This thesis studies the numerical classification methodology of plant community classification. The analyzed data sets are relevés from montane and subalpine grassland communities (O.Brometalia erecti), and mediterranean shrublands, maquis and forests (Cl. Quercetea ilicis). The first block of chapters approaches the structure and composition of the data sets. Concretely, community diversity and sampling sufficiency are studied first, followed by a chapter on taxon fidelity calculation methodology and another on numerical discriminability between syntaxa. The second block of chapters deals with numerical classification methodology itself: Cluster analysis numerical algorithms (hierarchical agglomerative, TWINSPAN, partitive) are reviewed and compared. The effect of numerical scalar transforms of data and proximity measures on clustering results are compared. A new vegetation data clustering strategy is proposed, on the basis of Possibilistic C-means algorithm. Finally, the effect of some variable weighting strategies on classification results are tested. The final chapters are devoted to describing software applications. On one hand two programs are described, the vegetation data editor QUERCUS and GINKGO, a multivariate analysis tool oriented to distance-based analyses. On the other hand, a knowledge-based system called ARAUCARIA is presented to provide automatic classification of relevé data.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

24

Serret, Molins M. Dolors. "Influència dels factors ambientals sobre la fisiologia i l'anatomia de "Gardenia jasminoides" en la propagació "in vitro" i l'aclimatització posterior." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2001. http://hdl.handle.net/10803/967.

Full text

Abstract:

Aquest treball s'inicià l'any 1993 al laboratori de cultiu in vitro de la Unitat de Fisiologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i suposà la integració de dues línies ja existents en aquesta Unitat: el cultiu in vitro de material vegetal i l'ecofisiologia fotosintètica.

L'objectiu general d'aquest treball ha estat analitzar, pel cas de gardènia, la incidència de diferents paràmetres ambientals sobre el creixement, fisiologia i anatomia de les plantetes in vitro. A més, veure si les condicions que normalment s'utilitzen en el cultiu in vitro són les adequades per al creixement de les plantetes, fent èmfasi en els punts següents:

1. Avaluar l'efecte de la quantitat de sacarosa del medi de cultiu, de la llum i de la concentració de C02 dins el pot de cultiu en l'afavoriment de la fotoautotròfia de les plantetes cultivades in vitro, sobretot en les primeres fases del cultiu (estadi II i estadi III b) i en la seva aclimatació posterior (estadi IV).

2. Desenvolupar una metodologia originalment emprada en condicions naturals i basada en la composició en isòtops estables de carboni per una avaluació ràpida i senzilla de l'efecte de diferents condicions ambientals sobre el grau de fotoautotròfia de les gardènies durant la micropropagació.

3. Estudiar l'efecte de les condicions de cultiu i estadi de micropropagació en les pautes de fotoinhibició duranmt la micropropagació i posterior aclimatació ex vitro.

4. Comprovar si una tècnica d'avaluació ràpida com ara fluorescència de la clorofil·la, molt utilitzada en estudis de planta i ambient ex vitro, pot utilitzar-se per indicar l'estat fisiològic de l'aparell fotosintètic de les plantes micropropagades durant els diversos estadis del cultiu i l'aclimatació posterior.

5. Estudiar els canvis de l'anatomia i de la ultraestructura fol·liar i del contingut en pigments fotosintètics associats a les variacions de les condicions del cultiu i als estadis de desenvolupament, i comparar com es relacionen amb determinades característiques fisiològiques, com ara les taxes de fotosíntesi i de la respiració a les fosques.

Aquesta tesi es va dur a terme bàsicament en dues etapes, que a partir d'ara es descriuran com a experiment I i experiment II. S'ha estructurat en cinc apartats de resultats (els dos primers corresponen a l'experiment I i els altres tres, a l'experiment D). Són apartats independents, però relacionats entre si, i que consten d'una introducció, dels resultats i de la discussió. L'apartat corresponent al material i a la metodologia és comú a tots els resultats. Els apartats de resultats que conformen aquesta tesi estan basats en els diferents articles publicats (3), en premsa (1) i acceptat (1), enviats per la doctoranda i coautors. Això pot fer que, de vegades, certs conceptes que es desenvolupen a l'introducció general es repeteixin en alguna de les introduccions específiques de cada apartat.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

25

Casasayas, i. Fornell Teresa. "La flora al·lòctona de Catalunya. Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1989. http://hdl.handle.net/10803/969.

Full text

Abstract:

Després d'una aproximació fisiogràfica i climatològica de Catalunya i d'una explicació sobre la metodologia utilitzada, hi ha un capítol que inclou consideracions generals sobre la flora sinantròpica. En aquest capítol es fa una aproximació general sobre les espècies al.lòctones, s'expliquen els principals mitjans d'introducció, els ecosistemes on s'estableixen preferentment, les àrees de distribució originals, els criteris que es fan servir per a decidir si una espècie és autòctona o no, i un compendi sobre els diferents termes i tipus de classificacions existents sobre aquestes espècies.

La part més extensa d'aquesta tesi és el catàleg raonat que inclou 461 tàxons de plantes vasculars exòtiques, introduïdes de forma voluntària o accidental, i que creixen més o menys espontàniament a Catalunya. Aquest catàleg s'ha elaborat fent, per una banda, un buidat bibliogràfic i d'herbari exhaustius i, per l'altra, un treball de camp personal, recorrent tot Catalunya per tal de comprovar les dades dubtoses d'altres autors i per afegir-ne de noves. S'han tret totes les dades referents a flora al.lòctona catalana existents en flores, catàlegs i llistes florístiques regionals, comarcals o locals, publicades o inèdites, aparegudes principalment des de mitjan segle passat fins l'any 1986.

El catàleg està separat en pteridòfits i espermatòfits, i dins d'aquests dos grups les famílies, gèneres i espècies estan disposats de forma alfabètica. Per a cada espècie es dóna la següent informació, sempre que aquesta hagi estat al nostre abast: la sinonímia principal, el número cromosòmic, la seva àrea de distribució original, l'època d'introducció a Europa, a la Península Ibèrica o a Catalunya, el sistema d'introducció, grau de naturalització, categoria sinantròpica segons la classificació de Kornas (1978), ecologia, fenologia, distribució geogràfica a Catalunya, a la Península Ibèrica, a Europa o al món, etc.

Es presenta també la distrIbució geogràfica de 390 espècies en mapes que inclouen la quadrícula UTM de 10 Km de costat.

Després del catàleg hi ha el capítol de síntesi i conclusions on s'inclouen 6 Taules i 16 figures amb els diferents percentatges de les espècies al.lòctones catalanes segons el grau de naturalització, grau d'integració dins la vegetació, origen, tipus d'introducció i grau de naturalització, etc.

Les 461 espècies que inclou aquest catàleg estan distribuïdes en 99 famílies i 289 gèneres. Les famílies amb més espècies són "Asteraceae" (73) i "Poaceae" (40). Hi ha 50 famílies que sols inclouen una espècie. Els gèneres amb més espècies són "Amaranthus" (18), seguit de "Coryza", "Oenothera" i "Solanum" (8).

En el conjunt de la flora al.lòctona de Catalunya hi ha 316 espècies (64.54%) introduïdes de forma voluntària pel seu cultiu, mentre que la resta, 145 espècies (31.45%) procedeixen d'introduccions accidentals.

El nombre total d'espècies naturalitzades a Catalunya és de 169 (36%, 95 provinents d' introduccions accidentals i 74 d'introduccions voluntàries), 242 espècies (52.48%) sols apareixen en estat subspontani, 43 espècies (9.32%) són adventícies no naturalitzades i 7 espècies (2%) tenen un estatus dubtós.

La majoria d'espècies exòtiques introduïdes a Catalunya són orIginàries del continent americà (32.3%), a continuació vénen les procedents del SE d'Europa
i del SW d' Asia (22.9%), les espècies provinents dI Asia (excepte la part SW) col.laboren amb un 10.8%, les de Sud-àfrica amb un 6.2% i les d'Austràlia amb un 3%. Hi ha un 3.9% d'origen desconegut i un 20% procedents del C, W ó N d'Europa, W ó E de la regió mediterrània, dels tròpics, d'origen hortícola o bé d'espècies d'origen dubtós.

Comparant els percentatges de les espècies d'introducció voluntària i accidental es veu que hi ha una gran predominància de les espècies americanes provinents d'introduccions accidentals, mentre que quan es tracta d'introduccions voluntàries el principal contingent prové de l'àrea que abasta el SE d'Europa i el SW d'Àsia.

Es important resaltar la força amb què s'han introduït les espècies americanes en la flora catalana, perquè en un màxim de 400-500 anys proporcionen quasi el mateix percentatge d'espècies naturalitzades procedents d'introduccions voluntàries (31.08%) que en més de 2000 anys les espècies provinents d'Àsia SW i del SE d'Europa (35.13%), i un percentatge elevadíssim (63.15%) en les espècies naturalitzades procedents d'introduccions involuntàries, enfront del 11.5% d'espècies provinents del SE d'Europa i del SW d'Àsia. Aquest percentatge tan alt indica l'elevat grau de contactes comercials existents entre Amèrica i el Vell Món.

Després l'anàlisi del total de la flora al.lòctona catalana es veu que la majoria d'espècies s'estableixen en ecosistemes artificials, mentre que sols un percentatge molt baix (1.3%) aconsegueix establir-se en ecosistemes naturals.

L'origen i la composició de la flora al.lòctona catalana ha anat variant en les diferents èpoques com a resultat, sobretot, dels canvis de procedència en els intercanvis comercials. En l'actualitat els arqueòfits s'estan extingint, mentre que hi ha un augment molt considerable d'espècies exòtiques colonitzadores de recent introducció.

L'increment de les espècies al.lòctones presenta una correlació positiva amb la sinantropització i la intensitat de la influència de l'home. A Catalunya hi ha una clara disminució en la proporció d'espècies exòtiques des del litoral mediterrani cap a l'interior del país, i el mateix passa a mesura que augmenta l'altitud. La freqüència més alta es troba al voltant de les grans ciutats i en zones amb molt regadiu, mentre que a les regions on hi ha grans extensions de comunitats naturals -sobretot boscos- o bé en zones de conreus de secà, el percentatge és molt baix. Les comarques litorals i prelitorals són les més riques en espècies, mentre que les més pobres són les comarques pirinenques.

Aquest és el primer estudi global que s'ha fet a Catalunya (i a Espanya) sobre la flora al.lòctona. El nombre d'espècies exòtiques existents al país és difícil de precisar degut, per una banda, a problemes taxonòmics i, per l'altra, a que és una flora oberta, sempre hi ha espècies que s'introdueixen, d'altres que desapareixen, d'altres que cal reconsiderar el seu estatus, etc.

En conseqüència, aquesta tesi representa una base per tal de poder analitzar i estudiar millor la flora al.lòctona del NE peninsular.
This doctoral thesis is about the allochthonous flora of Catalonia (NE Spain) over a 40.000 square kilometre area. A chapter with a general approach on allochthonous species, main introduction types (deliberately -as ornamental or food plants-, or accidentally -as contaminants of crops, wool, etc.-), criteria to decide the status (alien or native) of a species, and a compendium of the different kind of classifications and of the several terms existing in this flora is given.

The biggest part of this thesis is the catalogue which includes 461 alien vascular taxa (2 Pteridophyta and 459 Spermatophyta). Families, genera and species are in alphabetical order. For each taxon the synonymy, chromosome number, original distribution, time of introduction to Europe, Catalonia..., is given.

The composition and distribution of Catalan exotic flora have been subjected to considerable change at different ages, mainly in consequence of commercial exchanges. New agricultural technologies such as the use of herbicides and the cleaning of seeds have resulted in the retreat of a large number of Arqueophyta and the increase of a series of recently introduced plants which are capable of succeeding in a wide range of environmental conditions. The majority of Arqueophyta are natives of the Middle-East and Central and Western Asia, whereas at present the more recently introduced species come mostly from the American continent.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

26

Casasayas, i. Fornell Teresa. "La flora al.lòctona de Catalunya. Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1989. http://hdl.handle.net/10803/969.

Full text

Abstract:

Després d'una aproximació fisiogràfica i climatològica de Catalunya i d'una explicació sobre la metodologia utilitzada, hi ha un capítol que inclou consideracions generals sobre la flora sinantròpica. En aquest capítol es fa una aproximació general sobre les espècies al.lòctones, s'expliquen els principals mitjans d'introducció, els ecosistemes on s'estableixen preferentment, les àrees de distribució originals, els criteris que es fan servir per a decidir si una espècie és autòctona o no, i un compendi sobre els diferents termes i tipus de classificacions existents sobre aquestes espècies.La part més extensa d'aquesta tesi és el catàleg raonat que inclou 461 tàxons de plantes vasculars exòtiques, introduïdes de forma voluntària o accidental, i que creixen més o menys espontàniament a Catalunya. Aquest catàleg s'ha elaborat fent, per una banda, un buidat bibliogràfic i d'herbari exhaustius i, per l'altra, un treball de camp personal, recorrent tot Catalunya per tal de comprovar les dades dubtoses d'altres autors i per afegir-ne de noves. S'han tret totes les dades referents a flora al.lòctona catalana existents en flores, catàlegs i llistes florístiques regionals, comarcals o locals, publicades o inèdites, aparegudes principalment des de mitjan segle passat fins l'any 1986.El catàleg està separat en pteridòfits i espermatòfits, i dins d'aquests dos grups les famílies, gèneres i espècies estan disposats de forma alfabètica. Per a cada espècie es dóna la següent informació, sempre que aquesta hagi estat al nostre abast: la sinonímia principal, el número cromosòmic, la seva àrea de distribució original, l'època d'introducció a Europa, a la Península Ibèrica o a Catalunya, el sistema d'introducció, grau de naturalització, categoria sinantròpica segons la classificació de Kornas (1978), ecologia, fenologia, distribució geogràfica a Catalunya, a la Península Ibèrica, a Europa o al món, etc.Es presenta també la distrIbució geogràfica de 390 espècies en mapes que inclouen la quadrícula UTM de 10 Km de costat.Després del catàleg hi ha el capítol de síntesi i conclusions on s'inclouen 6 Taules i 16 figures amb els diferents percentatges de les espècies al.lòctones catalanes segons el grau de naturalització, grau d'integració dins la vegetació, origen, tipus d'introducció i grau de naturalització, etc.Les 461 espècies que inclou aquest catàleg estan distribuïdes en 99 famílies i 289 gèneres. Les famílies amb més espècies són "Asteraceae" (73) i "Poaceae" (40). Hi ha 50 famílies que sols inclouen una espècie. Els gèneres amb més espècies són "Amaranthus" (18), seguit de "Coryza", "Oenothera" i "Solanum" (8).En el conjunt de la flora al.lòctona de Catalunya hi ha 316 espècies (64.54%) introduïdes de forma voluntària pel seu cultiu, mentre que la resta, 145 espècies (31.45%) procedeixen d'introduccions accidentals.El nombre total d'espècies naturalitzades a Catalunya és de 169 (36%, 95 provinents d' introduccions accidentals i 74 d'introduccions voluntàries), 242 espècies (52.48%) sols apareixen en estat subspontani, 43 espècies (9.32%) són adventícies no naturalitzades i 7 espècies (2%) tenen un estatus dubtós.La majoria d'espècies exòtiques introduïdes a Catalunya són orIginàries del continent americà (32.3%), a continuació vénen les procedents del SE d'Europai del SW d' Asia (22.9%), les espècies provinents dI Asia (excepte la part SW) col.laboren amb un 10.8%, les de Sud-àfrica amb un 6.2% i les d'Austràlia amb un 3%. Hi ha un 3.9% d'origen desconegut i un 20% procedents del C, W ó N d'Europa, W ó E de la regió mediterrània, dels tròpics, d'origen hortícola o bé d'espècies d'origen dubtós.Comparant els percentatges de les espècies d'introducció voluntària i accidental es veu que hi ha una gran predominància de les espècies americanes provinents d'introduccions accidentals, mentre que quan es tracta d'introduccions voluntàries el principal contingent prové de l'àrea que abasta el SE d'Europa i el SW d'Àsia.Es important resaltar la força amb què s'han introduït les espècies americanes en la flora catalana, perquè en un màxim de 400-500 anys proporcionen quasi el mateix percentatge d'espècies naturalitzades procedents d'introduccions voluntàries (31.08%) que en més de 2000 anys les espècies provinents d'Àsia SW i del SE d'Europa (35.13%), i un percentatge elevadíssim (63.15%) en les espècies naturalitzades procedents d'introduccions involuntàries, enfront del 11.5% d'espècies provinents del SE d'Europa i del SW d'Àsia. Aquest percentatge tan alt indica l'elevat grau de contactes comercials existents entre Amèrica i el Vell Món.Després l'anàlisi del total de la flora al.lòctona catalana es veu que la majoria d'espècies s'estableixen en ecosistemes artificials, mentre que sols un percentatge molt baix (1.3%) aconsegueix establir-se en ecosistemes naturals.L'origen i la composició de la flora al.lòctona catalana ha anat variant en les diferents èpoques com a resultat, sobretot, dels canvis de procedència en els intercanvis comercials. En l'actualitat els arqueòfits s'estan extingint, mentre que hi ha un augment molt considerable d'espècies exòtiques colonitzadores de recent introducció.L'increment de les espècies al.lòctones presenta una correlació positiva amb la sinantropització i la intensitat de la influència de l'home. A Catalunya hi ha una clara disminució en la proporció d'espècies exòtiques des del litoral mediterrani cap a l'interior del país, i el mateix passa a mesura que augmenta l'altitud. La freqüència més alta es troba al voltant de les grans ciutats i en zones amb molt regadiu, mentre que a les regions on hi ha grans extensions de comunitats naturals -sobretot boscos- o bé en zones de conreus de secà, el percentatge és molt baix. Les comarques litorals i prelitorals són les més riques en espècies, mentre que les més pobres són les comarques pirinenques.Aquest és el primer estudi global que s'ha fet a Catalunya (i a Espanya) sobre la flora al.lòctona. El nombre d'espècies exòtiques existents al país és difícil de precisar degut, per una banda, a problemes taxonòmics i, per l'altra, a que és una flora oberta, sempre hi ha espècies que s'introdueixen, d'altres que desapareixen, d'altres que cal reconsiderar el seu estatus, etc.En conseqüència, aquesta tesi representa una base per tal de poder analitzar i estudiar millor la flora al.lòctona del NE peninsular.
This doctoral thesis is about the allochthonous flora of Catalonia (NE Spain) over a 40.000 square kilometre area. A chapter with a general approach on allochthonous species, main introduction types (deliberately -as ornamental or food plants-, or accidentally -as contaminants of crops, wool, etc.-), criteria to decide the status (alien or native) of a species, and a compendium of the different kind of classifications and of the several terms existing in this flora is given.The biggest part of this thesis is the catalogue which includes 461 alien vascular taxa (2 Pteridophyta and 459 Spermatophyta). Families, genera and species are in alphabetical order. For each taxon the synonymy, chromosome number, original distribution, time of introduction to Europe, Catalonia..., is given.The composition and distribution of Catalan exotic flora have been subjected to considerable change at different ages, mainly in consequence of commercial exchanges. New agricultural technologies such as the use of herbicides and the cleaning of seeds have resulted in the retreat of a large number of Arqueophyta and the increase of a series of recently introduced plants which are capable of succeeding in a wide range of environmental conditions. The majority of Arqueophyta are natives of the Middle-East and Central and Western Asia, whereas at present the more recently introduced species come mostly from the American continent.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

27

Martínez, Rodríguez Rosa María. "Influencia del riego sobre el rendimiento en cultivo de tres especies del género Thymus. Estudio de la variabilidad intraespecífica." Doctoral thesis, Universidad de Murcia, 2008. http://hdl.handle.net/10803/10729.

Full text

Abstract:

El género Thymus representa una fuente natural de materias primas, especialmente hoja seca y aceite esencial. Este estudio pretende determinar los requerimientos hídricos más convenientes para el cultivo de tres especies de tomillo (Thymus hyemalis Lange, Thymus zygis Loefl. ex L. y Thymus vulgaris L.).Los resultados indican que Th. hyemalis y Th. zygis, especies autóctonas, ofrecen rendimientos en fitomasa y aceite esencial excelentes con un escaso riego. El cultivar empleado de Th. vulgaris precisa un mayor aporte de agua.Estas plantas presentan una acusada variabilidad intraespecífica, con considerables fluctuaciones en la composición cuantitativa de su aceite esencial. La síntesis de timol, componente comercialmente más apreciado, se ve favorecida por suplementos hídricos bajos.El cultivo de especies espontáneas de tomillo en Murcia puede ser una alternativa a los cultivos tradicionales, dada la escasez de agua de esta zona y el óptimo rendimiento que ofrecen estas plantas aportándoles un mínimo riego.
The genus Thymus represents a natural source of raw materials, so this study aims determining the most suitable water requirements for the cultivation of three species of thyme (Thymus hyemalis Lange, Thymus zygis Loefl. ex L. and Thymus vulgaris L.).Th. hyemalis and Th. zygis, native to our area, offer an excellent phytomass and essential oil yield with a low level of watering. The cultivar of Th. vulgaris used needs a higher water supply.This genus shows a marked intraspecific variability, with considerable fluctuations in the quantitative composition of its essential oil. The synthesis of thymol, the most commercially appreciated component, is favoured by low water supplements.The cultivation of spontaneous species of thyme in the Region of Murcia can be an alternative to traditional crops because of the shortage of water in this area, and the optimal yield offered by these plants by providing them a minimum irrigation.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

28

Klang, Kent. "Ett omusikaliskt genombrott : Mottagandet av Elvis Presley i svensk press under rockmusikens etableringsfas 1956-58." Thesis, Uppsala universitet, Institutionen för musikvetenskap, 2007. http://urn.kb.se/resolve?urn=urn:nbn:se:uu:diva-154032.

Full text

Abstract:

Abstract Kent Klang: Ett omusikaliskt genombrott: Mottagandet av Elvis Presley i svensk press under rockmusikens etableringsfas 1956-1958. Uppsala Universitet: Institutionen för musikvetenskap, uppsats för 60p. 2007 När Elvis Presley gjorde sitt stora genombrott i USA i mitten på 1950-talet kom han att angripas hårt i bland annat amerikansk press. Upprördheten hade sin grund i Elvis sexuellt utmanande kroppsrörelser och rhythm and blues betonade musik. De här artistiska stildragen avslöjade också Elvis influenser från den svarta kulturen i ett USA som vid tiden var präglat av rasism och segregation. Man beskyllde även Elvis och rockmusiken för att vara upphov till företeelser som moraliskt förfall, irreligiositet och ungdomsbrottslighet. Syftet med den här uppsatsen är att visa hur svensk press skrev och förhöll sig till Elvis Presley mot bakgrund av de starka reaktionerna som förekom i USA och amerikansk press. I undersökningen framgår att den svenska pressen visade upp ett mer lättsamt och oladdat förhållande gentemot Elvis Presley och hans utmanande stil, utan tendenser till beskyllningar liknande de i den amerikanska pressen. Uppsatsen visar därmed hur de dokumenterat skilda förutsättningarna i det svenska samhället på 1950-talet hade en avgörande inverkan på hur man i svensk press kom att mottaga och uppleva Elvis Presley.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

29

Acebrón, Ruiz Julián. "La Aventura nocturna: claves del sueño en la literatura castellana medieval y del siglo XVI." Doctoral thesis, Universitat de Lleida, 2001. http://hdl.handle.net/10803/8171.

Full text

Abstract:

Partint de la lectura dels textos literaris espanyols dels segles XIII al XVI, aquest treball examina la concepció medieval del son i del somni. Es constata el fet que la cultura onírica pagana no va ser totalmen erradicada dels costums quotidians populars, tot i el discurs antisupersticiós de l'Esglèsia; a més, l'ascetisme va jugar un paper important en la apreciació del son i, en conseqüència, en la desconfiança envers els somnis; finalment, l'explotació literària que se'n féu de les percepcions oníriques creix en la mesura que el discurs onirològic de la medicina i la psicologia prevalen per sobre de la teologia.
Són especialment sotmesos a examen en aquest estudi textos hagiogràfics (Vida de Santa María Magdalena), èpics (Poema de Fernán González), novel.les cavalleresques (Las Sergas de Esplandián, de Garci Rodríguez de Montalvo, Florisando, de Páez de Ribera, y Palmerín de Olivia) i dos textos moderns: La Lozana andaluza, de Francisco Delicado, i Las lágrimas de Angélica, de Luis Barahona de Soto.
El presente estudio examina en qué forma aparece reflejada la concepción medieval del sueño (entendido como la acción de dormir) y de los ensueños (representaciones oníricas) en la literatura española de los siglos XIII al XVI. Se llega a la constatación de que la cultura onírica pagana no fue absolutamente erradicada de las creencias populares y de sus usos cotidianos, a pesar del discurso antisupersticioso de la Iglesia; en segundo lugar, el ascetismo cristiano jugó un papel importante en la apreciación del sueño y, por consiguiente, en la desconfianza hacia las percepciones oníricas; por último, la explotación literaria de los sueños aumenta cuando en el discurso onirológico la medicina y la psicología priman sobre la teología.
El libro atiende con especial detalle a textos hagiográficos (Vida de Santa María Magdalena), épicos (Poema de Fernán González), libros de caballerías (Las Sergas de Esplandián, de Garci Rodríguez de Montalvo, Florisando, de Páez de Ribera, y Palmerín de Olivia) y dos obras singulares del quinientos: La Lozana andaluza de Francisco Delicado y Las lágrimas de Angélica de Luis Barahona de Soto.
This dissertation is an inquiry into the nature of medieval conceptions of sleeping and dreaming and how are they reflected in the spanish literary texts between XIIIth and XVIth centuries. It concludes with three convictions: first, that the pagan culture concerning dream visions was not absolutly eradicated from daily popular customs, despite of ecclesiastical censures againts superstitions; secondly, that ascetic christian doctrine is relevant to understand medieval conceptions of sleeping and, consequently, of dreaming; and, finaly, that oneiric literary exploitation increase when medical and psichological theories of dream experiences prevail over theology.
This study deals mainly with medieval hagiography (Vida de Santa María Magdalena), epic poetry (Poema de Fernán González), chivalric romance (Garci Rodríguez de Montalvo's Las Sergas de Esplandián, Páez de Ribera's Florisando, the anonymous Palmerín de Olivia) and two modern texts: La Lozana andaluza by Francisco Delicado, and Luis Barahona de Soto's Las lágrimas de Angélica..

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

30

Leivar, Rico Pablo. "Anàlisi funcional de la regió N-terminal de l'HMG-CoA reductasa d'Arabidopsis." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2003. http://hdl.handle.net/10803/2981.

Full text

Abstract:

Les plantes sintetitzen una gran varietat de compostos isoprenoides a través d'una ruta metabòlica complexa i ramificada. L'enzim HMG-CoA reductasa (HMGR) catalitza la conversió d'HMG-CoA en mevalonat, una etapa limitant de flux per la biosíntesis d'isoprenoides en el citosol-reticle endoplasmàtic (RE). En totes les espècies de plantes analitzades existeixen vàries isoformes d'HMGR codificades per petites famílies multigèniques. En el cas d'Arabidopsis, existeixen dos gens (HMG1 i HMG2) que codifiquen per tres isoformes de l'enzim: HMGR1L, HMGR1S i HMGR2. Múltiples estudis suggereixen que les isoformes d'HMGR de plantes estarien implicades en la síntesi d'isoprenoides particulars. Aquest model d'especialització funcional de les isoformes d'HMGR està basat en estudis d'expressió gènica en diferents estadis del desenvolupament o en resposta a diferents estímuls. Tot i així, a l'inici d'aquesta tesi, no es tenien dades contrastades de la distribució de les isoformes d'HMGR en diferents teixits ni de la seva distribució subcel·lular. Aquest darrer aspecte era particularment interessant, doncs s'havia suggerit que l'especialització funcional de les isoformes d'HMGR podria venir determinada, en part, per diferències en la seva localització subcel·lular.
Amb aquests antecedents, es va iniciar un estudi de la distribució tissular i subcel·lular de les diferents isoformes d'HMGR d'Arabidopsis. Mitjançant assaigs de western blot utilitzant anticossos generats contra el domini catalític de l'enzim, es va comprovar que les isoformes HMGR1S i HMGR1L es distribuïen de manera diferencial en teixits d'Arabidopsis, fet que es correlacionava amb els estudis previs d'expressió dels gens corresponents. Tanmateix, estudis de fraccionament subcel·lular a partir de cèl·lules de la línia T87 van demostrar que aquestes isoformes es trobaven en fraccions diferents: si bé l'HMGR1S es trobava bàsicament en una fracció que sedimenta a 16.000xg, l'HMGR1L s'enriquia en una fracció que sedimenta a 105.000xg. Estudis de localització subcel·lular emprant fusions amb la proteïna fluorescent verda (GFP) van determinar que, si bé la isoforma HMGR1S es localitza principalment en estructures vesiculars de 0.5-2 mi/m, la isoforma HMGR1L es troba exclusivament en el RE. Aquesta localització subcel·lular diferencial entre ambdues isoformes ve determinada per la presència d'una extensió N-terminal de 50 aminoàcids (1Lextra) en la isoforma HMGR1L. Per tant, la regió N-terminal citosòlica constitueix una regió que determina la localització subcel·lular de l'enzim, funció que ha de venir mediada per proteïnes que hi interaccionin específicament. Amb l'objectiu de cercar proteïnes que interaccionin amb la regió N-terminal citosòlica de l'HMGR1L, es va realitzar un crivellatge per doble híbrid d'una genoteca d'expressió d'Arabidopsis. D'aquesta manera, es van identificar les proteïnes PR2A1, PR2A2 i KLC1, i es va procedir a la seva caracterització. D'una banda, es va verificar que PR2A1 i PR2A2 eren subunitats reguladores B'' de la proteïna fosfatasa 2A (PP2A). Tanmateix, es va determinar que PR2A1 i PR2A2 interaccionaven selectivament amb la regió N-terminal citosòlica de les isoformes HMGR1L i HMGR1S, però no amb la de l'HMGR2. Finalment, es va constatar que la interacció de les isoformes HMGR1L i HMGR1S amb la PR2A1 és modulada per calci. Les dades suggereixen que la PP2A podria formar part de la cascada de senyalització subcel·lular que permetria ajustar l'activitat HMGR als estímuls ambientals i de desenvolupament. D'altra banda, es va constatar que KLC1 presentava similitud amb la cadena lleugera de quinesina de tipus I, i en conservava una estructura modular equivalent. A més, es va determinar que KLC1 interacciona amb la regió N-terminal citosòlica de la isoforma HMGR1L, però no amb la de l'HMGR1S ni l'HMGR2. També es va comprovar que la regió 1Lextra, que determina la localització de l'HMGR1L en el RE, és imprescindible per aquesta interacció. Aquest fet suggereix que KLC1 podria jugar un paper en la localització subcel·lular de la isoforma HMGR1L.
En conjunt, les dades de localització subcel·lular i d'interacció amb les proteïnes PR2A1, PR2A2 i KLC1, permeten postular un model d'especialització funcional de les isoformes HMGR1S i HMGR1L en el qual la biosíntesis de mevalonat es produiria segregada en dos compartiments subcel·lulars: el RE i les estructures vesiculars, les quals constituirien un nou compartiment de biosíntesis d'isoprenoides en plantes.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

31

Martín, Matas Guiomar. "Identification of suppressors of the constitutive photomorphogenic phenotype of pifq: from chloroplasts to rhythmic growth." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2015. http://hdl.handle.net/10803/350563.

Full text

Abstract:

Plants germinated in the dark under the soil surface, undergo skotomorphogenic development. Once they emerge from the soil surface perceive light for the first time. Then, seedlings switch from skotomorphogenic to photomorphogenic development, a process that is known as seedling deetiolation. At this moment, seedlings rapidly form the photosynthetic apparatus to start to produce energy and avoid photodamage. In addition, seedlings adapt their morphology to enhance light capture for photosynthesis, inhibiting hypocotyl elongation and stimulating cotyledon separation and expansion. At the molecular level, after first exposure to light, phytochromes photoreceptors interact with a subgroup of transcription factors named PIFs (Phytochrome Interacting Factors). This light-induced interaction between the phytochromes and PIF initiates a cascade of transcriptional changes that allows plants to adjust to the new light environment. At the beginning of this thesis, the PIF-regulated transcriptional networks that operate during photomorphogenesis had been described. However, the primary target genes that implement downstream cellular functions or amplify the PIF signaling pathway had not yet been identified. Therefore the main goal of this work was to identify the downstream effector genes of the PIF transcription factors to elucidate the PIF-regulated transcriptional network that represses photomorphogenic development. In order to identify new regulators of seedling deetiolation acting downstream of PIF transcription factors, we designed a genetic screen to search for mutants that suppress the constitutive photomorphogenic phenotype of the pifq mutant. Interestingly, our genetic screen has allowed the identification of 23 genes that suppress or enhance the pifq constitutive photomorphogenic phenotype. Among them, we found a big representation of genes codifying for chloroplast proteins, then, we decided to study the interplay of chloroplast biogenesis (a PIF-regulated process) and chloroplast retrograde signaling in the regulation of seedling deetiolation. The work performed allowed us to determine that dysfunctions in chloroplast biogenesis repress photomorphogenesis, through the transcriptional repression of light induced-PIF repressed genes, in order to adjust seedling development to the photosynthetic capacity of the chloroplast. Moreover, we studied the role of CDF5, a transcription factor found in our suppressor screening, and we concluded that the transcriptional regulation of CDF5 by the circadian clock and the PIF transcription factors defines a novel mechanism of regulation of growth under diurnal conditions.
Las plantas, durante todo su ciclo vital, adaptan constantemente su desarrollo y crecimiento a los cambios que se producen en el ambiente que las rodea. En periodos de oscuridad, ya sea cuando las plantas germinan bajo la superficie de la tierra o cuando crecen en condiciones diurnas (noche y día), se acumulan en el núcleo los factores de transcripción llamados Phytochrome Interacting Factors (PIFs). Estos factores de transcripción regulan la expresión de miles de genes con el fin de inducir crecimiento y reprimir el desarrollo fotomorfogénico. Tras la germinación en oscuridad, una vez las plantas alcanzan la superficie y se exponen a la luz, los fitocromos, fotoreceptores que perciben la presencia de luz roja y roja lejana, se activan y se traslocan al núcleo, donde inducen la degradación de los factores de transcripción PIFs. La degradación de estas proteínas produce amplios cambios en el transcriptoma de las plantas induciendo el desarrollo fotomorfogénico. Al inicio de la tesis, las redes transcripcionales reguladas por los PIFs habían sido descritas, sin embargo, los genes que inician la cascada transcripcional que implementan las funciones celulares que permiten a las plantas desarrollarse fotomorfogénicamente eran desconocidos. Nuestro principal objetivo ha sido determinar estos genes, para ello realizamos un cribado de supresores del fenotipo fotomorfogénico constitutivo de plantas mutantes de genes PIF. Los resultados del cribado nos han permitido identificar nuevos reguladores del desarrollo fotomorfogénico que actúan como intermediarios de la cascada de señalización iniciada por los factores de transcripción PIF. Estos resultados permiten ampliar el conocimiento de la función transcripcional de los PIFs, mostrando ejemplos específicos de genes tanto inducidos como reprimidos. Además, nuestro trabajo ha permitido determinar que la biogénesis del cloroplasto es un proceso necesario para que las plantas se desarrollen fotomorfogénicamente.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

32

Pellicer, Moscardó Jaume. "Sistemàtica i filogènia d' "Artemisia" i gèneres relacionats: una aproximació citogenètica i molecular amb especial èmfasi en el subgènere "Dracunculus"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/2624.

Full text

Abstract:

El gènere "Artemisia és un dels més grans, pel que fa a nombre d'espècies, de la família de les Asteraceae i és àmpliament distribuït, principalment a l'hemisferi nord, on ocupa hàbitats molt diversos. Algunes de les seves espècies tenen una gran importància econòmica pels seus usos medicinals, alimentaris i ornamentals entre d'altres. El gènere és força conegut des del punt de vista de la seva composició química, però la manca d'estudis biològics generals sobre el gènere i les relacions entre les seves espècies ha sigut la raó per la qual hem dut a terme aquesta tesi doctoral.

Aquest estudi comprèn treballs de filogènia molecular basats en la seqüenciació de regions del DNA nuclear i cloroplàstic, que delimiten el subgènere Dracunculus respecte dels altres quatre subgèneres d'Artemisia i estableixen les relaciones entre les espècies que el formen. Les reconstruccions filogenètiques han servit com a marc de discussió per a la resta d'aproximacions, que comprenen estudis cariològics, citogenètics i palinològics i han permès d'establir hipòtesis sobre la colonització del continent sud-americà. S'han realitzat nombrosos recomptes cromosòmicos, molts cops nous per als tàxons concernits, entre ells el primer en el nivell de ploïdia més alt conegut fins ara en el gènere, 16x. Cal destacar a més l'estudi de la grandària del genoma, que estableix un comportament de saturació en l'augment de la quantitat de DNA nuclear en els poliploides i un límit superior per a aquest paràmetre en el gènere. Els estudis sobre les regions 5S i 45S del DNA ribosòmic, duts a terme amb la tècnica d'hibridació in situ fluorescent (FISH), han suggerit l'existència d'un possible model ancestral per al gènere Artemisia quant a la distribució de l'rDNA. L'evolució del genoma d'aquestes espècies ha d'entendre's com el resultat de nombroses reorganitzacions cromosòmiques i de processos de poliploïdització i d'hibridació. També s'ha realitzat una caracterització morfomètrica i microestructural del pol·len del gènere Ajania, així com d'altres Artemisiinae relacionades. Hem confirmat la coexistència dels dos tipus pol·línics descrits a la subtribu, Anthemis i Artemisia, essent el primer el que caracteriza el gènere Ajania. Amb aquestes dades, i en el marc d'una filogènia de la subtribu, podem suggerir que probablement hi ha hagut un canvi del tipus Anthemis (ancestral) al tipus Artemisia (derivat), fet que troba el suport del canvi de la síndrome de pol·linització, d'entomòfila a anemòfila.
The genus Artemisia is one of the largest of the Asteraceae family. It is widely distributed, mainly in the northern hemisphere, where it occupies very different habitats. Some of the species have economic importance for their medicinal uses, as well as for food and ornamental purposes among others. The genus is well known from the standpoint of their chemical composition, but the lack of general biological studies and the poor knowledge of the relationships among its species has been the reason why we have conducted the present thesis.
The present study includes a molecular phylogeny based on nuclear and chloroplast DNA regions, which circumscribes the subgenus Dracunculus within the genus Artemisia, studying in depth the relationships between the species of the subgenus. Other phylogenetic reconstructions have been used as frameworks for discussion in different approaches, including karyological, cytogenetic and pollen studies, allowing us to establish, among others, hypotheses about the colonization of South America. Many chromosome counts have been carried out, often related to new taxa, including the first report of the highest ploidy level in the genus to date, 16x (2n = 144 chromosomes). The thesis also includes the study of genome size. The results obtained seem to indicate that the increase of nuclear DNA amount across ploidy levels follows a saturation behaviour according to the Michaelis-Menten function, and a theoretical upper limit for this parameter is hypothesized for the genus. Studies on 5S and 45S regions of ribosomal DNA, carried out with the technique of fluorescent in situ hybridization (FISH) have suggested the existence of different patterns of rDNA distribution in complexes such as the annual representatives of the genus, the subgenus Dracunculus and in the polyploid species on the genus Artemisia. Genome evolution of these species should be understood as the result of numerous chromosomal rearrangements and processes of hybridization and polyploidization. We have also performed a morphometrical and microstructural characterization of the pollen in the genus Ajania and other related Artemisiinae. We have confirmed the coexistence of the two pollen types described in the subtribe, Anthemis and Artemisia, the former being the one that characterizes the genus Ajania. With these data, and in the context of a phylogeny of the subtribe, we suggest that there has probably been a change from the Anthemis type (ancestral) to Artemisia type (derived), a fact which is also supported by the change in the pollination syndrome from entomophily to anemophily.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

33

López, Viñallonga Sara. "Evolució, filogènia i sistemàtica del complex "Arctium-Cousinia"." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2009. http://hdl.handle.net/10803/961.

Full text

Abstract:

Aquesta tesi se centra en el complex Arctium-Cousinia (Compositae, Cardueae-Carduinae) que comprèn un dels gèneres més amplis de les Compostes, Cousinia Cass. (aproximadament 600 espècies), i altres gèneres menors com Arctium L., Hypacanthium Juz. i Schmalhausenia C. Winkl. Les espècies d'aquest complex es distribueixen principalment per les muntanyes d'Àsia Central (Tien Shan i Pamir-Alai) i la regió Irano-Turània. Al seu torn, Arctium conté algunes espècies cosmopolites. Existeixen importants controvèrsies quant a la delimitació i adscripció d'alguns taxons d'aquest complex d'espècies i s'obtenen dades contradictòries en funció del tipus de dades considerades.

La filogènia generada al present treball, confirma la monofilia del complex Arctium-Cousinia així com la seva subdivisió en dos llinatges també monofilètics anomenats Arctioide i Cousinioide. Al seu torn posa de manifest la manca de monofilia dels gèneres Arctium i Cousinia i de Cousinia subgèneres Cynaroides i Hypacanthodes. La solució que es proposa és la redefinició del gènere Arctium al qual s'han transferit totes les espècies del llinatge Arctioide i s'han proposat els canvis nomenclaturals pertinents. Paral·lelament, mitjançant la tècnica del rellotge molecular, s'ha datat el complex Arctium-Cousinia en 19.1 ma, la separació dels llinatges Arctioide i Cousinioide en 14.8 ma i la diversificació dels esmentats llinatges en 9.7 ma i 8,7 ma, respectivament.

L'estudi sobre la genètica poblacional d'Arctium minus, realitzat mitjançant l'ús de microsatèl·lits dissenyats a aquest treball, ha mostrat que els patrons de variabilitat genètica de l'esmentada espècie són consistents amb les seves característiques biològiques: la seva capacitat d'autofecundació i el seu curt cicle de vida expliquen la seva baixa diversitat genètica, alts valors d'endogàmia i excés d'homozigots. La major part de la variabilitat genètica es troba entre poblacions a causa d'un baix flux gènic entre elles juntament amb la seva capacitat facultativa d'autofecundació. S'han detectat indicis de què A. Minus s'hauria refugiat al sud de la seva actual àrea de distribució durant les glaciacions del Pleistocè i posteriorment hauria recolonitzat Europa. Aquests patrons s'haurien vist emmascarats per influència recent de l'activitat humana i per esdeveniments de dispersió de llavors a llarga distància.

English summary:
This thesis is focused on the Arctium-Cousinia complex (Compositae, Cardueae-Carduinae), including Arctium L., Cousinia Cass. as one of the largest genera of the Compositae, Hypacanthium Juz. and Schmalhausenia C. Winkl. This group of genera has its highest diversity in the Irano-Turanian region and the mountains of Central Asia (Tien Shan and Pamir-Alaj). Arctium s.str. is Eurosiberian in distribution. Significant difficulties in generic delimitation in this complex arise from the incongruent distribution of several morphological, pollen, karyological and molecular characters.

The phylogeny obtained bears out the monophyly of the Arctium-Cousinia complex and its division in two monophyletic lineages named Arctioid and Cousinioid. Our analyses also show that Arctium and Cousinia as well as Cousinia subgenera Cynaroides and Hypacanthodes are not monophyletic. As a solution, a broadly monophyletic genus Arctium is proposed, including all the species belonging to the Arctioid lineage and we provide nomenclatural changes when necessary. In addition, using the molecular clock approach the Arctium-Cousinia complex is dated in 19.1 mya, the split of the Arctioid and Cousinioid lineages in 14.8 mya and the diversification of the lineages mentioned in 9.7 mya and 8,7 mya, respectively.

Regarding the population genetics of Arctium minus (Hill) Bernh., investigated using microsatellite markers developed for this study, the observed patterns of genetic variation are consistent with its life style. Low gene diversity, high inbreeding values and significant homozygote excess were recovered, factors linked with the self-pollination ability of A. minus and its short-life cycle. Most of the genetic variability is found among instead of within populations due to low gene flow altogether with its self-pollination ability. There are few signs which may suggest that A. minus adapted to the Pleistocene climatic changes in the European populations with putative refugia in the south of its present distribution from where the species might radiate northwards. It is also suggested that original biogeographic patterns in A. minus may have been blurred by human activity and by long distance seed dispersal.
This thesis is focused on the Arctium-Cousinia complex (Compositae, Cardueae-Carduinae), including Arctium L., Cousinia Cass. as one of the largest genera of the Compositae, Hypacanthium Juz. and Schmalhausenia C. Winkl. This group of genera has its highest diversity in the Irano-Turanian region and the mountains of Central Asia (Tien Shan and Pamir-Alaj). Arctium s.str. is Eurosiberian in distribution. Significant difficulties in generic delimitation in this complex arise from the incongruent distribution of several morphological, pollen, karyological and molecular characters.

The phylogeny obtained bears out the monophyly of the Arctium-Cousinia complex and its division in two monophyletic lineages named Arctioid and Cousinioid. Our analyses also show that Arctium and Cousinia as well as Cousinia subgenera Cynaroides and Hypacanthodes are not monophyletic. As a solution, a broadly monophyletic genus Arctium is proposed, including all the species belonging to the Arctioid lineage and we provide nomenclatural changes when necessary. In addition, using the molecular clock approach the Arctium-Cousinia complex is dated in 19.1 mya, the split of the Arctioid and Cousinioid lineages in 14.8 mya and the diversification of the lineages mentioned in 9.7 mya and 8,7 mya, respectively.

Regarding the population genetics of Arctium minus (Hill) Bernh., investigated using microsatellite markers developed for this study, the observed patterns of genetic variation are consistent with its life style. Low gene diversity, high inbreeding values and significant homozygote excess were recovered, factors linked with the self-pollination ability of A. minus and its short-life cycle. Most of the genetic variability is found among instead of within populations due to low gene flow altogether with its self-pollination ability. There are few signs which may suggest that A. minus adapted to the Pleistocene climatic changes in the European populations with putative refugia in the south of its present distribution from where the species might radiate northwards. It is also suggested that original biogeographic patterns in A. minus may have been blurred by human activity and by long distance seed dispersal.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

34

Riba, Pijuan Ferran. "Demografia i dinàmica de poblacions de Bromus diandrus Roth en cereals d'hivern." Doctoral thesis, Universitat de Lleida, 1993. http://hdl.handle.net/10803/8207.

Full text

Abstract:

Els secans semiàrids ocupen un elevat percentatge de les terres de conreu de moltes regions de la Península Ibèrica, aproximadament uns 8 milions d'hectàrees, constituint la base fonamental de l'activitat agrària d'àmplies zones. Aquestes àrees estan generalment caracteritzades per unes condicions edafo-climàtiques força "dures" que limiten notablement les alternatives de conreu, i que afavoreixen en la majoria dels casos el monocultiu de cereals.
Si bé en moltes d'aquestes zones la rendibilitat de l'activitat agrícola pròpiament dita es complementa sovint amb una activitat ramadera, des de fa uns anys, mantenir la rendibilitat d'aquesta activitat agrícola en base al monocultiu de cereal d'hivern, és cada cop més difícil.
Davant aquesta situació, els agricultors es veuen abocats molts cops a abandonar el conreu d'aquells terrenys menys productius o innacessibles, i en tot cas, recórrer a una estràtegia per tal de mantenir la rendibilitat d'aquells terrenys en els quals la productivitat pot assolir un cert nivell. Això es pot realitzar de diferents maneres, ja sigui fent una reducció dels costos de producció (disminuint el nombre de labors del sòl, reduint l'ús d'agroquímics), o bé també de vegades, fent una alternança de l'habitual conreu del cereal amb altres conreus "ocasionals" (colza, veces, girasol), en funció de garanties de preu que l'administració, cooperatives o altres entitats estableixin. D'aquestes dues possibilitats esmentades, sembla que la primera és la que s'ha adoptat més ampliament, per raons pràctiques.
Les feines de preparació del terreny i els agroquímics, constituexen uns dels costos de producció més importants en el conreu de cereals (ARNAL 1990), i han estat els aspectes que més s'han transformat en aq esta línia d'abaratiment de costos.
Aquestes pràctiques, en contrapartida però, tenen associats alguns aspectes negatius, d'entre els quals es podria destacar la tendència a incrementar la presència de males herbes (FROUD-WILLIAMS et al.,1981; NAVARRETE, 1992). Aquests autors mostren en els seus treballs, com diverses espècies de plantes arvenses en general, i algunes concretes en particular, tenen tendència a establir-se amb més facilitat en els camps, quan la intensitat de treball del sòl disminueix.
Una de les espècies que s'instal.la amb certa facilitat en els camps de cereals de secà en aquestes condicions, i que és a més difícil de controlar, és Bromus diandrus Roth, conegut popularment amb el nóm de "blat del diable", "estripasacs" o també "escaldaboques".
Des que GARCIA-BAUDIN (1983, 1986), van fer esment per primer cop de l'aparició d'aquesta espècie com a mala herba dels cereals d'hivern a diverses zones de Castella, altres autors han anat assenyalant la seva presència arreu de la Península. Així, OCHOA i AIBAR (1987), l'assenyalen a diverses zones de l'Aragó; ESPARZA i TIEBAS (1987), a Navarra i RIBA et al. (1988), l'assenyalen a Catalunya.
Si bé el motiu primer de l'aparició d'aquesta espècie en un camp com a mala herba pot estar lligada als factors de conreu abans esmentats, la posterior perpetuació de les infestacions, ho pot estar al dèbil control que els herbicides antigramínies habitualment utilitzats en el conreu de cereal, tenen sobre aquesta espècie.
Com el problema de Bromus diandrus com a mala herba és relativament recent, hi ha escassos coneixements tant pel que fa als aspectes del comportament agroecològic, tals com la dinàmica de poblacions, capacitat de competència amb el conreu, la susceptibilitat a diferents agroquímics, o bé el paper que determinades rotacions de conreu poden tenir sobre el seu control.
Los secanos semiáridos ocupan uno elevado porcentaje de las tierras de cultivo de muchas regiones de la Península Ibérica, aproximadamente unos 8 millones de hectáreas, constituyendo la base fundamental de la actividad agraria de amplias zonas. Estas áreas están generalmente caracterizadas por unas condiciones edafo-climáticas muy "duras" que limitan notablemente las alternativas de cultivo, y que favorecen en la mayoría de los casos el monocultivo de cereales.
Si bien en muchas de estas zonas la rentabilidad de la actividad agrícola propiamente dicha se complementa a menudo con una actividad ganadera, desde hace unos años, mantener la rentabilidad de esta actividad agrícola en base al monocultivo de cereal de invierno, es cada golpe más difícil.
Ante esta situación, los agricultores se ven abocados muchos golpes a abandonar el cultivo de aquellos terrenos menos productivos o inaccesible, y en todo caso, recurrir a una estrategia por tal de mantener la rentabilidad de aquellos terrenos en los cuales la productividad puede lograr uno cierto nivel. Esto se puede realizar de diferentes maneras, ya sea haciendo una reducción de los costes de producción (disminuyendo el número de labores del suelo, reduciendo el uso de agroquímicos), o bien también de veces, haciendo una alternancia del habitual cultivo del cereal con otros cultivos "ocasionales" (colza, veces, girasol), en función de garantías de precio que la administración, cooperativas o otros entidades establezcan. De estas dos posibilidades mencionadas, parece que la primera es la que se ha adoptado más ampliamente, por razones prácticas.
Los trabajos de preparación del terreno y los agroquímicos, constituyen unos de los costes de producción más importantes en el cultivo de cereales (ARNAL 1990), y han estado los aspectos que más se han transformado en esta línea de abaratamiento de costes.
Estas prácticas, en contrapartida pero, tienen asociados algunos aspectos negativos, de entre los cuales se podría destacar la tendencia a incrementar la presencia de malezas (FROUD-WILLIAMS te al.,1981; NAVARRETE, 1992). Estos autores muestran en sus trabajos, como varias especies de plantas arvenses por lo general, y algunas concretas en particular, tienen tendencia a establecerse con más facilidad en los campos, cuándo la intensidad de trabajo del suelo disminuye.
Una de las especies que se instala con cierta facilidad en los campos de cereales de secano en estas condiciones, y que es además difícil de controlar, es Bromus diandrus Roth, conocido popularmente con el nombre de "trigo del diablo", "estripasacs" o también "escaldaboques".
Desde que GARCIA-BAUDIN (1983, 1986), hicieron mención por primero golpe de la aparición de esta especie como maleza de los cereales de invierno a varias zonas de Castilla, otros autores han ido señalando su presencia arreo de la Península. Así, OCHOA y AIBAR (1987), el señalan a varias zonas del Aragón; ESPARZA y TIEBAS (1987), a Navarra y ORILLA te al. (1988), el señalan a Catalunya.
Si bien el motivo primero de la aparición de esta especie en un campo como maleza puede estar atada a los factores de cultivo antes mencionados, la posterior perpetuación de las infestaciones, lo puede estar al debil control que los herbicidas antigramínias habitualmente utilizados en el cultivo de cereal, tienen sobre esta especie.
Como el problema de Bromus diandrus como maleza es relativamente reciente, hay escasos conocimientos tanto con respecto a los aspectos del comportamiento agroecológico, tales como la dinámica de poblaciones, capacitado de competencia con el cultivo, la susceptibilidad a diferentes agroquímicos, o bien el papel que determinadas rotaciones de cultivo pueden tener sobre su control.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

35

Panofré, Charlotte Anne. "Printing Protestant texts under Mary I : the Marian exiles' publishing strategies in their European context, 1553-58." Thesis, University of Cambridge, 2014. http://ethos.bl.uk/OrderDetails.do?uin=uk.bl.ethos.708245.

Full text

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

36

Blanco, Moreno José Manuel. "Effects of dispersal and competition with "Avena Sterilis" L. on the spatial structure and dynamics of "Lolium rigidum" Gaudin in dryland cereal fields." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2004. http://hdl.handle.net/10803/939.

Full text

Abstract:

This thesis focuses on different spatial issues in relation to the commonest weed species (Avena sterilis L. and Lolium rigidum Gaudin) in dryland cereal crops.
A 3-year detailed study of L. rigidum and A. sterilis mixed weed community at contrasting scales offered an insight on the various factors that affect weed distribution across space and time. A. sterilis showed fairly constant spatial structure of its population across time at large scale, with well-defined patches. L. rigidum showed poorly defined patches that were not stable across time. Interaction between species explained to some degree the spatial distribution at large scale: there was a progressive replacement of L. rigidum by A. sterilis. At fine scale both species showed a clear interaction effect from primary dispersal (more important in A. sterilis) and secondary dispersal from combine harvesting (more important in L. rigidum) which generated a clearly banded pattern in L. rigidum populations but not in A. sterilis.
Many attempts have been made to characterise the competition against wheat from L. rigidum and A. sterilis, but no attention has been paid to within field spatial and temporal variation. The stability of competition in crop-weed mixtures dominated by L. rigidum and A. sterilis across time and location was examined. A. sterilis was more competitive than L. rigidum, and this relationship was stable over time and location. However, L. rigidum performed better in a dry season, whilst its effect was hardly noticeable in a wetter one. The competitive relationships between weeds and this changes in competitive ability could explain to some degree the spatial distribution of weeds and the replacement of L. Rigidum by A. sterilis that was found.
Dispersal behaviour had been reported for A. sterilis, but not for L. rigidum. Therefore, the relationship between the dispersal of seeds and the distribution pattern of weeds at fine scale was only analysed for L. rigidum. Primary dispersal of L. rigidum seeds occurs in a very limited space around the parent plants, but the density of seed is low since most seeds do not spontaneously fall from spikes. In contrast, many seeds are spread by combine harvesters. Maximum dispersal distance exceeded 18 m from established stands in cereal fields, although most seeds remained within the established stands. In addition, the action of the combine harvesters tended to accumulate L. rigidum seeds predominantly under the straw swath, with some lateral movement. This action could explain the fine scale banded pattern of L. rigidum in cereal fields.
Seed dispersal equations were included in a demographic model in order to assess the population dynamics and the spread of Lolium rigidum from a point source. The model was used to describe the behaviour of L. rigidum populations in the absence of control practices and to predict the effect of various control strategies. The sensitivity of the model to variation in demographic parameters was low except for seed production, for which sensitivity was up to 99%. Spread rate was hardly affected by changes in demographic parameters except fecundity, which at its lowest limit keeps the population at a critical size and leads to occasional extinction. Thus, the management practices with the greatest influence on population growth would be those affecting seed production or seed losses during dispersal. However, factors most affecting patch spread would be weed phenology (mainly rate of spontaneous seed shed at harvest) and disruption of the cereal cycle (fallow), but not demographic parameters, since these do not affect dispersal distance. The contribution of dispersal to spatial patterning was clear, since the simulation model predicted a fine scale banded-pattern similar to that found in the field.
L'agricultura de precisió, i en concret els tractaments localitzats de males herbes, presenta certes limitacions en la pràctica. Aquesta tesi intenta analitzar aquestes limitacions mitjançant l'estudi de diferents aspectes de l'ecologia de les espècies de males herbes més freqüents i abundants als conreus de cereals de secà de Catalunya (Avena sterilis L. i Lolium rigidum Gaudin).
L'estudi al llarg de tres anys d'una comunitat mixta d'A. sterilis i L. rigidum a diferents escales de treball va mostrar que hi ha diferents factors que afecten al llarg del temps i l'espai la distribució espacial de les males herbes. A. sterilis va mostrar una estructura espacial constant al llarg del temps a escala de finca, amb rodals ben definits. L. rigidum però va presentar rodals poc definits que no van ser estables al llarg del temps. La interacció entre les dues espècies va ser una de les causes dels canvis en la distribució espacial a escala de finca: es va produir un reemplaçament progressiu de L.rigidum per A. sterilis. A escala de detall totes dues espècies van mostrar una clara interacció entre la dispersió primària (més important a A. sterilis) i la dispersió secundària per les segadores (més important a L. rigidum) que genera un patró en bandes en L. rigidum.
Tot i que sovint s'ha analitzat la competència d'aquestes males herbes amb els cereals, no s'ha donat gaire importància al fet que els efectes d'aquestes puguin variar en funció de l'espai i del temps. En la comunitat examinada A. sterilis va mostrar-se més competitiva que L. rigidum, i aquesta relació va ser estable tan en el temps com en l'espai. No obstant, L. rigidum va ser més competitiu en una campanya seca, mentre que gairebé no va causar pèrdues en una campanya més humida. La relació de competència entre espècies y els seus canvis poden explicar fins a cert punt la distribució espacial de les males herbes y el reemplaçament d'unes espècies per altres.
Com que la dispersió ja havia estat caracteritzada per altres espècies del gènere Avena, es va treballar la relació entre dispersió i estructura espacial a petita escala per L. rigidum. Com que bona part de les llavors de L. rigidum no es desprenen abans de la sega, moltes són dispersades per les segadores. Aquesta dispersió té un gran abast (més de 18 m) tot i què la majoria de llavors no recorren grans distàncies. A més, les segadores acumulen les llavors de L. rigidum sota la palla segada, amb poca dispersió lateral. Aquest fenomen explica el patró en bandes de les plantes de L. rigidum als camps de cereals.
Les dades de dispersió van ser incorporades en un model demogràfic espacialment explícit per avaluar la dinàmica de poblacions a partir d'un focus puntual, així com per avaluar l'efecte de les pràctiques de control. La sensibilitat del model a la variació dels paràmetres demogràfics va ser baixa, excepte per a la fecunditat. La taxa d'expansió no es va veure afectada pels paràmetres demogràfics excepte per la fecunditat, que al seu límit inferior manté la població al marge de la extinció per atzar. Les pràctiques de control més efectives per reduir el creixement de les poblacions són aquelles que afecten la incorporació de llavors al sòl. No obstant, els factors que més afecten l'expansió de les poblacions són la proporció de llavors que romanen a les plantes en el moment de la sega i la disrupció del cicle del cereal amb el guaret, però no els paràmetres demogràfics, ja que aquests no afecten la distància de dispersió.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

37

Herralde, Travería Felicidad de. "Estudio integral de las respuestas ecofisiológicas al estrés hídrico: caracterización de variedades de almendro." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2000. http://hdl.handle.net/10803/937.

Full text

Abstract:

El almendro (Prunus amygdalus Batsch, syn P.dulcis (Miller) D.A. Webb) es un cultivo leñoso típicamente mediterráneo, que se adapta con facilidad a regiones con escasos recursos hídricos. El clima mediterráneo promueve estrés hídrico que da lugar a reducciones en la producción y respuestas de la especie frente al ambiente. En este contexto el conocimiento de las características del material vegetal puede permitir una optimización de su manejo agronómico y de los programas de mejora genética de la especie.
Con estos objetivos, en la presente tesis doctoral se caracterizaron ecofisiológicamente ocho variedades comerciales de almendro de diferentes procedencias y resistencias a la sequía empíricas: 'Desmayo Largueta', 'Falsa Barese', 'Garrigues', 'Lauranne', 'Marcona', 'Masbovera', 'Nonpareil' y 'Ramillete'. Se estudiaron sus características hídricas, hidráulicas, morfológicas y fotosintéticas, tanto en condiciones de campo como semicontroladas. Como corolario práctico de aplicación en la mejora genética de la especie, se caracterizó la descendencia F2 del cruzamiento híbrido almendro cv. 'Texas' x melocotonero cv. 'Earlygold' y se realizó una clasificación de todos estos individuos según su resistencia a la sequía.

El almendro presenta una gran plasticidad de respuesta en sus mecanismos de tolerancia. Algunas variedades presentan ajuste osmótico, otras ajuste elástico y otras de ellas ningún tipo de ajuste. También se describieron mecanismos de evitación, que contribuyeron en mayor grado a la respuesta final de la especie frente a la sequía.
La vulnerabilidad a la cavitación del almendro presenta una conducta intermedia entre especies caducifolias mesófilas de clima templado y especies mediterráneas esclerófilas. A potencial de punto de pérdida de turgencia, esta especie presenta porcentajes de pérdida de conductividad hidráulica xilemática alrededor del 70%. La relación entre la conductividad específica máxima y la pérdida de conductividad hidráulica, a potencial hídrico a punto de pérdida de turgencia, dan lugar a una mayor eficiencia en el transporte de agua en condiciones de déficit hídrico en aquellas variedades con una mayor conductividad específica máxima y una curva de vulnerabilidad intermedia. La medida de la conductividad hidráulica xilemática y la vulnerabilidad a la cavitación se ha mostrado como un método sencillo, reproductivo y fiable para la caracterización hidráulica en el almendro, que además permite establecer diferencias entre variedades.
La morfología de la copa determina el funcionamiento de la fotosíntesis y las relaciones hídricas y potencialmente modifica la productividad. En el caso del almendro se valoran como más favorables las copas abiertas, con hojas grandes y con ángulos de inclinación de las ramas distribuidos de forma compensada.
El almendro es una especie con una elevada capacidad fotosintética, con puntos de saturación de luz elevados. En condiciones de regadío, las diferentes limitaciones de la asimilación de CO2 entre variedades son metabólicas. En condiciones de déficit hídrico la limitación estomática es my importante para todas las variedades, pero no se han detectado lesiones en el aparato fotosintético.
La eficiencia en el uso del agua es uno de los parámetros que presenta más diferencias entre variedades. Una mayor eficiencia en el uso del agua a lo largo de toda la temporada de crecimiento vegetativo y reproductivo, podría ser el mayor determinante en la producción en condiciones de secano. El análisis de la composición isotópica del carbono y los parámetros de ella derivados, son un método sencillo y reproducible que proporciona muy buena información de la eficiencia en el uso del agua, presentando como ventajas el ser una medida integradora, que requiere poca manipulación y todo ello a un coste reducido.
De acuerdo con las conclusiones anteriores, las variedades pueden ser clasificadas en base a su resistencia a la sequía y productividad potencial, bajo condiciones de secano mediterráneo. De más a menos: 'Masbovera' y 'Falsa Barese', 'Garrigues, 'Ramillete' y 'Marcona', 'Lauranne', 'Nonpareil' y 'Desmayo Largueta'.
Los métodos y la información obtenidos en el presente trabajo permitieron descartar un 33% de los individuos de una F2, tomando como criterio de selección los caracteres que confieren resistencia a la sequía. El método se valida por la posición obtenida por los almendros, el melocotonero y el híbrido dentro del global de la clasificación. El método se plantea como una mejora en los métodos de selección precoz en trabajos de mejora genética en frutales.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

38

Hernández, García Iker. "Flavan-3-ol and ascorbate accumulation and oxidation in plants, and its physiological significance / Acumulación y oxidación de flavan-3-oles y ascorbato en plantas, y su significado fisiológico." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2007. http://hdl.handle.net/10803/948.

Full text

Abstract:

Flavonoids have received much attention in biology and medicine because of their high in vitro antioxidant activities. However, little is known about the physiological significance of this capacities in plants under stress conditions, but for anthocyanins, which act as photoprotective screens. The final objective of the present work was to determine the role of the accumulation and oxidation of flavonoids in plants under abiotic stress conditions, and to compare it with that of a well known antioxidant: ascorbate. To accomplish this objective, a multi-disciplinary approach was applied, including plant physiology, biochemistry and molecular biology techniques.
First, the total phenolic content of three Mediterranean species -Salvia officinalis (L), Melissa officinalis (L) and Cistus clusii (Dunal)- was analyzed as well as the changes they showed during a drought treatment. C. clusii plants showed the highest phenolic levels among the studied species, and these phenolics increased during the drought treatment. It is suggested that the biosynthesis of phenolics may serve as an alternative carbon, reduction equivalents and ATP sink. Second, the main antioxidant flavonoids in C. clusii leaf extreacts were identified to be (-)-epigallocatechin gallate (EGCG), (-)-epicatechin (EC) and (-)-epicatechin gallate (ECG). Levels of these flavan-3-ols increased during the drought treatment in a simmilar manner as ascorbate did, which moreover reduced the levels of its oxidized form, dehydroascorbate (DHA). It is suggested that aside ot the mentioned role as phenolics, flavan-3-ols may act as antioxidants in C. clusii plants under stress. Next, the role of these flavan-3-ols in different aged C. clusii plants in field conditions was studied. In this experiment it is shown that the accumulation of monomeric reduced flavan-3-ols is triggered by incident light (maximum radiation or photoperiod). Moreover, the accumulation of monomeric reduced, monomeric oxidized (quinones) and polymeric (proanthocyanidins) flavan-3-ols may serve also an alternative carbon, reduction equivalents and ATP sink as well as an antioxidant mechanism as plants age. Next, the oxidation of monomeric reduced flavan-3-ols to their respective quinones was studied in tea plants under severe drught stress. EC and EGCG oxidize to their respective quinones in such conditions, suggesting that EC and EGCG may act as membrane antioxidants. Finally, the role of ascorbate oxidation state in the apoplast as a cell signal was studied. Tobacco transgenic plants with shifted ascorbate oxidase activity modulated showed shifted transcript profile. Many cell preocesses were altered at gene expression levels upon shifting the ascorbate oxidation state in the apoplast, including H2O2 homeostasis, electron transport and stress responses. Moreover, Ca2+ is shown to be a key component of the ascorbate oxidation state signal transduction pathway to the nucleus.
In conclusion, in this study it is demonstrated the presence of EC, EGCG y ECG in C. clusii and that the levels of these flavan-3-ols increase with drought. These flavan-3-ols may serve as an alternative C, reduction equivalents and ATP sink. Flavan-3-ols accumulate in plants as they age, especially during streass periods. Flavan-3-ols are oxidized to their respective quinones under severe drought stress, particularly in tea plants, and they may act as membrane antioxidants. The oxidation state of the ascorbate in the apoplast acts as a cell signal regulating different processes within the symplast at gene expression levels, including H2O2 homeostasis.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

39

Sant, i. Vilella M. Dolors. "Estudio de las características del intercambio gaseoso de variedades de geranio en cultivo protegido en zonas de clima mediterráneo." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1987. http://hdl.handle.net/10803/956.

Full text

Abstract:

En plantas de geranio dedicadas a la producción de esquejes (Pelargonium x hortorum cv. Orange Ricard, P. grandiflorum cv. FJamingo y P. peltatum cv. Old Lady, cultivadas en contenedor, en substrato artificial, en un invernadero comercial) se realizaron series estacionales de medidas del intercambio gaseoso en laboratorio en respuesta a cambios de irradiancia, temperatura y humedad del aire, y se determinaron en el invernadero la respuesta en el ciclo diario de la fotosíntesis neta, transpiración, conductancia estomática y temperatura de hoja (sistema ADC y porómetro LICOR-1600), potencial hídrico del xilema (bomba de Scholander) y contenido hídrico del substrato. La variación estacional de la tasa fotosintética máxima (16-9 umol C02 m-2 s-1) fue el resultado de una variación estacional en la conductancia estomática (600200 mmol m-2 s-1), propiciada por la reducción de la densidad estomática en invierno, más que de una reducción de la capacidad fotosintética, que se mantuvo en valores entre 60 y 90 mmol m-2 s-1. El C02 intercelular fue dependiente de la irradiancia y esta dependencia varió estacionalmente. «Orange Ricard» y «Flamingo» mostraron buena tolerancia a altas temperaturas (31-35º C), al contrario que «Old Lady». La excesiva extinción de las cubiertas y el inadecuado manejo del riego fueron los principales factores limitantes de la fotosíntesis en las instalaciones de cultivo estudiadas.
"LEAF GAS EXCHANGE CHARACTERISTICS OF THREE GERANIUM CULTIVARS GROWN UNDER GREENHOUSE CONDITIONS IN THE MEDITERRANEAN AREA"

TEXT:

Leaf gas exchange responses to light, leaf temperature and air humidity were studied under laboratory conditions on potted geranium stock plants (Pelargonium x hortorum ev. Orange Ricard, P. grandiflorum ev. Flamingo y P. peltatum ev. Old Lady) grown in a commercial greenhouse in the Mediterranean area. Daily courses of gas exchange (ADC system and LICOR-l600 porometer), and substrate-plant water relations were also measured in the greenhouse. Changes on maximum photosynthetic rate (16-9 mmol C02 m-2 s-l) were due to seasonal variations in stomatal conductance (600-200 mmol m-2 s-1), related to a winter decrease of stomatal density, more than to a decline of mesophyll photosynthetic capacity. The internal CO2 partial pressure was light dependent and this relation changed seasonally. «Orange Ricard» and «Flamingo», unlike «Old Lady», showed both a good tolerance to high temperatures (31-35ºC). The main photosynthesis limiting factors were: low levels of irradiance in the greenhouse, due to an excessive cover shading, and inappropriate irrigation management.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

40

Devis, Ortega Joan. "Flora i vegetació del territori comprès entre el riu Segre i el Port del Comte (Prepirineus catalans, Lleida)." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2006. http://hdl.handle.net/10803/959.

Full text

Abstract:

Situat sobre la zona sud-pirinenca del Prepirineus Centrals Catalans, el territori estudiat ocupa una extensió de 363 km2 (projecció mdt), comprès entre els 525 m de l'embassament d'Oliana i els 2380 m del Pedró dels Quatre Batlles, bona part d'ell sota la influència d'un clima axeromèric submediterrani continental, llevat de les parts elevades de clima axèric fred. La població hi és més aviat escassa, l'activitat principal dels quals està relacionada amb les tasques forestals i ramaderes.

El catàleg florístic aplega 1058 tàxons agrupats en 114 famílies. D'aquells, 17 amplien la seva àrea de distribució per Catalunya i una vuitantena el seu interval altitudinal. Predomina l'element eurosiberià (45,1 %), seguit de l'element mediterrani (25,4 %) i pluriregional (18,6 %). Es destaca l'abundància d'oròfits (13,6 %) i l'escassetat de plantes boreoalpines (7,6 %).

Pel que fa a l'espectre biològic, hemicriptòfits (44,0 %) i teròfits (22,3 %), són els components majoritaris. Segueixen en menor proporció camèfits (13,9 %), faneròfits (11,0 %), geòfits (7,5 %) i hidròfits (1,0 %). Considerem l'existència de 66 tàxons d'interès especial (6,3 % de la flora), dels quals 49 són endemismes del NE de la península Ibèrica i 18 tàxons són inclosos en llistes o llibres vermells. Proposem un total de 19 com d'especial rellevància per a la flora local.

Hem reconegut un total de 92 comunitats vegetals i dues més sense categoria sintaxonòmica, repartides en 18 classes. Del total, un 55,4% formen part d'algun dels 22 hàbitats d'interès comunitari presents al territori, quatre dels quals ho són d'interès prioritari.

Descrivim una nova subassociació, Festucetum scopariae (Susplugas) Br.-Bl. 1948 antennarietosum dioicae, I proposem canvis de nom per a les següents comunitats: Alysso serpyllifolii-Erinaceetum anthyllidis (Molero & Vigo 1981) Valls 2003 nom. invers. propos. Devis & I. Soriano; Saxifrago longifoliae-Ramondetum myconi Br.-Bl. in Meier & Br.-Bl. 1934 thymetosum palearensis (= Saxifrago-Ramondetum thymetosum vulgaris I. Soriano 1996); Euphrasio strictae-Plantaginetum mediae O. Bolòs 1954 caricetosum humilis (= Euphrasio-Plantaginetum festucobrachypodietosum phoenicoidis Vigo 1979), i Rosmarino officinalis-Lithospermetum fruticosi Br.-Bl. ex Molinier 1934 arctostaphylletosum uvae-ursi (= Rosmarino-Lithospermetum Br.-Bl. ex Molinier 1934 scabioso-rosmarinetosum O. Bolòs 1960).

Quan al paisatge vegetal realitzem un estudi des d'un punt de vista altitudinal i des d'un punt de vista fisiogràfic que ens ha portat a diferenciar cinc gran unitats paisatgístiques: La vall de la Móra Comdal, la Ribera Salada, la vall del riu Perles-riu d'Alinyà, la vall de la Vansa i el massís de Port del Comte

La cartografia presentada es composa d'un mapa de vegetació actual format per 1.163 polígons corresponents a 64 unitats de vegetació i tres nivells de complexitat estructural (unitats subsimples, complèxides i mosaics); un mapa de vegetació potencial, amb 430 polígons referibles a 15 unitats estructurades en tres grups (vegetació zonal, vegetación azonal i àrees sense, o gairebé sense vegetació) i un mapa d'hàbitats d'interès per a la conservació, amb 965 polígons distribuïts en 26 categories agrupades en 8 unitats principals.

Pel que fa a la conservació del patrimoni natural, les superfícies recobertes per hàbitats d'interès prioritari, comunitari o local, que fan part d'alguns dels espais protegits oscil·len entre el 73 % en el cas de la Reserva de la Muntanya d'Alinyà i el 85,5 %, per a l'EIN Turp-la Valldan.

Es proposen mesures per a la gestió i conservació, centrades en la prevenció, en la recerca científica i l'aprofitament sostenible dels recursos naturals. Demanem algun tipus de protecció sobre 19 tàxons i 12 comunitats vegetals, que considerem d'especial interès pel nostre territori. A llarg plaç proposem la reunió dels tres EIN i de la Reserva de la Muntanya d'Alinyà, en un sòl Espai d'Interès Natural denominat Prepirineus Meridionals Catalans.
Located in the Southern part of the Catalan Central Pre-Pyrenees, the studied area has an approximate extension of 330 Km2 (363 Km2 in DEM projection), the altitudes ranging from 525 m in the Oliana reservoir and 2,380 m in the Pedró dels Quatre Batlles peak. The most of the territory is under the influence of a axeromeric sub-mediterranean continental climate, except for the highest zones with cold axeric climate. The zone is barely populated, whose main activities are related to forest working and stockbreeding.

There have been identified 1,058 plants grouped in 114 families and 92 vegetal communities, belonging to 18 classes. Of the whole of the communities, 55.4% corresponds to some of the 22 Natural Habitat Types of Community Interest, and four of them have priority interest.

We describe a new subassociation, Festucetum scopariae (Susplugas) Br.-Bl. 1948 antennarietosum dioicae, and we propose a name change in the following cases: Alysso serpyllifolii--Erinaceetum anthyllidis (Molero & Vigo 1981) Valls 2003 nom. invers. propos. Devis & I. Soriano; Saxifrago longifoliae-Ramondetum myconi Br.-Bl. in Meier & Br.-Bl. 1934 thymetosum palearensis (= Saxifrago-Ramondetum thymetosum vulgaris I. Soriano 1996); Euphrasio strictae- Plantaginetum mediae O. Bolòs 1954 caricetosum humilis (= Euphrasio-Plantaginetum festuco-brachypodietosum phoenicoidis Vigo 1979), and Rosmarino officinalis-Lithospermetum fruticosi Br.-Bl. ex Molinier 1934 arctostaphylletosum uvae-ursi (= Rosmarino-Lithospermetum Br.-Bl. ex Molinier 1934 scabioso-rosmarinetosum O. Bolòs 1960).

Regarding the vegetal landscape, we carry out a study from an altitudinal point of view and from a physiographical point of view, which lead us to divide the zone in five landscape units: The Móra Comdal valley, The Ribera Salada, The valley of the river Perles-Alinyà, The Vansa valley and The Port del Comte massif.

The presented cartography includes a present vegetation map, a potential vegetation map and a map of interesting habitats of conservation.

We propose several measures for the management and the conservation, focused in prevention, scientific research and a sustainable use of the natural resources. We ask for, specifically, some kind of special protection upon 19 taxonomic units, and 12 vegetal communities, that we consider to have special interest in our territory. In long-term we propose to merge the three Areas of Natural Interest (EIN) and the Alinyà Mountain Reserve, in just one Area of Natural Interest called "Prepirineus Meridionals Catalans".

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

41

Sánchez, Tilló Ester. "Early steps regulationg proliferation and activation in macrophages." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2006. http://hdl.handle.net/10803/1811.

Full text

Abstract:

Macrophages are key regulators of immune system connecting innate and specific immune responses. Macrophages proliferate in presence of their growth factor, M-CSF. The addition of bacterial lipopolysacharide, LPS, induces macrophage activation and stops their proliferation engaging a pro-inflammatory response. The activation of ERK MAPK is required for both macrophage proliferation and activation. However, different time-course of ERK activation is displayed. Proliferation is a process dependent on early and short ERK activation, whereas LPS addition delays and elongates ERK activation inducing an inflammatory response. Proliferating or activating responses are balanced by the extent and duration of ERK phosphorylation that is regulated by mitogen kinase phosphatase MKP1 (DUSP1). MKP1 is induced by both M-CSF and LPS and its kinetics of induction is correlated with those of inactivation of MAPKs. The induction of MKP-1 by M-CSF or LPS is mediated by PKC-epsilon.

Our studies in primary cultures of murine bone marrow derived macrophages, show that MKP-1 expression by both M-CSF and LPS is dependent on activation of Raf-1 kinase, and its interaction with PKC Õ. The time-course of activation of ERK is correlated with that of Raf-1 and MEK-1/2. The use of specific inhibitors and RNA of interference, has shown that ERK activation during proliferation is dependent on Raf-1 activation, whereas in response to inflamatory stimuli such as LPS an alternative pathway to Raf-1 to direct the activation of these kinases. Inhibition of Raf-1 activity causes a growth arrest. The cell cycle blockage at G1 phase correlated with increased expression of cyclin-dependent kinase (Cdks) inhibitors, p21Waf1 and p27Kip1. On the other hand, no effects were observed during macrophage activation as assessed by pro-inflammatory cytokine expression and induction of nitric oxide synthase following LPS stimulation.

In addition, the transcriptional induction of MKP-1 phosphatase by both M-CSF and LPS is independent of ERK and p38 activation, but dependent on JNK activation as assessed using inhibitors. In consequence to inactivation of MKP-1, an elongation of other MAPKs activity, ERK and p38, is observed. Macrophages constitutively express JNK1 and JNK2 isoforms, while no JNK3 is detected.

JNK1 is the main isoform involved in JNK activity. Using single knock-out mice for jnk1 and jnk2 genes, we have demonstrated that MKP-1 induction is mediated by JNK1 isoform. Moreover, JNK1 is also required for biosynthesis of proinflammatory cytokines (TNF-alpha, IL-1beta and IL-6) and for induction of nitric oxide synthase. This requirement is independent on JNK1 function as regulator of MKP-1 induction, as shown using knock-out mice for this phosphatase.
These data indicate that Raf-1 is critical in ERK MAPK activation during macrophage proliferation whereas its absence does not compromise macrophage activation. Furthermore, Raf-1 is involved in the expression of MKP-1 phosphatase implicated in MAPK deactivation, through interaction with PKC-epsilon isoform. In addition, MKP-1 phosphatase expression is also dependent on JNK activity suggesting a selfregulation of MAPKs through induction of phosphatases. From different JNK isoforms, JNK1 is involved both in the expression of MKP-1 phosphatase and displays a direct role in the LPS-dependent macrophage activation.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

42

Vallès, Xirau Joan 1959. "Estudis biosistemàtics en les espècies ibèrico-baleàriques de les seccions "Artemisia" i "Seriphidium" Besser del gènere "Artemisia" L." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1986. http://hdl.handle.net/10803/2628.

Full text

Abstract:

El genere "Artemisia" L., pertanyent a la família "Asteraceae" Dumortier o "Compositae" Giseke, subfamilia "Asteroideae", tribu "Anthemideae" Cass., subtribu "Chrysanthemineae" Less., és constituït per un nombre d'espècies proper a 300, variable segons els autors, àmpliament repartides per l'hemisferi nord, sobretot a Europa, Àsia, Africà del Nord i Amèrica del Nord i Central, bé que algunes són presents a l'hemisferi sud, per exemple a Xile i en alguns punts del sud del continent africà.

Els principals tractadistes acorden al gènere origen eurasiàtic a causa de la major riquesa i diversificació d'espècies existent en aquesta zona. Concretament, el centre primari de diferenciació podria ser l'Àsia central soviètica. KRASHENINNIKOV (1946) estableix 6 centres eurasiàtics d'especiació per al gènere: xino-nipó, angaria, beringià, asiàtic central, asiàtic mitjà i europeo-mediterrani.

Es lògic de suposar que les espècies del gènere atenyeren el continent americà des d'Àsia a través de l'estret de Bering; "A. frígida" Willd. i "A. dracunculus" L. es troben naturalment en les dues àrees i foren, doncs, probablement, l'origen de l'expansió americana del grup (MCARTHUR, 1979). Tot amb tot, BEETLE (1979) postula per al gènere origen nord-americà. En el conjunt de la conca mediterrània, el nombre d'espècies d' "Artemisia" decreix de nord a sud i d'oest a est (OUYAHYA, 1980).

A la Península Ibèrica, situada a l'extrem oest d'aquesta conca, troben llur límit meridional o occidental alguns taxons (els grups d' "A. chamaemelifolia" i "A. caerulescens",posem per cas) i llur límit nord d'altres (els d'afinitat ibero-nor.d'africana, com el grup d'A. "herba-alba"). I s'hi mantenen interessants endemismes com "A. barrelieri", "A. hispànica" i "A. granatensis".

Diverses espècies del gènere tenen aplicació com a estabilitzadores de sòls (MCARTHUR, 1979) i com a fre a processos de desertització (LE HOUËROU, 1979). D'altra banda, tenen gran significació en agroecosistemes des del punt de vista pastoral, sobretot a Amèrica del Nord. (MCARTHUR., 1979) i a l'Africà del Nord (OUYAHYA, 1980). Són d'interès en la fabricació de diversos licors (vermut, absenta) i com a espècies condimentarles (estragó).

En el camp medicinal, en podem destacar dos aspectes: per una part, algunes espècies són productores d'al.lèrgies i d'altres generen diverses intoxicacions; i d'altra banda, moltes d'elles tenen compostos amb poderoses accions farmacològiques. Entre aquestes darreres, esmentem la clàssica droga vermífuga coneguda com a santònic, "semen contra" o "semen contra vermes", constituïda pels capítols d' "A. cina" Berg., "A. santonicum" L. i altres espècies orientals relacionades, els principis actius de la qual són lactones sesquiterpèniques. En terres ibèriques, "A. herba-alba" és emprada popularment amb les mateixes finalitats antihelmíntiques.

Des del punt de vista d'aplicació i pensant en el nostre àmbit geogràfic, els tres aspectes esmentats tenen interès, tal com es desprèn dels usos populars de les plantes: Diverses espècies, sobretot "A. vulgaris" i "A. absinthium," són utilitzades en l'elaboració de begudes espirituoses. D'altres, bàsicament "A. herba-alba", dominen vastes extensions de territori i són consumides per bestiar divers; podrien ser, doncs, racionalment destinades a pastures.

I, finalment, algunes tenen virtuts medicinals. Són, principalment, "A. herba-alba", "A. caerulescens", "A. barrelieri", "A. hispànica", "A. absinthium", "A. arborescens" i "A. granatensis". Material ibèric d'algunes d'aquestes entitats ha estat objecte d'estudis fitoquímics (GONZALEZ & al, 1974; VILLAR & al., 1983) que poden ser la base per a una explotació d'algunes d'elles amb finalitats farmacològiques.

L'interès pastoral, alimentari i terapèutic, la situació de la Península Ibèrica i les Illes Balears amb alguns grups crítics o conflictius i el fet que, en el nostre àmbit geogràfic, la darrera monografia del gènere datés dels temps de Moritz Willkomm (1821-1895) ens han menat a intentar dur a terme la revisió de les "Artemisia" ibèricobaleàriques, que comencem per les seccions "Artemisia" i "Seriphidium", des del punt de vista biosistemàtic, sense negligir els mètodes i els criteris de la taxonomia clàssica, però incorporant, a més, noves tècniques que permetin una visió més fina i aprofundida dels problemes.

No volem creure que amb el nostre treball hagi quedat completament resolta tota la casuística que afecta els grups estudiats; esperem, això sí, que el que hem fet pugui constituir una aportació sòlida i actualitzada per a continuar avançant en la recerca sobre aquest interessant grup de plantes.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

43

Varga, Pastor Herminia de la. "Traceability of the mycorrhizal symbiosis in the controlled production of edible mushrooms = Traçabilitat de la simbiosi micorízica en la producció controlada de fongs comestibles." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2013. http://hdl.handle.net/10803/129170.

Full text

Abstract:

The availability of most edible ectomycorrhizal mushrooms depends on their natural fructification. Therefore, mycorrhizal plant production could be an alternative for obtaining ectomycorrhizal edible fungi. The first step to establish a plantation for a certain species of mushrooms is the production of plants, inoculated with the fungus, in order to be outplanted to field. The mycorrhization of plants with species of the Boletus edulis complex has been achieved under pure culture synthesis conditions. The production of B. edulis mycorrhizal plants under nursery conditions could be achieved by acclimation of in vitro-produced mycorrhizal plants, but needs still more research to determine an appropriate procedure. Sporocarp formation of these fungi is linked to habitat characteristics and climate conditions, but these data alone do not explain all the trends of fungal fruiting and dynamics. It could be hypothesized that the amount of soil mycelia could also be related to the production of carpophores. Progress of new technologies in molecular biology and the availability of fungal genomes have led to the development, implementation and use of techniques for the traceability of edible ectomycorrhizal fungi. Through the thesis it has been demonstrated that the real- time PCR technique, with the design of specific oligonucleotides for the detection and quantification of extraradical mycelium in soil, allows us to determine the concentration of soil mycelium in forests and plantations, increasing detection limits over conventional PCR. Specific primers and probes have been designed for B. edulis and Tuber melanosporum for real-time PCR amplification, allowing the traceability of these fungal species in the controlled production of edible mycorrhizal mushrooms. The annual belowground dynamics of extraradical soil mycelium, ectomycorrhizal root tips and sporocarp production of two ectomycorrhizal fungi, B. edulis and Lactarius deliciosus, have been studied in two different pine forests (Pinar Grande and Pinares Llanos, respectively) in Soria in permanent plots. Quantification of extraradical mycelium of Rhizopogon roseolus x Pinus pinea plantations (two in Cabils) and of T. melanosporum x Quercus ilex plantation (one in Cerc), in Catalunya has been carried out from its establishment until 24 or 48 months. T. melanosporum extraradical mycelium has also been quantified by real-time PCR in a natural truffle ground and in seven truffle orchards (around 20 years old) established in Tierra Estella and Valdorba sites (Navarra). Finally, the spatial genetic structure of T. melanosporum population was analyzed in a productive orchard (France). The distribution of the two T. melanosporum mating types was monitored in the soil. Ectomycorrhizas and ascocarps were mapped and genotyped using simple sequence repeat markers and the mating type locus and their genetic profiles were compared. No direct relationships were found between soil mycelium amounts and sporocarp production for any of the studied fungal species, but it was possible to obtain positive correlations between vegetative structures (ectomycorrhiza and extraradical mycelium) for B. edulis, R. roseolus and T. melanosporum. The results obtained open the possibility of using quantification of soil mycelium by real-time PCR as a good indicator for root colonization in field conditions (in natural areas or in manmade orchards), especially when a nondestructive sampling or less time consuming analysis were required. The extraradical mycelial amounts of B. edulis, L. deliciosus and R. roseolus and T. melanosporum mycorrhizas were correlated with climate parameters as temperature, rainfall, solar radiation, relative humidity and evapotranspiration. Moreover, it has been possible to map the distribution of different T. melanosporum genotypes trough the traceability of ascocarps, ectomycorrhizas and soil samples. A pronounced spatial genetic structure was found. A nonrandom distribution pattern of the T. melanosporum was observed, resulting in field patches colonized by genets that shared the same mating types.
La disponibilitat de la majoria dels fongs micorízics comestibles depèn de la seva fructificació natural. La formació de bolets està relacionada amb les característiques de l'hàbitat i les condicions climàtiques, però aquestes dades no expliquen ni la dinàmica de la fructificació ni del miceli d’aquests fongs. L’establiment de plantacions a partir de plantes micorizades pot ser una alternativa per a l'obtenció de fongs comestibles ectomicorízics. El progrés de les noves tecnologies en la biologia molecular han permès el desenvolupament, implementació i ús de tècniques per a la traçabilitat dels fongs ectomicorízics comestibles. A la tesi s'ha demostrat que la PCR en temps real, amb el disseny d'oligonucleòtids específics per a la detecció i quantificació de miceli extraradical, ens permet determinar la concentració de miceli present al sòl tant a boscos com a plantacions. La micorizació de plantes amb espècies del complex Boletus edulis s'ha aconseguit en condicions de cultiu pur. S’han dissenyat encebadors i sondes específics per l’amplificació de B. edulis i Tuber melanosporum per PCR en temps real. S’ha estudiat la dinàmica estacional del miceli extraradical, les ectomicorizes i la producció de B. edulis i Lactarius deliciosus, a dos boscos de Sòria. També s’ha quantificat el miceli extraradical de Rhizopogon roseolus (a dues plantacions) i de T. melanosporum (a una plantació), des del seu establiment. Per altra banda s’ha quantificat el miceli extraradical de T. melanosporum en una tofonera natural i en set plantacions (d’uns 20 anys). Finalment, s’ha analitzat l'estructura genètica d’una població de T. melanosporum a una plantació productiva, determinat la distribució dels tipus de compatibilitat al sòl, i els genotips de micorizes i ascocarps fent us de marcadors microsatèl•lits. No s'ha trobat relació directa entre les quantitats de miceli del sòl i la producció per cap de les espècies estudiades, però s’ha correlacionat positivament les estructures vegetatives de B. edulis, R. roseolus i T. melanosporum. Els resultats obren la possibilitat d'utilitzar la quantificació de miceli del sòl per PCR en temps real com un bon indicador de la colonització de les arrels en condicions de camp. Les quantitats de miceli extraradical de B. edulis, L. deliciosus i R. roseolus i les micorizes de T. melanosporum s’han correlacionat amb diferents paràmetres climàtics. Finalment, ha estat possible determinar la distribució dels diferents genotips de T. melanosporum a una plantació, on es va trobar una estructura genètica espacial amb un patró de distribució no aleatori, resultant en zones de camp colonitzat per genets que compartien els mateixos tipus de compatibilitat.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

44

Montané, Caminal Francesc. "Invasió de pastures de muntanya per bàlec (Cytisus balansae ssp europaeus): patrons espacials i efectes sobre el segrest de carboni." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2010. http://hdl.handle.net/10803/51292.

Full text

Abstract:

La invasió de pastures per arbustos és un fenomen global. Als Pirineus, el bàlec (Cytisus balansae ssp europaeus) és un dels arbustos que més freqüentment envaeix pastures de muntanya. La presència de bàlec comporta alguns efectes negatius, com poden ser la reducció de la productivitat de pastures, homogeneïtat d’hàbitats, pèrdua d’hàbitat per a algunes espècies animals amb interès de conservació o increment del risc d’incendis. Degut als efectes negatius, la invasió de pastures per bàlec s’ha gestionat freqüentment amb foc prescrit o desbrossament mecànic, juntament amb pasturatge per reduir la capacitat de colonització de les pastures per bàlec. Tot i que es creu que la disminució de l’activitat agrària ha afavorit la invasió de pastures per bàlec, les causes d’aquesta invasió són incertes i podrien ser degudes a la combinació de múltiples factors que interaccionen i que per tant, són difícils de considerar de forma aïllada. A escala regional, el canvi climàtic podria contribuir a la invasió de pastures per bàlec. A escala local, les pertorbacions (com el pasturatge i el foc) podrien ser claus per entendre la dinàmica de la vegetació en aquests sistemes. A la mateixa escala, també les interaccions entre plantes (competència i facilitació) podrien determinar la dinàmica de la vegetació en les pastures. A la tesi, s’intenten analitzar les causes de la invasió de pastures per bàlec a escala local, considerant les pertorbacions amb foc, el pasturatge i les interaccions entre plantes en diferents comunitats de pastures com a determinants de la invasibilitat d’aquestes. Entre els efectes de la invasió de pastures per arbustos, s’ha observat una reducció en la capacitat de segrest de carboni dels sòls que podria contribuir de forma decisiva al canvi climàtic, tenint en compte la gran superfície de pastures del planeta que estan sent envaïdes per arbustos. A la tesis s’intenten detectar els efectes de la invasió de pastures per bàlec sobre el segrest de carboni, així com detectar els principals mecanismes que explicarien aquests canvis. Sobre les causes de la invasió de pastures per bàlec es conclou que els processos a petita escala com la competència i la facilitació poden ser claus per entendre la dinàmica de la invasió de pastures per arbustos. Pastures amb diferent palatabilitat van mostrar diferent invasibilitat. Així, el bàlec apareixia amb més freqüència en pastures amb espècies palatables, i en menor freqüència en pastures no palatables, malgrat que en aquestes últimes podria existir una menor mortalitat dels arbusts juvenils degut a una menor pressió de pasturatge. Diferents pertorbacions amb foc també van demostrar tenir efectes diferents sobre la cobertura de bàlec després de la pertorbació, amb els focs prescrits repetits mostrant un efecte similar al dels incendis. Sobre els efectes de la invasió de pastures per arbustos sobre el segrest de carboni, es va observar que no disminuïa el contingut de carboni del sòl. Fins i tot, en els primers centímetres de sòl existia un lleuger increment del carboni sota els arbustos, respecte del carboni sota les pastures. La baixa qualitat de la fullaraca dels arbustos s’apunta com la causa de l’augment de carboni en els primers centímetres de sòl sota els arbustos. Un increment de temperatura com a conseqüència del canvi climàtic podria causar una pèrdua de carboni del sòl tant en les pastures com en els arbustos. Tot i així, la fracció més recalcitrant del carboni dels sòls sota bàlec semblava ser més sensible a increments de temperatura que la fracció de carboni total.
Land use changes are one of the main components of the global change and they have important effects on ecosystems. Woody plant encroachment into grasslands is a worldwide phenomenon. In the Pyrenees, the most abundant shrubs encroaching into mountain grasslands are a legume shrub (Cytisus balansae ssp europaeus) and a conifer shrub (Juniperus communis ssp alpina). This thesis focuses on the understanding of the causes and consequences of shrub encroachment into mountain grasslands in the Pyrenees. The main objectives of the thesis are: (i) understanding the role of different grassland communities and different fire disturbances on grassland invasibility by shrubs, and thus on shrub proliferation dynamics; (ii) understanding how shrub encroachment into grasslands affects carbon (C) sequestration, in order to know if shrub encroachment may contribute to increase global warming. Our results show that fine-scale spatial heterogeneity in grasslands is crucial to understand shrub encroachment into grasslands. Shrubs established more often close to palatable grasses, but the associational resistance mechanism may contribute to decrease shrub mortality rates close to unpalatable grasses. The effects of repeated prescribed burning were similar to those of wildfire on reducing shrub cover and shrub patch size. Contrary to previous works, our results show that shrub encroachment into mesic grasslands increased sequestered C between 4 and 5 kg m-2 with respect to grasslands, mainly due aboveground and belowground biomass and litter. In addition, shrub encroachment increased soil organic C in the top 15 cm of soil with an accretion rate of 28-42 g C m-2 year-1. Shrub encroachment caused changes in the quantity and quality of organic matter and microclimate, although changes in aboveground quality may be the main mechanism to increase soil organic C after shrub encroachment. Increases in temperature, as a consequence of climate change, may reduce C stored in soils both under grasslands and shrublands. However, plant functional type (legume vs. conifer shrub) may have a different effect on C sequestration, and soil C under legume shrubs may be more vulnerable to climate change than soil C under conifer shrubs or grasslands.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

45

Nogués, Mestres Salvador. "Efectes de l'increment de la radiació UV-B i de l'estrés hídric sobre l'activitat fotosintètica de "Pisum sativum" i "Hordeum vulgare": aplicacions de la fluorescència clorofil·lica modulada." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1995. http://hdl.handle.net/10803/964.

Full text

Abstract:

A) INTRODUCCIÓ:

En els darrers anys ha augmentat l'interès per conèixer quina és la resposta de les plantes quan les condicions ambientals no són favorables pel seu creixement. Les tècniques que no malmeten les plantes tenen molta importància en la detecció dels efectes dels estresaos ambientals sobre l'activitat fotosintètica de les fulles. Una de les tècniques per avaluar el funcionament fotoquímic de les fulles és la mesura de la fluorescència clorofil.lica (Kautsky i Hirsch, 1931; Schreiber i Bilger, 1987; Lichtenthaler, 1988). Quan les fulles són exposades a condicions poc favorables s'observa una inhibició d'alguns dels processos fotoquímics de les corbes de la florescència clorofil.lica, de manera que aquest fet podria servir com un ràpid i senzill indicador del grau d'estrès que presenten les plantes (Smillie i Hetherington, 1983; Renger i Schreiber, 1986; Lichtenthaler i Rinderle, 1988). Aquest indicador de l'estrès ha estat utilitzat en la quantificació de la resposta de diferents espècies (per exemple, cereals) devant l'estrès hídric i permeten classsificar-les segons el seu relatiu grau de tolerància a l'estrès (Havaux i Lannoye, 1985).

L'efecte de l'estrès hídric sobre la fotosíntesi de les fulles és un procés documentat i sobre el que existeixen articles de revisió (Bradford i Hsiao, 1982; Jones, 1983; Blum, 1989; Farquhar et al., 1989; Lawlor, 1995). Els primers experiments que es van realitzar indicaven que la disminució de la taxa de bescanvi gasós era principalment el resultat d'un procés de tancament estomàtíc. Però, més tard, es va demostrar els efectes no estomàtics de l'estrés hídric sobre els processos fotoquímics (Sharkey i Seemann, 1989).

Des de la darrera dècada hí ha hagut una forta disminució en la concentració de la capa d'ozó de l'estratosfera de la zona Antàrtica. Aquesta disminució, originada per l'increment de contaminats atmosfèrics, particularment dels compostos anomenats clorofluorocarbons (CFC), està resultant en un augment en la quantitat de radiació ultraviolada que està arribant a la superfície terrestre (Farman et al., 1985; Rowland, 1989; Fredenck, 1990). Aquest augment de la radiació ultraviolada, que comprén, en primer lloc, la regió UV-B de l'espectre i, després, la UV-C, pot afectar a tots els éssers vius de la terra (Coohill, 1991). Aquesta reducció en la capa d'ozó s'espera que continui uns 20 o 30 anys més (Madronich et al., 1994) i, per tant, s'arribi a reduccions, respecte als valors actuals, d'un 15% (NAS, 1979). En l'hemisferi Nord la disminució en la capa d'ozó ha estat d'entre un 4-5 % per dècada, des del començament dels anys 80 (Stolarski et al., 1992; Herrnan et al., 1993). Les conseqüències exactes d'aquesta disminució en la capa d'ozó en la capacitat fotosintètica de les plantes són desconegudes. Aquest estudi estima els efectes de l'increment de la radiació UV-B en plantes de pèsol crescudes sota condicions ambientals controlades i en el camp.

L'objectiu general d'aquesta Tesi ès demostrar la validesa de la tècnica de la fluorescència clorofil.lica modulada per a l'estudi dels efectes de dos estressos ambientals, com són el dèficit hídric i l'increment de radiació UV-B, sobre l'activitat fotosintètica de les fulles.

B) RESULTATS I DISCUSSIÓ:

La tècnica de la fluorescència clorofil.lica modulada, junt amb la determinació de la taxa de fotosíntesi neta i el potencial hídric de les fulles, han estat utilitzats com a mètodes per classificar vint genotips diferents d'ordi ("Hordeum vulgare" L.) segons el seu grau de tolerància a la sequera. Es conclou que en conjunt aquests mètodes poden ser utilitzats com a tests ràpids per classificar plantes d'ordi segons el seu grau de tolerància a l'estrès hídric, peró en el cas d'un estrès hídric moderat no es pot afinnar que una sola de la metodologia aplicada sigui indicadora del grau de tolerància al dèficit hídric i, per tant, és fa necessari utilitzar més d'una d'aquestes metodologies simultàniament. Aquests mètodes, si s'apliquen separadament, són millors indicadors per plantes sotmeses a estressos hídrics severs.

Els estudis de tolerància a la sequera es van continuar amb les varietats que prèviament havien estat seleccionades com més tolerants i més sensibles a la sequera. Així, els genotips més tolerants a la sequera van presentar menys variacions en el "quenching" fotoquímic de la fluorescència modulada, en la fotosíntesi neta, en l'eficiència en l'utilització de l'aigua i en la temperatura foliar, que els genotips mes sensibles a la sequera.

Per altra banda, quan plantes de pèsol ("Pisum sativum" L.) van estar exposades a dos nivells de radiació UV-B, amb o sense radiació UV-C, sota condicions ambientals controlades, s'observa una disminució en l'assimilació de CO2 que no va ser acompanyada per una disminució en la eficiència màxima per la llum del foto sistema II (PSII), mesurada utilitzant la tècnica de la fluorescència clorofíl.lica modulada de les fulles. Si augmenten l'exposició a la radiació UV-B, s'observa un augment de la disminució de l'assimilació de CO2 i una disminución en l'eficiència màxima del PSII, acompanyada d'una pèrdua en la capacitat dels til.lacoidals dels cloroplasts per unir-se a molècules d'atrazina. Això demostra que hi ha hagut danyen els centres reactius del PSII. Malgrat que la radiació UV-B perjudica els centres de reacció del PSlI, es conclou en aquest estudi que el PSII no és el primer lloc responsable de la inhibició de la fotosintesi que s'observa en les fulles de pèsol per efecte de la radiació UV-B, ja que l'inicial disminució en l'assimilació de C02 que s'observa en les fulles sotmeses a radiació UV-B no està acompanyat per una disminució en la màxima eficiència quàntica del PSll o en l'habilitat dels complexos dels PSII en unir-se a molècules d'atrazina. Per tant, altres factors que no sigui el dany als centres del PSII han d'estar implicats en la disminució de l'assimilació de C02 durant els primers estadis d'irradiació amb UV-B. Es suggereix que l'enzim rubisco és un dels candidats més probables, en un primer estadi, com a responsable de la disminució de l'aparell fotosintètic durant radiació amb UV-B.

A més a més, en el tractament a alta radiació UV-B, quan la taxa d'assimilació de CO2 cau per sota de 6 micromol m(-2) s(-1), en l'antena del PSII té lloc un "quenchíng" reversible, el qual es probablement degut a un "quenching" de la zeaxantina induït per la llum i resulta en una disminució en l'eficiència quàntica del PSII. Segurament, aquest "quenchíng" és resultat indirecte de l'efecte inhibidor de la radiació UV-B sobre l'assimilació de CO2. Quan als tractaments amb radiació UV-B els hí afegim la radiació UV-C s'observa un fort augment de la inhibició de la taxa fotosintètica, però, la relació entre l'assimilació de C02 i les característiques del PSII continua essent la mateixa, indicant que les radiacions UV-B i UV-C inhibeixen la fotosíntesi foliar per un mecanisme similar.

Per últim, quan es van cultivar plantes de pèsol en condicions de camp i es van sotmetre a un increment de radiació UV-B, equivalent a un 15% d'augment de la radiació UV-B actual, no es van observar diferències significatives ni en les característiques de la fluorescència clorofil.lica ni en les taxes d'assimilació de CO2 entre plantes control (no irradiades) i irradiades amb UV-B. Aquest estudi suggereix que les reduccions en els paràmetres del creixement de plantes exposades a un increment de radiació UV-B es pot deure més a un efecte de la radiación UV-B sobre el creixement de les plantes que a un efecte sobre la capacitat fotosintètica d'aquestes.

Es conclou en aquesta Tesi que la fluorescència clorofil.lica modulada és una ràpida i no destructiva tècnica per la detecció de com els estressos ambientals afecten l'activitat fotosintètica de les fulles. Concretament, aquesta tècnica es útil com a rapid mètode per classificar plantes sotmeses a diferents tipus d'estressos.
In this work, modulated chlorophyll fluorescence, as well as the determination of net photosynthesis (PN) and leaf water potential, were used to assess the performance of these methods in screening of the water stress, tolerance in barley genotypes. A set of twenty genotypes of barley were tested. It's concluded from this study that these methods can be used as rapid screening tests for water stress tolerance in barley, although applied alone they are appropriate indicators for severe water stress rather than mild water stress. For genotypes growing under mild water stress conditions, it is necessary to use several screening tests simultaneously.

When mature pea leaves were exposed to two levels of UV-B radiation, with and without supplementary UV-C radiation, under controlled environment conditions, decreases in CO2 assimilation were observed that were not accompanied by decreases in the maximum quantum efficiency of photosystem II primary photochemistry, measured using modulated chlorophyll fluorescence techniques. Increased exposure to UV-B resulted in a further loss of CO2 assimilation and decreases in the maximum quantum efficiency of PSll primary photochemistry, which were accompanied by a loss of the capacity of thylakoids isolated from the leaves to bind atrazine, thus demonstrating that photodamage to PSll reaction centres had occurred. Although UV-B irradiation of pea leaves will result in photodamage to PSll reaction centres, it is concluded that PSlI is not the primary target site involved in the onset of the inhibition of photosynthesis in pea leaves induced by irradiation with UY-B. The initial decreases in the ability of leaves to assimilate CO2 on exposure to UV-B are not accompanied by any decreases in the maximum quantum yield of PSlI primary photochernistry or the ability of PSlI complexes to bind quinones. Consequently, factors other than damage to the PSlI reaction centre must determine the loss of ability to assimilate CO2 during the early stages of irradiation with UV-B. It's suggested that rubisco remains as the major potential candidate for the primary site of inhibition by UV-B radiation of the photosynthetic apparatus.

Enhanced UV-B treatment had no significant effect on chlorophyll fluorescence characteristics and CO2 assimilation rate of pea plants grown under field conditions. These results suggest that reduction in growth parameters of plants exposed to an enhanced UV-B radiation may be due to direct effects of UV-B on plant growth rather than a decrease in photosynthetic capacity.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

46

Nogués, Mestres Salvador. "Efectes de l'increment de la radiació UV-B i de l'estrés hídric sobre l'activitat fotosintètica de "Pisum sativum" i "Hordeum vulgare": aplicacions de la fluorescència clorofil.lica modulada." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1995. http://hdl.handle.net/10803/964.

Full text

Abstract:

A) INTRODUCCIÓ:En els darrers anys ha augmentat l'interès per conèixer quina és la resposta de les plantes quan les condicions ambientals no són favorables pel seu creixement. Les tècniques que no malmeten les plantes tenen molta importància en la detecció dels efectes dels estresaos ambientals sobre l'activitat fotosintètica de les fulles. Una de les tècniques per avaluar el funcionament fotoquímic de les fulles és la mesura de la fluorescència clorofil.lica (Kautsky i Hirsch, 1931; Schreiber i Bilger, 1987; Lichtenthaler, 1988). Quan les fulles són exposades a condicions poc favorables s'observa una inhibició d'alguns dels processos fotoquímics de les corbes de la florescència clorofil.lica, de manera que aquest fet podria servir com un ràpid i senzill indicador del grau d'estrès que presenten les plantes (Smillie i Hetherington, 1983; Renger i Schreiber, 1986; Lichtenthaler i Rinderle, 1988). Aquest indicador de l'estrès ha estat utilitzat en la quantificació de la resposta de diferents espècies (per exemple, cereals) devant l'estrès hídric i permeten classsificar-les segons el seu relatiu grau de tolerància a l'estrès (Havaux i Lannoye, 1985).L'efecte de l'estrès hídric sobre la fotosíntesi de les fulles és un procés documentat i sobre el que existeixen articles de revisió (Bradford i Hsiao, 1982; Jones, 1983; Blum, 1989; Farquhar et al., 1989; Lawlor, 1995). Els primers experiments que es van realitzar indicaven que la disminució de la taxa de bescanvi gasós era principalment el resultat d'un procés de tancament estomàtíc. Però, més tard, es va demostrar els efectes no estomàtics de l'estrés hídric sobre els processos fotoquímics (Sharkey i Seemann, 1989).Des de la darrera dècada hí ha hagut una forta disminució en la concentració de la capa d'ozó de l'estratosfera de la zona Antàrtica. Aquesta disminució, originada per l'increment de contaminats atmosfèrics, particularment dels compostos anomenats clorofluorocarbons (CFC), està resultant en un augment en la quantitat de radiació ultraviolada que està arribant a la superfície terrestre (Farman et al., 1985; Rowland, 1989; Fredenck, 1990). Aquest augment de la radiació ultraviolada, que comprén, en primer lloc, la regió UV-B de l'espectre i, després, la UV-C, pot afectar a tots els éssers vius de la terra (Coohill, 1991). Aquesta reducció en la capa d'ozó s'espera que continui uns 20 o 30 anys més (Madronich et al., 1994) i, per tant, s'arribi a reduccions, respecte als valors actuals, d'un 15% (NAS, 1979). En l'hemisferi Nord la disminució en la capa d'ozó ha estat d'entre un 4-5 % per dècada, des del començament dels anys 80 (Stolarski et al., 1992; Herrnan et al., 1993). Les conseqüències exactes d'aquesta disminució en la capa d'ozó en la capacitat fotosintètica de les plantes són desconegudes. Aquest estudi estima els efectes de l'increment de la radiació UV-B en plantes de pèsol crescudes sota condicions ambientals controlades i en el camp.L'objectiu general d'aquesta Tesi ès demostrar la validesa de la tècnica de la fluorescència clorofil.lica modulada per a l'estudi dels efectes de dos estressos ambientals, com són el dèficit hídric i l'increment de radiació UV-B, sobre l'activitat fotosintètica de les fulles.B) RESULTATS I DISCUSSIÓ:La tècnica de la fluorescència clorofil.lica modulada, junt amb la determinació de la taxa de fotosíntesi neta i el potencial hídric de les fulles, han estat utilitzats com a mètodes per classificar vint genotips diferents d'ordi ("Hordeum vulgare" L.) segons el seu grau de tolerància a la sequera. Es conclou que en conjunt aquests mètodes poden ser utilitzats com a tests ràpids per classificar plantes d'ordi segons el seu grau de tolerància a l'estrès hídric, peró en el cas d'un estrès hídric moderat no es pot afinnar que una sola de la metodologia aplicada sigui indicadora del grau de tolerància al dèficit hídric i, per tant, és fa necessari utilitzar més d'una d'aquestes metodologies simultàniament. Aquests mètodes, si s'apliquen separadament, són millors indicadors per plantes sotmeses a estressos hídrics severs.Els estudis de tolerància a la sequera es van continuar amb les varietats que prèviament havien estat seleccionades com més tolerants i més sensibles a la sequera. Així, els genotips més tolerants a la sequera van presentar menys variacions en el "quenching" fotoquímic de la fluorescència modulada, en la fotosíntesi neta, en l'eficiència en l'utilització de l'aigua i en la temperatura foliar, que els genotips mes sensibles a la sequera.Per altra banda, quan plantes de pèsol ("Pisum sativum" L.) van estar exposades a dos nivells de radiació UV-B, amb o sense radiació UV-C, sota condicions ambientals controlades, s'observa una disminució en l'assimilació de CO2 que no va ser acompanyada per una disminució en la eficiència màxima per la llum del foto sistema II (PSII), mesurada utilitzant la tècnica de la fluorescència clorofíl.lica modulada de les fulles. Si augmenten l'exposició a la radiació UV-B, s'observa un augment de la disminució de l'assimilació de CO2 i una disminución en l'eficiència màxima del PSII, acompanyada d'una pèrdua en la capacitat dels til.lacoidals dels cloroplasts per unir-se a molècules d'atrazina. Això demostra que hi ha hagut danyen els centres reactius del PSII. Malgrat que la radiació UV-B perjudica els centres de reacció del PSlI, es conclou en aquest estudi que el PSII no és el primer lloc responsable de la inhibició de la fotosintesi que s'observa en les fulles de pèsol per efecte de la radiació UV-B, ja que l'inicial disminució en l'assimilació de C02 que s'observa en les fulles sotmeses a radiació UV-B no està acompanyat per una disminució en la màxima eficiència quàntica del PSll o en l'habilitat dels complexos dels PSII en unir-se a molècules d'atrazina. Per tant, altres factors que no sigui el dany als centres del PSII han d'estar implicats en la disminució de l'assimilació de C02 durant els primers estadis d'irradiació amb UV-B. Es suggereix que l'enzim rubisco és un dels candidats més probables, en un primer estadi, com a responsable de la disminució de l'aparell fotosintètic durant radiació amb UV-B.A més a més, en el tractament a alta radiació UV-B, quan la taxa d'assimilació de CO2 cau per sota de 6 micromol m(-2) s(-1), en l'antena del PSII té lloc un "quenchíng" reversible, el qual es probablement degut a un "quenching" de la zeaxantina induït per la llum i resulta en una disminució en l'eficiència quàntica del PSII. Segurament, aquest "quenchíng" és resultat indirecte de l'efecte inhibidor de la radiació UV-B sobre l'assimilació de CO2. Quan als tractaments amb radiació UV-B els hí afegim la radiació UV-C s'observa un fort augment de la inhibició de la taxa fotosintètica, però, la relació entre l'assimilació de C02 i les característiques del PSII continua essent la mateixa, indicant que les radiacions UV-B i UV-C inhibeixen la fotosíntesi foliar per un mecanisme similar.Per últim, quan es van cultivar plantes de pèsol en condicions de camp i es van sotmetre a un increment de radiació UV-B, equivalent a un 15% d'augment de la radiació UV-B actual, no es van observar diferències significatives ni en les característiques de la fluorescència clorofil.lica ni en les taxes d'assimilació de CO2 entre plantes control (no irradiades) i irradiades amb UV-B. Aquest estudi suggereix que les reduccions en els paràmetres del creixement de plantes exposades a un increment de radiació UV-B es pot deure més a un efecte de la radiación UV-B sobre el creixement de les plantes que a un efecte sobre la capacitat fotosintètica d'aquestes.Es conclou en aquesta Tesi que la fluorescència clorofil.lica modulada és una ràpida i no destructiva tècnica per la detecció de com els estressos ambientals afecten l'activitat fotosintètica de les fulles. Concretament, aquesta tècnica es útil com a rapid mètode per classificar plantes sotmeses a diferents tipus d'estressos.
In this work, modulated chlorophyll fluorescence, as well as the determination of net photosynthesis (PN) and leaf water potential, were used to assess the performance of these methods in screening of the water stress, tolerance in barley genotypes. A set of twenty genotypes of barley were tested. It's concluded from this study that these methods can be used as rapid screening tests for water stress tolerance in barley, although applied alone they are appropriate indicators for severe water stress rather than mild water stress. For genotypes growing under mild water stress conditions, it is necessary to use several screening tests simultaneously.When mature pea leaves were exposed to two levels of UV-B radiation, with and without supplementary UV-C radiation, under controlled environment conditions, decreases in CO2 assimilation were observed that were not accompanied by decreases in the maximum quantum efficiency of photosystem II primary photochemistry, measured using modulated chlorophyll fluorescence techniques. Increased exposure to UV-B resulted in a further loss of CO2 assimilation and decreases in the maximum quantum efficiency of PSll primary photochemistry, which were accompanied by a loss of the capacity of thylakoids isolated from the leaves to bind atrazine, thus demonstrating that photodamage to PSll reaction centres had occurred. Although UV-B irradiation of pea leaves will result in photodamage to PSll reaction centres, it is concluded that PSlI is not the primary target site involved in the onset of the inhibition of photosynthesis in pea leaves induced by irradiation with UY-B. The initial decreases in the ability of leaves to assimilate CO2 on exposure to UV-B are not accompanied by any decreases in the maximum quantum yield of PSlI primary photochernistry or the ability of PSlI complexes to bind quinones. Consequently, factors other than damage to the PSlI reaction centre must determine the loss of ability to assimilate CO2 during the early stages of irradiation with UV-B. It's suggested that rubisco remains as the major potential candidate for the primary site of inhibition by UV-B radiation of the photosynthetic apparatus.Enhanced UV-B treatment had no significant effect on chlorophyll fluorescence characteristics and CO2 assimilation rate of pea plants grown under field conditions. These results suggest that reduction in growth parameters of plants exposed to an enhanced UV-B radiation may be due to direct effects of UV-B on plant growth rather than a decrease in photosynthetic capacity.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

47

Morales, Hernández Antonio José. "Biogeografía y aprovechamiento de la flora autóctona valenciana. El caso de las plantas aromáticas, medicinales y condimentarias." Doctoral thesis, Universitat de València, 2002. http://hdl.handle.net/10803/9946.

Full text

Abstract:

La Tesis Doctoral, titulada: "Biogeografía y aprovechamiento de la flora autóctona valenciana. El caso de las plantas aromáticas, medicinales y condimentarias", supone una aproximación desde un enfoque geográfico y particularmente biogeográfico hacia los recursos ofrecidos por la flora valenciana lo que justifica que esta investigación no signifique un compendio botánico o forestal.El objetivo general consiste en plantear las posibilidades de aprovechamiento que ofrece la flora autóctona y naturalizada con el fin de observar:a) Una aproximación a los diferentes tipos de explotación que posibilita.b) El análisis de lo que se denominan las externalidades del sector forestal y la valoración del patrimonio natural propio, insustituible e identificativo de este espacio geográfico.c) La repercusión que tiene en los aspectos culturales y las actividades relacionadas con el ocio.d) Y su posible utilización como un recurso más de desarrollo de las zonas menos favorecidas.Para desarrollar este objetivo se presentan otros de carácter más específico entre los que se distinguen:1. La aproximación a los aspectos biogeográficos de la Comunidad Valenciana.2. La introducción al aprovechamiento de la flora autóctona valenciana.3. El análisis geográfico e histórico de la explotación y aprovechamiento de las plantas aromáticas, medicinales y condimentarias en el territorio valenciano.4. El estudio de las connotaciones culturales del aprovechamiento de la vegetación autóctona valenciana.5. La integración de este recurso entre aquéllos que propicien un modelo de desarrollo sostenible para las áreas interiores, montañosas y de economía rural de la geografía valenciana.Estos objetivos definen claramente la estructura básica o cuerpo doctrinal del presente trabajo y proporcionan los datos necesarios para la extracción de las conclusiones pertinentes.La hipótesis propuesta es la siguiente: La flora autóctona permite unas posibilidades de aprovechamiento como recurso, tanto en el ámbito cuantitativo (económico), como cualitativo (ecológico-paisajístico) pero, ¿puede significar un motor de desarrollo capaz de dinamizar las áreas rurales, interiores y montañosas del territorio valenciano?En relación con la metodología aplicada es preciso remitirse a la adaptación del modelo de Paterson (1975), el cuál adopta un enfoque integral por poseer un hilo conductor, que es el propio tema; global, por la diversidad de perspectivas que abarca; y pluridisciplinar por la diversidad de ciencias que interconexiona. Otros aspectos a resaltar son la delimitación temática y espacial. En lo que respecta al tema, éste se aborda desde una acepción extensa al referirse a toda la flora autóctona en general, máxime, cuando en ocasiones, se alude a la flora naturalizada y cultivada. Y restringida al profundizar en el caso de las aromáticas.Con relación al ámbito espacial se abarca toda la Comunidad Valenciana, incidiendo de forma especial en las zonas rurales, montañosas e interiores especificadas en la Resolución de 24 de mayo de 1995, de la Dirección General de Estructuras Agrarias y Desarrollo Rural para la aplicación de los programas LEADER II y PRODER.Entre las fuentes utilizadas destacan: la fuente oral a partir de las entrevistas, el análisis de la bibliografía científica específica, la indagación histórica en el Archivo del Reino de Valencia, la utilización de cartografía y el material divulgativo en cuestiones relacionadas con la percepción.El desarrollo de esta investigación permite la deducción de toda una serie de conclusiones parciales por capítulos, las cuales se sintetizan de la siguiente manera:- El paisaje vegetal valenciano posee un alto grado de ecodiversidad (diversidad de ecosistemas) y biodiversidad (diversidad biológica) el cuál se ve amenazado por procesos de homogeneización, derivados de la alteración del medio natural por factores antrópicos.- El aprovechamiento histórico forestal se ha mostrado diverso y complementario, si bien actualmente el bosque como recurso permuta su carácter económico (aunque persiste la especulación) por otro de índole social y ambiental.- La explotación de aromáticas, como uno de los aprovechamientos con tendencia al cultivo, manifiesta un auge amparado en criterios relacionados con la versatilidad, complementariedad y sostenibilidad.- El estudio de las connotaciones culturales propiciado por el uso de la flora corrobora el hecho de que la riqueza natural se transfigura en riqueza cultural a través del folclore, las fiestas, la gastronomía, el legado fitonímico, el ámbito perceptivo, etc.- El neorruralismo propicia el uso de las actividades relacionadas con la flora como recurso de desarrollo de las áreas menos favorecidas a partir de la conjugación de innovaciones y tradiciones.Todo ello, nos lleva al pronunciamiento de la siguiente Conclusión final: El aprovechamiento de la flora autóctona, a partir de las diversas iniciativas que procura (superando enfoques puramente agrarios y de aprovechamiento forestal), puede llegar a fomentar la dinamización de las áreas interiores y montañosas del territorio valenciano, de forma conjunta con otra serie de iniciativas de otros ámbitos como pueda ser el turístico, siempre que se integren en un modelo de desarrollo sostenible, preferentemente articulado a través de una Agenda XXI Local.
This doctoral thesis entitled, "Biogeography and exploitation of the valencian flora. The study of native aromatic and medicinal plants and herbs", takes a geographical approach as a starting point and its objective is to set out the possibilities of exploitation offered by the valencian flora. The proposed hypothesis is as follows:The native flora allows several possibilities of exploitation as a resource, both quantitatively (economy) and qualitatively (ecology-landscape) speaking. However, could this mean a development engine able to speed up rural areas as well as inland areas or mountainous land of the valencian territory?The course of this research permits the deduction of a whole series of partial conclusions, which can be summarized as follows:- The valencian plant life owns a high degree of ecodiversity and biodiversity, which are being threatened by homogenization processes.- The historical forest exploitation has appeared varied and complementary. Nevertheless, at the present moment, the forest, considered as a resource, exchanges its economic role for another one of social and environmental character.- The exploitation of aromatic plants, as one of the most used for cultivation, shows a dramatic increase due to criteria such as versatility, complementarity and sustainability.- The study of cultural connotations favoured by the use of the flora supports the fact that natural ruchness becomes cultural richness through folklore, celebrations, gastronomy, the legacy of the plant names, perceptive scope, etc.- Neo-ruralism encourages the use of activities regarding the flora as a means of development of the less favoured areas by combining both, innovation and tradition.All this brings us to state the following final conclusion:The exploitation of the native flora starting from the different initiatives that this one can provide, (overcoming purely agricultural approaches or forest exploitation approaches), can even promote the dynamism of inland and mountainous areas of the valencian territory, together with a number of initiatives in different fields such as tourism, provided that they are all integrated in a model of sustainable development, preferably articulated through a Local XXI Agenda.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

48

Barceló, Maria Carme (Barceló i. Martí). "Estudi de la flora bentònica marina del País Valencià." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1987. http://hdl.handle.net/10803/672834.

Full text

Abstract:

Seguint la línia algològica iniciada des de fa anys a la càtedra de Botànica de la Facultat de Farmàcia i veient la necessitat d'efectuar noves recerques a la costa de la Península Ibèrica, ens adonàrem de la manca d'un estudi algològic sistemàtic i exhaustiu de la costa del País Valencià, que contrastava amb la profusió de treballs que existien en d'altres indrets de la costa. La memòria que presentem pretén aportar un primer catàleg florístic de les algues d'aquesta zona, tasca que ens ha permès també la resolució d'alguns problemes taxonòmics i precisar les apetències ecològiques dels tàxons estudiats. D'aquesta manera hem pogut recollir la distribució de més de tres-centes especies en bona part noves per a la costa del País Valencià. El segon objectiu que ens plantegem és, paral·lelament a la confecció del catàleg, la realització d'un estudi fenològic de diverses espècies de les quals després comparem el seu comportament en altres exemplars de diversos punts del Mediterrani Occidental.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

49

Fernández, Brime Samantha. "Els líquens saxícoles i terrícoles del Parc Natural de Cap de Creus, amb un estudi filogenètic aplicat a la sistemàtica dels gèneres Diploschistes i Ingvariella." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2012. http://hdl.handle.net/10803/120096.

Full text

Abstract:

Una de les línies de treball del Grup de Liquenologia del Departament de Biologia Vegetal (Unitat Botànica) de la Universitat de Barcelona ha tingut com a objectiu estudiar la diversitat dels líquens i fongs liquenícoles del territori català, així com la descripció de les comunitats liquèniques d’aquesta àrea. Malgrat la contribució d’aquests estudis al coneixement de la flora liquenològica de Catalunya, encara queden moltes àrees del territori que no s’han estudiat amb deteniment. Una d’aquestes àrees és la inclosa dins del Parc Natural de Cap de Creus, on els extensos afloraments de roques àcides estan ocupats, de forma parcial o total, per comunitats liquèniques. Vàrem endegar un estudi florístic que tenia com a objectius principals elaborar un catàleg dels líquens saxícoles i terrícoles del Parc, examinar les diferències morfològiques, anatòmiques o ecològiques dels tàxons estudiats respecte les dades bibliogràfiques per avaluar-ne la variabilitat i caracteritzar les preferències ecològiques de les espècies estudiades. Com a resultat d’aquest estudi, s’ha elaborat un catàleg florístic format per 263 espècies de líquens i 31 de fongs liquenícoles. Del total de tàxons citats, un és primera cita per Europa, vuit per la península Ibèrica i 34 per Catalunya. L’anàlisi fitogeogràfic determina que la flora liquènica està formada per tres grups de distribució principals: espècies mediterrànies, temperades-mediterrànies i d’àmplia distribució. Addicionalment, la flora es veu enriquida amb espècies de distribució atlàntica i de distribució centreuropea o àrtico-boreal. En el plantejament inicial d’aquesta tesi vam decidir incorporar un element addicional de caire més taxonòmic i filogenètic. Fent ús de les dades i espècimens recollits per al treball florístic, vam seleccionar aquells tàxons que resultessin conflictius i amb necessitat de ser revisats. Per aquest motiu, vam plantejar un examen exhaustiu centrat en els gèneres Diploschistes i Ingvariella. El gènere Diploschistes (Graphidaceae) presentava interessants qüestions no resoltes, com la delimitació del gènere, la validesa taxonòmica i sistemàtica dels tres grups d’espècies establerts en base a la morfologia dels apotecis, i la delimitació de diverses espècies. Per resoldre aquestes qüestions vam reconstruir diverses filogènies basades en caràcters emprats tradicionalment en taxonomia (morfològics, anatòmics, químics, ecològics), marcadors moleculars (nuITS, mtSSU i nu LSU) i la combinació d’ambdós tipus de caràcters. Els resultats confirmen que Diploschistes és monofilètic i demostren, per primera vegada, que els tres grups morfològics considerats dins del gènere són monofilètics, i se’n proposa una classificació infragenèrica. Les anàlisis filogenètiques revelen novetats en algunes espècies: l’existència d’un clade dins D. ocellatus, corresponent a espècimens sense apotecis que només tenen picnidis, i la presència d’un clade que agrupa tots els espècimens de la subespècie D. diacapsis subsp. neutrophilus, i que es proposa considerar al nivell de l’espècie. El gènere monotípic Ingvariella fou escindit de Diploschistes a partir de la morfologia de l’exciple, i mantingut dins de la família Thelotremataceae (= Graphidaceae) dins de l’ordre de les Ostropales. L’estudi detallat de la morfologia i anatomia d’Ingvariella ens va suggerir possibles afinitats amb altres famílies de l’ordre. Els objectius d’aquest estudi van ser avaluar la monofília d’Ingvariella i investigar la seva posició sistemàtica dins l’ordre. S’han inferit les relacions filogenètiques amb una matriu molecular (basada en els marcadors nuLSU i mtSSU), on s’ha inclòs una àmplia representació de membres de les Ostropales. Els resultats revelen que Ingvariella és monofilètic i pertany a la família de les Stictidaceae. Amb la inclusió del primer gènere de líquens saxícoles dins aquesta família, s’expandeix considerablement la diversitat ecològica de les Stictidaceae, dins les quals s’han inclòs fongs sapròfits, líquens corticícoles, i espècies que poden ésser facultativament liquenitzades. A més dels resultats esmentats, s’inclouen noves dades sobre les relacions entre altres famílies dins les Ostropales.
This thesis is structured in two different parts. The first part, is an exhaustive floristic study of the saxicolous, epiphytic (only if sporadically growing on rocks), and terricolous lichens, and their lichenicolous fungi from the Cap de Creus Natural Park (NE Iberian Peninsula). The study reports 263 lichen taxa and 31 lichenicolous fungi from the study area, of which one is new for Europe, eight new for the Iberian Peninsula, and 34 for Catalonia. From a phytogeographical point of view, the flora is mainly composed of Mediterranean temperate species and Mediterranean lichens in a broad sense, enriched with a considerable number of Atlantic species in the most humid sites of the Park, and some species of boreal distribution. The large number of different microclimatic conditions in the area, combined with frequent extensions of rock outcrops, makes the Cap de Creus Natural Park an extraordinary region for the diversity of saxicolous and terricolous lichens. During the floristic study, we detected conflictive and unresolved taxonomic and systematic questions regarding the genera Diploschistes and Ingvariella. In the second part of the thesis, we have tried to clarify these questions within a phylogenetic framework. In the revision of Diploschistes, the reconstruction of the phylogenetic relationships of the genera within its family (Graphidaceae) confirmed that the genus is monophyletic. We also reconstructed the phylogenetic relationships within Diploschistes using a combined dataset of morphological, chemical, and molecular data. The results show that the three groups traditionally distinguished within the genus (based on ascomatal morphology) are monophyletic. Therefore, it is proposed a new subgeneric treatment for Diploschistes, and it is confirmed the taxonomical value of fruiting body types. In The monotypic genus Ingvariella was segregated from Diploschistes based on fruiting body anatomy, and placed within the Thelotremataceae (= Graphidaceae), in the order Ostropales. Our morphological observations, however, suggest affinities to other families within the order. We inferred the phylogenetic relationships of a broad array of ostropalean fungi based on mtSSU and nuLSU. The results demonstrate that Ingvariella is monophyletic and belongs to the Stictidaceae, expanding the broad ecological diversity of this family.

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

50

Pérez, Haase Aaron. "Patrons estructurals, ecològics i biogeogràfics en vegetació de molleres i de torberes d'esfagnes." Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/385113.

Full text

Abstract:

Aquesta tesi tracta de la diversitat de la vegetació de les molleres i les torberes d’esfagnes, i de la seva distribució i arranjament al llarg de gradients ambientals a diferents escales. El marc geogràfic en el que es desenvolupa la nostra recerca és la península Ibèrica i els Pirineus francesos, i la Terra del Foc (Argentina). La vegetació de les molleres i de les torberes d’esfagnes és singular en tant que presenta múltiples espècies característiques, i és diversificada pel gran nombre de comunitats vegetals que s’hi han descrit. Especialment a les muntanyes alpines del sud d’Europa, aquests aiguamolls són sistemes fràgils i objectius prioritaris de conservació, ja que unit a la seva raresa natural, es veuen afectats per les activitats humanes. Els fonaments sobre l’organització i funcionament d’aquesta vegetació es basa en estudis realitzats en sistemes boreals i temperats freds. En canvi, a les muntanyes del sud d’Europa, el coneixement és insuficient. Aquí, a diferència de les extenses torberes boreals, aquests tipus de vegetació s’organitzen de forma complexa en mosaics intricats que ocupen petites superfícies en indrets topogràficament favorables. Per la seva banda, la Terra del Foc, conté extenses torberes insuficientment investigades. Per contribuir al coneixement d’aquests aiguamolls, vam mostrejar intensivament nombroses àrees pirinenques i la Terra del Foc, i vam analitzar la informació recollida en milers d’inventaris de vegetació per nombrosos autors al llarg dels segles XXè i XXIè. Vam posar l’èmfasi a mesurar les variacions de la posició de la capa freàtica i en recollir informació detallada dels briòfits, aspectes negligits en molts estudis previs. A partir de l’estudi detallat de vuit sistemes de molleres i de torberes d’esfagnes, cinc als Pirineus i tres a la Terra del Foc, vam relacionar les principals variables ambientals físico-químiques amb la variació florística. D’una banda, tant als Pirineus com a la Terra del Foc, la posició de la capa freàtica va ser la variable més important per explicar els patrons en vegetació a escala de detall. D’altra banda, en analitzar per separat l’arranjament dels briòfits, aquests van respondre més a la química de l’aigua (pH) que no pas a la posició de la capa freàtica. A més a més, vam poder explicar la singularitat florística a partir de la singularitat ecològica. Així, les rareses botàniques es van concentrar en sistemes humits que contenien hàbitats singulars, com les catifes d’esfagnes tremoloses i els bonys d’esfagnes. D’altra banda, a escala regional, la principal variació florística a la Terra del Foc va ser causada pel gradient latitudinal, molt correlacionat amb la variació de les variables climàtiques. Igualment, als Pirineus, l’estructura espacial va ser el principal rector de l’organització de la diversitat florística a les molleres i a les torberes d’esfagnes. D’aquesta manera, a escala regional, el conjunt d’espècies locals va resultar un element clau. Fruit de l’estudi d’uns 6.500 inventaris de vegetació de la península Ibèrica i dels Pirineus, vam obtenir que tota la vegetació higròfila de muntanya forma un sol i singular conjunt florístic, mostrant la importància de la humitat edàfica en l’organització de la flora i la vegetació de muntanya. A escala regional, els principals gradients ambientals que van regir l’arranjament de comunitats vegetals higròfiles són la fertilitat i el pH. La influència oceànica també va ser molt important i es va manifestar a escales de desenes o centenars de quilòmetres. Finalment, fruit de l’estudi detallat de les molleres de la Vall d’Aran, vam reconèixer-hi vint-i-dues associacions vegetals i en vam descriure dues de noves (Calliergo gigantei-Narthecietum ossifragi i Straminergo straminei-Caricetum curtae).
This book focuses on mire ecology and biogeography. We studied the distribution and arrangement of plant assemblages along environmental gradients at different scales. We developed our research in the Iberian mountains and the Pyrenees, and in Tierra del Fuego (Argentina). Peatland and mire ecology has traditionally focused on boreal and cold temperate climatic zones in the Northern Hemisphere, and therefore we have very limited knowledge on the ecology and biogeography of mires in the alpine ranges of Central and Southern Europe. Similarly, the fens of Tierra del Fuego are poorly studied. In order to contribute to a better understanding of these wetlands, we sampled 15 mire systems in the Pyrenean range and 3 in Tierra del Fuego. Also, we analyzed thousands of floristic relevés of hygrophilous vegetation stored at the SIVIM database. We put a particular emphasis on both the measurement of the fluctuation of the depth to the water table and the gathering of the most detailed bryophyte information, because they were neglected in the previous published research. On the whole, at fine scale the most correlated variable to the variation of plant communities was the depth to the water table. However, the bryophyte assemblages were more sensitive to changes in the soil pH than to the water regime. Moreover, the concentration of botanical rarities on a few singular mire systems in the Pyrenees could be explained by the ecological diversification of habitats, driven mainly by the elongation of the water table gradient. At regional scale, on the one hand, bioclimatic variables, spatial structure of the vegetation and the local species pools have most likely played a major role on the diversification of the mire flora and vegetation. Further, fertility and pH gradients were the most influential among the soil and groundwater factors. Finally, we reported 22 plant associations from Vall d’Aran, two of which are newly described (Calliergo gigantei-Narthecietum ossifragi i Straminergo straminei-Caricetum curtae).

APA, Harvard, Vancouver, ISO, and other styles

Dissertations / Theses on the topic 'I-586'

Create a spot-on reference in APA, MLA, Chicago, Harvard, and other styles