Dissertations / Theses on the topic 'AMB'

Una de les principals recomanacions en la reanimació inicial dels pacients amb sèpsia és realitzar una fluïdoteràpia precoç i agressiva, sobretot en aquells pacients amb signes i símptomes d’hipoperfussió o xoc. L’administració endovenosa de grans volums de fluids s’ha demostrat que millora la supervivència d’aquests pacients i en redueix les complicacions. En l’evolució del xoc sèptic, i en la fase de sèpsia reanimada, la fluïdoteràpia segueix jugant un paper important en el tractament d’aquests pacients. No obstant, no queda clar quan s’hauria de limitar aquesta administració o, el que és el mateix, quin període de temps seria el més adient per seguir amb una reposició agressiva de fluids. Després de la reanimació inicial del xoc, la fluïdoteràpia innecessària, és a dir, aquella que no millora la perfusió, pot augmentar l’aigua extravascular pulmonar, exacerbar l’edema i afavorir el destret respiratori, amb el conseqüent augment dels requeriments de ventilació mecànica i de la mortalitat. Per tal d’evitar una administració inadequada de fluids es poden fer servir variables hemodinàmiques com la pressió venosa central o també variables volumètriques. Aquest treball estudia l’eficàcia de guiar la fluïdoteràpia en pacients post-operats amb xoc sèptic d’origen abdominal en les primeres 48 hores d’ingrès, a través de la combinació de dos paràmetres volumètrics[un paràmetre estimatiu de la volèmia (GEDV: volum global al final de la diàstole) i un paràmetre estimatiu de l’edema pulmonar(EVLW: aigua extravascular pulmonar)]. Es tracta d’un estudi observacional prospectiu on es compara un Grup de pacients que se’ls guia la fluïdoteràpia mitjançant GEDV i EVLW (Grup d’intervenció) amb un altre grup històric de pacients similars (Grup control) que se’ls guia la fluïdoteràpia de la forma convencional. Els resultats demostren que els pacients que se’ls va guià la fluïdoteràpia amb la combinació dels dos paràmetres volumètrics, van tenir un balanç de fluids menys agressiu, menys durada de ventilació mecànica i menys estada a l’unitat de reanimació, i afirmant que una fluïdoteràpia conservadora millora el pronòstic d’aquest tipus de pacients.
One of the main recommendations for initial resuscitation of patients with sepsis is to administer early and aggressive fluid therapy, especially in patients with signs and symptoms of hypoperfusion or shock. Intravenous administration of large quantities of fluids has shown to improve the survival of these patients and reduce complications. In septic shock and during the phase of resuscitated sepsis, fluid therapy continues to play an important role in the treatment of these patients. Nevertheless, it is not clear at what point the administration of liquids should be limited nor the ideal amount of time to wait before making an aggressive fluid replacement. After initial resuscitation, innecessary fluid therapy (that is to say, therapy that does not improve perfusion) can increase extravascular lung water, exacerbate edema and favor respiratory distress, consequently increasing mechanical ventilation and mortality requirements. In order to avoid an inadequate administration of fluids, hemodynamic variables like the central venous pressure or also volumetric variables can be used. This study analyzes the efficiency of fluid therapy in post-operative patients with abdominal septic shock within the first 48 hours of admission using a combination of two volumetric parameters [estimation of volemia (GEDV: Global End Diastolic Volume) and an estimation of pulmonary edema (EVLW: Extra-Vascular Lung Water)]. This is a prospective observational study that compares a Group of patients in which fluid therapy is guided by GEDV and EVLW (Intervention group) with a historic group of similar patients (Control group) in which fluid therapy is guided in the conventional manner. Results demonstrate that patients in which fluid therapy was guided with a combination of both volumetric parameters had less aggressive fluid levels, less mechanical ventilator time and a shorter stay at intensive care unit, all affirming that conservative fluid therapy improves prognosis in these types of patients.

En aquest treball, estudiarem diferents exemples de construccions d'anells i de monoides. En cada cas hem intentat fer notables les idees en la construcció per generadors i relacions. Una eina que utilitzarem bastant per a trobar formes normals a partir de presentacions de monoides és el Lema del Diamant [15, Theorem I.4.9]. En altres casos, no obtenim formes normals d'elements pròpiament dites, però podem aconseguir expressions per als elements que no són úniques però si conserven certes propietats. En altres casos, ens és molt útil de?nir funcions sobre els generadors d'un anell per poder treballar amb l'estructura graduada de l'anell i les components homogènies dels elements.
Els exemples que tractarem, seran anells i monoides amb condicions de cadena. Tractar les condicions de cadena amb generadors i relacions ens planteja la di?cultat de que generalment ens calen una quantitat in?nita d'aquests. Això fa que l'exemple vingui presentat per molts generadors i moltes relacions.

Aquest treball ha estat motivat per l'interès a aprofundir el coneixement de les relacions entre els metges i l'hospital on treballen, com a aspecte central de la gestió dels hospitals. Al llarg dels darrers anys, diferents actors del sistema sanitari espanyol i català han manifestat, de manera reiterada, que els metges hospitalaris se senten desil·lusionats i descontents com a professionals i poc compromesos amb l'hospital on exerceixen.

Els metges viuen una exigència creixent com a professionals i com a membres de l'hospital, que també està sotmès a una pressió per millorar-ne la seva eficiència. La doble demanda de lleialtat que viuen els metges ―aquesta exigència de compromís amb la professió i amb l'organització― i la manera com són capaços de compatibilitzar aquests dos compromisos són els aspectes sobre els quals he centrat el meu treball.

Per portar a terme aquest estudi, he analitzat el grau de compromís dels metges amb l'hospital i amb els seus focus més rellevants: el servei i el cap de servei. He analitzat també el grau de compromís amb la professió i les diferents formes de compatibilitzar els dos compromisos. Per a això, he utilitzat el qüestionari de Meyer, Allen i Smith (1993) de compromís organitzatiu i professional, adaptat i validat per al context català, i l'he enviat a 1.650 metges de nou hospitals de la xarxa d'utilització pública de Catalunya i n'he obtingut un 40,3% de respostes. D'altra banda, he tingut entrevistes semiestructurades i converses informals sobre la matèria amb diversos facultatius, la qual cosa el que juntament amb els meus coneixements i experiència professional en el sector, m'ha permès aprofundir en els resultats obtinguts de l'anàlisi quantitativa.

Com a conclusions més importants del meu treball, destaco que, des d'una perspectiva global, els metges se senten compromesos amb l'hospital, i aquest compromís, que fonamentalment és de caràcter afectiu i degut a la percepció dels sacrificis que han fet al llarg de la seva trajectòria, s'incrementa amb el temps, al llarg de la seva carrera professional. Es confirma la importància del servei i del cap de servei com a focus del compromís dels metges, en què destaca que el vincle amb el servei és intens, i per contra, el lligam amb el cap de servei és més feble i decau amb la trajectòria professional del metge. De la mateixa manera, també es confirma la intensitat del compromís dels metges amb la seva professió. Finalment, s'obtenen quatre clústers, que corresponen a quatre patrons de resposta diferents dels metges amb relació a la demanda de doble compromís, i només un dels clústers expressa una incompatibilitat clara entre els dos compromisos.
Este trabajo ha estado motivado por el interés en profundizar en el conocimiento de las relaciones entre los médicos y el hospital en el que trabajan, como aspecto central de la gestión de los hospitales. En el curso de los últimos años, diferentes actores del sistema sanitario español y catalán han manifestado de manera reiterada que los médicos hospitalarios se sienten desilusionados y descontentos como profesionales y poco comprometidos con el hospital en el que ejercen.

Los médicos viven una exigencia creciente como profesionales y como miembro del hospital, sometido también a una presión para mejorar su eficiencia. La doble demanda de lealtad que viven los médicos, esta exigencia de compromiso con la profesión y con la organización, y la manera en que son capaces de compatibilizar estos dos compromisos, es el aspecto sobre el que he centrado mi trabajo.

Para llevar a término este estudio he analizado el grado de compromiso de los médicos con el hospital y con los focos más relevantes, el servicio i el jefe de servicio. He analizado también el grado de compromiso con la profesión y las diferentes formes de compatibilidad de los dos compromisos. Para ello he utilizado el cuestionario de Meyer, Allen i Smith (1993) de compromiso organizativo y profesional, adaptado y validado en el contexto catalán, y lo he enviado a 1.650 médicos de 9 hospitales de la red de utilización pública de Catalunya, obteniendo un 40,3% de respuestas. Por otro lado, he mantenido entrevistes semiestructuradas y conversaciones informales sobre la temática con diversos facultativos, lo que junto con mi conocimiento y experiencia profesional en el sector me ha permitido profundizar en los resultados obtenidos en el análisis cuantitativo.

Como a conclusiones más importantes de mi trabajo destaco que desde una perspectiva global, los médicos se sienten comprometidos con el hospital y este compromiso, que fundamentalmente es de carácter afectivo y debido a la percepción de los sacrificios que han efectuado a lo largo de su trayectoria, se incrementa con el tiempo, en el curso de su carrera profesional. Se confirma la importancia del servicio y del jefe de servicio como foco del compromiso de los médicos, destacando la intensidad del vínculo con el servicio y por el contrario, que el vínculo con el jefe de servicio es más débil y decae a través de la trayectoria profesional del médico. De la misma manera, también se confirma la intensidad del compromiso de los médicos con su profesión. Finalmente, se obtienen cuatro clústeres, que corresponden a cuatro patrones de respuesta diferentes de los médicos en relación a la demanda de doble compromiso y sólo uno de los clústeres expresa una clara incompatibilidad entre los dos compromisos.
This work has been motivated by an interest in exploring the relationships between doctors and the hospital in which they work, as a central aspect of hospital management. In the last few years, different actors from the Spanish and Catalan health care system have reiterated that hospital doctors feel disappointed and dissatisfied as professionals and little committed to the hospital where they work.

Doctors are coming under increasing demands as professionals and as members of hospitals, which are also under pressure to improve efficiency. The double demand of loyalty that doctors are experiencing - demands of commitment to the profession and to the organisation - and the way in which they are able to make both commitments compatible are the aspects on which I have focused my work.

In order to carry out this study, I have analysed the degree of doctors' commitment to their hospital and its most relevant focal point: the service and the service manager. I have also analysed the degree of commitment to the profession and the different forms of making both commitments compatible. To do so, I have used the Meyer, Allen and Smith (1993) organisational and professional commitment questionnaire, adapted and validated for the Catalan context; I sent it to 1,650 doctors at nine hospitals in the public health network throughout Catalonia, and have obtained 40.3% responses. On the other hand, I have conducted semi-structured interviews and held informal conversations on the matter with several doctors, which, along with my knowledge and professional experience in the sector, has allowed me to further examine the quantitative analysis results obtained.

As the most important conclusions of my work from a global perspective, I emphasise that doctors are committed to their hospitals and that this commitment which is fundamentally affective in nature - and the perception of the sacrifices that doctors make throughout their career - increases throughout their professional career. The importance of the service and the service manager as a focus of doctors' commitment is confirmed, which emphasises that the bond with the service is intense, whereas, on the contrary, the bond with the service manager is weaker and decreases throughout a doctor's professional careers. In the same way, the intensity of doctors' commitment to their profession is also confirmed. Finally, four clusters are obtained corresponding to four patterns of different answer from doctors in relation to this double commitment, and only one of the clusters expresses a clear incompatibility between both commitments.

INTRODUCCIÓ: El dolor osteoarticular crònic s’associa a l’augment del consum farmacològic i deteriorament de la qualitat de vida en persones grans, requerint desenvolupar tractaments no farmacològics. OBJECTIU: Avaluar l’efectivitat d’una intervenció grupal basada en Teràpia Assistida amb Animals(TAA) a població geriàtrica amb dolor osteoarticular i polifarmàcia, en la disminució del dolor i analgèsics i millora qualitat de vida. MATERIAL I MÈTODES: Assaig clínic aleatoritzat, dos braços, controlat i open-label, en centre d'Atenció Primària. 12 sessions de cinesiteràpia amb gos de teràpia al grup experimental(GE). RESULTATS: 52 participants (22 Grup control(GC), 30 GE), mitjana edat 77.50(±7.29) anys, dones 90.38%. Reducció dolor significativa en GE, WOMAC-dolor: GC:-2.64(1.81), GE:-4.17(3.31)p=0.04. Health Assessment Questionnaire (Qualitat de vida): GC:-0.4(0.23), GE:-0.35(0.34)p=0.54. Reducció significativa d’analgèsia en GE, LATTINEN-analgèsics: GC:-0.05(±0.58)p=0.71, GE:-0.33(±0.66)p=0.01. CONCLUSIONS: La TAA comporta una reducció addicional en el nivell de dolor i consum d’analgèsics. La presència del gos millora l’adherència a la intervenció i la satisfacció dels participants.
INTRODUCCIÓN: El dolor osteoarticular crónico se asocia al aumento del consumo farmacológico y deterioro de la calidad de vida en persones mayores, requiriendo desarrollar tratamientos no farmacológicos. OBJETIVO: Evaluar la efectividad de una intervención grupal basada en Terapia Asistida con Animales(TAA) en población geriátrica con dolor osteoarticular y polifarmacia, en la disminución del dolor y analgésicos y mejora calidad de vida. MATERIAL Y METODOS: Ensayo clínico aleatorizado, dos brazos, controlado y open-label, en centro Atención Primaria. 12 sesiones de cinesiterapia con perro de terapia en el grupo experimental(GE). RESULTADOS: 52 participantes (22 Grupo control(GC), 30 GE), media edad 77.50(±7.29) años, mujeres 90.38%. Reducción dolor significativa en GE, WOMAC-dolor: GC:-2.64(±1.81), GE:-4.17(±3.31)p=0.04. Health Assessment Questionnaire (Calidad de vida): GC:-0.4(±0.23), GE:-0.35(±0.34)p=0.54. Reducción significativa de analgésicos en GE, LATTINEN-analgésicos: GC:-0.05(±0.58)p=0.71, GE:-0.33(±0.66)p=0.01. CONCLUSIONES: La TAA comporta una reducción adicional en el nivel de dolor y consumo de analgésicos. La presencia del perro mejora la adherencia a la intervención y la satisfacción de los participantes.
BACKGROUND: Chronic osteoarticular pain is associated to an increase in the consumption of medication and decrease in life quality in elderly people, which requires developing non-pharmacological treatments. PURPOSE: To evaluate the effectivity of group intervention, based on animal assisted therapy and applied to elderly people with chronic osteoarticular pain and poli-medication, regarding the decrease of chronic pain, use of analgesics and improvement of life quality. MATERIAL AND METHOD: Randomized controlled trial, two arms and open-label, in a Primary Health Centre. Twelve group sessions of kinesiotherapy with the intervention of a therapy dog in the experimental group. RESULTS: 52 participants (22 Control Group(GC), 30 GE), average age 77.50(±7.29), women 90.38%. Significant pain reduction in GE, WOMAC-pain: GC:-2.64(±1.81), GE:-4.17(±3.31)p=0.04. Health Assessment Questionnaire (Quality of life): GC:-0.4(±0.23), GE:-0.35(±0.34)p=0.54. Significant reduction of analgesics in GE, LATTINEN-analgesics: GC:-0.05(±0.58)p=0.71, GE:-0.33(±0.66)p=0.01. CONCLUSIONS: Animal assisted therapy results in an additional reduction in pain level and in the use of analgesics. The presence of the dog improves the attachment to intervention and the satisfaction of the participants.

L’edema macular diabètic difús (EMDD) constitueix la primera causa de pèrdua d’agudesa visual en els pacients diabètics. El Ranibizumab (RBZ) és l’únic fàrmac amb acció anti-VEGF acceptat en l’actualitat pel tractament de l’EMDD. L’actual estudi és prospectiu e intervencionista, realitzat en una mostra de 34 ulls de 22 pacients diabètics tipus 2 que presenten EMDD no isquèmic. Els ulls inclosos a l’estudi, han estat tractats amb RBZ durant el període d’un any, seguint un esquema de tractament Pro Re Nata reactiu. Conclusions de l’estudi: 1.Respecte a l’estudi basal dels malalts: El nivell d’integritat de les línies IS/OS i ELM és un signe indirecte del perfil electrofisiològic dels mateixos, quant a la mitjana de la densitat de resposta (dR) en les dues anelles centrals. Els ulls amb retinopaties avançades tenen una dR més deprimida en les dues anelles centrals junt a un allargament del temps de latencia en R1. Els ulls amb la presència d’exsudats durs a la màcula, tenen dR més deprimides a l’anella central. La quantitat de líquid mesurada a la foveola o a l’àrea macular, no condiciona el perfil electrofisiològic inicial dels ulls amb EMDD. 2. respecte als resultats al final de l’estudi: L’ integritat inicial de les línies IS/OS i ELM objectivades a l’OCT dels ulls amb EMDD, condiciona la mitjana de la dR que s’assoleix en R1, després de rebre tractament amb ranibizumab. Els ulls amb millor agudesa visual, tenen millor pronòstic electrofisiològic quant a l’increment potencial de la dR a R1. Els ulls capaços de millorar la integritat de la ELM als 12 mesos, després d’aplicar teràpia amb ranibizumab, incrementen la mitjana de la dR en R1 en major grau. Els ulls amb EMDD quístic, espongiforme i serós, milloren les seves respectives mitjanes de dR a R1.
El edema macular diabético difuso (EMDD) constituye la primera causa de pérdida de agudeza visual en los pacientes diabéticos. El Ranibizumab (RBZ) es el único fármaco con acción anti-VEGF aceptado en la actualidad para el tratamiento del EMDD. El actual estudio es prospectivo e intervencionista, realizado en una muestra de 34 ojos de 22 pacientes diabéticos tipo 2 que presentan EMDD no isquémico. Los ojos incluidos en el estudio, han sido tratados con RBZ durante el período de un año, siguiendo un esquema de tratamiento Pro Re Nata reactivo. Conclusiones del estudio: 1.Respecto al estudio basal de los enfermos: El nivel de integridad de las líneas IS / OS y ELM es un signo indirecto del perfil electrofisiológico de los mismos, en cuanto a la media de la densidad de respuesta ( dR) en los dos anillos centrales. Los ojos con retinopatías avanzadas tienen una dR más deprimida en los dos anillos centrales junto a un alargamiento del tiempo de latencia en R1. Los ojos con la presencia de exudados duros en la mácula, tienen dR más deprimidas en el anillo central. La cantidad de líquido medida en la foveola o en el área macular, no condiciona el perfil electrofisiológico inicial de los ojos con EMDD. 2. Respecto a los resultados al final del estudio: La integridad inicial de las líneas IS / OS y ELM objetivadas en el OCT de los ojos con EMDD, condiciona la media de la dR de que se alcanza en R1, tras recibir tratamiento con ranibizumab. Los ojos con mejor agudeza visual, tienen mejor pronóstico electrofisiológico en cuanto al incremento potencial de la dR en R1. Los ojos capaces de mejorar la integridad de la ELM a los 12 meses, después de aplicar terapia con ranibizumab, incrementan la media de la dR en R1 en mayor grado. Los ojos con EMDD quístico, espongiforme y seroso, mejoran sus respectivas medias de dR a R1
Diffuse diabetic macular edema (EMDD) is the leading cause of loss of vision in diabetic patients. Ranibizumab (RBZ) is the only drug with an anti-VEGF action that is a currently accepted treatment for EMDD. The present study is prospective and interventional, conducted on a sample of 34 eyes of 22 type-2 diabetes patients who have non-ischemic EMDD. The eyes included in the study were treated with RBZ for a period of one year, following a Pro Re Nata treatment schedule. Study conclusions: 1. Baseline results: Regarding the mean density of response (dR) in the two central rings, the level of integrity of the IS / OS and ELM lines is an indirect sign of an electrophysiological profile,. Eyes with advanced retinopathy have a more depressed response (dR) in the two central rings with an elongation of latency in R1. Eyes that have some hard exudates in the macula, have a greater dR in the central ring. The quantity of liquid measured in the foveola or the macula area is not related to the initial electrophysiological profile in EMDD eyes. 2 Regarding the results at the end of the study: The mean dR in R1 after treatment with ranibizumab is conditioned by the initial integrity of IS / OS and ELM lines objectified in the eyes with EMDD. Eyes with better visual acuity have a better prognosis when electrophysiological dR potential increases in R1. The eyes that are able to improve the integrity of the ELM at 12 months, after applying ranibizumab therapy, increased the mean dR in R1. Eyes with cystic, serous and spongiform EMDD, improve their respective dRs at R1.

Aquest treball estudia tres recursos lingüístics que forneixen la cohesió textual:Els temps del verb i les seves formes aspectuals, La Referència de Persona i els Connectors,amb l' objectiu general de mostrar, quins d'aquests recursos apareixen a les diferents edats de la mostra de subjectes que hem seleccionat.
METODOLOGIA GENERAL
PARTICIPANTS
Una població integrada per deu subjectes de cada edat : 3,5,7,9,11 i 13,20 i 72 anys ( mitjana)
MATERIAL
Dues històries gràfiques que els subjectes han d'explicar.
La història gràfica A, consta de sis vinyetes, i la història gràfica B de 7 vinyetes.
PROCEDIMENT
Entrevistes individuals . En primer lloc es presentava la història A ordenada i tot seguit la B . La consigna utilitzada era : "Ara et mostraré una història amb imatges i tu m'has d' explicar el que hi veus. Tens tot el temps que vulguis per mirar les imatges. Quan estiguis a punt ja pots començar".
Les narracions gravades amb video i transcrites i codificades amb el format CHAT del CHILDES PROJECT ( Mc. Whinney ,1994 ).
RESULTATS
1r.-El context narratiu (la consigna donada, i el coneixement compartit entre el parlant i el receptor ) influeix en la utilització de les formes verbals de present o de passat, segons com s'interpretin les imatges ;en les formes lingüístiques per marcar la referència de persona,( presentació i manteniment) dels personatges a la narració i en les funcions sintàctiques de Subjecte o Objecte segons quina sigui la seva rellevància a la narració ; les formes nul·les del verb les quals predominen a la fase de presentació per la influència de la consigna i del coneixement compartit entre narrador i experimentador; en la utilització específica dels connectors per comprendre les relacions entre diferents esdeveniments de la narració,- continuïtat, oposició - i les diferents imatges de cada una de les històries.
2n- L'edat és un indicador dels canvis en la utilització dels mecanismes cohesius estudiats. :En els grups de 3 i 5 anys, les formes aspectuals del verb són les més senzilles, (imperfectives). Els grups de 7 i 9 anys i de 11 i 14 anys, utilitzen les dues formes aspectuals i els grups d'adults les formes aspectuals més complexes (perifràstiques).
Per assenyalar la referència de persona, les formes nul·les del verb s'utilitzen a totes les edats per presentar els personatges, amb més freqüència a les edats inferiors en aquesta fase, i menys pel manteniment. Els grups d'edat més petits fan servir formes nul·les per la funció subjecte més freqüentment que a les edats adultes.
El SND s'utilitza pel manteniment dels personatges, més a les edats superiors que a les inferiors i alterna el seu ús entre grups amb el SNI per la presentació d'alguns personatges secundaris.
Els Definits i Indefinits predominen en els grups 1 i 5 com subjecte i objecte per la presentació, per sobre en els grups intermedis.Pel manteniment el seu ús és més progressiu entre els tots els grups.
La utilització del pronom clític pel manteniment i per la funció objecte, és progressiva entre els grups.
La utilització de formes connectives més específiques augmenta amb l'edat. Les oracions subordinades apareixen a la tercera infància . Entre 3-5 anys i la resta d'edats hi ha diferències en la utilització dels connectors seleccionats a l'estudi. Les formes temporals augmenten amb l'edat.
CONCLUSIONS
Existeixen tres períodes en la utilització de les formes cohesives estudiades: un primer període infantil, instal·lació del sistema lingüístic, un ampli període posterior d'aprenentatge, tercera infància fins a la primera part de l'adolescència i un tercer període ,adultesa i vellesa, en el que s'exerceixen tots els recursos de forma específica.
The aim of this research is to study three types of cohesive devices that give sense to text:
1. Tense and aspect in relation to verbs
2. Reference to people ( eg "he")
3. Connectors, links between prepositions
This is in order to know the influence of variable age in the use of these devices in a narrative
Method
A cross- sectional study was carried out in order to investigate the use of the three cohesive devices ( tense and aspect, reference to people and connectors in a narrative) by children of different ages, adults and elderly people
Participants
Sixty children, 30 boys and 30 girls, aged 3,5,7,9,11 an 13 ( 10 children for each group) and 10 adults aged 20 on average( 5 men and 5 women) as well as 10 elderly people ( 5 men and 5 women, aged 72 on average) participated in this study. All of them were Catalan speakers
Procedure and material
Participants were individually interviewed and were videotaped for data collection. Two stories, A and B, were shown to the participants. The narratives were elicited by the following instruction " Here, are some pictures that make a story, look at them and, then, tell me what you see".
Coding
The sessions were transcribed and coded within the CHAT format (CHILDES System, McWhinney, 1994)
Results
Narrative context, which means the instruction given by the experimenter as well as the knowledge, shared by the participant and the experimenter, since they are looking at the same pictures- influences basically the use of the tense and the references to people . In fact, the majority of participants use present tense in the two stories . Few participants use past tense in order to produce the two narratives. On the other hand, a large number of participants use the a pro-drop form, when they introduce the main character of the story.
Variable age plays an important role in the use of the different types of cohesive devices studied, basically the reference to people and the connectors. In relation to the reference the people, two conditions are taken into account ( introduction and maintenance of characters) during the story.
Results show that the youngest participants produce more pro-drop form in the introduction of main characters in the two stories, whereas older participants - children from the age of 9 as well as adults and old age people- use a phrasal noun preceded by an indefinite article.
In relation to the maintenance of characters, a pro-drop form is the most used in all age categories.
In relation to connectors, results show that age increases the use of subordinate clauses. Nevertheless, temporal conjunctions are the most used.
Conclusions
Narrative context has a large influence on the use of cohesive devices in narratives. In relation to variable age, there are three periods in the use of the three types of devices studied. A first period in the early childhood, starting at the age of 3, when the linguistic system begins to function then a long period of learning and consolidation of the system, middle and late childhood until adolescence, and a third period, adulthood and old age, in which all the devices are used more specifically.

Objectius: valorar i comparar la Qualitat de Vida Relacionada amb la Salut (QVRS) de les persones amb Malaltia Renal Crònica Terminal (MRCT) en tractament amb Hemodiàlisi d’Alt Flux (HD-AF) o amb Hemodiafiltració On Line (HDF-OL) a les Terres de l’Ebre (TE) i descriure l’itinerari terapèutic d’aquestes persones, des de l’inici dels símptomes fins a la situació actual. Estudi de metodologia mixta, realitzat durant el segon semestre de 2014 i tot l’any 2015, el qual va constar de dues parts: primer es va realitzar un estudi observacional, analític i transversal on es van recollir dades sociodemogràfiques i clíniques mitjançant un qüestionari ad hoc i dades de QVRS amb el Kidney Disease Quality of Life Short Form (KDQOL-SF). I després es va realitzar un estudi fenomenològic on la recollida de les dades es va realitzar mitjançant Entrevistes Semi Estructurades (ESE), Observació Participant (OP) i registre en el diari de camp. Resultats més significatius: les persones que vivien soles, sense parella i tenien estudis presentaven una millor QVRS. Les persones que rebien tractament amb HDF-OL presentaven millor estat nutricional que les que ho feien amb HD-AF, al igual que millors puntuacions en el qüestionari KDQOL-SF. Tot i que les dones es dialitzaven millor que els homes, van manifestar tenir més dolor, pitjor estat físic i menys vitalitat. Aquestes persones amb MRCT viuen immerses en una transició constant, on la vivència de l’experiència de l’inici dels símptomes fins el moment actual és veu influenciada per molts factors: per la idea preconcebuda que té la persona vers la MRC, per l’espera de rebre un Trasplantament Renal (TR), pels patiments experimentats a través del cos, per la relació cos-màquina que s’hi estableix i per les condicions sòcio-culturals de l’entorn, així com per l’edat i el gènere.
Objetivos: Valorar y comparar la Calidad de Vida Relacionada con la Salud (CVRS) de las personas con Enfermedad Renal Crónica Terminal (ERCT) en tratamiento con Hemodiálisis de Alto Flujo (HD-AF) o con Hemodiafiltración On Line (HDF-OL) en Terres de l’Ebre (TE) y describir el itinerario terapéutico de estas personas, desde el inicio de los síntomas hasta la situación actual. Estudio de metodología mixta, realizado durante el segundo semestre de 2014 y todo el año 2015, el cual constó de dos partes: primero se realizó un estudio observacional, analítico y transversal donde se recogieron datos sociodemográficos y clínicos mediante un cuestionario ad hoc y datos de CVRS con el Kidney Disease Quality of Life Short Form (KDQOL-SF). Y luego se realizó un estudio fenomenológico donde la recogida de los datos se realizó mediante Entrevistas Semi Estructuradas (ESE), Observación Participante (OP) y registro en el diario de campo. Resultados más significativos: las personas que vivían solas, sin pareja y tenían estudios presentaban una mejor CVRS. Las personas que recibían tratamiento con HDF-OL presentaban mejor estado nutricional que las que lo hacían con HD-AF, al igual que mejores puntuaciones en el cuestionario KDQOL-SF. Aunque las mujeres se dializaban mejor que los hombres, manifestaron tener más dolor, peor estado físico y menos vitalidad. Estas personas con ERCT viven inmersas en una transición constante, donde la vivencia de la experiencia del inicio de los síntomas hasta el momento actual se ve influenciada por muchos factores: por la idea preconcebida que tiene la persona hacia la MRC, por la espera de recibir un Trasplante Renal (TR), por los sufrimientos experimentados a través del cuerpo, por la relación cuerpo-máquina que se establece y por las condiciones socio-culturales del entorno, así como para la edad y el género.
The main goals of this study were to evaluate and compare the Health Related Quality of Life (HRQOL) of people with End Stage Kidney Disease (ESKD) treated with High-Flux Hemodialysis (HF-HD) or On Line Hemodiafiltration (OL-HDF) in Terres de l’Ebre (TE) and describe the therapeutic itinerary for these people from the beginning of their symptoms to their current situation. A study of a “mixed methodology” was carried out during the second semester of 2014 and the whole year 2015 which was made up of two parts: initially an observational, analytic and transversal study was performed to collect socio-demographic and clinical data in an ad hoc form, and also HRQOL data collected from a form people with ESRD named the Kidney Disease Quality of Life Short Form (KDQOL-SF). Afterwards a phenomenological study was conducted in which semi-structured interviews, participant observations and notes from field-notes. As a bold result, we can underline this: People who live alone, without a partner, and had an education showed a better HRQOL. The people who received OL-HDF treatment showed a better nutritional state than the ones who received HF-HD, in the same way with the KDQOL-SF. Although women are better on dialysis than men, they had more pain, worse physical conditions and less vitality. The people with ESKD live absorbed in a constant transition where the experience they went through from the beginning of the symptoms until now, is influenced by a preconceived idea of CKD and for the long wait for a Renal Transplantation, also the suffering felt through the body, and the relationship between the body and the machine, the sociocultural conditions of the environment, where the age and gender are decisive factors.

Introducción Nos proponemos valorar si una dieta controlada en los alimentos de IG elevado mejora la fatiga en los pacientes con CFS. Métodos En el estudio descriptivo participan 68 mujeres diagnosticadas de CFS y 70 mujeres sin CFS. Se valora la fatiga, el consumo alimentario, el Índice Glucémico (IG) y su carga glucémica (GL). Se determinan el Índice Homeostasis Model Assessment (HOMA), la glucosa, la insulina, los triglicéridos, el colesterol HDL y LDL, la IL6, la Leptina y el lactato. En el estudio de intervención, 43 pacientes con CFS se asignan aleatoreamente al grupo de intervención y de no intervención con una relación de 2:1. Resultados Las mujeres con CFS consumen más cereales, bebidas azucaradas y mayor frecuencia de alimentos con IG elevado, más energía y almidones. Con la intervención hay una disminución de la tensión arterial sistólica y diastólica, de la fatiga, peso, IMC, perímetro de cintura y leptina y una mejora de la calidad de vida y ansiedad. Conclusiones El CFS se asocia a un patrón alimentario de elevado IG y a niveles elevados en biomarcadores relacionados con la resistencia a la insulina y la inflamación.
Introduction We propose to assess the relationship between the diet and biomarkers related to insulin resistance in the presence of CFS. Methods In the descriptive study, females (n=58) diagnosed with CFS were compared with female (n=68) without CFS. Variables compared were fatigue, food intake, frequency of consumption of high glycemic index (GI) items and glycemic load (GL), HOMA model of insulin resistance, glucose, insulin, triglycerides, cholesterol, HDL-chol, LDL-chol, IL6, leptin and lactate. In the clinical trial we randomly assigned 43 females diagnosed with CFS to an intervention group (n=30) and to a non-intervention group (n=13). Results Those with CFS consumed more cereals, sugars and sweetened drinks, together with a higher frequency of consumption of high-GI food items and higher GL, greater energy intake and starches. With the intervention there was a decrease in fatigue, weight, BMI, waist circumference, leptin and diastolic blood pressure, and an improved quality of life and anxiety. Conclusions CFS is associated with an alimentation pattern of elevated GI and elevated levels of biomarkers of insulin resistance and inflammation.
Introducció Ens proposem valorar si una dieta controlada en els aliments de IG elevat millora la fatiga en els pacients amb CFS. Mètodes A l’estudi descriptiu participen 68 dones diagnosticades de CFS i 70 dones sense CFS. Es valora la fatiga, consum alimentari, Índex Glucèmic (IG) i la seva Càrrega Glucèmica (GL). Es determinen l’Índex Homeostasis Model Assessment (HOMA), glucosa, insulina, triglicèrids, colesterol HDL i LDL, IL6, Leptina i lactat. A l’estudi d’intervenció s’assignen aleatòriament 43 pacients amb CFS al grup d’intervenció i al grup de no intervenció amb una relació de 2:1. Resultats Les dones amb CFS consumeixen més cereals, begudes ensucrades, i major freqüència d’aliments amb IG elevat, més energia i midons. Amb la intervenció hi ha una disminució de la tensió arterial sistòlica i diastòlica, de la fatiga, pes, IMC, perímetre de cintura i de la leptina, així com una millora de la qualitat de vida i de l’ansietat. Conclusions El CFS s’associa a un patró alimentari d’elevat IG i a nivells elevats en biomarcadors relacionats amb la resistència a la insulina i la inflamació.

La malaltia relacionada amb la IgG4 (IgG4-RD) és una patologia fibroinflamatòria autoimmune sistèmica, caracteritzada pel desenvolupament de masses fibròtiques que poden portar a l’alteració de l’arquitectura dels teixits i a la disfunció orgànica. En aquesta tesi doctoral s’ha estudiat per primera vegada aquesta malaltia a Espanya, creant un registre nacional, basat en els criteris de consens internacional en patologia en IgG4-RD. El primer estudi ha mostrat que els pacients amb IgG4-RD han estat predominantment homes d’edat mitjana. La malaltia va afectar múltiples òrgans en un 47% dels casos. Les zones més freqüentment afectades van ser el retroperitoneu, l’òrbita, les glàndules salivals i el pàncrees. Després de completar un primer tractament, el 39% dels pacients van presentar una recidiva. El segon estudi va mostrar que només un 55% dels participants tenien valors en sèrum de IgG4 >135 mg/dL. Els tractaments més utilitzats (constituint un 73% dels realitzats) van ser glucocorticoides (GC), GC amb cirurgia, GC amb azatioprina , i cirurgia sola. Tots els tractaments utilitzats van tenir un elevat grau de resposta però amb freqüents recidives. L’IgG4 responder index (IgG4-RI) modificat va correspondre’s amb l’activitat de la malaltia. Cap pacient va desenvolupar càncer en el primer any des del diagnòstic de la malaltia. En conclusió, les característiques de la IgG4-RD a Espanya s’ajusten a les descrites a la literatura. L’elevació sèrica de IgG4 va ser inferior que en poblacions asiàtiques. El tractament amb GC va ser el més utilitzat, però els fàrmacs antireumàtics modificadors de la malaltia podrien ser d’utilitat. L’IgG4-RI modificat va ser útil per valorar la resposta. La incidència de neoplàsies va ser escassa.
IgG4-Related disease (IgG4-RD) is a rare systemic autoimmune fibroinflammatory condition, characterized by the development of fibrotic masses and organ dysfunction. In this doctoral thesis, IgG4-RD was studied in Spanish patients for the first time creating a nationwide registry, based on the international consensus criteria on IgG4-RD pathology. The first study showed that patients with IgG4-RD were predominantly middle-aged men. The disease involved multiple organs in 47% of the cases. The most frequently involved zones were retroperitoneum, orbit, salivary glands and pancreas. After completing the first treatment, 39% of the patients had flares. The second study found that only 55% of the participants had serum IgG4 levels over 135 mg/dL. The most commonly used treatments (73% of all) were glucocorticoids (GC), GC with surgery, GC with azathioprine, and surgery alone. They all had a high response rates, but relapses were frequent. The modified IgG4-responder index (IgG4-RI) corresponded to the disease’s activity. No patients developed cancer in the first year after the disease’s diagnosis. In conclusion, IgG4-RD characteristics in Spain were similar to the ones described in the literature. Serum IgG4 elevation was lower than in Asian populations. Treatment with GC was the most frequently used, but disease modifying antirheumatic drugs could be useful. Modified IgG4-RI was useful to monitor the outcomes. The incidence of malignancy was low.

Antecedents: Les malalties al·lèrgiques s'han associat a un desequilibri immunològic consistent en un predomini de la resposta Th2 sobre la Th1. Determinades molècules expressades en la superfície de las cèl·lules presentadores de l'antigen (CPA) són fonamentals per a l'activació dels limfòcits T (LT) i també per induir la derivació cap la producció d'un tipus determinat de citocines Th1 o Th2. Es possible que els pacients al·lèrgics presentin alteracions en l'expressió de aquestes molècules i que la immunoteràpia (IT) reverteixi aquesta alteració.

Objectiu: Avaluar l'expressió intracel·lular d'IL-4, IL-10 i IFN-g en LT d'individus sans i pacients al·lèrgics. Investigar l'expressió de CD23 i CD86 (B7.2) en limfòcits B (LB) i monòcits (M). Relacionar aquesta expressió amb l'aplicació d'IT i amb l'efecte clínic sobre la sensibilització a l'al·lergen, la simptomatologia clínica i l'ús de medicació.

Mètodes: Estudi prospectiu, obert, aleatoritzat amb grup control. Pacients: 10 individus sans i 28 pacients asmàtics, al·lèrgics a Dermatophagoides pteronyssinus (D pteronyssinus), 16 tractats amb IT i 12 sense IT. Mètodes: Seguiment de proves cutànies i de provocació conjuntival a D pteronyssinus. Control de la puntuació de símptomes i de l'ús de medicació. Determinació mitjançant citometria de flux, en cultius de cèl·lules mononucleades de sang perifèrica estimulats amb PMA i ionomicina o estimulats amb D pteronyssinus i sotmesos a re-estimulació, del percentatge de LT que expressaven IL-4, IL-10 i IFN-g. Determinació de l'activació limfocitària (segons l'expressió de CD69). Estudi de la proliferació limfocitària enfront el D pteronyssinus. Avaluació del percentatge de LB (CD20+) i de M (CD14+) que expressaven CD23 o CD86. En els individus al·lèrgics es va realitzar un control clínic i dels estudis "in vitro" a l'inici del estudi (T1), als 6 mesos (T2) i als 12 mesos (T3).

Resultats: Els malalts al·lèrgics presentaven respecte als individus sans un major percentatge de M que expressaven CD23 (p=0,022) i una capacitat d'activació de les cèl·lules T (CD69) disminuïda (p<0,001). A l'inici de l'estudi, no es van trobar diferències en les característiques clíniques ni immunològiques entre el grup aleatoritzat a rebre IT o no. La IT es va associar a una disminució significativa de la puntuació de símptomes, de l'ús de medicació, de la sensibilitat cutània i conjuntival. A T2 i T3, els pacients tractats amb IT mostraven un menor percentatge de M que expressaven CD23 (T2: p=0,019 i T3: p=0,024) i un major percentatge de LB que expressaven CD86 (T3: p=0,06), respecte al grup sense IT. En l'anàlisi intragrup del pacients amb IT es va evidenciar un augment del percentatge de LB que expressaven CD23 a T2 i T3 comparat amb T1 (T1: p=0,024; T3 p=0,024). La IT es va associar a un increment del percentatge de LT CD69+ (T3: p=0,05). No es van evidenciar canvis en l'expressió de citocines en els cultius estimulats de forma inespecífica, mentre que en els cultius amb D pteronyssinus s'observava una tendència a augmentar el percentatge d'expressió d'IFN-g en LT durant la IT, i a un augment del percentatge de LT que expressaven IL-10 a T2. Va disminuir la proliferació limfocitària front a D pteronyssinus (T3: p=0,026). La milloria clínica es va associar a una reducció de l'expressió de CD23 en M, a un augment de l'activació de LT i a una pèrdua de la resposta proliferativa front l'al·lergen.

Conclusions: L'expressió de molècules que poden participar en senyals de coestimulació durant la presentació antigènica és diferent en pacients al·lèrgics i individus sans. La IT indueix canvis en l'expressió d'aquestes molècules i pot influenciar el tipus de resposta immunològica front l'al·lergen.
Introduction: Allergic diseases are associated with a disturbance in the immune balance with a predominance of a Th2 over a Th1 response. Certain molecules, expressed on the surface of antigen presenting cells (APC) are crucial for T cell activation and also play a role on the induction Th1 or Th2 cytokine production. It is possible that allergic patients may have an alteration on the expression of these molecules and specific immunotherapy (SIT) might revert this situation.

Objectives: To evaluate intracellular IL-4, IL-10 and IFN-g expression in T cells of healthy and allergic subjects. To evaluate the expression of CD23 and CD86 (B7.2) on B cells and monocytes (M). To correlate this expression with the administration of SIT and with the clinical effect on the sensitivity to the allergen, the clinical symptoms and with the use of medication.

Methods: Prospective, open, controlled, randomized study. Subjects: 10 healthy controls and 28 asthmatic patients, allergic to Dermatophagoides pteronyssinus (D pteronyssinus), 16 randomized to receive SIT and 12 without SIT. Methods: Follow up of skin prick tests and conjunctival challenge to D pteronyssinus. Control of symptom and medication scores. Determination by flow cytometry, in peripheral blood mononuclear cell cultures stimulated with PMA and ionomicine or with D pteronyssinus followed by restimulation, of the percentage of T cells expressing IL-4, IL-10 and IFN-g. Determination of T cell activation (by CD69 expression). D pteronyssinus induced T cell proliferation assays. Evaluation of the percentage of B cell (CD20+) and M (CD14+) expressing CD23 or CD86. Clinical and "in vitro" controls were performed on the allergic patients at the beginning of the study (T1), at 6 months (T2) and at 12 months (T3).

Results: Allergic patients compared with healthy controls showed a higher percentage of M expressing CD23 (p=0,022) and a reduced activation of T cells (CD69+) (p<0,001). At the beginning of the study the group of patients randomized to receive SIT and the group without SIT showed no differences with respect to their clinical and immunological characteristics. Administration of SIT was associated with a significant reduction of symptom and medication scores, cutaneous and conjunctival sensitivity to D pteronyssinus. At T2 and T3, patients receiving SIT showed a lower percentage of M expressing CD23 (T2: p=0,019 and T3: p=0,024) and a higher percentage of B cells expressing CD86 (T3: p=0,06), compared with the group without SIT. In the intragrup analysis of the patients receiving SIT there was an increase of the percentage of B cells expressing CD23 at T2 and T3 compared with T1 (T1: p=0,024; T3 p=0,024). SIT was associated with an increase in the expression of CD69 on T cells (T3: p=0,05). There were no changes on the expression of intracellular cytokines in the non-specifically stimulated cell cultures, while in allergen stimulated cultures there was an tendency to increase IFN-g expression during SIT, and to an increase at T2 of IL-10 expression. There was also a decrease of D pteronyssinus induced lymphocyte proliferation (T3: p=0,026). Clinical improvement was also associated with a decrease of M expressing CD23, an increase of T cell activation and a reduction of D pteronyssinus induced lymphocyte proliferation

Conclusions: Expression of molecules, which can participate in costimulatory signalling during antigen presentation, is different in allergic patients compared with healthy individuals. SIT induces changes on the expression of such molecules and may influence the immune response to allergens.

Se ha estudiado espectroscópicamente (UV-Vis, Raman, RMN) los equilibrios tautoméricos del ácido 2-(4'-hidroxifenilazo)benzoico (HABA) y el ácido 2-(4'-hidroxi-3',5'- dimetilfenilazo)benzoico. Estos equilibrios están influenciados fuertemente per el estado de protonación (neutro vs. monoaniónico) del compuesto, la polaridad del medio y la substitución en el anillo de hidroxifenilo. En el caso de les especies neutras tanto de HABA como del ácido 2-(4'-hidroxi-3',5'-dimetilfenilazo)benzoico en medios apolares, es predominante el tautómero azo. Aún así, en medios polares, mientras que el tautómero azo es aun predominante para el HABA neutro, el tautómero hidrazona es ampliamente predominante para el 3',5'-dimetil-HABA neutro. En el caso de las especies monoaniónicas, el tautómero hidrazona es predominante tanto para HABA como para el ácido 2-(4'-hidroxi¬3',5'-dimetilfenilazo)benzoico en disolventes apolares. Per otro lado, aumentando la polaridad del medio, el compuesto ácido 2-(4'-hidroxi-3',5'-dimetilfenilazo)benzoico muestra una tendencia mayor que el HABA para continuar siendo tautómero hidrazona. Se han estudiado les cinéticas de isomerización Z->E térmica de la especie neutra y monoaniónica del ácido 2-(4-metoxifenilazo)benzoico en solución en diferentes medios. Las interacciones entre el disolvente y el cromóforo juegan un papel importante en cuanto a la velocidad de isomerización, siendo mayores (mayor constante cinética) cuanto más apolar es el disolvente tanto para la especie neutra como para la monoaniónica. En cambio, no hay mucha diferencia entre las constantes cinéticas de las isomerizaciones de las especies neutra y monoaniónica, siendo ligeramente mayores para la especie neutra. Se han sintetizado dos compuestos amfifílicos derivados del HABA y se han estudiado sus monocapas de Langmuir. Al comprimir la monocapa del isómero (E)-ácido 2- (4'-metoxi-3'-N-hexadecilpropanamidafenilazo)benzoico (Me-HABA-C16) se observa la progresiva formación de dominios mientras que no se observan al comprimir la monocapa del isómero (Z)-Me-HABA-C16. En cambio, al comprimir la monocapa del compuesto ácido 2-(4'-hidroxi-3'-N-hexadecilpropanamidafenilazo)benzoico (HABA-C16) se observa un comportamiento diferenciado, la formación de dominios en forma de aguja, que podríamos atribuir al tautómero hidrazona de este compuesto. Se han sintetizado dos disulfuros, uno de ellos con el grupo HABA (HABA-S)2 como grupo terminal, y el otro con una cadena de trietilenglicol (EG3-S)2 como grupo terminal. Se han preparado las SAMs de los disulfuros y también SAMs mixtas de los dos disulfuros sobre oro. Todas estas SAMs se han caracterizado mediante voltamperometría cíclica. Se han estudiado mediante voltamperometría cíclica la interacción de la avidina sobre estas SAMs mixtas observando un desplazamiento del pico de reducción del grupo terminal HABA hacia potenciales mas negativos per el efecto de su unión a avidina. Se ha determinado que la relación molar óptima del disulfuro del HABA y disulfuro de trietilenglicol en solución etanólica para la formación de SAMs mixtas con avidina es de 1,0:3,1. Se ha desarrollado una metodología basada en ligandos de avidina de diferente afinidad, para preparar conjugados heterobifuncionales mediante la unión secuencial de los dos componentes biotinilados a la avidina. Esta metodología utiliza ligandos de avidina de moderada afinidad para bloquear, mediante una unión de tipo divalente, la mitad de los sitios de unión de la avidina y permitir la unión del primer componente biotinilado a los sitios de unión desocupados. A continuación, la transformación del tipo de unión de divalente a monovalente hace disminuir su afinidad por la avidina y permite desplazarlos con el segundo componente biotinilado, generando el conjugado heterobifuncional con avidina como linker entre los dos compuestos funcionales. Los mejores resultados se han obtenido utilizando la resina NovaPEG Wang funcionalizada con el ligando DMPDU, para inmovilizar la avidina a través de una unión de tipo divalente. Una vez incorporado el primer componente biotinilado, la rotura con hidroxilamina del enlace éster que une el ligando DMPDU a la resina, ha liberado el conjugado monofuncional de avidina. A este conjugado monofuncional se le incorpora el segundo componente biotinilado desplazando el ligando DMPDU y generando el conjugado heterobifuncional con avidina como linker entre los dos compuestos funcionales.
The tautomeric equilibrium of 2-(4'-hydroxyphenylazo)benzoic acid (HABA) and 2-(4'- hydroxy-3',5'-dimethylphenylazo)benzoic (dimethyl-HABA) acid have been studied by spectroscopy (UV-Vis, Raman, NMR). The tautomeric equilibrium is highly influenced by protonation, polarity of solvent and substitution of the hydroxyphenyl ring. Two amphiphilic HABA derivatives and have been synthesized and their Langmuir monolayers have been studied. Gold mixed SAMs of two disulfides, one with an HABA terminal group and the other with a triethylene glycol terminal group, have been prepared. The interaction of these mixed SAMs with avidin has been studied by cyclic voltammetry. This interaction with avidin leads to a shift of the HABA cathodic peak towards more negative potentials. It has been determined that the optimal HABA disulfide/triethylene glycol disulfide ratio, in order to obtain the more robust avidin SAMs, is 1.0/3.1 It has been developed a methodology to obtain heterobifunctional conjugates of avidin. This methodology uses protein ligands with moderate affinity to block the protein sites of one side of the protein, allowing a further binding of a biotinylated compound to the other side of the protein. Subsequent transformation from divalent to monovalent binding, reduces the affinity with the protein is substituted by a second biotinilated compound giving the heterobifunctional conjugate of avidin. The best results have been obtained with the usage of solid phase resins (NovaPEG Wang functionalizated with DMPDU) to immobilize avidin by a divalent binding.

Aquest treball s'emmarca dins de l'estudi sobre l'ús del tungstat de sodi com a agent antidiabètic. On s'ha estudiat la capacitat normoglucemiant d'aquest compost així com els possibles efectes no desitjats que es puguin derivar del tractament.
Tenint-ne en compte aquestes indicacions, s'ha estudiat les alteracions reproductives lligades a una diabetis tipus I, induïda per estreptozotocina, durant un període de tres mesos, alhora que s'ha observat la capacitat del tungstat sòdic per a contrarestar les alteracions reproductives lligades a la diabetes i si aquesta substància és capaç d'alterar la funció reproductiva "per se".
Els resultats en mascles i femelles mostren com el tungstat té un efecte normoglucemiant. En els mascles, s'observa com el tractament amb tungstat causa una pèrdua de pes, més marcat en els animals diabètics. Els nivells sèrics de totes les hormones estudiades (insulina, FSH, LH i testosterona) cauen amb la diabetis, i el tractament amb tungstat aconsegueix recuperar-los a nivells normals. Els animals diabètics tractats mostren una aturada en mosaic de l'esparmatogènesi deguda a una potenciació dels efectes tòxics de l'estreptozotocina. Amb aquest resultat es plantejaria l'ús de models animals diferents als diabètics STZ.
La cèl·lula de Leydig és la més afectada amb la diabetis, presentant acumulació de lípids, precursors dels andrògens, la síntesi dels quals està disminuïda, implicant una alteració en els nivells de testosterona, situació que afectarà negativament a la libido, la fertilitat i la prolificitat. Així mateix, aquestes cèl·lules tenen una disminució en l'expressió de diferents marcadors de funcionalitat reproductiva, com l'SCF i els receptors d'andrògens. Un altre paràmetre afectat és l'expressió del receptor d'IGF-I, el qual disminueix amb la diabetis. Amb aquests resultats es pot comprovar com hi ha efectes directes sobre el testicle i altres d'indirectes, via eix hipotàlam-hipòfisi.
L'epiteli epididimari s'ha mostrat resistent a qualsevol canvi causat per la diabetis amb els paràmetres avaluats en aquest treball.
En les femelles també s'observa una pèrdua de pes deguda al tractament amb tungstat. Els paràmetres més afectats són els hormonals. Tots cauen amb la diabetis. El tractament amb tungstat els recupera, llevat de la progesteronèmia. Aquestes alteracions hormonals condicionaran els cicles estrals i les possibles gestacions.
Les femelles diabètiques control no han obtingut descendència. El tractament amb tungstat aconsegueix millorar molt la libido, comparant amb les diabètiques control, però la prolificitat està marcadament disminuïda. Aquesta caiguda de la prolificitat estarà causada per la suma de diferents etiologies, sobretot de tipus hormonal. En el cas dels mascles, la prolificitat dels animals diabètics disminueix respecte als sans, i entre els diabètics, els tractats amb tungstat tenen menys cries, per efecte de l'aturada parcial de l'espermatogènesi que presenten aquests animals. Finalment, l'estudi del pas del tungstat al fetus durant la gestació mostra com hi ha una acumulació molt marcada en les cries de mares que han estat tractades durant la gestació.
This work is framed inside the study of the sodium tungstate as an antidiabetic agent , which its normoglycemic capacity has been studied as well as the not desired potential effects which can be derived of the treatment.
Considering these indications, we have studied the alterations associated to a diabetes type I induced with estreptozotocin (STZ) in rats, during a period of three months, observing the capacity of the sodium tungstate counteracts these reproductive alterations. Moreover, we have studied the effect of this compound on the reproductive function by itself. The results in male and female rats show us that tungstate has a normoglycemic effect. In the males, one can observe as the treatment with tungstate causes a loss of weight, more evident in the diabetic animals. The serum levels of the studied hormones (insulin, FSH, LH and testosterone) fall in the diabetic rats, and the treatment with tungstate is able to recover them until normal levels. The treated diabetic animals suffer an interruption in mosaic of the spermatogenesis, probably, to an increase of the toxic effects of the STZ. Acording to these results we suggest to use another animal model, different to the STZ diabetic.
Leydig cells are the most affected cells by the diabetes, presenting a vacuolized cytoplasm for lipid accumulation (androgen precursors), also the synthesis is diminished, implying an alteration in testosterone levels, situation which will affect negatively to the libido, fertility and prolificity. Likewise, these cells show a decrease in the expression of different markers of reproductive function, as SCF and androgen receptors. Another affected parameter is the expression of the IGF-I receptor, which diminishes in diabetic rats. These results show that there are direct and indirect effects on the testicle, via hypophysis.
The epydidimis structure has been shown resistant to any change caused by the diabetes in all parameters evaluated in this work.
In the female rats, a loss of weight is also observed due to the treatment with tungstate. However, the partameters affected by diabetes as the decrease of hormonal levels are recovered by the treatment with tungstate except progesterone levels in serum. These hormonal alterations will condition the oestrous cycles and the possible gestations.
Diabetic females did not have descendant. We have also observed that the treatment with tungstate is able to improve the libido, comparing with the diabetic control animals, but the prolificity is diminished markedly. This fall of the prolificity would be caused by the sum of different aetiologies, mainly of hormonal type. In the case of the males, the prolificity of the diabetic animals diminishes regarding the healthy ones, and between the diabetic animals, the tungstate treated animals have less breedings, for effect of the partial interruption of the spermatogenesis on these animals. Finally, the study of the across of the tungstate to the fetus during the gestation shows that there is accumulation in the breedings of mothers that have been treated during the gestation.

Les lesions cerebrals per traumatismes craniencefàlics són la causa més freqüent de defunció en els accidents de trànsit en els que estan implicats vehicles de dues rodes. Malgrat la provada eficàcia de l'ús del casc per amortir les lesions en cas d'accidents, molts adolescents i joves no el fan servir o fan un ús incorrecte.
El principal objectiu d'aquesta investigació és identificar les variables que millor prediuen l'ús del casc entre els adolescents. En la recerca es combinen la metodologia quantitativa i qualitativa i consta de dues fases. A la primera fase participen 876 estudiants de secundària (46,8% nois) amb edats compreses entre 14 i 18 anys. A la segona fase, s'estudien quatre casos d'adolescents que han patit un accident greu circulant amb ciclomotor i que no portaven el casc o feien un ús incorrecte. Els resultats suggereixen que l'edat i la influència social són les variables més rellevants per predir l'ús continuat del casc entre els adolescents. De l'estudi se'n deriven estratègies d'intervenció per incrementar l'ús del casc entre els dolescents.
The cerebral injuries as a result of cranio-encephalic traumatism are the most frequent cause of death in two-wheel vehicle accidents. In spite of the proven effectiveness of the use of the helmet to deaden injuries in the event of accidents, many teenagers and youngsters do not use it or use it incorrectly. The main goal of this research is to identify the variables that best predict the use of the helmet among adolescents. The research combines the use of quantitative and qualitative methodology and consists of two phases. 876 secondary students (46,8% boys) between 14 and 18 took part in the 1st phase. The 2nd phase consists in the study of 4 cases of teenagers who have suffered severe moped accidents while driving without helmet or using it incorrectly. The results suggest that the age and the social influence are the most relevant variables to predict the regular use of the helmet among the teenagers. The study results in intervention strategies to increase the use of the helmet among adolescents.

La resposta dels materials i/o sistemes físics quan interactuen amb la radiació electromagnètica ens dóna informació sobre les propietats físiques d’aquesta classe de materials i/o sistemes, com per exemple la conductivitat elèctrica, la permeabilitat magnètica, l’isospín d’un nucli atòmic, etc. Dos exemples són les ressonàncies magnètiques nuclear i electrònica, que consisteixen en sotmetre un material a radiació electromagnètica en el rang de radiofreqüència i microones, freqüències entre el 10 MHz i 300 GHz, i a un camp magnètic estacionari. En aquesta tesi es presenten els comportaments i/o la resposta de dos materials magnètics en front a la radiació de microones, el qual pertany al rang de freqüències compres entre els 300 MHz i els 300 GHz. Per aquest propòsit, el Grup de Magnetisme, Superconductivitat, Microones i Baixes temperatures de la Universitat de Barcelona, disposa d’un analitzador de xarxes vectorial model E8361A de la companyia Agilent, que permet analitzar senyals electromagnètiques, transmeses i/o reflectides, entre 10 MHz i 110 GHz. Les dues classes de materials magnètics que s’han estudiat son: el granat d’itri-ferro, amb composició química corresponent Y3Fe5O12 (YIG) i la manganita de lantà i calci, amb composició química corresponent La0.25Ca0.75MnO3. En el cas del YIG, encara que és un material magnètic força estudiat, ens vàrem plantejar el seu estudi emprant nous dissenys de ressonadors de microones. Aquest fet, junt amb l’aparició de nous resultats experimentals inesperats, i mancats d’una interpretació, justifiquen el seu estudi en aquesta memòria de tesis. En el cas de la manganita, ens trobàrem en la situació oposada, no hi ha gaires publicacions sobre mesures experimentals de ressonància electrònica de espín en aquest tipus de materials. Juntament amb l’aparició de nous fenòmens magnètics no publicats, quan es va procedir a la seva sistemàtica i completa caracterització magnètica. Fets que justifiquen el seu estudi en aquesta memòria de tesis. Aquesta memòria de tesis està organitzada en dos capítols: El primer capítol està dedicat al granat de d’itri-ferro, material ferrimagnètic a temperatura ambient (la seva temperatura de Curie és de 550 K), i que té les pèrdues d’energia més petites de tots els materials coneguts, quan aquest està sotmès a una senyal electromagnètica de microones. Llavors, aquest material és el més indicat per a l’estudi del fenòmens associats a la ressonància ferromagnètica. Per tant, en aquest capítol es presenta una introducció a la tècnica i a la fenomenologia física associada a la ressonància magnètica; una descripció de les propietats físiques del granat d’itri-ferro i una introducció a l’electrònica de microones. Aquesta última servirà com fonament per comprendre els experiments de ressonància ferromagnètica a temperatura ambient; ja que en ells s’empren tres tipus de ressonadors de microones: dos ressonadors de línia de microtira lambda/2 i un tercer consistent en dos ressonadors lambda/2 de microtira acoblats electrònicament entre ells en els seus centres (en forma de X). Juntament amb l’analizador de xarxes vectorial i un electromagnet, que pot aplicar camps magnètics fins a 0.5 T. La mostra de YIG ha estat crescuda epitaxialment en les dues cares d’un disc de granat de gadolini-gal.li (Gd3Ga5O12). El conjunt té un gruix de 0.5 mm i un diàmetre de 4 mm; les dues capes de YIG tenen un gruix de 49.6 milimicres cadascuna. Els resultats experimentals ens mostren tres espectres de absorció associats a tres classes de modes magnetoestàtics, com conseqüència de tres tipus de distribucions espacials de camp magnètic de microones, que sent el disc de YIG. Observats a quatre freqüències de ressonància diferents. I no únicament a una freqüència fixada, sinó en el rang de freqüències que defineixen cada pic de ressonància de cada ressonador. Els resultats d’aquesta última classe d’experiments mostren una correspondència lineal entre la freqüència de microones i el camp magnètic aplicat, però no correspon amb la relació obtinguda a través de la teoria dels modes magnetoestàtics. Es van realitzar estimacions per descartar qualsevol efecte de potència o acoblament entre les dues capes de YIG, portant a l’única explicació possible que aquests modes magnetoestàtics estan interaccionant amb la radiació electromagnètica que ells mateixos generen en la mostra de YIG. Arrel d’això, s’ha ideat un model basat en aquesta conclusió, per explicar com canvien les relacions lineals entre la freqüència de microones i el camp magnètic aplicat, en presència de radiació electromagnètica. Model que explica satisfactòriament els resultats obtinguts en les mesures experimentals de ressonància ferromagnètica en YIG. El segon capítol està dedicat a l’estudi de la manganita La0.25Ca0.75MnO3 des del punt de vista magnètic i de la ressonància electrònica d’espín. Per això, en aquest capítol se realitza una introducció a la família de manganites La(1-x)CaxMnO3 , atenent a la seva fenomenologia magnètica. Degut a això, també es descriu el fenomen del esbiaix d’intercanvi i la dinàmica de sistemes superparamagnètics i de vidres de espín. Aquests seran els fonaments per entendre els resultats de la caracterització magnètica de dues manganites nanogranulars, que anomenarem A i B; les quals fóren fabricades pel mètode sol-gel y calcinades a 600ºC i a 1000ºC respectivament. Per poder realitzar aquestes mesures experimentals, es disposa d’un magnetòmetre MPMS que permet realitzar mesures de magnetització entre 2 K y 350 K, aplicant camps magnètics entre -5 T i 5 T, a més de realitzar mesures de susceptibilitat magnètica a diferents freqüències de camp magnètic altern entre 0.1 Hz i 1500 Hz. Els resultats obtinguts mostren que els nanogrànuls contenen, des del punt de vista magnètic, un nucli antiferromagnètic i una escorça formada per clústers ferromagnètics, que interactuen a través de l’interacció de intercanvi. A més, en la mostra B s’observa el fenomen de l’ordenament de càrrega a altes temperatures i la manifestació d’un vidre d’espín interficial a baixes temperatures, entre els clústers ferromagnètics i el nucli antiferromagnètic. Fets molt poc habituals en aquest tipus de mostres i que no es donen en la mostra A. Finalment, en les mesures de ressonància electrònica d’espín, es van emprar dues classes de ressonadors de microones: un ressonador coaxial i un ressonador de microtira curtcircuitat i alhora connectat en sèrie a una resistència de 50 Ohms, específica per senyals de radiofreqüència i microones. Amb ells, els resultats experimentals obtinguts per a la mostra A concorden amb el model hidrodinàmic per als vidres d’espín. Fet que permet estimar la dependència de la constant giromagnètica i la constant d’anisotropia uniaxial efectiva de la mostra A, amb la temperatura. La correlació entre l’anisotropia magnètica uniaxial efectiva i la temperatura concorda amb la corresponent als vidres d’espín i/o les nanopartícules magnètiques i a més, permet l’estimació de la seva temperatura d’ ordenament de càrrega, essent aproximadament de 225 K . El factor giromagnètic de la mostra A reflecteix un canvi de la seva estructura cristal.lina, associada als clústers ferromagnètics, mentre va variant la temperatura. Fet que es presenta com una alternativa a l’hora d’estudiar canvis estructurals en els cristalls.
In this doctoral thesis, the response against the microwave electromagnetic radiation of two well differentiated magnetic materials is studied: the yttrium-iron garnet and the nanogranular manganite of chemical composition La0.25Ca0.75MnO3. In the case of the yttrium-iron garnet (YIG), even though it is a well-known magnetic material, we considered its study using a new sort of microwave resonators. This fact, together with the obtaining of unexpected experimental results without physical interpretation, inspires its study in this thesis. In the case of the manganite, we had found the opposite situation, in the literature experimental studies in electron spin resonance (ESR) have hardly ever been reported in this kind of materials. Therefore, we decided to perform its study using different microwave resonators. It was necessary, as well, to characterize magnetically the samples to understand their behavior. Precisely in these last experimental measurements, performed following a complete and systematic procedure, we were able to explain new physical phenomenology never reported previously, until now, in this material. This doctoral thesis, entitled “Study of Magnetic Materials with Microwaves” is arranged in two chapters. The first one is devoted to the study of the ferromagnetic resonance in a disk-shaped YIG sample. The results show the appearance of three types of Magnetostatic Spin Forward Volume Waves (MSFVW), for three kinds of microstrip resonators (two linear ones and one X-shaped), related with three kinds of magnetic spatial distributions. The relationship between the microwave frequency and the applied magnetic field does not follow the theoretical model of MSFVW and, after some estimations, we concluded that this is caused by the interaction between the MSFVW and the electromagnetic radiation generated by them. This new fact is explained theoretically by the development of a new model, considering this last interaction. The second chapter is devoted to the study of nanogranular manganites of chemical composition La0.25Ca0.75MnO3, from the point of view of their magnetism and their ESR response. A complete and systematic magnetic characterization is performed firstly in two samples, named A and B. Both samples manifest exchange bias interaction between ferromagnetic shell clusters and antiferromagnetic core, in each nanograin. Moreover, in sample B, interficial spin-glass is observed at low temperatures and charge ordering transition at high temperatures. These facts are rarely reported in similar magnetic systems. And they are not observed in sample A. ESR experiments were performed in sample A with a coaxial resonator and a short-circuited microstrip resonator connected to a 50 Ohms series resistor. The results follow the hydrodynamic model, allowing the estimation of the effective magnetic anisotropy constant and the gyromagnetic factor at different temperatures. The first one shows the same thermal behavior expected for nanoparticles and/or spin-glasses, and it also allows the estimation of the charge ordering temperature of sample A around 225 K. The thermal dependence of the gyromagnetic factor shows the expected behaviour for the crystalline structure of a La0.25Ca0.75MnO3 nanoparticle system. This means that the calculation of the thermal behavior of gyromagnetic factor is an alternative to X-ray thermal studies.

L'àcid retinoic, en les seves formes tot-trans- i 9-cis-, actua com a lligand de receptors nuclears específics, i és essencial en processos de creixement, desenvolupament i manteniment epitelial. La via de formació de l'àcid retinoic inclou dos pasos d'oxidació, de retinol a retinal i de retinal a àcid retinoic. S'han descrit diversos enzims que poden participar en el primer pas, com les ADH i les RDH, però es desconeix la contribució de cada enzim en el procés.
S'han clonat, expressat i purificat ADH1B1, ADH2B2 i ADH4 humanes, i també ADH1 i ADH4 de ratolí que, per primera vegada, s'han caracteritzat en la seva forma recombinant. S'han determinat les constants cinètiques de totes aquestes ADHs amb tot-trans- i 7-cis-, 9-cis-, 11-cis- i 13-cis-retinol i els corresponents retinals. En general, les ADH4 humana i de ratolí mostren constants cinètiques similars, i són més eficients que les ADH1.
Totes les ADHs utilitzen com a substrats tant 11-cis-retinol com 11-cis-retinal, compostos rellevants en el cicle visual. S'ha observat que l'ADH4 mostra especificitat per a l'oxidació d'11-cis-retinol sobre la reducció d'11-cis-retinal, una propietat única entre totes les ADHs per a qualsevol parella de substrats alcohol/aldehid. Mitjançant mètodes de simulació molecular, i clonatge, expressió i caracterització del mutant de l'ADH4 humana M141L, hem demostrat que el residu 141, situat a la regió mitjana del túnel hidrofòbic del seti actiu de l'ADH, és essencial per definir aquesta especificitat de l'ADH4 sobre les ADH1. La immunolocalització de l'ADH4 a l'epiteli pigmentat i en moltes capes de la retina, dóna suport a la participació de l'ADH4 en diferents reaccions amb retinoides. L'activitat citosòlica de l'ADH4 en l'epiteli pigmentat pot ser complementària a l'activitat 11-cis-retinol deshidrogenasa de la RDH5, necessària per completar el cicle visual, i pot estar també implicada en la generació d'àcid retinoic a les capes neuronals de la retina.
Una altra família de retinoides està constituïda per derivats oxidats en l'anell ciclohexè, com per exemple els 4-oxo-, 4-hidroxi- i 3,4-dideshidroretinol i els corresponents retinals. Tot i que són compostos poc estudiats, es coneix que alguns derivats, com els àcids 4-oxo- i el 3,4-dideshidroretinoic poden interaccionar amb receptors nuclears. Les cinètiques dels enzims ADH1B1, ADH2B2 i ADH4 humanes, i també ADH1 i ADH4 de ratolí, indiquen que el 4-oxo-retinal i el 4-hidroxi-retinol són els substrats amb una eficiència catalítica més alta d'entre tots els retinoides, especialment pel que fa a les ADH4, mentre que els 3,4-dideshidroretinoides presenten una activitat similar a la dels tot-trans-retinoides. Les dades obtingudes in vitro recolzen l'existència d'una via metabòlica per a la formació dels àcids retinoics oxidats en l'anell a partir dels corresponents retinols, amb la participació de l'ADH.
Finalment, hem comprovat que la presència de Tween 80 provoca una disminució de l'activitat que resulta en una aparent inhibició competitiva en les cinètiques de l'ADH per al tot-trans-retinol, amb un augment de la Km i disminució de l'eficiència catalítica en augmentar la concentració del detergent. Això implica que els valors reals de Km són molt inferiors als publicats fins ara, tradicionalment obtinguts en presència de 0,02 % de Tween 80. Així, les ADHs presenten valors de Km pròxims als de les RDHs i, per tant, la contribució al metabolisme dels retinoides podria ser similar per a ambdós sistemes enzimàtics. Hem comprovat, espectrofotomètricament i per HPLC, que el Tween 80 manté l'estabilitat de la solució aquosa de retinoides, i que permet obtenir resultats reproduïbles i comparables entre diferents ADHs.
Studies in knockout mice support the involvement of alcohol dehydrogenases ADH1 and ADH4 in retinoid metabolism, although kinetics with retinoids are not known for the mouse enzymes. Moreover, a role of ADH in the eye retinoid interconversions cannot be ascertained due to the lack of information on the kinetics with 11-cis-retinoids. We report here the kinetics of human ADH1B1, ADH1B2, ADH4, and mouse ADH1 and ADH4 with all-trans-, 7-cis-, 9-cis-, 11-cis-, and 13-cis-isomers of retinol and retinal. These retinoids are substrates for all enzymes tested, except the 13-cis isomers which are not used by ADH1. In general human and mouse ADH4 exhibit similar activity, higher than that of ADH1, while mouse ADH1 is more efficient than the homologous human enzymes. All tested ADHs use 11-cis-retinoids efficiently. ADH4 shows much higher kcat/Km values for 11-cis-retinol oxidation than for 11-cis-retinal reduction, a unique property among mammalian ADHs for any alcohol/aldehyde substrate pair. Docking simulations and the kinetic properties of the human ADH4 M141L mutant demonstrated that residue 141, in the middle region of the active site, is essential for such ADH4 specificity. The distinct kinetics of ADH4 with 11-cis-retinol, its wide specificity with retinol isomers and its immunolocalization in several retinal cell layers, including pigment epithelium, support a role of this enzyme in the various retinol oxidations that occur in retina. Cytosolic ADH4 activity may complement the isomer-specific microsomal enzymes involved in photopigment regeneration and retinoic acid synthesis.
On the other hand, alcohol dehydrogenases (ADH1 and ADH4) actively use retinoids oxidized at the cyclohexenyl ring (4-oxo-, 4-hydroxy- and 3,4-didehydro-retinoids), which are functional compounds in several cells and tissues (i.e. in human skin). Remarkably, activities with 4-oxo-retinal and 4-hydroxy-retinol (kcat = 2050 min-1 for ADH4) are the highest among retinoids, similar to those of the best aliphatic alcohols. Thus, ADH1 and ADH4 provide a metabolic pathway for the synthesis of the corresponding retinoic acids.
Finally, Tween 80, a widely used detergent in the retinoid activity assay, behaves as a competitive inhibitor. The Km values for all-trans-retinol (2-3 M), estimated in the absence of detergent, are 10-fold lower than those obtained at the usual 0.02% Tween 80. This suggests a contribution of ADH in retinoid metabolism more relevant than previously expected. However, Tween 80 stabilizes retinoids in water solution and provides a reliable and reproducible assay, suitable for comparing different ADHs and different retinoid substrates.

L'objectiu és mostrar una panoràmica general del projecte de barris residencials amb vivendes unifamiliars des de meitat del segle passat fins avui, a partir de les experiències desenvolupades durant aquest període de temps, oferint una documentació seleccionada i representativa, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. La construcció de barris residencials amb vivendes unifamiliars és una experiència prou estesa i important, tant des del punt de vista històric com espaial, per merèixer una atenció especial.
Els documents similars, dins d'aquest camp disciplinar, han centrat la seva atenció sobre dos aspectes extrems. Hi ha un conjunt de publicacions que tenen per objectiu mostrar la panoràmica del projecte de barris residencials en general. Un altre conjunt que tenen per objecte mostrar la utilització en la construcció de barris amb un determinat tipus edificatori.
En el primer cas, el concepte de barri és l'element aglutinador, en el segon ho és el tipus edificatori. En el nostre cas un element definitori tant de les característiques del barri com del tipus edificatori és el que s'utilitza com element aglutinador. L'adjectiu "unifamiliar" vinculat a la vivenda o al barri confereix un distintiu característic.
Si bé aquest concepte no és ni arquitectònic ni urbanístic, és determinant tant per la forma urbana com per la definició de la tipologia edificatoria.

- Tesi presentada com a compendi de sis publicacions internacionals realitzades entre els anys 2002 a 2006, i amb un factor d'impacte total de 35,9 segons l'ISI JCR del 2005.

- La investigació presenta un disseny prospectiu i fou realitzada de juliol de 1994 a agost de 1997. La mostra d'estudi inclou 220 pacients afectats de càncer hematològic i que reberen un trasplantament de medul·la òssia (TMO) a l'Hospital Clínic de Barcelona. Durant l'hospitalització per a realitzar el TMO, s'avaluaren de forma setmanal diversos aspectes de qualitat de vida i patologia psiquiàtrica segons criteris diagnòstics psiquiàtrics DSM-IV. Es realitzaren un total de 1062 valoracions psiquiàtriques.

- Entre els resultats i conclusions principals de cada publicació cal destacar:

1) Es demostra la validesa i fiabilitat de les quatre escales de qualitat de vida dissenyades pel nostre grup de recerca pel seu ús en la fase hospitalització per a realitzar el TMO.

2) El nivell d'ansietat és màxim en el moment d'ingrés hospitalari mentre el nivell de depressió ho és en la segona setmana posterior a l'ingrés. El curs evolutiu durant la fase d'hospitalització de paràmetres físics segueix un evolució paral·lela als nivells de depressió. En comparació amb el grup de trasplantats al·logènics, els grup de trasplantats autòlegs presenta un curs evolutiu més favorable a nivell físic sense evidenciar-se diferències en relació als símptomes depressius i d'ansietat. En base a aquests resultats es pot orientar en l'adopció de determinades decisions de tractament, facilitar l'afrontament al procés de trasplantament i millorar en el disseny d'estratègies de prevenció i tractament.

3) Entre múltiples factors de risc significatius, la variable símptomes depressius és el factor que s'associa amb el més alt nivell de significació i consistència amb la variable fatiga durant la fase hospitalària del TMO. Es subratlla la importància de realitzar un cribatge acurat de la depressió en aquells pacients amb càncer que presentin queixes de fatiga.

4) Durant la fase d'hospitalització pel TMO un 44.1% de la població d'estudi presenta un trastorn psiquiàtric segons criteris DSM-IV. El trastorn adaptatiu es diagnostica en un 22.7% dels pacients, el trastorn de l'estat d'ànim en un 14.1%, el trastorn d'ansietat en un 8.2% i el delirium en un 7.3%. Després d'ajustar per múltiples factors de confusió, el diagnòstic de trastorn psiquiàtric (trastorn adaptatiu, de l'estat d'ànim o d'ansietat) s'associa de forma significativa amb un increment de l'estada hospitalària. En relació a aquests resultats, es fa especial esment a la necessitat d'una detecció precoç i d'un tractament efectiu de la patologia psiquiàtrica.

5) Després d'ajustar per múltiples variables de confusió, els factors associats amb un increment de risc de patir un trastorn psiquiàtric durant la fase hospitalària del trasplantament són: edat jove, dona, antecedents d'historial psiquiàtric, baix estat funcional, dolor, retirada del consum de tabac, i elevada toxicitat del tractament citotòxic. Els resultats d'aquest estudi poden facilitar una millora en el reconeixement d'aquells pacients amb risc de desenvolupar un trastorn psiquiàtric durant la fase de TMO.

6) Divuit (9.0%) pacients compleixen criteris DSM-IV de depressió major i disset (8.5%) de depressió menor durant la fase d'hospitalització pel TMO. Després de controlar l'efecte de múltiples factors de confusió, la depressió major prediu de forma significativa un increment de la mortalitat a l'any i al tercer any, sense cap influència en la mortalitat al cinquè any posttrasplantament. La depressió menor no demostra cap efecte en la mortalitat. En base als resultats d'aquest estudi, es fa especialment esment a la importància de diagnosticar i tractar de forma adequada la depressió major.
- Doctoral thesis presented as a compendium of six international medical publications, representing a total impact factor of 35,9 (ISI JCR 2005)

- In a prospective inpatient study, 220 patients aged 16-65 years received hematopoietic stem cell transplantation (SCT) for hematologic cancer at a single institution. Patients were assessed at hospital admission and then on a weekly basis during hospitalization until discharge or death. The assessment included different quality of life aspects and structured psychiatric interviews applying standardized diagnostic criteria. A total of 1,062 psychiatric interviews were performed.

- Summary of main findings for each publication:

1) The results demonstrated the instruments' reliability and validity of the four patient-rated scales specifically devised by the authors to be used during hospitalization for SCT.

2) Anxiety was highest at hospital admission; a marked worsening in physical health status variables corresponded with a sharp increase in depression during the first two weeks after admission. Compared to allogeneic SCT, a better physical outcome was demonstrated for autologous SCT. These findings have implications for treatment decision making, coping with the transplantation process, and improving prevention and treatment strategies.

3) After adjusting for multiple risk factors, we found that depression was the variable most consistently and strongly associated with fatigue. Our findings may help to shed light on the mechanisms underlying fatigue and may also guide future interventions.

4) Overall psychiatric disorder prevalence was 44.1%; an adjustment disorder was diagnosed in 22.7% of patients, a mood disorder in 14.1%, and anxiety disorder in 8.2%. After adjusting for multiple risk factors, diagnosis of any mood, anxiety, or adjustment disorder was associated with a longer length of hospital stay. Our data underscores the need for early recognition and effective treatment of psychiatric morbidity.

5) After adjusting for multiple confounders, we found that younger age, women, a past psychiatric history, lower functional status, pain, smoking cessation, and higher regimen-related toxicity were significantly associated with psychiatric disorder risk.
6) After adjusting for multiple factors, major depression predicted higher 1- and 3-year mortality among cancer patients after SCT, underscoring the importance of adequate diagnosis and treatment of major depression.

Utilitzant un mètode de síntesi prèviament desenvolupat s'han obtingut una sèrie d'oligodesoxiribonucleòtids cíclics de seqüència complementària al mRNA de la dihidrofolat reductasa (DHFR). Els oligonucleòtids cíclics sintetitzats han mostrat activitat citotòxica sobre cèl·lules de hàmster xinès, presumiblement per un mecanisme antisentit que implica la inhibició de l'expressió de la DHFR. La mida de l'oligonucleòtid cíclic influeix en la seva activitat citotòxica i per a tots ells existeix una concentració a la que l'activitat és més gran. L'activitat dels oligonucleòtids cíclics, que és menor que la dels oligonucleòtids lineals amb unions internucleosídiques de tipus fosforotioat, i és molt major que la dels lineals que contenen unions naturals fosfodiester, és atribuïble al seu caràcter cíclic i a la conseqüent resistència front a les exonucleases.
Per a possibilitar l'obtenció d'oligonucleòtids cíclics que també siguin resistents a l'acció de les endonucleases, s'ha comprovat que la metodologia general de síntesi és aplicable a l'obtenció d'oligonucleòtids cíclics amb unions internucleosídiques fosforotioat en totes les posicions, excepte en la que uneix l'oligòmer al suport sòlid en el precursor lineal.

D'altra banda, s'ha desenvolupat un esquema de síntesi per a, a partir de 5-bromouracil i en 8 etapes, obtenir dos nous monòmers d'àcid nucleic peptídic que incorporen com a nucleobase modificada a anàlegs de citosina, anomenats abraçadores de guanina. Aquests són potencialment capaços de formar fins a quatre i cinc enllaços d'hidrogen amb una guanina d'una seqüència complementària.
L'elaboració de l'anell de fenoxazina de les abraçadores de guanina té com a etapa clau la incorporació del 2-aminoresorcinol en la posició 4 de l'uracil. Per a això, es parteix del N1-tert-butoxicarbonilmetil derivat del 5-bromouracil i s'activa la posició 4 del 5-bromouracil en forma de triazole derivat per a la substitució nucleòfila amb el 2-aminoresorcinol.
En l'esquema desenvolupat, la ciclació de l'aminoresorcinol derivat del 5-bromouracil per a formar la fenoxazina i la incorporació dels apèndixs de 2-etanolamina i 2-hidroxietilguanidina, condueix a millors resultats si es duu a terme en aquest ordre degut a que els esquemes de síntesi de les dues abraçadores tenen un intermedi més comú i els rendiments globals són superiors.

S'ha dut a terme la síntesi en fase sòlida mitjançant l'estratègia Fmoc/Bhoc d'una sèrie de decàmers de PNA, uns que contenen únicament nucleobases naturals i uns altres en els que alguna citosina de les anteriors seqüències ha estat substituïda per abraçadores de guanina. En els acoblaments dels monòmers s'ha emprant HATU com a agent activant i han tingut lloc amb rendiments entre el 95 i el 98% per als que contenen nucleobases naturals i lleugerament inferiors (aproximadament del 90%) per als monòmers modificats amb les abraçadores.
Per primer cop s'ha posat a punt la utilització de l'energia de microones per a activar les reaccions d'acoblament en la síntesi de PNA. La qualitat dels productes crus de síntesis de PNA és millor que quan les reaccions es realitzen a temperatura ambient.

Finalment, per tal d'avaluar l'afinitat dels decàmers de PNA sintetitzats per les seves seqüències de DNA complementàries s'han enregistrat les corbes de fusió per espectroscòpia d'UV dels corresponents dúplexs PNA-DNA a partir de les quals s'han determinat les temperatures de fusió, TM.
Per als PNAs que contenen únicament nucleobases naturals s'ha observat una bona correlació lineal entre les temperatures de fusió i el nombre de parells de bases G-C del dúplex.
La substitució en els PNAs d'alguna citosina per abraçadores de guanina, tant si contenen un grup amino com un grup guanidino, produeix una pronunciada desestabilització dels corresponents dúplexs. S'interpreta que la capacitat de les abraçadores de guanina per a estabilitzar dúplexs PNA-DNA és enormement dependent del seu entorn (seqüència i tipus d'àcid nucleic).

- El treball dels joves amb retard mental en entorns normalitzats: anàlisi d'una realitat de treball amb suport
Després de més de vint anys d'aprovació de la Llei d'integració social del minusvàlid (LISMI, 1982), amb la qual es va iniciar el reconeixement progressiu de les persones amb discapacitats com a subjectes de drets i no com a simples objectes de tractament o d'assistència, s'ha volgut aprofundir en la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual en l'àmbit laboral.

Des de l'assumpció dels principis de normalització, integració, inclusió, personalització i participació de les persones amb discapacitat intel·lectual en la vida cultural, social i econòmica, pren sentit el treball que hem realitzat: analitzar les experiències laborals dutes a terme per deu joves del Projecte Aura de Barcelona, amb la modalitat de treball amb suport com l'opció més normalitzadora per a la inserció laboral de persones amb discapacitat intel·lectual en el mercat competitiu.

L'objectiu general de la recerca és analitzar, d'una banda, el comportament de les variables -personals, laborals i socials- que poden ajudar a predir l'èxit en l'ajust d'un treballador amb discapacitat intel·lectual en una empresa ordinària amb la modalitat de treball amb suport i, de l'altra, si aquest comportament contribueix en la qualitat de vida del treballador.

En els processos d'inserció laboral hi intervenen i interaccionen múltiples factors, provinents de diverses dimensions relacionades entre si: els joves amb discapacitat intel·lectual, la seva família, la formació prèvia, l'entorn laboral, la formació rebuda a l'empresa, la relació amb els companys de feina, etc. Aquests factors tindran una incidència diferent en cada cas. Així, doncs, hem analitzat les històries laborals d'aquests deu casos, hem recollit informació dels protagonistes de la recerca -els deu joves amb discapacitat intel·lectual-, les seves famílies, els seus preparadors laborals i els suports naturals que tenen actualment en l'empresa on treballen. Amb totes les aportacions, hem analitzat la relació entre les variables de la persona, del lloc de treball i dels suports que rep el treballador per veure si influeixen en la qualitat de vida del treballador amb discapacitat intel·lectual.

Els resultats obtinguts ens han permès formular conclusions que, per un cantó, poden tenir implicacions en la intervenció dels professionals en el disseny de programes per a persones amb discapacitat intel·lectual i, per l'altre, permeten fer alguns suggeriments a l'hora d'aplicar aquesta metodologia d'inserció laboral. N'apuntem alguns dels més rellevants. Quant a la percepció de la qualitat de vida dels deu casos, i basant-nos en l'escala de Schalock i Keith, 1993, en general es constaten unes puntuacions força altes en les subescales de competència i productivitat i satisfacció, mentre que en les subescales d'autodeterminació i pertinença social els resultats han estat força més baixos.

L'Associació Americana de Retard Mental (2002) insisteix en el fet que, si es proporcionen els suports adequats, les persones amb retard mental podran millorar el seu funcionament de vida diària i gaudir d'una vida més integrada i plena. Els nostres resultats evidencien que el preparador laboral i el supervisor natural són els suports personals que cal proporcionar al treballador amb discapacitat intel·lectual al llarg de tota la seva vida laboral. La intensitat del suport proporcionat serà diferent, però el suport serà necessari per a cada cas i en el transcurs de la vida laboral de la persona.
- El trabajo de los jóvenes con retraso mental en entornos normalizados: análisis de una realidad de trabajo con apoyo

Tras más de veinte años de la aprobación de la Ley de integración social del minusválido (LISMI, 1982), con la que se iniciaba el reconocimiento progresivo de las personas con discapacidades como sujetos de derechos y no como meros objetos de tratamientos o de asistencia, hemos querido profundizar en la situación de las personas con discapacidad intelectual en el ámbito laboral.

Desde la aceptación de los principios de normalización, integración, inclusión, personalización y participación de las personas con discapacidad intelectual en la vida cultural, social y económica adquiere sentido el trabajo que hemos realizado: analizar las experiencias laborales de diez jóvenes del Proyecto Aura de Barcelona, en la modalidad de trabajo con apoyo como la opción más normalizadora para la inserción laboral de personas con discapacidad intelectual en el mercado competitivo.

El objetivo general de la investigación ha sido analizar el comportamiento de las variables - personales, laborales y sociales - que pueden ayudar a predecir el éxito en el encaje de un trabajador con discapacidad intelectual en una empresa ordinaria en la modalidad de trabajo con apoyo y si éste contribuye en la calidad de vida del trabajador.

En los procesos de inserción laboral intervienen e interaccionan múltiples factores, procedentes de diversas dimensiones relacionadas entre sí: los jóvenes con discapacidad intelectual, su familia, la formación previa, el entorno laboral, la formación recibida en la empresa, la relación con los compañeros de trabajo, etc. Estos factores tienen una incidencia diferente en cada caso. Hemos analizado las historias laborales de las diez personas objeto de estudio, hemos recogido información de los protagonistas de la investigación -los diez jóvenes con discapacidad intelectual-, de sus familias, de sus preparadores laborales y de los apoyos naturales que tienen actualmente en la empresa donde trabajan. En todos los casos hemos analizado la relación entre las variables de la persona, del lugar de trabajo y de los apoyos que recibe el trabajador para ver si influyen en su calidad de vida.

Los resultados obtenidos nos han permitido formular conclusiones que, por un lado, pueden tener implicaciones en la intervención de los profesionales en el diseño de programas para personas con discapacidad intelectual y, por otro, permiten formular algunas sugerencias en la aplicación de esta metodología de inserción laboral. Indicamos a continuación algunas de las más relevantes. Respecto a la percepción de la calidad de vida en los diez casos, y basándonos en la escala de Schalock y Keith, 1993, en general se constatan unas puntuaciones bastante altas en las subescalas de competencia, productividad y satisfacción, mientras que en las subescalas de autodeterminación y pertinencia social los resultados han sido bastante más bajos.

L'AAMR, 2002, insiste en que si se proporcionan las ayudas adecuadas, las personas con retraso mental pueden mejorar su funcionamiento en la vida diaria y disfrutar de una vida más integrada y plena. Nuestros resultados destacan las figuras del preparador laboral y del supervisor natural como ayudas personales que hay que proporcionar al trabajador con discapacidad intelectual a lo largo de toda su vida laboral. La intensidad de la ayuda proporcionada será diferente en cada caso y en el transcurso de la vida laboral de la persona, pero necesaria para el mantenimiento del puesto de trabajo.
- Work of youngsters with mental retardation in normalized settings: analysis of a supported employment reality

It has already been more than 20 years since the "Law of Social Integration of the Disabled" (LISMI, 1982) was passed, which initiated the increasing recognition that people with disabilities were subjects of rights, rather than just objects for treatments or assistance. My objective has been to study the situation of people with intellectual disabilities in the working field.

This work takes sense from the assumption of the principles of normalization, integration, inclusion, personalization, and participation of the intellectually disabled people in the cultural, social and economic life: we analyzed the working experiences of ten youngsters from the Aura Project in Barcelona, with supported employment as the best option for the working integration of people with intellectual disability.

The main research objective was to analyze the behavior of the variables -personal, working, and social- that can help to predict the success of a worker with intellectual disability in a supported job, and whether this contributes to the worker's quality of life.

Several factors act and interact in the process of working integration, which come from several dimensions that are related to each other: youngsters with intellectual disability, their family, previous training, working environment, training obtained in the workplace, relationship with workmates, etc. These factors will have a different incidence in each case.

We analyzed the working histories of these ten people, gathered information from the actors of the research, their families, their trainers and the coworker trainer they have in the workplace. With all the contributions, we analyzed the relation between person, job and the supports that the worker gets in order to see whether they have an influence on the quality of life of the worker with intellectual disability.

The results allow us to conclude that these variables can have implications in the intervention of professionals when designing programs for people with mental retardation, and also to make suggestions when applying this methodology of working integration. We point to some of the most important ones.

In relation to the perception of quality of life in the 10 cases, and using the Schalock and Keith questionnaire (1993), in general we can see good scores in the competitive, productiveness and satisfaction subscales, whereas the results in the self-determination and social integration subscales were lower.

The American Association on Mental Retardation (2002) insists that, if provided with the appropriate supports, people with mental retardation can improve their quality of life.
Our results show evidence that the working trainer and the coworker trainer are personal supports that the worker with intellectual disability should be provided with during all his working life. The intensity of the support will be different in each case and throughout the person's working life.

Introducció. Una important àrea de recerca en LLC és la identificació de marcadors útils predictius de probabilitat de progressió de la malaltia. La mesura de l'estrès oxidatiu (OS), fa referència al desequilibri en favor de l'estat prooxidant enfront davant l'antioxidant.
Objectiu. Determinar el grau d'OS en pacients amb estadis inicials d'LLC, relacionar amb altres factors pronòstics reconeguts, i comparar-los amb un grup control.
Materials i mètodes. En 37 pacients diagnosticats d'LLC en estadis inicials, es va determinar l'OS mitjançant la mesura i puntuació de diferents paràmetres. Els resultats van ser processats estadísticament.
Resultats. S'observa major OS en grup de pacients, major en els malalts amb major nombre de factors pronòstics adversos.
Conclusió. La determinació del nivell d'OS podria usar-se com a marcador pronòstic en estadís inicials d'LLC al costat dels factors ja coneguts.
Introduction. An important area of research of CLL is the identification of markers useful for predicting likelihood of disease progression. Measurement of oxidative stress (OS), makes reference to the imbalance in favour of prooxidating state in front of antioxidative state.
Objective. To determine the degree of OS in a group of patients with initial stages of CLL, to relate it with another recognized prognosis factors and to compare with a matched group control.
Material and methods. In a group of 37 patients diagnosed of initial stages of CLL, OS were determinated by the measurement and scoring of different parameters. The results were statistical processed.
Results. Significantly greater OS is observed in patients group, greater in patients with higher number of adverse prognostic factors.
Conclusion. The determination of the level of OS could be considered for its use as prognosis factor of CLL early stage, next to the knowed factors.

Introducció: La gastrectomia vertical laparoscòpica és una de les tècniques en cirurgia bariàtrica més comú. No existeix consens sobre la distància òptima entre el pílor i l’inici de la secció gàstrica. L’objectiu d’aquest estudi és determinar les diferències en el buidament gàstric, volum gàstric, resposta metabòlica i pèrdua ponderal entre dues distàncies d’inici de secció. Material i Mètodes: Estudi prospectiu aleatoritzat de 60 pacients (30 pacients amb secció a 3cm i 30 pacients a 8 cm del pílor). Als 6 i 12 mesos postoperatoris es va calcular el buidament gàstric mitjançant gammagrafia (T1/2 min), volum gàstric mitjançant TC (cc) i resposta metabòlica mitjançant analítica sanguínia. La pèrdua ponderal fou analitzada als 3, 6 i 12 mesos postoperatoris. Resultats: La velocitat de buidament gàstric augmenta significativament en ambdós grups però és major en el grup 3cm (p < 0.05). Si dividim la mostra en funció de la seva condició de diabètics observem que la velocitat en el grup no diabètic 3cm és significativament més alta. Analitzant la pèrdua ponderal amb PEBMIL s’obté major percentatge de resultats excel·lents en el grup 3cm. L’EWL també situa els millors resultats en el grup 3cm. Un any després de la cirurgia s’observa una significativa millora de la hiperinsulinèmia en els pacients del grup 3cm respecte el grup 8cm, però només en els diabètics. La concentració d’incretines no mostrà diferències entre grups. Conclusions: El buidament gàstric és més ràpid en el grup de resecció antral. La distancia no influencia el buidament gàstric en els pacients diabètics. Poden existir altres mecanismens més enllà del GLP-1 que regulin la resposta metabólica a través del buidament gàstric. En el grup de ressecció antral s’observa menor percentatge de resultats subòptims segons EWL i un major percentil de %TWL .
Introducción: La gastrectomía vertical laparoscópica es una de las técniques más comunes en cirugía bariátrica. No existe consenso sobre la distancia óptima entre el píloro y el inicio de la sección gàstrica. El objectivo de este estudio es determinar las diferencias en el vaciamiento gástrico, volumen gástrico, respuesta metabòlica y pérdida ponderal entre dos distancias de inicio de sección. Material y Métodos: Estudio prospectivo aleatorizado de 60 pacientes (30 pacientes con sección a 3cm i 30 pacientes a 8 cm del píloro). A los 6 y 12 meses postoperatorios se calcúló el vaciamiento gástrico mediante gammagrafia (T1/2 min), volumen gástrico mediante TC (cc) y respuesta metabòlica mediante analítica sanguínea. La pérdida ponderal se analizó a los 3, 6 i 12 meses postoperatorios. Resultados: La velocidad de vaciamiento gástrico aumenta significativamente en ambos grups però és mayor en el grupo 3cm (p < 0.05). Si dividimos la muestra en función de su condición de diabéticos observamos que la velocidad en el grup no diabético 3 cm es significativamente mayor. Analizando la pérdida ponderal con PEBMIL se obtiene mayor porcentaje de resultados excelentes en el grupo 3cm. El EWL también sitúa mejores resultados en el grupo 3 cm. Un año tras la cirugía se observa una significativa mejoría de la hiperinsulinémia en los pacientes del grupo 3 cm respecto el grupo 8 cm per sólo en los diabéticos. La concentración de incretinas no mostró diferencias entre grupos. Conclusiones: El vaciamiento gástrico és más rápido en el grupo de resección antral. La distancia no influencia el vaciamiento gástrico en los pacientes diabéticos. Pueden existir otros mecanismos más allá del GLP-1 que regulen la respuesta metabólica a través del vaciamiento gástrico. En el grupo de resección antral se observó un menor porcentaje de resultados subóptimos según EWL y un mayor percentil de %TWL.
Introduction: Laparoscopic sleeve gastrectomy is one of the most common techniques in bariatric surgery, but there is no consensus on the optimal distance from the pylorus to start the gastric transection. The aim of this study is to determine the differences in gastric emptying, gastric distension, metabolic response and weight loss between two starting distances. Material and Methods: This is a prospective randomised study of 60 patients (30 patients with the section at 3 cm and 30 patients at 8 cm from the pylorus). We calculate at 6 and 12 months from surgery gastric emptying by scintigraphy (T1/2 min), gastric volume by CT scan (cc) and metabolic response by blood sample analysis. Weight loss was analysed at 3, 6 and 12 months from surgery. Results: Gastric emptying increases the speed significantly in both groups but is greater in the 3cm group (p < 0.05). Dividing groups into type 2 diabetic patients and nondiabetic patients, the speed in non-diabetic patients is significantly higher for the 3-cm group. With the PEBMIL, the 3 cm group reaches 67.8% classified as excellent, while 8 cm group reaches 62.8% classified as a good result. EWL situates the best results for 3 cm group. One year after surgery, there are significant improvements in the hyperinsulinaemia in the patients of the 3- cm group with respect to the 8-cm group, but only in diabetic patients. No differences between groups are found regarding changes in GLP-1 or GIP. Conclusions: Gastric emptying is faster in patients with antrum resection. The distance does not influence the gastric emptying of diabetic patients. Other mechanisms may explain metabolic response besides GLP-1 and its association with improvements in diabetes via gastric emptying. Lower percentage of suboptimal results using EWL and higher percentile of %TWL were observed in patients with antrum resection.

La ferritina elevada és el paràmetre indicatiu de sobrecàrrega bioquímica de ferro. Pot ser degut a una hemocromatosi hereditària (HH), tanmateix, més freqüentment, s’associa a patologies tan prevalents com l’obesitat o la diabetis mellitus (DM) 2, que formen part de la síndrome metabòlica. No podem obviar però, la seva relació amb situacions com l’abús d’alcohol, les hepatopaties, la inflamació, les infeccions, les neoplàsies, les anèmies amb hiperferritinèmia, l’hemocromatosi postransfusional, o altres causes molt menys freqüents com la hiperferritinèmia amb cataractes, l’aceruloplasminèmia, o l’atransferrinèmia o hipotransferrinèmia. La presentació de la tesi ha estat acceptada com a compendi de publicacions i revisa exhaustivament la situació actual dels trastorns del metabolisme del ferro aportant novetats en forma d’una carta científica, un original i un original breu. Aquest darrer s’ha inclòs com a annex d’acord amb les indicacions fetes per la comissió acadèmica del programa de doctorat en Medicina amb data 16 de març de 2017. Les dues primeres publicacions, que conformen la tesi doctoral, aprofundeixen en l’estudi dels trastorns que provoquen una sobrecàrrega bioquímica de ferro i centren l’interès en l’HH lligada al gen de l’hemocromatosi humana (HFE) per la seva potencial gravetat i en l’obesitat per la seva elevada prevalença, sent la població d’estudi el pacient de la consulta d’atenció primària. La primera publicació analitza la prevalença de la sobrecàrrega bioquímica de ferro i de l’HH en una mostra de població que consulta a dos centres d’atenció primària de la nostra zona. L’anàlisi en aquest tipus de mostra representa una novetat respecte als estudis precedents sobre prevalença d’estats de sobrecàrrega fèrrica que s’havien realitzat en poblacions escollides a l’atzar o identificades prèviament principalment a partir d’individus donants de sang. En aquest sentit, doncs, és una valoració inèdita en la nostra àrea. Estudia també la sobrecàrrega bioquímica de ferro en relació a les patologies associades a aquesta situació com l’esteatosi hepàtica no alcohòlica (EHNA), la síndrome metabòlica i la DM. Alhora avalua el cost d’un programa de cribratge d’estats de sobrecàrrega bioquímica de ferro en atenció primària.La segona publicació aprofundeix en la relació entre la reserva de ferro i l’obesitat a partir d’una mostra d’homes de raça caucàsica de la zona mediterrània obesos amb hiperferritinèmia i sense HH o altres causes més comunes de sobrecàrrega bioquímica de ferro, i conclou que presenten un increment en sèrum de les concentracions de la fracció soluble del receptor de la transferrina (sTFR). L’interès fonamental de l’estudi és haver detectat en homes obesos amb hiperferritinemia un dèficit funcional de ferro d’acord amb la presència d’unes concentracions elevades de sTFR en sèrum, i determinar que aquest dèficit s’associa sobretot amb l’obesitat abdominal.La tercera publicació, estudia una mostra d’homes de raça caucàsica de la nostra zona mediterrània amb hiperferritinèmia i amb o sense DM2, i en determina que les persones amb DM2 no insulinodependent no tenen major sobrecàrrega bioquímica de ferro (mesurada a partir de la ferritina en sèrum, l’índex de saturació de la transferrina (IST) i el sTFR) que els subjectes sense DM2. El grup amb DM2 presenta menor funció de les cèl·lules beta pancreàtiques (estimació percentual de la funció cel·lular beta en estat basal en l’Homeostatic Model Assessment (HOMA-%B)) però no hi ha diferències entre els dos grups (DM2 i no DM2) pel que fa a la sensibilitat a la insulina (estimació percentual de la sensibilitat a la insulina en l’Homeostatic Model Assessment (HOMA-%S)), a la inflamació (proteïna C reactiva) o a altres components de la síndrome metabòlica. Així doncs, aquest treball posaria en dubte el possible paper patogènic de la sobrecàrrega bioquímica de ferro en la DM2 en homes amb hiperferritinèmia.
Elevated iron is indicative of biochemical overload in routine analysis. It can appear as a consequence of hereditary hemochromatosis (HH), although it is more frequently related to obesity or diabetes mellitus (DM) 2, which are part of metabolic syndrome. As such, we cannot overlook its association with other situations including chronic alcohol consumption, inflammation, infection, liver disease, neoplasms, anemia with hyperferritinaemia, post-transfusion hemochromatosis or other less frequent alterations such as hyperferritinaemia-cataract syndrome, aceruloplasminemia, atransferrinemia or hypotransferrinemia. This thesis focuses on the detection and study of biochemical iron overload in primary care in our Mediterranean area. First, the relationship between biochemical iron overload and HH and the prevalence and frequency of distinct genetic mutations of the human hemochromatosis gene (HFE) was studied in this region. Taking into account the potential relationship between biochemical iron overload and both low-grade inflammation and insulin resistance, the project was subsequently extended to assess the relationship between biochemical iron overload and pathologies as common as obesity, DM and the components of metabolic syndrome. The interest generated by these issues has led to the publication in prestigious journals of the different articles included in this thesis. The thesis, which has been accepted as a compendium of published articles, thoroughly reviews the state-of-the-art of iron metabolism disorders and contributes new material in the form of three papers: a scientific letter, an original article, and an original brief report. The brief report has been included as an annex in accordance with the recommendations of the academic committee for the doctoral program in Medicine dated 16th March, 2017. The first paper analyzes the prevalence of biochemical iron overload and hereditary hemochromatosis in a sample of the population that attends two primary care centers in our area. Analysis of this type of sample is new with respect to previous studies on the prevalence of iron overload states carried out in randomly selected populations or in previously identified people, mainly from blood donors. Thus, it is an unprecedented assessment in our area. In addition, the paper reports on the study of biochemical iron overload in relation to associated pathologies in this context such as non-alcoholic fatty liver disease (NAFLD), metabolic syndrome and DM. The cost of a screening program for biochemical overload states in primary care is also evaluated. The second paper closely examines the relationship between iron stores and obesity. It focuses on a group of obese Caucasian men from a Mediterranean region with hyperferritinaemia and without HH or other more common causes of biochemical iron overload and concludes that they have an increase in serum concentrations of the transferrin soluble receptor (sTFR). The main interest of the study was to detect, in obese men with hyperferritinaemia, a functional iron deficit along with the presence of elevated serum concentrations of sTFR, and to demonstrate that this deficit is especially associated with abdominal obesity. The third published paper studies a sample of Caucasian men from our Mediterranean region with hyperferritinaemia and non-insulin-dependent DM2 or without DM2. The paper concludes that both groups do not have greater biochemical iron overload (measured through ferritin in serum, the transferrin saturation index (TSI) and sTFR). The group with DM2 showed lower pancreatic beta cell function (Homeostatic Model Assessment β-cell function (HOMA-%B)) although there were no differences between the two groups (DM2 and non-DM2) with respect to insulin sensitivity (Homeostatic Model Assessment insulin sensitivity (HOMA-%S)), inflammation (C-reactive protein) or other metabolic syndrome components. In conclusion, this study casts doubt on the possible pathogenic role of biochemical iron overload in DM2 in men with hyperferritinaemia.

Actualment, el cànnabis és la substància il·legal que més consumeixen els adolescents espanyols, la que comencen a consumir a una edat més primerenca, la que més peticions de tractament motiva en aquest grup d'edat, la més mencionada a urgències infanto-juvenils i la que més conseqüències acadèmiques, legals i d’ajust psicosocial genera (OESD, 2008). Els models motivacionals sobre l’ús de substàncies suggereixen que la conducta està generada per diferents raons, l’estudi de les quals és important per ajudar a entendre el context i les circumstàncies del comportament addictiu. Per l’estudi dels motius de consum de cànnabis, Simons i col·laboradors (1998) van desenvolupar el Marihuana Motives Measure (MMM). L’anàlisi factorial exploratori del MMM suportava la presència de cinc subescales: Enhancement, Coping, Conformity, Social i Expansion. Aquests motius han demostrat ser predictors significatius dels problemes relacionats amb el consum de cànnabis. Identificar i millorar la comprensió dels motius de consum i la seva relació amb l’ús i la dependència és un aspecte de gran importància per al desenvolupament d’intervencions, tant preventives, com terapèutiques. Donada la manca d’instruments validats en població clínica adolescent espanyola per estudiar els motius de consum i la poca investigació realitzada en aquest sentit al nostre context i a nivell internacional, els objectius del treball són estudiar les propietats psicomètriques del MMM en una mostra d’adolescents amb trastorn per ús de cànnabis, analitzar les associacions dels motius amb variables clíniques relacionades amb el consum i amb el rendiment acadèmic d’aquest pacients i estudiar la relació entre els diferents motius de consum i els principals trastorn mentals. Els resultats obtinguts en l’anàlisi factorial realitzat confirmen una estructura similar a la versió original (Simons i cols. 1998). L’estudi de les propietats psicomètriques de la versió espanyola del MMM indiquen un índex de fiabilitat i validesa satisfactoris. A més, els motius de consum han mostrat ser útils a l’hora d’estudiar la relació del consum i les conseqüències acadèmiques associades, com del consum i la comorbiditat que presenten aquests pacients. El MMM és una eina fiable i vàlida que ens permetrà entre d’altres, obrir línies futures de recerca pel disseny d’intervencions més efectives dirigides als adolescents consumidors de cànnabis.
Cannabis is the most widely consumed illicit drug among Spanish adolescents and also the one started at the earliest age. Nowadays, it is the substance that generates the greatest number of treatment requests in this age group in Spain, as well as being the most mentioned drug in children and juvenile emergencies, and the drug with the most academic, legal and psychological adjustment, related consequences (OESD, 2008). Motivational models of substance use suggest that behaviour is mediated by different reasons and these motives are important in order to understand the circumstances and context of such addictive behaviour. Regarding the study of motives for cannabis use, Simons et al. developed the Marijuana Motives Measure (MMM), an exploratory factor analysis supported the hypothesized five marijuana motive subscales: Enhancement, Expansion, Coping, Social and Conformity. These motives were significant predictors of marijuana use and use-related problems. Understanding the motives why it is used and the relationship between use and abuse/dependence may be important aspects to assess and develop effective preventive and therapeutic programs. Because of little scientific investigation in this area and the fact that there aren’t instruments for Spanish adolescent population to study the motives of substance use, we propose the study of MMM psychometric properties in a Spanish adolescent cannabis use sample, to analyse the associations between motives and clinical variables and academic achievement and study the relationship between motives and mental comorbid disorder. These results support the findings of original author (Simons et al. 1998), with some differences in factor numbers. Psychometric properties study of Spanish MMM version show satisfactory reliability and validity. Moreover motives are useful to study the relationship between motives and mental comorbidities and their consequences. Which indicate that MMM is a valid instrument and it allows us to begin new investigations to design more effective adolescent cannabis use programs.

Objectius i justificació del projecte. Nombrosos estudis suggereixen que l’apnea obstructiva del son (AOS) afecta el metabolisme de la glucosa i que la hipòxia intermitent (HI) és un potencial mecanisme intermediari d’aquesta relació. Aquest estudi va analitzar la prevalença d’HI secundària a AOS en pacients amb diabetis tipus 2 mal controlada, la seva relació amb el control glucèmic i l’impacte del seu tractament en el control glucèmic i en altres variables secundàries. Subjectes i metodologia. L’estudi va incloure 145 pacients consecutius, de 18 a 70 anys, amb diabetis tipus 2 en tractament estable i hemoglobina glicosilada (HbA1c) ≥ 7% (53 mmol/mol), atesos en una consulta ambulatòria d’Endocrinologia, que no estaven en tractament amb pressió positiva contínua a la via aèria (CPAP). Als pacients se’ls va fer una polsioximetria nocturna, i una poligrafia respiratòria en cas d’HI (índex de dessaturacions per hora [IDH] ≥ 15). Després de 14 setmanes de tempteig, els 50 pacients amb AOS i índex d’apnea-hipopnea (IAH) >20 van rebre tractament amb CPAP, amb avaluacions de l’HbA1c, entre altres variables, a 14, 28 i 56 setmanes de tractament. L’evolució de l’HbA1c es va comparar amb la d’un grup de 32 pacients que no tenien hipòxia nocturna significativa (IDH < 5 i < 20% de temps amb saturació d’oxihemoglobina < 90%). Resultats. Es va observar HI en 54 (37%) pacients, dels que 52 tenien AOS. La HI es va associar a pitjor control glucèmic (nivell d’HbA1C > a la mediana) independentment dels potencials factors de confusió, amb una odds ratio (OR) ajustada per HbA1C >8,5% de 2,31 (IC 95%: 1,06 a 5,04) en el model ajustat per índex de massa corporal, i de 2,46 (IC 95%: 1,13 a 5,34) en l’ajustat per índex cintura/talla. El tractament amb CPAP no va modificar l’HbA1c, que va experimentar una evolució similar a la dels pacients del grup de control. El tractament de l’AOS va millorar la qualitat del son, però no el perfil lipídic, la pressió arterial o l’albuminúria. L’anàlisi del subgrup de pacients amb compliment del tractament ≥ 4h/dia va aportar uns resultats similars. Conclusions. Els pacients amb DM2 mal controlada tenen una elevada prevalença d’HI secundària a AOS no diagnosticada que està independentment associada a un pitjor control glucèmic. No obstant això, el tractament de l’AOS amb CPAP no millora el seu control glucèmic.
Rationale and objectives. Numerous studies suggest that obstructive sleep apnea (OSA) affects glucose metabolism and point to intermittent hypoxia (IH) as a potential intermediate mechanism in this relationship. The present study examined the prevalence of IH secondary to OSA in patients with poorly controlled type 2 diabetes, the association between IH and glycaemic control and the impact of OSA treatment on glycaemic control and on other secondary variables. Subjects and methods. The study included 145 consecutive patients, aged 18 to 70 years, with type 2 diabetes on stable treatment and glycosylated haemoglobin level (HbA1c) ≥7% (53 mmol/mol) who attended an outpatient Endocrinology clinic and were not on treatment with continuous positive pressure airway pressure (CPAP). Patients underwent overnight pulse oximetry and respiratory poligraphy in case IH (desaturation index [DI] ≥15) was found. After a 14-week run-in period, the 50 patients with OSA and apnoea plus hypopnoea index (AHI) >20 were treated with CPAP with assessment of HbA1c among other variables at 14, 28 and 56 weeks of treatment. The change in HbA1c level was compared with that experienced by a group of 32 patients without significant nocturnal hypoxia (DI <5 and <20% of time with oxyhaemoglobin saturation <90%). Results. IH was observed in 54 (37%) patients, of whom 52 had OSA, and was associated with worse glycaemic control (HbA1c level > median), independently of potential confounders. IH was associated with an adjusted odds ratio (OR) for having a level of HbA1c >8,5% of 2,31 (95% CI: 1,06 to 5,04) in a model adjusted for body mass index and of 2,46 (95% CI: 1,13 to 5,34) in a model adjusted for waist to height ratio. CPAP treatment did not change HbA1c levels, which evolved similarly to those of control patients. OSA treatment improved sleep quality, but not the lipid profile, blood pressure or albuminuria. An analysis of the subgroup of patients with treatment compliance ≥4 h/day showed similar results. Conclusions. Patients with poorly controlled type 2 diabetes have a high prevalence of IH secondary to undiagnosed OSA that is independently associated with worse glycaemic control. However, in these patients the treatment of OSA does not improve glycaemic control.

INTRODUCCIÓ: Nombroses investigacions afirmen que el cannabis es la droga d’abús més freqüentment consumida entre els pacients amb un primer episodi psicòtic (Lindszen et. al., 1994). La seva prevalença de consum oscil·la entre un 13% y un 64% (Compton, Whicker y Hochman, 2007). El cannabis pot jugar un paper important en el desenvolupament de l’esquizofrènia. La relació que s’estableix entre el consum de cannabis i la simptomatologia psicòtica així com amb el rendiment neurocognitiu és objecte de debat. Pel que fa a l’estudi de la relació entre el consum de cannabis i el nivell d’insight, el cos de coneixement científic és mínim. OBJETIU GENERAL: Analitzar la relació entre el consum de cannabis i la simptomatologia psicòtica, el nivell d’insight i el rendiment cognitiu en pacients amb un primer episodi psicòtic. MÈTODE: Estudi descriptiu transversal. Estudi longitudinal per a una submostra amb seguiment a les 6-8 setmanes amb tres moments d’avaluació de la simptomatologia clínica. Mostra formada per 82 subjectes diagnosticats d’un primer episodi psicòtic. Instruments emprats: qüestionari sociodemogràfic i clínic; qüestionari de consum de substàncies; escala PANSS; escala SUMD; TAVEC/TAVECI; CPT; STROOP; TMT-A; TMT-B; subescales Dígits i Vocabulari de l’Escala d’Intel·ligència Weschler per a adults/nens). Anàlisi de les dades amb el paquet estadístic SPSS 17.0. RESULTATS: Al moment de màxima simptomatologia, els subjectes consumidors de cannabis presenten puntuacions més altes a la dimensió PANSS Positiva que els subjectes no consumidors (Mitjana: 23.67, D.E.: 5.39 vs Mitjana: 20.47, D.E.: 6.69). Aquests resultats es mantenen estables després d’ajustar per possibles variables de confusió. Al moment d’ingrés hospitalari s’observen puntuacions inferiors a les dimensions PANSS-Negativa i PANSS-General entre els subjectes consumidors en comparació amb els no consumidors de cannabis (Mitjana: 14.96, D.E.: 6.54 vs Mitjana: 18.85, D.E.: 7.24, p=0.009 i Mitjana: 35.80, D.E.: 1.82 vs Mitjana: 42.12 D.E.: 1.82, p= 0.035 respectivament). Al moment d’estabilització dels símptomes els subjectes consumidors de cannabis presenten puntuacions inferiors als subjectes no consumidors a les tres dimensions de PANSS (Positiva, Negativa i General) (Mitjana: 11.34, D.E.: 4.79 vs Mitjana: 13.35, D.E.: 4.59, p= 0.009, Mitjana: 11.92, D.E.: 3.65 vs Mitjana: 16.00, D.E.: 7.67, p= 0.007 i Mitjana: 27.60, D.E.: 1.30 vs Mitjana: 31.40, D.E.: 1.30, p= 0.040 respectivament). Les puntuacions a la dimensió PANSS Positiva evolucionen millor en el temps entre els subjectes consumidors en comparació amb els no consumidors (gl=2; F=6.497; p=0.002).Les puntuacions de la dimensió SUMD1 (Consciència de Malaltia) evolucionen millor entre els subjectes consumidors en comparació amb els no consumidors (gl=2; F=4.721; p=0.011). No s’observen altres diferències significatives. CONCLUSIONS: Els subjectes amb un primer episodi psicòtic que consumeixen cannabis presenten una simptomatologia psicòtica positiva més greu que els pacients no consumidors al moment de màxima gravetat dels símptomes. Els subjectes amb un primer episodi psicòtic que consumeixen cannabis presenten una simptomatologia negativa i general menys severa que els subjectes no consumidors en el moment d’ingrés hospitalari. Els subjectes consumidors de cannabis presenten una simptomatologia positiva, negativa i general menys greu que els subjectes no consumidors en el moment d’estabilització dels símptomes. Els subjectes consumidors de cannabis presenten una millor evolució de la simptomatologia positiva en comparació amb els subjectes no consumidors. Els subjectes consumidors presenten una millor evolució de la dimensió Consciència de Malaltia que els subjectes no consumidors de cannabis.

S'ha desenvolupat una nova metodologia que permet unir covalentment l'oligonucleòtid antisentit i el seu mRNA diana mitjançant la formació d'entrecreuaments amb unitats de trans-Pt(NH3)2.
En primer lloc, s'han sintetitzat dos derivats fosforamidit de nucleòsid amb grups imidazole i tioèter units a la nucleobase, respectivament, que permeten incorporar aquestes modificacions en oligonucleòtids seguint la metodologia estàndard del fosfit triester. La introducció d'aquests nous grups funcionals a l'extrem 5' no afecta substancialment l'estabilitat del dúplex amb la cadena complementària.
S'han portat a terme assajos de platinació d'oligonucleòtids modificats de mida petita amb l'objectiu d'avaluar la capacitat dels nous grups funcionals de coordinar-se a l'ió metàl·lic, així com amb oligonucleòtids de seqüència mixta amb una o dues modificacions a l'extrem 5'. A partir dels resultats obtinguts s'han dissenyat dues estratègies d'entrecreuament: mitjançant hibridació de l'adducte intracadena oligonucleòtid modificat-transplatí a la cadena complementària, o bé partint del dúplex oligonucleòtid antisentit/cadena complementària i afegint transplatí. En ambdós casos s'ha obtingut el mateix adducte intercadena. La caracterització de tots els adductes platinats s'ha portat a terme per oxidació amb H2O2 i digestió enzimàtica, i posterior anàlisi per espectrometria de masses MALDI-TOF.
Dels experiments realitzats s'ha conclòs que la millor combinació suposa la introducció del nucleòsid amb el grup imidazole a l'extrem 5' de l'oligonucleòtid antisentit, seguit del nucleòsid amb el grup tioèter. En la reacció amb transplatí es forma ràpidament i regioselectiva un adducte intracadena, en el qual el platí coordina un nitrogen imidazòlic i el sofre del tioèter. La reacció d'entrecreuament té lloc de manera que l'ió metàl·lic migra del sofre al nitrogen 7 d'una guanina situada enfront dels nucleòsids modificats, mantenint-se inalterada la unió al nitrogen imidazòlic de la cadena antisentit. La presència d'una unitat trans-Pt(NH3)2 entrecreuant ambdues cadenes comporta un gran augment de l'estabilitat tèrmica del dúplex. Finalment, s'ha demostrat que la reacció d'entrecreuament només té lloc quan existeix reconeixement entre l'oligonucleòtid modificat i la cadena complementària, resultat rellevant per a una possible aplicació d'aquesta metodologia en el camp de la teràpia antisentit on la diana tant pot ser el mRNA com els miRNAs.
IN ENGLISH:

New methodology to allow a covalent union between an antisense oligonucleotide and the mRNA target has been developed. The crosslink is established through a trans-Pt(NH3)2 unit.
First of all, two phosphoramidite nucleoside analogs with imidazole and thioether groups linked to the nucleobase, respectively, were synthesized. These derivatives allow the introduction of such modifications in oligonucleotides using standard phosphite triester methodology. The introduction of such modifications at the 5' end does not affect substantially the stability of the duplex with the complementary chain.
Oligonucleotide platination assays have been carried out, first with small modified model chains to evaluate the ligand capability of the new functional groups, and then with mixed sequences containing either one or the two modifications at the 5' end. On the basis of the results obtained, two crosslinking strategies have been designed: hybridization of the modified oligonucleotide-transplatin intrachain adduct to the complementary chain, and mixing the antisense oligonucleotide, the complementary chain and transplatin. In the two cases, the same interchain adduct was obtained. All platinated adducts have been characterized by oxidation with H2O2 and enzymatic digestion, as well as MALDI-TOF mass spectrometric analysis.
The conclusion from these experiments is that best results are obtained when imidazole-modified nucleoside is placed at the 5' end of the antisense oligonucleotide, next to the thioether-derivatized nucleoside. The reaction with transplatin gives quickly and regioselectively an intrachain adduct in which platinum coordinates one nitrogen of the imidazole ring and the sulfur of the thioether. The crosslinking reaction involves a rearrangement that takes the metal ion from sulfur to the nitrogen 7 of the guanine opposite the modified nucleosides, keeping unaltered the union to the imidazole nitrogen of the antisense chain. The presence of the trans-Pt(NH3)2 moiety crosslinking the two chains notably increases the thermal stability of the duplex. Finally, it has been demonstrated that crosslinking reactions only take place when there is molecular recognition between the antisense oligonucleotide and the complementary chain, which is highly relevant for the possible antisense application of this methodology for targeting either mRNA or miRNAs.

La present tesi se centra en l'estudi dels processos d'acomodació de les famílies davant les necessitats de criança que presenten els seu fills entre 3 i 5 anys amb problemes en el desenvolupament a l'hora de crear i mantenir unes rutines diàries familiars que siguin significatives pels seus membres.
Els motius que ens porten a plantejar-nos aquesta tesi els podem resumir en dos. En primer lloc, esperem contribuir modestament des de la nostra realitat al cos de coneixement científic sobre com les famílies s'adapten a les noves necessitats del seu fill amb DID. En segon lloc, considerem que aquest coneixement pot tenir implicacions per a la pràctica professional a dos nivells. A un nivell més general, permetrà dissenyar programes i ajuts per a les famílies que tenen un infant amb discapacitat i, a un nivell més concret, aportarà als professionals reflexions i eines que els permetin apropar-se a la vida diària de les famílies i, en conseqüència, elaborar programes d'intervenció adients a la situació de cada família i coherents amb les seves necessitats reals.
El treball s'organitza en tres grans parts. En la primera part es plantegem els elements teòrics que sustenten la recerca. Aquesta part persegueix un doble objectiu: d'una banda, justificar la importància de centrar-nos en el procés d'adaptació de les famílies a la discapacitat del fill a partir de la construcció i el manteniment de les rutines diàries i, de l'altra, desgranar aquells conceptes claus de la vida de les famílies que ens permeten conèixer i comprendre com s'adapten a les noves necessitats.
La segona part se centra en el treball de camp realitzat, en l'estudi i en la discussió dels resultats obtinguts. Consta de tres capítols. En el primer es presenta l'estudi que consisteix en la identificació i comprensió dels processos d'acomodació que duen a terme 18 famílies catalanes amb un fill amb problemes en el desenvolupament per tal de crear i mantenir unes rutines diàries que siguin sostenibles amb el seu nínxol ecocultural. Per realitzar-lo hem optat per l'estudi de casos múltiples com a mètode.
La tercera i última part de la tesi es dedica a les conclusions que, segons la nostra opinió, es desprenen del treball de camp realitzat en relació al marc teòric presentat. Aquest últim punt es completa amb la presentació d'algunes de les limitacions de l'estudi realitzat i la descripció de noves propostes de recerca.
La presente tesis se centra en el estudio de los procesos de acomodación que llevan a cabo las familias debido a las necesidades de crianza y educación que presentan sus hijos de entre 3 y 5 años con problemas en el desarrollo a la hora de crear y mantener unas rutinas diarias que sean significativas para sus miembros.
Los motivos que nos han llevado a plantear esta tesis se puede resumir en dos. En primer lugar, esperemos contribuir modestamente y desde nuestra realidad al cuerpo científico sobre como las familias se adaptan a las nuevas necesidades de su hijo con problemas en el desarrollo. En segundo lugar, consideramos que este conocimiento puede tener implicaciones para la práctica profesional a dos niveles. A un nivel más general, permitirá diseñar programas y ayudas para las familias con hijos con discapacidad, y a un nivel más concreto, aportará a los profesionales reflexiones y herramientas que les permitan acercarse a la vida diaria de las familias y, en consecuencia, elaborar programas de intervención más adecuados a la situación de cada familia y coherentes con sus necesidades reales.
El trabajo se organiza en tres partes. En la primera parte se plantean los elementos teóricos que sustentan el estudio. Esta parte persigue un doble objetivo: por una parte, justificar la importancia de centrarnos en el proceso de adaptación de las familia a la discapacidad de su hijo a partir de la construcción y el mantenimiento de unas rutinas diarias familiares y, por la otra, describir los conceptos claves de la vida de las familias que nos permiten conocer y comprender como se adaptan a las nuevas necesidades.
La segunda parte se centra en el trabajo de campo realizado, en los resultados, y en la discusión de estos resultados. Consta de tres capítulos. En el primero es presenta el estudio que consiste en la identificación y la comprensión de los procesos de acomodación que llevan a cabo 18 familias catalanas con un hijo con problemas en el desarrollo con la finalidad de crear y mantener unas rutinas familiares que sean sostenibles con su entorno ecocultural. Para realizarlo hemos optado por el estudio de casos múltiple como método.
La tercera y última parte de la tesis se dedica a las conclusiones que, según nuestra opinión, se derivan del trabajo de campo realizado en relación con el marco teórico presentado. Este último punto se completa con la presentación de algunas de las limitaciones del estudio realizado y la descripción de nuevas propuestas de investigación.
The thesis focuses on the study of the accommodation processes that are doing the families who have a child with disabilities due to their educational and care needs in order to create and sustain significant dairy routines.

There are two reasons that move us to realize this study. First, we hope to contribute modestly from our reality to the scientific knowledge about family adaptation. Second, we considerer that this knowledge could have practical implication at two levels. From a general level, it allows to design programs and to support the families with a child with developmental disabilities. From a concrete level, it provides reflexions and tools that permit to meet the daily family life and, in consequences, to elaborate interventional programs/working proposal more realistic and coherent with their real needs.

The present document is organized in three parts. In the first part we expose theoretical framework aspects that sustain the study. The objective is double. First, justify the importance of focus on the sustainability of the family daily routines in order to study the family adaptation. Second, describe the key concepts of the family life that let us know and understand how they adapt to the new needs.

The second part is focused on the field work, results and the discussions of that. It's composing of three chapters. The study consist on the identification and the understanding of the accommodations processes that are doing 18 families with a child with developmental problems in order to create a sustainability family daily routines. We have adopted the "multiples cases study" as a method.

The last part presents the conclusions of the study according to the theoretical framework. Furthermore, we present the limits of the present study and we suggest and describe some new further researches.

Objectiu. Analitzar l'eficàcia d'una Intervenció Assistida amb Gossos, en població major de 65 anys amb trastorns de l'aparell locomotor. Mètode. Estudi Clínic Aleatoritzat (n=52), amb Grup Control (n=22) amb un Programa de 12 sessions grupals de Fisioteràpia de 60 minuts, i Grup Experimental (n=30) amb el mateix Programa i incloent Teràpia Assistida amb Gossos. Resultats. Millora generalitzada intragrup, sent major en Grup Experimental. En l'anàlisi intergrup, la Teràpia Assistida amb Gossos resultà significativa en diferents ítems de capacitat funcional, dolor articular, intensitat del dolor general i estat d'ansietat/depressió de la qualitat de vida. Conclusions. La Fisioteràpia en Atenció Primària obté resultats positius en salut, sent la Teràpia Assistida amb Gossos la Intervenció que obté més guanys en salut sobre capacitat funcional, estat àlgic i qualitat de vida, en participants majors de 65 anys amb trastorns crònics de l'aparell locomotor. La Teràpia Assistida amb Gossos ha de ser considerada com una teràpia complementària innovadora que compleix amb els principis d'equitat, eficiència, sostenibilitat i satisfacció dels ciutadans.
Objetivo. Analizar la eficacia de una intervención Asistida con Perros, en población mayor de 65 años con trastornos del aparato locomotor. Método. Estudio Clínico Aleatorizado (n=52), con Grupo Control (n=22) con un Programa de 12 sesiones grupales de Fisioterapia de 60 minutos, y Grupo Experimental (n=30) con el mismo programa e incluyendo Terapia Asistida con Perros. Resultados. Mejora generalizada intragrupo, siendo mayor en Grupo Experimental. En el análisis intergrupo, la Terapia Asistida con Perros resultó significativa en diferentes ítems de capacidad funcional, dolor articular, intensidad del dolor general y estado de ansiedad/depresión de la calidad de vida. Conclusiones. La Fisioterapia en Atención Primaria obtiene resultados positivos en salud, siendo la Terapia Asistida con Perros la Intervención que obtiene más ganancias en salud sobre capacidad funcional, estado álgico y calidad de vida, en participantes mayores de 65 años con trastornos crónicos del aparato locomotor. La Terapia Asistida con Perros debe ser considerada como una terapia complementaria innovadora que cumple con los principios de equidad, eficiencia, sostenibilidad y satisfacción de los ciudadanos.
Objective. Analyze the effectiveness of an intervention Assisted Dogs in population over 65 with musculoskeletal disorders. Method. Randomized clinical study (n=52), with Control Group (n=22) with a 12 group sessions of physiotherapy 60 minutes, and Experimental Group (n=30) with the same program and including Assisted Therapy Dogs. Results. Intragroup widespread improvement was higher in Experimental Group. In the intergroup analysis, Assisted Therapy Dogs significant in different items of functional ability, joint pain, general pain intensity and state of anxiety/depression quality of life. Conclusions. Physiotherapy in Primary Care achieves positive health outcomes, with the Assisted Therapy Dogs Intervention you get more health gains on functional capacity, painful status and quality of life, over 65 participants with chronic musculoskeletal disorders. Assisted Therapy Dogs should be considered as an innovative complementary therapy that complies with the principles of equity, efficiency, sustainability and citizen satisfaction.

Les reïnes epoxi són monòmers àmpliament utilitzats degut a les bones propietats que s'obtenen una vegada que el material està curat. El procés d'entrecreuament d'aquests monòmers presenta alguns problemes. Durant el procés de curat té lloc una disminució del volum o contracció que dóna lloc a l'aparició de porus i esquerdes i per tant un empitjorament de les propietats mecàniques i de la capacitat de recobriment. Altres problemes associats a aquests materials és la fragilitat i la no degradabilitat, sent aquest últim un greu inconvenient des del punt de vista medioambiental.
L'objectiu d'aquest treball ha estat disminuir la fragilitat i la contracció de materials termoestables i augmentar la seva degradabilitat. Per aconseguir-ho les reïnes epoxi s'han copolimeritzat amb lactones, ja que està descrit que la reacció entre epòxids i lactones dóna com a intermedis els espiroortoesters, que són compostos expandibles al polimeritzar, a la vegada que permeten augmentar la proporció de grups esters a la xarxa que poden ser degradats térmica o químicament.
S'han utilitzat com a catalitzadors catiònics els triflats de lantànid, ja que en un treball anterior van demostrar la seva capacitat de polimeritzar reïnes epoxi a temperatures moderades obtenint materials amb bones propietats mecàniques.
Els resultats més destacats de la tesi són:
- S'ha pogut, mitjançant FTIR/ATR, seguir l'evolució de les quatre reaccions que tenen lloc durant la polimerització de reïnes epoxi amb lactones de cinc membres: l'homopolimeritzacio de l'epòxid, la copolimerització de l'epòxid amb la lactona obtenit-se els espiroortoesters (SOE), la copolimerització de l'epòxid amb el SOE format i l'homopolimerització del SOE. A més, s'ha pogut confirmar que el procés d'iniciació té lloc a través de la formació de dues espècies actives.
- La copolimerització de reïnes epoxi amb lactones ha permès augmentar la degradabilitat d'aquests sistemes degut a un increment de grups esters a la xarxa.
- La copolimerització de DGEBA amb lactones ha permès reduir la contracció després de la gelificació i per tant s'ha disminuït la formació de porus i esquerdes.
- La utilització de diferents triflats de lantànid ha permès veure que a l'augmentar l'acidesa de Lewis del catió augmenta la constant de velocitat del procés global.
The curing of thermosetting materials is generally accompanied by shrinkage because covalent bonds form between chains and increase the density of the materials. This shrinkage leads to internal stress in the material, reduces adhesion to the substrate, and produces microvoids and microcracks, which reduce the durability of the material to worse the properties.
Shrinkage during curing could be reduced or eliminated using monomers that polymerize without contraction or even with expansion. Ring-opening polymerization leads to less shrinkage than that produced by polycondensation or polyaddition, because not only small molecules are not eliminated in the polymerization, but for every bond that changes from a van der Waals distance to a covalent distance there is another bond that changes front a covalent to a van der Waals distance. Thus, the ring-opening polymerization of bicyclic monomers [(spiroorthoesters (SOE)] is a good strategy for obtaining non-shrinkable resins that can be applied in adhesives, coatings or composites.
The classical synthetic procedure for obtaining SOEs is to react lactones with epoxides in the presence of a Lewis acid as a catalyst. In this way, cationic crosslinking of mixtures of epoxy resins with lactones could take place with little shrinkage because SOE groups are formed during this process.
The cationic catalysts were lanthanide triflates because in previous studies, we have demonstrated that lanthanide triflates are Lewis acid that can completely cure diglycidylic and cycloaliphatic epoxy resins.
The results of this study have been:
- Using FTIR/ATR, we have shown that there were four elemental reactive processes during the copolimerization of epoxy groups and lactones of five members: homopolymerization of epoxy groups, formation of SOE by reaction of epoxy groups and lactones, copolimerization of SOE and epoxy groups and homopolimerization of SOE. The initiation process takes place through two active species.
- The copolimerization of epoxy groups and lactones led to increase ester groups in the polymeric networks and this led to increase its degradability.
- The addition of lactones to the curing of epoxy groups reduced the contraction after gelation, and this led to lower internal stress.
- When Lewis acidity of lanthanide cation is increased, the catalyst becomes more active and the curing process accelerates.

L`objectiu general de la tesi és el desenvolupament i anàlisi de sistemes formadors d`imatges multidimensionals amb detecció integrada. Les càmeres multidimensionals no sols enregistren la distribució espacial de la irradiància de la llum, com les càmeres convencionals, sino també d`altres paràmetres físics de la radiació com l`espectre, la polarització o la fase. L`ús d`aquestes càmeres no convencionals s`ha estès a diferents àmbits com la medicina, teledetecció, agricultura, biologia,... ja que aporten informació valuosa que no s`aconsegueix amb una càmera convencional. Mentre les càmeres multidimensionals estàndard utilitzen en general sensors bidimensionals, en aquesta tesi es proposen càmeres multidimensionals amb detecció integrada. Basats en la càmera d`un sol píxel, aquests sistemes utilitzen moduladors espacials de radiació per a aplicar tècniques d`il.luminació estructurada i realitzar el mostreig de l`objecte sense parts mòbils. Les càmeres d`un sol píxel presenten principalment tres avantatges. Poden treballar fàcilment en regions exòtiques de l`espectre, com IR, Raigs X, UV o THz. Són adients per a ambients de baixa il.luminació. I, finalment, són útils per a tècniques on sols es poden mesurar irradiàncies integrades com per exemple microscòpia Raman o confocal de fluorescència. Amés s`ha utilitzat la tècnica de compressive sensing per optimitzar el procés de multiplexat i la tècnica ghost imaging com una forma de multiplexar. Particularment, es presenten una càmera híper-espectral, una polarimètrica, una híper-espectral polarimètrica i dues hologràfiques. En resum, s`han dissenyat càmeres multidimensionals d`un sol píxel amb les prestacions de les càmeres multidimensionals estàndard i els avantatges de la càmera d`un sol píxel.
El objetivo general de la tesis es el desarrollo y análisis de sistemas formadores de imágenes multidimensionales con detección integrada. Les cámaras multidimensionales no sólo registran la distribución espacial de la irradiancia de la luz, como las cámaras convencionales, sino también de otros parámetros físicos de la radiación como el espectro, la polarización o la fase. El uso de estas cámaras no convencionales se ha extendido a diferentes ámbitos como la medicina, teledetección, agricultura, biología,... ya que aportan información valiosa que no se consigue con una cámara convencional. Mientras las cámaras multidimensionales estándar utilizan en general sensores bidimensionales, en esta tesis se proponen cámaras multidimensionales con detección integrada. Basados en la cámara de un sólo píxel, estos sistemas utilizan moduladores espaciales de radiación para aplicar técnicas de iluminación estructurada y realizar el muestreo del objeto sin partes móviles. Las cámaras de un sólo píxel presentan principalmente tres ventajas. Pueden trabajar fácilmente en regiones exóticas del espectro, como IR, Rayos X, UV o THz. Son adecuadas para ambientes de baja iluminación. Y, finalmente, son útiles para técnicas donde sólo se pueden medir irradiancias integradas tales como la microscopia Raman o confocal de fluorescencia. Además se ha utilizado la técnica de compressive sensing para optimizar el proceso de multiplexado y la técnica ghost imaging como una forma de multiplexado. Particularmente, se presentan una cámara híper-espectral, una polarimétrica, una híper-espectral polarimétrica y dos holográficas. En resumen, se han diseñado cámaras multidimensionales de un sólo píxel con las prestaciones de las cámaras multidimensionales estándar y las ventajas de la cámara de un sólo píxel.
The main goal of the thesis is the development and analysis of multidimensional imaging systems with a bucket detector. Multidimensional cameras not only record the spatial distribution of the light irradiance but also of other physical parameters of the light radiation such as the spectrum, polarization or phase. The application of these non-conventional cameras has spread out in different areas such as medicine, remote sensing, agriculture, or biology, due to the valuable information that they provide in contrast with conventional cameras. While, in general, standard multidimensional cameras use sensors arrays, the multidimensional cameras proposed in this thesis use only a bucket detector. They are based in the concept of single-pixel camera, which employ spatial light modulators to apply structured illumination techniques, sampling the object without any moving parts. Single-pixel cameras exhibit principally three advantages. They can work at exotic regions of spectrum such as IR, X ray, UV, or THz. They are suitable for low-level illumination scenarios. And, finally, they can be useful in imaging methods based on scaning techniques, such as Raman or confocal fluorescence microscopy. Moreover, compressive sensing technique is employed to optimize multiplexing process and a ghost imaging technique is applied as a way of multiplexing. Particularly, a hyper-spectral, a polarimetric, a hyper-spectral polarimetric and two holographic cameras are shown in this thesis. In conclusion, multidimensional single-pixel cameras are designed with the benefits of multidimensional standard cameras and the advantages of a single-pixel camera.

Introducció. La hidrosadenitis supurativa (HS) és una malaltia crònica, inflamatòria de la unitat pilosebàcia. Es caracteritza per la formació de nòduls, abscessos i fístules en zones riques en glàndules apocrines. L’etiopatogènia és multifactorial i es relaciona amb múltiples comorbiditats. L’expressió clínica és diferent interindividualment i intraindividualment a mesura que la malaltia progressa. S’ha proposat que diverses vies patogèniques serien les responsables de l’expressió fenotípica variada i s’han descrit algunes classificacions fenotípiques basades en dades clíniques i epidemiològiques. Objectius. L’objectiu principal fou classificar als pacients de la nostre cohort en dos clústers que es poden interpretar com a endotips de la malatia. Els objectius secundaris foren: determinar si els pacients amb afectació del clatell i les pacients amb afectació de la vulva pertanyien a un fenotip atípic; descriure el subgrup de pacients amb Malaltia de Dowling-Degos (MDD) i HS i, per últim, analitzar el perfil antropomètric d’un grup de malalts amb HS en comparació als malalts amb psoriasi i a un grup control. Material i mètodes. S’analitzà la cohort de pacients tractats a les consultes monogràfiques de HS. Per a l’estudi de la MDD també s’inclogueren pacients de l’Hospital General de Alicante. Les dades que es recolliren dels pacients foren els antecedents familiars, personals i epidemiològics; les característiques clíniques; les mesures antropomètriques i els tractaments. En 103 pacients, també s’analitzaren paràmetres analítics (hemograma, vitamina D, insulina, HLA B27, proteïnograma, funció hepàtica i renal), inflamatoris (VSG, PCR, interleuquines 10,1,6 i 17) i mutacions de la via gamma secretasa (APH1A, APH1B, MEFV, NCSTN, PSEN1, PSEN2, PSENEN, PSTPIP1). Resultats. S’obtingueren dos grups. El grup (C1) o atípic estava format per pacients no obesos, la majoria homes, amb un debut precoç, alteracions de la via gamma secretasa, increment de IL-10 i lesions en la part posterior del tronc tipus acne conglobata i fol·liculitis cicatricial. El segon grup (C2) es caracteritzava per incloure pacients obesos, amb un debut més tardà, amb un increment de la PCR, ILs-1, 6 i 17; per la formació d’abscessos i de lesions en la part anterior del cos. El subgrup de pacients amb afectació del clatell es podia incloure dins el C1, ja que presentaven més gravetat i la majoria eren homes prims. Les malaltes amb afectació de la vulva, també presentaven un fenotip atípic amb predomini de lesions fol·liculars i cicatricials, un IMC inferior, una major gravetat, però excepcionalment un debut més tardà. D’altra banda, els pacients afectes de MDD presentaven un debut més precoç i un patró clínic compatible amb el grup C1, però per contra, un 53% dels malalts tenien sobrepès i pràcticament de forma constant lesions axil·lars i engonals (característic del grup C2). Quan es comparava l’IMC i el percentatge de greix corporal entre pacients amb HS, psoriasi i un grup control, s’observa que el percentatge de greix corporal era superior en els pacients amb HS en comparació al grup control (P=0,02), però no s’observarà cap relació amb la gravetat. En fases inicials de la malaltia, el pilar terapèutic dels pacients del grup C1 serien els fàrmacs amb acció sobre la unitat fol·licular (acitretina, gluconat de zinc, sulfona, colquicina, antiandrògens), mentre que als del grup C2, serien els antibiòtics. Conclusions. Existeixen dos clústers interpretables com a endotips: el C2 o típic i el C1 o atípic, on s’inclouen els malalts amb afectació del clatell, la vulva i els malalts amb MDD. No hi ha cap tractament curatiu per se i els equips multidisciplinars per al maneig integratiu del malalt són indispensables.
Introducción. La hidrosadenitis supurativa (HS) es una enfermedad crónica, inflamatoria de la unidad pilosebácea. Se caracteriza por la formación de nódulos, abscesos y fístulas en zonas ricas en glándulas apocrinas. La etiopatogenia es multifactorial y se relaciona con múltiples comorbilidades. La expresión clínica es diferente interindividualmente y intraindividualment a medida que la enfermedad progresa. Se ha propuesto que diversas vías patogénicas serían las responsables de la expresión fenotípica variada y se han descrito algunas clasificaciones fenotípicas basadas en datos clínicos y epidemiológicos. Objetivos. El objetivo principal fue clasificar a los pacientes de nuestra cohorte en dos clústeres que se pueden interpretar como endotipos de la enfermedad. Los objetivos secundarios fueron: determinar si los pacientes con afectación de la nuca y las pacientes con afectación de la vulva pertenecían a un fenotipo atípico; describir el subgrupo de pacientes con Enfermedad de Dowling-Degos (MDD) y HS y, por último, analizar el perfil antropométrico de un grupo de enfermos con HS en comparación a los enfermos con psoriasis y a un grupo control. Material y métodos. Se analizó la cohorte de pacientes tratados en las consultas monográficas de HS. Para el estudio de la MDD también se incluyeron pacientes del Hospital General de Alicante. Los datos que se recogieron de los pacientes fueron los antecedentes familiares, personales y epidemiológicos; las características clínicas; las medidas antropométricas y los tratamientos. En 103 pacientes, también se analizaron parámetros analíticos (hemograma, vitamina D, insulina, HLA B27, proteinograma, función hepática y renal), inflamatorios (VSG, PCR, interleucinas 10,1,6 y 17) y mutaciones de la vía gama secretasa (APH1A, APH1B, MEFV, NCSTN, PSEN1, PSEN2, psenes, PSTPIP1). Resultados. Se obtuvieron dos grupos. El grupo (C1) o atípico estaba formado por pacientes no obesos, la mayoría hombres, con un debut precoz, alteraciones de la vía gama secretasa, incremento de IL-10 y lesiones en la parte posterior del tronco tipo acné conglobata y foliculitis cicatricial. El segundo grupo (C2) se caracterizaba por incluir pacientes obesos, con un debut más tardío, con un incremento de la PCR, ILs-1, 6 y 17; por la formación de abscesos y de lesiones en la parte anterior del cuerpo. El subgrupo de pacientes con afectación de la nuca se podía incluir en el C1, ya que presentaban mayor gravedad y la mayoría eran hombres delgados. Las enfermas con afectación de la vulva, también presentaban un fenotipo atípico con predominio de lesiones foliculares y cicatriciales, un IMC inferior, una mayor gravedad, pero excepcionalmente un debut más tardío. Por otra parte, los pacientes afectos de MDD presentaban un debut más precoz y un patrón clínico compatible con el grupo C1, pero por el contrario, un 53% de los enfermos tenían sobrepeso y prácticamente de forma constante lesiones axilares e ingles (característico del grupo C2). Cuando se comparaba el IMC y el porcentaje de grasa corporal entre pacientes con HS, psoriasis y un grupo control, se observa que el porcentaje de grasa corporal era superior en los pacientes con HS en comparación al grupo control (P = 0,02 ), pero no se observará ninguna relación con la gravedad. En fases iniciales de la enfermedad, el pilar terapéutico de los pacientes del grupo C1 serían los fármacos con acción sobre la unidad folicular (acitretina, gluconato de zinc, sulfona, colchicina, antiandrógenos), mientras que los del grupo C2, serían los antibióticos . Conclusiones. Existen dos clústeres interpretables como endotipos: el C2 o típico y el C1 o atípico, donde se incluyen los enfermos con afectación de la nuca, la vulva y los enfermos con MDD. No hay ningún tratamiento curativo para y los equipos multidisciplinares para el manejo integral del enfermo son indispensables.
Introduction. Hidrosadenitis suppurativa (HS) is a chronic, inflammatory disease of the pilosebaceous unit. It is characterized by the formation of nodules, abscesses and fistulas in areas rich in apocrine glands. The etiopathogenesis is multifactorial and is related to multiple comorbidities. Clinical expression differs interindividually and intraindividually as the disease progresses. It has been proposed that several pathogenic pathways would be responsible for the varied phenotypic expression. Some phenotypic classifications based on clinical and epidemiological data have been described. Objectives. The main objective was to classify the patients in our cohort into two clústers that could be regarded as endotypes. The secondary endpoints were: to determine whether patients with cervical involvement and patients with vulvar involvement belonged to an atypical phenotype of the disease; describe the subgroup of patients with Dowling-Degos Disease (MDD) and for last, to analyze the anthropometric profile of a group of patients with HS compared to patients with psoriasis and a control group. Material and methods. The cohort of patients treated in the monographic consultations of HS was analyzed. For the study of MDD, five patients from the General Hospital of Alicante were also gathered. The data collected from patients were: family, personal and epidemiological history; clinical features; anthropometric measurements and treatments. In 103 patients, analytical parameters (hemogram, vitamin D, insulin, HLA B27, proteinogram, liver and kidney function), inflammatory (ESR, PCR, interleukins 10, 1, 6, and 17), and mutations in the gamma secretase pathway were also analyzed (APH1A, APH1B, MEFV, NCSTN, PSEN1, PSEN2, PSENEN, PSTPIP1). Results. Two groups were obtained. The group (C1) or atypical was made up of non-obese patients, mostly men, with an early onset, alterations of the gamma secretase pathway, increased IL-10 and lesions in the back of the trunk like acne conglobata and cicatricial follyculitis. The second group (C2) was characterized by including obese patients, with a later onset, with an increase in PCR, ILs-1, 6, and 17 and by the formation of abscesses and lesions in the anterior part of the body. The subgroup of patients with neck involvement could be included within C1, as they presented more severity and most were thin men. Patients with vulvar involvement also had an atypical phenotype with a predominance of follicular and scarring lesions, a lower BMI, a higher severity, but exceptionally a later onset. In contrast, patients with MDD had an earlier onset and a clinical pattern compatible with the C1 group, but in contrast, 53% of them were overweight and most of them had either axillary or inguinal involvement (typical of C2). When comparing BMI and body fat percentage between patients with HS, psoriasis and a control group, it was observed that the percentage of body fat was higher in patients with HS compared to the control group (P = 0.02), but no relation to severity. In the early stages of the disease, the mainstay of treatment for patients in group C1 are those drugs that act on the follicular unit (acitretin, zinc gluconate, sulfone, colchicine, antiandrogens), while for those patients in group C2, antibiotics. Conclusions. There are two clústers/endotypes: C2 or typical and C1 or atypical, which includes patients with neck, vulva and MDD involvement. There is no curative treatment per se and multidisciplinary teams that carry out an integrative patient management are mandatory.

Tradicionalment en el camp de la discapacitat s’estudiava l’impacte negatiu que tenia en les mares i els pares el fet de tenir un fill o filla amb discapacitat intel·lectual (DI). S’avaluaven els nivells d’estrès, d’ansietat i depressió que presentaven aquestes famílies i quines variables hi podien influir. Progressivament, van anar apareixent treballs que analitzaven les percepcions positives de les famílies respecte les contribucions del seu fill o filla amb DI a la família. Paral·lelament, l’enfocament teòric sistèmic i ecològic de la família amb fills/es amb discapacitat anava agafant més rellevància entre la comunitat científica i els/les professionals d’aquest àmbit; donant lloc a l’estudi i conceptualització de la qualitat de vida familiar (QdVF) de les famílies amb persones amb DI. Recentment es troben treballs que analitzen diferents factors, entre ells les variables sociodemogràfiques, que poden estar relacionats amb la QdVF. No obstant, no es troben estudis que avaluïn les relacions entre les percepcions positives de les famílies amb un fill o filla amb DI i la QdVF en població espanyola. L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral consistia en avaluar la presència de percepcions positives en les famílies amb fills o filles amb DI al llarg del seu cicle vital en població espanyola, així com l’anàlisi de les relacions entre aquestes percepcions positives i la QdVF. Per tal de recollir dades sobre els percepcions positives, es va realitzar l’adaptació i validació de l’instrument de mesura Kansas Inventory Parental Perceptions (KIPP) en població espanyola. Aquesta tesi està configurada per quatre articles. La mostra es va composar de 861 famílies d’arreu del territori espanyol amb una persona a la família amb DI d’entre 1 i 70 anys d’edat. Els pares, les mares o d’altres familiars van respondre els instruments de mesura Escala de Contribuciones Positivas (PCS) de l’Inventario de Percepciones Parentales i Escala de Calidad de Vida Familiar (CdVF-E 0-18 i CdVF-E >18 años). Es van aplicar anàlisis bivariants per estudiar l'efecte de les variables demogràfiques i les puntuacions de les percepcions positives en les puntuacions de QdVF. Es van realitzar anàlisis de regressió per predir els nivells de QdVF. Els resultats indicaven que les famílies amb fills o filles amb DI de qualsevol edat en la població espanyola mostraven percepcions positives. A més, la presència de nivells més elevats de percepcions positives en les famílies amb persones amb DI estava significativament relacionat amb nivells més elevats de QdVF. L’anàlisi predictiu de la QdVF mostrava que tant en famílies amb infants o adolescents amb DI com en famílies amb persones adultes amb DI s’obtenia un efecte significatiu entre les percepcions positives i la QdVF, fins i tot quan l’efecte de les variables demogràfiques s’eliminava del model. Aquests resultats evidenciaven la importància del paper de les percepcions positives en les famílies amb una persona amb DI, a l’hora de promoure la seva QdVF. En les implicacions pràctiques es discutia la necessitat de potenciar les percepcions positives per part dels i les professionals, per empoderar a les famílies i treballar des d’un enfocament centrat en la família.
In the field of disability studies, authors have traditionally studied the negative impact on parents of having a child with intellectual disabilities (ID). Gradually, studies have begun to appear that analyze families’ positive perceptions regarding the contributions of their child, adolescent or adult member with ID to the family. In parallel, the use of a systematic theoretical and ecological approach in families with disabled children has taken on increasing relevance in the scientific community and among professionals in this field, leading to the study and conceptualization of family quality of life (FQoL) in families with people with ID. Recent studies have analyzed different factors which may be related to FQoL. However, there are no studies that evaluate the relationship between families’ positive perceptions of their family member with ID and FQoL in the Spanish population. The main objective of this PhD thesis was to evaluate the presence of positive perceptions in families with a family member with ID throughout their life cycle in the Spanish population, as well as to analyze the relationships between these positive perceptions and FQoL. The thesis is formed by four articles. The sample of participants comprised 861 families from all over Spain with a person in the family with ID between 1 and 70 years old. Parents or other relatives completed the Positive Contributions Scale (PCS) and the Spanish version of the Family Quality of Life Scales (FQoL <18 and >18 years). Bivariate analyses were applied to study the effect of demographic variables and positive perceptions scores on FQoL scores. Regression analyses were performed to predict FQoL levels. The results suggested that the presence of these positive perceptions in families with people with ID was significantly associated with increased FQoL scores. The predictive analysis of FQoL showed that in both groups of families with a member with ID younger or older than 18 years of age, there was a significant effect from positive perceptions on the reported levels of FQoL. The present results provided further evidence of the role of positive perceptions in families with a person who have ID, in order to promote their FQoL. Among the practical implications of these results we stressed that professionals should promote positive perceptions in order to empower families and they should apply a family-centered approach.

1) Introducció: L’esclerosi múltiple (EM) és una malaltia crònica de probable origen autoimmune, d’inici a l’edat adulta jove, que afecta fonamentalment a la substància blanca del sistema nerviós central. Es manifesta amb dèficits neurològics autolimitats (brots) que posteriorment van donant lloc a una discapacitat física progressiva; aproximadament un 50% dels pacients desenvoluparan un deteriorament cognitiu de tipus subcortical associat. L’apolipoproteïna E (ApoE) s’ha involucrat a la regeneració dels axons i la reparació de la mielina mitjançant la seva contribució al transport lipídic i el seu alel e4 s’ha relacionat amb un augment de risc de desenvolupar una malaltia d’Alzheimer. A l’EM l’alel e4 s’ha estudiat com a possible marcador de susceptibilitat, de progressió clínicoradiològica o de deteriorament cognitiu, mentre que l’alel e2 sembla que podria conferir un cert efecte protector. Objectius: Els objectius d’aquest treball de recerca són: 1) Comprovar l’eficàcia de l’interferó beta-1b a retrassar la progressió de la discapacitat dels pacients amb EM remitent-recurrent i determinar els factors clínics pronòstics de la malaltia 2) Determinar si el grau de deteriorament cognitiu dels pacients amb EM es relaciona amb les variables clíniques de la malaltia i/o amb l’alel e4 de l’ApoE. 3) Confirmar si els alels e4/e2 de l’ApoE es relacionen amb la resposta al tractament amb interferó beta-1b dels pacients amb EM Mètodes: Es realitza un estudi longitudinal i prospectiu, que inclou tots els pacients (n=115) de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de Bellvitge (L’Hospitalet, Barcelona) amb el diagnòstic d’EM remitentrecurrent que iniciaren tractament amb interferó beta-1b, segons els criteris del Consell Assessor de l’ICS, durant una mitja de seguiment de cinc anys. Es registraren les variables clínicodemogràfiques basals i durant el tractament i es determinaren els marcadors de resposta terapèutica. Per tal de valorar l’efecte de l’interferó beta-1b sobre la progressió de la discapacitat es va comparar la cohort tractada amb una cohort històrica del mateix centre, que complia els mateixos criteris d’inclusió. Es va realitzar un estudi neuropsicològic complert de 50 pacients de la cohort principal (que es va comparar amb una cohort de 35 individus sans) i es varen obtenir mostres de sang per la determinació dels alels e4/e2 de l’ApoE segons els mètodes estàndards. Resultats: 1) El temps per progressar un punt a l’escala de discapacitat (EDSS) a la cohort tractada amb interferó beta-1b fou superior al temps de la cohort històrica (72.94 versus 36.94 mesos, p=0.002). L’activitat inflamatòria inicial de la malaltia (brots en els primers dos anys i temps entre el primer/segon brot) es va relacionar amb la progressió precoç de la discapacitat i la conversió a fase secundària progressiva. 2) Tot i que es varen trobar diferències significatives entre el grau de deteriorament cognitiu dels pacients i els individus sans, no es va trobar relació amb els marcadors de progressió clínica de la malaltia ni de resposta al tractament inmunomodulador El grau de deteriorament cognitiu no es relacionar amb la presència de l’alel e4 a la nostra sèrie. 4) L’alel e4 de l’APOE no es va relacionar amb cap de les variables de resposta al tractament inmunomodulador, mentre que l’alel e2 fou la única variable independent (p=0.036) predictora de progressió a una discapacitat moderada (EDSS=3). Conclusions: 1) L’interferó beta-1b és eficaç a retrassar la progressió a la discapacitat a la nostra cohort de pacients amb EM durant una mitja de seguiment de quasi cinc anys. 2) L’activitat inflamatòria inicial de la malaltia és predictora de la progressió precoç durant el tractament amb interferó beta-1b. 3) L’alel e4 de l’ApoE no es relaciona amb la resposta al tractament inmunomodulador ni amb el grau de deteriorament cognitiu a la nostra sèrie. 4) L’alel e2 de l’ApoE sembla conferir un efecte protector respecte la progressió a la discapacitat moderada dels pacients amb EM tractats amb interferó beta-1b.
Introduction: There is limited long-term data on the effect of interferon beta-1b (IFN-β-1b) on disability progression in patients with multiple sclerosis (MS). The role of the apolipoprotein E (ApoE) polymorphism has been well demonstrated in neurodegenerative diseases such as Alzheimer; however, its role in MS remains unclear. Aims: This prospective longitudinal study investigated: 1) Early clinical prognostic markers of disease activity and progression in 115 patients with relapsing-remitting MS treated with IFN-β-1b; progression of disability in IFN-β-1b-treated group was compared with an historic non treated cohort of MS patients (n=44). 2) The role of ApoE-4 as surrogate marker of cognitive decline in MS. 3) The usefulness of ApoE alleles in predicting the response to IFN-β-1b. Results: 1) The IFN-β-1b-treated group experienced a slower progression of disability than the untreated cohort (72.94 versus 36.94 months, p=0.002), suggesting that IFN-β-1b treatment delays progression of disability in relapsing-remitting MS. 2) The time between the first and second relapse and the number of relapses in the first two years of MS were related to early progression (p= 0.026) and to early conversion to secondary progressive MS (p=0.028). 3) No association between e4 allele and cognitive impairment was found; moreover, cognitive decline was not related to disability progression or other clinical markers in our cohort. 4) The e4 allele had no prognostic value for the response to IFN-β-1b in our cohort, whereas the e2 allele was significantly associated with increased time to moderate disability (p=0.036), suggesting a protective effect of this allele. Conclusions: 1) IFN-β-1b treatment delays progression of disability in our cohort MS patients 2) ApoE-4 allele was not related to cognitive decline or response to IFN-β-1b treatment 3) The e2 allele delayed the progression of disability in our MS cohort

En aquesta tesi s'intentarà contrastar la hipòtesi de què la resposta clínica a un antipsicòtic antagonista dopamina-serotonina està relacionada amb una alteració de la funció serotoninèrgica a nivell cerebral.

Per a avaluar "in vivo" aquesta possible disfunció, es fa servir una estratègia neuroendocrina: l'administració de l'agonista preferencial del receptor serotoninèrgic 5-HT2C, m-clorofenilpiperacina (mCPP), provoca l'alliberament de prolactina i altres hormones per part de la hipòfisi, efecte que pot ser mesurat i bloquejat per antagonistes de la serotonina.

Amb aquest objectiu es realitza un disseny prospectiu amb dades aparellades per al què es reclutaren 20 subjectes amb el diagnòstic d'esquizofrènia (DSM-IV) en fase d'exacerbació aguda i lliures de medicació antipsicòtica en les dues setmanes prèvies a l'estudi. Se'ls realitzà una prova d'estimulació neuroendocrina amb mCPP (0'5 mg/Kg) a nivell basal i a les sis setmanes de tractament a dosis estàndard de risperidona. Es varen realitzar avaluacions clíniques (PANSS, CGI) i d'efectes adversos (Escala de Simpson-Angus, BARS, Calgary,...) i com a variables a estudi es definí d'una banda l'increment hormonal (PRL, GH, ACTH) com la diferència entre la màxima resposta hormonal provocada pel mCPP i el nivell hormonal basal i de l'altra la resposta clínica com el percentatge de reducció en els valors de l'escala PANSS total a les 6 setmanes de tractament.
Com a conclusions es destaca que durant el tractament de les exacerbacions agudes de l'esquizofrènia amb un antipsicòtic amb activitat antagonista dopamina-serotonina, com és la risperidona, es produeix un increment marcat dels nivells plasmàtics basals de PRL. Aixímateix, l'administració de mCPP provoca una augment significatiu de les hormones hipofisàries en aquests pacients. Es remarca que un elevat alliberament hormonal de PRL induït pel mCPP (funció serotoninèrgica) abans del tractament amb risperidona es correlaciona amb una reducció dels símptomes positius en les exacerbacions de l'esquizofrènia. Finalment i en contra de l'esperat, el tractament amb risperidona no bloqueja la resposta d'alliberament hormonal induïda pel mCPP, suggerint a les dosis clíniques utilitzades no es comporta com un potent antagonista 5-HT2C.

Introducció: La densitat dels vasa vasorum (VV) de l’adventícia carotídia és un marcador d’arterioesclerosi subclínica. S’estudia la influència de l’obesitat i el seu tractament sobre els VV, i la relació amb la síndrome d’apnees-hipoapnees del son (SAHS). Disseny: S’han realitzat tres estudis. Un compara els VV en 40 candidats a cirurgia bariàtrica (CB) i 40 controls. El segon compara els VV a l’any de la CB en 31 pacients. El tercer valora els VV i els resultats d’una poligrafia cardiorespiratòria en 31 pacients. Resultats: Els obesos tenen més VV que els controls. El diàmetre de cintura i la glucèmia s’hi associen de forma independent. Als 12 mesos de la CB els VV disminueixen, sense igualar-se al grup control. Hi ha correlació entre VV, índex d'apnea/hipoapnea (IAH) i percentatge de temps amb SaO2 < 90%, amb relació independent amb l'IAH. Conclusions: Aquestes dades ajuden a explicar l'augment de risc cardiovascular dels obesos, la seva millora després de la CB i l'increment del risc cardiovascular a la SAHS.
Introducción: La densidad de vasa vasorum (VV) de la adventicia carotidea es un marcador de arterioesclerosis subclínica. Estudiamos la influencia de la obesidad y su tratamiento sobre los VV, y la relación con el síndrome de apneas-hipoapneas del sueño (SAHS). Diseño: Realizamos tres estudios. Uno compara los VV en 40 candidatos a cirugía bariátrica (CB) y 40 controles. El segundo compara los VV al año de la CB en 31 pacientes. El tercero valora los VV y los resultados de una poligrafía cardiorrespiratoria en 31 pacientes. Resultados: Los obesos tienen más VV que los controles. El diámetro de cintura y la glucemia se asocian independientemente a los VV. A los 12 meses de la CB los VV disminuyen, sin igualarse al grupo control. Hay correlación entre VV, índice de apnea/hipoapnea (IAH) y porcentaje de tiempo con SaO2 < 90%, con una relación independiente con el IAH. Conclusiones: Estos datos ayudan a explicar el aumento del riesgo cardiovascular en obesos, su mejoría después de la CB y el incremento de riesgo cardiovascular en el SAHS.
Introduction: Vasa vasorum (VV) density in carotid adventitia is a marker of subclinical atherosclerosis. We study the influence on VV of obesity and its treatment and the relationship with sleep apnoea-hypoapnoea syndrome (SAHS). Design: There have been three studies performed. First, we compare VV in 40 candidates to bariatric surgery (BS), and 40 controls. Second, we compare VV one year after BS in 31 patients. Third, we address VV and the results of a cardiorespiratory polygraphy in 31 patients. Results: Obese have higher VV than controls. Waist diameter and plasma are independently associated to VV. One year after BS, VV decreased but without matching controls. There are correlations between VV and aopnea/hypoaopnea index (AHI) and the time percentage with O2 saturation < 90%, with an independent relation with AHI. Conclusions: Our data help to explain why obese have an increased cardiovascular risk, why it improves after BS and why there is an increased cardiovascular risk in SAHS.

Introducció: En les darreres dècades, el treball amb suport s’ha revelat com una metodologia eficaç en la inserció laboral de persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID) en entorns de treball normalitzats. Malgrat això, els índexs d’inserció laboral a través del treball amb suport segueixen sent molt baixos en comparació amb la inserció en llocs de treball protegit i en comparació amb la resta de la població. Objectiu: El propòsit d’aquesta tesi és conèixer quins factors organitzacionals es perceben com a facilitadors i quins com a obstacle en el procés d’inserció laboral de persones amb DID en entorns normalitzats a través del treball amb suport, des de la perspectiva dels principals agents que hi intervenen, i contribuir així a una millor comprensió de les estratègies, actituds i suports organitzatius que poden ajudar a la promoció de plans d’inserció d’aquestes persones en centres de treball a la comunitat. Mètode: La investigació s’ha dut a terme a partir d’una estratègia d’estudi de cas múltiple en què han participat sis persones amb DID que compten amb més d’un any d’antiguitat treballant en empreses del mercat ordinari de treball a través d’un programa de treball amb suport de la Fundació Aura. També ha participat en la investigació el preparador laboral de la Fundació Aura que actua com a suport en cada cas i un o dos companys de treball de la persona amb DID que fan la funció de referent laboral. Els sis participants van ser triats a partir d‘un mostreig intencional. Per a la recollida de dades es van realitzar entrevistes semiestructurades amb els participants. Les dades han estat sotmeses a una anàlisi temàtica amb l’ajut del programa Atlas.ti. Resultats: Aquesta investigació ha permès identificar 15 factors clau per a la inserció laboral de les persones amb DID que han estat agrupats en tres categories: (a) factors facilitadors o obstacle en funció de com es gestionin, (b) factors que actuen principalment com a facilitadors, i (c) factors que actuen principalment com a obstacle. Conclusions: L’estudi aporta una mirada més qualitativa i personal del procés d’inserció laboral de persones amb DID en entorns de treball normalitzats a través del treball amb suport, donant veu als usuaris finals i a les persones que els acompanyen en aquest procés. Els resultats obtinguts obren la porta a plantejar alguns canvis en els nivells del macro, meso i microsistema. Pel que fa al macrosistema, promovent canvis legislatius i en el finançament públic que prioritzin l’opció a favor del treball amb suport en lloc del treball protegit. Quant al mesosistema, promovent una millor comprensió de la comunitat en general, i del món empresarial en particular, respecte a les persones amb DID, posant el focus d’atenció en les seves capacitats i els seus drets més que en les seves limitacions. Finalment, en el microsistema, promovent que les empreses s’obrin a la contractació de treballadors amb DID a través del treball amb suport, en la direcció dels factors que apunta la nostra recerca, i a l’elaboració de polítiques d’empresa més inclusives.
Introducción: En las últimas décadas, el empleo con apoyo se ha revelado como una metodología eficaz en la inserción laboral de personas con discapacidad intelectual y del desarrollo (DID) en entornos de trabajo normalizados. Sin embargo, los índices de inserción laboral a través del empleo con apoyo siguen siendo muy bajos en comparación con la inserción en puestos de trabajo protegido y en comparación al resto de la población. Objetivo: El propósito de esta tesis es conocer qué factores organizacionales se perciben como facilitadores y cuáles como obstáculo en el proceso de inserción laboral de personas con DID en entornos normalizados a través del empleo con apoyo, desde la perspectiva de los principales agentes que intervienen, y contribuir así a una mejor comprensión de las estrategias, actitudes y soportes organizativos que pueden ayudar a la promoción de planes de inserción de estas personas en centros de trabajo normalizados. Método: La investigación se ha llevado a cabo a partir de una estrategia de estudio de caso múltiple en la que participaron seis personas con DID que cuentan con más de un año de antigüedad trabajando en empresas del mercado ordinario de trabajo a través de un programa de empleo con apoyo de la Fundación Aura. También ha participado en la investigación el preparador laboral de la Fundación Aura que actúa como apoyo en cada caso y uno o dos compañeros de trabajo de la persona con DID que hacen la función de referente laboral. Los seis participantes fueron elegidos a partir de un muestreo intencional. Para la recogida de datos se realizaron entrevistas semiestructuradas con los participantes. Los datos han sido sometidos a un análisis temático con la ayuda del programa Atlas.ti. Resultados: Esta investigación ha permitido identificar 15 factores clave para la inserción laboral de las personas con DID que han sido agrupados en tres categorías: (a) factores facilitadores u obstáculo en función de cómo se gestionen, (b) factores que actúan principalmente como facilitadores, y (c) factores que actúan principalmente como obstáculo. Conclusiones: El estudio aporta una mirada más cualitativa y personal del proceso de inserción laboral de personas con DID en entornos de trabajo normalizados a través del empleo con apoyo, dando voz a los usuarios finales y las personas que los acompañan en este proceso. Los resultados obtenidos abren la puerta a plantear algunos cambios en los niveles del macro, meso y microsistema. En cuanto al macrosistema, promoviendo cambios legislativos y en la financiación pública que prioricen la opción a favor del empleo con apoyo en lugar del empleo protegido. En cuanto al mesosistema, promoviendo una mejor comprensión de la comunidad en general y del mundo empresarial en particular respecto a las personas con DID, poniendo el foco de atención en sus capacidades y sus derechos más que en sus limitaciones. Finalmente, en el microsistema, promoviendo que las empresas se abran a la contratación de trabajadores con DID a través del empleo con apoyo, en la dirección de los factores que apunta nuestra investigación, y la elaboración de políticas de empresa más inclusivas.
Background: In recent decades, supported employment has been revealed as an effective methodology in the job placement of people with intellectual and developmental disabilities (IDD) in standardized work environments. However, job placement rates through supported employment remain very low compared to places in sheltered jobs and compared to the rest of the population. Aim: The purpose of this research is to know which organizational factors are perceived as facilitators and which as obstacles in the process of job placement in community settings of people with IDD through supported employment, from the perspective of the main stakeholders involved, and thus contribute to a better understanding of the strategies, attitudes and organizational supports that can help to promote job placement plans for these people in standardized work centers. Method: The research has been carried out using a multiple case study approach with six participants with DID who have more than one year seniority working in companies in the ordinary labor market through a supported employment program run by Aura Foundation. The study also involved the participation of the job coach at Aura Foundation, who acts as support in each case, and one or two co-worker mentors of the person with DID, who act as referents in the company. The six participants were chosen from an intentional sampling. For data collection, semi-structured interviews were conducted with the participants. Data have been subjected to a thematic analysis with the support of the Atlas.ti program. Findings: This research has identified 15 key factors for the job placement of people with IDD that have been grouped into three categories: (a) facilitators or obstacles depending on how they are managed, (b) factors acting primarily as facilitators, and (c) factors acting primarily as an obstacle. Conclusions: The study provides a more qualitative and personal look at the job placement process of people with DID in standardized work environments through supported employment, giving voice to the main actors and the people who accompany them in this process. The results obtained open the door to propose some changes at the macro, meso and microsystem levels. Regarding the macrosystem, promoting legislative changes and public financing that prioritize the option in favor of supported employment instead of sheltered employment. From the mesosystem standpoint, promoting a better understanding of the community in general and the business world in particular regarding people with IDD, focusing on their capacities and rights rather than their weaknesses. Finally, in the microsystem level, promoting that companies are open to hiring workers with IDD through supported employment, considering the factors pointed out by our research, and the development of more inclusive company policies.

En les últimes dècades, la qualitat de vida familiar (d'ara endavant QdVF) ha emergit com un constructe decisiu tant per millorar les condicions de vida de les famílies de persones amb discapacitat com per valorar els resultats dels serveis i suports que aquestes reben. La finalitat d'aquesta recerca ha estat, d'una banda, conèixer en quina mesura els suports que ofereixen els serveis d'atenció precoç - i altres serveis- s'adeqüen a les necessitats dels infants amb trastorns en el desenvolupament i de les seves famílies i, en conseqüència, tenen un impacte positiu en la QdVF; i de l'altra, explorar si la col•laboració entre les famílies i els professionals esdevé un factor fonamental que intervé en la percepció de la QdVF. Per poder respondre aquestes qüestions prèviament hem hagut d'adaptar i validar al context català els instruments Service Inventory (Beach Center, 2003), Beach Center Family-Professional Partnership (Summers el al., 2005) i Beach Center FQOI. (Hoffman et al., 2006) i crear uns indicadors complementaris per millorar la informació derivada d'aquestes escales. La investigació s'ha dut a terme amb la col•laboració de 202 famílies d'infants amb trastorns en el desenvolupament de 0 a 6 anys que assisteixen a 13 centres de desenvolupament infantil i atenció precoç. Metodològicament, la investigació és de naturalesa descriptiva i explicativa/estructural. Per conèixer la influència que l'adequació dels suports i la col•laboració famílies -professionals exerceixen en la QdVF hem fet ús del Model d' Equacions Estructurals. Els resultats obtinguts en la recerca posen de manifest, en primer lloc, que els tres instruments adaptats s'adeqüen amb èxit a la població catalana i que els índexs dissenyats han resultat ser una molt bona solució per facilitar l'avaluació i la interpretació dels constructes que les escales anteriors pretenen mesurar. En segon 1loc, que la percepció de les famílies és que els serveis no acaben de donar una resposta com pleta a les necessitats particulars dels seus fills i del conjunt de la família. En tercer lloc, que la col•laboració que mantenen amb els professionals és relativament bona i que estan raonablement satisfetes amb la seva QdVF. Finalment, que l' adequació dels suports ha resultat ser un bon predictor de la QdVF i que la col•laboració es revela un dels factors clau que fa de mitjancer d'aquest efecte. En síntesi, assolir els objectius que ens hem proposat ha de permetre que els professionals dels serveis i les institucions públiques es trobin en condicions més favorables per dissenyar propostes de millora pels serveis d'atenció precoç, amb la finalitat que la qualitat de vida d'aquestes famílies i el progrés dels infants amb discapacitat que viuen a Catalunya es vegi progressivament potenciada i incrementada.
En las últimas décadas, la calidad de vida familiar (en adelante CdVF) ha emergido como un constructo decisivo tanto para mejorar las condiciones de vida de las familias de personas con discapacidad como para valorar los resultados de los servicios y apoyos que estas reciben. La finalidad de esta investigación ha sido, por una parte, conocer en qué medida los apoyos que proporcionan los servicios de atención temprana - y otros servicios- se adecúan a las necesidades de los niños con trastornos en el desarrollo y a las de sus familias y, en consecuencia, tienen un impacto positivo en la CdVP; por otra, explorar si la colaboración entre las familias y los profesionales aparece como un factor fundamental que interviene en la percepción de la CdVF. Con el fin de responder estas cuestiones previamente nos hemos visto con la necesidad de adaptar y validar al contexto catalán los instrumentos Service Inventory (Beach Center, 2003), Beach Center Family-Profesi onal Partnership (Summers et al., 2005) y Beach Center FQOL (Hoffman el al., 2006) y crear unos índices complementarios para mejorar la información derivada de estas escalas. La investigación se ha llevado a cabo con la colaboración de 202 familias de niños con trastornos en el desarrollo de 0 a 6 años que asisten a 13 centros de atención temprana. Metodológicamente, la investigación es de naturaleza descriptiva y explicativa/estructural. Para conocer la influencia que la adecuación de los apoyo s y la colaboración familias-profesionales ejercen en la CdVF nos hemos basado en la técnica de análisis de datos del Modelo de Ecuaciones Estructurales. Los resultados obtenidos ponen de manifiesto, en primer lugar, que los tres instrumentos adaptados se ajustan a la población catalana y que los índices diseñados han resultado ser una muy buena solución por facilitar la evaluación y la interpretación de los constructos que las escalas anteriormente citadas pretenden medir. En segundo lugar, que la percepción de las familias es que los servicios no acaban de dar una respuesta completa a las necesidades particulares de sus hijos y del conjunto de la familia. En tercer lugar, que la colaboración que las familias mantienen con los profesionales es relativamente buena y que están razonablemente satisfechas con su CdVF. Finalmente, que la adecuación de los apoyos resulta ser un predictor de la CdVF y que la colaboración es uno de los factores esenciales que media este efecto. En síntesis, dar respuesta a los objetivos propuestos debería permitir que los profesionales de los servicios y las administraciones estén en condiciones más favorables para diseñar propuestas de mejora para los servicios de atención temprana, con el fin de que la calidad de vida de estas familias y el progreso de los niños con discapacidad que viven en Catalunya se vea progresivamente potenciados e incrementados.
In recent decades, the Family Quality of Life (FQOL) has emerged as a decisive construct, both to improve the condition of lire of the families of persons with disabilities and to assess the results of services and supports that they receive. The aim of this research is twofold: to identify to what extent early childhood intervention center supports - and those of other services - meet the needs of children with intellectual and developmental disabilities and their families and, as a result, have a positive impact on the FQOL; and to explore whether the partnership between families and professionals has become a fundamental mediator factor of the perception of FQOL. In order to answer these questions we had to adapt and validate the instruments Service Inventory (Beach Center, 2003), Beach Center Family-Professional Partnership (Summers et al., 2005) and Beach FQOL (Hoffman et al., 2006) to the Catalan context, and we had to create complementary indexes to improve upon the information stemming from these scales. This study was conducted in collaboration with 202 families with children with intellectual disabilities ranging in age from 0 to 6 years, who attended 13 early childhood intervention centers. Methodologically, this study is descriptive and explanatory/structural; we used the Structural Equation Models to identify the influence that the adequacy of supports and the partnerships exert on the FQOL. The results obtained from the research show that, firstly, the three adapted instruments were successfully used with the Catalan population, and that the designed indexes turned out to be a good solution for evaluating and interpretating the constructs that the previous scales tried to measure, Secondly, the families' perception is that the centers do not provide a complete answer to the specific needs of their children nor of the family as a whole. Thirdly, the partnerships held with professionals arerather good, and the families are reasonably satisfied with their FQOL. Finally, the supports’ adaptation turned out to be a good predictor of the FQOL and that these partnerships have become one of the key factors that mediate on this effect. In brief, achieving the set goals that we have set forth must allow service professionals and public bodies to be in a more favourable positions lo design policies to improve early childhood intervention centers, to the end that the quality of life of these families and the progress of children with disabilities living in Catalonia will be progressively strengthened and increased.

Les miocardiopaties són malalties cardíaques d’etiologia molt diversa, entre les quals hi trobem la miocardiopatia hipertensiva i la miocardiopatia alcohòlica. La hipertensió arterial és una de les principals causes d’insuficiència cardíaca crònica. El consum crònic d’alcohol té efectes negatius sobre l’organisme: fetge, aparell digestiu, sistema neurològic i sistema cardiovascular. El dany cardíac causat per aquests factors (hipertensió i consum d’alcohol) està regulat per factors de creixement com l’insuline-like growth factor-1 (IGF-1) i la miostatina. En cas de dany miocardíac, el cor té mecanismes compensatoris per tal de revertir-lo. En aquesta tesi s’analitzaran els efectes de la hipertensió arterial i el consum crònic d’alcohol sobre l’expressió miocardíaca d’IGF-1 i miostatina. Per a l’execució d’aquesta tesi, es disposava de teixit cardíac de donants dividits en diferents grups (sans, amb hipertensió, amb consum crònic d’alcohol i amb altres causes de miocardiopatia). Es va estudiar l’expressió miocardíaca d’IGF-1 i de miostatina mitjançant immunohistoquímica per a cada grup de donants. El consum excessiu d’alcohol en pacients que no presenten dany miocardíac disminueix l’expressió d’IGF-1. Els donants afectats de miocardiopatia (hipertensiva o alcohòlica) presenten un augment en l’expressió de miostatina. Aquests resultats obren la porta a un objectiu terapèutic amb IGF-1 i miostatina per tal de controlar el dany cardíac causat per la hipertensió o el consum d’alcohol.
Cardiomyopathies are cardiac diseases of various causes, among them hypertensive cardiomyopathy and alcoholic cardiomyopathy. Arterial hypertension is one of the main causes of cardiac failure. Chronic alcohol consumption has negative effects in the body: liver, digestive system, neurological system and cardiac system. The cardiac damage caused by these factors (hypertension and alcohol consumption) is regulated by growth factors such as insuline-like growth factor-1 (IGF-1) and myostatin. In case of cardiac damage, the heart has some compensatory mechanisms to revert them. In this thesis the effects of arterial hypertension and chronic alcohol consumption on IGF-1 and myostatin cardiac expression. Cardiac tissue from donors was available (healthy, with hypertension, with alcohol consumption and with other causes of cardiomyopathy). Excessive alcohol consumption in patients without cardiac damage decreases IGF-1 expression. Myocardiac expression of IGF-1 and myostatin was studied for each group of donors. Donors affected by cardiomyopathy (hypertensive or alcoholic) presented an increase on myostatin expression. These results open the door to a therapeutic objective with IGF-1 and myostatin to control the cardiac damage caused by hypertension or alcohol consumption.

L'artritis reumatoide (AR) és una malaltia crònica localitzada principalment en les articulacions, on es produeix inflamació de la membrana sinovial, degeneració del cartílag i l'os, que finalment originen la seva deformació i incapacitació. A més a més, l'AR és una malaltia autoimmunitària, on es desenvolupen diferents tipus d'autoanticossos, com el factor reumatoide dirigit contra la propia IgG i anticossos contra el col.làgen articular. Avui encara es desconeix l'etiologia i la patogènesi del procés artrític i per això resulta essencial disposar de models animals que presentin mecanismes patogènics semblants als de la malaltia humana per tal de dissenyar millors estratègies terapèutiques.

L'artritis adjuvant (AA) és una patologia induïda en rata que es considera model d'AR i que cursa amb inflor, eritema, dolor i impotència funcional de les articulacions dels animals afectats. Avui s'accepta que aquesta patologia és mitjançada fonamentaJment per limfòcits T.

En el present treball es va pretendre: identificar les poblacions cel.lulars presents en el teixit sinovial inflamat: esbrinar el possible paper dels limfòcits T gamma/delta, T CD4 i T CD8 en el desenvolupament i perpetuació de l'AA; i conèixer si la teràpia amb un anticòs monoclonal (AcMo) dirigit contra la molècula CD4 és capaç de modificar el curs de l'AA. Per assolir els objectius esmentats, és a dir, per delimitar quines subpoblacions de limfòcits T estan implicades en l'AA, es van realitzar diferents protocols d'immunoteràpia amb AcMo dirigits contra determinades molècules de superfície presents en els limfòcits T alfa/beta, T gamma/delta, T CD4 i T CD8.

Yoshino i col.laboradors, al 1990, ja van demostrar la implicació dels limfòcits T alfa/beta en el desenvolupament i en la perpetuació de l'AA, i en el present estudi el mateix AcMo R73 dirigit contra el TCR-alfa/beta de rata ha estat utilitzat com a control positiu de tractament. Fins a l'actualitat no es coneixia el paper dels limfòcits T gamma/delta a l'AA a causa de que no existia un AcMo anti-TCR-gamma/delta de rata. En el present treball, i gràcies al recent descobriment per part del grup del Prof. Hünig de Würzburg de l'AcMo V65 s'ha pogut avaluar la implicació d'aquestes cèl.lules en aquest model experimental. D'altra banda, també s'han realitzat estudis d'immunoteràpia emprant un AcMo anti-CD4. el W3/25, que no havia estat utilitzat anteriorment en l'AA, i que per tant, no es coneixia el seu potencial terapèutic en aquest model experimental. A més a més, s'ha assajat la teràpia combinada anti-CD4 + anti-CD8, que tampoc no ha estat descrita fins a l'actualitat, i que ha permès determinar els efectes de la població CD8+ sobre els Iimfbcits T CD4+-. Totes aquestes teràpies anaven encaminades a inhibir el desenvolupament de l'AA.

La inducció de l'AA en rates de la soca Wistar o Lewis es va realitzar mitjançant l'administració d'una suspensió de Mycobaeterium butyricum o de Mycobaeterium tuberculosis al 0,5% en vaselina liquida, per via intradèrmica a la base de la cua. Durant els primers dies després de la inducció no s'observa cap signe extern i a partir dels 10-12 dies es manifesta una.inflamació sistèmica que afecta a les extremitats posteriors i sovint també a les anteriors de l'animal. En els diferents experiments s'ha realitzat un seguiment de la inflamació dels animals mitjançant paràmetres clínics, com l'índex d'artritis, que comprèn la valoració clínica del grau d'eritema i d'edema de les quatre articulacions; i l'increment de volum articular de les extremitats posteriors, mesurat per pletismometria.

Per a l'anàlisi de les poblacions cel·lulars presents en teixit sinovial s'ha utilitzat una tècnica immunohistoquímica. Com a substrat s'han utilitzat talls criostàtics de membrana sinovial i la identificació de determinats antígens de membrana s'ha realitzat utilitzant AcMo dirigits contra aquests antígens de superfície cel·lular. La reacció s'ha revelat amb el mètode peroxidasa-anti-peroxidasa.

A partir de mostres de plasma dels animals artrítics. s'ha detenninat la concentració d'anticossos dirigits contra el micobacteri, la concentració dels AcMo administrats i de la resposta dirigida contra aquests, mitjançant tècniques d'ELISA.

Per a determinar l'efecte a nivell cel.lular dels AcMo administrats s'ha utilitzat la citometria de flux. Aquesta tècnica permet la identificació de poblacions cel.lulars mitjançant la detecció d'antígens de la seva superfície, prèviament marcats amb anticossos conjugats a un fluorocrom. Un pas previ per a l'anàlisi citomètrica de les poblacions de sang perifèrica és l'aïllament dels limfòcits. Amb el fi de conèixer quin mètode és el més adequat per analitzar els limtècits de sang perifèrica dels animals dels estudis d'immunoteràpia, es van comparar els efectes de quatre mètodes d'aïllament de limfòcits sobre sang de rata: gradient de Ficoll-Isopaque, lisi amb clorur amònic, lisi amb reactiu de Becton & Dickinson i lisi mitjançant el sistema Coulter Q-prep.

Els limfòcits es van marcar amb AcMo dirigits contra diferents subpoblacions limfocítiques. En considerar tots els marcatges realitzats no es van trobar diferències entre els mètodes, la qual cosa dona validesa als 4 mètodes per a sang de rata. Però l'anàlisi estadística que va considerar els resultats obtinguts per cada AcMo per separat va mostrar algunes diferències significatives. El gradient Ficoll-Isopaque, és el que va proporcionar uns percentatges més baixos de limfòcits CDS+, CD4+ i CD25+, suggerim una pèrdua selectiva d'alguns limfòcits T. Per altra banda, amb el clorur amònic, es van obtenir els percentatges més baixos de limfòcits B, i aquest fet es pot atribuir a que una part dels limfòcits B són sensibles a les condicions d'aquest mètode. En els dos mètodes comercials, els percentatges corresponents a la majoria de les poblacions estudiades van presentar valors intermitjos. En el nostre estudi, es va triar el clorur amònic com a mètode de lisi per els estudis d'immunoteràpia. Aquest mètode no afecta selectivament cap població de limfòcits T i, a més a més permet realitzar el marcatge sobre cèl.lules aïllades i presenta un baix cost.

Per conèixer quins tipus cel.lulars estan involucrats a nivell de l'articulació inflamada en l'AA, es va realitzar l'estudi histològic de la membrana sinovial de genoll. La membrana sinovial està formada per teixit conjuntiu i revesteix tota la cavitat articular, a excepció dels cartílags. El teixit sinovial artrític augmenta de mida i en general incrementa unes tres vegades el seu pes.

L'estudi histològic de la membrana sinovial mostra en el teixit control una capa íntima formada per 1 ó 2 fileres de sinoviòcits i una capa subíntima formada per teixit adipós amb alguns vasos sanguinis. Als 14 dies de la inducció, amb inflamació articular ja establerta, a nivell sinovial s'observa un augment en el nombre de fileres de cèl.lules de la capa íntima. També s'observen plegaments cap a la cavitat articular. Existeix un gran nombre de cèl.lules mononuclears i gran quantitat de fibres de col.làgen en la capa subíntima.

L'estudi immunohistoquímic de la membrana sinovial es va realitzar amb el mètode peroxidasa-antiperoxidasa. En alguns teixits sinovials inflamats, es van identificar algunes cèl.lules CD5+ amb l'AcMo OX19. Aquestes cèl.lules CD5+ no van aparèixer en cap teixit control sa. El nombre de cèl.lules CD8+ de la capa subíntima va incrementar significativament del dia 14 al 28 postinducció respecte als teixits control. L'AcMo W3/25, que s'uneix a l'antigen CD4 de limfòcits T col.laboradors i de macròfags, ja detecta cèl.lules positives en tots els teixits sinovials control i el seu nombre augmenta en els teixits artrítics. A causa de les poques cèl.lules CD5+ trobades i de la morfologia i la tinció citoplasmàtica d'aquestes cèl.lules es poden considerar macròfags. L'AcMo OX6 que detecta la molècula lA present en diferents tipus cel.lulars marca un gran nombre de cè1.lules a nivell de l'enzima sinovial dels animals control, i en els animals artrítics aquest nombre és molt elevat.

Com a primer estudi d'immunoteràpia i per tal d'analitzar la implicació dels limfòcits T gamma/detla en l'AA, van portar a terme diferents protocols terapèutics amb un AcMo dirigit contra el TCR-gamma/delta de rata, l'AcMo V65. Es van desenvolupar diferents protocols d'administració d'aquest anticòs: un tractament preventiu, realitzat a animals nounats des del moment del naixement i a dosis creixents durant 8 setmanes, és a dir durant tot el període previ a la inducció de l'AA; i 2 tractaments curatius. Un dels protocols va consistir en administrar els anticossos els dies 12, 15 i l8, és a dir, començant abans del màxim d'inflamació articular i l'altre protocol, en el qual es van assajar tres dosis diferents de l'anticòs, es va iniciar durant el màxim d'inflamació, és a dir el dia 15. En els dos tractaments curatius. es va realitzar un tractament paral.lel amb l'AcMo R73, dirigit contra el TCR-alfa/beta, com a control positiu del tractament.

En tractar amb l'AcMo V65 només es van observar algunes cèl.lules gamma/delta amb una expressió normal del seu TCR a nivell de sang perifèrica, ganglis limfàtics poplitis i mesentèrics. El que apareix és una població de limfòcits amb una expressió antigènica disminuïda de les molècules de TCR gamma/delta i de CD3 en la seva superfície. Aquest fet indica que l'AcMo V65 va produir la down-regulation del receptor i també la comodulació de la molecula CD3. Ara bé, el percentatge d'aquesta subpoblació amb el TCR modulat era inferior al percentatge de Iimfòcits T gamma/delta detectats abans del tractament, indicant que alguns limfòcits T van perdre totalment l'expressió del TCR o que es van depleccionar. El pretractament amb V65 des del naixement, que va provocar que aquests animals no tinguessin en cap moment Iimfòcits T gamma/delta amb expressió normal del seu TCR, no va aconseguir prevenir el desenvolupament de la patologia i els animals van seguir el mateix curs inflamatori que els animals artrítics control. El tractament curatiu amb l'AcMo V65, iniciat abans del màxim d'inflamació no va aconseguir modificar el volum articular respecte al grup artrític control d'isotip i el mateix va succeir amb la VSG. En canvi, l'AcMo R73, anti-TCR-alfa/beta, sí que mostra un efecte beneficiós, disminuint tant el volum articular com la VSG durant el tractament. El tractament curatiu iniciat durant el màxim d'inflamació tampoc va aconseguir modificar els paràmetres inflamatoris ni la VSG propis de les rates artrítiques, en cap de les dosis assajades.

Tot i la manca d'efecte curatiu de l'AcMo V6S observada en les variables estudiades quan el tractament es va iniciar abans del màxim d'ínflamació, es va observar un grau de destrucció articular significativament superior a l'observat en les rates artrítiques control en fases tardanes de la patologia. Aquest fet indica un paper protector fase-depenent dels limfòcits T gamma/delta a l'AA.

Després de descartar la intervenció directa dels limfòcits T gamma/delta en la patogènesi del procés artrític experimental, es va centrar l'atenció cap als limfòcits T alfa/beta, concretament cap a la població limfocítica CD4+ i la CD8+. Per estudiar la implicació d'aquestes dues poblacions limfocítiques en el desenvolupament de l'artritis, es va realitzar una immunoteràpia durant el període de latència, emprant l'AcMo anti-CD4 W3/25, a dosi de 3 mg, l'AcMo anti-CD8 OX8 a dosi d'1 mg i ambdós AcMo conjuntament.

Durant el tractament amb els AcMo W3/25 i OX8 es van estudiar també els seus efectes a nivell cel.lular per citometria de flux. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 va produir la down-regulation dels limfòcits T CD4+, mentre que l'administració de l'AcMo OX8 va produir la deplecció dels limfòcits T CD8+ de sang perifèrica. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 durant el període de latència administrat sol o conjuntament amb l'AcMo OX8, va inhibir el desenvolupament del procés inflamatori de l'AA, fins i tot després d'una segona inducció de la patologia, fet que confirma el paper essencial dels limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA. En canvi, l'administració de l'AcMo anti-CD8 no va modificar el curs de l'artritis, seguint els animals tractats amb aquest AcMo un curs similar al grup artrític control, la qual cosa indica que els limfòcits T CD8+ no intervenen directament ni exerceixen un paper regulador sobre els limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA.

Com a últim protocol terapèutic i amb el fi de conèixer la implicació dels limfòcits T CD4+ i els CD8+ en la perpetuació de l'AA, es va realitzar una immunoteràpia amb els mateixos AcMo que en l'estudi anterior però iniciant la teràpia el dia 14 postinducció. un cop l'artritis ja està establerta. En aquest estudi es va disposar també d'un grup tractat amb W3/25, un grup tractat amb OX8 i un grup tractat amb ambdós AcMo conjuntament.

El tractament amb l'AcMo OX8 no va aconseguir modificar el procés inflamatori ja existent. D'altra banda, el tractament amb W3/25 sol o conjuntament amb l'anticòs OX8 va ser capaç de revertir el procés inflamatori, fet que indica una implicació directa dels limfòcits T CD4+ en la perpetuació de l'AA. Aquest efecte, però, va ser transitori, ja que va desaparèixer després de 6 dosis. Aquest fet es pot atribuir al desenvolupament d'anticossos contra les 1g de ratolí administrades. que es van detectar en els animals tractats amb W3/25. A l'avaluar els nivells d'anticossos anti micobacteri desenvolupats pels diferents grups de l'estudi, cal destacar que ¡'administració de l'AcMo OX8 administrat sol va produir nivells 4 vegades superiors al dels altres grups i que van ser elevats durant tot l'estudi, el que suggereix que els limfòcits T CDS5+ tenen un efecte regulador sobre les cèl.lules responsables de la resposta humoral dirigida contra el micobacteri.

En resum, en aquest treball s'ha demostrat la implicació dels limfòcits T CD4+ o col.laboradors no només en la fase de desenvolupament del procés artrític. sinó també en el procés de cronificació, fet que permet considerar els limfòcits T CD4+ com a possibles dianes d'un tractament en l'AR humana. Cal tenir en compte, però, que aquest tractament s'ha de realitzar de forma contínua i amb molècules que no estimulin una resposta immunitària. A més a més, s'ha demostrat que els limfòcits T gamma/delta juguen un paper secundari en el desenvolupament de l'AA i que aquest paper és més aviat protector, modulant l'acció exercida per altres tipus cel.lulars en una determinada fase de la patologia. D'altra banda, els limtòcits T CD8+ no estan implicats en el desenvolupament de l'artritis, ni tan sols com a moduladors de l'acció dels limtòcits T CD4+ artritogènics. Per últim, malgrat la rellevància dels limfòcits T col.laboradors en el procés artrític, la presència d'aquestes cèl.lules a nivell inflamatori local és mínima, suggerint un efecte regulat majoritàriament per citocines des dels òrgans limfoides.
Rheumatoid arthritis (RA) is an autoimmune disease characterized by joint chronic inflammation, associated with synovitis and erosion of cartilage and bone. Adjuvant arthritis (AA) is an experimental autoimmune disease in rats which shares certain clinical and immunological features with RA. Although the pathogenesis of AA is unknown, a strong T lymphocyte dependence has been described.

The objectives of the present work were to identify cell populations present on inflamed tissue from arthritic rats and to determine the role of gamma/delta, CD4 and CDS T lymphocytes on the development and the perpetuation of adjuvant arthritis. For these purposes, we performed different immunotherapy protocols using monoclonal antibodies (MoAb) directed against alpha/beta, gamma/delta, CD4 and CD8 T cells.

The immunohistochemical analysis of synovia revealed that only a few CD5+ cells appeared on some arthritic tissues. No CD5+ cell appeared on healthy lissues. Arthritic tissues showed a higher number of CD5+, CD4+ and Ia+ cells than healthy tissues.

Immunotherapy with an anti-gamma/delta-TCR MoAb was applied according to a preventive and to a pre-peak and a late therapeutic schedule. Although all protocols down-regulated gamma/delta-TCR expression in peripheral blood and lymph nodes cells, none influenced clinical parameters of AA. If rats were treated before the clinical peak of AA, joint destruction was more severe than in vehicle-treated rats, suggesting a stage-dependent protective role of gamma/delta T cells in AA.

To study the pathogenic role of CD4 and CD8 T cells on arthritis, an immunotherapy using an anti-CD4 MoAb, W3/25, an anti-CDS MoAb, OX8 or both together was performed during the latency period of AA. W3/25 (which was found to be non-depleting) alone or in combination with OX8 prevented the inflammatory process of AA. To ascertain if any of the last MoAb could reverse AA, an immunotherapy beginning on day 14 postinduction was applied. During treatment with W3/25, a strong amelioration of inflammatory signals occurred. This study indicates that CD4+ cells play an important role both on the initiation and the perpetuation of AA, while CD8+ cells do not appear relevant for the development of the disease.

Aquest treball és un estudi exploratori que vol esbrinar les transformacions, en termes d'insight, elaboració i tolerància a la frustració, que es produeixen en un grup d'educadores d'escoles bressol en participar, dins del seu programa de formació per l'obtenció de la titulació d'educadores, en un seminari de grup de sensibilització, seminari tipus-Balint o en un grup de formació tipus-Lliçó.

Actualment, un dels grans reptes de la bioremeiació és disposar de microorganismes que siguin capaços de degradar, en diferents hàbitats, una gran diversitat d’estructures químiques complexes. En el cas dels tractaments amb fongs de podridura blanca, aquests han demostrat la seva capacitat de degradar, tant en sòl com en medi líquid, una gran varietat de compostos recalcitrants. El treball de Tesi que es presenta engloba diferents aspectes de l’estudi de la degradació de diferents contaminants orgànics halogenats mitjançant el fong de podridura blanca Trametes versicolor. Els resultats corresponents es presenten en quatre apartats diferenciats: El primer apartat tracta el disseny i posterior aplicació d’un reactor per degradar tricloroetilè (TCE) en fase aquosa mitjançant el fong. En la primer lloc es determinen els diferents paràmetres necessaris per al disseny del bioreactor, que corresponen a l’equilibri gas-líquid i sòlid-líquid del contaminant i el consum d’oxigen del fong. A continuació, es presenta el disseny del reactor, incloent la determinació de l’equació cinètica de degradació de TCE. En tercer i últim lloc, es mostra l’aplicació del procés de disseny en un reactor hermètic agitat mecànicament per comprovar la seva validesa i l’estudi de l’efecte de diferents paràmetres en la degradació de TCE. El segon apartat correspon a la degradació de polibromodifenil éters (PBDEs) en medi líquid mitjançant el fong. S’ha estudiat la capacitat del fong per degradar les mescles de decabromodifenil éter (decaBDE), octabromodinfenil éters (octaBDEs) i pentabromodifenil éters (pentaBDEs). En tots els casos el fong és capaç d’eliminar els compostos presents a les diferents mescles amb un elevat percentatge. La prova d’inhibició enzimàtica realitzada indica que el citocrom P450 és l’enzim responsable del primer pas de degradació d’aquests contaminant mitjançant el fong. En el cas de les mescles d’octaBDEs i pentaBDEs, s’ha detectat la formació d’un hexabromodifenil éter monohidroxilat i d’un tetrabromodifenil éter monohidroxilat, respectivament, per a un temps de 12 hores. Aquests dos compostos són degradats posteriorment pel fong. En el cas del decaBDE, no s’ha detectat la formació de cap PBDE hidroxilat, però s’ha de tenir en compte que no s’ha disposat de mostres de degradació per a temps inferiors a 24 h. El tercer apartat correspon a l’estudi de la degradació de contaminants mitjançant el procés de biooxidació avançada amb el fong, que es basa en l’oxidació de contaminants mitjançant radicals hidroxils induïts pel fong. Primer, es mostra l’optimització de la degradació de TCE en ampolles de sèrum mitjançant aquest procés, a partir de l’estudi de l’efecte de la velocitat d’agitació, de la relació de volum entre la fase gas i la fase líquida i de la concentració de biomassa en el procés de degradació. Els percentatges de degradació de TCE obtinguts en un reactor hermètic agitat mecànicament han estat significativament inferiors als obtinguts en ampolles de sèrum. En segon i últim lloc, es presenta l’aplicació en reactor d’aquest procés per degradar la carbamazepina. S’ha treballat amb un reactor fluïditzat per polsos d’aire en mode discontinu seqüencial i en continu. En els dos casos, el procés és capaç de degradar la carbamazepina durant un temps llarg, obtenint majors percentatges de degradació operant en mode discontinu seqüencial. El quart i últim apartat es centra en l’aplicació de l’anàlisi isotòpic d’elements estables en la degradació de contaminants mitjançant el fong. Entre tots els contaminants estudiats, només en el cas del TCE i el tetracloroetilè s’ha obtingut un percentatge de degradació suficientment elevat per a poder aplicar la tècnica esmentada amb fiabilitat. Per aquests dos compostos, el fraccionament de carboni obtingut a causa del procés de degradació no es pot considerar significatiu.
Nowadays, one of the most challenges for bioremediation is to have microorganisms that are able to degrader, in different environments, a large diversity of complex chemical structures. In the case of treatments by white-rot fungi, they are able to degrade, both in soil and water, a large variety of recalcitrant compounds. The PhD work that is presented includes different aspects about the study of some halogenated organic compounds by the white-rot fungi Trametes versicolor. The results obtained are presented in four different sections: The first section describes the reactor design and application to degrade trichloroethylene (TCE) in liquid medium by the fungus. First of all, the determination of several important parameters related to reactor design, which correspond to TCE gas-liquid and solid-liquid equilibriums and fungus oxygen consume, is shown. After that, the reactor design is presented, including the TCE degradation equation. At last, it is showed the design process application in a mechanical agitated and hermetical reactor to check its validity and to study the effect of different parameters in TCE degradation. The second section corresponds to polibromodiphenyl ethers (PBDEs) degradation in liquid medium by the fungus. The fungus capacity to degrade decabromodiphenyl ether (decaBDE), octabromodiphenyl ethers (octaBDEs) and pentabromodiphenyl ethers (pentaBDEs) mixtures has been studied. In all cases, the fungus is able to eliminate all the compounds included in these mixtures in a high percentage. The enzymatic inhibition test performed indicates that the cytochrome P450 is the enzyme involved in the first step of decaBDE degradation. In relation to octaBDEs and pentaBDEs mixtures, a hydroxilated hexabromodiphenyl ether and a hydroxilated tetrabromodiphenyl ether have been detected, respectively, at a time of 12 hours. These two compounds are later degraded by the fungus. In the case of decaBDE, it has not been detected any hydroxilated PBDE as a degradation product, but it is important to indicate that it has not been possible to analyze samples for an experimental time earlier than 24 hours. The third section corresponds to study of pollutants degradation by the fungus under quinone redox cycling conditions, which consists of compounds oxidation by hydroxyl radicals induced by the fungus. Firstly, the TCE degradation optimisation in serum bottles is shown. This optimisation is based on the study of agitation speed, gas-liquid volume relation and biomass concentration effects on pollutant degradation. TCE degradation percentages obtained in a mechanical agitated and hermetical reactor have been significantly lower than the results obtained in serum bottles. After that, the mechanism application in a reactor in order to degrade carbamazepine is presented. The experiments have been carried out in an air pulses bioreactor in sequenced batch mode and continuous mode. In both cases, the degradation process is able to degrade the pollutant for a long time period, obtaining higher degradation percentages if sequenced batch reactor is performed. The last section is focused on compound-specific stable isotope analysis application in pollutant degradation by the fungus. Among all the pollutants degraded, only TCE and tetrachloroethylene degradation percentages have been high enough to obtain a reliable application of this technique. In both cases, the carbon fractionation obtained due to degradation process is not significant.

S:

L'objectiu principal d'aquesta tesi és aprofundir en l'estudi dels models microscòpics que permeten estudiar la histèresi. Aquest fenomen està present en moltes àrees de la física i ha despertat l'interès de molts investigadors al llarg de la història.

Entre tots els sistemes que presenten histèresis, ens centrem en els que tenen un comportament atèrmic. En aquests, la histèresi no és conseqüència d'una competició entre la velocitat de conducció de la força externa i la velocitat de relaxació del sistema i per tant, s'obté una histèresi que no depèn del ritme de variació de la força externa. En aquests sistemes atèrmics, la histèresi és deguda a la presència d'un escenari molt complex d'energia lliure amb un gran número d'estats metastables separats amb unes barreres energètiques molt altes. Aquestes barreres energètiques altes fan que el paper de les fluctuacions tèrmiques sigui negligible i que el sistema només pugui evolucionar quan el conduïm amb un camp extern, presentant una evolució amb una dinàmica d'allaus.

En la tesi s'aprofundeix en un dels models microscòpics que ha servit per modelitzar el comportament dels sistemes ferromagnètics reals. Aquest model s'obté fent una extensió del model d'Ising habitual i s'anomena model d'Ising amb camps aleatoris (RFIM). Malgrat que es pot estudiar el comportament d'equilibri, els nostres estudis han estat enfocats a estudiar-lo amb una dinàmica metastable a temperatura zero que serveix per modelitzar el comportament dels sistemes atèrmics.

La tesi esta dividida en quatre blocs:

i) Un primer bloc en el qual es fa una introducció a la termodinàmica dels sistemes magnètics (capítol 1) i un estudi detallat del RFIM considerant tant el cas d'equilibri com la dinàmica metastable (capítol 2).

ii) Un segon bloc on es desenvolupen els càlculs analítics que s'han realitzat del model. S'obtenen les expressions analítiques dels termes energètics del RFIM amb dinàmica metastable "1-spin-flip" sobre xarxes de Bethe (capítol 3). També s'obte l'expressió analítica de la imantació del RFIM amb dinàmica metastable "2-spin-flip" sobre una cadena unidimensional(xarxa de Bethe amb connectivicat dos) i es demostra l'aparició d'una transició de fase fora de l'equilibri quan s'utilitza una xarxa de Bethe amb connectivitat tres (capítol 4).

iii)El tercer bloc està dedicat a l'estudi d'algunes propietats del model. Es realitza un estudi detallat del RFIM diluït que s'obté introduint vacants al sistema (capítol 5). Per altra banda també s'estudien les propietats estadístiques dels "pinning fields" que són els causants de l'escenari complex d'energia lliure i per tant de la histèresi en els sistemes atèrmics (capítol 6).

iv) L'últim bloc està dedicat a utilitzar el model per interpretar algunes observacions experimentals. En el capítol 7 s'utilitza una petita modificació del RFIM per donar una explicació senzilla del fenomen de l'"Exchange Bias" i en el capítol 8 s'estudien les propietats del RFIM quan la variable de control passa a ser la imantació enlloc del camp extern.
THESIS ABSTRACT:

The main goal of this thesis is to perform a deep study of some microscopic models that allow hystereis to be studied. This phenomenon is ubiquitous in many areas of physics and has attracted the attention of researchers for a long time.

Among all systems that have hysteresis we will focus on those that have an athermic behaviour. In these cases hysteresis is not due to a competition between the driving force rate and the system relaxation rate, and therefore these systems have a rate independent hysteresis. In athermic systems, hysteresis originates from the existence of very complex free energy scenario with high energy barriers. These high energy barriers cause that thermal fluctuations are completely negligible, and the system can only evolve when it is driven by an external field, showing an avalanche-like dynamics.

In this thesis we focus on the random-field Ising model (RFIM) which has been used to model the behaviour of real ferromagnetic systems. RFIM is an extension of the well-known Ising model. His equilibrium behaviour has been widely studied and we focus on the metastable dynamics at zero temperature which is useful to model athermic systems. We present new analytical results and study some properties and experimental applications.

Molt sovint les seqüències de DNA repetitives adopten conformacions diferents a l'habitual estructura de B-DNA. Aquestes conformacions alternatives afecten esdeveniments genètics fonamentals, com poden ser la replicació, la transcripció, la reparació i la recombinació del DNA, induint inestabilitat en el genoma i, en darrer terme, conduint a diferents malalties. En les patologies neurològiques causades per l'expansió de repeticions de triplets, aquestes seqüències repetitives poden adoptar estructures inusuals en el DNA, mentre que els trànscrits de RNA poden, en alguns casos, estructurar-se en forma de llargues forquetes (hairpins) amb bases desaparellades, les quals es troben implicades en la patogènesi dels trastorns. L'ús d'oligonucleòtids curts com a models per analitzar les conformacions de llargues cadenes de DNA i RNA es veu obstaculitzat per la baixa estabilitat, tant estructural com tèrmica, dels primers en comparació amb els àcids nucleics nadius. En aquest sentit, la incorporació de restriccions conformacionals als models d'oligonucleòtids pot facilitar el seu estudi estructural. El nostre objectiu ha estat el desenvolupament de diferents eines químiques que redueixin la variabilitat conformacional dels oligonucleòtids sintètics amb seqüències repetitives, en particular els formats per les repeticions dels triplets CTG i CUG implicats en la distròfia miotònica. La primera aproximació que vam dur a terme per tal d’introduir restriccions conformacionals va consistir en la ciclació d’oligonucleòtids en fase sòlida, però va resultar infructuosa. A continuació, vam intentar una estratègia de ciclació assistida per motlle, on les guanosines del precursor lineal van ser parcialment protegides per així evitar la hibridació amb el motlle. Aquesta aproximació va requerir la preparació d'un nou derivat fosforamidit de la guanosina, en el qual la nucleobase es trobava protegida tant en N2 com en O6. Usant aquesta estratègia vam poder preparar amb èxit un 42mer cíclic, el qual contenia catorze repeticions del triplet CUG i on part de les guanines es trobaven parcialment protegides. No obstant això, les condicions per a la desprotecció final de les guanines no van poder ser totalment optimitzades. Una segona aproximació per tal de reduir la variabilitat conformacional dels àcids nucleics, de la qual es troben descrits nombrosos precedents, és la introducció d'entrecreuaments en els oligonucleòtids. En aquest sentit hem dissenyat i desenvolupat un mètode senzill i eficaç per introduir un entrecreuament entre les cadenes complementàries d'un dúplex. Aquest enllaç covalent no natural no pertorba de forma significativa l'estructura de B-DNA i augmenta de manera important l'estabilitat tèrmica dels dúplexs. A més a més, l'entrecreuament és reversible, podent-se eliminar si així es desitja, sent aquesta reversibilitat una de les propietats desitjades en tals unions.
Quite often, non-B DNA structures are constituted by repetitive DNA sequences. These alternative conformations affect key genetic events such as DNA replication, transcription, recombination and repair, inducing genome instability and eventually leading to human diseases. In the neurological diseases caused by triple repeat expansions, these repeats form unusual non-B DNA structures and, in some cases, long mismatched hairpins of the RNA transcripts are involved in the pathogenesis of the disorders. Use of short oligonucleotide models to get insight into the conformations of large DNAs and RNAs is hampered by the low structural and thermal stability of the former as compared to the native nucleic acids. Therefore, the incorporation of conformational constraints into the oligonucleotide models may facilitate their structural study. Our aim has been to develop chemical tools that reduce the conformational space accessible to synthetic oligonucleotides, in particular those formed by the CTG and CUG triple repeats involved in myotonic dystrophy. Our first approach to introduce conformational constraints was solid-phase cyclization, but it proved impractical. We then tried a template-assisted cyclization approach, where the guanosines of the linear precursor were partially protected to prevent hybridization with the template. This required preparation of a new guanosine phosphoramidite derivative in which the nucleobase was both N2- and O6-protected. This approach successfully furnished a partially guanine-protected cyclic 42mer containing fourteen CUG repeats. However, conditions for the final guanine deprotection could not be completely optimized. The second, well-established approach to reduce the conformational mobility of nucleic acids is to form cross-links. We have devised and developed a straightforward method to introduce a cross-link between the complementary chains of a duplex. The nonnatural covalent linkage did not significantly perturb B-DNA structure and dramatically increased the thermal stability of the duplex. Additionally, the cross-link is reversible, which is one of the desired properties of such unions.

La tesi té com a principal objectiu dissenyar i posar en pràctica un procés longitudinal d'intervenció-avaluació fonamentat en l'enfocament habilitador en general, i en la perspectiva dels sistemes augmentatius i alternatius de comunicació, en concret, per a persones amb greu discapacitat per a la comunicació oral. Es postula el possible desenvolupament de la comunicació i el llenguatge des de l'ús de la noció de la bastimentada ("scaffolding") que aporta l'emmarcament teòric del constructivisme social, i en el model de recerca participativa. La tesi presenta els resultats d'un procés longitudinal d'assessorament, de quatre anys de durada, adreçat a les escoles i a les famílies de tres infants amb paràlisi cerebral i plurideficiència greu que necessiten utilitzar sistemes de comunicació assistida. Els resultats s'analitzen a la llum de la descripció d'un cas i de la quantificació de les observacions realitzades en els tres casos.

In this thesis the thermomechanical characterization of the shape memory alloy NiTiCu working as an actuator with different heat treatment (HT) temperatures has been carried out. The results from the tests carried on resistivity changes and differential scanning calorimetry (DSC) showed the dependence of the transformation temperatures with the heat treatment temperature. There have not been identified big differences between different HT temperatures in mechanical behaviour (tensile tests until break and microhardness measurements) at martensitic state on the working range (stress/strain) of most applications. However, there has been noticed a loss of mechanical properties for high stress/strain tests values from a heat treatment temperature above 550ºC. Dynamomechanical tests (DMA) allowed the study of the martensitic transformation evolution and its relation to microstructural changes. The results of the internal friction (IF or tan d) showed correlation with the results of DSC, showing the same trend in function of the HT temperature. The characterization of the microstructure has allowed the correlation of the results obtained in the previous sections with microstructural changes. The identification of particles that were not part of the matrix (carbides, oxides and precipitates) through the scanning electron microscopy (SEM) lead to a particle quantification and distribution analysis. A list of potential precipitates present was carried out through the energy-dispersive X-ray spectroscopy (EDS) technique. The results of synchrotron X-ray diffraction (SXRD) confirmed the hypotheses done about the microstrucutural changes produced at different HT temperatures and show clear evidence of the presence of precipitates Ti2Ni. At the same time, a quantitative analysis of the texture, microstrain and presence of phase B2, B19' and Ti2Ni for all HT temperatures was also carried out analyzing the diffractograms from SXRD. The characterization of the termomechanical behaviour at different temperatures was studied through stress-strain tests at different temperatures for the whole range of working temperatures. After that, a comparative study of the main parameters for the different HT temperatures was carried out. The study of the tension/compression stress-strain asymmetry through the elastic and transformation zone was carried out on tubes with stacked rosette strain gauges. At the same time, the strain ratio (relationship between transverse and axial strains) evolution was studied. In order to study the thermomechanical cycling stability (to simulate the most common actuators working conditions) different tests conditions were applied: constant tension tests with thermal cycling at different stress levels (CS); and isothermal tests (below Mf) at a constant strain level and subsequent thermal recovery after each cycle without load (IT). Hence, constant stress with thermal cycling performed superior results for actuation purposes with high recovery strains and stabilization. Nevertheless, isothermal tests at a certain stress level showed degradation that lead to an unstable behaviour that was not reliable for actuator purposes. The results from CS tests showed that stress-temperature behaviour presented different tendencies in function of the stress level and there were significant differences between the behaviour of the initial cycle and the stabilized one at high stress levels (from 30 MPa). The microstructural changes due to thermomechanical cycling have been analyzed through microhardness increase measurements and SXRD. Hardness tests showed correlation between hardness increase and thermomechanical cycling. SXRD analysis also showed correlation between the quantity of retained martensite (B19 (orthorhombic) and B19' (monoclinic)) at 120ºC and different thermomechanical cycling conditions.
En aquesta tesi s'ha realitzat la caracterització termomecànica d'actuadors amb memòria de forma NiTiCu, amb diferents temperatures de tractament tèrmic. Els resultats dels assaigs realitzats mitjançant la tècnica de mesura de resistivitat i per calorimetria diferencial de rastreig (DSC) mostren la dependència de les temperatures de transformació amb la temperatura del tractament tèrmic. En el comportament mecànic en estat martensític, s'han analitzat les diferències en el comportament mecànic entre els diferents HT. En el rang de treball de la majoria d'aplicacions no s'han observat grans diferències entre els HT, però s'ha observat una pèrdua de propietats mecàniques a partir d'una temperatura de tractament tèrmic de 550ºC. Els assaigs dinamomecànics (DMA) han permès estudiar l'evolució de la transformació martensítica i els resultats mostren correlació amb els resultats de DSC, observant així la mateixa tendència en funció de la temperatura del HT en els resultats de la fricció interna (IF o tan d). La caracterització de la microestructura ha permès correlacionar els resultats obtinguts en els apartats anteriors amb els canvis microestructurals. La microscòpia electrònica de rastreig (SEM) va permetre identificar les partícules que no formen part de la matriu i identificar els possibles precipitats presents. Els resultats de difracció per raigs X de sincrotró varen confirmar les hipòtesis realitzades i mostren la presència dels precipitats Ti2Ni i les diferències entre els HT, mitjançant l'anàlisi quantitatiu de presència de les fases B2, B19'i Ti2Ni. El comportament tensió-deformació en tot el rang de temperatures de treball ha permès caracteritzar el comportament tensió-deformació en funció del HT, per a tot el rang de temperatures. El comportament de tubs amb assaigs a tracció i compressió mitjançant l'anàlisi de la deformació amb galgues extensomètriques ha permès identificar la asimetria de comportament tracció-compressió i la ràtio de deformacions transversals/axials. Un cop caracteritzades les propietats termomecàniques dels diferents tractaments tèrmics es va avaluar el comportament enfront al ciclatge termomecànic. S'han considerat dues condicions d'assaigs diferents, per una part s'avalua el comportament a tensió constant amb ciclatge tèrmic per diferents nivells de tensió i cinquanta cicles en cada proveta (CS). La segona condició d'assaig consta d'assaigs isotèrmics a temperatura per sota de Mf a un nivell de deformació constant i recuperació posterior de la deformació a cada cicle sense càrrega (IT). En els assaigs CS, tot i la degradació observada, en tots els nivells de tensió i en gairebé tots els HT estudiats, s'ha aconseguit una estabilització del comportament Per contra, en l'avaluació del comportament en els assaigs IT, no s'ha obtingut l'estabilització del comportament per cap HT i, per tant, aquesta configuració de treball només és vàlida per un nombre determinat de cicles. Els gràfics tensió-temperatura realitzats amb els resultats dels assaigs CS confirmen que no es pot modelitzar el comportament amb un únic tram lineal, i a més a més es produeixen diferències significatives entre el comportament del cicle inicial i el comportament estabilitzat en els nivells alts de tensió. Els canvis microestructurals soferts en els ciclatges termomecànics s'han analitat mitjançant el canvi en la duresa del material i la difracció de raigs X de sincrotró. Els resultats d'aquest apartat mostren que en les provetes amb ciclatge termomecànic s'observa l'aparició de la fase B19 (ortoròmbica), junt amb la fase B19' (monoclínica) com a martensita retinguda a 120ºC.

El VIH-1 segueix essent un dels problemes més greus de la sanitat pública mundial, especialment als països del tercer món. La fase més avançada de la infecció pel VIH és la SIDA (síndrome d’immunodeficiència adquirida). La present Tesi Doctoral descriu els nostres esforços en la síntesi d’una nova generació de microbicides (4a generació), uns conjugats de fàrmacs antivirals a estructures polimèriques o suports per aconseguir un agent tòpic amb una absorció controlada. Així, després d’una introducció sobre la SIDA i els microbicides, el Capítol 1 tracta de l’obtenció de 14 anàlegs del BMS806, els quals, gràcies a la col·laboració amb el Laboratori d’Immunobiologia Molecular, es va poder assajar biològicament com inhibidors d’entrada, concloent que els millors candidats eren els productes obtinguts substituïts a la posició C7 de l’indol o indole. El Capítol 2 inclou l’obtenció de més derivats dels BMS806, assajant la cicloaddició [3+2] catalitzada per salts de Cu(I) dels azidoderivats del Capítol 1. També s’han sintetitzat diferents lligands capaços d’estabilitzar els ions de Cu(I) enfront de l’oxidació i de solubilitzar els complexos de Cu(I) que es formen, per ajudar a disminuir la citotoxicitat d’aquesta reacció. A més a més, es va intentar preparar un lligand nou, tot i que sense èxit. S’han optimitzat les condicions per dur a terme la reacció de cicloaddició [3+2] per a substrats tant polars com la βCD en medis aquosos, aconseguint reduir significativament la quantitat de Cu(I) amb l’ajuda d’un lligand. Dins del tema de reaccions de tipus click, en el Capítol 3 es presenta el desenvolupament d’un mètode bioortogonal basat en addicions conjugades simples de tiols a triples enllaços terminals activats en condicions fisiològiques i sense additius. La conjugació de fàrmacs amb anticossos, biomolècules i macromolècules està esdevenint, cada vegada més, una estratègia d’especial interès en l’àmbit biomèdic. A més, també és sabut que permet desenvolupar vies menys tòxiques d’administració de medicaments. Amb l’objectiu d’aconseguir un gel microbicida, en el Capítol 4 s’exposa la síntesi de diferents conjugats entre la βCD i els millors candidats anàlegs del BMS806 mitjançant la reacció de cicloaddició [3+2], que s’han pogut assajar biològicament. Satisfactòriament, es va comprovar que els productes substituïts a la posició 7 de l’indol inhibeixen clarament la infecció per VIH-1 (tant de la soca X4 com la R5). En aquest mateix capítol, també es recullen les millors condicions per a la síntesi del HPG i diferents anàlegs, un polímer amb una excel·lent biocompatibilitat, d’estructura compacta, globular, versàtil pel que fa a la seva funcionalització i, pensem, bon candidat com a suport del fàrmac per aconseguir el microbicida desitjat. També s’ha conjugat el HPG amb derivats del BMS mitjançant les dues vies estudiades durant la Tesi, la cicloaddició [3+2] i l’addició conjugada de tiols a propinamides. Finalment, en el Capítol 5 de la present Tesi es mostren tots els resultats recollits, en el Laboratori d’Immunobiologia Molecular de l’Hospital General Universitario Gregorio Marañon de Madrid, pel que fa a la citotoxicitat de tots els productes analitzats i a la inhibició del VIH. Hi ha percentatges d’infecció de les cèlul·les, després de l’exposició al virus, que són molt prometedors.
HIV-1 is still one of the most serious problems of global public health, especially in third world countries. The most advanced stage of HIV infection is AIDS (acquired immunodeficiency syndrome). The present Doctoral Thesis describes our efforts in the synthesis of a new generation of microbicides (4th generation), which are conjugates of antiviral drugs to polymeric structures or scaffolds to achieve a topical agent with controlled absorption. Thus, after an introduction on AIDS and microbicides, Chapter 1 deals with the preparation of 14 analogues of BMS806, which could be biologically tested as entry inhibitors, concluding that the best candidates were the products substituted on position 7 of indole. Chapter 2 includes the preparation of more derivatives of BMS806, testing the Cu(I)-catalyzed [3+2] cycloaddition of the azides shown in Chapter 1. Also, several ligands have been synthesized to reduce the cytotoxicity of this reaction. The conditions for carrying out the [3+2] cycloaddition reaction with polar substrates such as βCD in aqueous media have been optimized. Within the click reactions, Chapter 3 presents the development of a bioortogonal method based on the simple conjugate additions of thiols to activated terminal triple bonds under physiological conditions, without additives. In order to achieve a microbicide gel, Chapter 4 presents the synthesis of different conjugates from βCD and the best analogous candidates of BMS806 by [3+2] cycloaddition, which could be tested biologically. Also Chapter 4, we summarize the best conditions for the synthesis of HPG and analogues, a good candidate as a drug support to achieve the desired microbicide. HPG was also conjugated with BMS derivatives through the two reactions studied during this Thesis, the [3+2] cycloaddition and the conjugated addition of thiols to propynamides. Finally, in Chapter 5 all the results obtained in the Laboratory of Molecular Immunobiology at the Gregorio Marañón General University Hospital in Madrid were collected. Cytotoxicity and inhibition of HIV of all samples were analyzed. Some products afford percentages of infection of the cells, after exposure to the virus, which are very promising.

In Peru, mining is one of the main drivers behind most developments in engineering, an area of high dynamic forces and high pollution. As an illustration, shovel excavators transport tons of sediment each day while cylinder screens sort the stones by size. Typically, ball or cylindrical bearings support these screens and companies, such as SKF, replace the bearings in regular intervals. Thus, the idea is to implement a system, which can dynamically adapt to loads and dynamical load changes to reduce maintenance intervals and vibrations. Ultimately, for a prototype this thesis presents two design proposals of a homopolar, hybrid active magnetic bearing. Moreover, the selection of an inductive type sensor should represent an adequate solution for determining the shaft position.
In Peru ist der Bergbau einer der Haupttreiber für die meisten Entwicklungen im Ingenieurwesen, einem Bereich mit hohen dynamischen Kräften und hoher Verschmutzung. Beispielsweise transportieren Schaufelbagger täglich Tonnen von Sedimenten, während Zylindersiebe die Steine nach Größe sortieren. Typischerweise werden diese Siebe von Kugel- oder Zylinderlager getragen, welche von Unternehmen wie SKF in regelmäßigen Abständen ausgetauscht werden. Die Idee ist also, ein System zu implementieren das sich dynamisch an Lasten und dynamische Laständerungen anpassen kann, um Wartungsintervalle und Vibrationen zu reduzieren. Letztendlich stellt diese Arbeit zwei Entwürfe für einen Prototyp eines homopolaren, hybriden aktiven Magnetlagers vor. Darüber hinaus soll die Auswahl eines induktiven Sensors eine geeignete Lösung zur Bestimmung der Wellenposition darstellen.
Tesis

La cefalea o mal de cap és un dels motius de consulta més freqüents als serveis de neurologia i molt prevalent a la població general. Sovint, el maneig és difícil perquè a vegades poden coexistir més d’un tipus de cefalea, no es posa suficient atenció a la comorbilitat (psicopatologia) o a altres factors que poden empitjorar la progressió de la cefalea com per exemple l’abús farmacològic. Aquest treball té per objectius (1) comparar els perfils psicopatològics de pacients amb cefalea crònica (CC), cefalea episòdica (CE) i controls (C); (2) comparar els perfils psicopatològics segons la resposta o no al tractament farmacològic preventiu; (3) analitzar si existeix una possible variable psicopatològica que pugui predir la resposta al tractament farmacològic; (4) comparar els perfils psicopatològics dels pacients amb cefalea crònica que fan abús farmacològic o no. (5) S’estudia un grup de 23 dones amb cefalea crònica resistents als tractaments preventius i s’assaja amb toxína botulínica (TB). Els pacients (CC, n=34; CE, n=47) acudien al servei de neurologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona per mal de cap. Eren explorats i diagnosticats segons els criteris diagnòstics de la Societat Internacional de Cefalees. Tant els pacients com el grup control (n=58) varen completar una bateria de test per avaluar els símptomes d’ansietat (STAI), depressió (BDI), obsessió-compulsió (MOCI) i perfil psicopatològic (MMPI-2, SCL-90-R). Es registrava la resposta al tractament preventiu als tres i sis mesos així com també la presència o no d’abús farmacològic. En el cas de ser resistents a tots els tractaments preventius se’ls proposava tractament amb TB i es realitzava un seguiment als tres mesos. Els resultats mostren que els pacients amb CC presenten puntuacions significativament superiors als pacients amb CE i al grup control en símptomes d’ansietat i depressió. Les dones amb CC presenten puntuacions significativament superiors en obsessió-compulsió que les dones amb CE i C. El perfil psicopatològic dels pacients amb CC presenta puntuacions significativament més elevades de forma global en relació al grup amb CE i al C. Dins el grup amb CC, el grup que no presenta resposta mostra puntuacions significativament superiors en la triada neuròtica del MMPI (hipocondriasi, depressió, histèria), paranoia i psicastenia que el grup de cefalees cròniques que presenta bona resposta al tractament farmacològic. No s’obté una variable psicopatològica clarament predictora de bona o sense resposta al tractament farmacològic en pacients amb cefalea crònica. No s’aprecien canvis significatius en la freqüència i intensitat dels símptomes d’ansietat i depressió al llarg del tractament amb TB en el grup que presenta resposta o no resposta al tractament farmacològic. El perfil psicopatològic dels pacients que fan abús o no de medicació difereix en funció del sexe i del tipus de cefalea inicial.
Headache is one of the most common reasons for consultation in neurological departments. Management of this disorder is difficult due to the coexistence of different types of cephaleas, psychopathological comorbidity and pharmacological overuse. The aims of this study were (1) to compare the psychopathological profile (PSYP) of chronic headache (CH) with episodic headache (EH) and a healthy control group (C), (2) to study possible differences in the PSYP between patients who respond to medication and those who do not, (3) to seek a possible psychopathological trait that could predict response to medication (4), to determine any differences in the PSYP between patients with chronic headache and medication overuse (CHO) and patients without medication overuse, and (5), to study a sample of 23 women with CH resistant to medication who received botulinum toxin (BT). Patients (CH, n=340; EH, n=47) were visited at the neurology department of a tertiary hospital for headache complaints. Clinical diagnosis was made using International Headache Society Clinical Criteria. A psychopathological test battery was administered to all patients and the control group (n=58) to assess anxiety (STAI), depression (BDI), obsession-compulsion (MOCI) and psychopathological personality symptoms (MMPI-2, SCL-90-R). At three and six months we recorded the pharmacological response to the preventive treatment and the presence or not of medication overuse. Patients who did not respond to any treatment received BT and response was monitored at three months. Results showed that patients with CH had higher scores than the EH and control groups concerning anxiety and depression, obsession-compulsion, and global PSYP scores. In the CH group, patients without treatment response had higher scores in hypochondriasis, depression, hysteria, paranoia and psychasthenia (MMPI) than patients with good treatment response. We did not find any psychological variable that could clearly predict treatment response in CH patients. There were no statistically significant variations in frequency and intensity of anxiety and depression symptoms after any BT treatment between the groups with a good response to treatment and the group with no response. The PSYP of the group with medication overuse differed from that in patients without overuse regarding gender and the type of initial headache.

Se presentan los resultados de la realización de la prueba en tabla basculante en 177 pacientes con sincopes de causa desconocida y en 18 individuos control, sanos y sin antecedentes sincopales, utilizando un protocolo (protocolo "Vall d'Hebron"), con una inclinación de 75 grados, 30 minutos sin fármacos y 20 minutos adicionales con infusión de isoproterenol. En el grupo de controles sanos, hubo 1 sola respuesta positiva (5,5%), lo que representa una especificidad de la prueba del 94,5%. Los pacientes se dividieron en tres grupos: grupo I, sin cardiopatía y ECG normal (n=135), grupo II, sin cardiopatía y con anomalías en el ECG basal (n=30) y grupo III, con cardiopatía estructural (n=12). La tasa de respuesta fue significativamente mas alta entre los pacientes sin cardiopatía (grupos I y II), 112 (60%), que entre los pacientes portadores de cardiopatía, 3 (25%) (p=0,02). Dentro del grupo I, los pacientes en los que la clínica sincopal había estado precedida de síntomas vegetativos o en relación al ortostatismo, presentaron una tasa de respuestas significativamente mas alta (76,2%) que en los que el sincope había sido brusco (52,4%) (p=0,01). Dentro del grupo II, los pacientes que eran portadores de marcapasos VVI definitivos y recidiva sincopal, presentaron una elevada tasa de respuesta positivas (92%), comparado con los pacientes con trastorno de conducción intraventricular en el ECG (23%) (p=0,0007). Los pacientes en los que la respuesta positiva se presento bajo la infusión de isoproterenol, presentaron una frecuencia cardiaca significativamente mas alta que los pacientes en los que la respuesta se presento sin infusión de isoproterenol. En aquellos pacientes con respuesta cardioinhibidora severa, la implantación de un marcapasos A-V secuencial, no evito la presencia de hipotensión y sincope.
Se concluye que el protocolo "Vall d'Hebron", tiene una buena especificidad y sensibilidad, que la tasa de respuestas a la prueba en tabla basculante depende de las características clínicas de los episodios sincopales y de la presencia de cardiopatía subyacente, y que la estimulación bicameral no evita la presencia de respuesta positiva a la prueba en tabla basculante en pacientes con una primera prueba con respuesta cardioinhibidora severa.
The results of a new Head Up Tilt Test protocol ("Vall d'Hebron" protocol), performed in 177 patients with syncope of unknown origin and in 18 healthy individuals without previous syncopal episodes (control group) are analyzed. The protocol consisted in a head up tilt inclination of 75º, without drug administration during the initital 30 minutes, followed by intravenous infusion of isoproeterenol.
A positive response was observed in only 1 control subject (5.5%), what means a specificity of 94,5%.
Patients were classfied in 3 groups: 1) Without structural heart disease and normal ECG (N=135); 2) Without structural heart disease and abnormal ECG (N= 30) and 3) with structural heart disease (N= 12). A positive response was observed in a significant higher proportion of patients of groups 1 and 2 (N =112, [60%]), as comparted with group 3 ( N=3, [25%]), p=0,02).
In patients belonging to group 1, the rate of positive responses was significantly higher in those in which syncope was preceded by prodromal symptoms or it was related to orthostatism (76,2%), as compared with those in which syncope was sudden (52,4%), (p=0,01).
In patients belonging to group 2, the rate of positive reponses was significantly higher in those that had implanted a permanent pacemaker and who had recurrent syncopal episodes (92%), when compared with those with intraventricular conduction defects (23%), (p=0.0007)
In those patients in which the positive response was elicited with isoproterenol infusion, heart rate during the positive response, was signifigicantly higher than in those in which the positive response was elicited in drug free phase.
In those patients with a severe cardioinhibitory response during tilt test, sequential atrio ventricular pacing did not prevent the presence of hypotension and syncope
It can be concluded that "Vall de Hebron" protocol: 1) Has a good specificicty and sensitivity. 2) The rate of positive responses depends on the clinical characteristics of syncopal episodes as well as on the presence or absence of structural heart disease and 3) In patients with a severe cardioinhibitory response at baseline tilt test, sequential atrio-ventricular pacing, does not prevent a positive response to the test.